Visor de obras.

(DOMINICA, com si s'amagués d'algú, treu un paquet de la seva bossa de costat. El desembolica. El paquet conté un telèfon mòbil. S'assegura que ningú la veu; marca un número.)

DOMINICA.-  Mami... soy yo. Sí, claro ¿Cómo están todos? ¿Qué me dice? ¿El niño sacó buenas notas...? Cuénteme, cuénteme... le escucho con toda mi alma... pero cuénteme todo punto por punto. (Canta. Ells li posen cors imaginaris.) 

Por un hilito

(JERONI i MIKI sopen en un restaurant car.)

JERONI.-  Segons la crítica gastronòmica d'El País, aquest restaurant és un dels millors del món.

MIKI.-  Els números que hi ha al costat de cada plat... són el preu?

JERONI.-  Sí, per què?

MIKI.-  Sembla el número de telèfon.

JERONI.-  Sí, no es un lloc de menú econòmic...

MAITRE.-  Han escollit ja, els senyors?

JERONI.-  Bé, jo m'arrencaré amb unes múrgoles farcides de paté d'ou d'ànec amb forts d'albergínies glassejades. I de beure... a veure què hem de beure ha, ha... (JERONI es concentra en la carta de vins.) 

MAITRE.-    (A MIKI.)  Y el senyor?

MIKI.-  Jo... no ho sé...

MAITRE.-   Quines són les seves preferències?

MIKI.-  El pa amb nocilla.

MAITRE.-    (Glacial.)  Aquí al costat hi ha un Kentucky Fried Chicken.

MIKI.-  Qui pogués anar-hi...

MAITRE.-   Sí senyor, té tota la raó.

MIKI.-  En fi. Toca fer-se fotre. Posi el mateix que a ell.

MAITRE.-  No es preocupi. Les racions són molt petites.

MIKI.-  Menys mal.

JERONI.-  I de beure... Tachín tachán! Un San Edredón del 89! El millor vi del món!

MAITRE .-   (A MIKI.)  El senyor també prendrà vi o prefereix una Fanta?

MIKI.-  Com ho sap?

MAITRE.-  Anys d'ofici. (El MAITRE es retira.) 

JERONI.-  Bé, nano, aquesta és la nostra gran nit... Feia molt de temps que volia sortir amb tu, així com dos amigatxos...

MIKI.-  Que passa alguna cosa?

JERONI.-  Mira xaval: sóc conscient que sóc un carrossa.

MIKI.-  I això què és?

JERONI.-  Bé... algú que està passat de moda... que no s'enrotlla...

MIKI.-  Ho veus? Amb això estem d'acord.

JERONI.-   (Mosquejat.)  Sí, bé, nosaltres som uns carrosses però no oblidis que la meva generació és la dels Rolling, i Lou Reed, i David Bowie, i Zappa, i Bob Dylan, i Jimi Hendrix i Janis Joplin... i vosaltres, què? Backstreet Boys i Els Pets!... ja! ja!

MIKI.-  Val, val, no taladris més amb els teus sixties i els teus seventies! Per això m'has convidat a sopar?

JERONI.-  No, espera't... era broma... xaval, vull que sàpigues que si tens problemes... si les coses no et van bé, no   —96→   dubtis en demanar-me ajuda... Tot i que de vegades discutim, segueixo sent el teu pare... i sempre t'ajudaré...

MIKI.-  Que bé!

JERONI.-  Com passen els anys! Aquell nen amb pantalonet curt que em donava la maneta s'ha convertit en tot un home... però no puc negar-te que estic una mica preocupat...

MIKI.-  Per què?

JERONI.-  Mai no sabem on pares, ni què fas... L'altre dia li vas demanar a ta mare una quantitat important... i he sabut que no t'has apuntat a cap màster d'anglès... no t'estaràs fotent en embolics?

MIKI.-  A quins embolics et refereixes?

JERONI.-  Bé, ja ho saps... drogues i coses així...

MIKI.-  L'alcohol és una droga molt més dura que la maria.

JERONI.-  Sí és clar... En fi... (JERONI aparta la capa que estava bevent.) 

No et pensis que no respecto la teva forma de pensar, però no estaria malament que algun dia anessis a classe... i intentessis aprovar...

MIKI.-  Tu sempre dius que a la universitat sempre estàveu de vaga. Doncs jo també.

JERONI.-  No ho comparis, xaval. La situació era molt diferent.

MIKI.-  Sí. Abans estàveu contra la OTAN i ara aplaudiu els bombardeigs sobre Kosovo. Abans defensàveu la ETA i ara dieu que són uns fills de puta.

JERONI.-  Però quines bestieses dius? Abans estàvem sota una dictadura i ara tenim democràcia. Tu no la valores perquè no vas haver de lluitar per ella.

MIKI.-  Per quina democràcia vàreu lluitar? Per tenir l'Aznar de president? Per això us podíeu haver quedat a casa. Igualment estaria manant.

JERONI.-  No saps el què et dius. Has crescut en plena societat del benestar i et penses que això és el més normal. No saps de què va, xaval.

MIKI.-  Benestar? No veig cap benestar pels immigrants. Pregunta als magrebís, als llatino-americans... pregunta-li   —98→   a la Dominica què opina de la vostra societat del benestar.

JERONI.-   (Donant un cop de puny a la taula.)  A la Dominica pregunta-li tu, que tens la teva habitació feta un fàstic. Jo no vaig tenir mai ningú que em recollís la merda. M'havia de fer el llit! I em vaig pagar els estudis treballant!

MIKI.-  No canviïs de tema. La vostra societat del benestar es basa en l'explotació dels il·legals, dels marginats, dels nens del tercer món que fan catifes! Sou uns explotadors!

JERONI.-   (Esclatant.)  Però, macagum la puta d'oros! A qui exploto, jo? Fa anys que treballo catorze hores diàries per donar-vos una vida decent i ara resulta que sóc un explotador!

(Agafa el MAITRE que li està servint el plat, per les solapes. El plat se'n va a prendre pel cul.)

Digui'm una cosa! Jo, a vostè, l'exploto?

MAITRE.-   Tranquil... si no li agrada, pot demanar una altra cosa... Tenim una melmelada de rovellons...

(JERONI es llança contra una parella que estan sopant en una altra taula.)

JERONI.-   Y a vostès? Jo els exploto?

MIKI.-  Però Pinochet, què fas? Estàs flipant.

SEÑOR.-   Doncs... no...

SEÑORA.-   No contestis, no contestis. Deu anar drogat.

JERONI.-  Aneu-vos-en tots a la merda!!

MIKI.-   Pinochet! On vas? No era la nostra nit? Espera'm!

(JERONI se'n va corrents. MIKI el segueix.)

(MONTSE s'està menjant un iogurt. Arriba LAIA amb unes estadístiques a la mà.)

LAIA.-  Mami, una pregunta. És pel treball del cole...

MONTSE.-  Què?

LAIA.-  Tu què ets?

MONTSE.-  Jo sóc idiota.

LAIA.-  Ja, però a part d'això ets vaginal o clitoriana?

MONTSE.-  Quèe??!!

LAIA.-  Contesta, per favor.

MONTSE.-  Clitoriana, crec.

LAIA.-  Què guai, igual que la iaia. Ens deu venir de família.

MONTSE.-  Ho has preguntat a l'àvia?

LAIA.-  És clar.

MONTSE.-  Escolta, i a tu per què t'interessen aquestes coses?

LAIA.-  Jo passo d'aquestes coses. És pel crèdit optatiu: Higiene sexual. Una plasta.

MONTSE.-  És fantàstic que a l'escola us ensenyin coses útils. A mi, l'únic que em van ensenyar va ser els «reyes godos». I així m'ha anat.

LAIA.-  Estàs chungui?

MONTSE.-  Quan jo tenia la teva edat, totes les meves amigues pensàvem que l'amor era la cosa més important de la vida... i saps què?, l'amor no és res més que una estafa. Us ensenyen això, al cole?

LAIA.-  No ho sé. Encara no hi hem arribat.

MONTSE.-  Escolta'm bé: si hi ha algun noi d'aspecte tímid i grans ulls negres que t'agradi... n'hi ha algun?

