―[L]o cavaller qui en batalla és vençut deu pensar sis coses. La primera és que la victòria devalla de Déu; la segona és que Déu, qui l'à donada a l'altre, la pot donar a ell; la terça és perquè se humilie a Déu e a gents; la quarta és que dels majors prínceps del món són stats vençuts; la cinquena és que per sos peccats mereix axò e més avant; la sisena és que la fortuna, vogint la sua roda, li plau axí.
Més, li fon demanat de quines coses lo príncep és tengut a sos vassalls. Respòs lo rey.
―Lo virtuós príncep de V coses és tengut a sos vassalls. La primera és en servar-los lurs leys e furs; la segona és en atényer-los ço que·ls promet; la tercera és en amar e honrar-los segons son stament; la quarta és en defendre'ls poderosament; la cinquena és guardar-los lurs béns e no levar-los res del lur ab tirania.
Moltes altres coses li demanaren. Lavors l'emperador, per no fatigar-lo més, li féu levar la spasa, e lo rey Artús no veya ni conexia a negú. Lavors la reyna Morgana, la qual era sa pròpia germana, levà's del dit hun petit robí que ella portava e passà-lo-y per los ulls. E prestament lo rey hagué cobrada la natural conexença. Levà's de allí hon seya e abraçà e besà ab gran amor a sa germana. E ella -[f. x6r]- li dix:
―Germà(na), feu honor e gràcies a la magestat del senyor emperador qui ací present és, e a la senyora emperadriu e a sa filla.
E ell ho féu. E aprés, tots los cavallers que allí eren besaren la mà al valerós rey Artús, com ne fos molt merexedor. Ixqueren en la gran sala e allí feren moltes dances e festes de singular alegria. L'emperador pregà a la reyna Morgana que dançàs, puix havia trobada la cosa que més desijava trobar en aquest món. E ella, per obeyr als prechs de l'emperador, féu-se portar de la nau altres robes qui no fossen de dol com les que portava. E·n una cambra se n'entrà ab totes les sues donzelles. Com foren totes molt ben abillades, les donzelles ixqueren totes vestides de domàs blanch, forrades d'erminis, e les gonelles de aquell matex drap. La reyna, lur senyora, ixqué ab gonella de cetí burell, tota trepada e molt ben brodada de molt belles e grosses perles. La roba que·s vestí era de domàs vert, tota brodada de orfebreria. E portava per divisa rodes de cénia ab los cadufs tots d'or e foradats al sol, les cordes eren de fil d'or tirat, smaltades, ab hun mot de grosses perles qui deya: Treball perdut per no conéxer la falta.
En tal forma devisada, la reyna Morgana vingué davant l'emperador ab lo rey Artús, son germà, e dix allí, en presència de tots:
―Gran cosa és a una longa set sostenguda venir a la font e no beure per dexar beure altri. E per ço és molt liberal cavaller qui la sua honor dóna.
E de continent se pres a dançar e no volgué més dir. Pres per la mà a Tirant, perquè li paregué de major auctoritat, en presència de tots, e dançaren per bon spay. Aprés se levà lo rey Artús e dançà ab la princessa. E donada fi a les dances, la reyna Morgana suplicà a l'emperador li fes tanta de honor de acompanyar al rey Artús fins a la sua nau e allí li daria hun petit sopar, car bé sabia la magestat sua com tota virtut, de noblea devia ésser acompanyada e de bones costumes, com sia sabut per tots com la sua alta magestat excel·lia de virtuts a tots los prínceps del món ―donant a cascú premi de virtut segons és merexedor―, com fos manifest ell ésser principi e font de tot bé e de tota virtut.
No comportà l'emperador que la reyna Morgana més lo loàs, sinó que ab paraula e gest afable li féu principi a paraules de semblant stil.
―La tua real elegant senyoria, afabilíssima reyna, me fa creure que est dotada de totes les virtuts que a humana creatura comunicar-se poden, car de tu se pot dir que est cap e principi de tot bé. E per la tua molta virtut has pasejada la salada mar ab gran solicitut per lonch temps per trobar lo teu perdut germà, mostrant en los teus singulars actes la granea de la tua alta dignitat real. E perquè lo teu molt -[f. x6v]- meréxer me obliga de fer-te plaers e honors, com la tua noblea me haja request de anar a la tua nau, só molt content de honrar e exalçar la tua honor e fama.
E levaren-se tots e feren la via de la nau. L'emperador pres de bras a la reyna Morgana e lo rey Artús a la emperadriu, e Fe-sens-pietat a la princessa. E axí entraren dins la nau, la qual trobaren ja descuberta dels draps negres e molt ben emparamentada tota de drap de brocat. E no y podien sentir la mala pudor de la sentina, mas gran fragància de totes les delitoses odors que puguen nomenades ésser. E lo sopar aparellat e les taules parades, menjaren-hi tots los bons cavallers qui ab l'emperador eren venguts, e totes les donzelles. E foren tots molt ben servits ab gran abundància de totes coses.
Aprés lo sopar, l'emperador pres comiat. Ab totes les dames e ab l'altra gent, ixqueren de la nau. E staven admirats del que havien vist, que paria que tot fos fet per encantament.
Com l'emperador fon en terra, asigué's vora la mar en una molt riqua cadira e totes les dames entorn d'ell. Tirant era restat dins la nau ab tots los de sa parentela. Com volgueren dar vela, Tirant se posà en una barca per exir en terra. La emperadriu, qui·l véu venir, dix a sa filla Carmesina e a les altres donzelles:
―Voleu que façam joch a Tirant? Farem entrar hun sclau de aquests moros que ací són, que·l traga de la barca al coll. E com sia en l'aygua, que faça lo moro demostració de caure en l'aygua e que li banye lo peu que porta de la çabata brodada, car totes aquestes festes no ha portat, per molt que·s sia abillat, sinó aquelles calses. No sé quin és lo seu significat. Molt me plauria saber-ho. E si lo moro li banya solament lo peu e porta la calsa ab la çabata brodada, no serà menys de la sua boca no surta alguna paraula per hon porem conéxer si u fa per amor o si u fa per desesperació.
Totes foren consentes en la burla de Tirant. Lo moro fon content obeyr lo manament de la emperadriu. Entrà dins l'aygua hon era la barca e pres Tirant al coll. Com fon prop de terra, féu demostració de caure, mostrant passar gran treball del pes que portava. Volgué-li banyar lo peu e banyà-li tot lo cors.
Axí banyat com stava, ixqué lo virtuós Tirant davant totes les dames e véu que la emperadriu e la princessa, ab totes les altres, tenien molt grans rialles. Conegué que era burla que li havien ginyada. Pres al moro per los cabells e benignament lo pregà que·s gitàs en terra. E aquell, com a forçat, ho hagué a fer. Posà-li Tirant lo peu de la çabata brodada sobre lo cap, e féu solemne vot en stil de semblants paraules.
―Jo fas vot, a Déu e a la donzella de qui só, de no dormir en lit ni vestir camisa fins a tant yo haja mort o apresonat rey o fill de rey.
