Lo Gayté del Llobregat

Poesias

Joaquim Rubió y Ors

  —I→  

La ardenta afició que té y ha tingut sempre á las cosas de sa patria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen mes á fondo nostre antich, melodiós y abundant idioma, que desgraciadament se pert de dia en dia, apesar de ser com una taula de marbre ahont estan grabadas nostras glorias, perdentse la qual han de desapareixer per precisió los recorts de aquellas; y en fi lo desitg de despertar en los demés eix sentiment noble y digne de alabança, son las únicas causas que han mogut al autor de estas poesias á darlas á la llum pública,   —II→   esperant que sos compatricis las judicarán no per lo que ellas son en sí, per son mérit artístich, sino que las considerarán com lo desahogo de un cor jove rodejat encara de totas las ilusions de la vida, y que ha volgut desfogarse deixant en lo paper lo que sentia, com la flor llansa al vent las olors que li sobran.

Al publicarlas no pretent sino despertar algunas palpitacions en los cors dels verdaders catalans que se pendrán la molestia de llegirlas. Lo Gayté del Llobregat no aspira á cenyir la gorra de trobador ni á puntejar sa lira, puix coneix massa be que romperia sas cordas tant sols arribás á posar sa má pesada en ellas. Be está que pretengue conquistar una corona lo qui se creu ab forsas suficients pera guanyarla, puix la ambició de la gloria favoreix lo vol del geni: éll empero no desitja tant; axi que demana á los intel-ligents y homens de lletras als quals vingue entre mans esta obreta que no la xiulen, puix seria una crueltat pagar de est modo á qui no busca picaments de mans, y al que se presenta al certámen vestit de un modest mantell, y ab una gayta que callará tant prest se deixen sentir los preludis de una lira catalana.

  —III→  

A molts los semblará una extravagancia, un ridícol anacronisme esta col-lecció de poesias llansadas al mitg de la agitació y febre en que está la societat de resultas de las terribles y espantosas sacudidas que ha sofert en estos últims anys, y tal vegada considerarán al que las ha compostas com un marí sensa cor ni pietat que, fugint de las borrascas, ha vingut á cantar sobre la roca de la platja mentres los seus germans batallaban ab las onadas y desapareixian en lo abisme: mes éll pensa de altra manera: ha vist que lo nom de Napoleon recordaba lo de Alexandre; los dels que guerreijaren per la independencia de nostra patria lo del Cid; los dels que moriren per la llibertat lo de Padilla; que lo passat pot influir en gran manera sobre lo present com aquest sobre lo que es á esdevenir, y ha cregut que seria molt convenient traurer sas glorias passadas á la memoria del poble que treballa y se afanya per sa gloria venidera, y que alguns recorts de lo que forem podrian contribuir no poch á lo que tal vegada havem de ser. No se creguia per aço que confia massa en sí mateix, ó que presum tenir en sas mans los cors dels que lo escoltan y possehir lo poder mágich de ferlos sentir lo que éll sent: No: aço ha   —IV→   estat concedit tan sols als trobadors, y éll, ho repeteix, no ho es. Ha pres á son cárrech lo recordar á sos compatricis llur passada grandesa, y desterrar la vergonyosa y criminal indiferencia ab que alguns miran lo que pertany á sa patria, perque ha vist que li bastaban sos escassos coneixements per sortir victoriós de son empenyo, puix ha conegut que no devia fer sino obrir lo llibre de nostra historia en sas páginas mes brillants y poéticas; sentarse en las verdosas y venerables ruinas del antich monument que presenciá los heróichs fets que en aquella se descriuen, y senyalar ab lo dit la una y lo altre perque llegissen en élls los que tenian set de sentiments nobles y de palpitacions fortas.

Una idea en gran manera trista y desencantadora ha ocupat constantment al autor en la composició de las presents poesias. Cregué al empéndrer son treball que alguns de sos joves compatricis, entre los quals té la satisfacció de contarme no pochs que podrian cenyir dignament la gorra de vellut ab la englantina de plata, lo ajudarian en sa empresa alternant sos cantars amoniosos ab sos aspres versos, los tons encantats de llurs arpas ab los de sa gayta: mes per desgracia no ha succehit axi. Sol emprengué son camí   —V→   y sol ha arrivat al fi de son viatge: unicament han ressonat en sas aurellas tres veus de las quals sols una li era coneguda, que no ha tornat á ourer mes, y que han servit per ferli mes sensible y dolorosa la soledat que lo rodejaba.

Sab que li respondrán que los retrau de ferho la dificultat que esperimentarian al voler versificar en una llengua de la qual casi no coneixen la gramática; que també en castellá poden cantarse nostras antigas glorias y las hassanyas de nostres avis sens deixar per aço de obrar en nosaltres lo mateix efecte: mes ¿es per ventura tan aspre y pobre nostre idioma que no compense mes que suficientment lo treball que se emplee en estudiarlo? ¿No tenim una col-lecció de crónicas tan abundant y variada com la puga possehir qualsevol altre poble, y una galeria immensa de trobadors, pares de la poesia vulgar moderna y als quals son deutors de moltas de sas bellesas lo enamorat Petrarca y hasta lo terrible Dante, mes rica que cap altre nació del mon, y en la que apareixen las sombras gegantescas dels dos últims Berenguers; de un Jaume lo batallador; de un Pere del punyalet, terror de las armadas del Cruel de Castilla; de un Joan, de un Martí, &c. al costat de   —VI→   las venerables y famosas figuras de Guillem IX, compte de Aquitania, que sen aná fet un calavera y torná sant de las crusadas; de Vidal de Besalú á qui trastornaren lo seny los amors de la Penaultier, orgullosa castellana de Provença; de Cabestany mort á traició per los celos de un marit que doná á menjar son cor á la que creya adúltera; de Bertran de Born, lo geni de la discordia dels antichs seggles; lo qui sols ha cantat las guerras que encenia y al qual posá Dante en son infern portant son cap en sas mans en pena dels cors que havia separat y dels llassos que havia romput en la vida; de Ricart, cor de Lleó, lo crusat invencible que, com diu un antich cronista, sortia sempre de la batalla ab la corassa herissada de fletxas com una taronja de agullas: dels Berguedans, dels Mallols y Jordis, y de Ausias March, en fi, lo Petrarca Valenciá, que com éll se enamorá en una iglesia, y tingué que plorar com éll la mort de sa estimada. ¿Y deixarém de estudiar las famosas obras de tants mestres del gay saber per no darnos la llaugera molestia de apendrer la llengua que beguerem ab la llet de nostras mares, que tartamudejarem quant petits, y que deuriam conservar com un joyell preciós, quant no per altra   —VII→   cosa, per la importancia de que gosá en altres épocas y per lo molt que nos recorda. Fá un seggle y quart, en lo asalt de Barcelona (setembre de 1714), que nostres avis batallaren catorse horas seguidas en defensa de llurs antichs privilegis, y que llur sanch corria á doll per los murs, plassas y temples de esta ciutat, per poder transmetrer á llurs nets la herencia y lo idioma que los habian deixat llurs pares; y no obstant de haber transcorregut tant poch temps, sos decendents no solament han olvidat tot aço sino que fins alguns de élls, ingrats envers sos avis, ingrats envers sa patria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en catalá com un criminal á qui atrapan en lo acte. Mes aço cesará, al menos se ho promet axi lo autor de estas poesias, per poch que vage generalissantse la afició que comensa á pendrer peu entre nostres compatricis envers tot lo que te relació ab nostra historia.

