1391
46 1. El nom de Josuè significa «Jahvè (és) salvació».
1392
Sota el nom de Profetes, la Bíblia hebraica agrupa dues sèries de llibres de caràcter ben diferent, la dels Profetes anteriors i, a continuació, la dels Profetes posteriors. El primer títol comprèn el conjunt històric Josuè-Reis; l'altre, els llibres d'Isaïes, de Jeremies, d'Ezequiel i els dels dotze Profetes menors.
Zacaries (1:4; 7:7) entén per Profetes anteriors, primers o del passat, els profetes que havien desplegat la seva activitat específica abans de la deportació del poble a Babilònia.
La Bíblia grega presenta els llibres profètics després dels Hagiògrafs, en un ordre diferent de l'hebreu, hi agrega les Lamentacions i Daniel —que la Bíblia hebraica col·loca a la darrera part del seu cànon— i afegeix textos que no s'han conservat en hebreu: el llibre de Baruc després de Jeremies, la Carta de Jeremies després de les Lamentacions, i les addicions al llibre de Daniel.
La Vulgata ha conservat l'essencial d'aquesta disposició, però ha tornat a l'ordre hebreu posant els dotze Profetes menors després dels quatre majors i ha ajuntat la Carta de Jeremies al llibre de Baruc, que ve a continuació de les Lamentacions.
Amb el nom de profeta (nabí) són designats uns personatges característics de la història d'Israel, alguns dels quals, com Amós, havien rebutjat aquest nom per a ells mateixos (cf Am 7:14). Això faria pensar que el nom de profeta, en hebreu nabí, s'aplicava, de primer, a les persones en relació amb santuaris, anomenades avui profetes cultuals o professionals. Si els altres, que ara també el porten i que no se sap que haguessin estat en cap relació especial amb el culte, se l'atribuïren mai a ells mateixos, o si els fou donat solament pels qui intervingueren en l'edició dels seus llibres, és cosa difícil de dir. Algun n'hi ha, com Daniel, que, si en el seu llibre no porta aquest qualificatiu, el rep ja a l'Evangeli. És tan sols més tard i extrabíblicament que ha estat conferit a Baruc aquest títol.
La distinció entre Profetes majors i Profetes menors és purament accidental, basada en la major o menor extensió dels seus llibres respectius en la Bíblia. Qualitativament, un Amós o un Osees, d'entre els Profetes menors, són dignes de figurar entre els millors.
Més important és la distinció entre profetes preexílics i profetes postexílics. Els qui profetitzaren abans de la destrucció del reialme amenaçaven amb la ruïna i la deportació del poble; en certa manera són els qui podriem anomenar, amb paraules de Jeremies, profetes de guerra. Els qui vingueren després de la catàstrofe de Jerusalem consolen amb perspectives de restauració gloriosa; són els qui podriem anomenar, també amb paraules de Jeremies, profetes de pau. Els primers reprotxen al poble pecats d'ordre moral-social, ataquen fortament el culte formalista que preval en la nació i es mostren contraris a certes desviacions de la tradició d'Israel, en especial a les aliances polítiques amb d'altres nacions estrangeres. Els segons denuncien preferentment contravencions d'ordre legal i cultual; i, a vegades, una barreja o juxtaposició amb d'altres d'ordre moral-social, que podria desconcertar el lector modern, ja que sembla atribuir-se tant de valor a les unes com a les altres. Ezequiel, que està a cavall entre el preexili i l'exili, fa ambdues coses; però amb predomini de la segona. I és que Ezequiel provenia amb molta probabilitat dels cercles del profetisme que estaven en contacte amb el temple, com ho estaven els profetes postexílics Ageu, Zacaries i, possiblement, Habacuc.
Els profetes d'abans de l'exili escrivien en vers. Seguint l'exemple d'Ezequiel, els profetes postexílics han tendit més a la prosa.
