―Una causa qui·s mena injusta e s'i dóna sentència falsa, prest és revocada. Aquests embaxadors vénen ab la malesa al davant e volrien fer son joch taula. Dexau fer e tenir a l'emperador sos consells, car yo e ma filla ho tenim de fer e, qui compta sens l'oste, dues voltes té a comptar. E per ço, capità virtuós, puix yo veig vós conexeu la rahó e lo que no·s deu fer, siau vós de part nostra e noga qui puga, per bé que no y sia molt necessari. Però si·m fan despullar la gonella de paciència, yo us assegur, als qui mal hauran consellat, ells ne portaran penitència tal que serà càstich a ells e exemple als altr[e]s. E si tal cosa se feya, vendrien a la mia memòria mil maneres de morir, e la mort seria a mi menor triga que la pena de la mort. Car yo, ofesa, he aprés tembre los hòmens stranys per ço com tinch l'altra filla en stranya terra. E deguda cosa és a mi plorar, puix altre remey no tinch, e plorant desmenueix e aleuja la ira, e de nit los meus ulls destil·len doloroses làgremes en loch de dormir. Dexem aquestes rahons, car no poria parlar sinó de dolor, tan embolicada m'i veig. E per ço, capità virtuós, la tua cavalleria és digna de altes laors. E yo ans daria a ma filla marit que fos conegut e animós, per pobre cavaller que fos, que dar-la al major senyor del món qui fos covart e mesquí. No pense negú que en ma vida yo la dexàs partir de mi. Cavaller vull que sia valentíssim e sàpia guanyar e adquerir honor per a si e per als seus, e de aquell reste memòria en lo món, cascú fent-ne testimoni. E per mi jamés serà rebut, ni menys per ma filla, si perfet efecte no porta e sia fet net de totes les passades culpes.
―Senyora ―dix la princessa―, què val al cavaller ardiment, que savi no sia? És veritat que porten ab si gran noblea, ardiment e saviesa, però a tots los grans senyors és més útil saviesa que ardiment, car més en lo món són stimats.
En aquestes rahons entrà lo emperador e volgué saber de què parlaven. Dix lo capità:
―Senyor, ací tenim una qüestió, la més graciosa que dies ha yo haja hoït, y és aquesta. La senyora emperadriu posa semblant demanda, e diu axí: que si ella tenia -f. u2r- hun fill, ella stimaria més que fos senyorejat de aquell virtuós senyor qui en lo món se fa nomenar ardiment que de negun altre, com sia lo major do e de major excel·lència que natura puga donar. Diu la senyora princessa que ardiment és gran senyor, e en lo món deu ésser molt reverit, però que ella té per molt major e de més alt grau e dignitat saviesa que ardiment, e que negú no pot negun bon fet fer si savi no és. Aquesta és la qüestió de aquestes dos senyores. Plàcia a la magestat vostra declarar quala manté millor dret.
Respòs l'emperador:
―Yo no y poria fer bon juhí si primer no hoïa les parts, per què us prech, ma filla, que prestament sàpia vostra intenció.
―A mi, senyor, no és donat de parlar de semblants fets davant la magestat vostra, ni primer que la senyora emperadriu, mare e senyora tan amada per mi.
―Digues ―dix l'amperadriu―, puix ton pare t'o mana. Mostra ací tot lo teu saber, car per açò no menyscabarà amor en mi.
La princessa se detingué molt en cortesies ab la mare, que no volia dir primer. Mas, per obeir al manament del pare e de la mare, no tardà en fer principi a paraules de semblant stil.
―Diverses sentències foren dels antichs philòsofs qual era lo major bé de aquest món. E foren moguts per ço com veyen que riqueses eren molt stimades e los richs hòmens eren per aquelles molt prosperats e reverits. E de aquests fon Virgili, qui féu libres com se porien riqueses adquerir, e Cèsar, que posà tota la sua felicitat en les riqueses de aquest món. Altres digueren que cavalleria, car per aquella los cavallers animosos adquerien honor e fama en lo món, e aconseguien victòria de lurs enemichs e feyen molt nobles conquestes de molts regnes e terres, e de aquests fon Lucà, que féu libres de cavalleria e conquistà la major part del món. Hagué-n'i d'altres qui digueren que salut, qui era conservació de vida, dels quals fon Galién, qui féu libres com hom pogués haver salut, e l'emperador Costantí, predecessor vostre, qui per salut volgué donar lo romà imperi. Hagué-n'i d'altres qui digueren que lo major bé de aquest món era amor, qui feya viure la persona alegra e graciosa e li feya exercitar actes virtuosos, dels quals fon Ovidi, qui féu libres de amor, e Paris, qui per Elena féu molt honorosos fets. Altres digueren que bones costumes, car per bones costumes l'ome de baxa condició era exalçat, dels quals fon Cató, qui féu libres de bones costumes. Altres digueren que saviesa, car per saviesa conexia hom a Déu e a si mateix, e de aquests fon Aristòtil, qui féu libres de saviesa, e lo rey Salamó, a qui, entre los altres, nostre Senyor féu senyalada gràcia, que li tramés l'àngel dient-li com nostre Senyor li atorgava que de tres gràcies, que triàs la que més amàs, ço és, saviesa sobre tots los hòmens del món, riquesa e victòria de tots sos enemichs, y ell elegí sa -f. u2v- viesa. E l'àngel li dix que havia elegit lo millor. E ab aquesta gràcia aconseguí les altres, que fon lo més savi e lo més rich home que sia stat en lo món, de or e de argent, per ço com sabé fer la pedra dels philòsofs e, ab lo gran tresor que tenia aconseguí victòria de tots sos enemichs. E tot açò obtingué per la saviesa.
"Aprés, pot veure la magestat vostra dels romans, qui del món hagueren monarchia, tot per saviesa, que altrament no y foren stats bastants. E entre ells servaren tal costum: que negú no podia ésser cònsol ni senador si savi no era, encara que fos lo millor cavaller del món. E tant com ells servaren aquesta pràtica durà la lur senyoria, car, tan prest com dexaren saviesa e y posaren de totes gents, foren prestament perduts. Car saviesa venç les batalles e lo amorós fa star liberal e conexent, e pot ajustar or e argent, e guarda's de fer tota malvestat. E com l'ome és savi, tots lo desigen per regidor, duch, rey e senyor, ço que no fan per gran ardiment que tinga, car l'ome qui té ardiment sens saviesa, és tengut per foll. E a mi par que tot home deu tenir temor de la mort, per ço com és ultimum terribilium passar de aquesta vida en l'altra e, com l'ànima és del cors exida, lo cors resta en gran menyscapte. Per què, fas conclusió que saviesa vol tant dir com de totes coses senyor.
Acabant la princessa de magnificar saviesa, no tardà la emperadriu fer principi a tal parlar.
―Moltes voltes s'esdevé que algunes justes causes se perden per culpa de ésser mal rahonades. E per yo no haver studiat les liberals arts com ma filla, no puch tan pròpiament fundar la mia intenció ab dits de philòsofs ni de hòmens de sciència com ella ha fet, sinó que ab natural rahó la mia intenció fundaré, en forma tal que la magestat del senyor emperador e tots los hoïdors seran conexedors de la mia clara justícia. E dich, primerament, que saviesa no deu ésser dada als cavallers, car negun cavaller qui savi sia no pot fer negun bon fet honorós, car pensa en lo gran perill qui és en les armes e contempla tots los inconvenients que seguir-se'n poden: pert lo ànimo de empendre res que de honor sia, qui ab perill se haja atényer, ans és hun gran covart. Per què dich que saviesa no deu ésser acomparada ab ardiment. No sabeu per a qui fa la saviesa? Per a ciutadans e juristes, qui han a regir les comunitats e administrar la justícia. Aquests tals ab la saviesa treballen contínuament en fer viure a si mateix e a la popular gent en repòs, squivant tant com poden tota manera de guerra.
