Saber llegir sense prejudicis ni apriorismes és, efectivament, un gran bé, que permet de descobrir claus i significacions, missatges i referències, incloses pels autors en llurs obres, pensant segurament en uns destinataris concrets i poc preocupants del fet que el públic en general, o els historiadors de la literatura en particular, arribin o no a copsar-les.
Aquest és el cas de determinats passatges de Gassull en relació amb Corella, amb la seva personalitat de doble seny i amb la seva obra clandestina més important, el Tirant lo Blanc (Guia, 1996). Justament, és l'autoria de Corella la que dóna una explicació convincent al conegut fragment de Lo somni de Joan Joan on apareixen esmentats, conjuntament, lo salmista, lo Tirant i ell (Corella publicà, l'any del Tirant i mitjançant el mateix editor, la seva traducció dels Salms, que fou perseguida per la Inquisició) i on una senyora sabuda i llegida pregunta quin és el nom del déu d'amor (que, per cert, al Tirant no apareix esmentat, donant-se el cas que la fletxa d'amor que anà al cor de Tirant li la tirà Venus). Com altres d'avui, que s'entesten a no voler llegir, no ja en les meves prosaiques lletres, sinó en les del gentil estil de Corella, que aquest ―i no un cavaller que no ho era, escriptor― és el veritable autor del Tirant. De fet, sobre l'autoria del Tirant i sobre altres aspectes de la personalitat de Corella, Gassull ens deixà encara més indicis.
Una certa relació entre Corella i Gassull, tots dos cavallers lletraferits, podríem pressuposar-la peí fet que el segon figura, al colofó de La vida de santa Magdalena, en cobles, com a autor d'aquesta obra, impresa l'any 1505, però escrita, segons que diu el mateix colofó l'any 1496 (Cantavella & Jàfer, 1989), i es dóna el cas que aqüestes cobles segueixen, gairebé estrofa rere estrofa, La istòria de la gloriosa santa Magdalena de Corella (Miquel i Planas, 1916). El fet que la versió versificada arribes a la impremta, mentre que l'obra original, en prosa, restes estranyament inèdita, potser seria degut a un cert projudaisme observable en les obres de Corella, inadmissible en temps d'Inquisició; així, en efecte, Corella presenta la Magdalena com «de clara e noble sanch, de l'exçel·lent virtuós linatge del real trip de Judà», mentre que a les cobles es consigna simplement que va néixer «de sang preclara». És probable que Corella ja no pogués fer imprimir La istòria de la gloriosa santa Magdalena (dedicada a la viuda Flors de Vallterra, la qual encara era casada el 1482), a diferència de l'anterior, Vida de la gloriosa santa Anna, que encara la va poder fer passar pels obradors, amb frases com «fon natural aquesta honestíssima senyora [santa Anna], del noble estrenu real trip de Judà» i construccions sinònimes de l'estil de «segons la consuetut de la llei judaica» i «segons la consuetut d'aquell sant poble». Tanmateix, posats ja en temps d'Inquisició (ençà del 1482), no crec que s'haguès pogut imprimir una obra on es parlava del poble jueu en termes de «noble estrenu real» i «sant». Així, dones, si la primera (La vida de santa Anna) encara va eixir dels obradors de la impremta valenciana, la segona (La istòria de santa Magdalena), ni gairebé cap altra obra declarada de Corella, no va arribar a entrar-hi.
Tanmateix, és tornant a la poesia satírica quan retrobem les claus i les referències adés al·ludides, no descobertes fins avui perquè, potser, ningú no les cercava per mor de l'estereòtip d'un Corella seràfic, aristocràtic, teològic i allunyat de la cort de Venus o, dit més planerament, del consum, literari o no, d'olives i altres fruits de metaforització eròtica. Un Corella, a més, amb una producció profana que ha estat reclosa per la crítica a la seva època de joventut, quan la realitat és que devia continuar escrivint de tot al llarg de la seva vida, per bé que certes coses les escrivia d'amagat. El bo de Miquel i Planas (1916), tenint la pensada, a la vista de certes concordances que s'hi donaven, d'una possible atribució a Corella del molt desimbolt Col·loqui de dames, conclogué, espantat davant d'aquesta possibilitat, que «no es pot acceptar de cap manera» tal adjudicado. I el sorneguer de Joan Fuster (1993), arribant a plantejar-se si Corella podia haver estat «l'intermediari en la corellització del Tirant», en refusà la possibilitat perquè «cap a les darreries de la seua vida, ja només era una mòmia beata».
Sense perjudici de tornar, en una altra ocasió, sobre el Col·loqui de dames, avui em plau de presentar la hipòtesi que l'anònim «síndic del comú dels peixcadors», en Lo procés de les olives (1496), és Joan Roís de Corella. I resulta sorprenent de constatar que ningú no hagi manifestat la més mínima curiositat per indagar quin dels poetes de la València d'aleshores podia ser aquest síndic anònim, autor d'uns versos que no desmereixen, ans al contrari, dels de Fenollar, Moreno, Gassull o Vinyoles. Sembla com si no hi hagués gaire interès a remoure res. Un indici d'una possible influència corelliana en Lo procés de les olives, per l'ús d'una metàfora eròtico-olienca, el teníem a la vista en el Debat ab Caldesa, gran part del qual és escrit amb el mateix estrofisme que Lo procés:
«Fortuna cruel a vós tan portàtil,
que, morta, cercau poblat o desert,
del nostre setrill, puix l'oli n'és verd,
lo cap, si fa bla e no madur dàtil».
(Carbonell, 1973, p. 56)
però, que jo sàpiga, ningú no havia relacionat mai el cap del setrill i l'oli verd corellians amb la referida obra col·lectiva dels poetes valencians, en la qual Gassull i Moreno (vs. 735 i 1.396) fan un ús metafòric semblant, amb significació eròtica, del mot setrill.
En Lo procés de les olives, després del debat inicial entre Bernat Fenollar i Joan Moreno, intervé Jaume Gassull, com a procurador d'en Moreno, la qual cosa provoca l'entrada a la lliça poètica d'un nou interlocutor, el qual hi és presentat així: «Escriu u a mossèn Gassull, lo qual, per no ésser conegut, se sotascriu "lo síndic del comú de peixcadors"; i vol que la resposta sia donada a missèr Verdanxa» (Jàfer, Pitaren & Gimeno, 1988, p. 102). Aquest missèr mitjancer, home de confiança del poeta anònim ―i no té cap fonament suposar que el poeta intervinent sigui en Verdanxa, com suggereix S. Guinot (1921, p. 31)―, és el notari Joan Verdanxa, de qui Joan Roís de Corella era amic i client (Riquer, 1964, p. 257), el qual notari també era poeta, concursant al certamen marià de 1474 (Ferrando, 1983, p. 182) i participant en una altra Qüestió moguda per mossèn Fenollar, prevere, a en Verdanxa i a en Vilaspinosa, notaris (Francesc Pelagi Briz i Fernández, 1868, ps. 63-91), de la qual oferiren ser el jutge a mestre Corella, que no acceptà malgrat els afalacs que els contendents li adreçaren. Així, doncs, que fos Corella qui s'hi fes representar per missèr Verdanxa, en la ficció literària reportada, és ben versemblant, d'antuvi. Com també ho és el fet que la intervenció fos per defensar-hi mossèn Fenollar, amic i interlocutor poètic de Corella, com és ben sabut.
Es desenvolupa, a continuació, un debat entre el Síndic i Gassull, amb dues intervencions per cada part (de 64 versos les del Síndic i de 112 les de Gassull), on el Síndic es refereix a mossèn Fenollar, per tres vegades (versos 480, 642 i 701), amb l'apel·latiu afectuós de Fenoll, el mateix que ja havia utilitzat Corella en la resposta a la demanda de Fenollar sobre la imperfecció humana (Carbonell, ps. 50-51) i que fou també usat, a partir de la mateixa font (reproduir rims i proses de Corella es cotitzava), per Miquel Estela, el jutge que substituí Corella en la Qüestió moguda per mossèn Fenollar, i per Joan Moreno, en la seva intervenció següent en Lo procés de les olives (vers 826). Encara es podria rastrejar la presència d'altres trets léxics o fraseològics de Corella en els versos del Síndic, com ara l'ús dels mots i les expressions «afable» (v. 465), «ficte» (vs. 477, 526 i 658), «jutge molt just» (v. 474), «en Temple de Venus que fine sa vida» (v. 488), «més mortes que vives» (v. 496), «ab goig sens fatiga» (v. 505), «i hoc sia hoc, i el no sia no» (v. 699). Tanmateix, allò que més ens interessa, ara, són les insinuacions i les segones intencions contingudes en els versos que Gassull adreça al Síndic.