Mudà-li lo peu sobre la mà dreta, e dix:
―Tu que est moro me -[f. x7r]- has envergonyit, mas no só ofés. Davant la magestat de la senyora emperadriu has comés cas civil, mas yo faré que serà criminal, encara que de la fortuna sia ofés.
Vench lo vezcomte de Branches e posà lo peu sobre lo cors del moro, e féu principi a hun tal parlar.
―Puix tu has abandonada la virtut de gentilea, e com a catiu lo crim que has comés és civil, no merexes punició, puix complit has lo que t'avien manat. Per què yo fas mon vot solemne, a Déu e a tots los sancts, de no tornar jamés en la mia própia terra fins sia stat en batalla campal hon hi haja de XL mília moros ensús e que sia vencedor capitanejant yo los crestians, o trobar-me sots la bandera de Tirant.
Acostà's lo conestable e posà-li lo peu sobre lo cap, e féu son vot ab paraules de semblant stil.
―Ab paraules suaus asajaré si de tan deslimitat desig me pogués retraure. Però puix veig ja lo foch ensés de mon leal voler, lo qual porte a Tirant, resestint, més aumenta. Puix ab novella sperança restaurar ma vida e, per satisfer al gran voler que tinch en les armes, fas vot, a Déu e a aquella gentil dama de qui só catiu, de portar senyal en la barba, ni menjar carn, ni [estar] asegut, fins a tant la bandera del gran soldà dins batalla campal haja presa, ço és, la bandera vermella hon és pintada la òstia e lo càlzer, e ab açò sia mon vot deliure.
Féu-se avant Ypòlit e posà lo peu sobre lo coll del moro, e en stil de semblanys paraules féu lo següent vot.
―Lo dubte de soferir lo mal perillós per tan sdevenidor delit, lo qual, no vençut ne jamés sobrat, moltes voltes he sofertes les grans forces dels turchs per aument de ma honor, per lo gran desig que tinch de servir a mon senyor Tirant, del qual só criat, e per exercitar la mia persona e per mills obtenir la gràcia de la mia bella dama qui tant val, sens mijà de la qual a mi seria molt difícil pogués desijar major bé que la sua amor, per què he proposat de fer tal vot com hoyreu: de no menjar pa ni sal ―e lo que menjaré serà tostemps agenollat―, e de no dormir en lit fins a tant que yo haja mort ab les mies pròpies mans trenta moros sens ajuda de negú. E en tal cars, mon vot sia complit.
E pres al moro per los cabells, e pujà-li sobre la squena e dix: ―Yo tinch sperança de longa vida e que prestament ab aquesta spasa compliré lo meu desig.
Com Tirant véu que los seus parents havien votat per amor d'ell, ab -[f. x7v]- les mans se levà tots los diamants e robins e perles que en la calsa e çabata portava e donà-u tot al catiu moro, e hun rich manto que portava. Anà's a despullar e tramés-li tota la altra roba que portava, fins a la camisa, mas la calsa ni la çabata jamés la y volgué dar. Lo catiu moro ho tingué a molta bona ventura, que de catiu que era fon posat en libertat e en riquesa e fon fora de la captivitat e humana misèria, car la pobretat li ocupava la vida, per ço se diu que la pobrea és una de les forts passions del món a sostenir. Per causa d'açò, dix l'emperador que tal cavaller com aquest era dit liberal, que dava sens pensar de hon més ne pogués haver.
Com los embaxadors del soldà veren fer festes de tanta magnificència, foren molt admirats e foren fora de tota sperança de pau com hoyren los vots que Tirant ab los de la sua parentela, havien fet. E Abdal·là Salamó dix al rey que venia en sa companyia per embaxador, que, si lo camí los fos segur, que sens resposta se'n deurien partir.
Lo emperador aquella nit se'n tornà ab totes les dames e la sua gent dins la insigne ciutat de Contestinoble. E l'endemà, hoydes misses, tots tornaren al mercat, lo qual stava axí bé emparamentat e parat com lo primer dia.
E venguts los embaxadors del soldà, en presència de tot lo poble, lo emperador los féu semblant resposta.
―No és cosa en lo món de major congoxa ne dolor que veure la sua magestat offesa en hoyr paraules tan nefandíssimes, que ofenen a Déu e al món. E moltes coses me vull deixar de dir per honestat de la mia lengua, perquè·m plau no haver-les fetes e tinch-ne vergonya de recitar-les. Per què·m par que sia justa cosa que yo, qui done les leys e fas servar aquelles als altres, que per mi deuen ésser mils servades, les quals rahó e justícia naturalment veden. Car encara que les passions enclinen les gents en alguna cosa que de rahó no és acompanyada, yo he mester tenir virtut de paciència en haver-les hoydes, perquè a mi no plaen, car no són plasents a Déu. E suplich la sua inmensa bondat que no·m dexe fer coses qui sien contra la sua santa fe cathòlica, que yo donàs per muller ma filla a home fora de la nostra ley. E venint a l'altre cap del que vull dir: per tot lo tresor que pagar porien lo Gran Caramany ni lo rey de la sobirana Índia, libertat aconseguir no poden, sinó ab pau de fe verdadera restituint-me tot lo meu imperi.
Hoydes tals paraules, los embaxadors se levaren e, presa licència, feren lur camí devers aquella part hon lo soldà era.
Complides les festes, e los embaxadors partits, lo emperador solicitava sos consells sovint sobre la guerra. E Ti -[f. x8r]- rant solicitava ses amors e ab molta gran instància tenia a prop la princessa, per ço com veya lo temps de les treves ésser molt prop. E lo emperador, qui mostrava tenir gran desig que lo seu capità fos en lo camp per corregir tota sa gent, e lo capità feya demostració que cascun dia solicitava la gent que se'n tenia de portar, que·s posasen en orde de les coses necessàries, com desijava molt veure's ab los turchs.
Tirant suplicà molt a la princessa que li fes gràcia li donàs compliment del que tant desijava, en senyal del darrer mèrit e de complida alegria, car tota la sua benaventurança stava en poder atényer la fi que per amor se pot aconseguir, com sia senyal de perfecció de bé.
―Car quant de major pobresa l'om és exit y entra en rica vida, tant aquella li és més graciosa. Segueix-se, donchs, la una per dolor, l'altra per amor, planyen-se e fan ab mi companyia, puix la sperança de mon propi delit se té per perduda, conexent la granea de vostra culpa. Per ço, vull recitar los meus ja passats mals, mas no los qui són per venir, car la terra, la mar e les arenes e tota natura de gents se enugen de sostenir e comportar lo meu aflegit cors. Mas, la certa sperança que del sdevenidor delit tenia, me feya oblidar la granea que amor en si porta. E per ço, qualsevulla pena que la magestat vostra a mi darà de fer-me tant sperar, me par poch en compensació de tanta glòria com yo sperava atényer. E si la celsitud vostra volia admetre la mia demanda e no permetésseu que fos feta vana, coneixeria vostra altesa quanta és la fermetat mia, car una matexa serà la fi de la mia vida e de la mia mort. E per ço no staré de dir davant Stefania lo efecte de la mia demanda e, encara, en presència de aquestes gentils dames, en stima de germanes mies, com amor me força les diga. E si de vós no us pren pietat, com vos dolreu de mi? E si a la vostra bellea no perdonau, qui trobarà en vós misericòrdia? De dos mals, lo menor és de elegir: qual elegesch? serà l'altre, puix la mort per menor elegesch. E no dubteu en res de dir-me lo que la celsitud vostra eligirà.
