621
9. Són els llibres de l'AT, als quals els jueus reconeixien ja una autoritat divina. És ara que s'està formant el cànon de l'AT (cf Ecli Pròleg, 8-10). La mateixa doctrina, la trobem en els Salms i els Profetes (Ps 1; 19; 119; Jr 17:5-8).
622
El segon llibre dels Macabeus s'obre amb una carta dels jueus de Jerusalem als jueus d'Egipte, que dóna la pauta per a interpretar tota l'obra (1:1-2:18). Segueix un pròleg en el qual l'autor exposa el seu intent i el mètode que seguirà per resumir l'obra en cinc llibres de Jasó de Cirena (2:19-32).
Com a cas excepcional, l'autor de 2M ens informa sobre el gènere literari de l'obra que es disposa a escriure (2M 2:19-32): el seu resum vol ser una obra d'art, de lectura agradable.
La finalitat de l'obra és la glòria del temple i la seva purificació després de les calamitats.
El llibre ha nascut en l'ambient hel·lenístic dels jueus de la Diàspora. A partir del s. III a. C., una sèrie d'autors jueus de la Diàspora presentaven la història del poble escollit d'acord amb els gustos grecs, i feien del poble sant i dels seus grans homes, homes de cultura, més que no pas homes de Déu. Les obres d'aquests autors, més que no pas història, eren com una mena de tragèdia en prosa. Si bé revestien la història de formes literàries, fantàstiques i exagerades, no es pot dir que la falsifiquessin. La forma literària amb què l'autor revesteix els fets pot ser un indici de la interpretació que ell en fa. L'autor de 2M està en aquesta línia. S'ha deslliurat, però, de la secularització en què havien caigut altres autors del seu temps. La història patètica ha pres un to eminentment religiós. Per a 2M, la religió no admet compromís amb interessos polítics. Els compromisos de Jonatàs i Simó amb els sobirans selèucides són tàcitament condemnats. Tot està centrat en el temple i en la Llei. Déu intervé en els fets, i la seva intervenció s'expressa d'una forma sensible amb un to apocalíptic. L'hel·lenisme de l'autor no el desconecta de la literatura bíblica.
El llibre aporta un enriquiment a la Revelació. Els fets acomplerts en aquest món troben una retribució en una vida futura després de la mort. En la doctrina de la retribució, 2M es troba amb el llibre de la Saviesa, tot i que divergeixen en algun matís. El llibre de la Saviesa afirma la supervivència de les ànimes dels justos; res no diu explícitament de la resurrecció dels cossos, i resta imprecís pel que fa a la sort futura dels impiadosos. Segons 2M, els justos ressuscitaran; per als impiadosos, però, no hi haurà resurrecció a la vida (cf 2M 7:14), encara que és poc explícit sobre la seva futura sort (cf 2M 6:26). L'autor ensenya el caràcter expiatori dels suplicis dels jueus piadosos, quan són voluntàriament acceptats (8:5; c7).
No sabem qui és l'autor del llibre. Possiblement és un fariseu zelós. El seu origen podria ser alexandrí, però el seu interès pel temple ens el fa imaginar instal·lat a Jerusalem.
El llibre va ser escrit potser en temps de Joan Hircà, vers el 124 a. C. L'obra de Jasó de Cirena, que ell resumeix, devia datar del 161-160 a. C., poc temps després de la mort d'Antíoc V Eupàtor.
623
1-2 El segon llibre dels Macabeus, comença pròpiament al cap 3. El precedeixen una sèrie de documents destinats a ambientar la seva temàtica principal —la glòria del temple de Jerusalem (1-2:18)— i un prefaci de l'autor (2:19-32). Esbrinar la identitat i la datació dels documents introductoris resulta una mica difícil.
624
2 1-12. Continua la carta del capítol anterior. Ara, recull una tradició popular llegendària, que té per objecte esborrar de la imaginació del poble la idea increïble que objectes tan sants haguessin pogut ser profanats. Els llibres històrics més propers als esdeveniments, Reis, Jeremies, Paralipòmens, no ens diuen res d'això. També la narració té la intenció de provar la continuïtat del culte legítim, malgrat l'absència del tabernacle i de l'arca. La narració és avalada per l'autoritat de Jeremies, personatge important en el judaisme (cf 15:13-15). La dedicació del temple per Judes Macabeu està en línia directa de continuïtat amb la dedicació del temple per Salomó, i del tabernacle de l'aliança per Moisès (cf v 8,12).
625
11. En cap altre llibre de l'AT no es troben aquestes paraules en la boca de Moisès. Es tracta probablement d'una paràfrasi midràixica a Lv 10:16s.
626
13. Les memòries de Nehemies eren, potser, una sèrie de documents que constituïren la base de les festes literàries del llibre de Nehemies.
627
Al temps que escriu l'autor, amb el nom de els Reis eren designats els llibres que més tard els rabins van anomenar profetes antics: Josuè, Jutges, Samuel i Reis. Els Profetes són segurament Isaïes, Jeremies, Ezequiel i els dotze Profetes menors. El llibre de David és el recull dels Salms i potser un altre escrit de caràcter sapiencial. Les cartes dels reis són segurament les dels reis de Pèrsia a favor dels jueus, de les quals troben alguns fragments citats a Esd 4:11-7:28.
628
6 4. Fa referència a la prostitució sagrada, que hauria estat introduïda fins i tot als atris del temple (1R 14:24; 2R 23:7), i als sacrificis d'animals impurs, especialment de porcs (cf 1M 1:47).
629
7 9. Des d'aquesta època un sector del judaisme afirma amb tota claredat la fe en una vida futura i en una resurrecció. El martiri per la Llei garanteix la resurrecció a la vida eterna (cf 12:38-46; 14:46; Dn 12:2-3). En un ambient grec, la doctrina de la immortalitat no fa pas referència al cos (cf Sa 3:1-5:13). Per al pensament hebreu, l'home forma una unitat que, oberta a la vida eterna, comporta la resurrecció dels justos.
630
12 44-45. Aquests últims versets han estat manipulats pels copistes amb glosses, que després s'han incorporat al text, i n'han canviat el significat original. A la base de la frase «si no hagués esperat... hauria estat inútil i neci de pregar pels morts», hi hauria la glossa d'un copista escèptic respecte a això, que hauria escrit després de la frase indicativa de l'original «esperant que els que havien mort ressuscitarien» el següent comentari «és inútil i neci de pregar pels morts». Al v 45, la frase «era, en canvi, un pensament sant i piadós» seria la glossa d'un copista devot a la frase original «esperant també que una bona recompensa...» Ens trobem davant de l'únic text de l'AT que fa al·lusió a un estat intermedi, on les ànimes dels difunts poden ser ajudades en la purificació dels mancaments fets en aquesta vida, per les pregàries i els sufragis dels vius. Es la primera formulació de la doctrina que nosaltres anomenem del purgatori.