En quant á lo que li pugan contestar de que també lo castellá pot despertar en nosaltres iguals sentiments sempre que se ocupe en celebrar las glorias de nostra patria, lo autor de esta col-lecció se contentará ab respondrels que se posen la má sobre lo pit, y que judiquen despres per lo que aquest los diga.

  —VIII→  

No nega que apesar de ser catalans tenim que véncer algunas dificultats per poder versificar facilment en nostra llengua, pero sí que sian estas motiu suficient per escusarnos de cantar en ella. No la coneixen á fondo los que la troban aspre, pobre y poch apte per la poesia. Lo catalá es dols apesar de las paraulas exóticas que se han introduit en éll y de lo molt que se ha corromput per nostre deixament y abandono; es rich tant com qualsevol altra de las llenguas fillas de la llatina, entre las quals fou la primogénita; y se adapta á la versificació tant ó mes tal vegada que las altres, exceptuantne la Italiana, perque conserva encara moltas de las trasposicions de la llatina y per lo gran número que compta de monossilabos que la fan elástica, concisa, enérgica y armoniosa.

Y parla axi, no per esperit de provincialisme ó perque ho han dit altres la autoritat dels quals venera, sino per propri convenciment. Ningú pot avaluar millor la riquesa de una mina que lo qui treballa en ella, y éll pot dir, encara que sens orgull, que ha baixat fins á tocarne la veta. Desde que arribá á sos oidos, que desgraciadament fou molt tart, la paraula Trobador; desde que sentí parlar á sos joves   —IX→   amichs, als quals deu lo poch que val, de estos fills de l' arpa que anaban de castell en castell per distraurer lo enuig dels barons en temps de pau y que deixaban la gorra per lo elm en temps de guerra; de estos fills de l' arpa que poetas y caballers ensems venian á posar als peus de sa dama tant prest la englantina de plata que havian guanyat en un certáment, com la bordada banda ab que havia premiat sa bravesa la reyna de un torneig; de estos fills de l' arpa en fi que passabant sa vida cantant los amors, la religió y la caballeria, li prengué un desitg ardent de coneixels; desitg que ha anat sempre en aument, y que en part ha tingut ocasió de satisfer.

Ell ha recorregut y recorra encara tota la galeria de trobadors desde Guillem de Aquitania hasta lo modest Aribau que sembla haber volgut posar lo sagell als cants de nostres poetas ab sa oda á la Patria digne del dialecte en que está escrita; éll ha examinat y examina encara part per part eix venerable y gegantesch monument dels seggles passats, del qual pot dirse, com del que aixecan los habitants de Mégico en lo centro de son pais y al que portan una pedra tots los que passan per la carretera: tots han contribuit á alsarlo mes ningú li ha dat son nom; éll   —X→   ha estudiat y estudia encara estas poesias escritas en una llengua casi desconeguda á las quals estan confiats tants dolorosos sufriments, tants sentiments apassionats, tantas palpitacions secretas; las que semblan, com diu Sismondi, inscripcions de mort escritas sobre las tombas dels mateixos que las cantaren, y que interesan per la mateixa rahó que ningú se recorda de ellas; y sua ó de son escas talent es la culpa si no ne ha tret lo profit que podia, y si sas poesias, en lloch de ser un argument práctich de lo que acaba de dir en favor de son idioma, serveixan tant sols per desmentirho. Sia lo que sia lo treball está fet; la mina está oberta; axi que repeteix aqui lo que ha dit antes, aço es, que espera que sos compatricis acullirán ab indulgencia la obra, sino per lo poch que en sí val, per lo treball que li costa y per la intenció ab que ha sigut feta, al pas que se promet que altres á qui ha favorit lo cel ab mes de sos dons empendrán ab calor lo estudi de nostra llengua, y tornarán per lo honor de nostre pabelló ab arguments de fets y de paraulas.

Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions, las quals poden posar en lo   —XI→   plat de la balansa á mes de lo volúmen de sa historia, exércits de molts mils homens y esquadras de cents navios; pero si á la lliteraria, fins á la qual no se estent ni se pot estendrer la política del equilibri. Catalunya fou per espay de dos seggles la mestra en lletras dels demés pobles; ¿perque puix no pot deixar de fer lo humillant paper de deixeble ó imitadora, creantse una lliteratura propria y á part de la castellana? ¿Perque no pot restablir sos jochs florals y sa academia del gay saber, y tornar á sorprender al mon ab sas tensons, sos cants de amor, sos sirventeses y sas aubadas? Un petit esfors li bastaria per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá en altres épocas, y si Deu permetés que esta idea se realisés algun dia, y que los genis catalans despenjassen las arpas dels trobadors que han estat per tant temps olvidadas, lo Gayté del Llobregat, per escasas que sian sas forsas, se compromet desde ara per llavors á guerreijar en lo lloch que se li senyale, encara que sia á última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra patria deixá cáurer tan vergonyosament de son front y que los demes pobles reculliren y se apropriaren.

Entretant arriba eix dia lo autor de estos llaugers   —XII→   ensaigs, obra de dos anys de treball y de estudi, se tindrá per mes que premiat ab tal que puga mereixer de sos compatricis que li digan lo que á sí mateix se diu lo Doctor Ballot al fi de sa gramática:

PUS PARLA EN CATALÁ, DEU LIN DON GLORIA.

Abril de 1841.

  —1→  
  —2→  

Damor no chant axi com far solia.

LO REY EN PERE.