LAIA.-  Bé... el Lancelot... però ell passa de mi.

MONTSE.-  Oblida'l. Dedica't a l'estudi. Dues o tres carreres. I després, troba una bona feina i no facis com jo.

LAIA.-  Tan interessant que semblava la cosa i, al final, la conclusió sempre és la mateixa: he d'estudiar. Doncs jo el què penso és que els tios ho tenen molt més chungo que nosaltres. Perquè ells, per exemple, si volen tenir una casa a Cadaqués tenen que currar una passada, com el papa, sempre taladrant amb   —102→   les assegurances... en canvi, les noies si som una mica mones, de seguida trobem un passerell que deixa anar la pasta.

MONTSE.-  Però nena, això és completament masclista! I les que no són bufones, què?

LAIA.-  Aquestes que estudiïn.

MONTSE.-  Sou una generació sense ideals.

LAIA.-  Simplement procurem que els nostres ideals coincideixin amb els nostres interessos.

MONTSE.-   (Desarmada.)  Quin cinisme.

LAIA.-   (Tornant als seus papers.)  Una altra cosa, quin és el teu mètode contraceptiu preferit?

MONTSE.-  La castració. Masculina, per descomptat.

LAIA.-   (Escrivint.)  Quina canya! La senyo fliparà.

(JERONI i MIKI a la barra. Beuen una copa rere l'altra. S'apropa LLUISMA.)

LLUISMA.-  No saludis.

JERONI.-  Ah, ets tu.

LLUISMA.-  Què et passa? Fas mala cara.

JERONI.-  Avui m'he adonat d'una cosa terrible.

LLUISMA.-  Es pot curar amb antidepressius?

JERONI.-  No.

LLUISMA.-  I amb ansiolítics?

JERONI.-  Tampoc.

LLUISMA.-  Aleshores és greu. De què es tracta?

JERONI.-  Sóc de dretes.

LLUISMA.-  No.

JERONI.-  Tal com ho sents.

LLUISMA.-  I això s'encomana?

JERONI.-  No ho sé.

LLUISMA.-  Però tu... no llegeixes El País? No votes Maragall? No recicles les ampolles? No vas a l'òpera? No t'entusiasma en Pla? Quan vas a Nova York, el primer que fas no és visitar el MOMA?

JERONI.-  Sí. I em vesteixo a Toni Miró... i tinc una casa a Cadaqués...

LLUISMA.-  Doncs ja som al cap del carrer, home. Com vols ser de dretes? Quin susto m'has fotut! El què et passa és que tens la crisi dels cinquanta.

JERONI.-  Vols dir?

LLUISMA.-  És clar. Cal adaptar-se. El somni de la revolució va caure amb el mur de Berlín.

JERONI.-  Què hem de fer, doncs?

LLUISMA.-  L'alliberació personal. Jo m'he fet gay.

JERONI.-  Tu ja ho eres. Així rai.

MIKI.-  Pinochet, m'obro.

LLUISMA.-  Ui! És el teu fill? Quina sorpresa!  (Es presenta.)  Lluís Maria de Torres. Treballo al C.A.R.C.A. de la Generalitat.

MIKI.-  Doneu subvencions?

LLUISMA.-  Si els projectes són interessants... i si tenen futur... i si apel·len a la nova sensibilitat de l'home contemporani... en podríem parlar.

MIKI.-  Amb un amic, estem creant un projecte de mestissatge musical catalano-caribeny: bachata-rap... ell és dominicà...

LLUISMA.-  Sona brutal. Explica-m'ho. Tot jo sóc una immensa orella.

(LLUISMA i MIKI s'embranquen en una conversa. S'apropa RAÚL.)

RAÚL.-  ¿Qué pasa, mi hermano? ¿Qué haces aquí, solo, y con esta cara de lo que el viento se llevó?

JERONI.-  Hombre, Raúl...

RAÚL.-  Hacía mucho que no se te veía el pelo.

JERONI.-  Bueno... estoy muy enfrascado en mi guión. He alquilado un estudio en Ciutat Vella y muchas noches me quedo en Barcelona.

RAÚL.-  ¿En serio? ¿Y cómo se lo toma Montse?

JERONI.-  Fatal.

RAÚL.-  Vaya... no lo sabía.

JERONI.-  Me gustaría pasarte una primera versión... a ver qué te parece...

RAÚL.-  Claro. ¿Y los seguros?

JERONI.-  Completamente olvidados.

(A la barra, VIRGINIA s'acosta a MIKI. LLUISMA es queda escoltant dissimuladament.)

VIRGINIA.-  ¿Tú eres el hijo de Jeroni?

MIKI.-  No me digas que se me nota en la cara.

VIRGINIA.-  No. Pero él siempre habla de ti.

MIKI.-  Uf.

VIRGINIA.-  ¿Te gusta el ambiente que hay aquí?

MIKI.-  No mucho.

VIRGINIA.-  ¿Por qué?

MIKI.-  Es siniestro ver a todos esos fantasmas simulando divertirse.

VIRGINIA.-  Oye, intenta relajarte un poco y vamos a bailar. También simularemos divertirnos.

MIKI.-  No gracias. Además... bailo muy mal.

VIRGINIA.-  No me digas.

MIKI.-  Mi padre te ha pedido que te ocuparas de mí ¿no?

VIRGINIA.-  Sí, pero es superior a mis fuerzas. Me rindo.

MIKI.-  Muy propio de él. También te habrá pedido que te acuestes conmigo ¿verdad?

VIRGINIA.-  ¿Acostarme contigo? Ni por todo el oro del mundo, niñito. Tú que desprecias a todo el mundo harías bien en mirarte. ¿Sabes qué eres? Un imbécil pretensioso, acomplejado y desagradable. Pobre Geranio... No te mereces lo que tu padre hace por ti.

(VIRGINIA li gira l'esquena i es posa a ballar amb un altre. MIKI es queda fet pols. LLUISMA el consola.)

LLUISMA.-  No li facis cas a aquesta gata-maula. No suporta que la refusin.

MIKI.-  Té raó. Sóc fastigós i desagradable.

LLUISMA.-  A mi em sembles simpatiquíssim. ¿Conoces a Thomas?

MIKI.-  ¿Qué Thomas?

LLUISMA.-  ¡Un whisky, gracias! Ha, ha, ha! Era broma. Parla'm de tu.

RAÚL.-  ¿Has visto quién está aquí?

(Pel fons apareix LIGIA-ELENA acompanyada d'un mosso atlètic.)

JERONI.-  ¡Ligia-Elena!

RAÚL.-  La misma. Y muy bien acompañada, por cierto.

JERONI.-  ¿Quién es ése? Me suena su cara.

RAÚL.-  ¿No lo conoces? ¡Nazarinho!

JERONI.-  Joder, es verdad. Juega en el Barça... ¡Y yo esperando su llamada!

(JERONI se'n va cap a LIGIA-ELENA com un torpede.)

LIGIA-ELENA.-  ¡Geranio! ¡Qué sorpresa! Mira, te presento a un amigo, Nazario da Moreira...

(JERONI i NAZARINHO encaixen sense gaires. NAZARINHO apreta la mà de JERONI fins fer-lo retorçar. Després riu.)

JERONI.-  Augghhh!

LIGIA-ELENA.-  Nazarinho es muy bromista.

JERONI.-   (Acaronant-se la mà.)  Ya veo. (JERONI se l'endú a un racó.) 

LIGIA-ELENA.-  ¿Qué te pasa? Tienes mala cara...

JERONI.-  ¿Qué cara voy a tener? Llevo dos semanas esperando tu llamada. Te he dejado miles de mensajes en el contestador. Hasta pensaba en contratar un detective para localizarte. Estaba enloqueciendo... Y ahora... te encuentro con un negrata descerebrado.

LIGIA-ELENA.-  No seas racista.

JERONI.-  Perdón... no quería decir eso...

LIGIA-ELENA.-  Creía haberte dicho que no soporto las escenas.

JERONI.-  ¡Nadie lo diría! Porque el otro, aquel que quería romperme las piernas, te montaba cada escenita...