"E de ardiment se veu cascun dia que de poch home fa gran senyor, segons se lig de Alexandre, qui era poch home e per ardiment lo món tot senyorejà, e Juli Cèsar, qui per ardiment fon monarca del món. E no sabs tu, ma filla, com per l'ardiment de Èctor e de -f. u3r- Tròyol detingueren deu anys los grechs, que no pogueren pendre Troya? Què us diré del bon rey Artús, de Lançolot, de Tristany e, sobre tots, de aquell strenu cavaller Galeàs, qui, en companyia de Borç e Perseval, la conquesta del sant Greal compliren per lur gran ardiment? E de tots aquests en lo món no·n fóra feta menció alguna per savis que fossen stats, sinó per lo gran ardiment que tenien. E al cavaller que no té ardiment, més li valria la mort que la vida. Per què·s mostra que més val ardiment que saviesa, e ab ell no·s deu acomparar, car lo savi tostemps fuig de allà hon ha perill de mort, e de poca cosa se té per content, puix ho puga sens negun empediment posseir, e no cura de la mundana glòria per lo perill que se'n pot seguir. E lo animós cavaller va per lo món conquistant e comporta fam, set, fret e calor, e troba's en combats de ciutats, viles e castells, qui és cosa molt perillosa. Lo savi no fa res de tot açò, ans se guarda del sol en l'estiu e de suar, y en l'ivern de la serena, e tota la sua vida porta molt arreglada. E si ell veu foch encés en vila o ciutat, plany molt per los béns, que no·s guasten. De guerra no se n'alta gens, del temps pren lo millor que pot: elegeix ans lo bé que lo mal. E lo cavaller animós fa tot lo contrari, que tostemps treballa en destruir sos enemichs e, com més mal los pot fer, ne resta més content.
"E per mostrar millor speriència, mira lo valerós Tirant com ho ha fet de les grans batalles que ha hagudes, com ab ànimo sforçat los ha posats tots per terra e·ns fa viure en nostra libertat, e a la magestat del senyor emperador fa seure ab triümpho en la sua imperial cadira. E de tot açò és causa lo seu gran ardiment. Donchs, clarament se mostra que ardiment és lo senyor e saviesa és lo seu conseller. Encara te diré més: per lo gran ardiment que tingué, Jhesucrist no dubtà pendre mort e passió en la creu per rembre natura humana, obmetent-se la saviesa, per ço com ab aquella se podia molt bé scusar de la mort, que poguera reparar lo peccat de Adam en moltes altres maneres que la sua inmensa saviesa haguera trobades. Mas per lo gran ardiment que tenia, no dubtà de batallar ab la mort, perquè sabia que, morint, ell la mataria.
"E lo qui vol aconseguir la glòria de paradís li és bé mester que tinga cor e ardiment en batallar contra lo món e la carn, e contra los sperits malignes qui contínuament li donen guerra. E si no té ardiment de tots a combatre, son fet no és res. Mira los màrtirs sants ab quant ànimo prengueren corona de martiri e per ço aconseguiren la eterna glòria. Los sants confessors foren los savis qui per alta contemplació obtingueren la glòria de paradís. Per què clarament pots veure que prou rahons t'é fetes fundant largament ma intenció, si entendre-ho volràs. E done't licència que digues tot lo que pugues ni vulles dir en defensió de ton dret, e mostra tot ton saber, com ardiment sia fortalea del sperit, lo qual lo nostre redemptor Déu Jhesús volgué donar als seus sants apòstols perquè ab sforçat ànimo anassen a preïcar la santa catòlica fe, axí com se lig en los -f. u3v- Actes dels apòstols. Per què, suplich a la magestat de mon senyor l'emperador, com veja la mia justícia molt clara, hi vulla donar presta declaració.
No tardà la princessa fer principi a tal resposta.
―Puix per dret natural la rahó·m força obeir los manaments de la excel·lència vostra, diré mon parer de mon poch avisat stil protestant, com a mare e senyora a qui ame sobre totes les coses del món demanant vènia e perdó si ab mes paraules diré alguna cosa que sia contra lo gentil stil de la altesa vostra. E per no fatigar les orelles dels hoydors de les infructuoses paraules que han oïdes, abreviaré lo efecte del que vull dir perquè clarament sia vist qui haurà millor sabuda fundar la sua intenció. E diré primer de Alexandre, que la excel·lència vostra al·legat ha dient que poch era, mas que per ardiment lo món conquistà. Parlant ab la deguda reverència, no fon axí, ans li féu senyorejar lo món Aristòtil ab saviesa, perquè li consellà que fes cremar tot lo que los seus havien guanyat perquè tinguessen voluntat de més guanyar-ne e no stiguessen ociosos e que les armes haguessen a seguir. De Cèsar vos diré qui gran senyor fon en lo món e tot ho aconseguí ab saviesa. E com se véu molt poderós e sublimat en gran honor e riquesa, desconegué's, regint ab crueldat strema, e los seus lo feren matar. Dels altres no us ne vull dir més.
"E per ço com la magestat vostra ha dit que lo savi de poch se té per content, per ço la divina bondat de Nostre Senyor li ha dat natural sentiment en conéxer mal y bé, qui expressament nos mana que no vullam res guanyar injustament. E lo qui savi és, molt bé se'n guarda. Emperò la saviesa té dos senys: la hu és temporal, l'altre speritual. Lo seny speritual solament nos devisa que·ns guardem de peccar e que servem los manaments de Déu, e que cregam en los XII articles de la santa fe catòlica e que façam smena de nostres peccats en aquest món durant la nostra vida, ab confessió, contricció e satisfacció, e fent penitència de aquells. E tot açò fa lo qui és savi. Lo seny temporal és que hom conega a si mateix e saber lo que hom és tengut de fer, e legir libres de aquells qui més sàviament e virtuosa han vixcut en lo món perquè·ls pugam imitar. Car de l'home savi se pot bé dir que és per a regir tot lo món e l'ome animós no sab altra cosa fer sinó morir com a desesperat.
"Mas, vejam com nostre Senyor vingué en lo món, si lo y féu venir ardiment. Bé seria foll qui tal cosa creya, car per tots los theòlechs és determenat que la sua inmensa saviesa lo y féu venir, conexent que, puix natura humana era perduda per lo peccat de nostre pare Adam, e que no·s podia reparar si ell no y venia, fent unió de la divinitat ab la humanitat. E per ço com dona era stada causa de la perdició de natura humana, la inmensa saviesa -f. u4r- de nostre senyor Déu dispensà que la reparació fos feta per dona per ell preeleta, tal que fos sens màcula de algun peccat actual, mortal, venial ni original, e en lo verge ventre de aquella volgué pendre humana carn, e prengué mort e passió en l'arbre de la vera Creu per donar a nosaltres la eterna vida. Per què, clarament se mostra que ardiment no haguera bastat en fer hun tan gran fet, car sabut és que saviesa és do de natura e stà en lo enteniment, qui és lo major senyor de tots e més noble. E ardiment stà dins lo cor e, si gens lo tocau, prestament se mor e lo cors és perdut, perquè li deuen dar per curador a saviesa, que·l guarde de tot mal. E qui sovint usa de ardiment, poca és la sua vida e tostemps serà subjugat a les misèries e penes de aquest món, car de mal principi bona fi no s'espera. E la excel·lència vostra sia en recort d'ací avant que negú no pot atényer la glòria de paradís sinó per saviesa. Per què, suplich a la magestat de aquell magnànim pare e senyor meu que no vulla haver sguart al meu poch avisat enteniment en no haver bé sabuda rahonar la mia justícia, com de si matexa és ja rahonada per ésser tan clara.
Plagueren al vell emperador les avisades paraules de sa filla que havia rahonat e fon manifest quant lo gentil stil fa la justícia més clara.
No tardà la emperadriu en fer principi a hun tal parlar.
―Si de l'univers la consideració mires, veuràs com sol ardiment és aquell qui·l conserva, lo qual, si·s perdia, en poch temps lo món tot se perdria caminant en total destrucció. Com sia cert que ardiment sia de major excel·lència que saviesa, te vols sforçar de sostenir causa ja perduda. E per ço com est de poca edat e lo saber no t'acompanya en tal meneg, dar-t'o he a sentir pus clarament, com saviesa en la testa stà e ardiment en lo cor. E per ço dien los naturals philòsofs que lo cor és lo més noble membre del cors, e tots los altres membres són a ell subjectes e li són obedients a tot lo que lo cor los mana, e negun altre membre no pot res fer per si, sinó tant com lo cor vol, e totes les virtuts que lo cors posseyr pot, han de haver principi del cor, d'on se mostra clarament que ell és lo senyor. E si la persona té gens de enuig, prestament se coneix en la vista, segons lo cor stà. E si lo cor dorm, los altres membres no·s mouen ni tenen gens de sentiment. Per què, bé par clarament que lo cor és senyor de tots los altres membres.
