NIT DE SANT JOAN

(Fosc. S'obren les llums i apareix l'escenari buit, amb un desnivell al centre. Entra RITA.)

RITA.-  Aquesta nit és la revetlla! Enmig del carrer hem fet un foc molt gran, amb tot de fustes velles i mobles per llençar i jo hi he llençat els llibres, els quaderns i els llapis perquè s'ha acabat el curs i ara vénen les vacances... Vacances! jo aniré a la revetlla amb el meu germà Daniel i ballarem molt i llançarem coets fins que surti el sol... Que bé que ens ho passarem! Ah! I també aniré amb els meus pares a passejar pels carrers i a veure un castell de focs que fan a..., ara no me'n recordo..., és igual. Jo aniré amb el meu vestit nou i menjaré coca sense parar ni un moment, i ells, vinga comprar-me coses; totes les coses que vulgui me les compraran els meus pares. I l'avi, que sempre em compra tot el que jo vull... Ah! I la senyoreta González, la veïna, que també em farà regals, i em demanarà que li faci petons, com sempre. (Comença una música de fons molt suau, que durarà fins al final del monòleg.) 

Després, encara tindré temps d'anar-me'n jo, tota sola, a passejar per les atraccions... Ells ja se n'hauran   —14→   anat a dormir, i jo pujaré a totes les atraccions que hi ha al parc, a totes! Jo sola! Tots els nens voldran pujar amb mi però jo no els deixaré. Jo aniré sola amb el meu vestit nou; i quan ja n'estigui tipa i me n'hagi cansat, tornaré cap a casa i no em renyaran ni em diran res perquè jo ja sóc gran!

(Entra DANIEL. Durant tota l'escena següent els personatges aniran entrant i sortint amb urgència. Donant sensació de dinamisme i pressa.)

DANIEL.-  Nena! M'has agafat l'ampolla de colònia?

RITA.-  Jo? No!

DANIEL.-  Que no? Si des d'aquí sento l'olor, Rita!

RITA.-  Només una mica.

DANIEL.-  Una mica?

RITA.-  Dani, que puc anar amb tu a la revetlla?

DANIEL.-  Tu? Ni parlar-ne! Que no veus que ets un ratolí?

RITA.-  Va, per favor...

DANIEL.-  Deixa'm estar, que tinc pressa.

AVI.-  Rita! Que bufona que estàs aquesta nit! Qui t'ha fet aquest vestit? Sembles una princesa!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Ui, Rita! Que no em diu res, la Rita? No li fas un petonet, a la Srta. González? Vinga, dona! Ui, que és cuca, pobreta! I la teva mare? Margarida! Margarida!

DANIEL.-  Nena, has vist el papa?

RITA.-  No.

DANIEL.-  Ah, papa!

PAPA.-  Què vols, tu?

DANIEL.-  Que me n'he d'anar, ja.

PAPA.-  Ah, vols diners, oi?

DANIEL.-  Home, què et sembla...?

PAPA.-  Au, té! I enteniment, eh? Ah! I a les dues et vull aquí.

DANIEL.-  A les dues? Tan d'hora? Ja està bé, no! Sempre feu el mateix!

PAPA.-  Mira que et vindrem a buscar, no m'ho facis dir dues vegades.

MAMA.-  Rafael! De pressa! Hem de marxar!

PAPA.-  Ja vaig. Preocupa't de tu, dona!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Ah que no saps on vaig de revetlla aquesta nit?

MAMA.-  No, encara no m'ho has dit.

SRTA. GONZÁLEZ.-  En un vaixell enmig del mar: un crucero!

MAMA.-  Tu sempre tan original, Vicenta. Encara ets aquí, Dani?

DANIEL.-  Ui, sí! Ja faig tard!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Que vas a la revetlla, Daniel?

DANIEL.-  Jo? Sí.

SRTA. GONZÁLEZ.-   Ah, sí? Quants anys tens?

