41
El mateix veïnatge és descrit per Matfré Ermengaud al començament del seu «Perilhos tractat» inclòs al Breviari d'amor, vv. 27842-3, edició G. Azaïs (Béziers-París: Société Archeologique Scientifique et Littéraire de Béziers, 1862-1881; reprint a Ginebra: Slatkine, 1977), p. 431.
42
Vegeu el meu article esmentat a la nota 36.
43
Edició Gret Schib (Barcelona: Barcino, 1971), p. 212.
44
Vegeu el meu «No cal que tragats exempli dels romans», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 3 = Miscel·lània Pere Bohigas, I (Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1981), pp. 88-94.
45
Corella introdueix el tema amb un joc d'antítesis de clar gust trobadoresc que ja va desenrotllar, com indica Riquer (HLC vol. III, p. 312), en el debat epistolar amb Carles de Viana, estudiat per Carbonell a «Sobre la correspondència literària entre Roís de Corella i el Príncep de Viana». Estudis Romànics. V (1955-6), 12-7-40.
46
L'autobiografisme és un procediment que garanteix el realisme de les ficcions amatòries, com bé sabien Juan Ruiz i Bernat Metge, i no parlem de Catul i Ovidi, creadors de les perversíssimes Lesbia i Corinna, traïdores nates dels seus concupiscents enamorats.
47
Vegeu la nota 31 de Riquer a HLC, vol. III, p. 313, on es mencionen les dues «edicions» del Juí; la primera, que és al manuscrit de Mayans, no al·ludeix al final del text al mite de Leandre, i la segona, la del Jardinets d'orats, sí. La inclusió de l'exemplum de Leandre fa creure que hi ha una circularitat de pensament en les «poesies» corellianes. Vegeu més avall.
48
Per al poder raonador dels suggeriments de les imatges marquianes, vegeu R. Archer, The Pervasive Image (Amsterdam-Philadelphia: John Benjamins, 1985) pp. 131-46.
49
Aquestes són les fonts «segures». Corella, però, no s'està de res. Vegeu les línies 592-6 de La història d'Hero i Leandre: «Hon es Homero, hon es Virgili, qui en metres; hon es Demostenes, hon es Tuli, qui en prosa, hon son los tràgics grechs e latins poetes, que tanta dolor escriure puguen?»
. Sembla que, com al Curial, Homer no és altra cosa que un molt misteriós doblet grec de Virgili; la mateixa analogia és aplicable a Demòstenes, via Ciceró. Els representants de la poesia dramàtica no són anomenats, potser perquè el model llatí, Sèneca (¿i per què no Ovidi?), és sentit bàsicament com un poeta.
50
Vegeu HLC, vol. III, pp. 310-1, nota 22.