LIGIA-ELENA.-  Fran Vidal es otra cosa...

JERONI.-  Claro, yo no cuento para nada.

LIGIA-ELENA.-  Me estás aburriendo, Geranio. Buenas noches.

JERONI.-  No, perdona, me he expresado mal. Soy un tonto, lo reconozco... ¿quieres venir a mi estudio? Todavía no lo conoces... es muy acogedor...

LIGIA-ELENA.-  No, mi amor.

JERONI.-  ¡Ligia-Elena! Te necesito.

LIGIA-ELENA.-  Esta noche no puede ser. Estoy agotada. Otra vez será.

JERONI.-  Necesito volver a estar contigo. ¡Me estoy volviendo loco! ¡No puedo más!

LIGIA-ELENA.-  ¿Y si dejáramos de vernos por un tiempo?

JERONI.-  ¡¡Pero si sólo nos hemos visto una vez!! Dime que tengo otra oportunidad...

LIGIA-ELENA.-  Geranio, mi amor, estás muy nervioso. Tienes que ir a dormir y ponerte tranquilito, ¿me lo prometes?

JERONI.-  Ligia-Elena, te quiero... mi vida, sin ti, no vale para nada.

(NAZARINHO s'apropa.)

NAZARINHO.-   ¿Nos vamos, garota?

LIGIA-ELENA.-  Voy en seguida.  (A JERONI.)  Mañana te llamo...

JERONI.-  ¿Seguro?

LIGIA-ELENA.-  Segurísimo... y no te vayas de bares que no quiero que me engañes... adiós Geranio.

(LIGIA-ELENA i NAZARINHO desapareixen.)

JERONI.-  Totes són unes putes! Que imbècil he estat! (JERONI se'n va.) 

(JERONI arriba. Entra a les fosques. Se serveix una cepa. Són altes hores de la matinada i JERONI va molt col·locat. De cop, s'encén el llum: és MONTSE.)

MONTSE.-  Home, ja has tornat! Però si només són les quatre...

JERONI.-  T'ho prego. No és el moment.

MONTSE.-  Ho sento però he de parlar amb tu ara mateix.

JERONI.-  Ara no, sisplau. No estic d'humor.

MONTSE.-  El teu estat d'ànim m'és completament indiferent.

JERONI.-  Molt amable per part teva.

MONTSE.-  Jo fa tres mesos que ploro cada nit i a tu no sembla que et trasbalsi gaire.

 (Li ensenya un sobre.)  I això què és?

JERONI.-  Bravo, ara m'obres el correu.

MONTSE.-  Aquest mes t'has gastat més d'un milió en les teves coses. Has venut les accions de la Telefònica i estàs a l'atur!! I tens quaranta-cinc anys!! Ets un aturat d'alt risc. Digues: Què farem? Amb el meu sou no ens arriba!

JERONI.-  Però això què és? Un interrogatori? Me'n vaig a dormir a l'estudi. Adéu.

MONTSE.-  Ah, no! És massa fàcil. Exigeixo una explicació!

JERONI.-  No m'atabalis. No tinc ganes de parlar.

MONTSE.-  Molt bé, doncs parlaré jo. Tinc trenta-vuit anys i què he fet de la meva vida? Res! Treballar d'administrativa i ocupar-me dels «teus» fills.

JERONI.-  Dels «nostres» fills. Si la memòria no em falla, em sembla recordar que eres tu la que volia casar-se. Jo no tenia cap pressa. I crec recordar, també, que per una casualitat de la vida, qui es va equivocar amb les pastilles vas ser tu.

MONTSE.-  Què insinues? Que et vaig parar una trampa? És això el què vols dir? Vols defugir les teves responsabilitats?

JERONI.-  Defugir?! He assumit totes les meves responsabilitats! Ho vaig deixar tot per vosaltres. He pencat vint anys venent assegurances! Saps què és això?

MONTSE.-  Almenys has guanyat diners. En canvi jo... jo... ni això... una feina de subordinada i un salari de misèria. Amb el què jo guanyo no dóna ni per pagar la Dominica! (MONTSE es posa a plorar.) 

JERONI.-  Vinga, calma't. Té el meu mocador. Això són nervis... tranquil·litza't tonteta.

MONTSE.-  No em parlis com si fós subnormal. No estic boja, ni tinc la regla, ni se m'ha avançat la menopausa. L'únic que em passa és que no sóc feliç ho entens? No sóc feliç!!

 (JERONI se serveix una altra copa. Arriba MIKI.) 

JERONI.-  Miki, arribes en el moment just. Ocupa't una mica de ta mare.

MIKI.-   (Abraçant a MONTSE.)  Vinga mama, vinga... El Pinochet t'ha tornat a torturar?

MONTSE.-  No puc més. Un dia me n'aniré. Vull deixar-ho tot!

MIKI.-  Tots ens n'anirem. El deixarem sol.

JERONI.-  No em doneu falses esperances. És massa cruel.

MIKI.-  Té raó. Encara li faríem un favor. Ens quedarem per fer-li la vida impossible. L'exasperarem tant que acabarà tenint un infart. Es quedarà totalment paralític i, en la seva cadira de rodes, estarà a la teva mercè. Podràs estimar-lo tant com vulguis, donar-li el menjar a la boca... serà meravellós, ja ho veuràs. Naturalment, nosaltres caurem en la misèria. Aleshores jo em travestiré i me n'aniré a treballar al Camp Nou. I viurem la mar de feliços... Una matinada que jo tornaré després d'una dura nit de treball, quan lànguidament em tregui les mitges davant dels seus ulls plens de tendresa paternal, sentiré els seus balbuceigs i comprendré que em vol parlar. M'inclinaré cap a la seva bonica testa immòbil i després de babejar una mica, em dirà en un murmuri: «Gràcies per tot, estic orgullós de tu, fill meu».

JERONI.-  Te n'adones del què has aconseguit? Que el teu fill sigui un...

MIKI.-  Digue-ho! Digue-ho! Un maricon!

MONTSE.-  No diguis bestieses. Simplement ets un nano amb molta sensibilitat.

JERONI.-  És un tros de sarassa.

MIKI.-  El Pinochet té raó. M'enorgulleixo de les meves tendències homosexuals. Però, tranquils, aviat em casaré.

JERONI.-  Amb qui? Amb l'Antonio Gala?

MIKI.-  Amb la Dominica.

MONTSE.-  Amb la «nostra» Dominica?

MIKI.-  Em casaré amb ella per tal que pugui aconseguir els papers.

MONTSE.-  Aquesta mala pècora l'ha embolicat! Jeroni, fes alguna cosa.

JERONI.-  Sí. Li fotré una denúncia que l'enviaran al seu país volant. La mala puta!

MONTSE.-  No! Això no!

MIKI.-  A la que es rasca una mica, de seguida surt el racisme! No voleu compartir els vostres privilegis, reconeixeu-ho.

JERONI.-  No em mereixo això. He treballat com un boig per donar-vos una vida agradable.

MIKI.-  Has treballat com un boig per satisfer la teva ambició de poder. Nosaltres tan sols hem estat l'excusa. Les víctimes dels teus deliris de grandesa.

JERONI.-  Ja hi tornem a ser amb el discurs victimista. És molt còmode donar sempre la culpa als altres. Sembles en Pujol.

MONTSE.-  Amb en Pujol no t'hi fiquis. Al menys ell té tots els seus fills col·locats.

JERONI.-  No em diguis que ara ets de Convergència, tu.

MONTSE.-  Doncs sí, visca Catalunya!

(Es barallen a crits. Pare i fill protagonitzen un intent d'agressió física. MONTSE crida histèrica. Arriba DOMINICA.)

DOMINICA.-  Buenos días. Tempranito se han levantado los señores. ¿O es que todavía no se han acostado? Sí, es eso,   —119→   ya lo veo. Toda la noche de verbena ¿verdad? Eso está bien, así se quitan las penas.

(Tots tres la miren en silenci.)

¿Desean alguna cosa?

(MONTSE i JERONI es llancen sobre DOMINICA. MIKI intenta protegir-la.)