A les dues primeres estrofes de la primera resposta, Gassull blasma el Síndic per entrometre's en «lo procés», dient-li que si això de posar-se en el que no l'importa ho fa molt sovint, no hi bastaran els béns del comú ni els seus per a pagar danys i despeses; i li recomana que reclami al batle o al mostassaf, si es considera perjudicat en alguna cosa; l'insta a preocupar-se de les eines dels pescadors (xàrcies, brogines, sirgants) i, el que ara ens interessa, es contraataca amb al·lusions a la seva vida real:
«Perquè, fins a hui, per nenguna via
(puix tant per lo clero vos entremeteu)
no sé que en capítol pugau tenir veu,
ni menys empatxar-vos de la sagrestia».
(vs. 537-540)
Al meu entendre, Gassull es permet de criticar-hi la, diguem-ne, desviació clerical d'un col·lega seu de l'estament dels cavallers, el qual, a més, no treu gaire profít d'aquesta dedicado, car Corella devia tenir més èxit com a mestre en teologia en els àmbits civils (dictava lligons a la sala de la Casa de la Ciutat, contractat pels jurats) que en els religiosos, on topetà amb la Inquisició. A més, doncs, de resultar bastant versemblant, segons aquesta interpretació, el passatge suara reportat ens informa de la condició de no clergue de Corella ―si és Corella el Síndic―, amb la subsegüent marginalitat pel que fa a l'autoritat del capítol de la Seu i a les prebendes de les sagristies.
A les estrofes cinquena i sisena, en afirmar Gassull que allò que ell volia era posar pau entre Fenollar i Moreno, sobta la inclusió, per dues vegades, del gerundi del verb tirar, com si es tractés de referències al Tirant, això és, d'esmentar l'obra justament en les paraules adreçades al seu autor:
«I, perquè millor degués conduir-los,
i almenys de Moreno fes taula lo joc,
entrí ab la sua, perquè, poc a poc,
tirant i mollant, pogués avenir-los».
(vs. 561-564)
«Però, puix, tirant a pedra perduda,
voleu de Moreno lo mal encarir...».
(vs. 573-574)
Aquesta interpretació d'intencions és reforçada pel fet que, en un dels darrers versos de la segona resposta, Gassull acusa el Síndic de voler «tirar i fugir», expressió que podria significar «fer el Tirant i amagar-se'n», de la mateixa manera que també poden tenir doble sentit «tirant i mollant» i «tirant a pedra perduda». Al llarg de les dues respostes de Gassull, aquest retreu al Síndic, diverses vegades, el seu anonimat, els quals retrets podien tenir una doble intenció: anònim en el Tirant i anònim en Lo procés.
Dels versos immediatament anteriors a la Tornada i de la Tornada d'aquesta primera resposta, es dedueix que el Síndic és, poc més o menys, de la generació de Moreno i Fenollar, sobre l'edat dels quals farem un incís. Probablement, tots dos varen néixer en la dècada dels anys trenta ―com Corella (1435-1497)―, ja que intervingueren ―però sense Corella, que potser era a Italia― com a joves poetes debatents amb Ausiàs Marc (mort l'any 1459). D'acord amb aquesta dada, tots dos apareixen esmentats com a vells, en els mots inicials de l'obra (1496):
«De vós i de mi lo temps assegura
a l'home celós de mal sospitar».
(vs. 1-2)
on Fenollar s'adreça a Moreno, i continua mortificant-lo així:
«Fengir de potència edat tan madura».
(v. 33)
«Del llibre d'amor és llei i escriptura
que, tantost que l'hom se coneix passar
lo punt i lo terme del seixantenar
se deixe d'amors ni en prenga procura».
(vs. 65-69)
fins que Moreno (que, com s'hi diu, ja sobrepassa els seixanta anys: va néixer, doncs, el 1436 o abans), en una de les respostes, li etziba:
«Enveja mostrau de ma gran ventura
que els béns de amor me hagen a dar:
io no só com vós, que no pot portar
vostra ànima cos feixuc de vellura».
(vs. 89-92)
a la qual cosa replica Fenollar:
«Si el meu cos se nega lo vostre no sura,
que vells som los dos, e no es pot negar;
doncs, com la ventura vos puc enveiar
que us vinga tan prop de la sepultura?».
(vs. 95-98)
A continuació, Gassull, com a procurador de Moreno, interpel·la Fenollar recordant-li que va néixer abans que Moreno i plantificant-li que aquest li podria ésser fill:
«Ferit crec que sou del mal de Ximeno,
com veig que la rata acaça al gat:
si vós en lo nàixer vos sou avançat
quin mal vos hi mir lo bo d'en Moreno?
Tornau, reverend, tornau a la ralla;
mirau-vos, mossényer, un poc a l'espill
i no direu oncle al qui en la talla
en dies i en obres, vos pot ésser fill».
(vs. 225-232)
Que Moreno podria ser fill de Fenollar és, evidentment, una hipèrbole burlesca, car altrament els comptes no surten. Sense prejudici de la ficció literària, podria ser que Fenollar nasqués abans que Moreno, això és, abans del 1436, però no tant com per a poder ser-li pare. Tanmateix, la cosa es complica quan veiem que, poc després, el Síndic diu d'en Moreno que «ab sos setanta anys, amors vol servir» (vers 491) i que això concorda amb el que diu Gassull a Moreno, quan ja debaten tots dos:
«Que mai als setanta viu fer maravelles
i així ho diu David, del món fent clamors».
(vs. 1.052-1.053)
encara que aquesta xifra podria estar condicionada pel salm 90.10 de David, al qual es fa referència: «Ni que visquéssim setanta anys i els més forts fins als vuitanta...». Si donàrem per bons els setanta anys de Moreno, en l'any 1496, això ens portaria la seva naixença al 1426 i la de Fenollar a una data anterior, cosa ben improbable, car Fenollar va ser nomenat pels jurats de València, l'any 1510 (amb més de vuitanta-quatre anys?), per a ocupar una càtedra de matemàtiques a l'Estudi General i sabem que va morir l'any 1516 (amb més de noranta anys?). Cal considerar, doncs, que els setanta anys adjudicats a Moreno en Lo procés de les olives era una exagerado propia del tema i, en conseqüència, ens quedem amb els seixanta, això és, amb l'any 1436 com a terme ad quem de la naixença de Moreno i una mica anterior la de Fenollar, esmentat com a «lo doctor vell» en Lo somni de Joan Joan.
Vegem, ara, els versos de Gassull, d'on es pot deduir que el Síndic devia ser de la mateixa edat que Fenollar i Moreno, la qual cosa concorda amb l'any de naixença de Corella, el 1435 (Chiner, 1993):
«Portau-li, senyor, vos eixa ambaixada;
dieu-lo-hi a ell, així com a mi;
que mai si de res negú es penedí,
poreu ésser vos d'aquesta vegada».
(vs. 629-632)
Tornada
«Que si, per tenir edat avançada,
voleu fer tant minve d'aquell lo florí,
crec io que en lo pes vendrà tant al fi,
que no us hi caldrà donar gran polzada».
(vs. 633-636)
Encara més, Gassull, acusat pel Síndic d'aprofitar-se d'en Moreno («I vós les menjau, ab goig sens fatiga / i així feu la tala i aquell paga el clam»), perquè aquest ja no pot amb les dones i s'aconforma amb la vista («Joan pren la vista i vós lo dolç toc»), s'ofereix, en la segona rèplica, a fer al Síndic els mateixos serveis que a Moreno:
«Però, si en voleu major coneixença,
des d'ara us promet, si és menester,
i a vos i a Moreno, servir de tercer
i, en quant jo poré, de fer-vos valença».
