Antologia poètica

Maria Josep Escrivà

Remor alè

(Tres i Quatre, València, 1993)

Ombres

	Tristeses apegaloses
	d'un record infinit
	es dibuixen sobre una paret
	neta com taca de neu:
	tions que sobrevisqueren al xop
	i ara esquincen la pell del vent
	i tracen en l'aire camins d'ombres
	en direcció al regne
	dels somnis sense nom.

Malentès

	Enllà lluny,
	omplint de carícies
	el buit,
	una parella entre-
	llaçada d'amants.

	Quan m'acoste hi veig
	sola-
	ment
	que d'un arbre ratat
	penja
	u p
	n a
	a p
	e
	r
	e
	r
	a

	I plore
	—supose—
	pel meu ridícul
	malentès.

A les palpentes del vidre

(Columna, Barcelona, 1998)

Celebració

	Disfressa amb maquillatges l'aroma del record
	atenta a no oblidar cap ombra compromesa,
	cap petja que delate que el son li ha regalat
	marjals de terra negra. Travessa ponts novells
	entre esguards que confonen asfalt, cos i celístia
	i acaba desxifrant cal·ligrafia d'astres
	amb tota la claror a punt per celebrar
	que, també en la nostàlgia, ací serà ciutat.

Mosaic

Ermita de Santa Anna

	Amb blaus brevíssims
	reconcilia
	lenta saó de segles.

El clot de la Mota

	Sap que el prodigi dura un instant,
	el gest precís dels fanals quan més lívid
	destil·len el silenci. Que s'albira
	puntual xàfec malva i oronetes.

	Dòcils pupil·les transmeten rigor
	de segle escàs amb ullals on abeura
	la fam de la història. I eren
	temps de marjals atapint horitzons,
	sendes i nens de terra percaçant
	bestioles amb nom de sant petit.

	Un instant fugitiu i ja n'és còmplice,
	motiu i còmplice d'un món enllà
	l'estiu de bat a bat, enmig d'un clot
	antic de motes, camí de la mar,
	on l'últim raig de sol sempre era verd.

Tots els noms de la pena

(Denes, Paiporta, 2002)

De mar compartida

	L'aire tremola amb cada vol d'ocell.
	Cau la tarda i una dona camina
	per platges desmaiades:
	passos salats, pell clara.
	Amb algun convenciment camina
	fins al límit abrupte de les roques.
	Vacil·la un instant, escull la fita
	exacta i llança al mar engrunes de pa
	que trau d'alguna butxaca.
	La dona riu, enfrontada a les ones,
	quan els peixos s'acosten
	a menjar-se-li el riure,
	fins que s'apaga el desvari d'escates
	i contempla en silenci com retorna la calma.
	Així, cada vesprada existirà
	un camí cara a cara amb l'últim sol.
	Mentre la dona —pell
	salada, passos clars—
	crega que el gran motiu
	per caminar se'l trau d'una butxaca.
	I que no tornarien a nadar,
	els peixos, si no fos per l'esperança
	de buscar-li les mans,
	felices i amples com dues magnòlies.

El fortuït miracle d'existir

	La primavera ha dut fins a la porta
	de casa un ocell caigut del niu:
	indici inútil d'ales i un gran bec
	mut demanant auxili. Travessar
	el llindar i oblidar l'ocell darrere
	ha sigut una pura qüestió
	de jerarquies. La més trista farsa
	a l'hora d'exhibir certs privilegis.
	Als jardins, la mateixa primavera
	s'esgarrifa quan toca els arbres, tan
	bells que no es pot entendre que no sàpiguen
	com és de noble la seua bellesa.

	En aquesta inconstància de l'aire
	de maig, que tan aviat buida nius
	com ompli d'ombra blava les figueres,
	vacil·la, abstrús com una paradoxa,
	el fortuït miracle d'existir.

Un amor a frec de terra

	A ma mare i a mon pare, i als llocs
	on ells són senzillament feliços

	Quin secret primitiu guarda l'arena?
	Per un instant les herbes són daurades.
	Un instant que perdura com l'anhel
	d'un caprici. Després trau el senill
	ombres llargues damunt de les marjals
	i la llum torna a ser justa amb les coses.
	Des de les motes al mar, un capvespre
	de tardor és un miratge, preàmbul
	d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no
	hi haja sol possible i tot, les motes
	i la mar i les ombres del senill
	s'entelen d'un lentíssim somni blanc.
	Quin enyor guardarà llavors l'arena,
	si vosaltres, com l'herba, també sou
	la breu promesa que esbossen els astres?