MONTSE.-  ¡¡Despedida!! ¡¡Estás despedida!! ¡No vuelvas a poner nunca los pies en esta casa!

(LAIA surt del darrere d'un moble des d'on ha seguit la discussió dels seus pares amb el seu germà. Canta.)

LAIA  Jo sí que tinc il·lusions

(JERONI arriba al seu estudi. Asseguda a terra, davant de la porta, MARIAJO espera.)

JERONI.-  No!! Però què cony fas aquí?

MARIAJO.-  Esperar-te. Necessito estar amb tu... estic malament...

JERONI.-  Però si són les set del matí!

MARIAJO.-  Fa una eternitat que no ens veiem. Deixa'm entrar!!

JERONI.-  Ves a la merda!!

MARIAJO.-  No siguis tan dur amb mi... sóc fràgil... només em quedaré cinc minuts...

JERONI.-  Millor per tu... Estic a punt de tornar-me boig!

MARIAJO.-  Com va el teu guió?

JERONI.-  El meu guió? El meu guió!! Mira què faig amb el meu guió!! (JERONI llança els fulls per totes bandes. Arrenca el teclat del seu ordinador i el fot per la finestra.) 

No puc més!! No serveixo per això!!

VEU D'UN VEÍ.-   Silenci!! No són hores de barallar-se! A veure si crido a la policia!

(JERONI s'esfondra. MARIAJO, sol·lícita, l'atén.)

MARIAJO.-  Calma't, per favor. Tots els artistes tenen els seus moments de crisi, és normal.

JERONI.-  Artista, jo? Una merda sóc! No tinc ni una espurna de talent.

(MARIAJO es treu el vestit. Es queda amb bodi amb lliguer.)

Però... què fas?

MARIAJO.-  Follaré amb tu. Això et calmarà.

JERONI.-  Però tu estàs boja? T'has plantejat si em ve de gust? No vull, em sents? No vull! No m'agrades! No et desitjo!

MARIAJO.-   (Descordant-lo.)  Tu deixa'm a mi...

JERONI.-  Joder con la tía...

MARIAJO.-  Exactamente: joder con la tía, eso es lo que vas a hacer.

JERONI.-   (Li pugen els dimonis.)  O sigui que vols guerra oi que sí? No et preocupis, et donaré el que estàs buscant... porca.

MARIAJO.-  Sí! Sí! Descarrega sobre meu tota la teva ansietat. Venja't! Venja't!!

(Interludi musical. Breus instants de foscor. Llum matinal. JERONI està adormit mig vestit. MARIAJO, encara amb bodi, llegeix uns folis.)

JERONI.-   (Despertant-se.)  Què... què passa?

MARIAJO.-  Després de fer l'amor t'has adormit com un bebè. Ho he aprofitat per llegir el teu guió. És boníssim! De veritat... tens moltíssim talent.

JERONI.-  Psse. Potser sí que es pot aprofitar... jo sempre dic que la creació és un deu per cent d'inspiració i un noranta per cent de transpiració.

MARIAJO.-  Els diàlegs són molt brillants.

JERONI.-  La veritat és que sempre he tingut facilitat pels diàlegs. (JERONI es posa a rellegir el què ha escrit.) 

MARIAJO.-  Bé, me n'haig d'anar a treballar...

JERONI.-  Collons... que lluny que ho veig tot això... Garrigosa... Sastre-Pellicer... assegurances i reassegurances... és com si no haguessin existit mai.

MARIAJO.-  Tu te n'has sortit. Ets l'únic. Ciao, amor. Faig tard.

(MARIAJO se'n va. JERONI es queda llegint el seu guió. De tant en tant deixa anar una riallada. Sona el telèfon.)

JERONI.-  ¡Ligia-Elena!

 (Busca el mòbil desesperadament, al final contesta.)  ¡Hola!

VEU MARIAJO.-   Hola. Sóc jo...

JERONI.-  Un altre cop?! Però si no fa ni cinc minuts que te n'has anat!

VEU MARIAJO.-  No m'he recordat de dir-te que he fet cafè. És a la cuina... i que... bé... que tot ha estat meravellós. Truca'm quan vulguis.

JERONI.-  Val, val, val. Adéu.

VEU CONTESTADOR.-  Éste es el contestador automático de Ligia-Elen (JERONI penja. Es queda pensatiu; fa el gest de marcar un número però es reté. Finalment es decideix; marca.) a Sánchez... es una pena pero no estoy. Déjame el mandado y te llamaré en seguida... en seguida que pueda, ha, ha, ha...

(JERONI penja sense deixar cap missatge...)

(DOMINICA, FIDEL i MIKI discuteixen.)

FIDEL.-  ¿Y ellos?

DOMINICA.-  Me han despedido al momento. Y su papá quiere poner una denuncia a la policía.

FIDEL.-  ¿Qué?!

MIKI.-  Mejor. Así las cosas están mucho más claras. Hay que optar por soluciones contundentes.

DOMINICA.-  ¿Qué soluciones?

MIKI.-  Manifestarnos. Convocar una rueda de prensa... quemar cajeros automáticos... hay formas de guerrilla urbana... conozco unos okupas... podemos tomar como punto de referencia a Jarrai.

DOMINICA.-  ¡Pero nosotros no podemos hacer nada de eso! ¡La policía no tiene que fijarse nunca en nosotros! ¿Qué quieres? ¿Que nos expulsen por revoltosos? Ustedes los jovencitos de acá ya están hartos de todo, pero nosotros todavía no hemos empezado a merendar.

FIDEL.-  Pero ¿a ti qué te pasa, chico? Quieres buscarnos la ruina.

MIKI.-  Yo lo único que quiero es ayudar.

FIDEL.-  Pues mejor te estás quietecito, hermano. Desde que te has propuesto ayudarnos, las cosas no podían ir peor. Y ahora una denuncia.

MIKI.-  Pero la boda se hará de todas formas...

DOMINICA.-  Señorito, vamos a dejarlo. Olvídate de la boda y vuelve a tu casa, a ti no te han despedido.

MIKI.-  Pero Dominica...

DOMINICA.-  Por favor. Vuelve y diles a tus papás que todo era una broma.

MIKI.-  Yo... yo no puedo volver. No quiero volver.

DOMINICA.-  ¡Dios mío! ¿Qué vamos a hacer? Voy a llamar a mi niño.

FIDEL.-  Pero si el niño tiene cinco años.

DOMINICA.-  Cuando me siento mal, lo único que me quita la pena es hablar con mi niño.

FIDEL.-  ¡Pues hablas con él cada día!

DOMINICA.-  ¡Será que cada día me siento mal! (Se'n va.) 

MIKI.-  Está nerviosa.

FIDEL.-  Ella tiene razón. Vete, chico. No nos ayudes más, por favor. Al final conseguirás que nos expulsen del país. Aquí nos tienen marginados, ¿sabes lo que quiero decir?

MIKI.-  Claro... porque yo también soy un marginado... sentimental.

FIDEL.-  ¿Estás enamorado?

MIKI.-  Creo que sí. Pero sin esperanzas.

FIDEL.-  ¡Tonterías! Si de verdad quieres a alguien tienes que lanzarte. Échale huevos y tira p'alante. Ya verás como serás bien recibido.

MIKI.-   (Tirant-se als braços de FIDEL.)  ¡Fidel! ¡Tenía tanto miedo a perderte!

FIDEL.-  ¿Pero, chico? ¿Qué es lo que te pasa?

MIKI.-  ¡Fidel!

FIDEL.-  La persona de la que hablabas... ¿soy yo?

MIKI.-  Sí.

FIDEL.-  Ya te cagas.

MIKI.-  ¿Tengo... posibilidades?

FIDEL.-  ¡Nooo! Mira chico, yo te respeto... pero yo no soy marica... perdón, homosexual... la verdad es que estoy con Dominica.

MIKI.-  ¿Con tu hermana? Eso es peor que lo mío.

FIDEL.-  No es mi hermana. Es mi novia... pero ella tiene un hijo, de otro... y no le conviene que el otro sepa que yo existo porque se lo quitaría ¿comprendes?

MIKI.-  ¿Está casada?

FIDEL.-  Allí sí. Aquí no.