(vs. 737-740)
la qual cosa pressuposa que el Síndic també és vell. Abans de deixar aqüestes puntualitzacions cronològiques, afegim que també devia ser de la mateixa generació Narcís Vinyoles, un altre dels intervinents, a favor dels vells, en Lo procés de les olives.
Tornant al debat entre Gassull i lo Síndic, en la segona resposta de Gassull hi ha una estrofa on aquest tuteja el Síndic, la qual cosa podria ser un altre indici de la condició de cavallers de tots dos. Després, però, d'oferir-li la concordia i l'amistat, Gassull deixa de justificar-se, es regira i Pataca, amb diversos retrets, com ara el del seu anonimat:
«Mas, puix l'excusar-me dieu que m'acusa,
vingam a la llum, eixiu del racó,
i feu que en la plaça ojam lo sermó,
puix que l'amagar-vos tampoc no us excusa».
(vs. 781-784)
o el d'acusar-lo d'inepte i maldestre en qüestions amoroses, amb frases com «ni es dix mai per vós "ans coc que abat"», que apunta cap a una persona ja gran i potser respectable, que no havia sabut desenvolupar-se bé en temes d'amor («car tot l'allioli haveu fet triat»), la qual cosa pot remetre'ns als amors dissortats i banyuts de la famosa Tragèdia de Caldesa. No hi manca el detall irònic d'aconsellar al Síndic d'anar al Cabanyal, on saben usar «lo boix i el morter»:
«Sí, doncs, de fer salses voleu ésser mestre,
allà us hi poran molt bé avear...».
(vs. 797-798)
comentari que esdevindria doblement sarcàstic si el Síndic fos mestre en sacra teologia.
Les referències a l'afer Caldesa sembla que ocupen, de fet, el final del debat. Ja a la Fi de la primera resposta, Gassull acusa el Síndic de xerraire i bocamoll:
«I si vostra boca teniu desfrenada,
que tant, sense tento, ixcau del camí,
Moreno us darà algun fre tarí,
ab què parareu, sens gran sofrenada».
(vs. 637-640)
i aquest tema es reprèn al final de la segona, concretant la recomanació de callar, en funció del «temps que hui corre» i per salvaguardar la fama d'alguna donzella o l'honor del destinatari:
«e, doncs, esmenau-vos, puix no és meravella
el temps que hui corre pensar lo pitjor;
mas, on fos així, callar és millor
que perjudicar nenguna donzella».
(vs. 805-808)
Tornada
«Però, si no ho creu, tal fósseu com ella;
perquè, si no ho fèieu per por ni amor,
almenys callaríeu per vostra honor,
per no alterar la fama d'aquella».
(vs. 809-812)
Sembla raonable relacionar aquests retrets de Gassull al Síndic amb la decisió de Corella de contar la seva tragèdia, «acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa», i amb aquests versos de Corella en el Debat ab Caldesa, amb els quals hi ha fins i tot analogies formals:
«Si call, per no dir faré peguesa;
si parle, direu ma llengua quant talla;
digau què us vullau!, puix no puc fer falla,
que ja poc parlar no em par saviesa.
[...]
Tornada
«Si em lleix de més dir, senyora sabuda,
pensau que no fall pertret per a l'obra,
que, tostemps dient, encara me'n sobra;
mas vull, per honor, ma llengua fer muda».
(Carbonell, 1973, ps. 58-59)
Corella va callar, per honor o pel que fos, quan ja ho havia recitat tot, de manera que el consell de silenci de Gassull és evident que arribava tard. Però aquest retret-recurs retòric ―que és estrany al tema de Lo procés de les olives i, per això, esdevé més significatiu― ens serveix avui com a element identificador. I, amb tot, Gassull encara insistí, tot acomiadant el debat amb un altre consell de discreció, al temps que ja ens diu prou clarament qui és el Síndic, ja que només cal canviar una d per una c en el text de la Fi, que reproduesc tal com apareix a l'edició princeps, sense correccions ortogràfiques:
«Hi si desigau vos esser dorella
discret y avisat y espert corredor
fareu los contractes sens crits ni remor
car sol se penit qui sol se consella».
(vs. 813-816)
El text fa sentit en ambdós casos, en l'un amb l'esment complet al «corredor d'orella» («I si desitjau vós ésser, d'orella, / discret i avisat i expert corredor [...]») i en l'altre amb l'esment abreujat de «corredor» («I si desitjau vós ésser, Corella, / discret i avisat i expert corredor [...]»).
Diguem, finalment, que Corella tampoc no se'n va sortir de buit pel que fa a Moreno, el qual li retornà el maldir que havia fet d'ell amb una estrofa on no són absents les al·lusions a «les amors de dones molt vils», esdevingudes proverbials, pel que sembla, en la vida, o potser només en la literatura, de Corella:
«Mas, contradient a llengües tan males
que tenen ofici de donar pessics,
i ab cara molt dolça són vils enemics,
ni són més que galls quan baten les ales;
i és prou manifest que tostemps amaren,
seguint les amors de dones molt vils,
e, mal judicant, a ells m'acomparen,
qui viure no saben sinó en tals estils».
(vs. 857-864)
Joan Moreno encara dedica al Síndic la hipòstrofa que segueix:
«Mas gens no penseu io cerque baralles
per parlar així, ni sia tan llec:
lo que per donaire diu l'home no pec
io no ho puc oir sens moltes rialles».
(vs. 865-868)
sobre els quals versos torna Jaume Gassull, en una rèplica posterior:
«Per ço, conec ara que no es mogué en l'aire
aquell que sabeu del sobrepellís,
i, ab tot que ho vullau passar per donaire,
no us cal a gos vell cridar-lo "quis, quis"».
(vs. 1.541-1.544)
Així, doncs, «l'home no pec» i «aquell que sabeu del sobrepellís» sembla que són referències al Síndic, les quals concorden, respectivament, amb la consideració d'home savi que tenia Corella i amb el sobrepellís que probablement duia quan feia de predicador i que duu el Síndic en la xilografia de Lo procés de les olives.
De tot plegat es deriva, si la hipòtesi és correcta, que s'ha de revisar força el que s'ha dit fins avui sobre les dues tertulies separades de la València del darrer tere, del segle XV (Guinot, 1921), amb només Fenollar com a element de contacte entre ambdues (Fuster, 1962), i sobre la dimensió unidireccional que hom ha adjudicat a Corella, el qual, a partir d'ara, ja el podem reconéixer en la foto de família dels poetes valencians que, amb una olivera central, apareix xilografiada en l'edició incunable de Lo procés de les olives. Mestre Corella, com era d'esperar, hi ocupa un lloc preeminent, el primer de la banda de l'esquerra, seguit de Vinyoles, tots dos enfront del jove Portell i del no vell Gassull. D'aquesta revisió sortirà reforçada, segurament, la tesi que explica el paper dissuasori, si més no, que exercí la Inquisició espanyola damunt la cultura catalana d'aleshores (Ventura, 1978), amb especial incidència sobre una gran part de l'obra i la vida d'aquell cavaller mestre en sacra teologia que fou Joan Roís de Corella.
Tornem, però, a la xilografia suara presentada de Lo procés de les olives, on el jovenet i desconegut Portell ocupa un lloc força destacat, en primer pla, a la dreta, simètric al del Síndic, quan hauria estat més explicable, per raons de situar «cadascú per son grau», segons l'expressió de l'època, que aquest lloc, enfront del Síndic, fos ocupat per Gassull, també cavaller, per mor del debat que hem vist que fan tots dos i en raó de la participació principal de Gassull en tota l'obra, de manera que el segon pla, d'una banda i altra, fos ocupat per Vinyoles, com així és, i per Portell, ja que aquests dos fan les dues intervencions de cloenda de Lo procés (l'un a favor dels vells i l'altre a favor dels joves). Tanmateix, l'ordre i els emparellaments no van d'aquesta manera i, de dins cap enfora, apareixen Fenollar i Moreno (a un costat i l'altre de la soca de l'olivera), després Vinyoles i Gassull i, en primer rengle, el Síndic i Portell, els més destacats, com si fossin dues cares d'una mateixa figura. O d'un mateix poeta, que no hi vol donar la cara. Un poeta que no tan sols té el lloc d'honor al gravat sinó també en la pròpia obra, ja que és ell qui té el privilegi de cloure-la.
