Caplletra 1¹

REVISTA DE FILOLOGIA

Director:
Antoni Ferrando

Consell de Redacció:
Institut de Filologia Valenciana

Edita:
Consorci d’Editors Valencians, S.A. (Gregal llibres)

Suscripcions i correspondència:
Barcelonina, 2 - 46002-València

Disseny:
Joan Josep Tornero i Manuel Granell

Il·lustracions:
Joan Josep Tornero

Dipòsit legal:
V-2170-1986

Fotocomposició i Impressió:
G. Torsan, S.L. València

Són ja relativament nombroses, i ben valuoses, les aportacions valencianes al camp de la filologia, fins ahir mateix patrimoni d’una minoria quasi testimonial. Basta fullejar les actes dels darrers congressos i col·loquis sobre llengua i literatura catalanes per adonar-se’n. Però una bona part dels treballs realitzats a les Universitats valencianes, i encara fora d’elles, no gaudeixen de la difusió que mereixen i, sovint, són desconeguts més enllà de les nostres fronteres administratives.

Durant molt de temps, els que ens dediquem a la filologia hem trobat a faltar una revista periòdica que, des del País Valencià, recollís, divulgàs i potenciàs les darreres investigacions en aquesta disciplina i servís d’instrument de comunicació i debat entre els que hem fet d’ella la nostra “vocació”. CAPLLETRA, una iniciativa de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana, naix amb aquest propòsit, que no és altre sinó el de contribuir des d’un àmbit territorial concret a la normalització de la nostra cultura nacional.

Fidels a aquest principi, els seus col·laboradors seran especialistes de qualsevol procedència i formació científica que puguen aportar els seus estudis i les seues reflexions crítiques sobre qualsevol aspecte filològic, des de l’especulació etimològica al comentari literari, des de l’anàlisi textual a la crítica de l’espectacle, des de la recerca lexicogràfica a la disquisició semiòtica, des de l’assaig històrico-literari a la teorització gramatical... En poques paraules: qualsevol forma d’expressió en la nostra llengua, o d’interés per a ella, serà objecte d’atenció d’aquesta revista semestral, que des d’ara mateix obre les seues portes a tots aquells que comparteixen els nostres interessos i preocupacions.

Antoni Ferrando
València, octubre del 1986

Les Décadas de Gaspar Escolano², juntament amb la Crónica de Martí de Viciana, és una de les fonts i històries del País Valencià del segle XVI que compta amb més reputació i de la qual beuen o han begut un gran nombre d’investigadors i afeccionats. En un article quasi centenari, el gran arabista Julià Ribera considerava el cronista como la principal y más gallarda figura entre los hombres que escribieron de nuestros anales e historias, el más instruido de todos, al que no hemos sabido dar sucesor ni continuador que pueda comparársele, tot i que els seus coneixements aràbics eren minsos, ja que no sabía la lengua para leer las obras manuscritas, ni aun hablar como los moriscos medianamente instruidos de su época: si algo se le alcanzó en estas materias no pasaría de chapurrar alguna que otra palabra que oiría de labios de los moriscos más aljamiados³

Per a Ribera, en Escolano abundan de tal suerte los nombres arábigos, cuya correspondencia traduce con notable fidelidad, que casi puede formarse un diccionario de voces geográficas y nombres propios explicados en sus “Décadas”,⁴ i això perquè els materials aràbics que va diluir en la descripció geogràfica del regne resulten útils i profitosos. Entre tot aquest material d’arabismes i mots àrabs, sobre els quals tornaré més avant, hi trobem la transcripció de dues làpides o inscripcions d’època musulmana, la font d’informació de les quals no m’ha estat possible verificar⁵.

El primer que va reparar en aquests textos fou En Fèlix Joaquim Martínez a les acaballes del segle XVIII, però en silencià la font, com també ho va fer Vicent Boix a mitjan segle XIX⁶. Torres Balbàs, prenent com a base la transcripció d’Escolano, va donar, el 1958, la versió àrab (feta per E. García Gómez i F. de la Granja) d’una de les làpides⁷. Posteriorment, ha estat arreplegada per uns altres estudiosos, encara que sense conèixer-ne l’origen⁸