Poema en va

enmig de la pols eterna de la història

Marc Granell

	Sublim infàmia, la de la fam
	encarnada en uns cossos diminuts:
	cinc pams i escaig amiden la sentència
	d'una fam sense treva ni conhort.
	Tot fam entre el no-res i els ossos. Fam
	i horror de tanta fam com els devora
	mos a mos l'esperança. Quin dolor
	ha deixat mai de ser dolor a força
	de repetir-se? Estrenats en la vida,
	aviat coven la mort com un cuc
	enrotllat a la boca de l'estómac.
	Com s'encabeix un suplici infinit
	en un cos tan menut? Com han après
	els ulls l'immens llenguatge de la fam?
	Què val el seu turment? Què val un mot
	si no és capaç de valer-los la vida?

	Cossos sagrats, diminuts com absents
	catedrals que també moren de fam.
	De fam sublim, però menys duradora
	que les penes eternes de l'infern.

Elegia d'amor II

Per a Dolors Pedrós

	Haurà de ser l'oblit el primer pas
	del desamor. El buit als peus de l'alba
	com una fel ferotge ensenyorint-se
	de la son, com la por desordenada
	que s'acomoda al llit quan el silenci
	de la casa s'estén irrespirable.
	Potser sobreviurà en aquelles hores
	una aroma remota de gesmil
	com una sort petita i molt cansada,
	la sort primera de tota una vida
	que és sort només perquè existeix amb ella.
	Demà eixirà al carrer i dels balcons
	caurà la llum a dolls just al davant
	dels seus passos. Haurà de ser la llum
	més nova i feridora que mai s'haja
	enderrocat a sobre d'una dona,
	encara que els records la perseguesquen
	com ombres invertides del seu dol
	indefugible. Així haurà de ser
	el desamor, fins que l'oblit s'impose
	com a l'inici just de l'alegria.
	I l'alba la sorprenga amb els peus nus,
	lliures en el miracle que és tornar
	a començar.

Flors a casa

(Edicions 62, Barcelona, 2007)

Els arços

	Una veu discorre en una altra veu.
	El matí, en la vesprada. Els terrossos d'argila
	discorren en la pols de les sabates,
	i els arços florits en més arços florits,
	bells fins a l'extenuació.
	És el desig un continu discurs
	d'energia.

	Discorrem així, de marge en marge,
	com el dolor d'un os a un altre os,
	com una muntanya encarnada per sempre
	damunt les cuixes.
	La mirada discorre fins al pou
	d'uns ulls, com el reclam d'un rossinyol
	s'imposa al temps des de l'imperi de claredat
	que haurien d'haver conquerit els llavis.
	Les mans, però, no es mouen.
	Creix en silenci el temor al silenci.

	Discorren desolats barrancs inescrutables,
	memòria remota des de l'última dansa
	de la pluja.
	I encara el món discorre en les seues pupil·les
	com una sort inaugural.
	El meu paradís en el petit món verd dels seus ulls.

La seua forma de mirar el món m'esgarrifa.

	L'olivera no sap que el temps li creix
	a sobre fins a asclar-la. El temps no sap
	que és el tacte dels dits quan s'atura al damunt
	d'una olivera.
	Els nostres ulls ho declaren sense saber-ho.
	La vida d'una olivera és més llarga
	que les nostres dues vides juntes,
	però el nostre desig és més cert, perquè és efímer, i discorre
	en forma de camí.
	No conec ningú que s'estime els camins com ell,
	que me'ls fa mirar i només aleshores se'm revelen:
	en els seus ulls de pou, en el seu cos d'olivera.
	El seu cos és ara el meu pànic
	i no desitge un discurs de paraules,
	sinó d'espinals dolços i amargs alhora,
	bells fins a l'extenuació.
	Quantes paraules desconegudes caben en la vida dels homes?

	És el desig un continu discurs d'energia.
	Però les mans no es toquen.
	Les mans només es miren i s'esperen,
	en un després d'absències vives.
	En un altre camí inaugural.

El riu

	Per la porta de casa passa un riu.
	No té el cos transparent ni té aigües tranquil·les:
	s'arrossega feixuc com un gran embalum de ferralla.
	Per la porta de casa passa un riu.

