Visor de obras.

Sperança e temor entrecambien la nostra crehença de dub   -[f. s6r]-   tosa temor, e vos mostrau aferrar en aquella flaca rama com a persona torbada e no sabeu de què demanau a mi salconduyt e guiatge. Lo desig meu no consent a capità virtuós desorde de paraules ne menys dar guiatge de ço que no cal. Segura del dubte, attés lo que val, ferme de ma pròpia mà lo present guiatge. E no tolré en res la propietat de vostra libertat de anar e de venir, star e tornar. Als temerosos les coses perilloses per reparació de guiatge se volen defendre. Dada en lo castell de Malvehí a X de setembre.

Com Tirant tingué lo guiatge en la mà, prestament se'n pujà al castell, hon trobà la princessa en una gran sala. Com la princessa lo véu, levà's en peus. E axí prest, com Tirant la véu, alçà grans crits ―que tots los que eren en lo castell ho podien bé hoyr―, dient:

―Servau-me lo guiatge, senyora! Per què no·m servau lo guiatge? Per què m'apresonau tan cruelment? Car no·s pertany donzella de tan noble linatge apresonar son servidor. Servau-me lo guiatge e tornau-me en ma libertat.

―O senyor capità! ―dix la princessa―, yo só contenta de servar-vos vostre guiatge. Yo veig que negú no us toca ni negú no us apresona de part mia ni per manament del senyor emperador.

―Servau-me lo guiatge, senyora, car vós me apresonau ―dix Tirant―, car jamés en ma vida tan cruel ne tan fort presó no sent.

Respòs la Viuda Reposada:

―Ay senyora! Sta presó que vós li feu tota és vestida de amor. La gramalla que porta tota és de dol, mas és brodada tota d'esperança; la camisa que porta per devisa fa sa conplanyença d'ésser ajustada ab sa senyora.

Lavors la princessa entés la requesta que Tirant li havia feta, e dix-li:

―Capità, si la fortuna vos ha apresonat, temps serà que sereu en libertat. E pres-li lo guiatge de la mà e esquinçà-lo-y. E dix-li:

―Molt poca rahó haveu tenguda, capità, de haver demanat guiatge per venir açí. E si ordenat era que yo erràs, la error mia té causes honestes, e la mia culpa serà major que la pena. E tu véns ab guany de victòria, e aquest loch pren leys en temps de pau e armes en temps de guerra per aumentar la glòria antiga dels grechs. Yo t'é donat guiatge per honor de l'emperador per ço que no fosses fet enemich.

E pres al duch de Pera per la una mà e a Tirant per l'altra e segué's en mig d'ells. E aquí parlaren de moltes coses de la mort dels duchs e grans senyors, los quals eren morts en la batalla. E Tirant mostrava dolre-li molt la mort del duch de Macedònia e de la mort de Ricart e de Pírimus. E stigueren en aquestes rahons, parlant de l'emperador com anava recobrant viles e castells. Deliberaren allí davant la princessa que l'endemà per lo matí anassen lla hon era lo emperador, lo qual havia III dies que combatia una ciutat e no la podien pendre. Dix la princessa:

―Axí done Déu honor al senyor emperador, que si vosaltres partiu   -[f. s6v]-   per anar lla hon ell és, yo no restaré que no y vaja.

E féu portar allí lo seu presoner e dix:

―Pensau vosaltres que encara que yo no·m sia trobada en les forts batalles axí com feu vosaltres, que yo no sàpia apresonar de nostres cruels enemichs?

E ab aquestes rahons se levaren e anaren a sopar. Mas la princessa menjà molt poch aquella nit, car en la vista de Tirant fon tot lo seu repòs. Lo duch se pres a rahons ab la senyora del castell e ab la Viuda Reposada, recitant-los les batalles que havien hagudes e la victòria que per mà de Tirant havien obtesa, dient moltes lahors d'ell. E la Viuda Reposada stava molt inflamada en la amor de Tirant, mas no gosava manifestar la gran dolor e pensament que·n tenia per sa honor, e del pensament, moltes voltes se venia a smortir. La princessa dix al duch si·s volia venir allí a seure. Respòs que aprés hi anaria, com allí stigués a rahons ab aquelles senyores.

Stephania stava prop de la princessa quant ella dix a Tirant les següents paraules:

―La pròspera fortuna ha manat a mi que vingués, no per delit que tingués de veure batalles, mas per desig de veure aquell qui senyoreja ma libertat. Lo menyscapte gran que·n mi era, no trobant via ne manera que a ma passió remey pogués donar, pensí hun gran defalt ab què reparar-me pogués e, ab fengides paraules, decebí mon pare sots zel de amor filial. Ja per açò als enten[en]ts no pensseu sia tolt lo ver juhí, que ignoren la causa de la mia venguda, però yo·m só condemnada per exemple de virtut, per dar hun poch de repòs, si pot ésser dit, en la vida dolorosa a la mia pensa. Però la temor que yo he del mal és menor que la sperança. E la sperança que yo he del bé és menor que la temor. E són-me oblidats los mals que·m són seguits per causa vostra. E totes les coses són vistes per la fi, e aquella mostra què pot fer e què val e la glòria que donar pot segons les obres. A tots és manifest tal batalla com la vostra ja·s tractava, car si no u fes, encara que yo volgués tant errar, amor e sa mercé me detendrà tant fallir. E per ço donà a mi licència de venir a veure tot lo meu bé.

E callà e no dix més.

―Lo pasat mal ―dix Tirant― no és res per a mi en stima de aquest que ara a mi turmenta, car passe dolor més que jamés no sentí, que de tot en tot vinch als strems en punt de perdre lo seny o de desesperar com veig la strema bellea que la celsitut vostra poseheix, que excel·liu totes les dames del món. Açò me ha forçat tant amar-vos. E conexent en la magestat vostra compliment de totes les virtuts, stich admirat com pot ésser que la altessa vostra tinga hun tan gran defalt ―parlant tostemps ab vènia e perdó―, ço és, que no amau segons deuríeu amar, car si tant hagués servit a Déu e de tan bon grat, ja poria fer miracles. E yo, més malfadat que tots los altres, ame més verdaderament que tots los altres e no sé si seré amat. La lengua bé parla e diu tot lo que vol, mas la esperiència verdadera de la obra, hon la trobaré yo, per la qual puga venir a perfecció de vida? Car, quant hom és segur, del dubte surt una bona es   -[f. s7r]-   perança, car amor no és procuradora de vergonya ni seu en banch de çabater, mas ama a qui deu amar, ço és, a qui l'ama, e dóna-li glòria en aquest món e vida reposada. Per què, senyora, en la celsitut vostra no és aquell verdader recort que de temor vos cobre, fugiu al pas stret que la magestat vostra promés. Partint de vostra celsitut, me digués semblants paraules, present Stefania: "Tirant, tu parteys de mi; fes que tornes viu. Yo só ací presta per reparar la leal e verdadera amor que·m portes. Déu és just e totes les coses del món li són presents. Ell me faça gràcia de complir lo meu desig, que yo compliré lo teu." Perquè, leja cosa és, senyora, a les donzelles nobles e de tanta stima, que vinguen a menys de lur promesa. Però, senyora, façam axí: posem nostre fet en conexença d'altri, e aquelles persones tinguen poder de determenar nostre fet ―e lo que yo he parlat, parle per boca de la Viuda Reposada, qui·m dix a la venguda que yo fiu que no donàs fe ni crehença en les paraules de la altesa vostra, que totes eren ficcions de poesia. E per apartar tots aquests duptes e que la celsitut vostra no sia lesa en la honor, en ma opinió, que sia conegut. E yo posaré per ma part la egrègia Stephania, e l'altesa vostra hi porà posar a Plaerdemavida o Diafebus.

―Tostemps he hoït dir ―dix la princessa― que qui pare ha per jutge, segur va a plet. No perquè axí sia, mas perquè volríeu que axí fos, car bé sé que vós ho feu perquè no siau condemnat per aqueys jutges qui us són advocats, que qualsevulla altri vos condemnaria qui sabés què és amor ne honor. E sforçant axí vostra desaforada porfídia, restareu obligat de mort a vós mateix, més que no sou a Déu, qui us ha creat e fet de tal compàs que sou contrari a ma honor e fama.

En aquestes rahons se acostà Plaerdemavida, sigué's als peus de Tirant, e dix-li:

―Senyor capità, negú no us vol bé sinó yo. Tinch compassió de vostra mercé, que neguna senyora de aquestes no us han dit que us despulleu les armes. Car, per la mia fe, vós portau la camisa ben trepada, que no sé brodador al món que millor la sabés trepar. Yo la viu vestir e despullar algaliada e ben perfumada; ara la veig tota foradada e perfumada de ferro e d'açer.

Dix la princessa:

―Dau-me la mà, la qual no ha perdonada la mort dels reys enemichs nostres.

Stephania li pres la mà e posà-la-y sobre les faldes de la princessa. Com ella véu que stava sobre los genolls seus, abaixà's e besà-la-y.

―A mi no put honor ―dix Tirant― ans ho tinch a molta gràcia e mercé. Mas veig la randa als peus, car ço que yo deuria fer vostra magestat s'i és volguda cuytar. E si tal liçència la altesa vostra me dava, de besar-vos les mans tota hora que yo volgués, e com me tendria per benaventurat! E molt més ab los peus e les cames ensemps.

La princessa li tornà a pendre les mans e dix:

―Les tues mans, senyor capità, vull que de ací avant tinguen previlegi sobre mi, en qui tens bon dret.

E levà's prestament de allí per ço com era passada gran part de la nit, e perquè lo duch ni los altres no tinguessen què dir ni ocasió de parlar. Acompanyaren la princessa fins a la   -[f. s7v]-   sua cambra, donant-li tots la bona nit. E lo duch e Tirant dormiren en hun llit.

E per lo matí les trompetes començaren a sonar e tots se armaren e pujaren a cavall. E Tirant féu pendre les scales que tenia dins lo castell que allí havia dexades. E la princessa tanbé volgué anar ab ells. Armà's ab aquell arnés que fet havia e cavalcaren tant fins que foren lla hon era lo emperador, que en aquell cars combatien una fort vila hon hi havia molts forasters, gent del soldà que virilment conbatien per defendre lurs persones. Com lo duch e Tirant foren aplegats, dexaren la princessa bé acompanyada ab Diafebus e d'altres cavallers, tan luny de la vila que ab bombarda aplegar no y podien. Tirant anà hun poch pus baix de lla hon los cicilians combatien e féu adobar prestament les scales e posar en lo mur. Tirant fon lo primer que pujà. Com fon prop de la muralla, un turch li lançà una gran cantera, e Tirant, per desviar-se que no li donàs, pres hun poch de balanç, e la cantera donà en la scala e ronpé-la hun poch. E ab lo balanç que ell pres, la scala caygué rocegant per la paret, y ell ab la scala, però no·s féu mal. Féu arborar prestament altra scala e dues altres al costat de aquella. E molts ballesters staven al cap del vall, qui no dexaven traure bras o mà que no fos ferit. E Tirant tornà a pujar.

Lo em(a)perador, qui era anat a veure sa filla, demanà qui era lo caygut de la scala, e digueren-li que lo seu capità. Pres-hi molt gran enug. Aprés lo y véu tornar, tramés-li a dir que per negun cars del món ell lo pregava que no volgués pujar en escala. Com lo y digueren, gens per axò no se'n volgué star. Com totes les scales foren dreçades, feren tan gran sforç qu·entraren per allí a la vila e mataren e apresonaren molta gent dins e de fora.

Com la vila fon presa, tots los barons de Sicília se presentaren a Tirant e donaren-li les letres del rey e de la reyna de Sicília. E Tirant los rebé ab cara molt afable, fent-los molta de honor, regraciant al rey e a la reyna e a ells la bona voluntat que li mostraven en ésser venguts. E axí com staven, tot a peu, isqueren de la vila e anaren hon era lo emperador e sa filla. Aprés que Tirant li hagué feta reverència, lo emperador li dix:

―Nostre capità, a vós no és donat pujar per scales de semblants combats, per lo gran perill que seguir-se'n pot sinó que la misericòrdia divina fa part en la nostra bona justícia, que·ns ha feta recobrar aquesta vila. E si per la comfiança de vostre bon dret sperau haver de totes coses victòria, lo que no·s lig en istòries, e si la vostra vida arriscau tant a mort e voleu que sia confusa per lo gran perill que representa en aquells qui la vida abandonen, e si per aquest sguart aprofitàs a vós mateix, encara als altres qui per star-se de batalles hauran salut, e per ço desig visquéseu en repòs e la vostra virtuosa persona no voler-la tant abandonar e en tan grans perills. E si en vós és lo desig de ben obrar, denegar no deveu les mies profecies, les quals a vegades ixen veres.

Respòs lo capità:

―A mi, senyor, és degut fer semblants actes millor   -[f. s8r]-   que altre, e açò per tant com als temerosos faça recobrar sforç e pendre ànimo. E què dech fer yo e los altres, si·ns devem molt sforçar de bé a fer? Car no és lícita cosa que la magestat vostra stiga en semblants afers, car la dignitat vostra no u comporta, ni la edat que us pugau defendre sinó ab la virtut e no ab armes. E per ço la fi és dubtosa de semblants coses.

E lo emperador, hohint lo que Tirant li deya, pensà que de zel, de feeltat e de molta amor li procehia. E Tirant se'n portà a la vila lo emperador e sa filla.

L'endemà per lo matí lo emperador tingué consell què farien ne devers qual part irien per recobrar les terres que perdudes eren. Los huns deyen que anasen a una part, los altres en altra. A la fi de tots, parlà lo capità e dix:

―Senyor, ja he dit a la majestat vostra que no és condecent la vostra altesa que pase d'ací avant, sinó que ab los barons de Sicília ab los quals sou vengut, vos ne torneu a la insigne ciutat ab tots los presoners que teniu presos, los quals fan gran despesa de viandes e d'altres coses, e la gent qui stà molt enujada de guardar-los. E lo duch té ja càrech, ab mi ensemps, de guardar e conquistar aquestes ciutats e viles que són prop de ací. E la magestat vostra que·ns faça venir les naus ab forment: car la guerra ha tant de temps q(u)e dura e los lauradors no poden panificar, és de necessari hajam de proveyr lo nostre camp per via de la mar; aprés, en lo imperi no n'i ha.

