Recordatori

Els meus ulls llegien els poemes del meu marit. Els poemes del meu marit podien ser llegits per totes les persones del món que vullgueren. El meu marit escriví els versos que he rellegit, dia i nit, aconhortant-me, humint-me els ulls en tenir-los i no tenir-los, aixecant-me lleugerament els queixos per dibuixar, davant ningú, un somriure jove des de la senectut madura.

Els somriures i l'amabilitat de rostres més joves, pròxims i familiars, em demanaven permís, ja veus, per que des del miratge d'una pantalleta d'ordinador l'obra de Joan, els seus versos, pugueren ser «editats», ben bé no sé com, però per a que tothom en gaudira com jo. Què havia de contestar? Clar que si! Aqueixa havia estat la resposta immediata de Joan en saber de qui venia la pregunta i la meua confirmació, plena de satisfacció, omplia de goig els rostres de qui tal qüestió em plantejaven.

Quanta satisfacció insdescriptible en poc temps! L'assumpció del llegat de Joan per part de l'ajuntament: tot allò que siga donar conèixer la seua obra, difondre-la, promocionar la llengua en la que escriví, les idees que s'hi expresen... tot em sembla molt bé. Ens semblava. Ara els versos que escriví pensant en mi, el paisatge meravellós que envolta la ciutat, el paisatge humà de la ciutat, els versos íntims, els foscos, els premiats, els prohibits, els irats, els .... Tots, podran ser llegits per qui vullga, quan vullga, on vullga, de mà de la Universitat. Què més podríem desitjar Joan i jo? Clar que si! Avant i gràcies.

(Conversa versemblant amb la vídua de Joan Valls i Jordà, Sara Colomer, traspassada el 2003, en demanar-li permís per poder editar digitalment l'obra poètica al portal Joan Lluís Vives dirigit per la directora del web, l'alcoiana Llúcia Martin.)

Vicent Romans Noguera, Vicent d'Ondara com afectuosament em deia «L'oncle» Joan.