Que fora de cantar en llengua llemosina No m' queda mes plaher, no tinch altre conort.

ARIBAU: Oda á la Patria.

  —3→  

I.

Juriol de 1839.

Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia! Terra sagrada ahont mon bressol sens galas Balandrejá, al trist tó de sas baladas,        Una mare ab amor;     Si cantant de recorts jo puch un dia  5 Ta corona refer que fulla á fulla Dispersá per tas planas regaladas       Del seggles lo rigor;

Dels antichs trobadors la muda lira Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,  10 —4→ Y al geni que divaga entre llurs llosas       Plorant invocaré,     Y despertantne las que l' mon admira Ombras sagradas, noms cenyits de gloria, Los comptes y antichs reis, y llurs famosas  15       Batallas cantaré.

Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara Tremola sobre l' arpa ahont la cigala Brillá dels trobadors, ahont ressonaren       Los cants dels Cabestanys:  20    Jove só: ¿mes que importa si m' ets cara, ¡Oh Laletania! si á ton nom sas alas Bat mon trist cor; si m' sobra en amor patri       Lo que me falta en anys?

Durs serán mos cantars, sens armonia  25 Saltarán de mon cor mos sentits versos, Com de un acer ardent saltan hermosos       Trossos de foch brillants;    Mes no sels tatxará de bastardia, Pus llemosins serán encara que aspres,  30 Y en recorts richs y en fets caballerosos       Dels héroes laletans.

—5→

Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga; Mes llibres com los monts que sas nevadas Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,  35       Aixecan fins al cel;    Ni en sonorosas voltas assentadas En llaugeras columnas d' or y marbre Darán venals llahors als qui mereixan       Sols despreci cruel.  40

Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos Tas llágrimas insulte de viudesa, Ni recorde vils noms dels qui trencaren       Lo ceptre de tos reys:    Prestem son fóch de Laletania l' geni,  45 Y al mon recordaré la saviesa Dels antichs y bravura que al mon daren       Llur dialecte y llurs lleys.

Prestenm' son geni ls' trobadors que dorman En llits de marbre en pau y exemps de pena,  50 Y en melós llemosí, pus es lo idioma       Ab que parlo al Senyor,    Cantaré tas grandesas, Catalunya, Tos comptes y antichs reys que per l' arena —6→ Lo pendó arrossegaren de Mahoma  55       Del sarrahí traidor.

Cantaré als paladins que en las riberas Del Jordá venerat la arena santa Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina       Lo fill de Deu regá;  60    Y al jovenet galant que ab ágil planta Penjada l' arpa al coll que al vent gemega, Baix lo dorat balcó d' ahont dorm sa nina       Venia á sospirar.

Y cantaré ls' amors y la hermosura  65 De las fillas gentils de las montanyas, Las del cos mes ayrós que una urna grega,       Mes que un gerro de flors:    Pus no sempre ressona en las alturas Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;  70 Pus no desdenya las humils cabanyas       L' arpa dels trobadors!

  —7→  
  —8→  

...é han scrit alguns, é entre los altres un gran strolech appellat Raphel en son Juditiari affermant que la dita ciutat (Barcelona) fou edifficada en constillatió be fortunada, é que la sua fortuna é prosperitat se extenia á fecunditat de generatió natural, á larga saviesa, é a riqueses é honors temporals;...

  —9→  

II.

Janer de 1840.

POSADA en una plana     Com sobre una catifa d' esmeralda,       Favencia la romana       Á qui prestan, galana,    Sa espurna l' mar y Monjuich sa falda:  5

Sobre un mosáich posada    D' or y verdura que sos murs rodeja,       Prop la platja mullada       Que l' ona alborotada    Al besarla de un vel de argent plateja,  10

—10→

Sembla una reyna hermosa    Que al exir de son bany, mitg despullada,       En contemplar se gosa       Sa corona, orgullosa,    En lo mirall de l' aygua platejada:  15

Una princesa esclava    Que sa bellesa, de superbia plena,       Mirant en l' ona blava,       No s' recorda que agrava    Sos peus de neu lo pes de una cadena.  20

Aparta, Barcelona;    Aparta ls' ulls d' est mar que tos peus banya,       Pus si t' retrata l' ona       Ab ta antiga corona    No la creguias, oh! no, l' ona t' enganya.  25

Sols si t' retrata bella    No t' menteix ton mirall, vila altanera;       Pus pot una donsella       Gentil com una estrella    Ser sens corona si ab corona ho era!...  30

—11→

Gentil ets, oh vila, encara,       Pus te ha deixat la fortuna       Per contar tas nits la lluna,       Per dorar tos murs lo sol;       Y un dosser blau ple d' estrellas  35       Per tas frescas nits y hermosas       Que apar brillen mes llustrosas       Quant mes aumenta ton dol.

Pus te ha deixat per distráuret       Y ensemps per engalanarte  40       Una catifa ahont sentarte       Brodada de totas flors;       Y una mar que apar que jugue       Á remullarte atrevida,       Y á tirar sa espurna humida  45       Sobre tas arenas d' or.

Esbalaidora ets encara       Ab tos campanars que pinta   —12→         Lo sol ab dorada tinta       Sobre l' fondo blau del cel,  50       Y ab las montanyas que t' voltan       Del vent y l' fret per guardarte,       Y que esqueixan per guaytarte       Dels núbols lo negre vel.

Mes ay! que ta sort contraria,  55       Comptessa sensa corona,       Mes que en bellesa te dona       En grandesa te ha robat;       Pus ton ángel y ta estrella       Te han abandonat, oh vila;  60       Pus s' es eclipsada aquella       Y al cel l' ángel ha tornat.

¿De que te serveix, princesa,       Guardar tos palaus encara       Si no tens en ta viudesa  65       Ni tronos per ells ni reys?       ¿De que t' serveix dels Usatges       Conservar lo códich noble       Si no obeheix ningun poble       Tas casi olvidadas lleys?  70

—13→

Fou un temps en que las vilas       Per tos fills encadenadas,       Á tas plantas humilladas       De servitut en senyal,       Posaren, ciutat guerrera,  75       Á mes de llur ceptre y llansa,       De llur blassó y llur bandera,       Las portas de llurs portals.

Un temps fou en que partias       Del mar lo ceptre ab Venecia,  80       Y en que com ella tenias       De ciutadans un senat,       Sensa duxs que conspirassen       Per esqueixar llurs gramallas;       Sensa bravos que guardassen  85       Ab punyals ta llibertat.