La princessa conegué la molta passió que Tirant ab si portava e, ab gest afable, féu principi a hun tal parlar.
―Tirant, les tues paraules mer[e]xedores són de resposta, car bé sé lo que desiges. Però la mia fàmia clara és, car fins ara sens crim he vixcut. Digues, quina rahó a tu ha dada sperança del meu lit? Lo creure sol ésser gran infàmia a les donzelles, e les nostres paraules són cregudes freturar de fe. Jatsia que altres donzelles pequen, e moltes que n'i ha que no amen castedat, qui·m veda a mi que lo meu nom sia entre les poques? Si yo consent a tu, no puch dir que açò no·s sàpia, e no és cosa neguna que lo meu defalt puga cobrir. E ab quin fet scusaré yo ma culpa? Donchs, prech-te, Tirant e senyor de mi, -[f. x8v]- a tu plàcia voler-me dexar defendre la bellea que fortuna m'à acomanada, e no vulles laugerament robar-me la mia tendra virginitat, car aquella donzella pot ésser dita casta qui dubta mala fama. E creu a mi lo que·t diré, que no·m desplau que tu ames la mia persona, mas tinch dubte de amar aquell qui·m pens que ab gran fatiga pot ésser meu, car no és trobada fermetat en la amor dels strangers, qui prestament ve e molt pus prestament se'n va. Mira què féu aquell ficte Jason ―e molts altres que nomenar-te'n poria― e quanta fon la pena que la trista de Medea passà, que, matant a sos fills e aprés a si mateixa, sos mals hagueren fi, hoc encara la cosa desijada, mas no en la sperança que havia de la cosa.
"D'ací avant no vull pensar en les coses de present, sinó en les passades d'aquells que hom se pot servir, car és natural condició, a la qual fugir és impossible, que nostre voler, si no en sobirà bé, terme no pot atényer. Si alguna cosa la donzella desija, encara que en strem sia mala, ab vel o ombra de bé lo tal nostre voler demana. Menyspreant matrimonis de grans reys, ne elegí jamés partir-me de l'emperador mon pare, car pensava la sua vellea ésser digna de ma servitud, ab tot que ell sovint me diu: "Carmesina, fes per manera, ans que yo partesca de aquesta present vida, ab molta alegria yo·t veja col·locada entre braços de cavaller que sia gloriós, car lo meu voler ab lo teu se concordarà, posat cars que sia strany o de la terra natural." E moltes vegades me prench a plorar de les benignes paraules que tostemps me diu y ell pensa que yo plore per temor de entrar en la més plasent que perillosa batalla, la qual sovint les honestes donzelles mostren tembre. Ell loa la mia casta vergonya, confia de la mia vida e la mia castedat fa a ell star segur, la bellea li fa temor. E moltes vegades, com yo só loada de bellea davant ell per los hulls de vosaltres, me enuge molt de hoyr-ho en sa presència, però no vull negar no·m fos plasent ésser tal com me jutjau. Ay Tirant! Gran libertat és donada a mi, car no he sabuda l'art de amar, e lo principi és a mi difícil e dubtós. E si yo no amava a tu, seria dita benaventurada, perquè seria fora de tota passió. Car só en recort de aquella trista nit del castell de Malvehí, diré axí com dolor vol que diga: "Qui mercé no ha, mercè no deu trobar."
E no volgué més dir. Tirant stigué hun poch alienat pensant en lo parlar que fet havia la princessa, mostrant-li la poca amor que li portava, com se tingués per benaventurat pensant ésser molt avant de ses amors e trobà tot lo contrari. Constret per molta dolor, ab sforçat ànimo féu principi a paraules de semblant stil.
―Moltes coses jahen en cubert per mijà de negligents descobridors, car en lo principi yo no sabí descobrir la poca amor que en la excelència vostra -f. y1r- tinch coneguda. Fins ací he treballat en conservació de la mia vida perquè en augment de la honor e prosperitat de la magestat vostra yo pogués treballar en servir aquella. Ara, puix veig del tot la mia sperança perduda, me vull deixar de viure perquè ab la molta amor que·m té catiu no sia forçat servir a persona ingrata. O cruels fats! Per què·m liberàs de les mans de aquell virtuós e famós cavaller, lo senyor de les Viles-Ermes, puix sabíeu que la mort ab tan gran pena me era vehïna? Car veig que ab multitud de paraules de molta dolor acompanyades no puch pervertir a pietat lo ànimo de la altesa vostra de atényer-me lo que per rahó e ab molta gentilea vós éreu obligada sots promesa fe, ço és, que daríeu remey a la mia atribulada vida. No vull més de ací avant fiar en paraules. Puix donzella de tanta dignitat, e sobre totes les del món virtuosa, me haja rompuda la fe, qui porà fiar de totes les altres?
―Quina cosa és fe? ―dix la princessa― Com molt me plauria saber-ho, perquè en son cas e loch servir-me'n pogués.
―Molt me plau, senyora ―dix Tirant―, que fengiu ignorància per cobrir lo vostre defalt, car tal ignorància en vós no té posada. Emperò de mon poch saber e mal avisat entendre só content dir lo que y sé, demanant tostemps perdó si dich res que sia en ofensa de vostra celsitud. Per ço com a mi par haver lest que fe e veritat stan ligades, car fe és creure lo que hom no veu ab los ulls corporals. E açò és tant com toca a les coses de Déu, que simplament se deuen creure segons la santa mare Sglésia creu, car rahó natural no basta en provar los secrets divinals qui són en la santa ley crestiana, sinó per testimoni de la Santa Scriptura, e ab aquesta fe nos havem a salvar. E Déu és veritat que mentir no pot, e tot lo que ell ha dit de la sua sancta boca és veritat e axí ho devem creure fermament sens dubitació alguna. E per tal forma, stan fe e veritat ensemps ligades. E la magestat vostra fa lo contrari, que trenca la promesa fe denegant veritat, que és Déu. Donchs, venint contra Déu és renegar-lo, car tots los que rompen la fe trenquen sagrament e són fets enemichs de Déu. E vol-se scusar la excel·lència vostra remetent-me a una mia gran enemiga qui nomenar-se fa Sperança, qui fa per son ofici desesperar moltes gents, car aquesta no fon trobada sinó per una causa, ço és, que les persones tinguen sperança de longa vida e, que per les bones obres que faran, ab los mèrits de la passió sacratíssima de Jesucrist obtinguen la glòria de paradís.