Els mèrits de l'escriptor són també diferents entre els profetes d'un període i els de l'altre. Mentre que els uns solen ser escriptors de primer ordre, en canvi, un Ageu o un Zacaries, de després de la ruïna de Jerusalem, no passen de mitjanies sota l'aspecte literari. Ezequiel ja anuncia la decadència.
És també amb Ezequiel que comencen d'aparèixer molts trets que fan pressentir aquells qui més tard seran coneguts amb el nom d'apocalíptics. Zacaries gairebé ja n'és un. Daniel s'ha de comptar entre ells i en lloc preeminent.
Si mirem la procedència, els profetes es distingeixen en profetes del reialme del nord o Israel i en profetes del reialme del sud o Judà. Pròpiament parlant, a l'Israel del nord pertanyen només Osees i l'autor de Mi 67:7, que hauria estat un deixeble d'Osees. Tots els altres són de Judà. Però, per bé que originari del reialme del sud, Amós, cronològicament el primer dels profetes escriptors, exercí el ministeri profètic en el reialme del nord.
En els llibres dels profetes hi ha passatges que suposen clarament la predicació oral. Però en els mateixos llibres hi ha també d'altres passatges on els profetes apareixen fent recurs a l'escriptura. Els profetes als quals és atribuït un llibre en el cànon de la Bíblia eren, doncs, predicadors i escriptors alhora. Però no és pas fàcil de dir si els missatges profètics que els diferents llibres contenen foren primer pronunciats oralment pel seu autor, abans de passar a documents escrits; o bé, si els tals missatges foren primer escrits i després llegits, o divulgats d'una altra manera; o encara, si els missatges pronunciats de paraula coincidien en tot i per tot amb els missatges escrits. En general, es pot dir que les peces dels llibres profètics presenten una forma tan estudiada, que es fa difícil de creure que hagin estat mai pronunciades, tal com se'ns han conservat, en les al·locucions que els profetes dirigien al poble.
Els llibres dels profetes solen estar integrats per tres menes d'elements: 1) oracles, on adés parla Déu mateix, adés el profeta en nom de Déu; o bé, peces poètiques que contenen un ensenyament, un anunci, una promesa o una amenaça; 2) narracions en primera persona, on el profeta conta les seves experiències, en especial la seva vocació; 3) narracions en tercera persona, que contenen fets de la vida del profeta o les circumstàncies del seu ministeri.
La redacció en tercera persona és indici d'intervenció d'un autor distint del profeta. No se sap segur, però és versemblant que els profetes mateixos posessin per escrit, o dictessin, les seves profecies. Entre els seus deixebles, o a les escoles profètiques on es conservaven els seus escrits i el seu record, algú hi redactà una mena de biografia, per l'estil de la de Baruc respecte a Jeremies. A partir d'aquests elements, es formaren reculls que reunien els oracles del mateix to o les peces que tractaven el mateix tema. I trastornant l'ordre del material existent i afegint-hi noves peces, a vegades simples glosses de poca importància, d'altres vegades més llargues (quan les glosses intercalades al text no són massa llargues, van entre parèntesis, cosa que ens ha obligat a vegades a adoptar una puntuació poc corrent) s'arribà als llibres actuals, d'un volum bastant considerable per als Profetes majors.
Els llibres dels Profetes majors estan disposats per ordre cronològic, entre ells. Els dels Profetes menors, no. Cronològicament, el primer lloc tocaria a Amós, que féu la seva aparició abans de qualsevol altre profeta escriptor.