Llavors del mar al alsarse       Alegre l' sol te miraba,       Mes tras los monts al posarse       Te contempla ara ab tristor,  90       Al véurer que una urna y fora       De recorts plena illumina —14→       Dorada de part de fora       Ab sos raigs mes purs que l' or.

Ja no surten las hermosas  95       En las góticas finestras       Per contemplar, vergonyosas,       Al jove donsell galant       Que pels forats las miraba       De la reixada visera,  100       Y son pendó tremolaba       Al passar per llur devant.

Ja la plassa, Barcelona,       Ahont celebrabas tas festas       Seggles fa que no ressona  105       Dels reys d' armas als clamors;       Dels reys d' armas que aclamaban       Á la reyna de las bellas,       Y ab crits de guerra exitaban       L' orgull dels mantenedors.  110

Pus dels torneigs ab que un dia       Celebrabas tas victorias       Sols te resta en las historias —15→       Un que altre recort guardat:       Pus tos paladins tots dorman  115       En góticas sepulturas       Coberts de llurs armaduras       Com per tornar al combat.

Reyna del mar! tas galeras       La mar las ha devoradas:  120       Reyna del mon! tas banderas       Las han gastadas los vents;       Pus no tens Rogers de Lluria       Per dar lleys á las onadas,       Ni Erils, Entenças, Moncadas  125       Per dar lleys als pobles tens.

¿Que dirias á tos pares,       Á aquells héroes que cobriren       Y ab sanch d' enemichs tenyiren       De tos torrens los cristalls,  130       Si de llurs tombas alsantse       Te demanassen, Favencia,       Comptas de la rica herencia,       Fruyt de tants anys de treballs;

—16→

Tú, que fins lo dols idioma  135       En que ls' trobadors cantaren,       Y en que tos avis parlaren       Á llurs prínceps y á llur Deu,       Has menyspresat, vila ingrata,       Com menysprea una donsella  140       Lo rich vel que, segons ella,       No cau be á son coll de neu?

¿Tú que has sofert sens queixarte       Que alguns fills bastarts, oh vila,       Per envilirte é insultarte  145       En mala hora al mon vinguts,       Los sants marbres trossejassen       Dels sepulcres de tos comptes,       Y al vent las cendras llansassen       De tos Jaumes may vençuts?  150

Álsat, oh Barcelona;    Prou has estat prostrada y abatuda:       Mira que una corona —17→       Millor que la perduda    Te reservan encara per ton front:  155       Surt ja de ta apatia:    Mira que ls' nostres fills, ab veu severa,       Preguntaránte un dia:       «Que has fet de ta bandera?    »Ton ceptre y tas galeras ahont son?  160

»Ahont son dels nostres avis    »Lo patri amor, la heróica fortalesa?       »Ahont sont los códichs savis       »Ab que, quant principesa,    »Mes pobles conquistares que ab rigors?  165       »Que has fet, segona Roma,    »De tos blassons, tos arsenals, tas fustas?       »Que has fet de ton idioma,       »Tos jochs florals, tas justas,    »Las arpas y los cants dels trobadors?»  170

Y tú, ciutat famosa,    Com un soldat que mentre acariciaba       A sa nineta hermosa       Y trobas li cantaba    Li prengueren sa llansa y son escut;  175 —18→       Tú axi, de rubor plena,    Tindrás que dir á nostres fills, Comptessa,       Mostrantlos la cadena       Que encara en tos peus pesa:    «Sols aço m' resta; lo altre ho he perdut...!»  180

Álsat, oh Barcelona,    De nou asséntat del saber en l' ara;       Recobra ta corona,       Pus tens per ditxa encara    Un Soldat y una Verge per patrons:  185       Recorda ta grandesa,    Y ta gloria recorda ja eclipsada,       Y tornará, Comptessa,       La edat mes fortunada    Dels Berguedans, dels Jordis, dels Ramons.  190

Y com al sol aclama    Tot lo univers per rey de las estrellas       Perque ab sos raigs de flama       Á tot lo exércit d' ellas    Dona foch y hermosura y resplendor;  195       Axi també admirada    Sa reyna un jorn te aclamará la terra, —19→       No perque encadenada       La tingas per la guerra,    Com li tenias en tos seggles d' or;  200

Sino perque tallantne       Las onas tas carenas,    Com talla l' peix llurs platejats miralls,       Anirán per las vilas       De tas riquesas plenas  205    Per tornar ricas d' estimats metalls.

Mes perque heroes y savis       Darás al mon que admira    Encara la bravesa y lo alt poder       De nostres nobles avis,  210       Grans en blassons y en armas,    Nobles per llurs virtuts, per llur saber.

Mes perque extasiada       La terra al só de l' arpa    Que t' llegaren tos Marchs y Cabestanys;  215       De l' arpa que olvidada       Tingué ta negligencia    En llurs gótichs sepulcres per tants anys, —20→       Caurá á tos peus, Comptessa,       Com cau als peus un jove  220    De la nineta, reyna de son cor,       Y ls' pobles com á deessa       Del amor y dels versos    Altars te erigirán y tronos d' or.

Y quant ab veu severa  225       Nostres fills te pregunten:    «¿Qué n' has fet de ta llansa y tos blassons?»       Mostrantlos la bandera       En que tas Barras brillan    Al costat de las Torras y ls' Lleons;  230

Podrás dirlos, oh vila:       «La llansa la he penjada,    »Pus lo temps de mas guerras ja ha passat;       »Y al Lleó de Castilla       »La guardia he confiada  235    »De mon escut ab sanch de un rey pintat.»

  —21→  
  —22→  

Tot lo joy del mon es nostre, Dompna, s' amduy nos amam.

COMPTE DE POITIRERS.- Farai chansoneta...

  —23→  

III.

Febrer de 1839.

-SI t' donás la sua corona       Un rey y l' ceptre de plata,       Y son mantell d' escarlata,       Y son trono engalanat,       ¿Gentil gayté, deixarias  5       Pera ser rey tas baladas,       Tas montanyas regaladas       Y ton joyós Llobregat?

—24→

Si t' prometés un rey moro       Perlas ricas y galanas,  10       Y son bordell de sultanas,       Y son palau encantat,       ¿Joyós gayté, olvidarias       T' airosa y fresca cabanya,       Ton llit de fullas que banya  15       Lo caudalós Llobregat?

