691
7 8. Ja no és digne de veure el rei. Era costum entre els grecs i els romans de cobrir el cap d'aquells qui havien de ser executats.
692
VL-8 12k. El text grec primitiu ha canviat aquí l'hebreu, que fa d'Aman el descendent d'Agag (cf 3:1). L'enemic dels perses per antonomàsia fou el macedoni Alexandre. Aquest canvi evidencia que el decret data de l'època hel·lenística.
693
VL 3l. Aquí se'ns dóna una notícia sobre l'origen del text grec. Nosaltres creiem que Lisímac és l'autor del text grec conservat en la versió dels Setanta, que s'esforça per apropar al text hebreu la versió grega original. Remarquem que Dositeu és sacerdot i levita, i Lisímac és dels de Jerusalem. Aquesta adaptació de la forma grega primitiva al text hebreu es pot anomenar ben bé «traducció». És interessant la data cronològica. Quant al Ptolemeu a què és refereix, es podria tractar de Ptolemeu VIII Lathyrus (116-101 a. C.), però és poc probable. Segons els autors, és més probable que es refereixi a Ptolemeu XIV (51-47 a. C.), que governava conjuntament amb la seva germana Cleopatra, la més coneguda amb aquest nom.
694
El llibre de Job és un poema dramàtic sobre el perquè del sofriment en aquest món. És integrat per tres cicles de discursos (c 4-14; 15-21; 22-27), precedits d'un monòleg del pacient, on es planteja l'estat de la qüestió (c 3), closos amb un altre monòleg del mateix pacient (c 29-31), amb què es prepara la intervenció final de Déu (c 38-41) i la resposta humil i resignada del protagonista (40:3-5; 42:2-6).
Disconforme amb la manera poc satisfactòria com, al seu entendre, acabava el Diàleg (32:1-5), un autor més tardà va intercalar, entre l'autoapologia de Job (c 29-31) i la intervenció de Déu (c 38-40), els «discursos d'Eliú» (c 32-37), amb la pretensió una mica pueril de refutar Job més eficaçment que no ho havien fet els seus tres amics. Però, en realitat, en els seus ampul·losos i bon xic banals parlaments, l'escriptor anònim no va fer gran cosa més que repetir —a vegades, amb les mateixes paraules— la teoria tradicional sobre la retribució, propugnada pels tres amics i combatuda per Job en el curs del Diàleg.
Al mateix autor dels discursos d'Eliú s'han d'atribuir també, sembla, les mutilacions i el desgavell que actualment regna dins el cicle tercer de discursos. Molt probablement procedeixen també de la mà tardana de què parlem, tant la inserció del pròleg i de l'epíleg en prosa com la de les fórmules introductòries —també en prosa— que encapçalen les diferents respostes del Diàleg. Les segones depenen tan íntimament dels dos primers elements, que es fa difícil de posar els uns i les altres al compte d'autors distints.
La finalitat perseguida pel «corrector» amb els canvis introduïts en el llibre, era simplement desvirtuar la mala impressió que podia causar a certes orelles jueves el llenguatge violent, atrevit, a vegades quasi blasfematori, del pacient del Diàleg, pacient que, únicament i exclusivament en aquests elements adventicis de l'obra, rep el nom de Job, el qual converteix un jueu plenament històric en un personatge «prehistòric», de l'antigor. Per lamentable que sigui en el capítol de les supressions, sembla, però, que és gràcies a una tal correcció que ha pogut arribar fins a nosaltres el joiell de la literatura hebraica que és el Diàleg.
La redacció definitiva de l'obra, amb les manipulacions que acabem d'indicar, no devia fer-se més enllà del segle I a. C. El Diàleg pròpiament dit, que alguns voldrien datar de mitjan segle V a. C., no se situaria tampoc més amunt del final del segle IV.
El lloc d'origen, tant de les addicions com del Diàleg, és la terra de Judà, ni que l'autor del darrer —possiblement, idèntic amb el protagonista— hagi visitat altres terres, en especial Egipte. I, més concretament, la mateixa ciutat de Jerusalem devia ser el lloc d'origen, si més no, pel que fa als discursos d'Eliú, i, molt probablement també, al llibre com un tot.
695
1 1-2:10. En oposició al llenguatge sovint violent del protagonista del diàleg, aquesta narració de caràcter popular vol demostrar la «correcció» que Job havia sempre observat en el parlar, fins en les proves més dures.
696
1. El país d'Us, entre l'Aràbia i Edom, estava en relació amb els homes de l'Orient (v 3).
697
3. Gran, en el sentit de ric i, en conseqüència, poderós i honrat. Era el gran home entre els homes de l'Orient, pròpiament els habitants del desert siro-aràbics aquí, els habitants de l'altra banda del Jordà en general.
698
5. Lit: santificar-los amb lustracions prèvies, que els disposessin per al sacrifici que oferiria l'endemà matí.
699
6. Éssers superiors a l'home, mena de déus secundaris a les ordres de Jahvè. La tradició jueva els ha identificats amb els àngels (Ps 29:1; 89:7). A 38:7 són posats en paral·lelisme amb els estels del matí. Segons Gn 6:1-4, els fills de Déu s'uniren a les filles dels homes, i donaren així naixença als nefilim o gegants. **Es a dir l'adversari o contradictor. El terme hebreu, sense article, es convertirà en un nom propi per a designar la potència del mal. Aquí representa com el fiscal o advocat del diable de la cort celestial, en contra dels homes.
700
15. Sabeus i caldeus (v 17) representen tribus pillardes, a les quals l'autor ha donat aquests coneguts noms del passat.