"E stich admirat de la magestat vostra, qui té tanta magnanimitat, que us he hoyt dir que jamés haveu feta promesa ni gràcia alguna a negú que molt copiosament no lo y complísseu, e de açò me donàs per testimoni totes les dames de la cort vostra. Donchs, serà tanta la mia desaventura que yo, qui us desige més servir e obeyr que tots los hòmes del món, la vostra grandíssima liberalitat en mi manque? Encara no u puch creure que donzella de tanta dignitat vulla ésser perjura, car, com la persona és de major stima, tant fa més ofensa a Déu -f. y1v- e no seria negú qui de vostra altesa donàs fe. La stima de major dolor de la que tinch, no puch atényer. Assajar vull la fortuna, la qual sovint als qui la sperimenten prospera. Entre mos mals, lo que més me atribula, perquè no tinch poder de complidament mostrar a la celsitud vostra la infinida amor a la qual justament lo meréixer vostre me obliga. E per ço speraré temps en lo qual, sens temor, yo puga mostrar a l'altesa vostra com tinch en poch ma vida. E vull lamentar-me sovint, ab moltes làgremes, la mia gran desaventura. Mas, la strema amor que dins mi reposa me fa dubtar los sdevenidors perills, e los pochs inconvenients me paren grans si en dan de la vostra excel·lent persona sguarden. Ja tem los mals que a vós porien seguir, noble donzella, perquè só cert la mort sens dubte ab mi molt prest vol fer companyia, procurant a vós molta dolor, la qual serà a mi molt enujosa sol per ésser lunyat de la vostra resplandent vista, poch recordant-vos la ofensa que lo tal consentir vos porta segons vostres paraules, fengint aquelles ésser honoroses. Si axí fos, per los passats no foren meses en oblit e, content del que ja vist ne haveu, en molta honor mia e gran vergonya de la celsitud vostra, parlant tostemps ab vènia e perdó, seria just, si a la magestat vostra era plasent, concordàsseu ab la última rahó per no mostrar voler fer del negre groch. Ja dolent-me de la altesa vostra, diguí a la Viuda Reposada e a Stefa[nia] lo desgrat que mostràveu haver de mi. E si yo, per ésser stranger, alguna obra o centilla passava per lo vostre enteniment de alguna error que en mi fos causada, prenga la magestat vostra aquella seguretat, segons de cavaller se pertany. Com ixquí de la casa mia, acompanyant-me ànimo de infinida amor, si en lo camí alguna passió sentia, reclamava a la senyora princessa, car de altre déu socors no sperava. E ab sperança tal entrí en aquesta cambra pensant trobar a ma dolor remey.
No pogué haver prou paciència en més hoyr a Tirant la princessa, sinó que, ab sforçat ànimo, féu principi a hun tal parlar.
―O, fallit de enteniment! Ab los béns de natura, los quals sens libertat posseheys, vols atényer nom de virtuós, que no s'ateny sinó ab multitud de treballosos actes? Fies en la tua mà e corporal força, que tens atreviment de demanar dins la mia cambra, en presència de tantes dones e donzelles, lo premi que tu creus meréixer? Sàpies que, axí com tu est poderós en parlar ab la tua mala lengua, axí só yo poderosa en hoir ab les mies orelles pacientment lo que dius, dient que yo t'é promesa la fe, volent-ho convertir a exemple de bé.
E stant en aquestes rahons, entrà lo emperador per la cambra e véu-los que staven en hun rotle fet. Demanà'ls de què parlaven e la princessa, responent, dix:
―Senyor, nosaltres dema -f. y2r- nàvem al capità, per ço com ell sap molt bé sermonar, quina cosa és fe. E ha'ns-ho ací declarat.
E lo capità, ans que lo emperador parlàs, se pres a dir:
―Senyor, lo nostre mestre e senyor Déu Jhesús, manà en los seus sagrats Evangelis que nosaltres cregam bé e fermament tot ço e quant és contengut en aquells ab verdadera e pura fe, sens dubitació alguna. E que en aquesta sancta fe e ley crestiana vullam viure e morir. E tots los qui lo contrari faran, sien tenguts per heretges e foragitats dels béns que·s fan en la sancta mare Sglésia. Per què·s deuen guardar les dones e donzelles, qui la fe prometen, que no la rompen, car si u fan són scomunicades e axí, morint, no poden ésser admeses en ecclesiàstica sepultura ni en loch sagrat soterrades.
Respòs lo emperador, ab zel de bé, ajudant al seu capità, que deya gran veritat, que fort cosa és rompre la fe, axí als hòmens com a les dones. Emperò, si ell sabés la causa de la qüestió de Tirant e de sa filla, ell no haguera loada tal rahó.
E lo emperador pres per la mà sa filla Carmesina e pujaren-se'n los dos, sens que no volgueren altra companyia, a la torre del tresor per traure moneda per donar a Tirant que anàs al camp.
Com foren pujats, Tirant restà ab les donzelles e, posat en gran pensament del que la princessa li havia dit, hagué plena notícia en aquell cas que la Viuda Reposada li havia descubert son secret e tot lo que ell li havia rahonat. E volgué Tirant sperimentar si ab prometences poria son fet revenir e, ab paraules afables e de molta amor, de les següents paraules féu principi.
―Molt és dura cosa pensar en los perills sdevenidors. E si aquell qui té potència de levar la conexença als conexents, levàs al savi lo seny, alguna cosa no li restaria. La major dolor que als mesquins atribula és que en algun temps sien stats benaventurats. E per ço la mia pensa sens comparació està ofesa per ma senyora. Si yo he bé enteses les sues querelles, manifesta que la sua amor no ha tengut poder vers mi ab pròspera fortuna, e per ço los meus mals no tenen rahó de ésser creguts sinó per testimoni de mes paraules. E per ço desija la mia ànima ésser aconsolada, perquè yo pogués fer tals e tan asenyalats serveys a la senyora princessa que la magestat sua conegués yo ésser digne de la sua amor aconseguir e, a vosaltres totes en general e a cascuna per si, en honest matrimoni col·locar-vos pogués. A la mia singular parenta e·n voluntat germana, Stefania, qui present és, per bé que ella tinga molts béns e molta riquea, però, yo li'n volria molt més donar, tants e més que no·n té. A la senyora Viuda Reposada, qui fos secretària major de tot mon pensament e li donàs marit que fos duch, comte o marqués, ab tants de béns que ella ne reste contenta e faça richs a tots los seus. E per semblant volria fer a Plaerde -f. y2v- mavida e a tots los altres.
Stefania féu infinides gràcies, per ella e per totes les altres, al virtuós Tirant de la molta voluntat que·ls mostrava. Dix la Viuda Reposada a Stefania:
―Fes-li tu gràcies per ta part, que yo les hi sabré fer per la mia.
E girà's devers Tirant ab cara e gest afable, fent-li present de semblants paraules.