"Ara pots veure com he bé provat, ab natural rahó, que lo cor és del cors senyor, axí com és ardiment de saviesa. E com la divina Providència creà l'ome, lo cor li posà enmig del cors perquè fos millor guardat, axí com un rey és posat enmig dels seus com volen donar batalla, per ço que los enemichs no li puguen dan fer, per ço lo guarden ab gran sforç e diligència, car lo seu dan de tots seria. E per ço diu lo vulgar que -f. u4v- ardiment és cap e principi de totes virtuts, car altrament l'ome no seria res stimat. Per què·m par que haja prou dit e copiosament provat tot lo que dir s'i poria, e sens ardiment no·s pot atényer la glòria de paradís ne conquistar lo món. E fas fi suplicant a la magestat del senyor emperador que y vulla donar la sua difinitiva sentència.
No tardà lo magnànim emperador en fer semblant resposta.
―Si ab les nostres entenebrades penses e ab lo enfuscat entendre fals stimam tant com nostra voluntat empeny, prejudicant l'altitut de nostra condició humana, dexant la infinida fi del sobiran Bé, elegint en les creatures humanes egualment de nostres misèries la última benaventurança, fent contra la regla de natural rahó qui·ns mostra la fi de les coses rahonables e qui són de més vàlua que les coses que a elles s'esguarden, e perquè la veritat millor se mire, ab bon consell la qüestió vostra serà justament determenada, per bé que, al parer meu, neguna de vosaltres no fretura de advocat ni de procurador en defendre la vostra causa, com aquella sia stada molt ben rahonada, no oblidant-vos-hi res per a dir. E perquè cascuna de vosaltres desija obtenir la sua intenció, demà siau ací per hoir la sentència. E yo hauré agut consell de cavallers e de doctors e, sens fer favor a neguna de les parts, justament s'i declararà.
L'emperador ixqué de aquella cambra e entrà-se'n en una altra, e aplegà consell de cavallers e de juristes, e hagué en lo consell de grans altercacions, que molts tenien la part de ardiment, los altres de saviesa, e aquí disputaren molt e no·s podien concordar. A la fi, l'emperador se n'anà ab les més veus e féu ordenar la sentència.
E l'endemà, a la hora assignada, l'emperador fon en la gran sala ab totes les dames, e asseyt en la imperial cadira. La emperadriu se assigué al seu costat e la princessa davant ells, e tots los barons, nobles e cavallers se assigueren perquè hoyssen millor la sentència que·s tenia de publicar. Com tots foren asseyts, e posat scilenci, l'emperador manà al seu canceller major que publicàs la sentència. Lo canceller se levà e donà del genoll en terra, e començà a publicar la sentència, qui era del tenor següent.
En nom de aquell qui és infinit, Pare, Fill e Sant Sperit, verdader Déu en trinitat perfeta, nós, Enrich, per la divina gràcia emperador de Contestinoble e de tot l'Imperi Grech, vista una qüestió qui·s menà entre -[f. u5r]- la excel·lent e molt cara muller nostra, la emperadriu, de una part, e la excelsa molt amada filla nostra, la princessa, vistes les al·legacions per cascuna de les parts fetes e molt bé rahonades e defeses, havent Déu davant los nostres ulls e la pensa elevada en fer dret juhí, ab concòrdia de la major part del nostre sacre consell no havent sguart a la molta amor que a cascuna de les parts portam, sinó sol a la recta justícia e donar lo dret a qui·s pertany. E attenent e considerant que saviesa és lo més alt do que Déu e natura poden donar a la creatura humana, e de major perfecció e noblea, e de aquella totes les virtuts que lo cors pot possehir prenen principi e fonament, e sens aquella no són res ―axí com lo sol de qui prenen lum tots los planets e les steles e il·lumina tot lo món, axí és saviesa que senyoreja totes les virtuts e resplandeix per tot lo món, per què és dit gran senyor―, emperò, necessitat és gran a l'home que tinga ardiment, e si no·n té, no deu ésser res stimat, e per ço ardiment deu ésser agraduat aprés de saviesa. E per semblant dien que·l savi no deu ésser res stimat si ardiment no té, car deuen ésser com a germans. E per ço lo cavaller qui és savi e animós és complit de la gràcia de cavalleria, e li deu éser feta grandíssima honor e deu ésser posat en real cadira si virtuosament viu. E liberal és lo cavaller qui ardiment ama, e per ço fon Pompeu de batalles vencedor. Però com los dos són complidament en hun cavaller, qualsevol que sia, en aquest pertany de haver senyoria o dignitat la major del món. E per ço declaram e sentenciam que la emperadriu, qui manté ardiment, sia tenguda d'ací avant de dir gran bé de saviesa. Encara, li manam que en qualsevulla loch que sia hon se parle de saviesa e de ardiment, done la honor primer a saviesa, puix la té, e que u diga de bon cor, sens passió ne mala voluntat, e que entre mare e filla no y reste iniquitat alguna, sinó axí com de mare a filla fer-se deu.
Publicada que fon la sentència, loaren-la les parts, e tots los que la hoyren donaren grans laors a l'emperador com havia tan rectament judicat, e digueren aquell exemple vulgar qui diu que de bon fruyt ix bon fruyter e, de virtuós cavaller juhí verdader.
En la publicació de aquesta sentència se trobaren los embaxadors del soldà, e lo Gran Caramany, e lo rey de la sobirana Índia. E l'emperador tingué consell ab lo seu capità e ab altres cavallers, e fon delliberat que fos feta una gran festa e aprés que tornassen la resposta als embaxadors perquè se'n poguessen tornar. E l'emperador ne donà càrrech a Tirant que ell ho ordenàs tot, axí d'armes com de dances e altres coses. E Tirant ho acceptà perquè no podia lo contrari fer, sinó lo que d'ell se pertanyia. Fon feta crida per al quinzén dia.
Com Stephania véu que tots los grans senyors eren venguts per sguart de les treves e lo gran conestable no venia, scriví-li una letra qui en efecte contenia semblants paraules.
-[f. u5v]-
Haver trencada la fe no profita als cavallers, car aquell loch demana les penes de deslealtat, majorment com algú ofén amor, e tu has ofesa a mi, per ço com me prometist que molt prestament series a mi tornat. E al desleal e trencador de fe hun defalt li basta e, qui lo y perdona, aparelle's de perdonar-li'n molts. E sé't ben dir: menor pes ha en tu que en la subiranesa de la aresta. E tems tu que yo no sia de tanta vàlua que no pertanga a tu e que yo no sia digna del matrimoni teu? No sé per quina rahó stàs de no venir a mi. E si per ventura nova amor abraça lo teu coll e braços, sia yo fi de la nostra amor. O Déu! Muyra yo ans que sia ofesa per tan criminós adulteri, e la mia mort sia primera que tal culpa sia tua! E no dich yo les coses desús dites perquè hages dat a mi senyal d'esdevenidora dolor, ni que yo sia coneguda per novella fama, mas tem totes aquestes coses. Car, qui és aquell qui ha amat segurament?
E cascuna error comou egualment ànsies. E tu fes per manera que destruexques a tos enemichs, mas no a ta sposada, car mon delit en bé o en mal s'és convertit, e la tua persona sostendrà tants dans ab tanta pèrdua de ta honor. Mas d'altra més justa scusa per al que m'has ofesa: los fats envejosos de la mia pròspera fortuna. E la sperança de bé e temor de mal me fa creure adés una cosa, adés altra, e la mia mà, feta flaca per scriure, jau en la mia falda.
Si fos mort, vixquera ab ínclita fama, quiti de criminosa infàmia, la qual, més maliciosa que vera, li has posat nom, e tant demanes guardó de la strema dolor que tos mals t'espera, lo qual no basta lo preu de la mia trista persona. Car la tua bellea te fa meréxer, encara desamant, no tan solament és rahó sies amada, mas com a sancta de oració merex la tua persona ésser adorada: sols aquest pensament me forçara respondre a ta lletra. Si creus les mies mans stiguen segures en l'exercici de les armes, lo terme de mon scrit creya que, de la glòria que de ma letra atenyeries, te faria descobrir lo que per amor és rahó tingués celat. E sens dubte aconseguiria terme ma atribulada vida, si amor advocant la part mia no·m fes clarament veure la tua letra ésser merexedora de resposta presta, sols per restaurar ta vida e fugir al món. Vols que·t diga? La mia pensa stà ferma en la sua devoció. E no hages altre pensament de mi yo pogués amar altra sinó a tu. Recorda'm aquella derrera nit que tu e yo érem en lo lit. Entraven los raigs de la luna e, tu pensant fos lo dia, deyes en manera de querella: "E moguen-te a pietat los grans jamechs e dolorosos sospirs de la mesquina de Stefania e no vul -[f. u6r]- les mostrar tanta ira a la força del teu gran poder! Dóna loch a Stefania que repose hun poch ab Diafebus!" E més deyes: "O, quant me tendria jo per benaventurada si yo sabés l'art màgica que és l'alta sciència dels màgichs, en la qual han poder de fer tornar del dia nit!" Mas yo só content del delitós premi que virtut ab si porta e de ço que la tua letra demana. Faç fi tement la tarda de mon scriure no metés en perill ta persona.