DANIEL.-  Quinze anys.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Quinze anys! Encara me'n recordo quan li va sortir la primera dent! I ja duu bigoti!

RITA.-  Papa, jugues amb mi?

PAPA.-  Estigues! No puc estar per tu, ara. Margarida, on has posat els mocadors?

MAMA.-  Al tercer calaix del chiffonier.

DANIEL.-  Va, mama, que faig tard!

MAMA.-  Au, vés-te'n. Fes bondat... Treu-te les mans de la butxaca... Posa't dret, Daniel!

SRTA. GONZÁLEZ.-   Ui, que està gran!

RITA.-  Jo també sóc gran!

MAMA.-  Què fas tu aquí? Vés-te'n a dormir... És tardíssim!

RITA.-  Mama, jo vull venir amb vosaltres a la revetlla... Ja sóc gran.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Ai, que és cuca, pobreta!

AVI.-  Vinga, Rita, jo també em quedo i no protesto pas.

RITA.-  Srta. González, oi que amb vostè sí que hi puc anar, a la revetlla? Va, sí...

SRTA. GONZÁLEZ.-  L'any que ve, Rita, l'any que ve... Ets petitona, que no veus que t'avorriries?

RITA.-  L'any passat em va dir el mateix, no?

SRTA. GONZÁLEZ.-  Me n'he d'anar corrent. És tardíssim! Adéu, Margarida, ja us ho explicaré tot...

MAMA.-  Va, Rita, anem a dormir.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Rita, que no li fas un petonet, a la Srta. González? Que estàs enfadada?

MAMA.-  No et preocupis, Vicenta, ja li passarà.

PAPA.-  Passar-ho bé, Srta. González! Margarida, quan vulguis marxem, ja estic jo.

MAMA.-  Estigues un moment per la nena, Rafael.

PAPA.-  Què li passa, a la pobra criatura?

RITA.-  Papa, tu em vas dir que podia anar amb vosaltres a la revetlla...

PAPA.-  Tu? De cap manera! El que has de fer és anar a dormir ara mateix.

RITA.-  Jo vull anar a la revetlla... (Plora.) 

PAPA.-  Ja hi som! ja la tenim organitzada.

MAMA.-  Rafael, jo ja estic... Rita! Què em fas aquí a terra? Te m'embrutaràs el vestit nou.

RITA.-  M'és igual, el vestit!

PAPA.-  Però, que no veus que ets massa petita per anar a la revetlla...?

RITA.-  Jo no sóc petita!!!!

MAMA.-  Però, que no veus que ets massa gran per plorar d'aquesta manera?

RITA.-  Veus? Veus com sóc gran, jo?

PAPA.-  Mira que et caurà una castanya i no sabràs d'on t'ha vingut...

MAMA.-  Rita, no em facis això aquesta nit!

PAPA.-  No et vull sentir més, que el papa s'està posant nerviós.

MAMA.-  Rafael! Rafael!

PAPA.-  Què vols tu, ara?

MAMA.-  Saps què podem fer? Encendre una bengala!

RITA.-  No vull bengales!

PAPA.-  Oi, sí! Oh, que bé! El papa te la porta de seguida...

MAMA.-  No anirem a veure les feres demà, eh?

RITA.-  M'és igual, les feres i els «feros», ja!

PAPA.-  Mira, mira, mira quina bengaleta li porta el papa a la nena! La nena l'aguanta i el papa l'encén!

MAMA.-  Ui, que és bonica! La mama també en vol una d'aquestes, si no plorarà molt!

PAPA.-  Sí, sí, la mama també en tindrà una i el papa també...  (Encén la bengala. RITA la fa rodar.)  Mira, és d'aquella d'estrelletes que tant li agraden a la nena!   —18→   Ara tu soleta, vés donant voltes... Els papes tornen de seguida!

(El PAPA i la MAMA se'n van corrent.)

RITA.-  Oh, és veritat! Ostres, que és maca! Quin color! L'avi en voldrà una però jo no n'hi donaré cap.  (S'apaga la bengala i RITA s'adona que està sola.)  PAPA... MAMA...