―Anit haguí nova com V naus que yo havia manat venir ―dix lo emperador― són aribades al port de Cafa carregades de forment.

―Molt me plau ―dix lo capità― de semblant nova.

De continent tramés que fessen molre tots los molins qui eren en lo riu nomenat Transimeno. Tirant agué proveyt que l'endemà tots los presoners qui eren en lo camp y en la ciutat de Sant Jordi vinguessen al castell de Malvehy. Aprés, lo emperador partí de allí ab tots los barons de Cicília e atendaren-se tots prop del riu. E lo duch restà ab prou gent e Tirant féu venir del camp més gent per al duch e per a ell, la qual havia mester. Com foren al castell, lo emperador cridà el capità e aprés féu venir a la princessa e a les altres donzelles, e dix semblants paraules:

―Capità, puix la fortuna és stada tan contrària al nostre gran conestable, comte de Bitímia, ésser mort, a qui consellau façam nostre conestable?

Tirant donà dels genolls en la dura terra e dix:

―Senyor, si la magestat vostra era contenta de dar tal ofici de gran conestable a Diafebus, a molta gràcia e mercé ho hauria a la altesa vostra.

―Yo no·m partiré de vostre voler ―dix lo emperador―. E per amor vostra, ara de present, per lo seu molt meréxer, yo li fas gràcia a Diafebus de l'ofici e capitania de gran conestable, e a vós del comdat de Sent Àngel, e leu-lo a ma filla e done'l a vós ab tots aquells drets, pertinències e emoluments que en dit comdat són, ab la tinença d'Altafulla, la qual, entre tot, és de renda arrendada setanta-cinch mília ducats. Tinch sperança en Déu ans de molt yo us daré altres coses, les quals seran molt millors. E per ço vull que demà se faça la festa e prengau títol de comte.   -[f. s8v]-   Més vos ame donar títol de comte q(u)e de marqués, per bé que lo marqués de major grau sia que lo comte. Però comte vol dir frare d'armes, e per ço vos vull donar títol de comte perquè siau més conjunt ab mi.

Tirant li dix:

―Senyor, infinides gràcies fas a la magestat vostra com vos és stat plasent de fer-me una tan gran honor. E yo u tinch en tan gran stima com si ell valia CCCC mília ducats de renda. Emperò yo per res no·l pendria ni l'aceptaria per dues rahons. La primera, per yo no haver-vos-ho servit, car tan poch temps ha que yo só en servey de la altesa vostra que no merite tan gran premi. La segona, si lo pare que m'engendrà sabia yo tingués títol algú, perdria la sperança de ja més veure'm; quant més aquella qui·m parí e tantes dolors que passà en aquells nou mesos que·m portà. Porien pendre tan gran alteració que yo seria causa de abreujar-los la vida, e poria ésser dit fill homeyer, com ells jamés se agen vist altre fill sinó a mi, e no seria menys que no·m donassen la lur maledicció. E a mi no és deguda cosa cobrir la lur dolor. E fas-ne a la majestat vostra més de mil gràcies, tals com de servidor a son senyor més humilment se poden fer.

―Per res yo no permetria ―dix lo emperador― que aquest comdat que us he ofert no sia vostre. E si títol de comte no voleu pendre, preniu la senyoria e la renda.

―Molt tem enujar l'altesa de la senyora primcessa ―dix Tirant― de levar-li lo comdat e donar-lo a mi.

―Aquest comdat ―dix la princessa― me donà per sa benignitat una mia tia. E les coses que són mies són de la magestat del senyor mom pare, que ací és present. E de tots los meus béns e de la persona pot manar a tota sa voluntat com de filla obedient, e aquells pot donar e lançar axí com a la sua majestat serà plasent. E no stigau per res de acceptar lo que graciosament vos dóna e ab molta liberalitat. E yo ara de present conferme la donació per a vós e als vostres.

Lo emperador lo tornà a pregar e a fatigar que·l prengués. Dix Tirant:

―Senyor, per res no l'aceptaria.

―Ab gran rahó se creurà de vós tot lo contrari del que la vostra lengua manifesta ―dix lo emperador―, e yo restaré ab ma verita[t] manifesta. Deuria la virtut vostra pensar que lo que us he ofert aumenta la honor vostra, e deuríeu ésser content e no recusar, per yo ésser donador e vós rebedor. Yo us he conservat aquell bell do de fortuna que tots los hòmens van per tot lo món çercant, ço és, honor e profit, per lo qual, si sens fició parlau, no deveu ésser tan desmenjat que no u degau acceptar. E si per ventura voleu que la gent cregua que açò sia per premiar-vos de la honor e benefici que fet me haveu, no tingau tal error, car encara la opinió de les gents, e dones e donzelles, stà encara morta. E per vós no voler acceptar lo que tan àmpliament vos he ofert, vinch a pensar que la vostra virtuosa persona de mi·s vol partir.

―No plàcia a Déu ―dix Tirant― que yo·m partís de la maj[e]stat vostra durant lo temps de la necessitat. Però, senyor, puix tant me força la magestat vostra, yo acceptaré lo comdat e per aquell vos faré homenatge de feeltat. E per q(u)ant Diafebus m'és parent   -f. t1r-   tant acostat e ço que és seu és meu, e lo meu és seu, ell pendrà lo títol de comte.

―Què em fa a mi ―dix l'emperador―, puix yo·l vos haja dat e vós acceptat, que·l venau o·l doneu a qui us serà plasent?

Lavors Tirant se lançà als peus de l'emperador e besà-li lo peu e la mà per la gràcia que feta li havia. Dix l'emperador:

―Demà aturarem ací e farem la festa de Diafebus, e darem-li lo títol de comte e l'ofici de gran conestable.

―Per ço, senyor, suplich a la magestat vostra demà siau nostre convidat ab la senyora princessa e totes les dames.

E de tot açò Diaphebus no sabia res. Lo capità se partí de l'emperador e donà orde ab lo senyor de Malvehí de haver molts pagos, capons, perdius e gallines per a l'endemà. E feren coure molt pa e haver totes les coses necessàries. E Diafebus ab altres cavallers que venien de fora del castell, véu a Tirant que anava tot afaenat vers ell, e dix-li:

―Cosí, què és açò que ab tanta pressa anau? Ha y nova de enemichs?

―No ―dix Tirant―, mas anau a la cambra de l'emperador e besau-li lo peu e la mà per ço com vos ha donat lo comdat de Sent Àngel e l'ofici de gran conestable. E yo faré ací adobar les coses que són necessàries per a la festa de demà.

E Diafebus ho féu axí. E aprés anà a la cambra hon era Stephania ab les altres dames. E cascuna li demanava un ofici per al comdat o per a la guerra, burlant-se axí ab ell.

Ixqué la princessa y ell fon prest agenollat e besà-li la mà, de la gràcia que lo senyor emperador feta li havia. E la princessa li donà en hun mocador deu mília ducats que havia mesos, e dix-li:

―Lo meu germà, preneu açò. E prech-vos que fins siau en la vostra cambra no u regonegau, e de açò vull seguretat de vós.

E ell li donà la fe que faria tot lo que trobaria per scrit. Diafebus ho pres e sentia lo pes, mas no presomia lo que era.

Partí's de allí e anà-se'n hon era Tirant e dix-li:

―Puix yo he besat lo peu e la mà al senyor emperador, e la mà a la excelsa princessa, bé·m par que sia rahó, puix vós me haveu dat lo comdat e haveu-lo levat a vós per dar-lo a mi.

Agenollà's prestament en terra e pres-li la mà per voler-la-y besar. Però Tirant jamés ho volgué consentir, mas posà-li la mà sobre lo cap e besà'l en la boca tres vegades. E los dos passaren moltes rahons, dient-li Tirant que no curàs, que allò era molt poch en sguart del que ell desijava fer per ell:

―Mas yo tinch sperança en Déu que per avant yo us daré altres coses que seran de major stima.

E Diafebus li'n féu infinides gràcies.

―Ara, senyor capità, voleu que vejam què és lo que m'ha dat la virtuosa senyora?

Posà-u en mans de Tirant e trobaren-hi hun albaranet que deya: Al meu germà, e gran conestable e comte de Sent Àngel, prech ab molta amor prenga en paciència lo petit do per a fer la festa. En mi resta lo gran menyscapte per lo poch que us do, però la vostra molta virtut me tendrà per scusada considerant en lo loch hon só. E confés lo meu defalt que he comés en dar   -f. t1v-   tan poca quantitat a hun home que és gran en virtuts.

Com ells veren açò, stigueren en pensament cascú. E Diafebus dix, per provar a temptar de paciència a Tirant:

―Voleu que no u prengam e que lo y tornem?

―No u fésseu! ―dix Tirant―. Que entre pare e filla tenen lo cor tan alt e generós que si lo y tornàveu ho tendria en molt gran ofensa.

Com totes les coses foren posades en orde per a l'endemà, ells anaren a la cambra de l'emperador e aquí parlaren molt sobre la guerra. E Diafebus acostà's a la princessa e féu-li infinides gràcies ―y Stephania les hi ajudà a fer― del que la magestat sua havia fet.

Lo emperador devallà baix envers lo riu, hon véu allí molts hòmens que staven adobant taules e banchs. Lo emperador demanà lo que feyen a què tenia de servir. Dix lo senyor de Malvehí que per al convit e a la festa que l'endemà se devia fer.

E Tirant portava de braç a la princesa anant-se'n vora del riu passejant. Dix la princesa:

―Digau, Tirant, quina és la rahó que vós acceptar no haveu volgut lo comdat meu que·l senyor emperador a requesta mia vos dava? E tres vegades m'esforcí de parlar, e tres voltes la mia lengua stigué sens profit, que la paraula me fallí com volguí començar de parlar per dir-vos: "Acceptau, puix dat vos és." E de vergonya no tenguí atreviment, per lo vell emperador que no conegués lo meu mal, car cosa convinent és que la vergonya sia mesclada ab amor. Emperò, totes les coses per vós fetes, acceptes són als meus ulls, restant en dubte que no l'haveu volgut acceptar perquè és stat meu.

―No veja yo Déu ―dix Tirant― si tal cosa és passada per lo meu enteniment. Ans aquell comdat tinguera yo en més gràcia e mercé que si m'agués dats deu ducats o marquesats sol per ésser stat de la magestat vostra. Axí, Déu vulla complir les coses que yo li deman, ço és, que vulla confermar lo vostre voler a complir lo meu desig. E per ço que la celsitut vostra sàpia més clarament ma intenció, jamés pendré títol negú, tant com la vida me acompanyarà, sinó emperador o no res. E sabeu ab què·m matau? Ab la strema bellea que la altesa vostra posseheix. Car aquell primer dia que us viu, vestida ab brial de cetí negre, e los vostres pits donaren als meus ulls entrada, ab los cabells hun poch scampats que semblants a madexes d'or resplandien, e la color de la vostra cara paria, de vergonya, roses ab liris mesclades, que de aquell dia ençà la mia ànima és stada cativa de vostra altesa. O, bé és cosa cruel voler dar pena a qui tant vos ama! Encara me dolch de vós, que no poreu soferir les penes que sou merexedora per haver tan poca pietat de mi, com la mia querella sia justa e bona, e lo meu clam crida contínuament davant la magestat divina: "Justícia!" E vós, en aquell cars, direu: "En mal punt com yo no amí aquell verdader Tirant, lo qual ab tanta de amor me amava." E si suplicacions de vasall a senyora y poden valer, o de cavaller a donzella de tanta noblea e dignitat se consent adorar, agenoll-me en terra e fas-hi   -f. t2r-   lo senyal de la creu e aquella ador axí com a la vostra persona, que per part de la celsitut vostra me sia atorgat hun do. E quasi li vengueren los ulls en aygua, prenent-li pietat de si matex. No tardà molt la princessa respondre en stil de semblants paraules.

―Les làgremes són scampades a vegades ab rahó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no·s pot ni·s deu rahonablement fer, car de mal principi no se'n pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e·m volies lo bé que·m dius, no treballaries en tanta infàmia per a tu e vergonya per a mi. Per què tant prest te cuytes? Que les tues messes encara són erba e gran follia seria posar a la fortuna lo que no·t pot fallir.

Lo emperador se acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en rahons. E parlant de moltes coses se'n tornaren al castell.

L'endemà per lo matí lo emperador volgué diguessen la missa enmig de una gran praderia, e volgué que Diafebus stigués enmig d'ell e de sa filla. E dita missa, lo emperador li posà lo anell en la mà e·l besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment. E hun rey d'armes dix en alt, cridant:

―Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sent Ángel e gran conestable de l'Imperi Grech.

E fet açò, començaren les dances e festes. E la princessa tot aquell dia no féu sinó dançar ab lo conestable. Com fon hora de dinar, lo emperador féu seure al gran conestable a la part dreta, e los duchs seyen a la part sinestra, e la princessa endret del conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feya la festa. En altres taules menjaven les donzelles, endret d'elles menjaven los barons e cavallers, aprés, tota la gent d'armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules perquè honrassen la festa. Fins als rocins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen civada mesclada ab pa.

Com foren mig dinats, Tirant pres los reys d'armes, herauts e porsavants e donà'ls mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de l'emperador e cridaven:

―Larguesa, larguesa!

Aprés lo dinar fon feta la col·lació de molts confits de çucre. E cavalcaren tots armats ab les banderes del conestable, corrent lançes. Davant l'emperador feren hun bell fet d'armes sens fer-se mal, e axí anaren fins al camp hon solia star lo soldà e ab molt gran alegria se'n tornaren.

Com los paregué hora de sopar, en aquell loch mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, axí com servia, stava ab la cara   -f. t2v-   molt trista. La princessa lo féu acostar prop d'ella e dix-li a la orella:

―Digau-me, Tirant, quina és la pena e mal que passau. Que la vostra cara ho manifesta, que tota la tinch yo sobre los meus ulls. Digau-m'o, yo us clam mercé!

―Senyora, tants són los mals que comport que no·s porien stimar, ni done res en ma vida, car la celsitut vostra partirà demà e yo, desaventurat, restaré en la mia strema pena pensant que no us veuré.