Feta la letra, la donà al scuder que la y havia portada, dient-li:
―Amich, digues a ta senyora: per lo càrrech gran que de aquests afers tinch, no és en libertat mia poder-los lexar sens manament de superior. Però passada la festa que·l senyor emperador fa, yo faré mon poder de ésser-hi. E per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.
Aquell pres son comiat e tench son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Stefania ab la princessa a grans rahons e, com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester levà's prestament e ab cara molt alegra li dix:
―Què és de aquell qui té la mia pensa subjugada a tota sa voluntat?
E aquell, sens respondre res, anà allà hon era la princessa e besà-li la mà. Aprés girà's envers Stefania e féu lo semblant, e donà-li la letra que portava. E com aquella la tench en ses mans, alçà-la envers lo cel en senyal de oferta. Aprés, legida la letra, elles abduys hagueren moltes rahons, aquella dolent-se com lo conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l'escuder descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.
Vengut lo dia de la festa, lo conestable vench a una legua de la ciutat molt secret, e allí se aturà fins a l'endemà. Stefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no y era lo que ella amava. E la princessa la'n pregà molt, dient que, si ella no y anava, tanpoch s'i iria e totes les festes se destorbarien, en tant que a Stefania li fon forçat de anar.
Aprés les misses dites, ab molt gran sirimònia anaren al mercat, lo qual trobaren tot cubert, alt e baix, de draps de lana blanchs e verts e morats, e per les parets draps de raç ab les figures totes franceses. E tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses. E lo tàlem de l'emperador era molt rich e molt poxant, tot a l'entorn de draps de brocat. E l'emperador se sigué enmig e los embaxadors prop d'ell. Alt, al cap de la taula, seya la emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rey de la subirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones de honor seyen a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Stefania seya a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los duchs e grans senyors seyen a la part sinesttra. Havien parat XXIIII tinells tots plens d'or e d'argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat. En lo segon, tot l'or de les sglésies. Aprés venien X tinells tots plens de cabaços e paners grans de tot lo tresor de l'emperador, tots de moneda d'or. E aprés venien les copes d'or; venien -[f. u6v]- aprés tots los plats e salers; aprés les sues joyes; aprés d'açò l'argent, que era de pichers e salers daurats. Lo que era blanch, tot anava per les taules. E de tot açò foren plens los XXIIII tinells. La moneda blanca tota stava en conques davall los tinells. En cascun tinell guardaven III cavallers ab robes de brocat rocegant per terra, e cascú de aquests ab una verga d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn lo emperador mostrà.
Enmig de les taules hon menjaven, havia rench de júnyer. Aquell dia eren taulegers lo capità e lo duch de Pera e lo duch de Sinòpoli. Mentres que l'emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duch de Pera, portava paraments de brocat d'or, tots blaus. Lo duch de Sinòpoli portava los paraments de brocat vert i burell, mitadats. Tirant aportava huns paraments de vellut vert, tots cuberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat de aquells valia XXX ducats dels altres, los quals paraments eren de gran stima.
Tirant, hun dia, venint a la porta de la cambra de la princessa, trobà a Plaerdemavida e demanà-li què feya la senyora princessa. E ella, responent dix:
―Ay, en beneit! Per què u voleu vós saber, què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo lit la haguéreu trobada. E si vós la haguésseu vista axí com yo, la vostra ànima stiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada, quant més se veu més se delita. E per ço yo crech que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata's lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps se alegra e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull rahonar del meu sdevenidor desig. Per què no ve ab vós lo meu Ypólit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolch-me dins mi matexa per ço que negun bé present se deu per sdevenidor lexar, ne tampoch pendre mal per sdevenidor bé.
―Donzella ―dix Tirant―, yo us prech per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora emperadriu mala sort la hauria dins portada, o altra persona de qui yo m'aja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo·m dega.
―Yo a la senyoria vostra ―dix Plaerdemavida― no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrech: vostra marcé per venir e yo per dexar-vos entrar. E yo bé sé que la princessa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit. E per ço com vos conech apetit gran de la cosa desijada, volria-us-hi poder ajudar, car qui desija e no pot lo seu desig complir, està en pena. E neguna cosa no és més laugera de perdre que aquella la qual sperança més avant no permet tornar.
Lavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la princessa que tenia los seus daurats cabells enbolicats en la mà. Com ella lo véu, li dix:
―Quin dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrech no és covinent ni és donat a tu de entrar en la mia cambra sens licència mia, car si l'emperador ho sap, de deslealtat te poran incriminar. Prech-te que te'n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.
E Tirant no curà de les paraules de la princessa, sinó que s'acostà envers ella e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades -[f. u7r]- los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veyen que Tirant axí jugava ab la senyora, totes staven a la cominal, però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E stant en aquests jochs e burles, sentiren que la emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feya. E ab los jochs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.
Prestament Tirant se lançà stés per terra e lançaren-li roba dessús e la princessa segué's damunt ell. Stava's pentinant, e la emperadriu segué's al seu costat; no fallí molt no·s segué's sobre lo cap de Tirant. Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cars Tirant stava! Ab tal congoxa stigué per bon spay, que parlaren de les festes que·s devien fer fins que vench una donzella ab les ores. Lavors la emperadriu se levà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La princessa no·s mogué gens de allí per dubte que la emperadriu no·l ves. Com la princessa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant, e ell adés adés li besava la mà e li prenia la pinta. E stant en tal congoxa, totes les donzelles se posaren davant la emperadriu, e lavors, sens fer molta remor, Tirant se levà e anà-se'n ab la pinta que la princessa li donà.
Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en loch segur que per negú no seria vist, véu venir a l'emperador ab hun cambrer, que venien dretament a la cambra de la princessa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes. Vehent-los venir per una gran sala, Tirant, no havent altre remey, tornà-se'n cuytat a la cambra de la princessa, e dix-li:
―Senyora, quin remey dareu en ma persona, que l'emperador ve?
―Ay trista! ―dix la princessa―. Exim de hun mal e donam en altre pijor. Yo bé us ho deya, car vós veniu tostemps a hores indispostes.
Prestament féu posar a les donzelles davant la emperadriu y ell, ab suaus passos, lo posaren dins una altra cambra. E posaren-li molts matalafs dessús, per ço que si l'emperador hi entràs, axí com feya moltes voltes, que no·l ves.
Com l'emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que·s volia ligar. Stigué allí fins que fon ligada e la emperadriu hagué dites ses ores e les donzelles se foren totes abillades. La emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la princessa demanà los seus guants, e dix:
―Yo·ls he stojats en loch que neguna de vosaltres no u sab.
Ella tornà entrar dins la cambra hon Tirant era e féu-li levar la roba que damunt tenia. E ell donà hun gran salt e pres la princessa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades. E dix-li:
―O quanta bellea! Ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món. La magestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció, car, certament, ara no tinch admiració si lo moro soldà vos desija tenir en sos braços.
―A tu engana lo parer ―dix la princessa―, car yo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t'o fa dir, car la cosa, quant més se ama, més se desija amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestiment, sots honest vel só ligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço yo·t faré dar glòria, honor e fama. E si a -[f. u7v]- çò no·t basta e no·n seràs content, tu seràs fet home sens recort e més cruel que l'emperador Neró. Besa'm e leixa'm anar, car l'emperador m'està sperant.
Tirant no y pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans per les burles e jochs que li feya, perquè no la desligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, alargà la cama e posà-la-y davall les faldes, e ab la çabata toquà-li en lo loch vedat e la sua cama posà dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixqué de la cambra e anà hon era l'emperador. E la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de l'ort.
Com Tirant fon en sa posada, descalsà's les calses e çabates. E aquella calsa e çabata ab què havia tocat a la princessa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar. E fon stimat lo que y posà, ço és, perles, robins e diamants, passats XXV mília ducats.
E lo dia del rench se calsà la calsa e la çabata. E tots quants hi havia que veyen semblant cosa, staven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que y havia, ne tan riqua çabata de cuyro no era stada vista. E en aquella cama no portava arnés negú, sinó en la sinestra; e paria star molt bé. Per cimera portava, damunt lo elmet, quatre pilars d'or, lo sanct Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà. Sobre lo sant Greal stava la pinta que la princessa li havia dada, ab hun mot que y havia e, qui legir-ho sabia, deya: No ha virtut que en ella no sia. E axí ixqué aquell dia.