	No conec cap més riu on naveguen de dol
	eterns seguicis de llunes, ocells
	estimbats des dels cims dels gratacels.
	Per la porta de casa passa un riu.

	No hi ha silenci. Dia i nit remor
	de riu. I si un instant a penes calla,
	des d'algun lloc d'impossibles irrompen
	inconsolables sanglots de sirena.
	Gemeguen i gemeguen les sirenes,
	però no hi ha encanteri per a oïdes sordes.
	Per la porta de casa passa un riu.

	A l'alba, un home,
	com una mata de jonc que les aigües
	vinclen, rosega amb delit una pell
	masegada de plàtan, i cavil·la
	enraonies que li fan venir
	salivera: «quin riu desgraciat que no duu peixos,
	per la porta, per la porta de casa.
	Per la porta de casa passa un riu,
	i ni quan plou és riu, ni és ma casa».

A l'avinguda Blasco Ibáñez de València, any 2000

La llum és l'excepció

	La llum és una treva, una excepció,
	un escull com una víscera lluent surant
	en un mar negre. Negre d'absolut
	on tot tornarà a ser
	quan un dia s'acabarà la treva
	de l'aire.

	L'infant que riu és una treva.
	I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
	Treva en el no-ser que se'ns imposa.

	La calma d'una nit és una treva, una excepció.
	L'excepció de qui se sap,
	en silenci,
	mentre cau la rosada,
	en silenci,
	i en silenci escriu.

	La paraula és una treva,
	una treva de llum, de nit a nit
	definitiva.

L'obscè

Le regard fixe dans une solitude d'encre

Paul Éluard

	Unes llàgrimes de cera roent
	cauen damunt dels fulls del periòdic
	que he estès a terra, just on un soldat
	custodia, quiet com un molló,
	un grapat de cadàvers. I l'espàtula
	es paralitza enlaire. No pels morts,
	obscurs i bells, ni pel posat de plom
	que el dur mester de guerra sol·licita,
	sinó per la delectança, allà a sota
	dels meus genolls, amb què el milicià
	mira la càmera, l'obscenitat
	amb què ignora la mort dels altres homes.

	Amb un rampell de fúria, l'agafe
	en un manyoc, el diari, i l'enfonse
	en el veixell escaldat de la cera.
	I així, per un atzar desventurat
	l'acte quotidià de depilar-me
	es converteix en ofensiva bèl·lica
	de conseqüències imprevisibles.

Els anys serens

	S'asseu damunt d'un tronc de taronger
	a reposar el pes del compromís
	amb els seus dies. Tragina la sort
	d'alenar l'aire, el cansament que encara
	la vida li reserva. Però enllà
	de la finestra aquell esforç em cou
	al pit, com si la seua cicatriu
	hagués obert un cràter al cor meu.

	Com si aturar-se fóra abandonar,
	s'encara cautelós al munt de llenya
	i en fa petits fragments, d'antigues gestes.
	Endreça cada soca per al foc
	i amb dits d'escorça tendra s'inicia
	en el camí dels anys serens, mon pare.

	En el silenci de la seua treva,
	brolla de sobte un cant d'ocell. Esclata
	abril com una rosa, i ell l'escolta
	amb un calfred de por i de grandesa,
	per primera vegada lluny de l'home
	que fou, abans d'un primer rossinyol
	ressuscitat.

Terra sense herba

	Circumdant un planeta invisible,
	un xoriguer sotja la presa.
	Del cel més alt s'estimba la darrera
	amenaça: no hi ha consol, no hi ha
	consol, no hi ha consol. I qui l'espera?

	Més avall, just al lloc dessagnat de les plomes,
	un tros de terra s'ha esquerdat
	per deixar que nasqués
	una margarida.

Serena barca

(Edicions del Buc, la Pobla de Farnals, 2016)

Serena barca

	Naveguem desnonats cap a platges tranquil·les.
	No ens fa por naufragar si és en terra benigna:
	ens avala un viàtic de llum. I la certesa
	que al fons dels muntanyars, de dins dels bulbs obscurs,
	revindran assutzenes, radiants camafeus

de nacre. Redimits de quasi tot.

... i punt

	Avui he rodat la clau per últim cop:
	disset del mes de març, i en van quaranta.
	Refà el carter trajecte amb cartes noves,
	carrer de Vega amunt: cap per a mi.
	Una puput repunta amb vol distret
	la primavera. Immòbil, la garriga
	rebutja assedegada tanta llum
	del març polsós. Reflectits als cristalls
	he vist salpar vaixells cap a les Illes,
	ells endavant i jo sense mirar
	enrere («a voltes sóc un nàufrag més…»),
	i sort del te, que encara em reconforta.