Com ha estat possible que hom digui que «aquests 323 versos de Portell ―del qual no coneixem cap altra producció― constitueixen la part més reeixida d'aquest procés» (Riquer, 1964, p. 336) i que ningú no indagues qui podria ser aquest tal Portell? Com és possible que fos un jovençol qui clogués Lo procés, que fos, a més, qui millor hi versificà i que, tanmateix, no se sàpiga res més d'ell? Com és possible que ningú no haja pensat que possiblement es tractava d'un altre dels poetes coneguts ―i no un poeta qualsevol― de la València d'aleshores? Com és possible de concebre l'existència d'un autor que ―com era el cas de Martorell― escriu molt bé una sola obra però no n'escriu cap altra? Com no pensar en Corella, tan unànimement lloat i respectat per tots els altres lletraferits, que el consideraven molt per sobre de tots ells?
Corella era generalment reconegut com l'escriptor per antonomàsia, amb unes lectures vastíssimes, creador de tot un estil, que dominava la prosa i el vers i que se'ns presenta amb una producció abundantíssima, declarada o no. Després de l'anonimat en el Tirant i, presumptament, en el Col·loqui de dames, continua amb el mateix costum en Lo procés de les olives, tot representant, com també era el seu hàbit, dos papers: el Síndic vell i el Portell jove. Una raó per a l'anonimat devia ser la no assumpció pública de l'autoria de coses com:
«Per tota l'Esgleia seria gran cisma
si el verdader bàlsam dels vells emanàs,
perquè les províncies a qui no plegàs,
serien perdudes per no tenir crisma».
(vs. 2.149-2.152)
on ja pot hom imaginar quin és l'escàs bàlsam sagrat que produeixen els vells. O de versos, poc creients en l'altra vida, com «d'aquell altre món d'on no en torna cap» (v. 2.098), que no devien quedar gens bé en boca d'un mestre de teologia. De tota manera, cal no descartar l'opció inversa: que per estar forçat a l'anonimat, al pseudonimat o a la interposició de falsos autors, s'esbravava escrivint coses com aqüestes.
Portell escriu quaranta estrofes octaves de vuit versos decasíl·labs, més una Fi de quatre versos, rimats segons l'esquema de creu encreuada ABBACDDC (Jàfer, Pitarch & Gimeno, 1988). Aquest esquema coincideix amb l'introdui't pel Síndic, en el seu debat amb Gassull, i difereix de l'esquema de creu encadenada ABBACDCD, introduït per Gassull en la primera intervenció contra Fenollar, seguit en el debat entre Gassull i Moreno i utilitzat, així mateix, per Vinyoles. L'estrofisme de creu encreuada era l'estrofisme amb què s'havia iniciat Lo procés entre Fenollar i Moreno, però en aquest debat inicial la rima de les primeres hipòstrofes (ABBA) sempre és en -ura, -ar, -ar, -ura i la de les segones (CDDC) en olives, pinyol, pinyol, olives, mentre que aquesta exigència desapareix en la creu encreuada del Síndic i de Portell. Notem, a més, que el Síndic ―i Gassull, en el debat amb ell― fa una altra filigrana, que Portell ja no repetirà, consistent a iniciar cada estrofa amb la darrera rima de l'anterior; així mateix, el Síndic fa que les rimes de les darreres estrofes de quatre versos, anomenades Tornada i Fi, portin les mateixes rimes que la hipòstrofa immediatament anterior a elles, i aquest virtuosisme ja el segueixen tots els restants participants de Lo procés. Amb tot això, he volgut posar de manifest unes certes afinitats formals entre el Síndic i Portell, en l'ús de l'esquema estròfic de creu encreuada, el qual és el mateix de les Cobles de mossèn Corella a Caldesa (Carbonell, 1973, ps. 55-56).
Nogensmenys, son una altra classe de concordances, lèxiques, fraseològiques i temàtiques, les que ens proporcionaran pistes per a detectar la personalitat literària que s'amaga sota el pseudònim de Baltasar Portell. En aquest sentit, cal advertir que el mètode de les concordances fraseològiques, anomenat mètode paremiològic (Conca, 1974), s'ha manifestat molt útil per a detectar i esbrinar, en general, manlleus, fonts i autories.
La primera estrofa de la intervenció de Portell és una introducció al tema, on l'autor exposa els motius que elforcen a prendre la ploma i a escriure:
«Tenint molt ofeses les mies orelles
dels velles que blasfemen lo nostre jovent,
amor natural m'ha dat sentiment,
tocant-me del cor sovint les anelles;
i així, m'ha forçat a empendre la ploma,
perquè, descrivint, defense mon dret...».
(vs. 1.877-1.882)
i ho fa amb un estil que ens recorda, i ens hi concorda, molts altres textos semblants de Corella, com ara un de la primera carta adreçada al príncep de Viana:
«E puix ab dret natural la raó em força obeir als manaments de vostra excel·lència, en mostra de mon poc avisat estil accepte la ploma, ab la qual damme lo que em par haver bé escrit...».
(Debat epistolar amb el príncep de Viana, Carbonell, 1973, p. 83)
on, a més de l'analogia en el recurs retòric consistent a expressar una justificació inicial del fet d'escriure, es donen les concordances lèxiques i fraseològiques següents: amor natural / dret natural; m'ha forçat / em força; emprendre la ploma / accepte la ploma; descrivint / escrit. Molts altres exemples semblants es poden adduir al llarg de l'obra de Corella:
«Creent no admetria la ploma, escrivint a tu...».
(LAP; Carbonell, 1973, p. 98)
«Perquè parega menor l'erra de les dones que, per sobresgran amor, han passat los estrets límits de castedat, accepte lo treball de la ploma...».
(LB; Carbonell, 1973, p. 132)
«La sobresgran dolor que de mi sols un punt no s'absentà, donà tant esforç, a la ploma, que li consentí pintàs les següents paraules...».
(LB; Carbonell, 1973, p. 134)
«Però a la fi vençuda, m'és fonçat ab temerosa ploma demanar-te mercè...».
(LB; Carbonell, 1973, p. 134)
«E per ço, germà e senyor, he pres la ploma per respondre...».
(LC; Carbonell, 1973, p. 94)
«Comanant-me a vós, abandone la ploma, escrivint...».
(LC; Carbonell, 1973, p. 96)
«Per què, escrivint, se pogués descriure...».
(ISM; Miquel i Planas, 1913, p. 334)
Nogensmenys, és al paràgraf d'inici del Triümfo de les dones, dedicat igualment a fer una mena d'explicació justificatòria del perquè de l'obra:
«Del principi del món, les orelles tenim ofeses dels superbos hòmens, de vosaltres, humus, castes, piadoses, misericordes, indignament blasfemant, e ab irada llengua vomitant; i en rims i en proses molts qüerns tenen de lleigs e viciosos actes, los quals més pròpiament d'ells escriure es porien».