Enmig del rench havia hun gran cadafal tot cubert de draps de brocat. E enmig stava una gran cadira molt riquament guarnida e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar en torn. E alt seya la sàvia Sibil·la, molt riquament abillada, que mostrava en si gran magnificència, e contínuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seyen totes les deesses ab les cares cubertes, per ço que en lo passat temps deyen los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seyen totes les dones qui bé havien amat, axí com fon la reyna Ginebra, qui a Lançalot amà; la reyna Isolda a Tristany; e la reyna Penèlope, qui a Ulixes amà; e Elena a Paris; Briseyda a Achil·les; Medea a Jason; la reyna Dido a Eneas; Deiamira a Ércules; Adriana a Teseu; e la reyna Phedra requerí a Ypòlit, son fillastre. E moltes altres n'i havia ―que seria fatiga de nomenar-les―, que a la fi de lurs amors foren decebudes per los enamorats, axí com féu Jason, qui decebé y destrohí la gentil persona de Medea, e axí com féu Teseu [a] Adriana: tragué-la de la casa del rey son pare e, portant-la per la mar, dexà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n'i havia moltes. E cascuna tenia huns açots en la mà. E lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal e la sàvia Sibil·la donava-li sentència de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil·la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en açots, ella atorgant als -[f. u8r]- prechs de tantes senyores. Desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-li de grans açots. E axí·l feyen devallar del cadafal en terra, en tal manera. Cascú qui per terra era mès, havia semblant guardó.
Los taulegers ixqueren al rench ans del dia e no dexaven júnyer a negú qui no portàs paraments de seda o de brocat o de chaperia.
Com l'emperador manà fer aquestes festes e lo conestable ho sabé, posà's molt singularment en orde. E estant l'emperador en lo millor de son menjar, entrà per la plaça lo gran conestable en la forma que diré. Ell portava los paraments de dos colors: la una part era de brocat sobre brocat carmesí, l'altra mitat era de domàs morat. E lo domàs era brodat de garbes de dacça, e totes les spigues eren de grosses perles brodades e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt richs. Lo elm portava cubert de aquell drap mateix e, sobre l'elm, portava hun capell de feltre tot brodat de moltes perles e d'or fi que y havia. Ab spasa senyida, bé mostrava venir de camí. Portava XXX gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí. Los uns eren de marts gebelins forrats e los altres de erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat. E tots anaven ab les cares cubertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven VI trompetes que portava. E davant lo conestable anava una donzella riquament abillada ab una cadena d'argent, que la hun cap portava en la mà e l'altre stava ligat al coll del gran conestable. E més, portava XII adzembles totes ab les albardes cubertes de carmesí e les singles totes de parches de seda. La una adzembla portava lo seu lit, l'altra portava una lança grossa de brocat cuberta ―e de aquestes lances ne portava sis, e cascuna lança anava en sa adzembla. En tal forma entrà, ab totes les XII adzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo rench. Com fon davant l'emperador, féu-li molt gran reverència. E passà per tots los stats e cascun stat ell saludà. Com l'emperador véu que tots venien ab les cares cubertes, tramés a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs axí com los era stat manat:
―Aquest és hun cavaller de ventura.
E no en pogueren més saber.
Dix l'emperador:
―Puix no·s vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner de amor. Vés e torna-y e demana a la donzella quina amor lo ha axí apresonat. E si no·t vol dir son nom, ell porta hun scrit en l'escut: veges si és allí son nom.
Lo cambrer de l'emperador anà cuytat e féu son manament. La donzella li respòs:
―Lo dan e la presó de aquest cavaller ha fet donzella verge. E consentint a la voluntat sua, lo ha subjugat en la forma que veheu.
E més no li dix. E aquell tornà la resposta e l'emperador dix:
―Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats. E cascú és desijós d'ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs -[f. u8v]- s'és apartat e quasi no me'n recort sinó de la temerosa vida. Digues, has lest en aquell scut qui no és romput ni menys temut?
―Senyor ―respòs lo cambrer―, yo l'é ben lest una e moltes voltes hi és scrit en lengua spanyola o en francès, e diu:
| Mal aja amor qui la'm féu abellir, | |||
| si no li fas de mes dolors sentir. |
En açò lo conestable era ja al cap del rench ab la lança en la cuxa, e demanà ab qui junyia. Fon-li dit que ab lo duch de Sinòpoli.
La hu anà devers l'altre e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo gran conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E de allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil·la. E prestament fon desarmat e molt bé açotat per les dones qui eren stades desconegudes de amor per los falsos enamorats.
Com tota la sirimònia fon feta, tornà a júnyer ab lo duch de Pera. E com foren a la deena carrera, lo conestable lo encontrà enmig de la visera y tragué'l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.
―Quin home és aquest ―dix Tirant― de mala ventura que axí ha derrocats mos singulars amichs?
Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà's al cap del rench ab una grossa lança que demanà. E en aquell spay que ell se posà a punt, portaren lo duch, com fon tornat en son recort, al cadafal de la sàvia Sibil·la e feren d'ell com havien fet de l'altre. Lo conestable dix que no volia més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del rench. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les XII carreres axí com era stat ordenat. Les dames e tots los del mercat reyen molt com aquell cavaller no conegut axí havia derrocats los dos duchs.
Dix l'emperador:
―Sperau hun poch, que poca maravella serà si no derroca lo capità nostre.
―No farà ―dix la princessa―, que la Trinitat sancta lo guardarà de tal inconvenient. E si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.
Respòs lo emperador:
―Per mon Déu, yo no u he vist, en mon temps, en deu carreres derrocar dos duchs, ni venir axí bé en orde com aquest cavaller ha fet. E a més stime les adzembles, com les albardes són dins e defora cubertes de seda, e les cobreadzembles de brocat. Açò no pertany a cavaller qui del meu imperi sia, sinó a rey o fill de aquell. E per ço desig saber d'on és, car dubte·m fa que no se'n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.
E manà a dos donzelles de inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la princessa, anassen al cavaller e que·l pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perquè era molt desijat.
Respòs lo conestable:
―Si algun càrrech ne reporte, pense la magestat sua que les coses de gran stima no ab poch càrrech se lexen atényer. Mas, perquè no pareguen vanes les mies paraules, yo só de l'últim ponent, podeu dir a la senyora princessa.
Ab aquesta resposta les donzelles se'n tornaren e feren lur relació. Al conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La hu anà devers l'altre, e lo conestable posà's la lança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu axí venir, alçà la -f. x1r- sua lança e no·l volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l'altre li guardava cortesia, si u feya per què era capità, que no u fes gens per tal rahó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se'n stigués.
E lo haraut qui semblants paraules li reportà, les dix ab gran ultratge. Lo conestable, responent, dix:
―Digau a aquell qui us tramet a mi lo que yo he fet és per cortesia, mas que tinga bé sment a si mateix, car axí com he fet dels altres, altre tal faré d'ell.
E demanà la més grossa lança que tenia. Com fon prop de l'encontre, alçà tanbé la lança. E Tirant ab molta desesperació lançà la sua lança en terra per ço com no s'era pogut venjar de la injúria dels duchs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del conestable los que l'emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta de honor lo portaren al cadafal de la Sibil·la e aquí li levaren l'elm del cap. Totes aquelles deesses lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que·ls era posible.
Com saberen que aquell era lo gran conestable, asigueren-lo en la cadira hon seya la sàvia Sibil·la. Y ella ab totes les altres lo serviren de col·lació e de viandes e de totes les coses necessàries. La una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara, cascuna de aquestes lo servia en lo que podia.
E axí com feren de aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava. E havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seya.
Com l'emperador sabé que aquell era lo conestable, pres molta consolació en si, e la emperadriu e totes les dames que allí eren. Com Stephania véu la murmuració de la gent e tingué natural notícia que aquell era lo conestable, tan gran fon lo delit de amor que pres en la sua vista que lo cor li defallí e perdé tot lo recort. Los metges que allí prop de l'emperador staven, donaren prestament remey a son mal. E per ço dix bé Aristòtil que axí ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta dolor.
Aprés demanà lo emperador a Stephania de què li era vengut aquell mal e, responent, dix:
―Per ço com portava la gonella massa streta.
Lo conestable stigué tot aquell dia aseyt en la cadira, que no s'i trobà negú qui lançar-lo'n pogués. Com la nit fon venguda, junyien ab moltes antorches. Aprés dues hores de la nit ―e tots havien sopat― vengueren les dances e momos e diverses maneres de entramesos, que molt ennoblien la festa. Açò durà tres hores. Passada mija nit, lo emperador e tota la gent se n'anava a dormir. Lo emperador, perquè no agués a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella posada hon se mès ab totes les sues dames, que poguessen bé festejar de dia e de nit.