MIKI.-  ¿Cómo que no?

FIDEL.-  Cuando se vino pagó un pasaporte nuevo, de soltera, con otro nombre.

MIKI.-  ¿No se llama Dominica?

FIDEL.-  Aquí sí. Allí no.

MIKI.-  Joder, no hay quien os entienda.

FIDEL.-  Nuestra vida es complicada.

MIKI.-  La nuestra también.

FIDEL.-  Lo imagino.

MIKI.-  ¿No quieres probar? Tú no tienes que hacer nada...

FIDEL.-  Oye chico, las manos quietas o te pego un hostia que te mato.

MIKI.-  ¡Sí, pégame! ¡Descarga toda tu rabia en mí! Pero no me margines. Ya es que te cagas: ¡hasta los marginados me marginan! No sirvo ni para ser marica.

FIDEL.-  Será mejor que te largues.

MIKI.-  ¿Y el grupo?

FIDEL.-  Olvídate de eso.

MIKI.-  De acuerdo. Me voy. Para siempre.

FIDEL.-  Cuídate mucho.

MIKI.-  ¿Puedo ir al lavabo? (MIKI, tràgic, se'n va al lavabo.) 

(JERONI està assegut en un tamboret alt de bar. Arriba RAÚL.)

JERONI.-  ¡Raúl! Por fin... ¿sabes algo del guión?

RAÚL.-  Mi amigo, el productor, está muy interesado. El viernes que viene da una fiesta en su casa y quiere que vayas.

JERONI.-  Pero ¡esto puede significar mi entrada en el mundo del cine!

RAÚL.-  El título le ha gustado mucho: «Hoy es el primer día del resto de mi vida...»

(JERONI al·lucina. S'imagina a sí mateix entrevistat.)

PERIODISTA 1.-   ¿Cuál es su secreto?

JERONI.-  Bueno, yo siempre digo que la creación es un diez por ciento de inspiración y un noventa por ciento de transpiración.

PERIODISTA 2.-   (Li fa una pregunta en suec.) 

JERONI.-  Bueno... es comercial pero con categoría... entre Orson Welles y Ingmar Bergman...  (Els periodistes desapareixen.)  ...por cierto ¿sabes algo de Ligia-Elena?

RAÚL.-  Está en Brasil.

JERONI.-  ¿Con aquel gorila?

RAÚL.-  Sí, con Nazarinho.

JERONI.-  ¡Vaya tipo! En la cara se le ve todo lo que ha estudiado, ¡ha, ha, ha!

RAÚL.-  Está forrado.

JERONI.-  Pues que le aproveche. A mí sí que... yo ahora estoy muy bien. Escribo..., estoy en casa..., leo, paseo... en fin, una vida tranquila y ordenada.

RAÚL.-  Qué envidia, chico.

JERONI.-  Te reirás... pero creo que estoy alcanzando una serena madurez.

RAÚL.-  Se te nota.

(Sopar de família. JERONI, MONTSE i LAIA sopen en silenci. La tele està posada amb les notícies del dia.)

LAIA.-  Bé, en vista de l'animació que hi ha en aquest local, em sembla que me'n vaig al cine...

JERONI.-  ¿Com que vas al cine?

LAIA.-  ...dels llençols blancs. Bona nit.

(MONTSE i JERONI es queden sols i en silenci.)

JERONI.-  La nena té raó. Això sembla un funeral. No t'entenc. ¿No he tornat al bon camí? Hauries d'estar contenta.

MONTSE.-  Puc ballar unes «bulerías» sobre la taula, si et sembla.

JERONI.-  Podries fer una altra cara, com a mínim.

MONTSE.-  I tu, què? Ja t'has mirat? Sembles la viva imatge de l'amargor. Tan desagradable és estar amb mi?

JERONI.-  Però què et passa? No ploris...

MONTSE.-  No estic plorant. Em moco. Puc?

(Sona el telèfon. JERONI l'agafa.)

JERONI.-  Hola. ¡Raúl! ¿Qué tal? No, esta noche no voy a salir... ¿hablaste con él? ¿Y qué...? no me digas... vale... vale... vale... el viernes por la noche. Adiós. ¡Y gracias! (Penja. Parla sota els efectes d'una gran commoció.) 

Era el Raúl. El seu amic, el productor, ha llegit el meu guió i li interessa. Divendres a la nit ens convida a una festa a casa seva.

 (Salta de joia.)  Te n'adones? El meu guió els ha agradat! (MONTSE se'n va. JERONI no se n'adona.) 

Això pot significar la meva entrada al món del cinema... t'imagines? El cinema! I demostra que el meu guió no és del tot dolent oi? (JERONI es gira, esperant la resposta de MONTSE. S'adona que està sol.) 

Montse! On ets?

MONTSE.-   (Off.)  Al vàter!

JERONI.-  Vaja... veig que t'alegres molt de que les coses em surtin bé.

(Soroll d'algú que tira la cadena.)

(MIKI està assegut a la tassa d'un WC. Psico-fonia de veus i fragments de melodies que ressonen dins del seu cap. MIKI obre un pot de pastilles i se les pren una darrere l'altra. Després fa una trucada pel mòbil.)

MIKI.-  Fidel... hola soy Miki.

FIDEL.-  ¿Miki? ¿Eres tú? ¿No habías ido al baño?

MIKI.-  Eso dije, sí.

FIDEL.-  ¿Dónde estás?

MIKI.-  Irremisiblemente lejos. Voy a un sitio del que no se puede volver.

FIDEL.-  Vale.

MIKI.-  ¿No lo pillas?

FIDEL.-  Así de repente... no.

MIKI.-  Bueno... da igual... Sólo quería decirte que conocerte ha sido lo más bello que me ha ocurrido en la vida...

(FIDEL retira l'oïda de l'aparell i escolta a MIKI que està parlant a l'habitació del costat.)

...y otra cosa... tengo todo un año de gimnasio pagado... mi padre se empeñó, ya sabes... si quieres aprovecharlo tú... es una pena desaprovechar tanta pasta... ¡Fidel! ¡¡Fidel!!

(FIDEL, d'un cop de puny, obre la porta del WC.)

FIDEL.-  ¡Qué cabrón! ¡Sabía que estabas en el lavabo! ¡Te has quedado conmigo, hermano! (MIKI es desmaia. FIDEL el recull en els seus braços.) 

¿Pero qué te pasa?

(JERONI i MONTSE vestits d'etiqueta.)

JERONI.-  Aquest moneder que portes no està molt passat de moda?

MONTSE.-  És l'únic que tinc de vestir.

JERONI.-  Te'n podies haver comprat un de nou.

MONTSE.-  No estem per despeses. Si vols me'n torno a casa...

JERONI.-  No diguis tonteries. Bé... som-hi... probablement serà una festa d'un ambient molt diferent al teu... bé, al nostre... comprens? Tu no et deixis impressionar. Natural i relaxada saps? No passa res.

MONTSE.-  Et prometo que no em rentaré els peus en el bidet ni m'eixugaré els mocs a les cortines.

JERONI.-  Com ets!

(L'escena s'omple de gent guapa. Música suau. Ambient de festa. JERONI i MONTSE semblen una mica perduts. Topen amb RAÚL i LIGIA-ELENA.)

MONTSE.-  ¡Raúl! (Petons.) 

RAÚL.-  ¿Cómo estás? Bueno, no hace falta que contestes, salta a la vista... estás preciosa.

MONTSE.-  Gracias.

RAÚL.-  ¿Conocéis a Ligia-Elena?

JERONI.-   (Nerviosíssim.)  ¿Eh? Ah, sí, sí... creo que sí... (Li dóna la mà a LIGIA-ELENA.) 

LIGIA-ELENA.-  Puedes besarme... si tu esposa lo permite...

MONTSE.-  Pues claro. (Petons.) 

MONTSE.-   (A LIGIA-ELENA, després de besar-la.) Qué perfume tan bueno. ¿Es Calvin Klein?

LIGIA-ELENA.-  Sí. Siempre lo uso.

MONTSE.-  Ya.

JERONI.-   (A RAÚL.)  ¿Y tu amigo, el productor?