El text d’Escolano és aquest: Desde tiempo de la opresión de los moros que   —6→   dan aún en Xàtiva algunas piedras con sus letreros Aravigos: y entre otras se veen dos, labradas con mucho primor, en el lienço del muro, cerca de la Iglesia de San Onufrio a las Torres que suben a (llegiu de) la puerta, llamada de Cocentayna al castillo: La primera dize en aravigo: Almulchu hualha damatu gulcud, ratu gualbacau qualyzetu lilley guahalalay faliatanua calihalmiominuum, Que quire dezir: todo el orbe, y cuanto se encierra en el, el poder, antigüedad y magestad son de Dios: en el qual tienen puestas sus esperanzas todos los Mahometanos. La otra piedra dize: Bonia eda alborig biauni illey vua quatuy Zaenete zabey guazita mia. Y su sentido en romance: Acabose de labrar esta torre con la ayuda y poder de Dios el año seyscientos y siete. Lo qual se ha de entender de la cuenta de la hijera de Mahoma, de donde toman la suya los Moros, como nosotros del nacimiento de Christo nuestro señor, y assi, segun algunos, se hizo la fabrica de la Torre en el año de mil dociento y uno, treinta y siete años antes que el Rey Don Jaime ganara a Valencia⁹.

Ni Escolano ni Fèlix Joaquim Martínez encertaren la correspondència del còmput islàmic, ja que ni era el 1201, com diu el Cronista, ni el 1229 com assegurava el segon¹⁰, sinó el 1210-11, segons va assenyalar Torres Balbàs¹¹, i, més exactament, el període comprés entre el 25 de juny del 1210 i el 15 de juny del 1211 de l’era cristiana; anterior en deu anys, doncs, a la construcció de la Torre del Oro sevillana. Pel que fa als esdeveniments polítics del moment, és probable que la construcció fos motivada per la necessitat de conservar i adobar els murs atesa l’ofensiva aragonesa per terres valencianes que duia a terme Pere II, que guanyà el castell d’Olocau del rei, com també Ademús, Castellfabib, el Cuervo, la Serrella i Castell de Cabres, al costat de Benifassà, l’any 1210¹².

Tot seguint la transcripció d’Escolano, el text àrab de totes dues inscripcions és el següent:

La descripció del lloc en què es trobaven les làpides coincideix amb la que va fer Viciana sobre la situació del convent de Santa Magdalena o Mont Sant -monestir que hom va bastir a la Algema, que era una casa real fundada en la cuesta del castillo de Xàtiva¹³-, emplaçat davant l’església de Sant Onofre o antic convent de Predicadors. És possible que la versió llatina d’aquestes inscripcions fos dictada per algun mudèjar o morisc¹⁴.

Escolano, nogensmenys, aprofità fonamentalment allò que va poder extraure   —7→   dels seus doctes contemporanis, a les obres dels quals figuraven explicades un bon nombre de paraules d’origen àrab que després el cronista plasmarà en la seua obra. Segons confessió pròpia, utilitzà Luis de Mármol¹⁵, Juan Bautista i Ambrosio Morales¹⁶, la Primera Crónica General¹⁷, els manuscrits de Juan Bautista Pérez Rubert, que fou bisbe de Sogorb¹⁸, llibres de controvèrsia alcorànica¹⁹, la desacreditada obra de Miguel de Luna²⁰, un tal Serapion²¹ i un manuscrit que posseïa de la Crónica de los Reyes Almançores de Córdova, de Cacim Acenhegí²², entre d’altres de contingut divers²³.

Quant als mots aplegats pel cronista, pot ser d’interés de procedir a un primer recompte, que no pretén d’ésser exhaustiu, sempre que hom tinga present l’avanç de la ciència en el terreny lingüístic i que el mecanisme etimològic que Escolano va fer servir pot ser fals.

Tampoc no hem d’oblidar que encara no estan suficientment establertes les fonts d’informació del cronista, a més de les inevitables errades de transcripció, còpia o errates de l’edició. Tenint en compte tot això, done tot seguit la llista d’aquests arabismes, amb la indicació del llibre (en romanes) i del capítol (en aràbigues) entre parèntesi.