―No és senyal del darrer mèrit lo donar axí com la senyoria vostra fa, mas és principi d'amistat e de gran amor, e fa lo do plasent e graciós lo que prestament lo dóna. E qui dóna lo que no pot negar, fa molt bé, emperò encara que se'n faça liberal, poch dóna. Yo fas infinides gràcies a la senyoria vostra del bon recort. E yo no vull marit, per gran senyor que sia, sinó hu, lo qual, com a Déu, adore nit e dia; e·l tinch contínuament present encara que sia absent. Aquell que ame no m'ha morta, mas dóna'm causa de mort e per ço vull primer oferir als dans la mia persona que manifestar ma voluntat per los perills que seguir-me'n porien, qui serien causa de inpediment a la fi de mon propòsit, los quals dexaré de recitar perquè no és temps ni loch.
Acabant la Viuda Reposada, Plaerdemavida féu principi a hun tal parlar.
―Capità senyor, com sou nafrat de la virtut de paciència! E no sab la senyoria vostra que aprés de peccar se segueix penedir? Vós sou vengut en les cambres de ma senyora, qui són sepultura per a vós, puix no trobau misericòrdia. Yo us suplich, per mercé: no sia de perdre la sperança, car Roma no·s pogué fer en hun dia. E per hun no res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat? En les forts batalles sou vós hun animós leó e tostemps sou vencedor, e temeu una senyora sola que, ab sforc e ajuda nostra, vos darem d'ella vencedor? A la gent d'armes dau gran sforç e a nosaltres toleu lo poder? Mas yo veig temor e pietat contrasten als cruels ardiments: par-me que Déu vos paga segons vostres mèrits. Sou en recort de aquella plasent nit del castell de Malvehí, que yo somiava, e lo que vós dieu ab quanta misericòrdia en aquell cars obrà's? E per ço se diu en la nostra terra hun exemple vullgar: "qui és piadós e puix se penit, no deu ésser piadós dit." Ja no vull més dir de aquesta rahó sinó que totes vos ajudarem perquè la senyoria vostra sia contenta. E lo darrer remey yo lo y sé quin és, que s'i té a mesclar una poca de força, car la temor, qui ve de poch saber, fos apar[ta]da de si. Car cosa és leja a les donzelles, com són requestes de amor, no hagen a dir aquell spantable mot: "bé·m plau". O, com me par mal mot per a donzella! E per ço yo us promet, a fe de gentil dona e per la cosa que més ame (e)n a -f. y3r- quest món, encara que yo·n sàpia la creu al coll portar, en dar-hi tota aquella endreça que yo poré. En aquell cars yo seré dita justa remuneració menor que·l treball, per què, senyor, faça la mercé vostra que yo sia conservada en la amor del meu Ypòlit. Mas gran dubte·m fa que, com yo comence a veure los seus rebordonits passos hon volrien anar, no·m contenta molt son fet. E per ço me tem yo del sdevenidor perill, car conech que ell serà bon sgrimidor, que no cura de tirar a les cames, mas tira al cap. Més sab que yo no li he mostrat.
Tirant se alegrà hun poch ab les burles de Plaerdemavida, e levà's en peus e dix-li:
―Donzella, segons me par, vós no amau en cubert a Ypòlit, ans voleu que tots ho sapien qui saber-ho volran.
―Què·m fa a mi ―dix Plaerdemavida― que tot lo món ho sàpia, puix Déu me ha dat lo bon grat ab la sperança ensemps? E per ço vosaltres, hòmens, moltes voltes sou desconexents, que volríeu cobrir la culpa vostra ab dissimulació de honest parlar, pensant que som donzelles e no tendrem atreviment de dir-ho. E teniu de propietat que en lo principi sou bons e en la fi sou mals, axí com és la mar qui, entrant, hi troba hom l'aygua suau, aprés, com sou molt dins, és fortunal. Axí és en lo principi d'amor que sou blans, aprés, aspres e terribles.
Estant en aquestes rahons, vengué lo emperador e pres per la mà al capità e tragué'l de la cambra, e parlaren molt sobre la guerra.
Com fon hora de sopar, Tirant ab los seus anà a la sua posada. E venint la nit, que la princessa se volia en lo lit posar, la Reposada Viuda li féu principi de semblants paraules:
―Senyora, si la magestat vostra sabia la strema passió que Tirant passa per causa de vostra altesa e les coses que·ns ha dites a totes ensemps, n'estaríeu admirada. Aprés, a mi, apartant-me a una part, les coses que me ha dites de la excelència vostra, que tinch fàstig de recitar-les-vos, mostrant en l[e]s sues vils paraules lo poch bé que us vol. E la sua ficció a manifestar-se tenia, que la divina Providència no permet que les coses mal fet[e]s ni mal pensades sien de longa duració.
La princessa se alterà molt del parlar de la Viuda Reposada. Desijosa de saber-ho, tornà's a vestir la gonella e posaren-se dins un petit retret perquè de negú no fossen hoydes. E primerament li recità tot lo que Tirant havia dit a totes e com les volia totes col·locar de matrimonis honorosos, ab les promeses precioses que los donadors acostumen de fer. Aprés, ab gran maldat e decepció, féu principi a sa malícia la mala Viuda.
―Esperiència manifesta mostra a les persones qui tenen bona discreció que deuen usar més del seny que de la voluntat. E com les persones són de major altesa e dignitat, tant deuen ésser més virtuoses e de més perfecció. Emperò, encara que hun home sia de més alt enginy e més pràtich que -f. y3v- altre, axí com és Tirant en les armes, no resta que tots los hòmens naturalment no tinguen enclinació en malparlar de les dones e pijor obrar. E havent nosaltres tal conexença, devem usar de nostres remeys e no voler seguir es coses voluntàries, car negú no pot ésser senyor ni conservar-se en la posehïda senyoria si no té saviesa, car fent lo contrari és dit foll. Quants cavallers sab bé vostra altesa que desigen e han desijat lo que Tirant volria, qui són savis e ab molta discreció, e aquest Tirant és home cruel e gran homeyer! Qui tot sol té ulls, bé sé que no veu més que los altres, mas en follia té major atreviment. Ni té més saviesa que los altres, mas té menys vergonya e més atreviment. E si vostra altesa sabia lo que diu de vós, jamés li deuríeu voler bé.
―Digau-m'o prest ―dix la princessa― e no·m façau tant penar.
―Ell me ha dit en gran secret ―dix la Viuda Reposada― e m'à fet posar les mans sobre los Evangelis de açò yo no diria res a negú. E per quant sou ma senyora natural, qui seria venir contra la fidelitat, quinsevulla sagrament que yo haja fet no val res, per ço com és contra caritat. Primerament me ha dit com Stefania e Plaerdemavida són ab ell de acort com per força o per grat ell passarà a vostra magestat. E si fer no u volreu per grat e a tot son voler, que us passarà la spasa per lo coll donant-vos cruel mort. E aprés farà per semblant a vostre pare e, robant tot lo tresor, se posarà en les galeres sues e iran-se'n en la lur terra. E ab lo tresor que se'n portaran, robes e joyes, trobaran allà de més belles donzelles que vostra altesa no és, car diu que vós no semblau sinó moça d'ostal, que sou donzella ab molt poca vergonya e que en la mà lo portau dient qui·l vol. Mirau, senyora, per vostra virtut, lo traydor celerat quines coses pensa de vostra altesa!