Si t' regalás, gayté, un mágich       Sos castells de núbols blaus,       Y sos follets y palaus       D' estrelletas esmaltats,  20       ¿Olvidarias per ells       Las neus, las boyras, los rius,       Las frescas nits dels estius,       Las ninas del Llobregat?-

-No, nineta, pus mes val  25       Ma gayta de drap vermell       Y mon capot que l' mantell       De un rey de perlas brodat:       Pus mes que ls' palaus moriscos       Val ma cabanya enramada  30 —25→       Ab las flors que ma estimada       Roba, al matí, al Llobregat.

Y mes que los castells mágichs       De núbols blaus Monseny val       Ab sas rocas de coral,  35       Y ab son front altiu nevat;       Y molt mes las nits de hivern       En que nos sorpren lo jorn       Referint del foch entorn       Historias del Llobregat.  40

Pus per mes que li donás       Un rey son ceptre de plata,       Y son mantell d' escarlata,       Y son trono engalanat,       Deixaria, hermosa nina,  45       De ser rey per sas baladas       Y montanyas regaladas       Lo gayté del Llobregat.-

  —27→  
  —28→  

Iba tan tinto de sangre Que una brasa parecia, Las armas lleva abolladas Que eran de pedreria, La espada lleva hecha sierra De los golpes que tenia, El almete de abollado En la cabeza se hundia, . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . «Ayer villas y castillos, »hoy ninguno poseia; »Ayer tenia criados »Y gente que me servia, »Hoy no tengo una almena »que pueda decir que es mia.»

Romances del rey Rodrigo.

  —29→  

IV.

Mars de 1839.

DEL riu de las ayguas rojas       La ribera un jorn seguia       Lo compte Borrell segont       Que llest cabalcant venia       De sa vila.  5

Era de nit y la lluna       Sobre las ayguas lluia, —30→       Y los llunys campanars moros       De un vel argentat vestia       De las vilas.  10

Cobert de son rich mantell       De llama de plata fina,       Penjat del arnés lo escut       Ahont las rojas barras brillan       De sa vila;  15

Tints los esparons en sanch       Que de son caball corria,       Cobert de pols y suor       Axí lo Compte planyia       La sua vila.  20

«Á Deu siau mos palaus       De Barcelona la antiga,       Que de abuy per sempre perts       Ton compte, Comptessa viuda,       ¡Oh ma vila!  25

»Que Almançor te ha conquistat,       Almançor lo de Sevilla, —31→       Y ha arrossegat per la pols       Tos pendons que l' mon temia,       ¡Oh ma vila!  30

»De sanch tos carrers y murs       Y plassas estan tenyidas,       Y torna encara lo vent       Los gemechs dels que morian,       ¡Oh ma vila!  35

»Tos temples estan deserts       Y rodejats de ruinas       Que l' foch de las naus encesas       Ab roja flama illumina,       ¡Oh ma vila!  40

»Tas fortas torras romanas       Jauen per terra destruidas       Perque l' carro del rey moro       Rodás sobre llurs relliquias,       ¡Oh ma vila!  45

»Tos fills has perdut, Comptessa,       Tos fills de mes valentia —32→       Que guerreijant per salvarte       Ab gloria á tos peus morian,       ¡Oh ma vila!  50

»Est matí me gosí encara       De boyra en veuret cenyida,       Y plor' esta nit al veuret       Cenyida de flamas vivas,       ¡Oh ma vila!  55

»Mes testimoni es Monseny       Que alsa sa nevada cima       Per sobre sos richs palaus       De núbols que l' sol matisa,       ¡Oh ma vila!  60

»De com juro devant Deu,       Devant dels estels que m' miran       Plantar la creu de Sant Jordi       Sobre los murs de Sevilla,       ¡Oh ma vila!  65

»De com juro per la creu       De ma espasa damasquina —33→       Que Almançor que es ton rey ara       Será ton esclau un dia,       ¡Oh ma vila!»  70

Axi jurá, y sospirant       Y despedintse ab la vista,       Plena de plors mes de rabia       Que del dolor que sufria,       De sa vila,  75

Vingué á alsar en las montanyas       La host temuda que debia,       Si no en Sevilla plantar       Lo pendó ahont las barras brillan       De sa vila,  80

Arrancar de sos palaus       Á Almançor lo de Sevilla,       Y borrar ab sanch de moros       Lo afront que feren un dia       Á sa vila.  85

  —35→  
  —36→  

Car qui vol cuillir avena Primieiramen la semena, E qui semena en pena Aquel cuelh en jauzimen.

PEIRE CARDINAL.- Ihesum Crist...

Car lagremas e plans e plors So son a l' arma frutz e flors.

FOLQUET DE MARSELLA.- Senher Dieus...

  —37→  

V.

Agost de 1840.

HORAS hi ha en la vida       En que ple de tristesa    Plega sas alas y se adorm lo cor,       Com se adorm y se plega       Dins sa corona humida  5    Al faltarli lo sol la encesa flor:

En que com la palmera       Son front doblega al batrerla    Ab sas alas de foch lo besth ardent, —38→     La testa, axi, altanera  10       Sobre lo pit se inclina    De adversitat al batrerla lo vent.

Trist es llavors lo viurer       Com una nit sens lluna,    Com un desert sens ombras y sens fonts;  15       Trist com una llacuna       De nit quant no s' hi pintan    Ni estels, ni núbols d' or, mantells dels monts.

Llavors si l' vent se queixa       Y mou las secas fullas  20    Que cruxen rodolant entre la pols;       Si gemegant s' esqueixa       Lo riu en fils de plata;    Si glonxan en lo bosch los rossinyols;

Esta santa harmonia,  25       Est himne de la terra    Que adormeix nostre cor en sos plahers,       Dins nostre cor ressona       Com los guays de agonia    Que exala l' home en sos moments postrers.  30

—39→

Llavors lo rey que vetlla       En son llit d' or y grana    Mentre l' vell campanar, alsant la veu,       Imita ab la campana       La veu ab que en llurs tombas  35    Despertará als mortals lo ángel de Deu,

Sent per primer vegada       Lo pes de la corona    Que com cércol de foch crema son front,       D' enveja una mirada  40       Llansant sobre sa vila    Que mentre éll vetlla descuidada dorm.

Llavors si canta l' poeta       No canta que sospira,    Pus son sos cants un trist ressó del cor,  45       Y sos dits sens volerho       Relliscan per la lira    Fins á trobar la corda del dolor.

