§ 0. Una revista de filologia com la present ha d’ésser benvinguda a casa nostra. Augurem-li que reprengui la tradició representada per la figura egrègia de Roc Chabàs.

Considerem Filologia no en el sentit corrent dels estudiants que diuen “fer filologia romànica” o “filologia catalana” i entenen “llengües”, sinó en l’accepció, que li donen arreu els erudits, d’estudi de la transmissió, col·lació i edició de textos. És una ciència sòbria, freqüentment feixuga, però més sovint apassionat.

En aquesta nota desitjaria sortir en favor de la crítica textual, tot tornant a “salvar” un mot representatiu, que hom sembla voler condemnar a l’oblit.

§ 1.1. Quan fou, decidida la represa dels “Estudis Universitaris Catalans” amb la publicació d’una miscel·lània en honor del professor Ramon Aramon i Serra, vaig escriure un curt article sobre l’hàpax murtats, el qual surt a quatre dels manuscrits de la Crònica de Ramon Muntaner i en l’edició prínceps de València del 1558³¹.

Vegeu, com a exemple, el passatge on és emprat el lexema, segons el còdex A de la Biblioteca d’El Escorial:

§ 1.2. No cal que repeteixi amb detall ara l’argumentació que va portar-me a identificar el nostre murtats “guies, missatgers” amb l’àrab murtadd “renegat de la fe, apòstata“. Aquest terme, passat al turc, hi fou manllevat pel grec bizantí i va sofrir un canvi semàntic: sovint els renegats i trànsfugues, en el món islàmico-cristià de l’Edat Mitjana, tenien un paper important com a torsimanys, espies, guies de les hosts, missatgers, etc.

Som dins un complex històric semblant al que va produir els contactes que quallaren en denominacions catalanes com tressallit, exea, barrunta, almugàver, adalill, tagarí, etc., o bé en les castellanes tornadizo, elche, enaziado, adalid, alfaqueque, exea, barruntes, etc.

També vaig fer remarcar, en l’article citat, que no sols al català hi havia un rastre del mot originàriament teològic murtadd, sinó que a Venècia, tant en llatí medieval venecià com en la llengua vulgar antiga, són presents els mortati “soldats, arquers d’origen turc al servei de la Senyoria”. Les causes de llur aparició són idèntiques a les que feren sorgir els murtats en català.

§ 1.3. Aleshores em quedà la recança de no haver pogut descobrir la documentació paral·lela en fonts castellanes ni franceses. Així ho vaig apuntar (veg. op. cit., pp. 154-155, n. 16). De castellanes no n’he trobat cap, i potser això resulta normal, car els murtats pertanyen a l’àmbit de les relacions amb els musulmans de Llevant i no amb els del Magrib. Però la petjada francesa hi és, i m’havia escapat malgrat els meus esforços. Afortunadament i gràcies a la generositat de dos col·legues -Josep M. Doñate i Sebastià i Albert G. Hauf i Valls-, puc donar ací, d’una banda, un curiosíssim text en llatí i en francès, i d’una altra un rebut castellonenc que permetria eventualment de llevar al nostre murtats el caràcter d’hàpax legòmenon. Comencem per aquest darrer.

§ 2. Només conegué el meu article, el col·lega Doñate i Sebastià va enviar-me amablement la fotocòpia del document que ell havia rastrejat a l’Arxiu Municipal de Vila-real (Castelló). Correspon als anys 1414-1415 i és una àpoca del tenor següent:

“Ítem pagà et donà, a manament dels dits honrats jurats an Arnau Bosch, de la dita vila, per son salari de sis dies que com a misatger de la dita vila és estat a València, sobre una presó quel justícia de la dita vila féu de un juheu qui dien mortat per ço cor lo batle volia conèxer de aquell, tollèn la jurisdicció al dit justícia, per demanar de consell, a raó de quatre sols per quiscun dia. Et aví albarà de manament dels dits jurats, et de reebuda, scrits de mà del dit notari, a dos de octobre del dit any... vint quatre sols.” (A.M.Vil., nº 214, Claveria de Jacme Martorell. Fol. 9rº).