―Qui fa lo mal ―dix la princessa― rahó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant consell a l'emperador que ab tots los presoners se'n tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu yo·m faça malalta XV o XX dies, yo bé u faré per amor vostra. E l'emperador aturarà, bé só certa, per amor de mi.

―Mas, com ho farem ―dix Tirant― de aquests presoners que tenim tants açí? No sé trobar remey a ma dolor. Moltes voltes tinch desig de verí, e moltes voltes desige morir ab coltell o de mort sobtada, per exir de pena.

―No fésseu vós tal cars, Tirant ―dix la princessa―. Anau a parlar ab Stephania, e vejam quin remey pendre s'i porà que a mi no sia càrrech e sia útil vostre.

Tirant prestament se n'anà e recità tot son mal a Stephania. E foren de acort, ensemps ab lo conestable, que com tothom fos asossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allí acordarien quin remey porien pendre en lurs passions. E axí restaren de acort.

Com fon nit e la hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles se eren gitades ―e totes les dames dormien apartades ab la Viuda Reposada, sinó V que·n dormien en una cambra per hon ells tenien de passar, y en la recambra dormia la princessa e Stephania―, com Plaerdemavida véu que la princessa no·s volia gitar e li havia dit que se n'anàs a dormir ―aprés, sentí perfumar―, prestament pensà que s'i havia de celebrar festivitat de bodes sordes.

Venguda la hora assignada, Stephania pres hun stadal en la mà ensés e anà al lit hon dormien les V donzelles e mirà-les totes de una en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué's, que no dormí. E com Stephania vingué ab la lum, tancà los ulls e féu semblant que dormia. Vist per Stephania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè negú no u sentís, e ja trobà los cavallers que staven sperant ab més devoció que no fan los juheus al Messies.

Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà, mès-se primera, e Tirant seguí al conestable. E axí trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.

E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs vert, tota entorn trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones. Lo collar que portava era tot de fulles d'or smaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava, sobre los   -f. t3r-   daurats cabells, hun chapellet fulletat de molts batents que lançava molt gran resplandor.

Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra, besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses rahons. Com los paregué hora de poder-se'n anar, prengueren lur comiat e tornaren-se'n en la lur cambra. Qui pogué dormir aquella nit, huns per amor, altres per dolor?

Tan prest com fon de dia, totom se levà per ço com aquell dia lo emperador devia partir. Plaerdemavida, com se fon levada, anà a la cambra de la princessa e trobà-la que·s vestia, y Stephania vestida e per vestir, e asseyta en terra, e les mans no li volien ajudar a ligar lo capell: tant stava de bona gana, tota plena de lexau-me star; ab los ulls mig entelats, scassament hi podia veure.

―Ha, santa Maria val! ―dix Plaerdemavida―. Digues, Stephania, quin és aqueix teu comport? Què és lo que·t fa mal? E yo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta persona.

―No cal ―dix Stephania―, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap. Anit, ab l'ayre del riu, m'à fet mal.

―Guarda ―dix Plaerdemavida―, què dius, que gran dubte serà que no muyres. E si mors, la tua mort serà criminosa. Guarda bé que no·t facen mal los talons, com yo haja hoït dir als metges que a nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuxes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment, e de aquí se'n puja al cap, torba lo cervell, e de aquí se engendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no·t penses que vinga sovint. Segons diu lo gran philòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal incurable, no és mortal, mas ha-y molts remeys qui ajudar se'n vol. Aquesta mia epístola és bona e verdadera, e per ço no deus haver admiració de mi si conech les malalties, que si·m mostres la lengua yo·t sabré dir lo mal que tens.

Stephania li tragué la lengua. Com Plaerdemavida la hagué vista, dix-li:

―Yo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà stant yo en son poder, si tu no has perduda sanch aquesta nit.

Respòs prestament Stephania:

―Veritat dius, que del nas m'és exida.

―Yo no sé si del nas o del taló ―dix Plaerdemavida―, mas sanch haveu perduda. E per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia sciència, que lo que yo diré serà veritat. E si la magestat vostra, senyora, volrà que yo us recite hun somni que he fet esta nit, yo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa qui agreuge la altesa vostra, que lo perdó no·m sia denegat.

La princessa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella l'i perdonava a pena e a culpa ab auctoritat apostòlica. E Plaerdemavida féu principi al seu somni en stil de semblants paraules.

  -f. t3v-  

―A la magestat vostra diré tot lo que he somiat: "Com yo dormia en una cambra de parament, en companyia de IIII donzelles ―e que Stephania venia ab hun stadal encés, per no portar molta lum, e venia al nostre lit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir―, yo stava alienada, que no sé si dormia o si vetlava. E viu en somni com Stephania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo conestable que ja staven sperant. E venien en gipons, ab mantos hi spases, e calsaven peüchs de lana perquè no fessen remor al passejar. E a l'entrar que ells feren, ella apagà la lum e posà's primera, lo conestable a la sua mà. Aprés venia lo virtuós y ella semblava en aquell cars moço de çego. E posà'ls dins la vostra cambra. E vostra altesa stava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint. E vostra altesa que deya: "Dexa'm, Tirant, dexa'm!" E ell vos posava sobre lo lit de repòs. E Plaerdemavida se acostà al lit e dix: "Ay, en lit! E qui us ha vist e qui us véu ara, que stau sol, desacompanyat, sens profit negú! Hon és aquell qui ací stava com yo somiava?" E paregué'm del lit levar-me en camisa e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet."

Dix la princessa:

―Has més somiat?

Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo y deya.

―Sí, santa Maria! ―dix Plaerdemavida―. Yo us ho acabaré tot de recitar: "Vós, senyora, preníeu unes ores e dèyeu: "Tirant, yo t'é lexat venir ací per dar-te un poch de repòs per la gran amor que t'he." E Tirant dubtava de fer lo que la altesa vostra li deya. E vós déyeu: "Si tu ames a mi, per res no deus star de asegurar-me dels dubtes sdevenidors. E aquest càrrech que yo he pres per amor de tu, no és convinent a donzella de tan gran auctoritat com yo só. No·m denegues lo que·t deman, car la mia castedat, en la qual yo he vixcut quítia de tot crim, és loadora. Mas per prechs de Stephania has obtesa aquesta amorosa gràcia, dexant-me cremada per digna amor. Per què·t prech te vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrech e culpa de Stephania." "Per la strema e desaforada congoxa ―deya Tirant― que veig passar a la magestat vostra, qui preneu armes contra los qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui de amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que yo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creya vos acordaríeu a mon voler no tement los sdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e·m voleu tant fatigar, yo só content de fer tot lo que a la magestat vostra serà plasent." "Calla Tirant ―deya la altesa vostra― e no·t congoxes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor." E li féyeu fer sagrament que sens   -f. t4r-   voler vostre no us enujaria de res. "E posat cars que u volguesses cometre, no seria poch lo dan e congoxa que tu·m daries. E seria tanta que, en tots los dies de ma vida, de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable." E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós déyeu.

"Aprés, en visió viu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clocheta dels pits, e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per sercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no u volíeu consentir, car dubte·m fa que si u haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deya: "Temps vendrà que lo que tant desiges starà en libertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu." Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu, ligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars.

"Aprés viu somiant que Stephania stava sobre aquell lit ab les cames que al parer meu li veya blanquejar, e deya sovint: "Ay, senyor, què mal me féu! Doleu-vos un poch de mi e no·m vullau del tot matar." E Tirant que li deya: "Germana Stephania, per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?" E ella prenia lo lançol e posava'l-se a la boca e ab les dents strenyia'l fort per no cridar. E no·s pogué star, aprés hun poch spay, que no donàs hun crit: "Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me." Lavors lo conestable li tancà la boca. E la mia ànima, com sentia aquell saborós plant, complanyia'm de ma desaventura com yo no era la tercera ab lo meu Ypòlit. Encara que yo sia grossera en amar, conegué lo meu sperit que lo terme de amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments de amor que ignorava, e doblà'm la passió del meu Ypòlit, com no prenia part dels besars axí com Tirant de la princessa e lo conestable de Stephania. E com més hi pensava, més dolor sentia, e paregué'm que prenguí hun poch d'aygua e que·m laví lo cor, los pits e lo ventre per remeyar la dolor mia.

"E mirant lo meu sperit per lo forat, aprés hun poch instant Stephania stés los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: "Vés-te'n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que·ls has violada la castedat. O sens fe! De quina pena seràs digne si yo no·t vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort te ame. Hon és la fe per tu a mi rompuda? Hon és la tua mà dreta ajustada ab la mia? Hon són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que·m prometist que no·m faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran   -f. t4v-   auctoritat e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda..." Cridà la princessa e a Tirant, e mostrà'ls la camisa e dix: "Aquesta sanch mia ha força de reparar amor." E tot açò deya ab les làgremes als ulls. Aprés dix: "Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi matexa? Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada·m sia? No tinch conort sinó de una cosa: que no he res fet que perjudique la honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no y són venguts los cortesans, ni capellà no s'és vestit a dir la missa. No y és venguda ma mare ni mes parentes. No han agut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nubcial. No ha'm pujada al lit per força, car yo m'i só sabuda pujar. No han agut treball los ministrés de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dançar, que bodes sordes són stades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit." D'estes coses deya Stephania moltes.

"Aprés de tot açò, que lo jorn se acostava, la magestat vostra e Tirant la conortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon spay, que los galls tornaren a cantar, e la altesa vostra pregava humilment a Tirant se'n volguessen anar perquè no fossen vists per negú del castell. E Tirant suplicava la altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümpho que desijava, axí com son cosí. E la celsitut vostra no volgué sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se'n foren anats, despertí'm e no viu res, ni a Ypòlit ni a negú. Fuy posada en gran pensament: perquè·m trobí los pits e lo ventre banyat de l'aygua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor me aumentà en tanta quantitat que donava torns per lo lit com fa lo malalt qui stà al pas de morir e no troba lo camí. Per què, dellibere de amar Ypòlit ab cor verdader, passaré ma penada vida axí com Stephania fa? Staré ab los ulls tancats e negú no·m darà remey? Amor me ha tant torbats los sentiments que morta só si Ypòlit no m'ajuda. Almenys que passàs ma vida en durment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia."

Les altres donzelles foren-se levades y entraren dins la cambra per ajudar a vestir sa senyora. Aprés la missa l'emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duch de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo conestable acompanyaren-los una bona legua. L'emperador los dix que se'n tornassen e, ja que·ls ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que Tirant hagué pres comiat de l'emperador e dels barons, ell se acostà a la excelsa princessa e dix-li si li manava res la magestat sua que ell pogués fer. La princessa se alçà lo vel que portava davant la cara e los seus ulls no pogueren star que no lançassen vives làgremes, e no li pogué dir altra cosa sinó:

―Serà...

Car la paraula li fallí e   -[f. t5r]-   convertí's en sanglots e spessos sospirs per lo departiment. Dexà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l'emperador ne de tota la altra gent.

No·s troba en recort de gents que semblant cars seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a Tirant, que, havent pres comiat de la princessa, caygué de una aquanea en terra, que cavalcava tot fora de si. E tan prestament com fon caygut se fon levat, e alçà la mà a l'aquanea dient que·s dolia. E l'emperador ho véu e molts d'altres, e cuytaren envers ell. E feya demostració que mirava lo peu a la aquanea. Dix-li l'emperador:

―Capità, e com sou caygut axí?

E Tirant li dix:

―Senyor, a mi paregué que lo meu rocí se dolia. Abaxí'm un poch per veure lo seu mal e, ab lo pes de l'arnés, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, no és cosa de admirar que hun home caygua, car hun cavall té quatre peus e cau, quant més hun home, que no·n té sinó dos?

E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La princessa, perquè anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Stephania quin cars era stat lo de Tirant. E ella lo y recità segons la resposta que havia feta a l'emperador.

―Certament ―dix la princessa― que aquell cars no li és seguit sinó per la mia partida. E les temors que yo haguí quant me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e aumentí en major dolor que no sentia.

Axí anaren parlant.

E Tirant aplegà al castell del senyor de Malvehí. Ordenà que lo conestable, ab la mitat de la gent, axí de peu com de cavall, anàs al camp per guardar aquell.

―E yo iré ―dix Tirant― al port hon són les naus e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n'i ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m'an dit que han collit molt forment aquest any. E si lo càrrech los fall, iran en Chipre.

En la nit Tirant fon en lo port e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del capità, e digueren-li com les VII naus de genovesos eren entrades en lo port de Bellpuig.

―E tots nosaltres stàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que·ns prenguessen.

Dix Tirant:

―Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han agut atreviment d'escometre-us. Voleu que·ls posem major temor que no tenen?

Hagueren hun laüt de peixcar e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus, poch més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí, lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregats tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que lavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

―Per lo Senyor qui tot lo món sosté ―dix Tirant―, yo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de lur forment.

Féu prestament adobar les naus e posà-y molta gent d'armes e molts ballesters. En lo port en aquell cars hi havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, e no pogueren anar ab ell, Ti   -[f. t5v]-   rant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l'hun port a l'altre no y havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les V naus de Tirant, e pensaven-se que·s fossen de aquelles que venien ab lo Gran Caramany e no curaren de res. Les naus se acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua, e de continent saltà molta gent en les altres naus, e aprés envestiren les dues que restaven. E perquè y havia molt poca gent, prengueren-les totes ab poch treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Chipre. De què us dich que per al camp dels crestians los vingué en gran socors y en molt bon cars, car per la molta guerra no trobaven forment ni carns si no u havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malvehí; tot l'altre féu portar al camp en la ciutat de Sent Jordi.

Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turchs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia, per veure si·s concordarien ab les noves que Siprés de Paternò li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rey de la sobirana Índia. E lo Caramany portava sa filla, la qual era donzella de grandíssima bellea, per dar per muller al soldà.

―E porta moltes donzelles ab si de gran stat, e ve en sa companyia la sposada del fill del Gran Turch. E totes vénen molt riquament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.