(Arrenca a plorar. Se sent la sintonia del FOLLET i aquest entra.)

(El FOLLET surt de l'escena. Entren el PAPA, la MAMA, la SRTA. GONZÁLEZ i l'AVI.)

PAPA.-  Estic segur que només haurà comprat piules, bengales i «mistos Garibaldi». Sap perfectament que   —20→   el que m'agrada són els trons i els petards que no sonen...

MAMA.-   Avi, no m'estireganyi!

PAPA.-  Estigues una mica per mi, dona!

MAMA.-  Ai, Rafael, no m'inflis més el cap, home!

SRTA. GONZÁLEZ.-   (Anant cap a la taula.)  Oh! Mireu quantes coses que ens ha comprat la Rita...! Què us en sembla?

MAMA.-  Oh, sí! Quina il·lusió!  (Descobrint alguna cosa de damunt la taula.)  Ah! Aquest és un petard com Déu mana!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Aquest el vull llançar jo, eh?

PAPA.-  Vostè, Srta. González, agafi els de casa seva, que ja en té prou.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Margarida, sents el que m'ha dit el teu marit? És insuportable! No el puc aguantar més...

PAPA.-   (Cridant molt.)  Voleu fer el favor? Jaquetes fora, vinga!

MAMA.-  Rita, m'has comprat aquell xampany brut que et vaig demanar?

RITA.-  Me n'he oblidat, mama.

MAMA.-  I ara, què beure, jo?

RITA.-  La nevera és plena de coses...

SRTA. GONZÁLEZ.-  Rita, el teu pare diu que me'n vagi a casa meva... És insuportable, el teu pare. No puc aguantar-lo més!

PAPA.-  Srta. González..., si estigués calladeta un moment, un momentet només..., quina tranquil·litat! Ai, l'avi! Què ha fet a l'escola, l'avi? Tan bufó, ell... Ui, què és això de la boca? Caca, caca... Els avis no es   —21→   posen res a la boca. Alci els bracets, traurem el jerseiet. Ui, que costa! Taat! Papa, la jaqueta!  (El PAPA li dóna la jaqueta. RITA s'adona que els grans han deixat per terra les seves carteretes i moneders.)  Alça! Tot per terra! Que ho reculli Rita, oi? Bé ja n'hi ha prou! Us he dit que treballaríem després de fer els deures. O sigui que espavileu-vos.

PAPA.-  Però si ja els tenim fets, els deures, Rita. Els hem fet a l'escola.

RITA.-  M'agradaria veure-ho!

PAPA.-  Si vols te'ls ensenyo.

SRTA. GONZÁLEZ.-  No és veritat, Rita, no els tenen fets, els deures. I no és per dir-ho, eh, però el teu pare i la teva mare, a l'escola, són sempre els últims de la classe. I saps per què? Perquè sempre s'estan fent petons i ensenyant-se el cul!

MAMA.-   (Es llança damunt la SRTA. GONZÁLEZ i la pessiga.)  Mala amiga, portaplatets!

(Es peguen i s'estiren del monyo.)

RITA.-  Bé, ja n'hi ha prou! No m'agrada que us baralleu. Vinga, feu les paus ara mateix. Feu-vos un petó immediatament.  (No ho fan.)  Que no em sentiu?  (La MAMA i la SRTA. GONZÁLEZ, després de pensar-s'ho, es fan un petó.)  Així m'agrada!

PAPA.-  Rita, treballes amb mi?

RITA.-  No, papa, no puc...

PAPA.-  Va, sí, que sempre estàs amb elles i a mi no em fas mai cas. Una mica només!

RITA.-  Escolta, ara no puc estar per tu. Que no veus   —22→   que em passo tot el dia jugant, des de les vuit del matí, perquè no us falti de res i pogueu anar a escola i tingueu menjar i tingueu vestidets i joguets...?

PAPA.-  Sempre ens dius el mateix...