1393
L'any de la mort del rei Ozies, el 740 a. C., Isaïes tingué, al temple de Jerusalem, la visió inaugural, durant la qual li fou confiada la missió d'anunciar la ruïna d'Israel i de Judà en càstig de les infidelitats del poble. La seva actuació en aquest sentit es remarcà sobretot en dues ocasions. Primer, en temps de la guerra siro-efraïmita, quan el jove rei de Judà, Acaz, atacat pel rei de Damasc i pel d'Israel, que el volien fer entrar per força en una coalició contra Assíria, demanà l'ajut del rei d'aquesta nació, del qual es declarà vassall. Més tard, en temps del rei Ezequies, quan els polítics de Judà intrigaven per assegurar-se l'ajut d'Egipte contra Assíria. Sempre fidel als seus principis, Isaïes s'esforçà, però en va, perquè es deixessin d'aliances militars i confiessin únicament en Déu. Quan Senaquerib envaí Judà, l'any 701, Isaïes tornà a intervenir, com es veu pel poema del c 1, que ha estat prefixat pels editors al llibre a manera d'introducció general. Passada aquesta data, no se sap res més d'Isaïes. Segons una tradició jueva, hauria estat martiritzat en temps del fill d'Ezequies, Manasés.
El llibre que porta el seu nom és com una antologia profètica, en tres parts principals: c 1-35; c 40-55; c 56-66. Amb els capítols històrics 36-39 entre la primera i la segona.
Però en aquestes parts principals, és fàcil de distingir-hi grups més petits. En la primera part, el grup c 1-12 enclou oracles referents únicament a Judà i a Jerusalem. El grup c 13-27 conté els oracles contra les nacions estrangeres, llevat del c 22, consagrat a Jerusalem, i de l'apocalipsi (c 24-27) que li serveix de conclusió. El tercer grup, c 28-35, reuneix d'altres profecies relatives a Judà, amb motiu, principalment, de l'aliança amb l'Egipte; i acaba amb dos capítols escatològics (c 34-35).
D'altres divisions es descobreixen, encara, dintre d'aquests grups. En el primer (c 1-12) n'apareixen tres: 2-4; 6-9;6; 9:7-11:16. La disposició que presenten les profecies d'aquests grups, ordenades de manera que primer hi ha l'amenaça, seguida a continuació de la justificació d'aquesta mateixa amenaça, per acabar finalment amb una promesa, dóna a cada una d'aquestes divisions l'aspecte d'un tot complet.
En el grup c 13-27 se n'hi troben dues: 13-23, oracles contra determinades nacions estrangeres; i 24-27, apocalipsi, que és com el coronament dels c 13-23, ja que tracta del món en general.
En el tercer grup (c 28-35) es distingeixen els c 28-33, on les profecies, pertanyents en la seva majoria al temps de l'aliança amb l'Egipte, convencen amb un ai!; i els c 34-35, peces escatològiques.
La segona part del llibre d'Isaïes és més homogènia. La primera secció que la integra (c 40-48) tracta de l'alliberament d'Israel per Cir; l'altra (c 49-55) s'ocupa preferentment del Servent de Jahvè i de les seves humiliacions, i acaba amb una calorosa invitació a prendre part en les benediccions dels temps messiànics. En general transporta, per tant, a una situació històrica posterior d'uns dos segles: Jerusalem ha estat presa, el poble es troba captiu a Babilònia, l'alliberament serà obra de Cir, que ja ha entrat en escena. I el to és consolador, com escau a la situació històrica i es veu ja pel primer poema que resumeix la missió del profeta: Consoleu, consoleu el meu poble (40:1). Cosa que ha fet que se li donés el nom de llibre de la consolació d'Israel.
Els cants del Servent de Jahvè, intercalats preferentment en la segona secció (42:1-7; 40:1-6; 50:4-9; 52:13-53:12) parlen d'un Servent de Jahvè, que predica la vera religió als estrangers, sofreix per expiar els nostres pecats i és glorificat per Déu. L'Església cristiana hi ha conegut l'anunci misteriós de la vida i de la mort redemptora de Jesús, el veritable servidor de Déu. La sinagoga, en canvi, s'ha estimat més de veure-hi una al·lusió a Israel, posseïdor de la vera fe, i als seus sofriments durant la seva història. Opinió que ja apareix a 49:3, on la glossa identifica el Servent amb Israel. Però semblant interpretació col·lectiva és exclosa, si més no, perquè el Servent és formalment distingit del poble d'Israel (49:5s).