RAÚL.-  Tranquilo, chico. Ahora te lo presento.  (S'acosta FRAN VIDAL. JERONI es queda gelat en veure'l.)  Mira, Jeroni, te presento a Fran Vidal. Le ha encantado el guión ¿verdad? Él es Jeroni...

FRAN VIDAL.-  Sí, crec que ens vàrem conèixer en circumstàncies una mica diferents... espero que no m'ho tinguis en compte.

JERONI.-  No, i ara!

FRAN VIDAL.-  ...estava molt obcecat amb la Ligia-Elena... encara vas amb ella?

JERONI.-   (Dissimulant.)  He, he, no sé pas a què es refereix... Li presento la meva esposa... Montse, aquest és el Fran Vidal, el futur productor...

MONTSE.-  Hola.

FRAN VIDAL.-   Et felicito, noi.

JERONI.-  Li ha agradat el meu guió?

FRAN VIDAL.-   Et felicito per la teva dona. És guapíssima.

MONTSE.-   (Afalagada.)  Vaja... gràcies.

JERONI.-  Ah! sí... és clar... però el guió...

FRAN VIDAL.-  Ja en parlarem. Em permets que monopolitzi una mica a la teva encantadora esposa?

(FRAN VIDAL s'emporta MONTSE de bracet. Es confonen entre els convidats de la festa.)

JERONI.-   (A RAÚL.)  Crec que li interessa més la meva dona que el meu guió.

RAÚL.-  No te preocupes, hermano... Cada cosa a su tiempo.

JERONI.-  On s'han fotut?

(JERONI intenta controlar on són FRAN VIDAL i MONTSE. Estira el coll per veure-ho.)ç

LIGIA-ELENA.-  ¿Qué pasa, Geranio? Vigilando a tu mujer...

JERONI.-  ¿Eh?

LIGIA-ELENA.-  Te prohíbo que estés celoso de otra que no sea yo.

JERONI.-  Encima.

LIGIA-ELENA.-  ¿Estás enfadado?

JERONI.-  Dijiste que me llamarías... y has desaparecido sin decir nada...

LIGIA-ELENA.-  Vamos mi amor, no me regañes.

(S'acosta NAZARINHO acompanyat d'una rossa.)

JERONI.-  Mira quién viene... el eslabón perdido. ¿Sigues con él?

LIGIA-ELENA.-  ¡Qué va! Es un buen amigo pero nada más.

NAZARINHO.-  ¿Cómo estás, garota?

LIGIA-ELENA.-  Muy bien ¿y tú? ¿Conoces a Jeroni, verdad?

NAZARINHO.-   Claro.

(NAZARINHO apreta fortament la mà de JERONI. Aquest es retorça de dolor.)

JERONI.-  ¡¡Aughhh!! ¡¡Mi mano!!

NAZARINHO.-  Lo siento.

LIGIA-ELENA.-  Es como un niño. Siempre hace las mismas bromas.

JERONI.-  Sí, ya veo, he, he...

NAZARINHO.-   ¿A qué se dedica, tu amigo?

LIGIA-ELENA.-  Es cineasta. De la escuela de Barcelona.

RUBIA.-  ¡¿Cineasta?! Yo quiero ser actriz.

LIGIA-ELENA.-  Fran Vidal va a producir su próxima película.

JERONI.-  Mira, hablando del rey de Roma...

(Apareix FRAN VIDAL acompanyat de MONTSE.)

FRAN VIDAL.-    (A NAZARINHO.)  Nazarinho... te presento a la mujer de mi vida. Creo que haré locuras por ella.

MONTSE.-  Desgraciadamente para Fran, estoy casada y tengo dos hijos.

FRAN VIDAL.-  Sí, y aquí el amigo es su marido. Es el único defecto que le encuentro a MONTSE. Ha, ha, ha!

TOTS.-  Ha, ha, ha!

NAZARINHO.-   Me han dicho que vas a producir cine. Yo quiero también. Quiero producir la próxima película de la Rubia.

FRAN VIDAL.-  Podemos hacer una coproducción con subvención de la Unión Europea. Sólo nos falta una historia.

MONTSE.-  ¡El guión de mi marido!

FRAN VIDAL.-   ¡Claro! Tus deseos son órdenes.

NAZARINHO.-   ¡Qué bueno! ¡Lo tenemos too para hacer un éxito! ¿Estás contenta, Rubia?

RUBIA.-  ¿Tu guión trata de una mujer-policía de Los Ángeles?

JERONI.-  ¿Eh? No, claro que no. ¿Por qué?

RUBIA.-  Porque lo que yo quiero es interpretar a una mujer policía de Los Ángeles. Bueno... mi idea es una chica guapa, así como yo, pero que por la noche es prostituta de lujo y por el día teniente de policía.

NAZARINHO.-  Es una idea genial ¿no?

JERONI.-  Però què diu aquesta?

FRAN VIDAL.-    (Tallant.)  Bé, bé, ja en parlarem. La setmana que ve organitzarem unes reunions de treball... mentrestant em permets que continuï monopolitzant a la teva esposa, amic Jeroni?

JERONI.-  És clar.

(RAÚL canta en el micro. Un tema ballable. «Bruca Manigüá». Les parelles ballen. Coreografia. LIGIA-ELENA treu a ballar a JERONI. Ballen molt abraçadets.)

JERONI.-  Si mi mujer nos ve bailar así...

LIGIA-ELENA.-  No te preocupes más de ella y hazme caso a mí. ¿Sabes que esta noche estás muy guapetón?

JERONI.-  Tú tampoco estás mal...

(S'acosten NAZARINHO i la RUBIA.)

NAZARINHO.-  Esto es muy aburrido. Nos vamos a El Vedado. ¿Os venís?

LIGIA-ELENA.-  Buena idea.

JERONI.-  Yo... no puedo... mi mujer...

LIGIA-ELENA.-  Ven conmigo, Geranio... necesito tu compañía mi amor... por favor te lo pido. Ven.

JERONI.-  Pero no puedo hacerle esto a Montse. ¿Quién la llevará a casa?

LIGIA-ELENA.-  Raúl la acompañará... inventará una excusa, cualquier cosa... lo hace muy bien, en realidad es un profesional de la cosa.

JERONI.-  Em sembla que tindré problemes.

(Surten tots quatre.)

(En una habitació d'hospital, MIKI és al llit. Amb ell, MONTSE, FIDEL i DOMINICA amb unes flors.)

MIKI.-  No siguis plasta, mama. No penso tornar. Me n'aniré a viure amb ells... de moment.

FIDEL.-  Será un placer.

MONTSE.-  Però això no pot ser!

MIKI.-  Per favor, mama... no facis una escena. Necessito veure les coses clares.

MONTSE.-  Després de tot el que ha passat, el teu lloc és a casa, amb els teus... i no amb uns estranys.

DOMINICA.-  Perdone, usted, señora, pero por lo visto, Miki prefiere «los estranys» a los «seus».

FIDEL.-  Por algo será.

MIKI.-   (A la seva germana.)  I tu com estàs germaneta?

LAIA.-  Feta caldo. No podia imaginar-me res més chungo.

MIKI.-  Sí, ja ho veus.

LAIA.-  Hauré de canviar tot el meu treball. Relacions familiars, entorn social, estatus econòmic... tot ha canviat.

(Entra una INFERMERA.)

INFERMERA.-  Jovenet, aquí té l'alta. Pot vestir-se i deixar lliure el llit entesos?

MONTSE.-  Però com? Estan segurs que ja està curat?

INFERMERA.-  Lo seu és incurable.

MIKI.-  El què està clar és que en aquest hospital sóc «persona non grata».

FIDEL.-  ¿Esta es la famosa Seguridad Social?

MONTSE.-  Però Com poden donar-li falta? S'ha pres tot un pot de pastilles!

INFERMERA.-   Pastilles per la tos.

MONTSE.-  Per la tos?!

MIKI.-  Bé... no m'hi vaig fixar gaire... quan una persona està a punt de suïcidar-se no està per llegir etiquetes.

INFERMERA.-   Ha passat la nit aquí perquè estava molt nerviós. I ara, «andando».