Dix hun turch:

―Yo viu vestir hun dia a la filla del Gran Caramany, demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la çalà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines que stimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son exovar, que XXV sposades hi vénen, totes per a grans senyors. E ve-y la muller del rey de Capadòcia. E han-nos dit al port, com fom arribats, que hun diable de francés és vengut capità dels grechs, que totes les batalles los venç, los quals dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets axí com dien, mas lo seu nom és leig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, ladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una letra que féu al rey de Egipte, que no·l gosà combatre cors per cors, deya ésser enamorat de la filla de l'emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l'emperador, car axí u acostumen de fer los françesos, molt mala gent, e vós veureu que si molt lo dexen viure los turchs e los crestians, ell se farà emperador.

―A la mia fe ―dix Tirant―, tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pijor que tu no dius, que és molt gran ladre e va per los camins a robar. E qui s'o veurà, encara emprenyarà la filla de l'emperador e pendrà la senyoria. Aprés, qui·l contradirà que no passe a totes les donzelles?

―Bona Pasqua vos done Déu! ―dix lo mariner―, car vós lo conexeu bé e conexeu la sua gran tració   -[f. t6r]-   que ha feta e farà.

Ypòlit, qui stava allí, arrancà la spasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que prestament se levà e pres-li la spasa de la mà. E Tirant tornà'l a posar en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:

―Yo jur per l'aygua que yo·m bategí, que si yo·l poria pendre aquell traydor de Tirant, axí com moltes vegades n'é pres d'altres, que yo·l penjaria en la més alta entena de tota la nau.

Tirant reya molt e prenia gran plaer en lo que deya lo mariner. Altri fóra que li haguera feta alguna mala obra o l'haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e XXX ducats e donà'ls-hi, e aprés lo posà en libertat tan prest com fon en terra. Pensau quin devia star lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant! Agenollà's als seus peus e demanà-li perdó. E Tirant de molt bona voluntat l'i perdonà, e dix:

―Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.

Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los féu principi a hun tal parlar:

―Senyors, ja sabeu la nova que·s diu del Gran Caramany e del rei de la sobirana Índia, ab quin poder tan gran vénen e porten tantes donzelles casades y per casar; hoc encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bací que acapten per totes les moreries e, segons me dix Siprés de Paternó, que havia hoït dir al soldà que passats CCC mília ducats portaven, car per pendre aquest imperi tota la morisma ha donat, qui poch qui molt, que casa hi havia qui pagava XL ducats. E volen dir que del regne de Túniç han agut més de LXX mília ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascú de vosaltres reportaríeu. Vejam si fer se poria poguéssem obtenir victòria d'ells. E cascú de vosaltres diga-y son parer.

―Sabuda cosa és, capità senyor, que los turchs passen ab XXIII naus grosses de genovesos, e de cascuna testa han dos ducats e mig de nòlit e dels cavalls ne han tres. E per no perdre aquest salari ans se dexaran tots tallar a peces que consentir en negun malbarat. E porten tanta gent e en tan gran nombre que lo poder de la mitat de la crestiandat hi haurien a venir per poder-los vençre ni subjugar-los a nostra voluntat. Nosaltres som dotze naus y tres galeres y ells són XXXIII naus grosses, les majors e millors de tota Gènova, e més, porten quatre baleners e dues sageties. Per què tots vos donam de consell no vullau donar del cap per les parets, com açò no sien les batalles de terra, que no·s fan a comparar ab les de mar: aprés que les scutilles són tancades, no y à loch per a fogir.

Fon-se levat en peus lo mariner qui tant de mal havia dit de Tirant, que havia nom Galançó e era natural d'Esclavònia, e molt valentíssim mariner, lo qual féu princi   -[f. t6v]-   pi a tal parlar:

―Senyor capità, dels meus primers moviments no·n deveu ésser admirat, per jo ésser enemich a la pàtria vostra gran temps ha. Però la molta virtut que en la senyoria vostra tinch coneguda, ha apartada de mi la gran ira que yo en aquell cars tenia contra la nació francesa, e per ço com me veya presoner. Ara que tinch libertat per la mercé vostra obtesa, vos vull dar consell de mariner per ço com en aquesta art me só criat. E si açò volreu acceptar ―ço que és creedor, no dubtant lo perill que ab si porta―, yo us daré de vostres enemichs triümfant victòria. E ateneu al meu consell, e si aquell vos serà accepte. Si no, poreu pendre lo dels altres, car de dos mals lo menor se deu elegir. Com sia certa cosa que ells són XXIII naus molt grosses y són prop de XXX fustes entre unes e altres, e qui volrà vençre ni guanyar les XXX, se haurà de fer en aquesta manera, si al consell meu vos volreu regir. Vós teniu XII naus e IIII galeres: descarregau les vostres naus, que vagen laugeres; les altres vénen molt carregades e no poran fer tan gran sforç de veles com faran les vostres. Serà a la voluntat vostra de pendre o de dexar la batalla. Gran glòria serà per a vós, ab XII naus grosses, gosar mirar tot l'estol de genovesos e de turchs. E si neguna nau ve atràs, com és presumidor, ab poch treball podeu ésser senyor d'ella. E gran terror posareu entre ells perquè saben que haveu vençudes moltes batalles en la terra e dins los lurs ports los haveu preses VII naus. Pensau que tenen gran dubte de vós, car, dormint en los lits, ab temor se desperten ab lo nom de Tirant en la boca, majorment representant-los davant lo fruyt que de batalla se ateny. E qui gosa mirar lo primer afronte d'ells, del joch de les pedres que us fan és molt gran; emperò, passades les pedres no són res. Vénen a jugar de les flexes e molt prest smayen e perden l'ànimo. Si·m demanau com sé yo açò, yo he senyorejat galeres e naus mies pròpies e tenguí XI anys guerra ab ells, e fiu grans preses dins la Turquia de lur roba.

―Sus! ―dix Tirant―. No vull pus saber ni vull altre acort sinó que tot se pose en orde e les naus sien prestament descarregades e adobades de tot lo que y sia necessari.

Com Tirant hagué donat lo càrrech als seus, ell cavalcà desarmat sobre hun bon ginet, ab quatre altres, e anà al castell de Malvehí, e l'endemà anà al camp. Molt foren aconsolats los del camp de la sua venguda. E prestament li digueren com los turchs eren venguts una alba de matí bé VII mília hòmens a cavall, e com lo marqués de Pròxita, ab gran desorde, ixqué dels primers e ferí ab gran ànimo pensant que los seus lo socorrerien.

―E fon lo contrari: vehent la molta gent que eren pochs, feriren sobre ell e han-lo mort e tallat a peces. E vingueren fins ací a la muralla de la ciutat e totom desemparà lo camp e reculliren-se dins la ciutat. E han mort qualsque cent LXXX hòmens.

―Ha, santa Maria val! ―dix Tirant―. Què desorde entre tots vosaltres! Qui deu exir a empresa d'altri, que sabeu que jamés ells gosaran venir ací sinó ab gran poder? E vós, marqués de Sent Jordi haveu perduts los quexals en la guerra e dexar exir a negú! E   -[f. t7r]-   ves que eren açí, per què no féyeu destapar les céquies axí com vós havíeu dit e haguéreu-los tots presos? Però, voleu que us diga? La virtut ne·l poder no stà en riqueses, mas en ànimo virtuós e ginyós. E tingué's per scarnit com no s'i era trobat.

E dix:

―Siau en recort de l'antiga libertat que d'ells havem hagut e de les persecucions stranyes que sofert haveu.

Aquí parlaren de moltes rahons. A la fi, dix Tirant al gran conestable li triàs II mília hòmens d'armes, los millors del camp. E com lo conestable fon hun gran tros luny, pensà en lo que·l capità li havia dit. Tornà e dix-li:

―Vós me haveu fet una fort demanda: que us haja II mília hòmens d'armes, los millors de la ost, e II mília ballesters. Qui pot saber quals són los bons o los mals, ni qual és ardit ni qual és flach, ni qual té ànimo sforçat?

―Puix no u sabeu conéxer ―dix lo capità―, yo us ho mostraré. Feu tocar alarma e feu demostració que enemichs vénen. E com seran en lo camp, descavalcau e anau tocant a cascú los sperons. E si·ls porten fluxos, dexau-los star. Si·ls porten strets, de aquells me donau, car aquests tals no pot ésser no sien bons e virtuosos en les armes.

Axí com se n'anava, tornà e dix:

―Los hòmens de peu, qui no porten sperons, en què·ls conexeré?

―Per semblant ―dix lo capità―. Aqueys sarjants qui van ab vós, feu-los tocar en los panyos, si·ls porten fluxos o ben strets. E sapiau d'ací avant conéxer lo gra entre la palla.

Lo capità se partí ab tota aquella gent que lo conestable li havia triada. Lo prior de Sent Johan se n'anà al capità e dix-li:

―Capità senyor, yo he sabut com la mercé vostra vol tornar en mar, no tenint-vos per content de les VII naus que preses haveu. La mercé vostra faça'm gràcia que yo vaja ab vós.

Respòs Tirant que era molt content.

Com foren arribats al port, lo capità trobà totes les naus descarregades, e adobaven del que mester havien.

―Capità senyor ―dix Galançó, lo mariner―, a mi par que vostra senyoria deuria trametre dues galeres e que stiguessen en alta mar. Com vessen l'estol, la una tornàs e l'altra seguís tostemps la nau del Gran Caramany. E si vós aquella podeu haver, haureu molta riquea e major honor.

Dix lo capità:

―En què poran conéxer aquexa nau en què va lo Gran Caramany?

―Senyor ―dix Galançó―, en les veles que porta totes vermelles e pintades les sues armes; e totes les cordes de la nau són de seda, e tot lo castell de popa és de brocat sobre brocat. E açò ha fet per gran magnitat, per ço com hi porta sa filla e perquè no és anat jamés per mar.

Com lo capità féu partir les II galeres, manà no tornàs la una, sinó que contínuament, nit e dia, seguís l'estol, e en la nit portàs una lanterna ab una lum encesa al tendal de popa.

L'endemà los barons de Sicília, havent dexat l'emperador a la sua ciutat, reposaren allí dos dies e partiren per venir al camp. Com foren al castell de Malvehí, trobaren molts carros que portaven bombardes al port. E foren avisats com lo capità era al port. Anaren a ell, sabent com volia anar per mar, e pregaren-lo molt que·ls dexàs anar ab ell. E   -[f. t7v]-   lo capità fon content per ço com eren hòmens de illa e acostumaven de navegar. E ordenà sos capitans e posà molta gent en les naus, hòmens d'armes e ballesters. E encara que les naus no fossen molt grans, eren molt bé armades de bona gent e destra, e molt bé avituallades de tot lo que mester havien. Les altres naus venien molt carregades de forment, de cavalls e de tanta gent com podien portar.

No passà molt spay que veren venir la una galera a vela e a rems. Prestament pensaren que les naus dels enemichs venien. Lo capità féu acabar de recullir tota la gent, les bombardes e tot lo que mester havien. Com fon quasi la hora de vespres, les naus eren en vista del port. Lavors la nau del capità ixqué primer de totes. Com los turchs la veren, feyen grans alegries dient que aquella nau ja era sua. E lo Gran Caramany féu exir a sa filla, e a totes les altres dones qui en la nau eren, alt en cuberta perquè mirassen aquella nau, la qual tantost pendrien. A poch instant ixqué la nau del senyor de la Pantanalea e aprés la del duch de Mecina. E lavors als turchs e als genovesos aumentà la alegria.

Dix lo Gran Caramany a sa filla:

―Una de aquelles III naus que allí veus, tria quala de aquelles volràs, car yo la't do e vull que tua sia.

Ella demanà la que primer havia vista. Aquella volia per sua e fon-li atorgada. Ixqué aprés la nau del senyor d'Agramunt; aprés la de Ypòlit; e totes ixqueren per orde. E lo bon prior de Sent Johan fon lo darrer de tots per ço com era capità de la ressaga. Com ell ixqué era ja quasi nit scura.

Com los genovesos veren dotze naus grosses, stigueren admirats d'on eren exides. Aprés ixqueren tots los baleners e totes les barques de les naus, aprés les barques dels pexcadors. E les barques que no tenien arbre alçaven hun larch bastó o hun rem e ligaven-lo fort, e al cap del bastó posaven una lum dins hun faró. La nau del capità alçà primer un faró a popa, axí com era stat concordat. Aprés, totes les altres fustes, axí grans com poques, feren lo que·l capità havia manat. Com totes les lums se mostraren, foren setanta-quatre. Com los enemichs veren tantes lums, pensaren que totes aquelles lums eren naus, e més digueren:

―Nosaltres som certs com l'estol del Gran mestre de Rodes és vengut ací, e lo del rey de Sicília. Y ells, que·n tenien moltes, hauran tramés a Venècia. Sabent nova de nosaltres, han feta aquesta gran armada e vénen-nos per pendre'ns.

Hagueren son acort de fugir e de tornar-se devers la Turquia.

―Car més nos val acampar les vides que sperar batalla de setanta-quatre naus que són.

La una nau dels genovesos tragué hun faró tres vegades. Fet son senyal, totes giraren e posaren-se en fuyta qui més podia. Les unes prengueren la via de levant, altres la via de ponent, altres la via de migjorn, altres la via de tremuntana. La galera jamés desemparà la nau del Gran Caramany, e féu la via de Chipre per   -[f. t8r]-   passar en les illes e, si porien, pendre terra en les mars de Alexandria, pensant que neguna nau no faria la sua via. Però, tostemps hagueren dubte de la galera. E la nau del capità tostemps seguí la galera. E cascú feya sforç de veles tant com podia ab la mijana e ab lo triquet, e posaven tantes bonetes com cascuna nau podia portar.

Com vengué per lo matí, Tirant no véu neguna de les sues naus, mas trobà's en vista de la nau del Gran Caramany. Com fon quasi lo migdia, ell aplegà ab la nau, e envestiren-se la una a l'altra, e lo combat fon tan fort e tan admirable que los turchs feren de moltes pedres, que quasi la gent no podien anar per la nau. E la pedra que esdevenia a l'home, plegat lo metia per terra per bé que stigués armat. En la nau del capità havia moltes ballestes, e de la primera batalla n'i hagué molts de nafrats e morts. No penseu que la galera jamés s'i gosàs acostar. E de cascuna de les naus lançaren los rampagolls e tengueren-se molt fort, car no se'n podien anar encara que u volguessen. La nau de Tirant hagué gran avantatge, que quasi tota la de més gent era armada de arnesos blanchs e de cuyraces ab bacinets. E tan prest com l'ome era mort o nafrat, lo desarmaven e lo arnés feyen-lo vestir a altri. De la gàbia feyen mortals colps ab grans barres de ferro que lançaven.