Mes ay! no, no es posible,       Mon Deu, pus que ab estrellas  50    Heu brodat de la nit lo negre vel, —40→       Y en lo ayre ab tintas bellas       Pintau lo arch de aliansa    Com un pont d' or que uneix la terra al cel;

Que hajau negat al home  55       Un bálsam per sas llagas,    Un consol per cada hu de sos dolors,       Sens enviarli un ángel       Que ab sas alas de ploma    Recullís y portás á Vos sos plors.  60

Oh! sufriune y canteune,       Mortals, en vostras penas;    Pus Deu las don' glorifiqueu á Deu;       Y com canta l' salvatge       Al so de sas cadenas  65    Sos cants de mort, axi himnes canteu!

Canteune, si, y reseune       Que lo cantar consola,    Y dona vida al ánima l' resar;       Que lo himne que al cel vola  70       En mística rosada    Convertit torna l' cor á refrescar.

—41→

Santifiqueu vostra ánima       Dels cants ab l' alma essencia,    Y feu un encenser de vostre cor;  75       Y com un rey que torna       Despres de llarga ausencia    A habitar sos palaus y trono d' or,

Vindrá l' Senyor del home       A reynar, ple de gloria,  80    En son pit, com monarca en son palau,       Y lo himne de victoria       Podrá l' home entonarne,    Que ahont reyna Deu allí reyna la pau.

Y com quant lo sol dora  85       La remullada vela    Brillant com l' ala humida de un aucell,       Lo mariner adora,       Olvidant la borrasca,    Á la Verge, patrona del vaxell;  90

Y axi com las fatigas       Y ls' suhors de la sega    Olvida lo encorvat treballador —42→       Que ajagut dalt del carro       En las garbas d' espigas  95    Torna á casa cantant himnes de amor;

Axi també vosaltres       Los afanys y amarguras    De est desterro plorant olvidareu,       Fins que al brillar l' aurora  100       Del jorn de las dulsuras    Volareu á cantar mes prop de Deu!

  —43→  
  —45→  

VI.

Juny de 1839.

Ja que las campanas       Ab gays saltirons,       Com noyas que jugan       Saltant entre flors,       Saludan alegras  5       Desde llurs balcons       Ab llenguas de bronse       La posta del sol;       Ja que sas estrellas —46→       Encen lo Senyor,  10       Brillants lluminarias       De son palau d' or,       Joyells que engalanan       Lo cel lluminós,       Manto ab que la terra  15       Cobrí lo Criador;       Enceneu, ninetas,       De Sant Joan los fochs       Perque Deu vos done       Jentils amadors.  20

Cremeu altas pilas       De palla y rostoll,       Y en ampla rodona       Del foch alentorn,       Guirlanda de verges  25       Del Llobregat roig,       Balleu balls airosos       Als cants dels moxons,       Dels torts vius y alegres       Del trist rossinyol,  30       Que ocults en las ramas,       Glonxant chor á chor, —47→       Adoran ab himnes       De amor al Senyor.

Balleune, ninetas,  35       De ma gayta al só       Y al só melancólich       Del trist fluviol,       Pus ja lo astre pálit,       Com un escut d' or  40       Penjat en la tenda       Coberta de dol       De un rey que en l' arena       Caygué valorós,       Del blau sostre penja  45       Del cel ab tristor,       Ratllantne las onas       Ab sos resplendors       De móbils estrellas       Y espurnas de foch.  50

¿Que importa que miri       Ab ulls de terror       Saltar vostras ombras       Lo tímit patró, —48→       Rogencas y llargas  55       Devant dels tions,       Com sombras de bruxas       Entorn dels carbons?

¿Que importa que os prengui       De lluny lo pastor  60       Per un aixam de hadas       Que, en carros de foch,       Veniu entre núbols       A córrer pel bosch,       De nit en las horas  65       En que tot, tot dorm,       La mar en la platja,       La boyra en los monts,       Lo vent sobre ls' arbres,       Lo aucell entre flors  70       Y en l' herba mullada       Las ombras dels tronchs?

Balleu donchs, ninetas,       Del fóch al entorn,       Com cércol de bruxas  75       Entorn dels carbons, —49→       Pus may mes hermosos       De nits los monts son       Com quant se dibuixan       Del cel en lo fosch,  80        Ab sa adusta cresta       Y ab son front verdós       Cenyit de immens cércol       De flamas y fochs;       De flamas que ondejan  85       Com roigs gamfanons       Dels fochs de un exércit       Al trist resplendor;       De fochs que las ombras       Dels campanars roigs  90       Dibuixan estranyas       Fent mil contorsions,       Sobre l' fondo negra       Del lluny horisont;       De fochs que despertan  95       Las ombras dels tronchs       Que en llits d' herba humida       Dormian tantost.       Balleu donchs, ninetas,       De ma gaita al só  100 —50→       Y al so melancólich       Del trist fluviol,       Que ja las campanas       Ab gays saltirons,       Com noyas que jugan  105       Saltant entre flors,       Saludan alegras       Desde llurs balcons,       Ab llenguas de bronse       La posta del sol.  110

  —51→  
  —52→  

Lassa! mal vieu qui pert son jauzimen.

GUILLEMS FIGUERA.- L' autr' ier cavalgaba...

  —53→  

VII.

Juny de 1839.

RECOLSADA está Maria       Sobre verts coxins de Persia       En lo palau de un rey moro       Que vol fer d' ella una reyna,

Entre eunuchs que á genollons  5       La adoran y la serveixan,       Y entre dos reynas esclavas       Tant gentils si be que negras,

—54→

Que hauria fet d' ellas l' Assia       Per sas pagodas dos deas;  10       Mes lo moro es orgullós       Y dos esclavas feu d' ellas.

Las reynas li pentinavan       La dorada cabellera,       Y li cenyian lo front  15       Ab brillants collars de perlas;

Mes la verge plora mes       Quant mes la enjoyan las reynas:       Cada perla ab que la adornan       Costa á sos ulls una perla.  20

«Tornam, rey moro, á mon pare       Y á ma mare que es tan vella:       La mare que pert sa filla       De dia y nit no sossega.

»Tornam ¡ay! á mas montanyas  25       De boyras y neus cobertas,       Á mos dolsos cants de aucell,       De nina á mos jochs y festas,

—55→

»Pus mes val esser pastora       De cabridets y de ovellas,  30       Que esposa ab corona d' or       De qui de mon Deu renega.»