LAIA.-  Li retreu que no s'hagi suïcidat? Quina canya.

INFERMERA.-  No ha estat ni mig segon en perill. I ara perdonin, he d'atendre malalts de veritat.

MONTSE.-  Però ell, amb aquest acte, ha demanat socors.

DOCTOR.-  Amb un fill així és vostè qui hauria de demanar socors.

(A la cuina. MONTSE i JERONI es troben en plena discussió.)

MONTSE.-  Es quedarà a viure amb ells. I tot per culpa teva!

JERONI.-  No hi tornem. Calma't... Canviar d'aires li anirà bé. A tots ens anirà bé.

MONTSE.-  Què vols dir?

JERONI.-  Crec que ha arribat el moment de que tu i jo parlem seriosament.

MONTSE.-  Que potser estàvem parlant de broma? Perdona, no me n'havia adonat.

JERONI.-  Montserrat... afrontem la realitat. El nostre matrimoni no funciona.

MONTSE.-  És un matrimoni? Perdona, tampoc me n'havia adonat.

JERONI.-  Prou sarcasmes, per favor. Al pas que anem acabarem detestant-nos.

MONTSE.-  Què dius ara! Això seria terrible.

JERONI.-  Montse, per favor...

MONTSE.-  Vols divorciar-te, oi?

JERONI.-  Ja estàs traient les coses de lloc. Estic parlant d'un replantejament...  (MONTSE es tapa la cara amb les mans i sacseja les espatlles.)  No! No ploris! No puc suportar-ho.

MONTSE.-   (Destapant-se.)  Estic rient!

JERONI.-  Ah, vaja... m'alegro que et sembli còmic.

MONTSE.-  Tu em sembles còmic. Amb les teves pors cristianoides i les teves covardies i la teva fastigosa mala consciència.

JERONI.-  No t'ho prenguis així... Crec que el més intel·ligent seria provar de conservar la tendresa...

MONTSE.-  Vols que t'escolti entendrida?

JERONI.-  Vull que provis de comprendre'm.

MONTSE.-  Però si et comprenc perfectament! Han acceptat el teu guió, les coses et van de puta mare i estàs enamorat. I vols disfrutar de tot això sense noses.

JERONI.-  Cony, tens una manera de dir les coses.

MONTSE.-  Saps per què t'entenc tan bé? Perquè jo també vull el divorci.

JERONI.-  Com? Què estàs dient?

MONTSE.-  Estic dient que ja no t'estimo.

JERONI.-  No m'estimes? Com és?

MONTSE.-  Em vaig casar amb tu als dinou anys. Els meus pares van agafar un cabreig fenomenal, em sembla que l'infart del meu pare va tenir molt a veure amb el nostre casament... però jo era feliç... i els primers temps van ser genials... anàvem molt al cine del barri, el Roxy... ens tallaven la corrent per no pagar... ens afartàvem d'espaguetis de matinada... tu intentaves vendre assegurances de porta en porta i mai no en col·locaves ni una... fins que el meu pare no et va enxufar... després van venir els nens, et van ascendir... vàrem comprar aquesta casa tan mona...

JERONI.-  Tu deies que t'agradava.

MONTSE.-  I segurament era veritat. Jo no pensava mai en mi, sinó en l'amor; l'amor del meu marit, l'amor dels meus fills... l'amor del meu gosset, del meu gatet, l'amor... I l'amor propi? Me'n vaig oblidar. Era jove i tonta del cul.

JERONI.-  Però ara has canviat.

MONTSE.-  Sí. Ara ja no sóc jove.

JERONI.-  Estàs deprimida. Hauries de demanar ajuda professional. Sense manies.

MONTSE.-  No estic grillada, si això és el que vols dir. El què em passa és que tinc trenta-vuit anys i sóc guapa, encara que tu ho hagis oblidat. I no he viscut. Vull viure, sortir, divertir-me... riure, ara que encara ho puc fer sense que se'm notin gaire les arrugues.

JERONI.-   (Melodramàtic.)  Quan vas deixar d'estimar-me? Diga-m'ho, per favor.

MONTSE.-  Ara no facis figa: estem parlant de divorci.

JERONI.-  Divorci, divorci... Hi ha altres solucions! Pensa en els teus fills... potser no s'ha perdut tot entre nosaltres.

MONTSE.-  És clar que no. Ja veuràs com serem bons amics. A més a més... vull demanar-te un favor.

JERONI.-  El que vulguis.

MONTSE.-  Podries ocupar-te de la Laia durant quinze dies? Jo me'n vull anar.

JERONI.-  Gran idea. Vas a casa de ta mare?

MONTSE.-  No. El Fran Vidal m'ha convidat a Nova York amb ell.

JERONI.-  Eh? Quèee?! No siguis tonta. Si el Vidal et convida és perquè se't vol follar.

MONTSE.-  No! Vols dir?

JERONI.-  És clar que sí! Ets massa ingènua.

MONTSE.-  Jeroni, al Vidal no li cal convidar-me a Nova York per follar-se'm.

JERONI.-  Què... què vols dir?

MONTSE.-  No t'ho imagines? Va ser casualitat que l'altra nit te n'anessis deixant-te el guió i la dona? Doncs ja ho veus: me'n vaig anar al llit amb ell. I tu tens el teu guió. Missió acomplida... i de passada, em vaig adonar que ja no t'estimava.

JERONI.-  No deixaré que ho facis! Tu no coneixes als tipus com el Fran Vidal... és un porc, un gàngster, un xulo-piscines!!

MONTSE.-  Al menys se'l veu venir. No com altres...

JERONI.-  T'has enamorat d'ell?

MONTSE.-  Quina paraula tan grandiloqüent! Enamorada! Em tracta bé, li interessa tot el que dic, i al llit ens entenem perfectament.

JERONI.-  Espera!! Ja ho entenc... Va ser el Raúl qui va combinar la invitació de l'altre dia... per presentar-te el Fran Vidal! Això ha estat cosa seva! Li trencaré la cara.

MONTSE.-  Jeroni!

JERONI.-  Que faci això amb les seves mulates, si es deixen, però amb tu no ho permetré.

MONTSE.-  Serà millor que ho sàpigues: fins que no vaig conèixer el Fran, vaig ser l'amant del Raúl.

(JERONI s'adreça corrents a un altre punt de l'escenari.)

(JERONI es llança sobre RAÚL.)

JERONI.-  ¡¡Cerdo!!

RAÚL.-  ¿Qué pasa, mi hermano?

JERONI.-  ¡Eres un hijo de puta!

RAÚL.-  Ya veo. Montse te lo ha contado todo.

JERONI.-  Y cuando te has cansado de ella se la has pasado a Fran Vidal.

RAÚL.-  Chico, no te lo tomes así... tú te fuiste con Ligia-Elena... y ellos se quedaron solos.

JERONI.-  ¡Eres repugnante!

(JERONI intenta agredir a RAÚL. Aquest el subjecta.)

RAÚL.-  Y tú eres un comemierda. Lo fuiste en Cuba y lo eres aquí. Siempre con tus aires de superioridad y tus delirios de grandeza. No te merecías a tu mujer, lo vi el primer día. Montse vale mucho, es una hembra tremenda... se la presenté a Fran por ver si salía de la mierda de vida que tú le dabas.

JERONI.-  Le retiraré el permiso para hacer mi guión. Si quiere ideas, que las busque.

RAÚL.-  De hecho, de tu guión sólo nos interesa el título. Pero te pagaremos bien... no te apures.

JERONI.-  ¿«Nos» interesa? ¿Te pagaremos? ¿Qué quieres decir?

RAÚL.-  Yo también estoy en el proyecto. Protagonista masculino.

JERONI.-  Pero si en mi historia no sale ningún negro.

RAÚL.-  Ya te he dicho que sólo vamos a conservar el título. Tu película no vale nada.

JERONI.-  Te denunciaré. Te expulsarán del país. Fidel te arreglará las cuentas ¡gusano!

(JERONI es dirigeix corrents a un altre punt de l'escenari. JERONI es llança sobre LIGIA-ELENA.)

JERONI.-  ¡Ligia-Elena! ¡Por fin! ¡Quiero pedirte algo! Es una sorpresa.

