61
Totes les citacions crítiques sobre Sèneca en italià pertanyen al capítol que Ettore Paratore dedica a les seves tragèdies a Storia della letteratura latina (Florència: Sansoni, 1976), pp. 576-95. Donat que no hi cap sospita que l'erudició de Corella anés més enllà dels textos del conseller de Neró, és inútil fer excursions per la tragèdia grega i successives seqüeles.
62
Aquest darrer afegeix a la nota 16 de la p. 309 d'HLC, vol. III, que potser també cal afegir un fragment ovidià de Met. XIII, 488.
63
Vegeu encara el meu article «Sí com lo taur...», citat a la nota 52.
64
El model sublim de la mater dolorosa redimeix Hècuba de la condició de gossa ferida que lladra el seu dolor que li atribueix el mite antic.
65
Jordi Rubió descriu la situació a les pp. 219 ss. de la seva Història, citada a la nota 6. El problema de la possible atribució de la traducció a Antoni de Vilaregut es relaciona amb el de la datació (¿abans de 1400 o després de 1437?). Vegeu T. Martínez, «Sobre l'autoria de la traducció catalana de les tragèdies de Sèneca», Miscel·lània Badia i Margarit, 3 (Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1985), pp. 135-156, i, del mateix, el treball esmentat a la nota 23. L'edició de Gutiérrez del Caño és de València, 1914.
66
És una llàstima que K. A, Blüher no tingui notícia, en el seu llibre fonamental Séneca en España (Madrid: Gredos, 1983), de la «poesia» corelliana que ens ocupa, perquè hauria pogut matisar les seves irritades refutacions dels entusiasmes «humanístics» de Rubió i Lluch davant dels traductors catalans de les tragèdies (pp. 128-9), contrastant-les amb alguna cosa més substanciosa.
67
Hi ha un exemplum a Esteve de Borbó amb lleus variants sobre aquest tema: «Item audivi a quodam quod, cum fuissent in campo ubi multa corpora iacebant crucesignatorum et Sarracenorum, cricesignati eciam mortui videbantur ridere; Sarraceni autem horribiles risus et vultus habebant» [igualment vaig sentir d'algú que, trobant-se en un camp en el qual jeien molts de cossos de croats i de sarraïns; els croats, morts i tot, semblaven riure; els sarraïns, en canvi, tenien cares i ganyotes horribles]
, Lecoy de la Marche, Anecdotes historiques, légendes et apologues tireés du recueil inédit d'Etienne de Bourbon (París: Librairie Renouard, 1877), p. 91.
68
A Inf. XXVI, 54. El motiu, però, el retrobem en la Tebaida (XII, 429-32), en la Pharsalia (I, 551 ss.) i al senequià Oedipus (321-3). La comparació del crepitar del foc amb la combustió de la sal no l'he poguda documentar, tanmateix.
69
Per donar coherència completa al seu pensament sobre aquest punt, faltaria saber tan sols a quins casos el nostre autor redueix la guerra justa, perfectament definida, d'altra banda, pels enciclopedistes de l'horitzó de Corella, com ara Eiximenis. Vegeu M. Peláez, «Las fuentes jurídicas de Francisco Eiximenis OFM y aspectos histórico-jurídicos inéditos del Dotzè del Crestià», Archivo Ibero-americano, XLI (1981), 481-504, i els capítols 651-68 del Dotzè, II, 1, (Girona: Col·legi Universitari i Diputació, 1986).
70
No sé si es troba a l'altura un joc de conceptes semblant, a I Samuel 15, 32-34.