"E diu encara més, lo reprovat ab poca fe, que no era vengut ell en aquesta terra per fer armes, e que tantes vegades és stat nafrat e que per mala sort ha conegut a vós e a vostre pare. Què us par, senyora, de tal parlar de cavaller, com pensa ell en la honor de la excelència vostra ni de l'emperador, qui tants de béns e tantes de honors li haveu fetes? Allà foch qui·l crem, qui semblants coses diu! Sabeu encara què diu més? Que no ama ni vol bé a dona del món sinó per sos béns, més que per la sua persona. De aquestes coses diu moltes e de altres moltes maldats. E só en recort que·m dix que si jamés altra nit s'i veu tal com aquella de Malvehí, posat cars ell vos fes mil sagraments, no tendrà negú: per força o per grat ell passarà a vós. Aprés vos farà tres figues e les vos posarà en la barba. Aprés vos dirà: "Na mala dona, ni grat ni gràcies ara que n'he hagut lo que desijava." Ay senyora! La mia ànima plora gotes de sanch com hi pens en tantes maldats com ha dit de vostra altesa. E per ço, senyora, vos vull dar hun consell, si bé no·l me demanau. Aprés de la honor de vostre pare e mare, no és negú qui tant se dega dolre de vós com fas yo. Per ço com tant de temps vos he tengut en los meus braços e ma -f. y4r- mat haveu de la mia let, tinch desig de sercar-vos honors e delits, e vostra altesa s'és de mi amagada per fer festa en aquest reprovat de Tirant, donant més fe en Stefania e Plaerdamavida que no a mi, y elles porten-vos trayda e venuda. Ay, trista de vós! Y com vos ha difamada e farà més d'ací avant! Stefania bé fa: volria trobar companyia en sa gran culpa. Deixau-vos de semblants amistats, puix sou informada de la veritat, car yo no us diria sinó tant com és l'Avangeli.
"Aquestes coses que a la mag[e]stat vostra he dites, és necessari vós me jureu de jamés dir-ne res a persona del món, car he dubte que, si lo traydor de Tirant ho sabia, no·m fes matar e aprés iria-se'n. Vós, senyora, disimulau la cosa e, a poch a poch, apartau-lo de vostra amistat, per ço que faça la guerra per vostre pare. Car si promptament vostra altesa lo lança de si, pensarà que yo u he dit. E aquestes altres són dignes de disciplina, però no tot en hun dia. E guart-se la excel·lència vostra de fiar d'elles: aqueixes vos trayran. No veu vós Stefania com té lo ventre gros? E yo stich admir[a]da lo emperador com no lo y conex. E tal mateix se farà Plaerdemavida.
La princessa stava molt adolorida, car nova dolor li tenia ocupat lo sentiment. E decorrent dels seus hulls vives làgrimes acompanyades de molta ira, féu principi a semblant lamentació.
―Com pense que tinch reprensió de pare, la mia ànima del cors partir-se vol, per ço com volria lo discurs que tinch de la mia dolorosa vida pogués ab amargues làgrimes plànyer e lamentar la mia gran desaventura. E perquè m'és forçat donar rahó de ma penosa vida, ab les mies mans fredes exugaré la mia cara humida de moltes làgrimes. E si·m demanes de qui tinch querella, sol de les leys humanes, les quals, ab gran enveja, en aquest cars me lunyen de aquell que justament me pensava que devia amar. E yo l'amava en strem grau per los grans beneficis qui d'ell sperava rebre la corona de l'Inperi Grech. O, Déu just! Hon és la tua promta justícia? Com no devalla prestament foch del cel que en cendra faça tornar aquell cru[e]ll e ingrat Tirant, qui yo pensava que seria meu, e lo primer cavaller qui yo dins ma pensa tenia per senyor, pensant que fóra fi de mos mals, e veig tot lo contrari? Aquest havia a senyorejar la mia persona e tot l'imperi, aquest pensava yo tenir per pare e per germà, per marit e senyor, e que yo fos serventa sua. Mas, per què·m dolch ni dich aquestes coses en absència sua, que de mos ad[o]lorits clams no té ell gens de sentiment, car molt millor fóra hi fos ell present? Ay trista, que lo meu cor stà adolorit e la amor mia és mesclada ab cruel ira! E totes les quatre passions combaten la mia atribulada pensa, ço és, goig, dolor, sperança e temor, car negú en aquesta present vida no pot viure sens aquestes, -f. y4v- per gran senyor que sia. E la virtut és que no deu hom amar sinó hun sol Déu. O, qui pensara jamés que de la boca de tan virtuós cavaller poguessen exir semblants paraules! E quin dan li he fet yo, per ell voler la mort de mon pare e de la mia mare, e de una miserable filla que tenen? Ara, voleu que us diga, na Viuda? Tan prest poria Tirant fer tornar lo sol atràs com poria fer que yo fes cosa que fos deshonesta. O Tirant! E hon és la amor que solia ésser entre tu e mi? E per quina culpa só stada yo merexedora de axí ésser feta vil e abominable a tu? Lo teu amor lauger e de fermetat poca, per hon és fugit de mi axí prest? Yo, mísera Carmesina, qui solia ésser serventa tua, te prech que·m dones la vida que donist al mestre de Rodes e a tota la sua religió. E porà ésser que tu sies més cruel a nosaltres que tots aquells? E per yo fer festa a ta virtut, conexent lo teu molt meréxer, diguist paraules que no staven bé en boca de cavaller, que no ames dona ni donzella sinó per los béns e que forcívolment vols pendre la despulla de la mia virginitat? O, quant scampament de sanch tals paraules porten! Però yo stime més que les gents diguen que só stada benigna e piadosa als stranys que si deyen lo contrari, que só stada cruel e mala als virtuosos de honor dignes, car si lo meu sperit volgués usar de crueldat, no seria lo sol exit que la tua cambra faria plena de sanch de tu e de tots los teus.
E no dix més, sinó que hohí tocar a matines e dix:
―Viuda, anem al lit, per bé que lo meu dormir serà molt poch aquesta nit, ab la gran ira que tinch de Tirant, aquell que yo tant solia amar.
Respòs la Viuda:
―Suplich-vos, senyora, per mercé, que, de tot lo que us he dit, que la magestat vostra no u diga a negú per lo gran perill que seguir-me'n poria. E d'altra part, no volria que·m tinguessen en stima de reportadora de noves.
―No tingau temor ―dix la princessa―, car yo guardaré de dan a vós e a mi de càrrech.
Com foren dins la cambra, Stefania, que les véu venir, dix:
―Bé·m par, senyora, que gran plaer haveu pres en les rahons de la Viuda com tant hi haveu stat. Bé volria saber en què stà tot lo vostre pensament.