E duraren aquestes festes VIII dies. L'endemà molts cavallers treballaren per lançar de la cadira al gran conestable. Vengué al rench hun cavaller, parent de l'emperador, qui·s nomenava lo Gran Noble, lo qual venia molt bé en orde e -f. x1v- portava en les anques del cavall una donzella de peus, e tenia-li los braços damunt los muscles e lo cap seu pujava tot sobre l'elm, que tota la cara mostrava. E portava hun scrit en l'escut ab letres d'or qui deyen:
| Enamorats, mirau-la bé, | |||
| que en lo restant millor no y sé. |
Era vengut hun altre cavaller, primer d'aquest, qui portava altra donzella axí com sent Cristòfol portà en lo muscle a Jhesucrist; axí portava la donzella aquell cavaller. E portava en los paraments e en lo cap del cavall hun scrit qui deya, per ço com sa enamorada havia nom Leonor:
| Enamorats, feu-li honor, | |||
| puix de totes és la millor. |
Tirant junyí ab lo Gran Noble e donaren-se molts encontres. E a la fi fon quasi mortal l'encontre, que Tirant l'encontrà en lo revol del scut e rompé lo maniple e rebaté en l'elm, e féu-lo caure per les anques del cavall. E axí, com era gran e pesat, al caure que féu donà tan gran colp de costat que dues costelles se trencà dins lo cors. E ell encontrà a Tirant hun poch desús les cordes del scut, e la lança que portava era tan grosa que no·s pogué rompre. E tan gran fon l'encontre que los dos se donaren que lo cavall de Tirant anà atràs tres passos e donà dels genolls en terra. Com Tirant lo sentí caure, tragué los peus dels streps e fon-li forçat de posar la mà dreta en terra. Ajudaren-li, sens que no caygué lo cors tot en terra, e lo cavall de continent sclatà allí. Al Gran Noble fon forçat, ab tot son mal, fos portat al cadafal de la sàvia Sibil·la e allí fon batut, no tant com hagueren fet, per sguart de les costelles rompudes. E a Tirant, per tant com era caygut ab lo cavall ―e li era mort― e havia tocat ab la mà en terra, los jutges jutjaren, per no ésser caygut tot lo cors en terra, sinó la mà, que junyís d'aquí avant sens paraments e no portàs en les juntes speró dret ni en la mà manyopa.
Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era stat envergonyit, féu vot en tota sa vida no junyir pus, si ja no y junyia rey o fill de rey.
Aprés, lo conestable avallà de la cadira hon stava, e posaren-n'i hun altre en loch seu. E lo conestable fon tauleger en loch de Tirant. E en tots los VIII dies que duraren les festes, tan nobles foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abundància de totes coses, axí de aventurers com de entramesos e singulars viandes, com de totes altres coses.
L'endemà que Tirant se fon lexat de junyir, ixqué vestit de hun manto de orfebreria brodat sobre vellut negre, de hun arbre qui·s nomena seques amors, qui fa hun petit fruyt blanch que se'n fan paternostres, ab aquelles calses que havia junt, la una brodada e l'altra no, e per lo semblant la çabata qui havia tocat la cosa que ell més desijava. E ans que ixqués de la sua posada féu enparamentar lo millor cavall que ell tenia e, ab aquells paraments que ell havia junt, lo arnés, la simera, e tot quant en les juntes ell portava, ho tramés tot al Gran Noble, e aquell li'n féu gràcies infinides. Fon stimat que valia passats XL mília ducats.
Tirant cascun dia era en la cort parlant e çolaçant ab tots e ab lo emperador, e molt més ab -f. x2r- les dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calses. Hun dia la princesa li dix:
―Digau, Tirant, sí Déu vos done honor ―en manera de burla―. Aquesta gala que vós usau de portar la una calça brodada e l'altra no, usa's en França o en quina part?
Y era lo dia que eren complides les festes. E lo novén dia, que anaven a la ciutat de Pera, en lo camí la princessa lo y dix, present Stephania e la Viuda Reposada. Respòs Tirant:
―E com, senyora! No sab la majestat vostra aquesta gala quina és? La celsitut vostra no és en recort de aquell dia que vengué la emperadriu e yo stava amagat e cubert ab la roba de les vostres donzelles, y la emperadriu fallí poch que no s'asigués sobre lo meu cap? Aprés vingué vostre pare y en lo petit retret amagàs-me entre los matalafs. E aprés que se'n foren anats, jugant ab vostra altesa, puix les mies mans bastar no y pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrà entre les vostres cuxes e lo meu peu tocà hun poch més avant, lla hon la mia amor desija atényer felicitat complida, si en aquest món atényer se pot. Mas yo crech que los peccats meus no·m consentiran que yo puga tanta glòria atényer.
―Ay, Tirant! ―dix la princessa―. Bé só en recort de tot lo que m'has dit, que senyal ne tinch en la persona mia de aquexa jornada! Però temps vendrà, que, axí com ara te has brodada la una cama, que les dues te poràs brodar. E les poràs posar a ta libertat lla hon desiges.
Com Tirant li hoý dir semblants paraules de tanta amor acompanyades, prestament fon descavalcat en scusa que los guants li eren cayguts, e besà-li la cama sobre la gonella. E dix:
―Lla hon és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada.
Aplegats que foren dins la ciutat de Pera, axí com se volien armar, veren venir nou galeres que eren ja molt prop. Lo emperador manà que no fessen lo torneig fins haguessen sabut quines galeres eren les que venien. No passà quasi una hora que elles aplegaren ab molta alegria. Lo emperador pres molt gran plaer com sabé que eren de francesos. Lo capità d'ells era cosín germà de Tirant e era stat patge del rey de França, e havia'l fet vezcomte de Branches. Ell, vehent que son oncle, lo pare de Tirant, era desijós de veure son fill per lo gran temps era passat que no l'havia vits, sabent com Tirant tenia feta molt gran empresa de guerra molt justa contra infels e havia vençudes moltes batalles e continuava la guerra, lo vezcomte, per les grans pregàries de la mare de Tirant e per voler exercir lo gentil stil de les armes, enprengué, ab altres cavallers e gentilshòmens, de venir en ajuda de son cosín germà ab V mília franchs archers, los quals li donà lo rey de França, sabent les grandíssimes cavalleries que havia fetes Tirant en defensió de l'emperador de Contestinoble. E cascun franch archer de aquests portava scuder e patge. Lavors lo féu lo rey de França vezcomte de Branches per aquella empresa, e li donà moltes terres e li pagà lo sou per VI mesos. E li donà totes les gale -f. x2v- res armades e avituallades de tot lo que mester hagué. E passà per Sicília e, conegut per lo rey, féu-li molta honor e li donà molts cavalls.
Com Tirant fon certificat aquest ésser mossén de Amer, cosín germà seu, prestament se posà en una fusta. E ell e lo conestable, ab molts altres cavallers, entraren dins les galeres. Grandíssima fon la festa que ells se feren. Aprés, tots ensemps ixqueren en terra e anaren a fer reverència a l'emperador, qui pres molt gran consolació en la sua venguda. E pres molt més plaer l'emperador com los embaxadors no eren partits. Aprés anaren a fer reverència a les dames, e totes s'esforçaren de fer-los molta honor per contemplació de Tirant. Lo emperador porrogà lo torneg per a l'endemà.
Vengut lo dia següent per lo matí, tots se armaren. E l'emperador pregà molt a Tirant volgués entrar en lo torneg ab los altres, per ço com sens venir contra sa promesa ho podia bé fer. E Tirant fon content de obehir lo manament de l'emperador, per ço com no eren juntes. E ixqué aquell dia molt pompós.
Lo vezcomte de Branches pregà a Tirant que li volgués prestar hun cavall, que tanbé volia entrar en lo torneg. Lo emperador e totes les dames li digueren que no u fes, per ço com venia fatigat de la mar. E ell, ab belles paraules se defés que no staria per cosa en lo món de entrar-hi, per quant los treballs de la mar li eren a ell delit e no fatiga. Tirant, qui véu la sua voluntat, tramés-li X cavalls, los millors que ell tenia; lo emperador li'n tramés XV molts bells; la emperadriu, altres XV; la princessa li'n donà X, açò per manament de son pare; lo conestable li'n donà VII molt bells. Los duchs e los comtes li'n trameteren molts, que en aquell dia ell tengué en la sua posada huytanta-tres cavalls dels bons de tota la ciutat. Ixqué ab huns paraments que lo rey de França li havia dats, tots brodats de leons ab grossos sancerros d'or que al coll portaven; e les leones staven gitades e los poquets fills portaven campanetes de argent. E com lo cavall se movia, era hun plaent so de hoyr que los sancerros feyen.