	Avui he rodat la clau per últim cop,
	i han alenat balcons de bat a bat.

	Als pins, guardaven silenci les merles.
	Quiet, irreparable, d'elegia.

	Per a Dolors Pedrós i Company,
	març de 2008

El pou: l'origen

	La meua mare és sàvia.
	Destria, entre milers, la taronja més dolça
	i ens l'ofereix, penyora d'amor, com un planeta
	madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
	precisa, diligent com va pujar els fills,
	i s'ha llegit pocs llibres, però llig
	d'una hora lluny el cor de les persones.

	Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
	Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
	i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
	misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
	el sol cada matí fins al cap del carrer.
	N'acaba donant gràcies al déu que porta al pit
	com si hi covara un ram de caderneres. Sap
	com fer brollar un pou al centre d'un bancal,
	que tot és qüestió de foradar ben fondo.
	I vet ací —«què et sembla…?»— que al cap de quatre dies
	li vessa la marjal a sota els peus contents.

	Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
	conversa amb els seus morts. Consol reparador
	quan els vius no l'escolten: «Què faig i què no faig
	i tingueu pietat de nosaltres». Així
	he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
	hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,
	ni ens cal, si compartim melic des de l'inici:

	l'amarra d'un budell, quan jo vaig ser
	apèndix i ella va ser pou, origen
	mare de vitalícia fortuna.

Cançó de bressol

	A partir del tema «Je dors»
	del cantautor Hugo Mas

	Fora, la lluna és bella aquesta nit.
	Quantes estrelles, mortes al seu cel,
	brillen encara per nosaltres!
	Jo sola, en aquest racó de casa,
	sempre em pregunte, abans d'adormir-me,
	si tu, tan lluny de mi, m'estimes.

	I sí, estic segura que també
	m'estimes,
	perquè en aquesta pau sense distàncies,
	a poc a poc m'adorm com una criatura
	que, al murmuri d'una cançó de bressol,
	tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls…

Per a Cristina Martí Morell

Lentes estalactites

Ens modela el dolor,

	lentes estalactites
	que creixen a mesura
	que es dessagnen

	contra l'abisme
	on precipita
	la gota inesgotable
	que sense preguntar

ens perpetua.

Per a Marc Granell

Síndrome premenstrual

	Devastades
	com si un mar infinit
	o una terra erma

	la meua pena i jo
	jo amb la meua pena
	som.

Paràsit de paràsit

	indivises
	afirmatives
	insuportables

menstruals i recíproques:

	la meua pena em fa
	jo faig la meua pena
	i ens fem les dues

subjugada companyia.

Per a Àngela Guixot

Enllà del foc

Barranc d'Atanasi, Ròtova, la Safor

	Creix el temps com creix el verd.
	Sega el verd el foc que passa,
	igual que, en la nit, el gel
	silenciós també passa.

	Però creix cendra del foc
	i la sega el camí cert.
	Tan cert com que, enllà del foc,
	sempre, sempre venç el verd.

	Per als companys i les companyes de l'Ecomuseu Vernissa Viu,
	primavera de 2011

Arbre

	El miracle, ser carn
	en la fam del seu cos.
	El seu cos, que és present
	per al viu dels meus dits
	venturosos. Als dits,
	un banquet, una festa,
	una banda de música
	que passa, a poc a poc,
	de música a brogit
	en branques que s'encontren.
	Les branques del seu arbre,
	que cruix, i cruix, content,
	quan amb braços i amb cames
	m'hi enfile, fins al cim
	més alt, a l'últim cel,
	destí cap a la llum.

	Ser miracle en la fam
	i enfilar-se, cos
	amunt, arbre amunt,
	pels mateixos camins
	que recorre la saba.

Bescoll

	Dic del bescoll
	una vall en repòs, planter assaonat
	de cereal fructífer, bardissa, o dic.

	Horitzontal,
	com un marge, una fita en un bancal;
	escullera el bescoll on s'amansa la mar
	quan dos cossos recalen i dues soledats
	en paral·lel, tan buides com les corfes
	despreses dels crustacis.

	Tèbia és la pau dels cossos en silenci.
	Tebi el silenci compartit dels feliços.