E la princessa se mès en lo lit sens fer-li resposta, e posà lo cap davall la roba e pres-se agrament a plorar. Com la Viuda se'n fon anada, Stefania li demanà de què plorava ni quina congoxa tan gran era la sua. La princessa li dix:
―Stefania, dexa'm star, si vols, e guarda tot aquest mal no torne sobre tu, que més aparellat t'està que no·t penses.
E Stefania stigué molt admirada què podia ésser açò e no li tornà més a replicar. E gità's prop d'ella axí com acostumava de fer. En tota aquella nit la princessa jamés pogué dormir, sinó plorar e lamentar-se. Per lo matí ella se levà tota malalta del vetlar que havia fet. Ab tot açò, ella se sforçà de anar a missa.
Com Tirant sabé lo seu mal e fon informat per Stephania lo plorar e la congoxa que en la nit tenguda havia, stigué molt admirat quina podia ésser la causa que tant la hagués agreujada. E acostant-se a la princessa, ab hu -[f. y5r]- mil gest e ab veu piadosa, féu principi a paraules de semblant stil.
―Lo piadós parlar porta ab si tristor als hoÿdors, en special en aquells que ab molta amor amen. E par-me a tot mon seny que lo vostre mal tinch yo sobre los meus ulls. E si tanta mercé me volia fer la celsitud vostra en fer-me part del mal qui us atribula o, almenys, dir-me la causa qui us fa plànyer, la mia ànima en aquest món sentiria glòria. E lo que dich a la magestat vostra és perquè u conech en la alteració de la vostra cara, que só cert que és quítia de tota culpa. Necessària cosa és, si voleu que vixqua, que mudeu la vostra cara e que no siau desconexent vers mi. Per què us suplich, encara que de mi acabat remey no spereu atényer, almenys no porà ésser que algun útil no·n vinga a la vostra excel·lent persona. E dexant la major part de mes paraules, perquè veig no tendria temps de poder-les recitar, solament diré la strema pena que lo meu cor en si porta, com no puch tot lo temps de ma penosa vida poder contemplar la vostra sobresingular bellea. Ara no só poch content en haver porrogat lo manament que per la magestat del senyor emperador me era stat fet que anàs al camp.
No pogué més retenir Tirant que dels seus ulls no destil·lasen vives làgrimes. E conegué que la princessa mostrava enujar-se'n, e dix:
―Senyora, ab sobres gran treball, per no fatigar la altesa vostra, detindré dins mi la strema passió que la mia atribulada ànima sent, que del carçre del tan atribulat cors se vol partir si ab pena tal té de viure. E si la magestat vostra se enuja de les mies atribulades paraules, asajaré ab enamorats serveys mudar la malvolença que en strem mostrau contra mi, mostrant alegrar-vos de la pena que·m veu passar e, noresmenys, no voler consentir que sol les mies mans toquen les vostres vestidures. Aquest és lo premi que yo spere de ma benvolença? Puix axí és, en defensa de virtut me dexaré de viure, ab tot que us veya possehïdora de excel·lent corona de l'Imperi Grec per mos malpremiats treballs qui aprés ma fi restaran per immortal recordació de gents.
No pogué més parlar Tirant per la molta passió que sentia. E la princessa, ab veu baxa, féu principi a tal parlar.
―Ab lo menys càrrech que poré, vull satisfer a ta demanda, per ço com és cosa que vergonya ab si porta, car la mia lengua ab gran treball pot formar tals paraules, ne la mia cara no gens bella, qui és temerosa e molt vergonyosa, te darà causa de negar que hun tan leig e gran defalt de mi s'aparte. No vull més ab tu contendre de -[f. y5v]- paraules, perquè conegues quanta és la mia paciència e humilitat, car los solícits treballs e malaltia que la misèria humana ab si porta, fa dolre la mia atribulada pensa. E axí passaré lo temps de ma penada vida celant la granea de la mia strema pena. E no penses sia tan poch lo treball que comporte en detenir tan gran dolor cuberta, car los plors e sospirs qui als atribulats turmenten, és gran descans poder-los manifestar a persona fel. E per ço yo ame de present lo que tu, per ventura, ames en sdevenidor.
E no li pogué més dir per ço com los metges vingueren acompanyats de la emperadriu. Tirant pres licència e anà-se'n a sa posada pensant tostemps en lo que la princessa dit li havia. E fon posat en gran pensament e axí stigué, sens menjar, que no volgué exir de una cambra fins que lo conestable anà al palau e parlà molt ab Stephania e ab Plaerdemavida e·ls dix lo fort pensament que Tirant tenia del que la princessa dit li havia.
―Quin remey porem dar ―dix Stefania― a la sua gran dolor, car tant com yo adobe de dia ho desbarata la Viuda de nit? E com yo li parle de res de Tirant, lo que de primer no feya, ans volia nit e dia no parlasen d'alre e de ses amors com se regiria, ara se és sots mantell d'onestat cuberta. E aquesta, que té lo cor temerós e l'enteniment grosser en amar, hi entra molt mal e ab gran dificultat en amor. E la Viuda, qui sab aquest càrrech de amor per ella conegut, li muda tot lo joch com a maestra en l'art. E tots los qui amen són cechs e no·s temen ni miren en tals afers. Car si la Viuda no fos, no una vegada, mas cent, yo l'haguera fet entrar dins la sua cambra, volgués o no, axí com fiu aquella nit al castell de Malveí. Però, puix a mi no és tolta libertat, ab baxa veu yo li parlaré de Tirant ab ombra de piadosa amistat.
E finit lur parlament se n'entraren en la cambra hon era la princessa ab grans rahons ab la Viuda Reposada, e no li pogué parlar. E conegué Stefa[n]ia no era ora disposta per parlar ab ella. Lo emperador, que sabé que lo conestable era allí, pensà Tirant hi devia ésser tanbé. Féu-los cridar e, com devien tenir lo consell, dix l'emperador:
―Anem a la cambra de Carmesina e allí veurem com stà, car huy tot lo dia no·s sent bé.
Lo conestable se mès primer, aprés venia l'emperador e Tirant, aprés tots los del consell, los qui anar-hi volgueren. E trobaren que la princessa stava jugant ab la Viuda a nayps, apartades en hun cantó de la cambra. E aquí se asigué l'emperador, prop d'ella, demanant-li de son mal. E ella prestament li respòs:
―Senyor, com yo veig la magestat vostra, soptosament se parteix lo mal de mi. ―Girant los ulls devers Tirant e prenent-se a sonriure.
E l'emperador pres gran plaer en les rahons de Carmesina e molt major com la véu en tan bona disposició. E aquí parlaren de moltes coses, e la princessa de bon grat responia en tot lo que Tirant li deya, car la Viuda Reposada li consellà fes festa a Tirant, no tant com solia de primer, mas domèsticament, axí com als altres.
