Crido novament l'atenció sobre aquesta etiqueta pomposa i pintoresca per designar les deus del classicisme maldestre dels escriptors catalans del XV perquè la trobo emblemàtica. Vegeu el text anterior d'aquest volum factici i «La segona visió mitològica de Curial», a Miscel·lània Badia Margarit, 5 (Montserrat: Publicacions de l'Abadia) i a Actas del Primer Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval.

Riquer escriu, a la p. 242 del vol. III de la seva HLC: «Al meu entendre, el gran error de Jaume Roig fou escriure el Spill en vers, i precisament en aquest vers tan curt, amb la qual cosa, a mitjan segle XV, seguia fidel a una tradició narrativa del XII. Si hagués escrit la seva obra en prosa, avui la llegiríem amb molt més gust i tindria un nombre de lectors que difícilment pot assolir, i la nostra literatura comptaria amb una peça essencial en la història de la novel·la moderna».

Sermó 31, edició J. Sanchis Sivera (Barcelona: Barcino, 1934; «Els nostres clàssics», 2), p. 56. Per a la negació vicentina, d'estricta ortodòxia tomista, d'aplicar l'exegesi bíblica a la poesia, vegeu l'apartat següent.

Vv. 8800-8803, edició de R. Miquel i Planas (Barcelona: Biblioteca Catalana, 1929-50) vol. I, p. 132. Les Cent Novelles, versemblantment el Decameron, que diverteixen la gent, són, sembla, el prototipus de la literatura vàcua i prescindible. Aquest és el paper que fan almenys al v. 2864, en boca dels contertulians de la primera esposa del protagonista, que les barregen amb unes Facècies, filosofies de Plató, de Ciceró i de Cató, Dante, poesies i tragèdies, vv. 2865-70, p. 46. El sac de «la mala literatura» de Roig és bastant semblant al de Sant Vicent: aparentment, doncs, aquesta es col·loca a la seva mateixa trinxera.

Canticum canticorum, 2, 2; ibid., p. 4.

Darrerament Jaume Riera i Sans ha volgut insistir en el paper del teòleg Canals com a impulsor de l'«estil de valenciana prosa» fins al punt d'aventurar l'atribució d'una carta i d'assenyalar una data per a la primera documentació de l'estil en qüestió (el 1392), a «El primer text conegut en "estil de valenciana prosa": una carta atribuïble a fra Antoni Canals (1392)», Homenatge a R. Aramon i Serra, vol. II (Barcelona: Curial, 1980), pp. 513-22 (521). Riera aprofita l'ocasió per a trencar una llança a favor de Corella: «El recargolament ampul·lós de la prosa catalana, derivat directament de l'oratòria classicitzant... no és un fenomen nascut la vigília de la "Decadència"» (522).

Carta del 19 de febrer de 1396 instant els Consellers de Barcelona perquè continuïn celebrant la festa de la Gaya Ciència, publicada per A. Rubió i Lluch al vol. I dels Documents per a l'estudi de la Cultura mig-eval, (Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1908), pp. 384 s.

Vegeu Obres, pp. xxxviii-xliii; Obra profana, pp. 35-8.

L'adopció d'aquesta etiqueta per a designar la prosa d'art catalana medieval, en contra de l'opinió de Jordi Rubió, Història, vol. I, p. 459 i seguint Riquer, HLC, vol. I, p. 319 (vegeu també nota 16), evidentment buida l'adjectiu «valenciana» de denotacions estrictament geogràfiques.

Els termes de la comparació es poden definir amb tota precisió remetent a l'original ovidià (Met. X, 1-85) la recreació del mite d'Orfeu inclosa a Lo somni (edició Riquer, Obras de Bernat Metge (Barcelona: Universidad, 1958), pp. 258-264) i la que Joan Escrivà recita al llarg del Parlament en casa de Berenguer Mercader (Obres, pp. 246-53).