RITA.-  Mira, treballa amb l'avi, que em sembla que està una mica ensopit.

PAPA.-  No, amb l'avi no, que repapieja.

RITA.-  I ara!

AVI.-  Com, que repapiejo?

PAPA.-  Sí, repapieja. I a més, no sap treballar gens i trenca totes les coses. I fa molta pudor perquè no para de tirar-se pets. L'avi és tonto, no hi vull treballar.

RITA.-  Una mica més de respecte! No vull que li diguis tonto, a l'avi. Què t'has cregut, milhomes? T'enviaré a dormir tot sol i a les fosques!  (El PAPA, en un atac de ràbia, llença a terra la trompeta de joguina que tenia a les mans.)  Recull això immediatament!

(El PAPA no li fa cas.)

AVI.-   (Agafant la RITA de la mànega.)  Oi que jo no repapiejo?

RITA.-  I ara, avi! No li faci cas, al papa.  (Descobreix el que l'AVI estava llegint.)  I no m'agrada que llegeixi les esqueles tot el sant dia.

(Li agafa el diari de les mans i l'estripa. Li dóna una surra al cul i l'AVI s'esmuny mig plorós. RITA recull les coses que hi ha escampades per terra.)

MAMA.-  Rita! Rita!

RITA.-  Què vols, ara? No em podeu deixar tranquil·la ni un sol moment?

MAMA.-  És que és molt important.

RITA.-  Què vols?

MAMA.-  El teu pare no ens vol deixar tranquil·les. I no para de fer-nos la guitza! N'estic tipa!

RITA.-  I per què t'hi casaves? Tu el vas triar, oi? Tots els homes són iguals!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Rita, corre! Mira el teu pare i el teu avi què estan fent!  (Darrere la taula, el PAPA ha posat un gran petard a la boca de l'AVI i acaba d'encendre'l.)  Bèstia, animal, carcamal!

RITA.-  Avi, tregui's això de la boca, que explota! Avi!!!

(Corre darrere l'AVI fins que aconsegueix treure-li el petard de la boca i el llença fora de l'escena. Se sent un gran espetec. Dirigint-se al PAPA:)

RITA.-  Però que ets boig? Que me'l volies matar? Demana-li perdó immediatament!  (El PAPA es fa el sord.)  Que no em sents? Que parlo xinès, potser?  (El PAPA li fa una llengota. La RITA li clava una plantofada.)  Ja la tens! S'han acabat els «carajillos» de conyac a baix, al bar  (li pega.)  i les timbes de cartes  (li pega.)  i te n'aniràs a dormir sense veure la televisió  (li pega) , i aquesta de propina! I recull això!

MAMA.-   (Plorant.)  Jo em vull divorciar!

PAPA.-  Per mi, com si te'n vas al Congo Belga!

(La MAMA surt d'escena plorant histèricament.)

AVI.-  Rita, ens expliques una història d'aquelles que tu saps que fan una mica de por...?

RITA.-  I ara! No us la mereixeu. Us heu portat molt malament.

PAPA.-  Et prometo que ara ens portarem bé, ja ho veuràs.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Va, sí, per favor, Rita...

RITA.-  Em prometeu que si us explico un conte us en anireu de pet a dormir?

SRTA. GONZÁLEZ.- Sí, oi que sí, avi? Digui que sí!

AVI.-  No em cridi!

RITA.-  Bé, doncs us explicaré la història del «bombero» Joan! (RITA canta la cançó.) 

(Quan acaba de cantar, s'adona que tots s'han adormit.)

RITA.-  Mireu, quin panorama! Tots adormits! Per això us canto, jo? Vinga, tothom a dormir! Avi, vostè tregui's la dentadura postissa abans de ficar-se al llit, que un dia s'ofegarà. I tu, papa, no vull que fumis al llit, que estic tipa de fer vores als llençols.

(La SRTA. GONZÁLEZ agafa l'AVI pel coll i surten. El PAPA resta i no sap com fer-ho per parlar amb la RITA.)