LIGIA-ELENA.-  Geranio... te dije que llamases siempre antes de venir. No me gustan las sorpresas.

JERONI.-  Ésta te va a gustar. Casémonos.

LIGIA-ELENA.-  ¿Qué?

JERONI.-  Voy a divorciarme. Podremos casarnos.

LIGIA-ELENA.-  ¿Y qué te hace pensar que yo quiero casarme contigo?

JERONI.-  ¿No me quieres?

LIGIA-ELENA.-  No es eso, Geranio... sólo que soy alérgica al matrimonio.

JERONI.-  Pues con Fran Vidal sí querías casarte.

LIGIA-ELENA.-  Fran era otra cosa.

JERONI.-  Claro. A él le quieres y a mí no, confiésalo.

LIGIA-ELENA.-  Pareces la policía secreta. Yo no tengo nada que confesar.

JERONI.-  Me has tratado como un mamarracho.

LIGIA-ELENA.-  Oye, chico, ¿por qué no te haces un favor? Vuelve a casa con tu mujer y tus hijos... ella es bien guapa.

JERONI.-  Es acojonante lo guapa que encontráis todos a mi mujer. ¿Tú también te la has tirado?

LIGIA-ELENA.-  No me habría importado. Cosas peores me he tirado... y no miro a nadie.

JERONI.-  ¿Sabes con quien tendrías que casarte? ¡Con Raúl! Tal para cual. Un macarra con una puta. ¿Cuánto quieres? ¿Cuánto cobras por un polvo?

LIGIA-ELENA.-  Está muy por encima de tus posibilidades. Y ahora vete. Y no vuelvas nunca más a mirarme a la cara, cabrón.

JERONI.-  Perdona... me he pasado... estoy volviéndome loco... te amo...

LIGIA-ELENA.-  Pobre Geranio... (Canta.) 

Tú no eres malo

(Al final, LIGIA-ELENA se'n va. JERONI es queda sol. S'asseu a terra. Plora. Entra LAIA.)

JERONI.-  Laia... filleta meva... vine amb el papa...

LAIA.-  Ja no t'estimo. Has fet plorar a la mama. A més, hem parlat amb un advocat i ens hauràs de pagar una pensió que ens permeti continuar vivint amb el mateix nivell de vida que fins ara... I el 4x4 se'l queda la mama.

JERONI.-   (Plorant.)  El 4x4 no!

(Una filera de butaques. Tots els personatges estan asseguts davant del públic. Estan veient una pel·lícula. Música de final, tothom aplaudeix. S'encenen els llums. S'aixequen.)

RAÚL.-  Jeroni! ¡Chico!¡Cuánto tiempo!

(JERONI i RAÚL s'abracen.)

JERONI.-  Calcula. Más de dos años.

RAÚL.-  Me alegro de que hayas venido al estreno. ¿Te ha gustado la película?

JERONI.-  Tú estás muy bien.

RAÚL.-  Gracias. Creo que esta vez va en serio la cosa, el mes que viene empiezo otra película... con Ventura Pons.

JERONI.-  Bueno eso ya son palabras mayores. ¿Y Ligia-Elena? ¿Sabes algo de ella?

(Li ensenya. LIGIA-ELENA i FRAN VIDAL parlen animadament amb els altres convidats.)

RAÚL.-  Allí está. Se casó con Fran Vidal. ¿No lo sabías?

JERONI.-  Finalmente lo consiguió.

RAÚL.-  Sí, ¡ha, ha!

(Algú reclama l'atenció de JERONI.)

LLUISMA.-  No saludis. Com que ets tan important...

JERONI.-  ¡Hombre! Tu per aquí?

LLUISMA.-  Quin rave de pel·lícula.

JERONI.-  Un horror. Escolta, jo no hi tinc res a veure.

LLUISMA.-  Ja, ja.

JERONI.-  Què és de la teva vida?

LLUISMA.-  Estic en un observatori. Apassionant.

JERONI.-  Ara ets astròleg? Com el Rappel?

LLUISMA.-  No! Un observatori cultural de les tendències artístiques del mestissatge a la Mediterrània Sud.

JERONI.-  De la Generalitat?

LLUISMA.-  Sí. Com ho saps?

JERONI.-  Intuició masculina. Dóna gust comprovar que els nostres impostos s'inverteixen en coses de profit i no en xorrades com guarderies i geriàtrics.

LLUISMA.-  Exacte.

MARIAJO.-  Perdó per la interrupció...

JERONI.-  Coneixes a la meva dona? Maria José... Mariajo pels amics...

MARIAJO.-  Encantada.

LLUISMA.-  Tan de gust.

(MARIAJO i LLUISMA es besen. MARIAJO està embarassada.)

MARIAJO.-  Jeroni, has vist qui hi ha? La Montserrat. Montse!!

MONTSE.-  Hola Jeroni...  (Es fan un petó a cada galta.)  Hola Mariajo... que bé que hagueu vingut.

JERONI.-  Estàs preciosa, estimada.

MONTSE.-  De veres? Tu que me mires amb bons ulls.

MARIAJO.-  El Raúl deu estar content. La pel·lícula és un èxit.

MONTSE.-  Em penso que sí... bé, sembla que a tothom li ha agradat. Precisament, amb el Raúl comentàvem que el títol és un encert.

JERONI.-  De debò? No ho dius per donar-me una alegria?

MARIAJO.-   (A FRAN.)  El meu marit escriu sap? El títol és seu.

FRAN.-   Si jo fos el seu marit, no perdria el temps escrivint... em passaria tot el dia contemplant-la a vostè.

MARIAJO.-  Vaja! Quines coses diu, vostè!

LIGIA-ELENA.-  Pero ¿es que siempre vas a coquetear con todas? ¿No piensas darte nunca un respiro?

(MONTSE fa un crit. Ha entrat la DOMINICA.)

MONTSE.-  ¡¡Dominica!!

DOMINICA.-  ¡¡Señora, digo Montse!! (Petons.) 

Buenas noches, señor... digo Jeroni...

MONTSE.-  ¿Qué tal en el nuevo trabajo?

DOMINICA.-  Estupendo. El teléfono siempre me apasionó.

MONTSE.-  Li vaig passar la meva feina de recepcionista amb l'oftalmòleg. Per compensar-la de l'acomiadament.

JERONI.-  Molt bé.

DOMINICA.-  No vean cómo me pongo: yo solita con un teléfono de seis líneas ¡ocho horas diarias!

TOTS TRES.-  Ha, ha, ha!

DOMINICA.-  Vaya, allí están Miki y Fidel.

(MIKI i FIDEL estan parlant amb LLUISMA.)

LLUISMA.-  El que m'expliqueu em sembla molt interessant. Però molt, eh.

FIDEL.-  La música que nosotros hacemos es dominicana, la bachata, pero cantada en estilo moderno, tipo rap.

MIKI.-  Y en català, per descomptat... Bé, bilingüe. En pla integrador.

LLUISMA.-  Magnífic... Per què no veniu tots dos a casa i en parlem amb més calma?

FIDEL.-  Yo no puedo. Ahí está Dominica. Ve tú.

LLUISMA.-  Véns?

MIKI.-  Sí, és clar... per què no?

MONTSE.-  El Raúl i jo hem decidit adoptar un nen... de color... hi ha tanta discriminació oi que sí? Ets la primera persona que ho sap.

JERONI.-  Fantàstic. Ets feliç?

MONTSE.-  Molt. No et pots figurar lo bo que és el Raúl amb mi... i tu, estàs bé?

JERONI.-  De primera. Amb la Mariajo hem obert una auditoria d'assegurances pròpia. Tenim propostes de fusió internacional...

MONTSE.-  Sí o què?

JERONI.-  I... d'altra banda... he començat a escriure una novel·la... aquest cop va de debò.

MONTSE.-  De veres? Estic segura que l'acabaràs. Seguríssima. Ets feliç?

JERONI.-  Moltíssim.

(Les veus van pujant de volum. Converses creuades. Rialles. Per un lateral apareix la LAIA. Canta al públic.)

LAIA  Despertar de Laia