Aquest article ha estat realitzat en el marc del projecte d'investigació PS 91-0160 del Programa Sectorial de promoció General del Coneixement de la DGICYT (Ministerio Español de Educación y Ciencia). Agraesc al professor Joan Pons les seues valuoses orientacions filosòfiques, que he seguit fins allà on he sabut i m'ha estat possible.

Per a les dades biogràfiques ―i també literàries― de l'autor és encara fonamental la consulta de M. de Riquer, Història de la literatura catalana, Barcelona, Ariel, 1983 (3 ed.), vol. III, pp. 254-320, i de Jordi Carbonell, «Estudi preliminar» a Joan Roís de Corella, Obra profana, València, Tres i Quatre, 1983. Algunes notícies que s'hi apleguen cal contrastar-les amb aquelles que publica Jaume Chiner, «Aportació a la biografia de Joan Roís de Corella: noves dades sobre el seu naixement i la seua mort», Caplletra, Revista Internacional de Filologia 15 (1993), pp. 49-62. Quant a l'aspecte més literari, és bàsic l'estudi de Lola Badia, «“En les baixes antenes de vulgar poesia”: Corella, els mites i l'amor», dins el seu De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona, Quaderns Crema, 1988, pp. 145-180; també tenen interès les pàgines de Curt Wittlin, «Joan Roís de Corella. Introducció a una concordança de les seves obres», dins Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx), Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993, vol. I, pp. 327-366. Per a un estat de la qüestió, amb les aportacions més importants sobre el tema i amb noves perspectives i propostes, vegeu el meu «Estudi Introductori» a Joan Roís de Corella, Rims i proses, Barcelona, Edicions 62, 1994, que cal completar amb la bibliografia més recent que se cita en notes posteriors i amb un article de Witllin que ens recupera un text de Corella: «Un text inèdit de Joan Roís de Corella: la Visió a la porta de Santa Maria de Gràcia», A sol post. Estudis de Llengua i Literatura 3 (1995), pp. 257-268. El cicle de Caldesa ha estat estudiat molt recentment i des de diferents perspectives per A. Annicchiarico, «Perché tragedia? Il gioco delle ambiguità nella Tragèdia de Caldesa di Joan Roís de Corella», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona LIII (1991-1992), pp. 59-80, i J. Parramon i Blasco, «Roís de Corella i l'enigma de Caldesa», Miscel·lània Germà Colón 3 (1995), pp. 69-79.

Com tracte de provar al meu «Per a una interpretació del Triümfo de les dones, de Roís de Corella: claus ecdòtiques i literàries», en premsa a la Miscel·lània Germà Colón, dins la sèrie «Estudis de Llengua i Literatura Catalanes», que publica l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Aquestes ratlles que segueixen són, de fet, la part «teològica» que faltava per estudiar, com un pas previ per tal d'interpretar amb sòlids fonaments aquesta obreta corelliana. Les pàgines de Rosanna Cantavella, «Sobre el Triünfo de les dones de Roís de Corella», dins Actas del II Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Segòvia, octubre de 1987), Universidad de Alcalá de Henares, 1992, pp. 217-228, són actualment el punt de partida ―implícit o explícit― de qualsevol reflexió sobre l'obra.

Vegeu ara d'Antònia Carré, «Lletra de batalla per l'Espill de Jaume Roig», Antípodas. Journal of Hispànic Studies V (1993), pp. 143-154, i «L'estil de Jaume Roig: les propostes ètica i estètica de l'Espill», dins L. Badia-A.Soler, eds., Intel·lectuals i escriptors a la baixa Edat Mitjana, Barcelona, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994, pp. 185-219.

Cal dir, però, que, tot seguint Antoni Ferrando («Sobre una etiqueta historiográfica de la literatura catalana: la “valenciana prosa”», Caplletra. Revista Internacional de Filologia 15 (1993), pp. 11-30), estil de valenciana prosa s'ha d'entendre com «en llengua valenciana [és a dir catalana parlada al regne de València] i en bon estil», i que per tant ací l'usem només en el sentit que aporta el segon membre de l'equivalència, és a dir com a sinònim d'estil artificiós, cultista.

És una proposta llançada en el seu dia per Ramon Miquel i Planas i recuperada per Antònia Carré, «L'Espill de Jaume Roig i el Triunfo de les dones de Joan Roís de Corella», A sol post. Estudis de Llengua i Literatura 3 (1995), pp. 91-93.

Ibidem, p. 93.

«Per a una interpretació...».

Vegeu, per a aquest tema, L. Badia, «Aucis amors. Teoria i pràctica del desengany d'amor segons Joan Roís de Corella», dins Actas do IV Congresso da Associação Hispánica de Literatura Medieval, Lisboa, ed. Cosmos, 1993, vol. III, pp. 275-282. L'autora ja parla d'un «feminisme teològic» que «es resol previsiblement amb una projecció mariana» (p. 277).

En el sentit que no busca la via de l'exemplum o del desenrotllament narratiu. Potser Corella també juga a conjuminar els conceptes tomistes amb la visió platònica segons la qual després de conèixer la veritat, com que ella supera la resta de coses en qualitat, hom abandona aquestes en favor d'allò ver. Sens dubte, aquesta concepció afavoriria moltíssim la convicció que el Triümfo assaja de mostrar a través d'un joc en què no falten principis teològics i filosofics (cal dir d'aprenent de teòleg, amb el que això significa) que l'argumentació que s'hi mostra és irrebatible. Lògicament no puc estar d'acord amb J. Carbonell, ob. cit., p. 21, quan diu que «en les seves obres jovenívoles no hi trobem ni elements religiosos ni tan sols elements moralitzants, tan freqüents en les obres de tema clàssic dels escriptors humanistes de l'època. Aquests elements hi aniran entrant a mesura que l'escriptor es farà vell».