La lectura mortat és inequívoca. Sembla ben probable que aquest jueu, que hom vol punir, no s’anomenava Mortat de cognom, sinó que devia portar l’apel·latiu de mortat o murtat “arquer; soldat procedent de l’imperi grec”. Tot això és únicament una sospita, i caldria seguir la pista per veure si pot ésser verificada.

§ 3. L’altre text -que em fou indicat gentilment per Albert G. Hauf, de la Universitat de Cardiff- és del Pseudo-Brocardus, de l’orde de predicadors, que escriví el 1332 en llatí un Directorium ad passagium faciendum, en el qual fa tota mena d’advertiments als qui emprenen el viatge a Terra Santa. L’obra (que coincideix cronològicament amb la Muntaner) era dedicada al rei de França, Felip de Valois; més tard, el 1455, fou traduïda al francès pel cèlebre Jehan Mielot, escriptor de la cort dels ducs de Borgonya. El títol n’és: L’advis directif pour faire le passage d’oultremer.³³

Constantment l’autor posa en guarda davant els perills a què s’arrisquen els qui van a aquelles terres i, sobretot, pondera la mala fe dels diversos grups de gent que hi viuen: els uns són fal·laços, els altres hipòcrites o covards, plens de malícia i d’ambició amagada; convé que hom no es deixi ensarronar. Vet ací el passatge llatí referit als mortati, que són descrits en quart lloc, seguit de l’altre que ha estat “translaté en cler franchois”:

És aquest un testimoni interessantíssim que no sols confirma la interpretació per mi avançada, la qual ja s’extreia amb claredat de les diverses fonts utilitzades, sinó que, a més, ens proporciona una descripció de com eren aquests murtats, vists naturalment des d’un angle cristià-occidental molt sever, que es malfia de grecs i de turcs. D’aquí, l’avaluació negativa quant a llur aptitud per a les armes, etc. Són imputacions que els documents grecs i venecians contradiuen, quan ens mostren els murtats com a arquers al servei de l’exèrcit imperial bizantí o al servei de la Senyoria de Venècia.

§ 4. Tornem al nostre text muntanerí. Hem de restituir la bona lliçó, que és la de pràcticament tota la tradició manuscrita (veg. supra § 1.1). El que hom envia al megaduc Roger de Flor són dos murtats, personatges ben especificats, i no dos missatges anodins, com duu el còdex C de la Biblioteca Nacional de Madrid. Això és una aigualida “lectio facilior”, per desgràcia retinguda per les avui més divulgades edicions.³⁵

§ 5. Infinitament greu és que, prescindint de tot el que ha estat estudiat, hom s’obstini en l’absurd:

El pobre Ramon Muntaner, personalitat atreient com n’hi ha poques, no ha tingut massa sort entre els filòlegs. Els sondeigs que jo he fet a la seva Crónica mostren que la transformació d’un home en botifarra no és un cas únic. La templa o pols ha pogut esdevenir una vulgar polseguera; una deu d’aigua (una dou) havia estat convertida en un petit ànec (anedó),³⁶ això tant pels afeccionats del segle passat com pels autors dels més recents repertoris crítics: vegeu DECat, I, p. 311b. 51.³⁷ Val a dir també que aitals capgiraments són quelcom de sorprenent; puix que els mots d’un escriptor no tenen el do de la ubiqüitat, és impossible   —19→   que Muntaner hagi escrit en el mateix passatge i al mateix temps anedó (cf. DECat, I, p. 311b. 51; s.v. ànec) i una dou (cf. DECat, III, p. 108a. 10-14; s.v. deu). L’una solució o l’altra!

Tant de bo l’estudi de la “philologia perennis” contribueixi a què hom dugui a terme una edició rigorosa del gran cronista gironi i “ciutadà de València”.

Germà Colon
Universitat de Basilea
Doctor “honoris causa” de
la Universitat de València