(Carbonell, 1973, p. 71)
on trobem analogies molt remarcables, com ara la que hi ha entre la frase «les orelles tenim ofeses dels superbos hòmens [...] blasfemants» i els dos primers versos de Portell, a més de llegir més endavant una altra frase: «per part de les quals volem encara més nostra ploma estendre» (Carbonell, 1973, p. 71), que concorda amb «defenent la part dels jóvens» i «empendre la ploma», que figuren al títol de la intervenció de Portell i al vers 1.881, respectivament. Així mateix, hi ha una altra intertextualització de la idea de veure's forçat a defensar un dret, al Raonament de Telamó e d'Ulixes: «puix és forçat ab carta de singulars actes nostre dret raonar» (Carbonell, 1973, p. 103) i del concepte de tenir les orelles ofeses, al Parlament en casa de Berenguer Mercader: «creent fer-li ofensa que sol comportas a les sues orelles tals paraules arribassen» (Carbonell, 1973, p. 140), a la Tragèdia de Caldesa: «un deshonest besar, lo so del qual les mies orelles ofené» (Carbonell, 1973, p. 68), a la Història de Josef: «les mies orelles hagen oït paraules que tant a Déu e a mon senyor ofenen» (Miquel i Planas, 1913, ps. 48-49) i al Tirant: «les orelles dels entenents e de dones d'honor se n'ofenen» (c. 154; prové d'una lletra de batalla de Joanot de la Serra: Riquer, 1992, p. 66), «sols l'oir ofèn tant les mies orelles que [...]» (c. 179), «si les orelles sues oïen dir res qui fos en ofensa vostra [...]» (c. 226), i així hem fet el recorregut complet (?) de les concordances que ens corellitzen aquests versos de Portell. Fem una observado sobre el Triümfo de les dones: Per les concordances apuntades, a més d'altres indicis coadjuvants, potser caldria considerar aquesta obra d'una data més tardana que la suposada per alguns autors. En aquest sentit, cal remarcar la referència que s'hi fa a obres «en rims i en proses» on els homes han escrit «molts qüerns [...] de lleigs e viciosos actes» referits a les dones; no cal dir que, entre els escriptors d'aquests qüerns, es trobava Corella, el qual ens hi faria gala, així, una vegada més ―com quan critica, també al Triümfo de les dones, l'orde de la Garrotera―, del seu doble seny: moralista de dia i blasfemant de nit.
La segona estrofa comença amb una al·literació (temps, tostemps) i n'hi ha d'altres als versos 1.899 i 1.900 (coneix, coneguen, coneixen), 1.921, 1.922 i 1.923 (volent, vós, voleu, volem, vejan), 2.016 i 2.017 (prenent, pren, prenga), 2.111, 2.112, 2.113, 2.114 i 2.115 (cavalcar, cavall, cas, castell, caminen)..., recurs que és molt del gust de Corella, per bé que no exclusiu d'ell (al meu parer, la mostra més reeixida la'n dóna Vinyoles, als versos 1.801-1.808). Mes característics del seu estil, encara que tots en bevien, son els jocs de contrasts, com per exemple: consuma's lo vell / consuma's lo jove (vs. 1.893, 1.895), el jove comença / el vell ja fineix (vs. 1.898), venia per dies / per dies se perd (vs. 1.933, 1.934), grat / desgrat (v. 1.957), lo jove / lo vell (vs. 2.069-2.074, 2.101-2.102), etc.
Tanmateix, on la mà de Corella sembla que es manifesta més clarament és en l'ús dels gerundis. Així, en les diverses intervencions de Lo procés de les olives, que comptabilitzem en versos en el quadro següent:
Fenollar
Moreno
Gassull
el Síndic
Vinyoles
Portell
1-176
96
80
177-464
288
465-528
64
V
529-640
112
E
641-704
64
R
705-816
112
S
817-988
172
O
989-1.332
344
S
1.333-1.512
180
1.513-1.660
148
1.661-1.704
44
1.705-1.876
172
1.877-2.200
324
96
476
1.004
128
172
324
Fenollar posa 3 verbs en gerundi, Moreno 40, Gassull 68, el Síndic 24, Vinyoles 21 i Portell 60. Comptant la inclusió d'aquestes formes verbals de gerundi en termes percentuals, sobre el nombre de versos total de cada autor, a Fenollar li correspon un 3,12%; a Moreno, un 8,40%; a Gassull, un 6,77%; al Síndic, un 18,75%; a Vinyoles, un 12,20%; a Portell, un 18,51%.
Així, doncs, hom pot veure-hi que el Síndic i Portell mantenen un ús semblant de gerundis, destacat respecte als altres poetes, no tan sols en quantitat (tots dos per dalt de 18,5 gerundis per cada 100 versos) sinó també en el fet d'introduir-los amb determinades estructures, com és el cas de clàusules subordinades de gerundi sense complements: «damunt una enclusa, prement-vos, diríeu [...]» (v. 678), «perquè, descrivint, defense [...]» (v. 1.882), «els jóvens, corrent, llavors més s'estrenyen» (v. 1.944), «ho vol lo grat que ens obcega, volent, de qui vol, tenir [...]» (v. 2.010), «mas volen, jugant, en nou avingudes [...]» (v. 2.027), «no volen posar-se, vivint, davall lloses» (v. 2.100), «cobren, llevant-se, d'esforç, grans valences» (v. 2.124), o posant-los, sovint, a l'inici d'una estrofa o hipòstrofa: «Llepant vós, de nit [...]» (v. 685), «Deixant tots los caps [...]» (v. 641), «Tenint molt ofeses [...]» (v. 1.877), «Seguint, doncs, lo temps [...]» (v. 2.061), «Rebent tal encontre [...]» (v. 2.133), al temps que hi trobem estrofes que en van ben servides, amb tres o quatre gerundis. També, en els versos de Portell, hi ha oracions de reiteració de gerundis: «anant pitjorant» (v. 1.888), «estant llavorant» (v. 2.075). Jordi Carbonell (1973, ps. 31-32) ja va posar de manifest com era de característic, en Corella, «la gran riquesa d'usos de gerundi», tot estudiant l'evolució d'aquesta fórmula estilística en el corpus corellià.
Hi ha altres concordances lèxiques i fraseològiques entre els versos del Síndic i els de Portell, com son els esments a Venus, tan corellians (a més de l'omnipresència de Venus arreu de l'obra de Corella, cal destacar, per al nostre cas, les expressions «lo temple de Cupido devotament adoren», de la Lamentació de Narciso, i «un diabòlic temple, sots nefandíssima invocació de la deshonesta deessa Venus», de La istòria de la gloriosa santa Magdalena): «en temple de Venus, que fine sa vida» (v. 488), «del temple de Venus ésser tots devots» (v. 1.990), «Car tots som de Venus [...]» (v. 2.165), així com l'ús d'uns mateixos mots en contextos, metafòrics o no, semblants: ruat, rua i rues (vs. 487, 513 i 1.904), fatiga (vs. 505 i 1.919), avengudes i avingudes (vs. 615 i 2.028), salari i salaris (vs. 517 i 2.167), bena i embenen (vs. 673 i 2.193). La concordança entre aquests darrers, en particular, cal estendre-la, tant per la frase com pel contingut, a un passatge de la Història de Josef i a uns altres dos de Lo juí de Paris:
«I així no poseu als nostres ulls bena [...]».
(v. 673)
«Seguint l'apetit, tots veig que s'embenen [...]».
(v. 2.193)
«O comuna plagua de aquells a qui amor estrema embena!».
(Història de Josef, Miquel i Planas, 1913, p. 52)
«O ceguedat sobre totes cega, que els ulls de nostre enteniment embena!».
(Lo juí de Paris, Carbonell, 1973, p. 214)
«I ab tot que ma pensa de present tinga embenada [...]».
(Lo juí de Paris, Carbonell, 1973, p. 215)
les quals intertextualitzacions d'un mateix estilema palesen, amb tota probabilitat, l'existència d'una mateixa mà al darrere. I no s'acaben amb això les analogies de Lo juí de Paris amb els versos de Portell, en una obra blasmant Venus i en l'altra adorant-la, ja que el mateix substantiu pensa, suara reportat en el fragment de Lo juí de Paris i tan propi del lèxic corellià, apareix al vers 2.064, essent aquesta l'única recurrència que hi ha en Lo procés de les olives; el mateix podem dir de la paraula defalt (v. 1.966), documentada a Lo juí de Paris, a la Lletra consolatoria, al Triümfo de les dones, al Parlament en casa de Berenguer Mercader (Carbonell, 1973, ps. 204, 95, 79, 76, 73, 141), a la Visió a la porta de la senyora nostra de Gracia (Wittlin, 1995, p. 264) i al Tirant (passim), o del vocable joia (v. 2.028), usat amb una semblant significació metafòrica a Lo juí de Paris (Carbonell, 1973, ps. 214, 215), o del parell de sinònims closa i tancada (vs. 2.184-2.185), present al Triümfo de les dones, a la Història de Jason e Medea (Carbonell, 1973, ps. 74, 186) i al Tirant (c. 189).