Ador “casería” (VI, 22)

Ahin “ojo o fuente” (VI, 24)

Alahandach “tierra honda o barranco” (VI, 24)

Alahuar “el mejor, el mejorado, de los mejores” (VI, 19)

Alaquas (Vegeu Caus)

Alasquer “junta o exército de soldados” (VIII, 30)

Albaida “la blanca, o el huevo por ser blanco” (IX, 34)

Alberique “albergue contra el frío” (VIII, 30)

Albeyt “albergue y casería” (IX, 5)

Alborag o alboraya “torre” (VII, 5)

Albufera “laguna” (VI, 27)

Alcala “población fuerte en su sitio y edificada en alto” (VIII, 1)

Alcandia (Vegeu Cannia)

Alcantara “puente” (IV, 10 y IX, 12)

Alcajar “casa o palacio real fuerte” (VII, 1)

Alcoblas “ayuntamiento de gentes” (VIII, 12)

Alcolea o alcolayha o alcolayla “fortaleza pequeña” (IX, 43)

Alcorea “lugar pequeño” (VIII, 6)

Alcoçer “palacio fuerte, alcaçar” (VIII, 30)

Alcudia “toçal” (IV, 9)

Alchali (Vegeu Chali)

Aldaya “lugar de sacrificio y degüella de animales que se sacrifican” (VII, 3)

Alfafar “hoya” (VII, 4)

Alfalel (Vegeu Helil)

Alforin “que rinde mucho pan” (IX, 36)

Algezira “isla o tierra aislada” (VIII, 24)

Algezira el hadra “isla verde” (VIII, 24)

Algimia “junta y congregación” (VIII, 17)

Alhadra “playa verde” (VII, 1)

Alhelel (Vegeu Helil)

Alhueleje “tierra cerca de río” (IX, 43)

Alhuzar “cierto árbol de Egipto, y Arabia” (IV, 5)

Alig (Vegeu Halig)

Aljorf “pueblo edificado en un ribaço y terreno alto” (IX, 34)

Alma “agua” (VII, 29)

Almaceta “lugar que está fundado en medio y no a la orilla de algún río o campo” (IX, 48)

Almadraya “pesquera de atunes” (IV, 8)

Almaxaraca “solana, tierra descubierta al sol” (VIII, 7)

Almenara “atalaya o descubridor” (VII, 25)

Almoradí “mi voluntad, mi deseo” (VI, 8)

Almudayna “ciudadeja y población pequeña” (IX, 46)

Alquenecia “iglesia o lugar donde está escondido thesoro” (IX, 46)

Alquibla “mediodía” (VIII, 12)

Alumchali (Vegeu Chali)

Alzeneta “la hermosa” (IX, 34)

Anadar Liaura “valle desde donde se mira la villa de Ayora” (IX, 1)

Artenita “pasto de puercos o lugar donde hay mucho mantenimiento de bellota para ellos, tanto, que a una raíz que la comen con mucho gusto, la llamaron también Artenita” (VIII, 7)

Atjar “los jornaleros o alquilados” (IX, 30)

Autanel “el aprovechará” (IX, 2)

Bayda (Vegeu Albaida)

Beld “atended” (IX, 35)

Beldija “mirad que clara y resplandeciente” (IX, 35)

Beled “población grande” (VI, 22)

Bel incia “no soy sino persona” (IV, 9)

Ben/Beni “hijo/hijos” (III, 1 y I, 20)

Benatularom “lugar de arroz” (VIII, 27)

Berquel “alberca” (VI, 20)

Besat “cosa estendida, alfombra” (VI, 10)

Bialgeyda “con la hidalga” (IX, 35)

Bisant (llegiu Bisaut) “en el bosque” (VI, 10)

Bolcacim “el repartidor” (IX, 48)

Borg “torre” (VII, 4)

Burjasot “torre edificada en algún bosquezillo” (VII, 4)

Cais “adivinar acertando” (IX, 48)

Cala “ayuntamiento de aguas (VIII, 1)

Calapal (llegiu Calapac) “tortugas” (VI, 19)

Cannia, Alcandia “adaças” (IV, 2 y VI, 20)

Casab “caña” (IV, 5)

Catamarut “población puesta sobre algún ribaço o en lo baxo y no en sierra” (IX, 46)

Catral “pasador de ballesta” (VI, 8)

Caus/Alaquas “arco/arcos, de ballesta, flechero, de edificio” (VII, 2)

Codor “ollas” (VI, 22)

Cortix “cortijo” (IX, 2)

Chali “las cenizas de la barrilla hechas pan”; Alchali “la sal quase haze dellas”; Alumchali “la mesma massa endurecida” (IV, 2)

Dadlo “cosa de regalo” (VI, 9)

Deim “siempre permaneciente” (VI, 19)

Dixa o Dija “resplandor y vista” (IX, 35)

Ente incia cuginia “¿sois persona o demonio?” (IV, 9)

Fuley “mulato” (VI, 24)

Ganim “la ganancia o la riqueza” (IX, 34)

