Per al comentari d'aquest poema en concret, he tingut en compte els següents treballs: B. SPACCIARI, Una lirica di Ausias March, en «Medioevo e Rinascimento. Annuario del Dipartimento di Studi sui Medioevo e il Rinascimento dell'Università di Firenze», I (1987), pp. 131-187; L. MARTÍN PASCUAL, "Car no és pus que apetit brutal". L'amor, el pecat i l'animalogia poètica en l'obra d'Ausiàs March, en Ausiàs March: textos, cit., pp. 221-243; I. GRIFOLL, "ab milans caç la ganta / y ab lo branxet la lebre corredora" (LXIV, 25-26): Arnant Daniel i Ausiàs March, en Ausiàs March i el món, cit., pp. 95-133; i L. BADIA, "Lo temps és tal que tot animal brut". Lectures d'Ausiàs March. Poema LXIV, en Lectures d'Ausiàs March, ed. A. Hauf, València, 1998, pp. 183-201.

Tot i que Germà Colón ha demostrat perfectament que els animals són capaços de fer el que fan al poema, em sembla que, en aquest cas, la tradició literària pesa molt més que no les realitats. Lògicament, seguesc les seues propostes quant a la identificació dels animals en qüestió (vegeu G. COLÓN, "La balada de la garsa i l'esmerla" de Corella, en «Estudis de Llengua i Literatura Catalanes» XI (= Miscel·lània A. M. Badia 3), 1985, pp. 157-178).

Vegeu MARTÍNEZ ROMERO, Variacions, cit., p. 46, i CINGOLANI, Joan Roís de Corella, cit., pp. 278-279, respectivament.

CARBONELL, Joan Roís de Corella, Obra, cit., p. 66.

Vegeu ara R. ARCHER, Formes del desamor: blasme de dones i maldit, en Ausiàs March i el món, cit., pp. 59-75.

Vegeu-ne l'estat de la qüestió a CANTAVELLA, Aspectes, cit., amb la bibliografia pertinent.

No tots els adynata i els escenaris apocalíptics són, però, necessàriament amorosos. Vegeu, per exemple, el Raonament de Telamó e d'Ulixes: «ans se deixaran los rius de córrer e los monts correran, e ans Grècia socorrerà a Troia, que les tues avisades astúcies als grecs aprofiten» (CARBONELL, Joan Roís de Corella, Obra, cit., p. 104). Crec que tampoc no s'ha incidit prou en l'existència del revers de l'apocalipsi de la Tragèdia en La història de Leànder i Hero, que coincideix, a més, amb la mort de Leànder i, per tant, amb l'acabament d'aquest amor reprovable: «Estava la mar segura, que paria sol contra la vida de Leànder havia pres tanta fúria: lo cel clar, la nit quieta, los aires, los elements e Diana, los planetes e les esteles ab una seguretat atenta, a l'adolorit plant d'Hero planyent atenien; los peixos e los ocells, per l'aigua nadant e volant a la riba, venien a les obsequies de Leànder, e ab llurs veus ensems ab Hero dolent, la mort de llur hoste planyien».

Una mostra més que aquest darrer poema està directament relacionat amb les propostes de la Tragèdia, com ja vaig apuntar en la meua edició de Joan Roís de Corella, Rims i proses, cit., pp. 22-23, De la qual cosa, però, no cal inferir necessàriament, però, l'existència d'un cicle poètic.

Com explica ARCHER, Formes, cit., p. 22.

Complementàriament, a la Lletra consolatoria llegim: «No pensam que lo primer jorn que ens par tenir-les guanyades les començam a perdre: puix la pèrdua de llur honestat és la porta per on lo combat de nostres enamorades obres entra, ¿com se farà honestat als altres la tanque, si per l'entrada d'u tot sol de la guarda de tal posada del tot s'és partida e si dieu que nostres enamorades obres mereixen que més per nós que per altres la sua honestat se perdés? 0 gran pèrdua de seny portar raons per la part d'amor deshonesta, ab les quals honestat se mereixca perdre!» (CARBONELL, Joan Roís de Corella, Obres, cit., p. 96).