Passada la primera batalla, donaren-se d'espay prop de mija hora. Refrescaren la gent e tornaren a la batalla los huns e los altres molt bravament. Los turchs lançaven molta calç perquè·ls cegàs la vista. Aprés lançaven oli bullent ab caces. La una part e l'altra lançaven pega bullent, e nit e dia jamés cessaven ni havien repòs, sinó contínuament combatre. Molta fon la gent que en aquelles dues naus moriren. E tantes eren les lances trencades e los pavesos, darts e flexes e passadors, que los cossos morts qui en la mar lançaven no·s podien afonar davall l'aygua.

Ara lexem-los combatre e vejam què fan los altres barons e cavallers.

Les onze naus no veren la del capità per ço com féu apagar la lum. Les onze, en vista foren de deu naus a tret de bombarda, afrenellaren-se les unes ab les altres, e Ypòlit no volgué acostar-se a neguna, sinó que pujà a sobrevent y stava's mirant la batalla. E véu que la nau del senyor de la Pantanalea anava a gran perdició e que ja molts turchs eren pujats en la nau, que més part hi havien que no ells. Lavors Ypòlit ferí a la nau dels enemichs, e per ço com la major part dels turchs eren passats en l'altra nau e tota la havien presa sinó lo castell de popa, ab poch afany entrà Ypòlit ab los seus dins la nau dels turchs. E tants com n'i trobaren, de turchs e de genovesos, morts e nafrats, tots los lançaren en mar. E socorregueren al senyor de la Pantanalea, e lo socors los vench axí com a salut de medicina la qual aparegué a tota la gent ésser stat molt ben fet e aconsolà'ls molt, amonestant-los de haver virtut e vigorós ànimo. E levà la por als temerosos me   -[f. t8v]-   tent lo coratge de tots en gran sperança. E prestament se partí de allí e, tornant en la sua nau, anà ajudar a aquells que més ho havien mester.

Lo senyor de la Pantanalea, puix véu que en la nau dels turchs no y havia romàs negú, compartí la gent en abduys les naus. E donà vela perseguint les altres qui se n'anaven e atengué primer que negú. Y envestí una nau e, mentre ells combatien, aplegà l'altra nau. E l'altra tantost se donà, enaxí que ell tenia tres naus.

En tal manera ho feren les onze naus ab les dos galeres que quatorze naus prengueren e dos que·n feren dar al través en terra. Les altres se n'anaren.

Ara vejam Tirant què fa; que encara los trobí combatent. Ells combateren de hora de migdia e tota la nit fins a l'endemà que·l sol se volia pondre. Vint-e-set batalles se donaren. E Tirant, desemparat de tota ajuda, ajustant colp a colps, e tota por apart posada.

―E ab damnatge de la mia persona ―dix Tirant―, yo·t pendré o morré.

E Tirant en aquelles batalles fon nafrat de colp de passador en lo braç. E volent pujar al castell de proa, li donaren ab una flexa en la cuxa. Bé ho havien mester los turchs, car ab gran desesperació saltaren tres turchs dins lo castell de proa, mas tan prestament com foren dins, tan prestament foren dins l'aygua.

Com lo Gran Caramany véu la sua gent molt venir a menys, féu pujar la caxa dels diners, joyes e robes, e féu vestir a sa filla una aljuba de brocat d'or, e ligà-li una corda de or e de seda al coll, e l'altre cap féu ligar en la caxa de les joyes ab tota la riquea, e lançà'ls dins mar. Aprés, lançà a totes les altres dones que dins la nau eren. Lavors, ell e lo rei de la subirana Índia, entraren-se'n dins la cambra hon solia star sa filla. Havent del tot desemparada la nau, meteren lo cap sobre lo lit e cobriren-se sperant la mort quan la'ls darien.

Com la nau fon del tot presa, Tirant hi passà axí nafrat com stava e demanà què era del Gran Caramany.

―Senyor capità ―li dix hun gentilhom qui en la nau del capità venia e fon lo primer qui en la nau dels turchs passà, e matà molts turchs ans que·l capità passàs; dix: ―Pus fort és que batalla la temor de la batalla. Baix en una cambra stan amagats ab lo cap cubert, sperant quant los vendrà la mort. Y és ab ell lo rey de la subirana Índia.

―Ací és lo rey? ―dix lo capità.

―Certament, senyor, abduys són ací.

―Fes-los-me pujar ací ―dix lo capità―, que yo vull parlar ab ells.

E aquell gentilhom féu lo manament de son capità. Però lo Gran Caramany no y volia anar, dient que més amava morir dins la cambra de sa filla que no morir alt en la nau.

―No façam ―dix lo rey―. Pugem alt e muyram com a cavallers.

E aquell en deguna manera no y volia anar, fins a tant que lo gentilhom hi hagué a mesclar una poca de força. E com ells foren alt, Tirant los féu honor de reys per ço com era cavaller molt humà. E féu-los allí seure y ell levà's en peus; però la nafra de la cuxa no·l comportava star de peus: féu-se dar davant ells en què segués. E   -f. v1r-   ab gran benignitat y cara molt afable los dix tals paraules.

―Nobles reys y animosos cavallers: a la divina Magestat ha plagut donar-nos complida victòria de vosaltres, no perquè l'ànimo viril y sforçat vostre en res haja fallit, ans com a virtuosos, magnànims y strenus cavallers haveu defés tant quant vostres forces han pogut vostra empresa, la qual no per fallença de gran exèrcit ni per flaquea d'ànimos s'és perduda, mas per defalt de justa querella, que nostre senyor Déu infinit, mirant la superba crueldat de vosaltres y com iníquament y tirana voleu destroir tot l'Imperi Grech sens deguna rahó, sols per ofendre aquell verdader Déu e redemptor nostre Jhesús, ha volgut tant favorir nostra justícia, mostrant la celsitut de nostra fe, donant-nos sforç tan gran que havíem pogut vençre y aterrar lo gran poder y forces de vosaltres, sotsmetent vostres persones al jou de senyoria y al que de vosaltres la imperial magestat ordenar volrà. Emperò, per bé que la crueldat vostra sia stada molt gran, que crudelíssima mort no satisfaria al que meritau, e majorment de vós, Gran Caramany, que ab tanta crueldat e inhumanitat haveu morta vostra filla e moltes altres mores, les quals foren vengudes en mans de home tal qui les haguera restituïdes en lur primera libertat. E encara que vosaltres no siau merexedors de perdó, la clemència del senyor emperador és tanta que us perdonarà la vida, no per vostres mèrits, mas per la sua molta virtut e bondat.

Callà e no dix pus.

Respòs lo Gran Caramany ab paraules de semblant stil.

―Si les sobiranes forces de mes afliccions e lo miserable jou de servitut considerat donàs loch a les tues demesiades paraules, no solament desijar viure, mas la mort per millor elegiria. Mas conexent quants generosos coratges los infortunis e treballs fan sforçar en los adversos casos, stimant que tant stremes dolors e no petites pèrdues com les mies Déu ha permés per aument de la tua singular glòria e per exercici de ma paciència, per ço·t vull pregar lo que de mi volràs fer, prestament me vulles delliurar, car major, és lo dubte de la mort que la mort, qui prestament és passada. E dius-me que só stat homeyer de ma filla. De açò no·n tinch a dar comte a   -f. v1v-   tu ni a altri, car stime que he fet lo que devia, que més conort és a mi yo haver dat qualsevulla linatge de mort a ma filla que si per tu o los teus, davant los meus ulls, la ves desonir. E de les joyes e del tresor no vull negú alegrar-se'n puga. E no·t penses tu subvertir lo àbit de mon coratge, car pus dispost só oferir lo meu cors a la amarga mar o a la terra, ans que fes res que tu·m pregasses, si bé los teus ab força stranya me han fet venir davant la tua presència, car major rahó fóra tu venir a mi, encara que sies stat vencedor, que yo anar a tu. E no penses que los cavallers e gentilshòmens de la mia terra, que sien de menor grau ni de menys virtut e ànimo e noblesa, e axí destres en les armes com los francesos. E si só jamés en ma libertat, yo·t mostraré la ofensa que has feta a hun tan gran rey com yo, qui senyorege altres reys.

Tirant no volgué satisfer a les paraules del Gran Caramany, sinó que·ls pregà molt graciosament volguessen passar a la sua nau, e mal lur grat ho hagueren a fer. Com lo capità los tingué dins, repartí aquella poca de gent que restada li era, e donaren vela. E destaparen los enbrunals de la nau e exia tan gran roll de sanch que paria que la nau ne fos plena, que los antichs no havien hoït dir ni havien lest en canòniques tan fort batalla fos stada en la mar, ni tan sangonosa, de dues naus; que en la nau dels turchs no y restà ànima viva sinó los dos reys, y en la nau del capità, de CCCCLXXX persones no n'i restaren sinó LIIII e los XVI nafrats. La batalla de terra fon tresladada en mar, e mostrà's més valent entre los altres, manifestant glòria e virtut en senyal de excelsa dignitat de gran senyoria sdevenidora. E la fama del strenu cavaller Tirant aumentà en triümphant laor.

Com Tirant fon prop del port de Transimeno, veren los balaners qui ab l'estol dels turchs venien, que entraven dins lo port de Bellpuig, fugint e cridant ab grans crits. E ab molta dolor recitaren la mala nova de la destrucció dels reys e del stol perdut ab gent innumerable. Lo soldà e tots los altres feren molt grans lamentacions, ploraven e planyien-se e staven admirats com se podia fer que hun stranger hagués obtés d'ells tantes e tan glorioses victòries. E malayen la fortuna com se era tant inclinada en voler-lo tant prosperar, e deliberaren dar batalla a la gent del camp, puix tenien la ira fresca.

Feren dues batalles ab gran prosperitat e clogueren los crestians dins los murs de la ciutat. E apresonaren al comte de Burgença e al comte Malatesta. E feren allí molts bons fets d'armes aquell dia e mataren molts crestians, e demanaren los cossos morts en senyal de victòria obtesa. Lavors los turchs demanaren treves, o pau si volien, no per amor de pau, mas per temor de batalles.

Com Tirant fon aplegat al port, trobà allí moltes naus de les sues e moltes de les que havien preses. Com lo prior de Sent Johan véu que·l capità no y era, tornà'l a cercar e no s'encontraren.   -f. v2r-   Mas aprés dos dies que lo capità fon tornat, arribà lo prior, e tots eren tornats sinó Ypòlit.

Aprés que totes les naus foren preses e Ypòlit véu que no y era son senyor, pensant que hauria fet la via de la Turquia, manà al naucher que fessen aquella via. E no podent trobar al capità, trobà una nau de aquelles de l'estol. E ell féu la via de la nau e ella se mès en fuyta e vench quasi en una illa despoblada, e lo vent era punter: venia'ls contrari. La gent desemparà la nau e ab la barca e ab lo laüt ixqueren en terra. Ypòlit aplegà e pres la nau, que no y era restat negú, però trobaren-la molt riqua e portaren-la-se'n.

Com lo capità véu que tots hi eren sinó Ypòlit, féu partir III naus perquè l'anassen a cercar, e trobaren-lo que venia ab la presa. Com lo capità ho sabé e véu que venia ab tanta honor, se n'alegrà molt.

Aquest Ypòlit ixqué valentíssim cavaller, liberal e ab sforçat ànimo, e en sa vida féu de singulars actes, que volgué imitar a son mestre e senyor. E per ço volen dir molts que primer deu hom examinar lo cavaller ans que ab ell poseu vostre fill, car si ell és virtuós, ell ne farà mil de virtuosos, e, tot per lo contrari, si és viciós, tal ne serà lo criat.

Com lo senyor de Malvehí sabé que Tirant era tornat ab tan gran triümpho victoriós, fon molt content, cavalcà e anà'l a veure. Emperò, ans que partís, tramés hun home per avisar-ne a l'emperador e tramés hun altre home per avisar-ne los del camp, e allí foren fetes molt grans alegries. Com l'emperador sabé tan singular nova, féu tocar totes les campanes de la ciutat e fer grans alimares e grans festes. L'emperador ab tots los altres staven admirats de les grandíssimes cavalleries que Tirant feya. La princessa e les altres dames se n'alegraven molt, donant d'ell singulars laors.

Com lo senyor de Malvehí fon ab Tirant, consellà-li que la sua persona devia anar, ab tota la presa que feta havia, davant l'emperador. E Tirant hi tenia molt bona voluntat per ço que pogués veure e parlar ab la princessa. Com tingueren bon temps per partir, Tirant féu recullir tots aquells que y eren stats ab ell ensemps e donaren vela.

Com foren en vista de la ciutat de Contestinoble, digueren a l'emperador com venia lo seu capità ab tot l'estol, que ja veyen les fustes. E ell no sabia quina festa ni honor li fes. E prestament ell féu fer hun gran pont de fusta que entrava dins l'aygua més de XXX passes, tot cubert de pomposos draps de raç. E l'emperador féu fer enmig del gran mercat hun cadafal, tot cubert de peces de brocat e de seda, per a ell y la emperadriu e a la princessa e a totes les donzelles. E del seu cadafal fins al cap del pont, hon havien exir, féu posar baix peces de vellut carmesí per ço que·l seu capità no tocàs dels peus en terra, sinó que anàs sobre la seda. Com ell fon passat, qui més podia pendre de la seda, de aquell era. E véreu molts nafrats en les mans, d'espases e de coltells, per tallar de aquell drap de seda.

Com les naus foren en lo port, ab molta alegria qu·entraven, donà la popa la nau del capità en lo pont de fusta, e ixqué ab lo Gran Caramany, lo qual portava a la part dreta, e lo rey de la sobirana Índia a la part sinestra, y ell anava enmig. E tots los barons anaven davant. E tota la multitut del poble   -f. v2v-   ixqueren a rebre'l ab molta honor: axí com si fos tramés del cel, axí tenien los ulls en ell. E no solament li feyen honors humanals, mas encara divinals. E per més venerar-lo, li ixqué tot lo clero, professó feta, ab totes les relíquies e ab tots los prelats, e desijaven-lo tots posar en lo pus alt loch de paradís si poguessen. E ab aquest triümpho aplegaren al mercat, hon era l'emperador ab totes les dames de honor, axí les de la cort com les de la ciutat.

