1401
10. ↑2Te 1:9.
1402
4 1. Desemparades després de la mort dels seus marits, aquestes dones buscaran la protecció d'un dels pocs supervivents.
1403
3. Precisa que no qualsevol supervivent del judici-càstig de Jahvè, sinó solament els predestinats a viure per formar part de la Jerusalem dels temps messiànics, seran dits sants. Un dels temes importants de la predicació dels profetes és que Déu, en castigar les infidelitats del seu poble, deixarà una resta d'escollits, la qual, santificada amb una nova aliança (cf Jr 31:31), participarà en les promeses messiàniques (cf 7:14). El tema d'una resta apareix ja en Am 5:15 i era sens dubte més antic (cf 1R 19:17s). Es en Isaïes on troba un desenrotllament complet (4:2-4; 6:13; 7:9; 10:19-22; 11:20s; 14:32; 28:5s; 37:4,31s; cf Mi 4:7; 5:2; So 2:7). Cf Jr 23:3; Ag 1:12.
1404
4. Al·lusió a la destrucció de Jerusalem, l'any 587.
1405
5 1. ↑Mt 21:33.
1406
7. Els profetes d'abans de l'exili denuncien vigorosament la injustícia dels jutges, dels reis i dels poderosos (5:23; Jr 22:13,15; Am 5:7; 6:12), i en el seu ensenyament recomanen de practicar el dret i la justícia (Jr 22:3; Os 10:12).
1407
8-24. Davant tot el que sigui enduriment de cor i apartament de Déu, els profetes recorren al gènere imprecatori com un recurs a la justícia divina. Les amenaces i les malediccions atenyen tot el poble (Jr 24:9s; 29:17s, 22; cf 23:10), Israel o Judà (Am 6:1-14; Jr 25:18; 44:11-14, 22; Ha 2:6-20), sobretot pel fet d'haver-se apartat de la Llei, o davant dels abusos (v 8-24; 28:1-4) i de la injustícia (Ml 3:5). Les malediccions s'adrecen a un grup o estament determinat: sacerdots (28:7-13; Ml 1-6-2:4), falsos profetes (Jr 23:16-20), contra la ciutat de Jerusalem (29:1-10; Jr 42:18), el seu temple (Jr 7:1-15; 26:6) i els pobles veïns (Jr 25:15). El zel dels profetes els porta a blasmar tot el que sigui apartament de Déu: maleeixen el qui posa la confiança en l'home (Jr 17:5), els qui fan malament la feina de Déu (Jr 48:10) i concretament el qui acompleix un culte indigne d'ell (Ml 1:14; 2:2; 3:9). Amb tot, les malediccions i les amenaces profètiques comporten de vegades una esperança, un fet favorable o una benedicció enmig de l'anunci del càstig (1:25s; 6:13; 28:16s; Ez 34: 1-16).
1408
25. La ira de Déu que castiga els pecats i la desobediència del seu poble és un tema constant de la predicació dels profetes (42:24-25; Jr 4:4; 7:19-20; 32:31-33; 42:18; 52:3; Ez 5:13,15; 23:25; Os 8:5; Na 1:6; Ha 3:8; Za 10:3). Jahvè, però, és lent a la ira (48:9; Jr 15:15; 36:7). No està irritat per sempre (57:16), s'estima el seu poble i n'allunya la còlera (12:1; 54:8; Jr 32:37; Ez 20:13-17; Os 11:9; Mi 7:18).
1409
6 1. El profeta coneix el missatge de Déu escoltant la paraula divina o per mitjà de visions. La visió es enigmàtica o simbòlica, mai una revelació directa del que s'hi anuncia; a vegades posa el profeta en un estat extàtic, per pur impuls de Déu, des de fora del profeta (Ez 1:1). Ezequiel parla sovint d'aquest ser pres i elevat per Déu o l'esperit (Ez 8:3; 11:24; 40:2), a l'inrevés dels falsos vidents (Ez 13:1-6; 21:34). La visió, en ella mateixa obscura, ha de ser explicada per la paraula (Jr 1:11-14,15s); de vegades és el mateix profeta qui demana explicació d'una visió (Dn 1:15s). Les paraules que Jahvè adreça aquí a Isaïes (v 9-13) donen el sentit fonamental que tindrà la seva missió prop del poble.
1410
2. Éssers celestials, esmentats solament per Isaïes en tota la Bíblia. Potser són idèntics als querubins que hi havia sobre l'arca (Ex 25:18).