Gar “cueva” (VI, 19)

Guadalete o Guadalest “riachuelo” (VI, 13)

Guadorguela “río de Origuela” (VI, 1)

Gued Roman “río de los ganados” (llegiu “granados”) (VIII, 1)

Guedzucar “lugar assentado a la ribera del río Xúcar” (VIII, 30)

Guetalaviar “río o agua blanca” (VII, 1)

Halig o Alig “cosa que se entra en el mar, promontorio, cabo” (VI, 12)

Halil halach “(així) llaman al Patriarcha Abraham” (VI, 24)

Helil o Alhelel o Alfalel “el amigo, el justo” (VI, 24)

Hisa “Cristo“(VI, 13)

Hizualtoga (llegiu Hiznaltoga) “castillo de los valientes” (VIII, 7)

Idris “Ionas” (IX, 2)

La Daya “granja”, “la esclarecida” (VI, 8)

Macil “asiento o casa puesta en lugar alto” (VI, 24)

Maçaf “aduana” (VIII, 24)

Maçalfaçar “la majada del moro Façar” (VII, 5)

Malea “hermosa” (VIII, 7)

Manna “(azúcar) engendrada del rocío que cae sobre el árbol Alhuza” (IV, 5)

Maurella “demostración o tierra alta que se dexa ver” (VIII, 4)

Mecco “cosa sin pelo y desbarbada” (IX, 1)

Medina Celi “ciudad de Zelim” (VII, 8); Medinati ad deem o medineneti ad   —10→   deeb “ciudad de oro” (VII, 22); medinati almarge “población plantada en tierra lagunosa, pantanosa y de al marjal” (VII, 26); medeyna “ciudad” (IX, 46); metina “ciudad” (VIII, 12); Metina Celim, Metina Sidonia (nombre de ciudades) (VIII, 12); metina alhadra “ciudad verde” (VII, 26)

Menizil “mi asiento, mi señorío” (VII, 3)

Menzlata “asiento dado” (VII, 3)

Metina (Vegeu Medina)

Mezlata “población larga” (VII, 4)

Moncada “tierra fresca, libre y previlegiada” (VII, 4)

Monnahuar “lugar esclaredido, florido o floreciente” (VI, 10)

Mouahediu (llegiu Mouahedin) “los unidos” (III, 2)

Nahuar “flor”, “florido” (VI, 10 y IX, 5)

Nihuella “tierra de leche” (VI, 10)

Nor “luz y claridad” (VI, 10)

Raal “casería puesta en la ribera de algún río” (VIII, 26)

Rafel Buñol “la majada del moro Boñol o casa recostada sobre agua corriente” (VII, 5)

Ras “cabeça” (VI, 24)

Ratal “cosa húmeda y blanda” (VI, 8)

Reduan “nombre propio” (VI, 8)

Resalañ “principio y cabeça de las fuentes”, “encima de las fuentes que corren” (VI, 24)

Ria “pulmón o liviano” (VIII, 17)

Rotban “cosa que tiene en sí magestad” (VI, 8)

Ruçafa “fenecimiento y remate de arroyos o acequias” (VII, 4)

Savacequieros “los siete juezes o acequieros de las siete acequias” (IV, 21)

Saxo “peñascos” (IX, 41)

Sol “bosque” (VII, 4)

Suleyman “Salomón” (VIII, 6)

Çafor “repasto” “campo de repasto y hartura” (IV, 2 y VI, 20)

Çalem “paz y seguridad” (IX, 30)

Çoch “mercado o plaça de mercado” (VI, 22)

Çueyquia “acequia” (VI, 24)

Trauah “cosa llana” (IX, 46)

Xarch “el oriente” (VIII, 7)

Xarquia “que está al levante” (VIII, 7); Bebasarachi “puerta del sol o de Levante” (IV, 10)

Xata “cosa larga” (IX, 16)

Xerca “compañía de tratantes o negociantes” (VIII, 10)

Xerea “lugar o libro de la judicatura” (IV, 10)

Xerica “cosa dividida y partida”, “compañera y amiga” (VIII, 10)

Xerich “coyundero, por tener a medias un par de bueyes o mulas para la labrança” (VIII, 10)

Xibia “la harta y abundante” (VI, 14)

Xoca alahuar “cuevas escondidas” (VI, 19)

Zahara “desierto” (IX, 1)

A més d’aquests arabismes²⁴, que es troben a tot el llarg de l’obra, cal afegir-ne aquells que Escolano inclou en un llarg reguitzell, dels quals he seleccionat ara els que duen el significat²⁵:

Aluergue, de albuch, que es puerta

Albondaguilla, de bonduch, que es cosa redonda

Alcaçar en Arauigo significa casa Real

Arambel, de ambel, que es cobertura de apoyo

Atabal, de tabal que es tañer o tocar

Açacan, de caçà, que es aguador

Afeyte, de çafayt, que es colorar

Acemite, de cemit, que es flor de harina

Alcaçaba, de caçaba, fortaleza

Alcorça, se deriua de corça, que es pan de cera

Alcaycería, de cayceria, lonja de mercaderes

Aldiça, de diça, que es junco

Almoaça, de moaça, que es la rascadera

Arracife, de racif, que es calçada

Alcuça, y candia, de cuça, que es azeytera; y de candia, que es adaça

Açaguan, de zaan patio o de istiguan, portada

Algebra, de gibir, que es concertador

Alfange, de hange, que es terciado

Arraual, de arraua, que es patin (llegiu “patio”), o entrada; o de la palabra Hebrea, rabaach, que significa lo restante del pueblo

Aljaua se deriua de jabali, como jaualí, que quiere dezir cosa montesa

Aljofar de algeuhar, o jahoar, que significa perla

Alhaja, de haja, que es joya

Alcabaz, de cahaz, gallinero

Alamar, de aliamar, cosa de colores

Alholi, de holi, que es granero

Ahorrar, y horro, de horr, que es franco, y hombre libre

Alhondiga, de fondach, que es bodega

Alfarxia, de fargia, que es cabrío

Aloxa, cierta especie de beuida

Xara, de xahara, que es mata, o leña

Alerço, de erça, que es cedro

Algazara, de gazara, que significa hablador; o de guazir, deslenguado

Algezira, de gezira, que es isla, o tierra cercada de agua

Azagaya, es cierta arma

Azial, de ziar, que es mordaza

Borzeguí, de burzach, que es cuero, y de allí mesmo se deriua bolso

Cortijo, de cortix, que es toril

Çagal, de zagal, valiente

Cuscusu, es Arauigo, y significa hormigos de massa

Çocodouer, plaça de Toledo, de çoc, que es feria o mercado

Cid en Arauigo significa gran Capitán

Cendal, de cendaloci, que es batihoja

Corcho, de corjo, que es erizo, por el que tienen las bellotas

Çaquiçami, de caqfçami, que es techo

Çalema, ceremonia de humildad, de çalom, que en Hebreo es salutación

Çalea, de çala, pelleja

Çafra, en Arauigo es embarcadero

Guadalquiuir río, significa en Arauigo, río grande

Gibraltar, monte, o cerro de la vitoria

Gibraleón, cerro de colores

Hogaza, se deriua de hogayza, que significa pan

Iaqueta y jaco, de jaquet, que es jubón

Macizo, de maciz, que es manilla de oro pesada

Maço y maça, de maçara, que es bastón

Oxala, de Atla, plegue a Dios

Rambla, de ramal, que es arena

Serja, de sarja, que es ventana

Taluina, de taluina, que es leche sacada de grano

Xaraue, de xarob, que es beuida

Xaqueca, de xaque, que es abertura, porque se abre la cabeça de dolor, o se deriva de xeque, que es cabeça

Xara, de xaara, que es mata, obreña (sic)

Xaquina, alhaja de bestias

Xareta, de xarit, que es cuerda de naue

Zahareño, de zaharan, que es hechizero

Hi ha motius suficients per a suposar aquesta llista que apareix en les Décadas copiada de les primeres obres dels humanistes espanyols interessats en els arabismes. Escolano potser utilitzà els treballs de Juan de Valdés²⁶, Tamarid²⁷, Aldrete²⁸ o Covarrubias²⁹.

De tot allò que hem dit fins ara i de l’anàlisi lingüística realitzada en un estudi previ, es desprén que el cronista valencià no coneixia l’àrab, ni l’oral ni l’escrit,   —13→   ni disposà (probablement) de cap informador morisc³⁰. Pel que fa a les inscripcions de Xàtiva (única referència d’aquest autor a aquest tipus d’obres d’art islàmic), és gairebé segur que les va copiar d’alguna altra obra. Així, doncs, Escolano ha d’ésser considerat no un pseudo-arabista, sinó senzillament un humanista del segle XVI, amb totes les seues limitacions i grandeses.

Carme Barceló Torres
Universitat de València