PAPA.-  Escolta, Rita...

RITA.-  Què vols?

PAPA.-  Una cosa que et volia dir... el que passa és que no sé com començar.

RITA.-  Que t'ho he d'endevinar?

(Entra l'AVI amb els pantalons abaixats i un orinal.)

AVI.-  Ja he fet pipí.

RITA.-  Passi, vostè, que no el vull veure més!

(L'AVI fuig corrent.)

PAPA.-  Em deixes dormir amb la mama?

RITA.-  Ah, no! Li has fet molt la guitza aquesta nit! Dormireu en llits separats!  (El PAPA no acaba de marxar. La RITA l'amenaça amb la mà.)  Que t'ho he de dir d'una altra manera?

(El PAPA fuig corrent. RITA resta sola a l'escenari. Fa un gest d'alleujament. Recull papers i serpentines de terra. S'asseu i encén una pipa mentre va maquillant-se. Entra l'AVI.)

AVI.-  Però, Rita! Què has fet amb el meu diari? I la meva pipa... I encesa! Ai, senyor! Si ho saben els teus pares, no sé què ens faran. Desperta a aquestes hores i a sobre fumant. Sí que vols créixer de pressa. Vinga, anem a dormir!

(RITA dóna la pipa a l'AVI i dòcilment es deixa endur de la mà. Abans de sortir:)

RITA.-  Ei, tu! Ets un carota, m'has deixat sola. Per què no tornes?

FOLLET.-   (Torna a aparèixer.)  Ara no puc! Fica't al llit, ja passaré més tard! T'ha agradat ser una nena gran?

RITA.-  Sí, molt! Però se m'ha fet tan curt!

FOLLET.-  Corre, fica't al llit!

(RITA surt d'escena. El FOLLET canvia de decorat i el converteix en un carrer. S'amaga darrere d'una cameta. Entra DANIEL.)

DANIEL.-  Aquella nit, en Daniel passejava per un dels carrerons solitaris del Poble Nou. La revetlla ja devia haver començat i no volia fer esperar més els seus amics. Sense ell, les revetlles no eren gens animades. En tindria prou amb una de les seves profundes mirades perquè totes les noies se li llancessin al damunt completament enamorades, n'estava segur. «Daniel, que guapo! Balla amb mi!»No, no, per favor, d'una amb una, que em desfeu el nus de la corbata.» Aquella nit seria millor que cap de les pel·lícules que havia vist.

(Entra el FOLLET transformat en una senyora esplèndida i suggestiva.)

FOLLET.-  Daniel!

DANIEL.-  Em coneix?

FOLLET.-  No et recordes de mi?

DANIEL.-  No... Amb aquestes ulleres que porta...

FOLLET.-  Tantes històries que t'havia explicat quan eres petit!

DANIEL.-  Ah, és clar! Vostè és artista de cine, oi que sí? No em digui el nom... Vostè es diu...

FOLLET.-  No. Et recordo algú?

DANIEL.-  Sí. Vull dir, no. Em recorda moltes coses, però ningú en especial.

FOLLET.-  Tens pressa per arribar a la revetlla? No cal que en tinguis. A les revetlles no s'ha de ser massa puntual. Cal arribar a l'instant precís. Els altres encara no hi són...

DANIEL.-  Com ho sap?

FOLLET.-  Jo ho sé tot. Sóc una vella molt vella!

DANIEL.-  Vella? Vostè és jove... i va molt elegant... Mai no havia vist un vestit així pel carrer.

FOLLET.-  T'agrada? De debò?

DANIEL.-  Sí, moltíssim.

FOLLET.-  Llàstima que només tu puguis veure'm tan bonica... Tota jo sóc transparent! Els meus ulls són un mirall on et dibuixes tu mateix. I fas molt de goig. Per això era veus tan bonica.

DANIEL.-  Goig, jo? Amb aquesta cara de «pito»? No ho crec, eh... Més aviat dec fer pena..., o riure.