Ixqueren en lo camp huyt-cents cavallers d'esperons daurats e no consentiren negú hi entràs si no havia rebut la honor de cav[a]lleria e no portàs paraments de seda o de brocat o chaperia. E molts se feren cavallers aquell dia per ésser en aquelles armes.
E lo vescomte, que no era cavaller, sabent tal ordinació, per no venir en contra lo que era ordenat per l'emperador, com tots foren dins hun gran camp, descavalcà e pujà alt al cadafal de la enperadriu e suplicà-la fos de sa mercé li volgués donar la honor de cavalleria.
Respòs la princessa:
―E com? No seria més justa cosa que·l senyor emperador vos fes cavaller de la sua pròpia mà?
―Senyora ―dix lo vescomte―, yo tinch en vot de no rebre honor de cavalleria de mà de home negú, per ço com yo só fill de dona e ame dona, e per amor de dona só vengut ací y en dona he trobada molta honor. Rahó és, donchs, que dona me faça cavaller.
La emperadriu ho tramés a dir a l'emperador e ell vingué allí ab los emba -f. x3r- xadors, e dix a la emperadriu que li donàs l'orde de cavalleria, e axí fon fet. La princessa féu portar una spasa molt bella e senyí-la-y, que l'emperador son pare tenia, ab lo pom e tota la guarnició d'or. E l'emperador féu portar huns sperons tots d'or e, en cascuna roda d'esperó, havia engastat hun diamà o robí, balaix o safir. E donà'ls a les filles dels duchs que·ls hi calsassen, però l'emperador no consentí que li'n calsassen sinó lo hu, car lo qui vol que sia fet cavaller de mà de dona no pot portar sinó mig or e mig argent, hun speró daurat e altre blanch. E axí u feren de aquest. La spasa pot portar tota daurada, mas roba brodada ni calses ni paraments no u pot ni deu portar sinó la mitat blanch e l'altra d'or. Lo costum és, com aquella senyora lo ha fet cavaller, lo besa, e axí u féu la emperadriu.
Lo vescomte se partí del cadafal e entrà dins lo camp. Lo duch de Pera era capità de la mitat de la gent e Tirant de l'altra mitat. E per ço que fossen coneguts portaven al cap banderetes: los huns les portaven verdes, los altres blanques. Tirant féu entrar dins lo camp hon se havien a combatre, deu cavallers, e lo duch altres deu. E començaren-se a combatre molt bé. Aprés n'i entraren XX, aprés XXX; de poch en poch se començaren a mesclar. E cascú feya son poder de menar les mans lo millor que podia. E Tirant mirava la sua gent. Com véu que la sua gent anava a mal, ell ferí ab la lança en la pressa de la gent e encontrà hun cavaller tan bravament que li passà la lança de l'altra part. Aprés tirà la spasa e donà de grans colps a totes parts, en forma tal que paria que fos hun leó famejant, que tots los miradors admirats staven de la sua desmesurada força e gran ànimo que en aquell cas Tirant mostrava.
L'emperador mostrava tenir gran contentació de veure hun tan singular fet de armes com aquell era. Com hagué prop de tres hores durat, lo emperador, del cadafal devallat, pujà a cavall e posà's en la pressa de la gent per departir-los, per ço com havia vist que s'i mesclava fellonia. E n'i hagué molts de nafrats.
Aprés que tots los cavallers desarmats foren, anaren al palau e allí parlaven de semblant fet d'armes axí singular, que deyen los strangers jamés haver vista tan bella gent, axí ben abillats de cavalls emparamentats ni d'armes. E fon tenguda per festa de gran singularitat. Lo emperador se asigué a taula e féu que tots los cavallers qui armes havien fetes se aturassen allí a menjar.
Com foren a la fi del dinar, digueren a l'emperador com una nau era arribada al port sens arbre ne vela, tota cuberta de negre. E tal nova recitant, per la gran sala entraren quatre donzelles de inestimable bellea, encara que de dol anassen vestides. Los lurs noms eren admirables: la una lo seu nom era Honor, e lo seu gest ho devisava; la segona, Castedat se nomenava per los cavallers e dames qui de amar sabien; la tercera, per ço com en flum Jordà era stada batejada, era nomenada Sperança; la quarta, per heretatge li venia de ésser nomenada Bellea. E plegades davant l'emperador li feren molt gran reverència. E perquè Sperança era lo cap d'elles, féu principi a paraules de semblant stil.
-f. x3v-
―[L]a transendent celsitud de la magestat vostra, senyor emperador, venim a suplicar. Com fortuna, enemiga de tota alegria e repòs, se haja ocupades les virtuts de solícitament amar, tolent-nos lo poder de nostres desigs complir, nos ha condemnades en eternal exili e ha trobades leys cruels, enemigues de enamorada pietat, les quals ab grans penes defenen lo que natura liberalment nos atorga, car les coses que en strem són males, en algun temps o jamés no poden ésser bones, com les leys de fortuna no poden ésser fetes en perjuhí del gran poder de ma senyora. E dexant los ports de nostre reposat viure, stenguem les càndides veles navegant per la tempestuosa mar de adversitats, de hon se poden recitar los naufrags de aquells qui, en ella follament navegants, a dolorosa e miserable fi pervenen. E arribades en lo port del teu gran triümpho ab desig de trobar aquell famós rey qui per lo món se fa nomenar lo gran Artús, rey de la anglesa illa, si la excel·lència tua sabria o hauria hoyt dir en quin loch trobar-se pogués, com haja quatre anys passats que anam per la mar tenebrosa ab sa carnal germana qui per son dret nom nomenar-se fa Morgana. Ab la nostra nau plena de dolor som arribades en lo teu delitós port e aquí stan les devotes dones e donzelles del gran Artús, contínuament plorant, lurs dolors e penes reconten.
No sperà lo emperador que més parlàs la agraciada donzella, car haguda plena notícia de la venguda de Morgana, la sàvia germana del bon rey Artús, levà's prestament de taula e, ab tots los cavallers qui dins la cort sua se trobaren, feren la via del port hon la nau era. E entrats dins, veren la senyora sobre hun lit gitada, tota vestida de negre vellut. E tota la nau cuberta era de aquell mateix drap. E staven en companyia de la adolorida senyora cent trenta donzelles de inestimable bellea, totes de edat de XVI en XVIII anys. E ab afable acolliment fon rebut lo magnànim emperador e tots los seus. E asegut lo emperador prop d'ella en una real cadira, féu principi a tal parlar.
―Dexa les làgremes tristes, generosa reyna, que molt poch aprofiten per obtenir lo que vas cercant. E molt me alegre de la tua venguda perquè·t puga fer la honor que eres merexedora. Quatre donzelles de part tua me són vengudes, requerint-me los donàs doctrina de aquell famós rey dels anglesos, si sabia ni havia hoyt dir res d'ell. E antiga auctoritat me fa fer testimoni del que y sé. En poder meu és hun cavaller de molt gran auctoritat, no conegut ―lo nom seu no he pogut saber― ab una molt singular spasa que té, la qual ha nom Scalibor, e segons lo parer meu deu ésser -f. x4r- de gran virtut. E té en companyia sua hun cavaller ansià qui·s fa nomenar Fe-sens-pietat.
Com la reyna Morgana hohí dir tals par[a]ules [a] lo emperador, levà's prestament del lit e donà dels genolls en la dura terra e suplicà'l li'n fes gràcia de dexar-lo-y veure. E lo emperador dix que era content. Alçà-la de terra, pres-la per la mà e, tots ensemps, anaren a l'imperial palau.
Lo emperador la posà dins una cambra hon ell stava dins una molt bella gàbia ab les rexes totes d'argent. E en aquell cas lo rey Artús tenia la spasa recolzada sobre los genolls e stava molt mirant en ella ab lo cap molt baix. E tots miraven a ell y ell no mirava a negú. Però la reyna Morgana prestament lo conegué e posà'l en noves. E jamés volgué respondre. Mas Fe-sens-pietat conegué molt bé a sa senyora e, ab cuytats passos, se acostà a les rexes, féu-li gran reverència e besà-li la mà. E stant axí, lo rey Artús comencà a fer principi a semblants paraules.