Com Tirant fon alt en lo cadafal e prop de l'emperador, agenollà's e besà-li la mà, e dix al Gran Caramany que li besàs la mà, e ell respòs que no u volia fer. E prestament Tirant, ab la manyopa que portava en la mà, li donà hun gran colp al cap, que lo y féu inclinar prop de terra, e dix-li:

―Perro, fill de perro, ara li besaràs lo peu e la mà encara que no u vulles.

―Yo u faré per força e no per grat ―dix lo Gran Caramany―. E si tu e yo fóssem en loch convinent, a mi no sospitós en res, yo·t daria a sentir quina cosa és acostar-se a cara de rey. E tu encara no sabs quant són larchs los meus braços. Però yo·t jur per Mafomet, nostre sant profeta, e per esta barba, que si yo só jamés en libertat, de fer-te besar los peus de hun meu negre.

E no li volgué més dir. Lo rey, companyó seu, per no haver altre repeló, donà dels genolls en la dura terra e besà-li la mà e lo peu; e aquell fon segur de tot mal. Però Tirant respòs ab paraules de semblant stil.

―Per lo noble rey de la sobirana Índia, que ací és present, pot ésser feta verdadera relació del que és passat entre tu e mi, e ans de venir ací tu no m'has gosat temptar de paciència. Què has vist ara, en dir davant la magestat del senyor emperador lo que ab tan gran ultratge has gosat rahonar? Ab altres rahons mal dites no cur respondre, sinó que us recort, cascuna volta que naturalea vos temptarà en tenir costum de dona, per ésser yo aquell que no solament vos he subjugat lo cors, mas vençut l'ànimo, e vós aquell que, pus prest la vida que la mort honesta elegint, ficàs los genolls e·n la alta popa de la nau, davant mi, ab los braços en creu retent l'esperit de la honor, diguist aquell spantós mot per aquells qui virtut conexen, com és dir: "Yo só ton presoner e tu est mon senyor", en la qual hora yo mostrí tenir cor de carn de cavaller e dexí't la vida comprada ab tan car preu. E per lo noble rey, que ací present és, mogut per bon zel de deute de parentesch e per ésser lo qui és, sabeu bé quines paraules d'ell hoís, e del que devia portar grat molt furiosament contra ell procehís. No·s sab, de nostra recordació, major defalt en hun rey, car semblant és stat al rey de Apol·lònia, que, volent l'emperador de Alamanya dar-li batalla, a la assignada jornada molt vergonyosament fogí e en lo camp lo dexà.

Tirant donà fi a ses paraules, e l'emperador los féu de continent pendre e posar en bona guarda dins una gàbia de ferro.

L'emperador devallà del cadafal ab totes les dames e anaren a la gran   -f. v3r-   sglésia de Senta Sofia, e aquí feren laors e gràcies a la divina bondat e a la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, de la gran victòria que havien aconseguida. E Tirant portava de braç a la emperadriu, la qual mostrava molta contentació de la prosperitat de Tirant, e dix-li:

―Capità, vós sou lo més gloriós home que huy en lo món se trobe, car per la vostra gran cavalleria e alt enginy haveu subjugats e vençuts aquests dos reys en aument de la laor vostra e profit de tot l'Imperi Grech. E volguera yo, per vós ésser tan virtuós, que en lo meu temps fósseu vengut en lo regne de Alamanya quan mon pare era emperador de Roma, com en aquell temps yo fos demanada per mil enamorats, e si yo hagués vist a vós, de tots los mil, de vós haguera feta elecció. Mas ara que só vella e ja posseïda, la mia sperança tarda és.

E parlant de aquestes coses fins al palau. E la princessa hoí totes aquestes rahons, e dix a Tirant:

―Aquella vella de ma mare té pietat de si mateixa, que també s'i volria jugar, que foch de amor la crema, qui la força de impaciència com veu a vós, qui sou la flor de tots los cavallers del món, complit de tota gentilea, e pensa la gran bellea que per ella és stada posseïda. Si en lo seu temps fósseu vengut, presumeix que ella fóra digna de la vostra amor aconseguir. O, gran follia és desijar lo que rahonablement no·s pot haver, ne penedir-se de haver virtuosament vixcut, desijant en los darrers dies de sa vida viciosament viure!

―O reprenedora de crim de amor! ―dix Tirant― Merexedora sou de molta pena perquè no amau e sabeu que sou amada. E no vull menysprear les paraules ni venir en desgrat de la altesa vostra, car la cruel resposta restarà en les dones d'onor que hun punt no saben de gentilea, que volen ofendre als gentilshòmens e ésser d'ells molt ofeses. Açò no convé a donzella de honor, ni menys a la de noble linatge.

En açò vengué l'emperador e demanà al capità com stava de les nafres. E Tirant respòs que una poca de febra s'i era mesclada.

―E ab lo anar pens seran alterades.

Lo emperador ordenà anàs a la posada ab los metges ensemps. E com lo hagueren curat digueren que no·s partís del lit si volia obtenir sanitat, perquè no restàs afollat del braç. E Tirant fon content de tenir-se a consell dels metges. E l'emperador lo vesitava cascun dia una volta, e manà a la emperadriu e a sa filla tots dies, de matí e al vespre, l'anassen a veure. E la Viuda Reposada, moguda més de amor que de pietat, lo serví contínuament en la sua malaltia.

Tornem a recitar com se comporten los turchs ab los crestians qui restats eren en lo camp. Aprés que ells hagueren sabuda la cruel batalla del capità ab lo Gran Caramany, e hagueren presos los dos comtes, molt sovint venien a la ciutat de Sent Jordi e mataven e apresonaven molts crestians, e se'n portaven de grans cavalcades, fent la guerra molt cruel. E pochs eren los qui poguessen restaurar la vida qui en lur poder vinguessen. En quanta dolor eren posats los crestians com pensaven que Tirant no y era e havien a exir a la batalla sens ell ni lo savi Diafebus, conestable major, e de aquell senyor d'Agramunt, per tal com de necessitat tenien a defendre lurs vides e les persones e posar-se a perill   -f. v3v-   de les batalles! E en la necessitat tots reclamaven a Tirant com si fos hun sant, e no·s tenien per segurs molt, ans tenien gran temor als turchs, car l'ànimo gran que tenien en lo temps de les victòries obteses per la molta virtut de la presència de Tirant, per la absència sua lo havien tot perdut. E feyen special oració que nostre Senyor ajudàs a Tirant perquè·l poguessen cobrar, que en ell stava tota lur sperança.

E trameteren una letra a l'emperador suplicant-lo que·ls trametés lo lur Messies, Tirant, com ja eren tornats en les acostumades adversitats de fortuna, e que Tirant los fos donat en premi de victòria. E feren altra letra a Tirant, la qual era del tenor següent.

O, spasa de virtut, la més noble que en lo món sia! La virtut tua a Déu y al món és manifesta. A la tua excel·lència significam, per mijà de bona conexença, com temor de restar en lo camp ab tal vergonya, si atényer porem gràcia de tu, de venir a veure los teus súbdits e servidors. Com altri aprés Déu no reclamam sinó la tua senyoria, com d'ací avant crehem e pensam que la carrera de tota desesperació nos és ja uberta, en la qual tota sperança de nostra defensió penja en tu, senyor, lo millor de tots los cavallers, creu que seria fort e difícil cosa nosaltres ésser ja vencedors. E si anam a la batalla és treball perdut, car no és ja la intenció nostra ne propòsit d'ací avant entrar en les mortals batalles sens tu, car stimam més perdre la fama que les persones nostres. La amor és gran que nosaltres portam a la tua senyoria. E axí com tu faràs lo que tots te suplicam, axí alguna que tu ames haja pietat de tu, que no·t puga dir de no de tot lo que desiges.

Com l'emperador hagué lestes les letres e sabé en quina disposició stava tota la sua gent, quant staven smayats e temerosos, dubtà si daria la letra a Tirant o si speraria que fos del tot guarit, e ab tal deliber dexà passar III dies sens manifestar-ho. Aprés donà la letra a sa filla, Carmesina, que la y donàs, pregant-lo que tan prest com pogués cavalcar que volgués anar al camp.

Com la princessa fon dins la cambra e véu a Tirant, ab cara molt afable anà devers ell e dix-li semblants paraules:

―Flor dels millors, veus ací com tots los del vostre camp criden: "Fam, fam! E hon és aquell virtuós cavaller qui·ns solia dar honorosa vida, hon és aquell vencedor de batalles? La nostra sperança és tota perduda si aquell invencible cavaller no ve." Trameten-vos aquesta letra, e lo sobrescrit diu: "Sia dada al millor de tots los cavallers". Que si no a tu, altri no s'i deu entendre.

Tirant pres la letra e legí-la. Aprés la mostrà a la emperadriu e tots la veren. La princessa féu principi a hun tal parlar:

―Si de grat vos   -f. v4r-   venia, noble capità, de anar lla hon se fan les forts e cruels batalles, memòria de fama gloriosa ne poríeu aconseguir, car per virtut de la vostra anada tots los turchs seran vençuts, car sol per la vostra vista restaran tant temerosos que no poran alçar les mans contra les vostres forçes. E serà dar compliment al virtuós desig, lo que haveu començat. E de açò fareu gran servey a la magestat del senyor emperador, a la senyora emperadriu, e a mi gran plaer. E si per amor de nosaltres no u volreu fer, feu-ho per la vostra molta virtut e bondat.

Respòs Tirant:

―No fretura a mi pregar la altesa vostra, com los prechs de la magestat del senyor emperador són a mi aspres manaments e la excel·lència sua no deu a mi pregar, mas manar-me com a hun simple servidor seu qui·l desija molt servir. E la celsitut vostra sab bé quant vos desige servir, que no és cosa en lo món que a mi fos possible de fer que per la altesa vostra me fos manat que yo no u complís, encara que fos cert de perdre'n la vida, quant més en les coses qui són en aument de honor e prosperitat vostra! E poreu dir a la magestat del senyor emperador e de la senyora emperadriu, qui ací present és, e per la celsitut vostra faré tostemps tot lo que·m serà manat tant com la vida m'acompanyarà.

E pres-li les mans e besà-les-hi, mig per força e mig per grat.

Aprés la emperadriu se levà de lla hon seya e posà's al cap de la cambra ab lo psaltiri en la mà, e pres-se a dir ores ab una donzella que li ajudava. La princessa restà ab Tirant, ab Stephania e la Viuda Reposada e Plaerdemavida, que li feyen companyia. E Tirant li prenia molt sovint les mans e les hi besava. E la princessa no pogué comportar que no li digués paraules de semblant stil acompanyades.

―Clarament veig, magnànim capità, que·l contrast de mes rahons encendran majors flames de tos desigs. A mi plau, desplaent-me licenciar a tu per al que vols, car les coses que sens dificultat haver-se poden, la stima de lur vàlua perden, car veig les tues mans cobdicioses que, qui·ls dava licència, elles passarien de bon grat lo manament de sa senyora. E les tues ungles son sens vergonya, car la emperadriu és ací, que·ns pot veure. E si u veu, seràs tengut per home de poca fidelitat e ab poca paciència; porà dir que dexes star a sa filla: tancar t'à d'ací avant los camins de libertat. Donchs, per què dins tu no és aquell verdader recort que·t cobres de discreta temor per dubte de infàmia, per no restar ab tal vergonya? O! Quina consciència hauràs si la infidelitat prens per companyona? Però par-me que tu deus haver begut de aquella aygua de la font hon morí lo bell Narciso, qui fa fugir de la memòria totes les coses passades ensemps ab la honor. E si per ventura los meus prechs que t'é fets de part de l'emperador, que vages a les batalles, donen empediment a la tua dura pensa per la mia amor, oges paraules ara menors que lo meu coratge, car yo só simple e humil a tu, qui me n'has dada rahó, per ço com   -f. v4v-   tu ho est stat a mi moltes voltes. E yo só presta inclinar-me als teus peus per ço que lo senyor mon pare sia servit.

―La enujosa fortuna ha ordenat donar sforç als turchs per apartar a mi del major bé que de present puch posseyr, ço és, la vostra vista, la qual és causa de aleujar part de ma atribulada pena ―dix Tirant―. E lo profit d'altri serà gran dan per a mi, trobant-me sol en la mia tribulació, car gran confort és a les persones atribulades com tenen companyia en lur dolor. E si lo que menys se deu fer se fa, bé·s deu fer lo que més fer-se deu; e ja no sé com puga apendre de soferir tristament lo dan de amor qui aparellat m'està. Qual cosa pot ésser més contrària a ma salut que veure'm absent de vostra altesa? E tostemps he hoït dir que batalles nohen e cantar e sonar plaen. E per ço, compensació deu ésser admesa: que vós, senyora, deveu cerquar ab los enemichs matèria de mort e no ab aquell qui us desija servir. Yo só catiu e sotsmès, però catiu no·s deu clamar de sa senyora, no per los cavallers antichs de molta stima ni per los presents, però, perduts tots aquests, farem compensació de hu sol a tots ells. Qui serà aquell digne de tant de bé? Yo só aquell, Tirant, merexedor de tocar e posseir aquelles virtuts de aquella sereníssima Carmesina. E si·m demanau açò com ho sé: per ço com ho volria. Però si la magestat vostra stà congoxada per enuig, aquell qui forçau viure sens vós, forçau-lo que muyra per vós. E par-me que dels meus ossos me fuig la virtut, emperò la sperança del meu cor sosté a mi, de la qual sperança, si yo só desemparat, no puch recórrer a les mies germanes. Açò que dich no·m ve sinó de amor, car no he vixcut ne vixch sinó en pena. E per ço dich que més stime e·m plau l'aturar que no l'anar, per veure tots dies la celsitut vostra. De l'aturar seré loat, e de l'anar seré blasmat.

No tardà la prinçessa en replicar paraules de semblant stil.