Amb la tercera part del llibre torna a canviar la situació històrica: el poble es troba una altra vegada a Palestina, però ara en condicions poc glorioses. Es denuncien pecats, però no s'amenaça amb la destrucció de la nació i la deportació del poble, sinó que els invectivats són represos perquè, amb la seva mala conducta, impedeixen la vinguda dels grans béns promesos pels profetes per a l'esdevenidor. El pensament i l'estil dels c 60-62 recorden molt la segona part del llibre. Els c 63-65 tenen un caràcter apocalíptic ben marcat.
1394
1 1. Quan el mot visió es troba al començament del llibre d'un profeta té un sentit ampli de percepció, en general, d'un missatge diví o d'una veritat divina, prescindint del mitjà —paraula o imatge— amb què ha estat comunicada (Am 1:1; Ha 1:1), o bé és usat col·lectivament per a indicar un conjunt o una col·lecció de profecies (Ab 1:1; Na 1:1).
1395
8. És a dir, Jerusalem.
1396
9. ↑Rm 9:29.
1397
11. Des d'Amós (Am 5:21-25), un tema constant de la predicació profètica és que el culte d'Israel desagrada el seu Déu quan no va acompanyat de la justícia i de l'amor per aquells qui passen necessitat (Jr 7:21-23; Mi 6:8; Ml 1:6-2:3). Per damunt dels sacrificis hi ha el valor del coneixement de Déu (11:9; Os 6:6).
1398
29. Els terebints i els jardins són els dels santuaris cananeus als quals el poble acudia, en lloc de confiar només en Jahvè.
1399
2 2. Els darrers temps indiquen la nova era messiànica de justícia i pau, amb la reimplantació de la felicitat paradisíaca (11:1-9; Os 2:20s). Aquests darrers temps, que en un principi es concebien com la continuació i el coronament dels actuals (9:6), després de l'exili, per influència apocalíptica, se situen en un pla radicalment nou (65:17). Les prediccions numèriques sobre l'hora dels darrers temps (Jr 29:10; Dn 9) no pretenen satisfer la nostra curiositat, sinó que amb el seu simbolisme intenten de donar una visió religiosa del conjunt dels temps per tal de descobrir-ne el sentit i les exigències de conversió que comporta. Perquè en altres llocs els darrers temps anuncien i'hora del judici de Jahvè (Am 1-2), hora d'espant per als enemics de Jahvè, com ho serà també el dia de Jahvè (Am 5:18).
1400
Les tradicions profètiques tendeixen a obrir-se lentament cap a una visió de salvació universal. Ja el Gènesi (12:3; 17:5,6) anunciava que les nacions es beneirien per Abraham i que ell seria pare d'una multitud de pobles; però la consciència d'Israel com a poble escollit i separat havia marcat fortament el seu pensament (Dt 7:6; Is 41:8; Am 3:2). El domini de Jahvè sobre els pobles (Am 9:7) i els seus oracles contra les nacions (13:21; Jr 46-51; Ez 25-32; Am 1-2) són testimoniatge que el judici de Jahvè s'estén a tots els pobles. Però els profetes anuncien també que la salvació messiànica vindrà d'Israel a les altres nacions, i que aquestes s'aplegaran entorn de Jerusalem per adorar l'únic Déu (Mi 4:1-3; =Is 2:2-4; Jr 12:15s; 16:19-21; So 3:9s). El «Llibre de la Consolació» referma més aquestes perspectives (42:1-4, 6; 45:14-17, 20-25; 49:6; 55:3-5; cf 60:1-22), que són represes després de l'exili (Za 8:20s; 14:9, 16s; Ml 1:11; Jl 3:1s) i, especialment, al llibre de Jonàs. Jesucrist situa el seu missatge dintre d'aquest corrent (cf Mt 8:11s; 12:41) i els Actes dels Apòstols en mostren la realització.