―[L]o stament real requir que indueixca los altres a virtut, per ço com no és poch difícil que la voluntat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver juhí, a l'enteniment no faça los seus passos torçre, car la virtut és sperança de tot bé e del vici no se'n spera sinó mal e temor de confusió. E negú no deu posar la sua sperança sinó en sdevenidor bé: noblea, riquea e potència deuen ésser comptades en los béns de virtut, usant bé de aquelles. Emperò no diem que sien hun mateix bé, car segueix-se que alguns són nobles perquè devallen de noble linatge, emperò no són richs. Per açò la inòpia no basta a contrastar que lo qui és noble de cor no puga usar de la virtut de noblea: fent lo contrari no són dits nobles. Altres n'i ha qui són richs e exits de poch linatge, qui són tan virtuosos que amen les virtuts de noblea e usen de aquelles, e deuen ésser molt stimats perquè fan més que lur natura no·ls atorga. E de açò, axí los doctors sancts com los philòsofs, en esta sentència són concordes, perquè cové que les virtuts sien ligad[e]s, car ells digueren que qui posseheix una virtut, totes les té, e aquell qui fretura de una, de totes fretura. Donchs, lla hon és trobada rahó e bondat, que deu ésser més principal, e majorment haver amor als béns divinals. Per què dich yo aquestes coses? Per ço com veg anar aquest miserable de món rodant de mal en pijor, car veg que los mals hòmens qui amen ab decepció e frau, són prosperats, e veg abaxar virtut e lealtat, e veg dones e donzelles qui en lo passat temps e en lo present solien bé amar, ara per or e per argent són difraudades.
―No és negú qui virtuosament ame ―dix lo cavaller Fe-sens-pietat, allí en presència de tots―. Digau, senyor, la senyoria vostra, qui semblants coses en exa spasa de virtuts troba, quines són les passions que donz[e]lla té?
E açò li dix perquè la princessa lo n'havia pregat que lo y demanàs. E lo rey, responent, dix:
―Dexa-m'o veure, que yo t'o -f. x4v- diré.
Com ho hagué vist, dix:
―Amor, oy, desig, abominació, sperança, desesperació, temor, vergonya que negú no u sàpia, audàcia, ira, delectació, tristícia. Lo major do que la noble en virtuts deu haver sí és vida casta.
―Sia de vostra mercé ―dix Fe-sens-pietat― me digau les abominacions de l'hom.
Com hagués mirat en la spasa, dix:
―Savi sens bones obres, vell sens honestat, jove sens obediència, rich sens almoyna, bisbe negligent, rey inich, pobre ergullós, senyor sens veritat, catiu sens temor, poble sens disciplina, regne sens ley.
Dix l'emperador:
―Demanau-li quins són los béns de natura.
Respòs lo rey que eren huyt, los qui·s seguexen.
―Lo primer és gran linatge, lo segon és granea e bellea de cors, lo tercer és gran força, lo quart és gran laugeria, lo cinqué és clara e bona vista, lo sisé és bona vista, lo seté és clara e bona veu, lo huyté és jovent e alegria.
Dix lo emperador:
―Demanau-li, com hun rey se corona, quines coses jura de servar.
Lo rey, responent, dix.
―Primerament, que servarà amor e pau en son regne; la segona, que squivarà totes malvestats; la tercera, que en tots sos fets servarà egualtat e justícia; la quarta, que en totes coses mesclarà misericòrdia; la cinquena, que gitarà de si tota tirania; la sisena, que ço que farà, que u farà per sola amor de Déu; la setena, que mostrarà en ses obres que és ver crestià; la huytena, que serà defenedor del poble e aquell amarà com a son fill propi; la novena, que, ço que farà, [que u farà] ab gran consell e bo, en útil e profit de la cosa pública; la dehena, que confessarà ésser fill de la sancta mare Sglésia, la qual de tot son poder la defendrà e no adquirirà per a si subsidis ni demandes, ni·ls farà vexacions nengunes; la onsena, de ésser bo e feel e verdader a sos súbdits; la dotzena, que aterrarà e castigarà los mals hòmens; la tretzena, que als mesquins pobres serà pare e protector; la derrera de totes, tots aquells qui l'informaran en honrar e tembre e amar Déu.
Moltes altres coses li demanaren e a totes donà naturals rahons. Lavors foren ubertes les portes de captivitat e tots los qui volgueren entrar, ho pogueren bé fer. E com tots foren dins, levaren-li la spasa e no era en negun record. Lo emperador la y féu tornar e féu-li demanar quina cosa és honor, com ell la ignoràs e jamés havia trobat home de sciència ni cavaller que lo y hagués sabut dir. Com lo y agueren demanat, lo rey mirà en la spasa e de semblant stil dix afables paraules.
―Cosa és molt condecent e necessària als hòmens generosos e de linatge, si volen ésser tenguts en stima, que sàpien quina cosa és honor, com naturalment la major part dels hòmens de bon sentiment los plau y la cerquen. E si no -[f. x5r]- la conexen ni saben de què va vestida, jamés la porien aconseguir. E per ço dich, ajudant a mi lo sobiran Altisme, que honor és do de reverència en testimoni de virtut. E glòria e fama han diferència e són departides de honor e de lahor per tal com honor e lahor són rahó de fama e de glòria, car per ço és algú en fama e en glòria, car és lohat e honrat. Mas encara honor ha diferència e departiment de lahor, a qui pertany reverència, glòria e fama, e han acostumat de ésser preses per una matexa cosa. Glòria és una claredat e tal mateix és fama. Aquest és l'orde, que glòria naix de honor. Pertany-se, donchs, de honor e del fort tembre les coses temeroses, e gosar empendre les coses perilloses per tal que no sia desestimada la magestat real. Ans açò força per rahó de bé e per bona fi, car açò és comú a tota virtut fer e obrar, no per favor de glòria dels hòmens, mas per rahó de bé. Donchs, la rahó perquè los hòmens majorment volen ésser honrats és per tal que apareguen savis e virtuosos, als quals és majorment deguda honor. Lo senyal e testimoni simplament vol manifestar la cosa senyalada. Cové que sia alguna cosa coneguda e manifesta, car les coses que són dins, són a nós ocultes, e no les foranes, car negú no pot saber lo pensament de la persona, mas coneix-lo per los senyals que defora se manifesten. La reverència, donchs, qui és honor, se deu manifestar per la virtut de aquell de qui és donada. No basta que sia pensada dins lo cor, ans requir que ella sia defora donada. Donchs, honor és rahó de bé forà, com reverència és donada per alguns forans senyals. Encara més és manifest, per tal com honor és més en aquell qui honra que no en lo qui és honrat. E per ço honor és dita reverència donada en senyal de virtut.
L'emperador tornà a pregar a Fe-sens-pietat que li demanàs quines coses lo home d'armes ha mester. E Fe-sens-pietat lo y demanà, e lo rey, responent, dix.
―[L]a primera e principal cosa que lo cavaller ha mester, si vol ésser home d'armes, que puga comportar lo pes de l'arnés. La segona és que faça gran treball ab les mans exercint les armes. La tercera és que sàpien sostenir fretura de viandes. La quarta és mal jaure e mal star. La V és que per justícia e per lo bé comú no dubte la mort, car axí bé salvarà la sua ànima com si tota sa vida fos stat verge y en religió. La sisena, no tema scampament de sanch. La VII és que hagen abtea de defendre si mateix e de offendre sos enemichs. La VIII és que hagen v[e]rgonya de fugir vilment.
E més, li demanà com se podia aconseguir saviesa. Respòs lo rey.
―Saviesa se pot aconseguir per cinch coses. La primera, per special oració; la segona, per propi studi; la terça, per magis -[f. x5v]- tral informació; la quarta, per literal declaració; la cinquena, per contínua negociació.
Demanà més l'emperador quals eren los béns de fortuna. Respòs lo rey.
―[L]os béns de fortuna són cinch. Lo primer és grans riquees; lo segon, grans honors; lo terç, bella muller; lo quart, molts infants; lo cinqué, gràcia de gents.
Demanà més l'emperador, què és lo que·s pertany a noblea. Respòs lo rey.
―En noblea són quatre coses especials e singulars. Primerament, que lo cavaller sia clar ens sos fets; la segona, que sia verdader; la tercera, que sia fort de cor; la quarta, que haja conexença, car fort és odiosa desconexença a Déu. Per noble és tengut aquell qui ha conexença a sos vassalls e servidors. Donchs, no siau desconexent a Déu del bé que us dóna.
Tornà a demanar l'emperador quin deu ésser lo pensament del cavaller qui en batalla és vençut. Respon lo rey.