En la segona estrofa de la intervenció de Portell hi ha un altre estilema corellià ben acreditat: «amb passos cuitats caminen al clot» (v. 1.891), que concorda exactament amb el que es conté en un dels versos de la diatriba contra Bernat del Bosc: «ab passos cuitats endreces les vies» (Carbonell, 1973, p. 46) i que, així mateix, el tenim documentat en la Història de Josef (Miquel i Planas, 1913, ps. 50, 51), al Debat epistolar amb el príncep de Viana (Carbonell, 1973, ps. 89, 90), al Parlament en casa de Berenguer Mercader (Carbonell, 1973, ps. 140, 145, 156), al Jardí d'amor (Carbonell, 1973, ps. 120, 125) i en el Tirant (cs. 75, 127, 128, 141, 173, 191, 233, 277, 292, 472), sobre la fraseologia del qual ―del Tirant― encara no hi ha gaire estudis realitzats (Guia, 1995). Potser s'haurien de completar les concordances reportades suara amb l'aportació de les discordances corresponents, això és, amb la informado sobre el no ús, o l'ús irrellevant, d'aquest sintagma per altres autors. El que resulta evident, per ara, és que el sintagma és propi de Corella, de l'autor del Tirant i de Portell, la qual cosa és ben coherent amb l'autoria d'una sola mà, com s'hi escau. Vull reconèixer i agrair que, per a la localització de les recurrències d'un determinat terme, m'han estat molt útils tant les concordances lematitzades del Servei de Tractament de Textos Catalans de la Universitat de Barcelona, pel que fa al Tirant, com el buidatge informatitzat de les obres de Corella, que ha estat posat a la meva disposició, amablement, per Curt Wittlin.
Que Portell no és un jove, malgrat que en un cert moment vulgui passar-hi («tots els jóvens [...] volem que [...]» es diu a l'estrofa sisena), es dedueix del to general de la composició (s'hi parla de joves i vells en tercera persona), dels coneixements que s'hi palesen (més propis d'un home madur que d'un jove) i de la perspectiva que s'hi adopta (sentenciosa i de paraula concloent, d'autoritat), a més de la presència de diversos senyals, com són ara que, a l'estrofa que comença «Lloable és lo fi de fer criatures» (v. 2.013), confessa l'autor que ja n'ha fetes: «los fem sens pensar-hi, prenent les mesures» (v. 2.016), o que, en un altre moment, s'adrece a Moreno tractant-lo de compare i estenent la familiaritat a Vinyoles: «D'on clar podeu veure, compare Moreno / ensems ab Vinyoles, lo quant desviau» (vs. 2.057 i 2.058), la qual desimboltura es fa palesa de nou cap a la fi: «Posada en exemple se veu més la cosa; / per ço vull, Moreno, que els dos ho mirem». No cal dir que aquesta mena de tracte, entre el comparatge i la superioritat, és versemblant des de la posició de Corella, el qual, per cert, n'havia fet, de fills.
També resulten concordants amb l'obra de Corella diversos passatges on Portell reprodueix tòpics com el de la importància de la influència astral en la vida humana:
«Mas, si el punt dispost d'aquelles se volta
per causa del cel, de qui tot insurt...».
(vs. 1.945-1.946)
de manera que això «del cel, de qui tot insurt» ens recorda aquell passatge del capítol primer del Tirant, de ressonàncies lul·lianes (Riquer, 1947, p. 100), que diu: «la divina Providència ha ordenat e li plau que los set planets donen influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura» o aquell altre capítol 376, on s'afirma que la fortuna depèn de «costil·lacions de planetes e cossos celestials influints en diverses maneres e temps». Les constel·lacions són esmentades al Parlament en casa de Berenguer Mercader («Les diverses figures de tots los dotze signes havia il·luminat Apol·lo [...]») i a llur influència es refereix Medea quan afirma: «Mouen los cels les infatigables intel·ligències [...]» o quan pregunta: «Per què penses, Jason, que lo mal dels cels se causa?». I encara hi ha més concordances concretes, relatives a aquest tema. Tirant, al capítol 116, diu: «per bé que la fortuna m'haja consentit, e em sia estada amigable, e pròspera ab la planeta de Març, en la qual jo naixquí [...]»; Corella, al Debat ab Caldesa, glosa la inconstància de Caldesa en els següents termes: «Saturnus vós sou del cel la planeta» i Carmesina impreca al mal cavaller Montsalvat, així: «A tu pot hom dir fill d'iniquitat, engendrat en la mala planeta de Saturnus» (cap. 124), de forma semblant a com un cavaller moro interpel·la Tirant: «En la planeta Saturnus tu, Tirant, fuist nat, malvat crestià ab poca temor de Déu ni del món» (cap. 347). Recordem, així mateix, la lamentació de Carmesina «Ai trista de mi, en fort planeta naixquí! Dia era egipcíac, lo sol era eclipsi [...]» (cap. 474), la qual ens recorda allò de «maleint l'egipcíac dia del vostre trist naiximent» (cap. 227) i les expressions «egipcíac dia» que es troben en la Tragèdia de Caldesa i en la Història de Leànder i Hero. Diré, i així ningú no podrà trobar-ho com a argument contrari, que no és Corella l'únic autor valencià de l'època que se'n fa ressó, d'aquest tòpic, ja que els seus amics Fenollar, Castellví i Vinyoles ―probablement, seguint Corella― varen escriure una Hobra intitulada Scachs d'amor, feta [...] sots nom de tres planetas, ço és Març, Venus e Mercuri, per conjunció e influència dels quals fon inventada (Ferrando, 1978, ps. 147-173).
Al vers 1954, Portell escriu: «mirau quant serví Jacob per Raquel» i es dóna el cas que, a la Història de Josef, Corella ja tenia escrit açò altre: «aquella venusta e bella Rachel, per la qual, en treball de fatigua delitosa, [Jacob] era estat fel servent quatorze anys de Laban, son oncle» (Miquel i Planas, 1913, p. 32). Aquest detall, que algú podria considerar coincidència, fortuïta o no, per ell mateix no prova res. Tanmateix, quan s'acumulen tants i tants detalls semblants, alguna cosa cal pensar que hi ha darrere.
A l'estrofa tretzena de la intervenció de Portell, hi ha una enumerado de dones enamorades, de tràgica fi:
«Car dien que mai raó conegueren
Medea, ni Dido, ni menys Leonor,
ni Biblis, ni Mirra, que sols per amor,
ab Hero i Tisbe, les vides perderen;
Briseida, Gismunda, Filis, Dianira,
Viana, Helena, Fedra e Iseu,
i aquella Adriana que deixà Tesseu,
ab altres sens nombre; lo ver clar se mira».
(vs. 1.973-1.980)
que concorda amb una relació semblant continguda al capítol 189 del Tirant:
«Entorn de les deesses seien totes les dones qui bé havien amat, així com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la reina Penèlope, qui a Ulixes amà, a Elena a Paris, Briseida a Aquil·les, Medea a Jason, la reina Dido a Eneas, Deianira a Hèrcules, Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requerí a Hipòlit, son fulastre; e moltes altres n'hi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren decebudes per los enamorats».
(c. 189; Riquer, 1969, II, p. 21)
i amb les proses dedicades per Corella a divulgar les històries de Medea, Biblis, Mirra, Hero i Tisbe, totes cinc anomenades per Portell. Així mateix, Corella esmenta en altres llocs la dissort de Dido (Carbonell, 1973, ps. 55, 118) i d'Elena (Carbonell, 1973, p. 215), al temps que, en una mostra més del seu doble seny, en el Triümfo de les dones escriu: «Deixe parlar de les infels, gregues e romanes, les quals, ignorants la llei divina, a la mundana la fi de ses obres endreçant, neguna verdadera virtut james obraren».