―Yo bé crech vós no volríeu que·s mostrassen dos contraris en presència dels barons e nobles cavallers, los qui de honor senten, com són paraules de amor e de dolor, per ço que no stan bé en boca de cavaller. E teniu vós esment, tant com la vida vos acompanye, car les paraules dissimulades sens obra difamen l'ome; e yo bé sé que a vós no poran metre mostalla per jolivert. Perquè voleu tant ocupar lo vostre enteniment envers mi? Car tostemps he hoït dir que en una capça no y pot cabre honor e delit. Que hajau a dexar la glòria e fama de la honor vostra! Feu vós axí com féu aquell famós Alexandre. Com ell hagué vençuda la batalla, e mort Dari, pres   -[f. v5r]-   la ciutat hon era la muller e tres filles, les quals en tot l'univers món no·s trobaren tres donzelles de més bellea, seny e avisat entendre, com Déu les ne hagués dotades més que a totes les altres. E mort Dari, sabuda la nova per la muller e filles, lo primer capità qui entrà, agenollaren-se als seus peus e suplicaren-lo que no les volguessen matar fins a tant lo cors de Dari hagués rebuda sepultura. E aquell les posà en gran sperança, per ço com les véu en strem belles. E tots los qui de amor sentien, de bon grat s'i aturaren per contemplar-les. Aprés que elles foren tornades dins los seus palaus, lo capità ab molts altres cavallers ho digueren a Alexandre, recitant-li la gran bellea de la mare e de les filles, suplicant-lo hi volgués anar per veure-les. E Alexandre, mogut de amor natural, respòs que era molt content. E com fon fora de la posada, essent en vista dels palaus de les donzelles, tornà-se'n. Los cavallers li demanaren per què se'n tornava. Alexandre respòs: "Dubte tinch gran, no m'abellís la vista de alguna de aquestes donzelles e que tan plasent me fos, segons la mia edat, e·m contentàs los cinch senys corporals, per què yo hagués a dexar lo noble exercici de les armes ab la honor ensemps. E no volria la mia libertat encativar en poder de una donzella stranya." E tal cavaller com aquest portava devisa de virtut en sa companyia. Axí volria yo que vós fésseu.

"E serà forçat la vostra persona sostinga dans e congoxes, ab tanta pèrdua de vostra honor si us aconortau de aquella, mas justa escusa no teniu per al que m'haveu ofesa. Perquè los hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna, de lur poder perdessen la conexença, però la gran stima nostra, egualment perdent, fa adversa nostra fortuna. E açò no u dich a fi per dir paraules qui us enugen, sinó per la erra dels vostres mals, en los quals perseverar voleu. E venint al que vull dir, e gràcia de vós obtenir poré que no vullau perdre la honor e fama per causa mia, car los bons cavallers vos incriminarien de desleal e afeminat, e a mi de engan, car dirien yo ésser stat enganadora de les vostres forces e virtuts.

"Per què us plàcia voler mirar los nobles fets dels cavallers antichs com lur principi fon bo e la fi fon mala. Mirau los fets de Salamó, com fon cap de la saviesa del món e per dona fon idòlatre. Mirau Samsó, qui de fortalea avançà tots los del món, e tenint la virtut sua en los cabells, e per dona fon enganat, que·l ginyà li digués en què stava la sua gran virtut e dix-lo-y e, tan prest com li hagué tallats los cabells, lo posà en mans de sos enemichs, puix hagué perduda sa força. Mirau al rei David, com li'n pres. E a nostre pare Adam, qui volgué passar lo manament de Déu per menjar del vedat fruyt. Mirau Virgili, qui fon tan gran poeta, com fon decebut per una donzella que·l féu star penjat dins un cove una nit e hun dia a vista de tot lo món, per bé que la venja que·n féu fon molt gran, però ell restà ab sa vergonya. Mirau Aristòtil e Ypocràs, grans philòsofs. Tots foren decebuts per dones, e molts altres de   -[f. v5v]-   qui recitar no cur per no tenir prolixitat. Què sabeu vós yo si só fornida de tanta astúcia com aquelles e que us mostràs molta amor e voluntat ficta, fent-vos variar lo vostre bon enginy e sentiment o que·n fes demostració per ço que vós, vencedor de batalles, tornàsseu tot lo nostre imperi en libertat e en nostre domini?

"Mirau, Tirant, senyor, què fareu. E no vullau amar tant a altri que encativeu la vostra honor e fama e vullau perdre la glòria de tantes victòries que haveu obteses e podeu obtenir. Per què no és bona cosa que per una donzella vullau perdre tant de bé. E sé-us ben dir que no és més secreta cosa en lo món com és lo cor de la donzella, per ço com la lengua rahona lo contrari del que té en lo cor. E si vós sabíeu la vil pràtica de nosaltres, no és home en lo món qui·ns degués res stimar, sinó per la gran magnificència de vosaltres, per ço com és natural cosa los hòmens amar a les dones. Emperò, si vosaltres sabíeu los nostres defalts, no·ns deuríeu jamés voler bé, sinó que lo apetit natural, qui us força, que no guardau dret ni envés. Per què us prech, per lo molt bé que us vull, que no sia dona ni donzella que us puga fer errar. E no sabeu vós què dix aquell savi Salamó?: "III coses són a mi difícils de conéxer e la quarta no puch saber: la via de la nau en la mar, la via de l'ocell en l'ayre, la via de la serp en la roca, e la via del jove en la sua joventut quina serà." E són los versos aquests:

	Quant en la roca veuràs
	lo pas de la serpent,
	de la dona sabràs
	tot son enteniment.
	Hom no sab l'aucell
	volant hon se posarà,
	ni·s fa del jove
	si bo o mal serà.

Per ço dich a vós, Tirant, que dexeu amor e conquistau honor. No u dich perquè la lexeu del tot, car en temps de pau hi pren hom gran alegria e, en temps de guerra és forçat que hom ha de soferir treballs e congoixes. E mirau los romans, qui del món hagueren monarchia, car dreta virtut de cor proceheix de saviesa. E tot lo que he dit dels actes gloriosos que han fets, encara la tinta no és exuta. Però ab tot, no contrastant que yo diga que aneu, no resta la mia ànima no·n passe grandíssima dolor per los perills grans que·n les armes se costumen seguir. Per què suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que us done honorosa vida e paraís aprés de la mort, per ço com lo altisme Déu e senyor ha manat e vol que totes les coses del món sien subjectes a l'hom, com a majors e millors en dignitat e excel·lència, car yo veig la vostra pròspera persona en durment y en vetlant de totes coses ésser vencedora. E par-me a tot mon seny que yo y era com Déu vos féu, e yo deya-li: "Senyor, fes l'om tal, que tal lo vull."

Acabant la princessa, no tardà Tirant fer principi a hun tal parlar.

―Senyora immortal, lo savi enemich tostemps studia e pensa com porà enganar son enemich, e del foll amich li fa contrari, menyspreant les nobles virtuts e les miserables forces del cors   -[f. v6r]-   qui donen sperança de infinida dolor. Ultra lo general desig que yo tinch en la magestat vostra veure e servir, aquella me fa ésser més que home e quasi Déu, pujant-me en tan alt grau que a la noble vista de l'enteniment li aparen tan poques les coses de la terra, sens vostra celsitud, que ab fastijós menyspreu les mira. Dexaré lo treball de recitar los actes e la virtut que la altesa vostra posseheix, però no vull celar lo ver de ma demanda, ço és, los amorosos besars: si aquells yo cascun dia podia haver, poria ésser dit més que gloriós e posat en la més alta gerarchia. E per ço no·m poria star de satisfer al que la celsitud vostra ha dit que nosaltres som de més dignitat e excel·lència.

"Dich, ab vénia e perdó tostemps parlant, que no us atorgaria tal conclusió, com per tots los doctors, axí antichs com moderns, és determenat tot lo contrari, donant major excel·lència a les dones que no als hòmens. E açò ab tota veritat ho provaré ab dits de la Santa Scriptura, e noresmenys ab los IIII evangelistes ―qui mentir no podien, que eren il·luminats per l'Esperit Sant― recitant en lurs evangelis que Jesucrist, com resuscità, primer aparegué a dona que no a home. Per què, rahonablement seria la dona de major excel·lència, conexent la divina bondat que per la molta virtut de vosaltres éreu merexedores de tanta honor. Car primer aparegué a la sacratíssima Mare sua e a la Magdalena que no als apòstols, per ço com conexia que no eren merexedors de precehir a les dones, e per causa de açò, tostemps seríeu jutjades per millors e de major dignitat. E per millor fortificar lo que dit he en aument de la dignitat que a vosaltres s'esguarda, com nostre senyor Déu creà l'ome, lo formà del lim de la terra, e la dona formà de la costella de l'home, qui és pus pura matèria; per ço se mostra com és creada de més noble cosa que no l'ome.

"E ultra les auctoritats de la Santa Scriptura, se mostra per speriència manifesta que si una dona se lavarà les mans e aprés les se torne a lavar no donant spay sinó que sien exutes, l'aygua que n'eixirà serà molt clara e neta. Feu lavar les mans a hun home e torne-les-se a lavar, sens que no toque res, e veureu l'aygua que n'ix ésser tèrbola e sútzia per moltes vegades que les se lave. E ací se mostra l'ome que tira a son semblant, del que és format, e no pot jamés donar sinó del que té, perquè és bastantment provat la dona ésser de major dignitat e excel·lència que l'home. E moltes altres justes al·legacions s'i porien fer, les quals lexe per altre dia.

En açò vengueren los metges, e la emperadriu hagué acabades ses ores, e acostà's a Tirant e demanà als metges quant darien licència al capità pogués anar fins al palau.

―Senyora ―respongueren los metges―, dins III o IIII dies porà anar.

La emperadriu se n'anà ab totes les dames e Tirant restà ab los metges. E sab Déu, com la princessa se'n fos anada, l'ànima de Tirant quanta dolor sentia.

Com la princessa fon dins en la sua cambra, pensant en les rahons que Tirant li havia dit, vengué-li un endolciment al cor de sobres de amor que li portava. Vench en tal punt que fon fora de tot recort e caygué esmortida en terra. Com les donzelles la veren en tal so star, totes cridaren a grans crits, fins a tant que   -[f. v6v]-   vingué a notícia de l'emperador, lo qual ab cuytats passos anà, pensant que tot lo món fallit li fos.

Com ell véu en terra sa filla, com a morta, lançà's damunt ella fent lo major dol del món. E la mare havia posat lo cap de sa filla sobre la sua falda e tan adolorits crits e plors dava que per tot lo palau eren sentits; e tota la cara e les robes eren banyades de les sues làgremes. Anaren-ho a dir prestament als metges, qui eren en la posada de Tirant. Vengué-y hun cavaller qui secretament los dix:

―Cuytau, senyors, que la senyora princessa stà en tal punt que haureu prou a fer que siau a temps de trobar-la viva!

Los metges desempararen lo sopar de Tirant e ab cuytats passos anaren a la cambra de la princessa. Lo cor sentit de Tirant prestament presumí que algun cars havia seguit a la princessa, segons los grans crits que ell sentia donar a hòmens e a dones, e cregué fermament que axí devia ésser.

Cuytadament se levà, axí mal com stava, e anà-se'n a la cambra de la princessa. E trobà-la ja retornada, e stava gitada en lo lit. E sabé com los metges havien posada tota lur diligència en dar-li salut. Com l'emperador véu ja star a sa filla en tot son recort, anà-se'n al seu apartament ab la emperadriu, e los metges lo acompanyaren per ço com lo veyen molt fatigat per lo cars de sa filla. E Tirant, entrant per la cambra, quasi com a home desesperat, e véu la princessa star gitada en lo lit, acostà's a ella ab la cara molt alterada e, ab veu piadosa, féu principi a hun tal parlar.

―Major dolor jamés sentí de la que ha sentida e sent la mia desaventurada persona, pensant hagués perdut lo major bé que en aquest món tinch ferma sperança de posseir. E molt me tarda de saber lo mal ingrat qui us ha dada tanta passió a la vostra excelsa persona. E si lo mal pogués armes pendre, yo us jur per lo baptisme que he rebut, yo·m combatria ab ell e li daria tal punició que jamés hauria atreviment de dar passió a la magestat vostra. La inmensa Bondat divina ha haguda mercé e pietat de mi, e ha per acceptes les mies justes pregàries encara que yo sia gran pecador, per ço que vós siau lo premi de la mia victòria, considerant la mia atribulada vida, car pijor m'és la vida que la mort vehent la celsitut vostra en tal punt ésser venguda. E yo sentia crits e no sabia què·m feya dolre la mia trista persona, e tan prest pensí en la magestat vostra, però deya en mi mateix: "Si algun mal té, ella m'o trametrà a dir." Bé és stat mester que yo haja hagut sentiment del mal que la celsitud vostra passava. E yo bé conech que só desemparat de la altesa vostra. E si tal cars havia d'ésser, yo suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que yo no u veja, ans yo muyra primer, perquè no hagués a fer de la mia persona tan leig cars que n'hagués de perdre lo cors e l'ànima. E la causa que la vostra excelsa persona és posada en tanta congo   -[f. v7r]-   xa, ha ofesos los meus ulls la glòria de yo veure aquella. E tal dret a mi s'esguarda, e jamés seré alegre fins sia segur del dubte.

No tarda la princessa fer principi a paraules de semblant stil.

―Prech-te, Tirant e senyor de mi, consentir no vulles que la mia sperança sia feta vana, car de tot lo meu mal tu sol est stada causa; e com lo mal me asaltà, fon per pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria. E cert és més stimaria que la amor stigués secreta fins tingam temps de alegria, en la qual no y haja temors mesclades. Mas per speriència he mostrat que molt mal la tinch secreta, car, qui és que puga amagar lo foch que per la sua gran flama fum no n'ixqua? Paraules te dich missatgeres de l'ànima e del cor. Per què·t suplich vulles anar a veure a l'emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell.

E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li:

―Besa'm en los pits per consolació mia e repòs teu.

E aquell ho féu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls e la cara, y ella dix:

―Senyor, de major premi és lo loguer que no és son ofici, e de aquestes coses més sol ésser la temor que·l perill, e lo qui vol haver temor ha vergonya quant se penit.