E la Viuda volgué que Tirant no se'n tornàs en sa terra, mas -[f. y6r]- que perdés la sperança de la princessa de no amar-la e que amàs a ella. E per ço deya ab tota maldat lo que dit havia a la princessa, per ço fon ella causa de tanta dolor. Com fon quasi nit, lo emperador ab tots los hòmens se n'anaren cascú en sa posada. E l'emperador l'endemà congoxava tota la gent se degués partir per anar al camp. E Tirant e tots los altres desempachaven lo més que podien. E Stephania, parlant aquella nit ab la princessa, mès-la en noves de Tirant, e la princessa, prestament, li dix:
―Calla, Stefania, e no em vulles més enujar, car los sancts de paradís, qui són cascuns en gran auctoritat posats, són poch anciosos del que tu dius ni de nostres misèries, car ab altres coses de virtuoses obres nosaltres havem a guanyar premi qui no s'ateny sinó ab mèrit de pròpia virtut. Car tots aquells qui fan semblant d'amor no són de natura d'or, qui a tot lo món plau, axí als grans com als pochs, als richs com als pobres, ni poden ésser tots d'una voluntat, car huns són amichs de paraules e servexen de vent e, de açò aytal, fan semblant fins a la boca. Car si yo·t recitava tots los seus singulars actes, ell és cavaller no conegut sinó en temps de treves, però yo callaré fins a tant que la fortuna adversa done licència a mi de parlar. Segueix-se de tu, que ab pintades paraules vols posar ma vida en perill. E val més que anem a dormir ans que la mia atribulada persona passe més dolor.
Stefania volgué parlar y ella no u consentí. La princessa se'n partí e Stefania restà ab pensament de dona mortal.
E axí passaren dos o III dies. E la princessa mostrava la cara afable a tots, e per lo semblant a Tirant, per ço com sabia que prestament se'n tenien de partir. E davant l'emperador li dix:
―Senyor, veus ací Tirant, lo vostre virtuós capità, lo qual pens que dins breu temps farà del soldà lo que ha fet del Gran Caramany e del rey de la sobirana Índia o axí com féu del rey de Egipte. Car certament, si tot lo món havia batalla, aquest sol seria per guanyar honor y fama perdurable entre aquells qui vendran aprés d'ell, lo qual de singular premi és merexedor, lo gran bataller, car ab verdader cor e sens frau negú tostemps les batalles ha fetes e ab gran humilitat les ha ofertes a la magestat vostra.
Parlà lo emperador e dix:
―Capità virtuós, yo us regracie molt les moltes honors que m'haveu fetes, e prech-vos que, axí com fins ací haveu ben obrat mostrant la molta virtut vostra, que u façau axí de ací avant, o millor, que tal sperança tinch de vós. E nostre Senyor me faça gràcia que us puga premiar segons lo vostre molt meréxer.
Com Tirant véu tantes de rahons supèrflues e que la princessa ho havia principiat, quasi a manera de mig scarn no li pogué dir altra paraula sinó "Serà".
Tirant, per voler anar a sa posada, devallà per una scala e fon en una cambra hon trobà lo gran conestable e Stephania e Plaerdemavida a grans rahons. E Tirant s'i acostà e dix-los: ―Vosaltres, germanes mies, de què parlau?
―Senyor ―respòs Stephania―, de la poca amor que la princessa en aquest cas de vostra -[f. y6v]- partida mostra a vostra senyoria, axí com ella se deuria sforçar, ara més que jamés, en fer-vos festa ab amor, encara que ella y posàs hun troç de sa honor. Aprés, senyor, parlàvem què serà de mi si vosaltres partiu, car la emperadriu me dix anit: "Stephania, tu ames." Yo torní roja e vergonyosa e abaxí los meus ulls en la mia falda. Aquests senyals de amor de mi, qui atorgava, eren prou en mi, qui callava, car de primer no sabia quina cosa és amar, sinó de aquella nit del castell de Malvehí. E si vosaltres vos partiu, poca benaventurança y miserable penyora de amor restarà en mi, sinó molta dolor qui·m farà companyia. Ay, tr[i]sta desaventurada! Axí serà, que yo seré punida per lo peccat de vosaltres.
―Senyora ―dix Tirant―, e no us he yo ja dit que lo dia de nostra partida yo suplicaré al senyor emperador, present la senyora emperadriu y la princessa, e totes seran avisades que sien bones en fer aquest matrimoni? E restarà ací lo conestable e lo seu ofici acomanarem al vezcomte, e fareu lavors vostres bodes.
―Y com ho faré yo ―dix Stephania―, que vós no y siau e no s'i faran festes ni dances ni alegria nenguna sens que vostra senyoria no y sia? ―E què y fretura festes a les bodes, puix a les sposalles no n'i hagué? ―dix Tirant―. La festa e la alegria deixau-la per al lit, hon no y haja temors mesclades de recel.
Estant en aquestes paraules, devallà l'emperador ab Carmesina per la mà, e pensà Tirant que en aquella hora tenien disposició de dir-ho a l'emperador. E acostà's lo virtuós Tirant a l'emperador e, present la princessa, donà del genoll en terra e ab veu humil e de molta gràcia acompanyada, féu principi a la següent suplicació.
―La glòria que de la mag[e]stat vostra, senyor, se contempla, és per veure-us cobdiciós de obtenir aquella eterna glòria e fruÿció celestial de paradís de la qual sou merexedor poseyr per moltes virtuoses costumes, en les quals benaventuradament vos sou envellit, usant de obres de clemència. E havent vixcut per molts anys en la temporal glòria ab gran triümpho, donant lum en lo món de crestianíssim senyor ab les vostres operacions fundades en fe, sperança e caritat, per què podeu ésser cert de la sdevenidora glòria. E per ço, com la magestat vostra sab que tota gran senyoria és vida breu e no resta en aquest món sinó lo bé que hom fa, ab molta submissió vull suplicar a la magestat vostra e de la senyora emperadriu e de la senyora princessa, qui ací present és, si tal suplicació en semblant cars pot ésser admesa, que fos fet matrimoni de la donzella Stephania de Macedònia ab lo meu singular germà comte de Sent Àngel e conestable major de vostra altesa ―per vostra benignitat a ell dat, axí l'ofici com lo comdat―, com semblants matrimonis sien ligams de grandís -[f. y7r]- sima amor, majorment com ne procehexen fills qui per a tostemps resten vassalls e servidors de la imperial corona, e tots los parents e amichs per amor d'ells. E per ço com la humana vida de aquest món és molt breu, és gran consolació als hòmens e natural cosa dexar fills qui puguen poseyr lurs béns, com los perills que los hòmens passen en aquest món sien molts, e majorment los qui usen la guerra. Car com los resten fills, se'n van aconsolats, e los parents e amichs se aconsolen ab los fills. E per ço no pot ésser atesa felicitat en alguna cosa que no sia perdurable, ni felicitat no pot ésser trobada sinó per bonea de vida.
E callà, que no dix més. No tardà l'emperador en stil de semblants paraules fer resposta.