Nogensmenys, es dóna la circumstància que una tal deixadesa, de parlar o d'escriure, sembla que és un altre dels recursos retòrics propis de Corella, car el trobem sovint en la seva obra: «la singularitat de la qual explicar deixe, perquè vocables me fallen [...]» (Debut epistolar amb el príncep de Viana, Carbonell, 1973, p. 86), «de la bellea de la qual d'escriure deixe, perquè ab actes de crueldat tan feroce alguna altra cosa escriure no es deixa» (PDRH; Carbonell, 1973, p. 110), «venia la casta senyora, amb goig que escriure no·s deixa» (VSA; Miquel i Planas, 1913, p. 373), «escriure no es lleixa lo delit que Cèfalo [...]» (Parlament en casa de Berenguer Mercader; Carbonell, 1973, p. 154), «pràctica, manera, gràcia e gentil continença de la qual d'escriure deixe, perquè [...]» (Tragèdia de Caldesa; Carbonell, 1973, p. 68), «los contrasts, les temors, les esperances que ma pensa, de son exempta, combatien, lleixe d'escriure» (Història de Jason e Medea; Carbonell, 1973, p. 193) i el retrobem en els versos de Portell:
«David, Salomó, Amon i molts altres,
que deixe d'escriure, dels grecs i troians,
i molts dels gentils i savis romans,
i tots o gran part també de nosaltres».
(vs. 1.985-1.988)
i al Tirant: «jo lleixe de recitar» (c. 68; Riquer 1969; I, p. 234), «les quals deixe de recitar» (c. 105; Riquer, 1969, I, p. 326), «los quals deixaré de recitar» (c. 213, Riquer, 1969, II, p. 55), «descriure no es deixen les passions ab què amor [...]» (c. 271; Riquer, 1969, II, p. 182), etc. Així mateix, la referència a grecs, troians i romans, tot i ser un lloc comú, ens recorda molts passatges del Tirant: «e d'altres singulars cavallers grecs e troians» (c. 37), «no es llig en les històries romanes ni troianes que [...]» (c. 133), «e la glòria antiga dels grecs és oblidada per vosaltres, mas la granea del seu nom, no porà jamés preterir tant com durarà la memòria de Troia» (c. 138), «e no saps tu, ma filla, com per l'ardiment d'Hèctor e de Troiol detingueren deu anys los grecs, que no pogueren pendre Troia?» (c. 189), «Hèctor lo troià, qui en semblant cas deia: "Què dirà Palomides, capità dels grecs, de mi?"[...]» (c. 292), etc., i molts fragments d'altres obres de Corella: «de sangs enemigues gregues e troianes [...]», «planyeran Troia, dels grecs destruïda», «los grecs vencedors, los troians destruïts», «Egualment los grecs ab los troians Policena planyien», «en recordació perpètua del traïment d'Eneas, de la cruel falsa victòria dels grecs, de la mísera adversa fortuna dels animosos troians» (PDRH; Carbonell, 1973, p. 106, 110, 111, 112, 114), «pestilència terrible dels troians, vall a segura defensa de les tendes gregues» (RTU; Carbonell, 1973, p. 101), «gloriosa fama han atès molts grecs, romans e cartaginesos» (Lo juí de Paris, Carbonell, 1973, p. 213).
Hi ha un parell de rims de Portell: «i el sol d'aquest grat la vista enlluerna» (v. 2.000) i «ni elles a vós, fallint-vos lo pern» (v. 2.186), que coincideixen amb els de la primera hipòstrofa de la Rèplica de Corella a Caldesa:
«Calda cremant, que no sentiu hivern,
ni menys sabeu en quin temps se hiverna;
Ferux Bertran vos calà lo seu pern
descapollat, la vista s'enlluerna».
(Carbonell, 1973, p. 57)
En aquest sentit, d'expressions eròtiques agosarades o crues, podem observar un parell de concordances entre els versos de Portell i els del Col·loqui de dames. En parlar Portell de l'apetit sexual de les dones, diu:
«Al joc de la gresca no cessen rebatre,
però en la rifa coneixen més guany;
canyetes no volen, pensant en lo cany,
i les que se n'alten no basten a quatre».
(vs. 2.037-2.040)
i en parlar la beata d'una altra dama que entra a la Seu, diu:
«Senyora dolça:
esta que entra, com s'espolsa
barbadament!
Son marit així hi consent?
Com Déu és Déu,
en aquests bancs que veu arreu
sols ne bat quatre;
los restants poden combatre
en la Turquia!».
(Pitarch & Gimeno, 1982, p. 53)
de manera que hi ha coincidència en passar-se'n quatre, a més d'altres jocs d'homofonia: rebatre / bastar / batre i, així mateix, guany, que apareix en els versos immediatament anteriors a la intervenció de la beata. També cal observar que la hipèrbole al·lusiva al nombre d'amants de la dama en qüestió, els quals podrien formar un exèrcit... «en la Turquia!», ens podria remetre a l'autor del Tirant, el qual és segur que tenia en el cap la imatge d'una nombrosa host combatent contra els turcs; de fet, hi llegim coses com: «les lluminàries eren tan grans que de la Turquia les veien» (cap. 105), «e féu-lo passar en la Turquia per la promesa que li havia feta» (cap. 107), etc.
Seguint amb Lo procés de les olives, arriba un punt que l'autor glossa la impotència dels vells en aquests termes:
«Mas, si algú d'ells, ab gran frenesia,
prengués altra volta la llança en la mà,
en lloc de ferir, daria de pla,
pagant a la gent que entorn estaria».
(vs. 2.137-2.140)
amb un símil semblant al que llegim en el Col·loqui de dames:
«Fer me sembla ab home vell
qui no té força:
com deu navegar a l'orsa,
llavors sossega,
i com deu tirar en brega
bona estocada,
ell usa l'esplanissada...».
(Pitaren & Gimeno, 1982, p. 52)
i que també apareix al Tirant lo Blanc, en paraules de l'Emperadriu adreçades a l'Emperador:
«I vós, en beneit, per a què voleu altra muller, per dar-li esplanissades e no estocades? Guardau que jamés morí dona ni donzella de joc d'esplanissades».
(c. 220; Riquer, 1969, II, p. 71)
Les concomitàncies reportades suara podrien estendre's a una altra estrofa, on els símils eròtics de Portell atenyen el tremp irreverent del Col·loqui de dames, amb unes imatges situades igualment en l'interior de l'església i referents a pràctiques i devocions ben conegudes, com ara el sermó, la benedicció espargint aigua beneita o la reproducció, mutatis mutandis, de les paraules de la Verge Maria en l'Anunciació:
«La festa de Rams cascuna celebra,
i més la més vella, per devoció:
si no és en l'església durant lo sermó,
per ser a l'Asperges més corre que en zebra,
i allí diu: "Senyor, puix tu m'has remuda,
ma vida, mon ésser i quant tinc és teu;
de mi, essent tua, io no tinc res meu;
si tu em desempares, sens tu só perduda"».
(vs. 2.029-2.036)
les quals paraules són tota una font d'inspiració per a Corella, que les usa, parodiant-les, en contextos ―a més del que ens ocupa― que no deixen gaire enaltida l'ofrena que fa la Verge Maria del seu eos a Déu; així, la dida alcavota de Mirra, en portar la noia cap al Hit de son pare, diu: «Presta està la tua donzella. Aparta la llum, car la castedat li porta temerosa vergonya, e los novells horts de Venus no poc temen lo primer cultivador» (LM; Carbonell, 1973, p. 120) i Plaerdemavida, en acceptar la proposta que li fa Tirant de matrimoni amb el senyor d'Agramunt, exclama: «Fugiu de mi, castedat, honesta vergonya e temerosos pensaments [...] Presta és, senyor Tirant, la tua serventa; sia fet de mi segons la tua voluntat» (c. 382; Riquer, 1969, II, p. 400).
Un altre tret característic de Corella és l'afecció que mostra a parlar de creuaments de parentesc, incestuosos generalment, com ara quan Mirra es lamenta: «he oït dir en una part del món habitar gents que no han vergonya que una sola sia mare e germana de sos fills» (LM; Carbonell, 1973, p. 116) o quan, ja havent jagut amb son pare, confessa que «me partí de la cambra, portant dins mi un fill e germà, nét e fill de mon pare» (LM, Carbonell, 1973, p. 120); anàlogament, Biblis, enamorada del seu germà, voldria que li fossin d'aplicació les lleis divines, segons les quals «Saturno és alegre que Opis sia mare e tia de sos fills; e Juno triümfa, en lo cel, no en nom de germana, mas com a muller del gran Júpiter» (LB; Carbonell, 1973, p. 133), tot resignant-se, finalment: «no seré envejosa de Juno, per ésser germana e muller del gran Júpiter» (LB; Carbonell, 1973, p. 136); també al Tirant hi ha expressions semblants, com ara quan Carmesina declara: «jo li vull ésser [a Tirant] com a pare e mare, germana e filla, com a enamorada e muller» (c. 146; Riquer, 1969, I, p. 490) o quan, en el joc amorós entre l'Emperadriu i Hipòlit, apareixen frases de l'estil: «de mon nét me só enamorada» i «est enamorat de ta mare» (es. 258 i 262; Riquer, 1969, II, ps. 147, 155). I Portell, seguint el mateix costum, escriu:
«Al vell per lo títol que porta de pare,
la jove, pensant en Llot, no el vol bé,
puix ja no permet tal cas nostra fe:
que ensems d'aquell sia muller, filla i mare».