Tirant no pogué satisfer a les paraules de la princessa, mas partí's d'ella molt content. Com fon a la cambra de l'emperador e los metges lo veren, reprengueren-lo molt per ço com se era levat del lit sens consentiment d'ells. Tirant respòs:

―Si sabés la vida degués perdre, per totes les coses del món no dexara per res de venir a veure la magestat del senyor emperador. Com yo us viu partir de mi tan fatigats e ab tanta cuyta, no podia altra cosa presumir sinó la sua gran necessitat.

Respòs l'emperador en la següent forma.

―Recobrada la sanitat ma filla Carmesina, la dolor strema que en aquell cars yo sentí fon quasi inestimable, axí com aquell qui no té sinó hun ull e mig e pert lo hu. Pensau quina consolació en aquell cars la mia ànima podia haver! No tenia sinó dues filles: la una tinch mig perduda, que no la puch veure ni hoir, ço és, la muller del rey de Ongria; e tinch ací tot lo meu bé. E com la viu quasi morta, d'estrema dolor pensí morir. Però laors e gràcies fas a l'omnipotent Déu qui de mort, a ella e a mi, nos ha volguts liberar. E de tot perill és quítia, e yo que·m sent molt bé, per què us prech que l'aneu a veure, car de la vostra vista molt se n'alegrarà.

E aquí parlaren de moltes coses, però los metges congoxaven al capità se n'anàs a la sua posada.

―Aquest és mon delit   -[f. v7v]-   ―dix Tirant―, en la necessitat yo puga star prop de la magestat del senyor emperador.

E l'emperador li regracià molt la sua bona voluntat e tornà-li a dir que fes lo que·ls metges li consellaven, però que primer hagués una vista de sa filla Carmesina. E Tirant, molt content de les afables paraules que l'emperador li deya, desijava més star prop de la princessa que allí hon stava.

Com Tirant fon dins la cambra de la princessa, trobà allí a la emperadriu, qui pres gran plaer en la venguda sua. Passaren moltes rahons de la sua malaltia e, vehent Tirant que no tenia loch de poder parlar ab la princessa, fon-li forçat de partir-se de allí, per ço que, si los metges venguessen, no u reportassen a l'emperador com s'estava ab la princessa. Pres son comiat ab prou sospirs que y lexà, e la galant Stephania ―qui l'acompanyà fins al cap de la scala e a la partida― li dix:

―Senyor Tirant, dau-me remey o dau-me la mort e soterrau los meus membres banyats ab les làgrimes mies enmig del camí per hon passarà aquell benaventurat gran conestable. E porà dir: "Ací jau aquella qui amar en strem me solia." E la pietat mia, merexedora és de aquest premi, car axí tremole com les arestes primes del blat qui són mogudes per lo lebeig suau. La sanch fug de mi e la natural calor desempara lo meu cor e lo cors, e del que dech ésser loada só culpant. De res no·m penit, encara que los cruels fats me perseguixen. Què he fet yo? Per quin peccat dech ésser absenta de aquell qui tants mals me fa passar? E altre bé en mi no resta sinó que ame los somnis e les ymaginacions que de nit me aparexen. Digau, capità senyor, e yo, trista, seré delliurada de aquesta dolor qui tant me turmenta?

Respòs Tirant ab paraules de semblant stil.

―La lengua és senyal de ço que lo cor desija, e lo cavaller ha mester haja bon sentit natural, car l'ús de les armes, si·l perdia ―ço que és la sua heredat―, seria menyspreat per los bons cavallers de honor. E si los vostres ulls haguessen vist la gran discreció que lo conestable té en les batalles e com s'hi regeix, per lo càrrech gran que té, deuríeu sostenir gloriosa paciència en vós matexa, considerat la honor que d'ell se pot atényer. És lo callar més propi que lo respondre. Però, senyora, yo us diré com serà: ja haveu vist com la senyora princessa me ha manat que yo vaja per exercir lo meu ofici, per la gran sperança que en mi tenen, per què m'és forçat de anar. E com sia allà, si ell stava dins hun ventre de peix, yo·l ne trauré e trametré'l-vos.

De aquestes paraules restà molt contenta la duquessa.

E Tirant se n'anà a sa posada, hon trobà los metges qui l'estaven sperant. Feren-lo tornar en lo lit, e miraren-li les nafres e trobaren-les molt alterades, per ço com stant ab la princessa se era molt inflamat per la molta amor que li portava. E   -[f. v8r]-   la curació de les nafres fon pus greu que les nafres, com los del camp de Tirant staven desesperats de la sua malaltia e no tenien nenguna sperança de victòria sens la virtut de la sua noble persona. E la amor que la gent d'armes li portava era cosa de gran admiració.

Lo soldà tramés sos embaxadors al camp per contractar ab Tirant e, com hi foren, no y trobaren lo capità. Dolgué'ls molt e per correu ne avisaren a l'emperador, lo qual prestament los tramés a dir que vinguessen a ell, que segurament podien anar e venir, car negun príncep no deu denegar la vista de neguns embaxadors.

Com los embaxadors aplegaren a la ciutat de Contestinoble, ja Tirant stava en bona disposició de les sues nafres, e anava al palau e cascun dia comunicava ab l'emperador de la sua partida.

Com l'emperador sabé que los embaxadors venien, no volgué que Tirant partís. E lo dia que los embaxadors entraren, l'emperador hi féu exir a rebre'ls tots los majors de la ciutat e de la sua cort bé una legua luny de la ciutat. E lo capità anà fins al portal de la ciutat. Abdal·là Salamó, com véu a Tirant, no contrastant que per lo gran soldà fos tramés, descavalcà prestament e donà del genoll en terra: féu-li molta honor e tornant-li a fer infinides gràcies com lo havia liberat com fon pres prop lo riu de Transimeno. Lo capità lo féu tornar a cavall, e partiren de allí e anaren davant l'emperador, lo qual los rebé molt bé, ab cara afable, fent-los molta honor, per ço com allí venia per embaxador lo rey de Armínia, qui era germà del Gran Caramany. Feren parlar Abdal·là Salamó, per ço com era molt pus entés que tot los altres, e féu principi a tal parlar.

―A la tua alta magestat, senyor, som tramesos per aquell temerós, excel·lent e lo major del món, senyor dels senyors de la secta mafomètica, ço és, lo gran soldà de Babilònia, hoc encara per lo Gran Turch e senyor de les Índies, e per los altres reys qui·s troben en lo seu camp. Venim a la tua prefata magestat per tres coses.

Sens la primera: los quals tenen gran desig de saber la tua sanitat, vida, honor y stat. E venint a la primera: treves de tres mesos per mar e per terra a tu sien dades si admetre-les volràs. La segona: sabent com aquest virtuós capità dels crestians ab la sua fort spasa ha subjugat aquell poderós senyor, lo Gran Caramany, e lo rey de la subirana Índia, qui venia en sa companya, e si per preu de rescat volràs dar lo Gran Caramany, que sia pesat tres voltes e, tant com serà son pes, d'or te serà donat; e com la balança serà al fi, ab pedres precioses serà mès en la balança de ta part, tantes fins que a l'altra faça desdir. E darem per lo rey de la subirana Índia hun pes e mig. Venint al tercer cap: si la tua excel·lència volrà concòrdia e pactar-se, tota iniquitat e malvolença apart posada, mas ab pau, amor   -[f. v8v]-   e bona confederació, e tu com a pare per ell seràs tengut e tu a ell poràs haver com a fill. E si per premi de tal concòrdia li volràs dar a ta filla Carmesina per muller, sots aquest pacte e condició que si fill ix, haja a pendre la nostra secta de nostre sant profecta Mafomet, e si ix filla, sia representada a la mare e vixqua en ley crestiana. E aquell viurà en sa ley e la princessa en la sua. E axí poríem dar fi a tots los mals. E lo dit soldà, en premi del dit matrimoni te restituhirà totes les ciutats, viles, castells que dins lo teu imperi ha presos, e més, te darà dos comptes de dobles e farà pau final ab tu e ab los teus; e fer t'à valença contra tots aquells qui noure't volran.

E donà fi en son parlar. Lo emperador hagué bé comprés tot lo que l'embaxador havia preposat. Levà's de allí hon seya e entrà-se'n en una altra sala ab lo capità e ab tots los seus de son consell. Concordaren allí, per sguart de la malaltia del capità, fossen donades e atorgades les treves. L'emperador féu entrar allí los embaxadors e dix-los que per amor e contemplació del gran soldà e, per semblant, del Gran Turch, ell era content de fermar en les dites treves e pau de tres meses, e de les altres coses se aturava son acort.

Fermades les treves, ab imperial crida foren publicades, e semblantment ho feren los turchs. L'emperador solicitava molt sovint los consells. E molts per atényer pau, loaven molt lo matrimoni de la princessa, en tant que l'ànima de Tirant no era segura. E hun dia Tirant, essent dins la cambra de la princessa, present moltes donzelles que hi havia, dix:

―O com me tinch per malaventurat per ésser vengut ací, per ço com veig dos contraris star ensemps en una voluntat, qui deneguen lo dret a de qui és! O cruel Tirant! Per què dubtes morir, que veus lo pare unit ab son consell contra la excelsa persona de sa filla? Que sia sotsmesa a hun moro enemich de Déu e de la nostra ley! Tanta bellea, virtut e gràcia, ab tanta magnitut de linatge, ésser aterrada e posada en tan gran decayment! E si a mi era lícit de yo recitar les perfeccions e grans singularitats que la senyora princessa poseheix, la qual yo ame e desige servir, a una deesa la poria acomparar. Ay, que yo veig ab la pensa allà hon ab lo cors no puch anar! O, missatger més cruel que los altres! Yo·t tenguí pres e, si tant hagués sabut que m'havies tant enujar, no t'haguera perdonada la vida ni posat en libertat. E donant-te de grat lo que tant desijaves, per què fas tan cruels batalles contra mi ab pensa deliberada? O missatger, qui Abdal·là Salamó nomenar-te fas! Si est en recort com me diguist que havies amat e, si no u sabs, vull que u sàpies: que, encara que tu no cometes crueldat contra la senyora princessa, comets-la contra mi, qui tant de bé t'he fet. Què faries tu si no sabesses què és amor? Benaventurada cosa és la mort, qui dóna remey a tots los mals! Yo, donzelles, no sé qual és major dolor. Consellau-me vosaltres, d'ésser luny o prop del que més ame. La sperança de la senyora princessa, ara que la tinch prop, m'escalfa per la flama qui·m crema, mas aquest foch mou a mi sovint a làgremes de pena. E lo qui stà luny, encara   -f. u1r-   que tinga molta sperança, no l'escalfa tant la sperança com la flama, e per consegüent, la pena és més simpla e més larga, e lo qui és més prop crema més fort. E si la altesa vostra se'n va, la pena del desig que yo sentiré com no us poré veure, serà tal com lo de Tàntalus, qui vol pendre les pomes qui li fugen e seguir ab la boca l'aygua que li fuig. E què resta, donchs, a mi que puga fer, si la magestat vostra se'n va? Que·m done yo mateix la mort. E serà senyal per lo qual yo seré cregut que sens ficció amava la celsitut vostra més que a mi mateix.

No tardà la princessa fer principi a paraules de semblant stil.

―Si la fortuna ha comanat a tu ésser jutge de la mia salut, la vida e la mort mia en la tua mà stà. E lo poder que tens de destruir a mi, deu ésser a tu glòria, si tal poder te plau. Major virtut serà si yo só restaurada per a tu en premi de tos treballs. E com pots tu pensar que la mia real persona se pogués sotsmetre a hun moro, ni lo meu cor, tan alt e generós, se inclinàs a ésser amiga de hun perro de moro, qui tenen tantes dones com volen e neguna no és muller, car poden-les lexar tota hora que·s volen? Com? De tants magnànims reys com ha en lo món, qui·m desigen haver per muller, e yo tostemps ho he denegat! Per què ara és demesiada cosa pensar en tal cars, car mostraria que só tornada folla o he perdut de tot lo sentiment, si res de açò per l'enteniment me passava. E si has dubte que mon pare no·s concorde ab los del consell, no tingues tal temor, car tota la fermetat de l'emperador stà en la mia lengua, en yo dir sí o no. Mas la tua amor e sperança és laugera e de poca constància, car la adversa fortuna tostemps dóna aflicció als miserables qui tenen poca fe y sperança en les enamorades qui són de preu e de valor. E yo no·t conech més benigne en lo principi que en la fi. Remou, donchs, de tu, cavaller virtuós, tota natura de pensaments e fia de la tua Carmesina, car aquella serà a tu segura defensa de tots tos drets axí com tu defenses e has defesos los seus. E pots manar, per manera de senyor de mi, totes aquelles coses que a tu en grat seran.

Estant en aquestes rahons, vench la emperadriu e torbà'ls, que no pogueren més parlar, e demanà'ls de què parlaven. Respòs Tirant:

―Puix a la magestat vostra li plau saber de què parlam, nosaltres parlàvem de aquests embaxadors com han tenguda tan folla presumpció en demanar que la senyora princessa sia muller de un perro fill de ca. Qui ha renegat son Déu e senyor, no renegarà a sa muller si la té? Cert, senyora, sí farà. E com la tingués en la sua terra e li donàs mala vida, qui seria aquell qui la defenés ni li pogués ajudar? A qui recorreria ni demanaria socors? A son pare no u porà fer, que la sua edat no lo y consent. Si la demana a sa mare, ja molt menys, que temor tendrà de passar la mar tremolosa, ab tanta dolor   -f. u1v-   com les dones la gosen passar. D'altra part, qui porà vedar que algun turch, per força, no faça a sa voluntat de la excel·lència vostra? E per una senyora ne perdríem dues. Com pens en aquestes coses, la mia ànima plora gotes de sanch, e freda suor gela tot lo meu cors. E sols lo hoir ofén tant les mies orelles que desige ans morir que veure hun cars tan nefandíssim, de amar més hun moro renegat que hun cavaller de la sua terra. Cosa vergonyosa és d'ací avant parlar-ne més, sinó que desige que la mia ànima fos en lo repòs celestial e lo cors fos en la fossa.

No tardà la emperadriu, ab ànimo sforçat, fer principi a hun tal parlar per dar conort a Tirant.