<<-¡Ay moro, lo cruël moro,       Es menester sia de pedra       Ton cor, pus no s' derriteix  35       Als plors d' esta nasarena!-»

»¡Oh qui pogues ser aucell       Per posarse en la finestra,       Y en la casa de mos pares       Fer niu com una oreneta!  40

»Jo daria eixos palaus       Y eixas brillants diademas       Per ser la fulla que l' vent       Sobre sas alas passeja,

»Pera posarme en lo pit  45       De mon pare ó ma mareta,       Ó amagarme entre las cintas       De sa blanca cabellera.

—56→

»Jo daria per ser núbol       Estos blaus turbants de seda  50       Pera servir á mos pares       De dosser quant per mí pregan

»Á la Verge pura, al peu       De la olvidada capella       Que enramava tots los jorns  55       Ab novas flors y poncellas.

»Y per ser un raig de lluna       Jo donaria estas perlas,       Pera posarme de nits       En la dorada finestra,  60

»Hont sentats tristos mos pares       A la llum de las estrellas,       Á tots los núbols que passan       Preguntan per llur filleta.»

<<¡Ay moro, lo cruël moro,  65       Es menester sia de pedra       Ton cor, pus no s' derriteix       Als plors d' esta nasarena!-»

—57→

Axi plorava Maria       Y suspiraban las reynas  70       Que com ella tenen pares       Y ploran per ells com ella.

Mes de las reynas los pares,       Mágichs de gran saviesa,       Á llurs fillas ensenyaren  75       Á llegir en las estrellas,

Y á enténdrer los dolsos cants       Dels moxons quant en la selva       Ó ploran ¡ay! de tristor,       Ó cantan de amor ó pregan.  80

Las reynas son compasivas,       Y sens que ls' eunuchs ho vejan,       Clavan una agulla d' or       En lo coll de la nineta.

L' agulla n' es un present  85       De un savi mágich de Persia,       Y converteix en aucell       De plomas d' or y bermellas

—58→

Al qui la porta en lo coll       Clavada com la nineta.  90       La nineta llansá un crit       Y de un vol á la finestra

Se posá, y de allí cantant       Se despedí de las reynas:       Las reynas son compassivas  95       Y axí al nou aucell li deyan:

«Aucell de las alas d' or,       Lo de las plomas bermellas,       De la alcoba de tos pares       Ves á cantar en la reixa.  100

»Ves ab tos cants á distraurer       La tristor de son cor negra,       Y Alá te guard' d' espervers,       De cassadora y de fletxas!»

  —59→  
  —61→  

VIII.

Febrer de 1839.

JOYÓS y critallí riu,       Cinta de ayguas platejadas       Que engalanas       Los camps que dora lo estiu,       Tantas vilas celebradas  5       Catalanas;

Que besas las penyas santas       Y hont sos peus de roca banya       Monserrat; —62→       Que despres de voltas tantas  10       Regas ma pobre cabanya,       Llobregat;

Be fas en fugir plorant       Á amagar en las onadas       Tos dolors,  15       Que al menos allá s' perdrán       De tas grandesas passadas       Tos recorts.

Tos recorts, somnis hermosos,       Visions d' or y de armonia  20       Que passaren;       Palaus d' ayre vaporosos       Que al morir la llum del dia       Se borraren.

¿Que s' han fet, los jorns, ó Riu,  25       Que l' pendó dels Berenguers       Tan celebrat,       Flamejava, ab gloria, altiu,       Sobre los pichs altaners,       Del Monserrat?  30

—63→

¿Que s' han fet los temps de gloria;       Los temps en que, Aragó, davas       Lleys al mon,       Y en que al vent de la victoria       Ton estandart tremolavas,  35       Ahont son?

¿Que s' han fet los paladins,       Los torneigs y trobadors,       Y las damas       Que en los palaus taberins  40       Encenian tots los cors       En llurs flamas?

Barcelona, Barcelona,       Reyna viuda que has perdut       Ta bellesa,  45       ¿Qui t' ha pres la tua corona?       ¿Qui ton mantell t' ha romput       De comptessa?

Los gótichs castells feudals       Que entre núbols se perdian  50       Orgullosos, —64→       Y en los nevats pichs mes alts       Gegants sentats pareixian       Espantosos,

La má del temps los borrá  55       De las montanyas nevadas       Hont posavan,       Com logra 'l sol dissipá       Las boyras amontonadas       Que 'l tapavan.  60

Ni turban, Riu, tos cristalls,       Ni tos miralls enrogeixan       Cristallins,       Lo trepitjar dels caballs,       La roja sanch que verteixan  65       Paladins.

Ni al llansarse en las onadas       Arrastran escuts, turbants       Tas corrents,       Ni corassas platejadas,  70       Ni fins punyals toledans       Resplendents.

—65→

Ni interrompen ton repós       Los passos del trobador       Que camina  75       Entre tímit y joyós       Á cantar un lay de amor       Á sa nina:

Que camina ab l' arpa atras       Penjada de una cinteta  80       Y cordó d' or,       Y apreta alegret lo pas,       Pus lo aguarda la nineta       Y fa fredor.

Ni ja tal volta demá  85       Regarás, Riu, mas cabanyas       Enramadas,       Ni ton repós turbará       Est gayté ab cansons estranyas       Y ab baladas.  90

Pus tot mort en esta vida;       Tot dels anys la cruël dalla       Ho destrueix: —66→       Tot, dé la torra envellida       Fins al petit bri de palla  95       Se pudreix.

  —67→  
  —68→  

Bona domna, vostres suy on que m sia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . E s' avia trastot lo mon conquis, En tot volgra aguessetz senhoria.

ALEGRET.- Aissi cum selh...

  —69→  

IX.

Agost de 1839.

Donam ton amor, nineta,       La de las mitjas reixadas       Que engalana ab sa cinteta       Lo tapí de seda y or,       Y no serán mos cants tristos  5       Com tarongers sens verdura,       Com lliris sensa blancura       Y com clavells sens olor.

—70→

Donam ton amor y reyna       Serás, nina, de mas cobles,  10       Y en pergamins, sino nobles,       Richs en lletras d' or brillants,       Celebraré ta hermosura,       Tas espallas tornejadas       Ahont penjan las arracadas  15       Com dos cintas de diamants.

Y en mas cabanyas ayrosas,       En las nits de lluna hermosas,       Entre m' arpa y ma nineta       Mon amor dividiré;  20       Pus mes ab tú partiria       Si mes tingués, vida mia,       Pus te dirias tú Almódis       Si jo m' digués Berenguer.

Que si coronas envejo,  25       Si la englantina de plata       Desitjo que d' escarlata       Matise mon gorro ayrós,       Es pera cenyirte ab ellas       Ton front encés com la rosa;  30 —71→       Perque brille mes hermosa       Sobre ton pit ruborós.