(vs. 2.067-2.070)
i potser també caldria relacionar-hi uns versos del Síndic referents a Joan Moreno:
«I en tan gran extrem haveu favorida
la part de aquell, que el feu reverdir,
i, ab sos setanta anys, amors vol servir,
ab dóna que avi o pare lo crida».
(vs. 489-452)
amb la qual cosa hi hem fet el recorregut familiar complet: Corella, l'autor del Tirant, el Síndic i Portell. Pare, fill, germà i nét.
Encara es poden assenyalar algunes altres concordances fraseològiques o temàtiques. Així, l'expressió de Portell:
«I així, pel contrari, no poden ni solen
soldar los contraris, tement lo verí [...]».
(vs. 2.089-2.090)
ens remet a uns passatges del Tirant, on llegim frases sentencioses anàlogues:
«E dos contraris no poden estar ensems, per la contrarietat que ab si porten».
(c. 146; Riquer, 1969, I, p. 488)
«Veig dos contraris estar ensems en una voluntat qui deneguen lo dret a de qui és».
(c. 178; Riquer, 1969, I, p. 600)
No deixa de ser divertit ―en la hipòtesi que Portell sigui Corella―, que el nostre predicador i mestre en teologia, esplanador, divulgador i citador dels salms, escriga que els vells, després de fer-ho:
«Rebent tal encontre, tots perden la vista,
virtut i les forces, cobrant tremolor,
d'on ixen ulleres, llavor de meló,
pinyons, i llegir sovint lo Salmista».
(vs. 2.133-2.136)
Per aquesta via, doncs, hem arribat a saber, ves per on, quins eren alguns dels lectors models en qui pensava Corella en escriure el Psalteri o quina utilitat última tenien les seves lliçons sobre els salms, fetes a la Sala de la Casa de la Ciutat per encàrrec dels jurats.
Uns més minuciosos buidatges lèxics, fets amb ordinador, dels versos del Síndic i Portell i de les obres de Corella (Wittlin, 1993) ens proporcionarien, mitjançant una comparació sistemàtica, noves proves en favor de l'única autoria, això és, de la identificació de Portell i del Síndic amb Corella. Amb tot i amb això, crec que la qüestió ha quedat ben resolta en aquest sentit. I si tornem a la famosa xilografia de Lo procés de les olives, ja s'entén la disposició protocol·lària ―en expressió corelliana: «servant lo seu orde» (v. 1.993), «servar dret ni orde» (Jardí d'Amor, Carbonell, 1973, p. 131), «ab degut orde» (Lo juí de Paris; Carbonell, 1973, p. 68), «segons l'orde» o «per orde de llur generado» (Història de Josef; Miquel i Planas, 1913, ps. 70, 77), etc.― de cadascú, ja que, a l'esquerra, hi hauria primer un cavaller mestre en sacra teologia (el Síndic = Corella), seguit d'un jurat (Vinyoles) i d'un canonge (Fenollar), mentre que, a la dreta, el cavaller mestre en sacra teologia (Portell = Corella) aniria seguit d'un altre cavaller més jove (Gassull, que tenia entre quinze i vint anys menys que Corella) i d'un notari (Moreno).
El doble seny de Corella ―aquell que, en cobles de doble lectura, ell mateix confessava (Carbonell, 1973, p. 47) i Fenollar l'hi retreia (Fuster, 1962, p. 56)― volia dir quelcom més del que ja sabíem, això és: cavaller i, tanmateix, predicador; mestre en teologia i, tanmateix, pare d'un Joan i d'una Estefania, si més no; escriptor de faules profanes i, ensems, de narracions religioses. Ara, caldrà completar el vessant laic amb l'autoria anònima de versos i proses desimbolts, eròtics i irreverents. I possiblement no s'acaben, amb això, les duplicitats. Tot un home, doncs, del Renaixement i, possiblement, l'escriptor més important del segle XV.
Referències bibliogràfiques
Les referències bibliogràfiques de les obres esmentades en l'article son les següents: Cantavella & Jàfer, 1989: J. Gassull, Obra religiosa, a cura de R. Cantavella i S. Jàfer (València, Edicions Alfons el Magnànim, 1989); Carbonell, 1973: J. Roís de Corella, Obra profana, a cura de J. Carbonell (València, Albatros, 1973); Chiner, 1993: J. Giner, Aportació a la biografia de Joan Roís de Corella: noves dades sobre el seu naixement i la seua mort, «Caplletra», 15 (1993), ps. 49-61; Conca, 1994: M. Conca, Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a l'estudi d'un Corpus paremiològic del segle XVI, tesi doctoral (Universitat de València, 1994); Ferrando, 1978: A. Ferrando, Narcís Vinyoles i la seua obra (València, Universitat de València, 1978); Ferrando, 1983: A. Ferrando: Els certamens poètics valencians (València, Inst. Alfons el Magnànim, 1983); Fuster, 1962: J. Fuster, Poetes, moriscos i capellans (València, L'Estel, 1962); Fuster, 1993: J. Fuster, Consideracions sobre el «Tirant», Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx, 1991), vol. II (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993), ps. 5-23; Guia, 1995: J. Guia, Introducció a la fraseologia del «Tirant», «Afers», 20 (1995), ps. 129-142; Guia, 1996: J. Guia, L'autoria del «Tirant»: de Martorell a Corella, «Serra d'Or», 434 (febrer de 1996), ps. 56-59; Guia, 1996: J. Guia, Descobrint l'autor del «Tirant lo Blanc», pendent de publicació; Guinot, 1921: J. Roiç de Corella, «Parlament de casa Mercader» i «Tragèdia de Caldesa», a cura de S. Guinot (Castelló, Armengot, 1921); Jàfer, Pitaren & Gimeno, 1988: B. Fenollar, J. Moreno, J. Gassull i altres, «Lo procés de les olives». «Lo somni de Joan Joan», a cura de S. Jàfer, V. Pitarch i L. Gimeno (València, Tres i Quatre, 1988); Miquel i Planas, 1913: Obres de J. Roiq de Corella, a cura de R. Miquel i Planas (Barcelona, Biblioteca Catalana, 1913); Miquel i Planas, 1916: R. Miquel i Planas, La «Vida de santa Magdalena en cobles» per mossèn Jaume Gaçull, «Bibliofilia», II (1916), ps. 231-255; Pelai Briz, 1868: Jardinet d'orats, edició de F. Pelai Briz (Barcelona, Joan Roca i Bros, 1868); Pitarch & Gimeno: Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI, a cura de V. Pitarch i L. Gimeno (València, Tres i Quatre, 1982); Riquer, 1947: J. Martorell i M. J. de Galba, Tirant lo Blanc, a cura de M. de Riquer (Barcelona, Selecta, 1947); Riquer, 1964: M. de Riquer i A. Comas, Història de la literatura catalana, vol. III (Barcelona, Ariel, 1964); Riquer, 1969: «Tirant lo Blanc», novela de historia y de ficción (Barcelona, Sirmio, 1992); Riquer 1992: J. Martorell i M. J. de Galba, Tirant lo Blanc a cura de M. de Riquer, 2 vols. (Barcelona, Seix Barral, 1969); Ventura, 1978: J. Ventura, Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià (València, Tres i Quatre, 1978); Wittlin, 1993: C. Wittlin, Joan Roís de Corella. Introdució a una concordança de les seves obres, dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant 1991) (Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993), ps. 327-366.
