El començament preceptiu de l'exposició sobre un autor, destinat a resumir la bibliografia anterior, en el cas de Corella se sol enfrontar amb un quasi desert. R. Miquel i Planas, a la seva «Introducció a les obres de Mossèn Joan Roiç de Corella», que encapçala la que és encara l'única edició filològica de les obres del nostre autor (Barcelona: Biblioteca Catalana, 1913; abreujat Obres), destina l'apartat 7 a parlar de la «Fortuna literària d'en Roiç de Corella» (pp. xxxviii-li), i posa en relleu el contrast entre l'èxit de públic de què gaudí Corella en vida amb l'oblit en què va caure a partir del XVI fins a la seva reaparició en els papers dels erudits del XIX. Joan Fuster es pregunta per les raons d'aquest oblit a la seva «Lectura de Roís de Corella», Obres Completes, I (Barcelona: Edicions 62, 1968), pp. 285-313, concretament 286-90 i nota 9 (abreujat «Lectura»), i recorda l'omissió del nom de Corella en l'«epístola proemial» d'Onofre Almudéver a la reedició del Procés de les olives de 1561. Jordi Carbonell planteja el problema de la desagradança noucentista davant de la prosa corelliana i en proposa tota una reivindicació a l'«Estudi preliminar» a Joan Roís de Corella, Obres completes, I. Obra profana, (València: Albatros, 1973; reedició a València: Tres i Quatre, 1983), pp. 7-38, concretament 7-9 (abreujat Obra profana). Martí de Riquer no entra explícitament en la qüestió a les pàgines 254-320 del vol. III de la seva Història de la Literatura Catalana (Barcelona: Ariel, 1964; abreujat HLC); però vegeu la p. 319 i més avall. Recentment, i des d'un punt de vista només militantment anticatalanista, refà el camí mossèn Josep Albiñana a la seva introducció a la transcripció del manuscrit corellià procedent de la maiansiana publicat a València (Del Cénia al Segura, 1985), vol. II, pp. 333-47: Albiñana afegeix al problema que ens ocupa la no gens pràctica necessitat de desacreditar tota la bibliografia anterior per prevenció ideològica. Francisco Rico reacciona al tòpic i comença el seu petit assaig sobre Corella: «La prosa de Joan Roís de Corella es la respuesta, llena de talento y arte personales, a un problema largamente sentido en la España cuatrocentista»; «Imágenes del Prerrenacimiento español: Joan Roís de Corella y la Tragèdia de Caldesa», Estudios de literatura española y francesa. Siglos XVI al XVII. Homenaje a Horst Baader, ed. Frauke Gewecke (Frankfurt a. M.: Klaus Dieter Vervuert, 1984), pp. 15-27 (15) (abreujat «Imágenes»), L'assaig es pot llegir en català al volum 50 de «Les Millors Obres de la Literatura Catalana» (Barcelona: Edicions 62 i «la Caixa», 1980), pp. 11-9. Rico, però, és un pro-corellista tant o més bel·ligerant que el mateix Carbonell.

Aquest tampoc no és el tema central d'aquest assaig, per això el tractaré breument a l'apartat II com a introducció a la qüestió que proposo: la diferència entre les accepcions dels termes poesia i prosa en el llenguatge de la crítica del XIX i del XX i en el mateix Corella contribueix a agreujar el problema de la «incomprensió» del nostre autor. Vegeu més avall.

Ja he dit que l'única edició filològica és encara la de Miquel i Planas de 1913. Riquer dóna notícia d'una obra inèdita continguda en un incunable de 1488, la Vesió, destinada a argumentar a favor de la Immaculada Concepció (HLC, III, pp. 280-3) i Pere Bohigas va descriure els anys vint el ms. R.14.17 del Trinity College de Cambridge, que conté versions d'obres de Corella no aprofitades en les edicions corrents, a banda d'algunes d'inèdites. El manuscrit en qüestió em sembla de la primera importància, ja que és copiat en lletra humanística italiana de començaments del XVI per Lluís Palau, notari de Tortosa, i inclou obres llatines de Giovanni Aurispa i Leonardo Aretino, entre d'altres, ultra una selecció de proses corellianes sense nom d'autor. Sobre manuscrits i biblioteques (Barcelona: Curial-Abadia de Montserrat, 1985), pp. 37-42. A p. 39 es publica la reproducció d'un full del manuscrit que es pot comparar amb el facsímil del Maians, publicat a València (nota 1).