Y pus res valen del Ássia       Los richs encens y joyells,       Ni dels soldans los mantells,  35       Ni llurs palaus encantats       Quant lo cor trist se marxita       Adormit entre sas alas       Com clavell á qui sas galas       Robaren las sequedats:  40

Y pus son débils, ó nina,       Las trobas que amor no inspira       Com los suspirs de una lira       Exposada á tots los vents;       Y pus son tristas mas coplas  45       Quant no canto amor en ellas,       Com una nit sens estrellas,       Com un altar sens encens;

Donam ton amor, nineta,       La de las mitjas reixadas  50       Que engalana ab sa cinteta —72→       Lo tapí de seda y or,       Y serán mos cant alegras       Tarongers d' or y verdura,       Lliris gentils ab blancura,  55       Pintats clavells plens de olor.

  —73→  
  —74→  

Finí lo jorn que li viu los ulls cloure.

AUSIAS MARCH.- Cant I de mort.

Mas ieu prec Dieus de bon cor leyalmen... Qu' el meta lay en belh luce et en clar En paradis...

RAIMON MENUDET.- Ab grans dolors...

  —75→  

X.

Mars de 1839.

No esperau oir, ninas, lays de amor Ni los cants populars de las montanyas Ab que en las llargas nits de la tardor Enternia l' gayté vostras entranyas;

Ni menos que vos parl' dels paladins  5 Que en los torneigs morian per llurs damas, Dels trobadors que ab cántichs llemosins Encenian de amor tant vivas flamas;

—76→

Pus vull cantar avuy en sentit cant De un geni catalá la trista mort;  10 Mort que ha anegat mos ulls en amarch plant, Mort que ha cubert de dol á tots los cors.

Pobre Cantor!... ploraulo ab mí, ninetas, Y al bon Jesus pregau per éll ab mí Mentres sa patria com á artista l' plora,  15 Mentres sa mare l' plora com á fill!...

¡Oh mort destructora y fera!       ¿Perque t' complaus en secar       Las flors bellas,       Y al cometa en eclipsar  20       Que arrastra mes cabellera       De centellas?

¿Perque en borrar de son cel       La estrella que mes l' ornava,       Com un sol;  25 —77→       Y en tallar l' ala, ¡cruel!       Al aucell que remontava       Mes son vol;

Y en bolcar de sa carrossa       Al artista que sols glorias  30       Ambiciona;       Y en secar de sas victorias       Te complaus, mort capritxosa,       La corona?

¿Perque sos cántichs de amor,  35       Y 'ls torrents de melodía       Que manavan       De son geni creädor       Y que dels cels l' armonia       Recordavan;  40

Y las coronas de gloria       Que ls' taberins deposarem       A sas plantas,       Y los clamors de victoria       Ab que al Geni saludarem  45       Voltas tantas,

—78→

Borrares, ¡oh mort cruel!       Com borra la nit las galas       Dels clavells,       Y lo brillant blau del cel,  50       Y las matisadas alas       Dels aucells?...

Pobre Cantor! sos somnis de ventura Son porvenir tan rich en visions d' or En eix mar naufragaren de tristura  55 Quant sa nau entreveia ja lo port.

Quant la primera grada trepitjava Del altar que Favencia li erigí; Quant sentat en son carro comensava De la gloria á recórrer lo camí;  60

La mort, ¡oh taberins! que es envejosa Al ídol derrocá de son altar; Al artista arrancá de sa carrosa Y son mantell de gloria li esqueixá!...

—79→

Pobre Cantor! ploraulo ab mí, ninetas,  65 Y al bon Jesus pregau per éll ab mí, Mentres sa patria com á artista 'l plora, Mentres sa mare 'l plora com á fill!...

Dorm en pau, pobre Cantor,       En eixa terra de dol  70       Solitaria,       Hont una mare ab amor       Vindrá á resa' l' caure l' sol       Sa pregaria.

Que si desfullar lo alé  75       De mort, tas plantas lográ       Y llaurers,       Y ab sa negra ala pogué       Tos somnis d' or dissipar       Placenters,  80

Encara, artista, te queda       Un altar en cada cor       Laletá, —80→       Y la brillant polsaguera       Que ton carro triunfal d' or  85       Aixecá.

Encara ton recort brilla,       Com de boyra eixos mantells       Dels matins,       Sobre la que fou ta villa,  90       Sobre sos campanars vells       Purpurins.

Dorm en pau, pobre Cantor,       En eixa terra de dol       Solitaria,  95       Hont una mare ab amor       Vindrá á resa' l' caure l' sol       Sa pregaria.

Mentres t' ánima sentada       En son trono de diamants  100       Y mil estrellas,       Canta de Deu, extassiada,       Y del cel ab divins cants       Las maravellas!...

  —81→  
  —82→  

E am del mon la bellazor Domna, e la plus prezada.

RAIMBAUT D' ORANGE.- Mon chant...

  —83→  

XI.

Octubre de 1839.

Perdona, la hermosa nina       A qui per sensible ador'       Com al aucell de alas d' or       Que entre la ombrívol alsina       Suspira y plora de amor,  5

Si á tos cantars carinyosos       Responch cantant esquivesas, —84→       Si tir' dardells verinosos       Al pit que m' diu sas finesas       Ab versos tan vergonyosos;  10

Y si sota ton balcó       No vinch de nits á cantar       Dolsos amors, ¡ay! perdó;       Pus penas de cor tinch jo       Que sols me deixan plorar.  15

No cantes, no, amoroseta,       Si sols sabs coplas de amors,       Pus no m' doná Deu dos cors       Per poder pagar, nineta,       Ta ternura ab nous favors:  20

Pus no poden, nina, alsarse       Dos llunas en una nit,       Ni en un sol trono sentarse       Dos reys, ni manco abrigarse       Dos amors en un sol pit.  25

No demanes als jardins       Floretas pera adornarte, —85→       Ni carbuncles ni rubins,       Ni hermosura als serafins       Pera obligarme á adorarte;  30

Pus si ma gayta y cabanyas       Vols y la sanch de mas venas;       Si vols que á platjas estranyas       Vage á suspirar mas penas;       Y si vols fins mas entranyas;  35

Teu es tot, pus ha ubriacat,       Com dols encens, ton candor       A est pobre gayté olvidat;       ¡Mes ay! no vullas son cor,       Pus lo cor ja l' te donat.  40