És el famós discurs d'entrada de Rubió i Lluch a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, publicat el 1889, treball pioner pel que fa a l'estudi de l'herència clàssica en les lletres medievals catalanes.

Carbonell assenyala a Obra profana, p. 9, un assaig seu del 1954 («Les paraules en l'estil de Joan Roís de Corella», Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys (Barcelona: 1954), pp. 140-2), i un d'Ana M. de Saavedra («El humanismo catalán: Roiç de Corella», Clavileño, 35, VI (1955), 43-7, com a capdavanters d'una «nova versió crítica» de l'obra del nostre autor. A les puntualitzacions biogràfiques i històriques de Riquer a HLC i a les notes per a la interpretació de Fuster a «Lectura» i del propi Carbonell a Obra profana cal afegir les profitoses insinuacions de Francisco Rico a «Imágenes» i també a la seva silva XXIV publicada al vol. IV de l'Homenatge a R. Aramon i Sena (Barcelona: Curial, 1984), pp. 235-6 i a Primera cuarentena y Tratado general de literatura (Barcelona: Quaderns Crema, 1982), pp. 91-3: «Caldesa, Carmesina y otras perversas».

L'autoritat de Riba ha aprofundit el divorci entre la poesia i la prosa de Corella pel simple fet que existeix un treball d'aquest autor sobre l'Oració a la Verge del nostre autor, que es pot llegir a les pp. 224-6 de la reedició d'Els Marges (1920-1926) dintre de les seves Obres Completes. II. Crítica, I, ed. a cura d'Enric Sullà amb pròleg de G. E. Sansone (Barcelona: Edicions 62, 1985). Pera una valoració d'aquest treball ribià, vegeu el meu «Riba i els nostres clàssics: Notes de lectura», Actes del simposi Carles Riba, a cura de J. Medina i E. Sullà (Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1986), pp. 231-41 (235-7). Per a fonamentar el que dic a propòsit de Rubió i Balaguer, remeto als epígrafs «Concepte i definicions de poesia», «Concepte de la poesia en Ausiàs March», «Un classicista català defineix la poesia» i «Termes savis, pedanteria, afectació» del seu llibre De l'Edat Mitjana al Renaixement (Barcelona: Aymà, 1948; reedició a Barcelona: Teide, 1979), pp. 37-55. Rubió i Balaguer es mostra dur amb el Corella prosista i elogia, en canvi, la novetat de la seva poesia; vegeu la seva Història de la Literatura Catalana, dintre de Obres Completes de J. Rubió i B., vol. I (Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1984), pp. 458 ss.

Toronto-Buffalo-Londres: University of Toronto Press, 1982.

Vegeu les reflexions que proposa sobre la qüestió Albert Rossich a «El barroc català. Una redescoberta tardana», Revista de Catalunya, nova sèrie, Núm. 3 (1987), 158-68.

I de molts d'altres; vegeu més avall què afirma Riera i Sans a la nota 15.

Fuster s'acull a aquesta via explícitament a «Lectura», p. 290, i Carbonell a Obra profana, pp. 16, 20 i 35. Aquest darrer, concretament, veu Corella com un clergue sense vocació, que escriu sobre l'amor com a terapèutica sentimental (idea fusteriana) i que al final de la seva vida evoluciona cap a una espiritualitat més sentida, «penedit». La religió és per a Corella un refugi davant de la vida de cavaller i diplomàtic que li hauria tocat viure com a hereu d'una família aristocràtica, perquè «l'actitud humana i l'obra literària de Corella són l'encarnació de la crisi de l'esperit cavalleresc» (p. 13). Probablement, aquesta «radiografia» es podria enriquir o matisar a la llum de les observacions que introdueixo en aquest treball.