FOLLET.-  Abans, aquesta nit era màgica i les herbes guarien tots els mals. Però ara tothom ha oblidat la força de les aigües i la virtut de les herbes de Sant Joan... Quin avorriment!

DANIEL.-  Escolti... Per què no ve amb mi?

FOLLET.-  A la revetlla? No, impossible, Daniel. No et vull destorbar més.

DANIEL.-  Però si no em destorba!

FOLLET.-  Adéu, Daniel!

DANIEL.-  No ens tornarem a veure?

FOLLET.-  Si tu vols...

DANIEL.-  Sí, que ho vull!

FOLLET.-  Doncs, a reveure!

DANIEL.-  Però, quan?

FOLLET.-  Dins d'aquesta nit, quan vulguis.

DANIEL.-  Jo vull ara.

FOLLET.-  Ara? Ara que és a punt de començar la teva primera revetlla? Però, Daniel! Tant com t'ha costat de convèncer els teus pares!

(Amb un gest de la mà i sense tocar-lo, el FOLLET arrossega en DANIEL fora d'escena. Aquest es resisteix.)

DANIEL.-  Ei, però què... Deixi'm anar, vol? Òndia!  (El FOLLET deixa de fer força.)  És que jo no hi vull anar, no en tinc ganes... És que jo no sé ballar.

FOLLET.-  No saps ballar? De debò no en saps? Doncs fixa-t'hi bé.  (Comença una cançó en què el FOLLET ensenya a ballar a en DANIEL.)  Segueix-me, Daniel, que jo te n'ensenyaré!

DANIEL.-  Però si no ho sabré fer!

FOLLET.-  És molt fàcil, home... Vinga!

DANIEL.-  Jo no sé ballar, no en sé, li ho juro! Em fa vergonya... La trepitjaré...

FOLLET.-  Doncs vés-te'n!

(DANIEL s'aparta però de mica en mica va acostant-se fins que es decideix a cantar i a ballar amb el FOLLET.)

(Un cop acabada la cançó, el FOLLET desapareix corrent.)

FOLLET.-  Molt bé, Daniel! Ho has fet molt bé!

DANIEL.-  Fins aviat!  (Es queda sol a escena.)  Aquella deliciosa aparició s'allunyà per la foscor dels carrers i desaparegué en la nit... Per un moment, en Daniel pensà a engegar-ho tot a rodar i córrer darrere d'aquella dona, però la revetlla ja devia haver començat i no podia fallar. De manera que agafà el desig de les solapes i l'arrossegà fora del seu cap com es   —31→   fa amb els borratxos impertinents en les pel·lícules de l'Oest. Accelerà el pas en la direcció a la seva primera, única i esperada revetlla!

(DANIEL surt corrent. L'escenari es transforma per donar pas a la revetlla dels adolescents.)

(Un cop acabada la revetlla ye-ye apareix el FOLLET, aquesta vegada caracteritzat de bufó.)

FOLLET.-  Ai, la primera revetlla! Qui la tornés a passar, oi? Dubtes, pors, timidesa, complexos... «Manoli! / Què? / Havia pensat... / Que què? / Que aquesta nit podríem sortir junts... / Quèèè? / Sí, és la revetlla. / I què? / No res, hem organitzat una festa molt virguera... Vols venir? / No sé si em deixaran o no em deixaran, però si em deixen, vindré i si no em deixen, no vindré perquè no em deixen encara que ho demani, ara que si no m'han de deixar, millor no demanar-ho, ara que si no ho demano no sabré si em deixen o no em deixen. / Deixem-ho córrer! T'espero a les deu, d'acord? / Adéu. / Manoli! / Què? / M'agrades molt. / Calla, tonto! / Si tu no véns serà una bírria!» El que vàreu sentir aquella nit no ho sentireu mai més! Vostè perquè és de ciències, si no hauria fet un poema i tot. Ai, la primera revetlla, qui la tornés a passar!

(Entra en DANIEL i s'asseu en un esglaó amb posat frustrat.)

FOLLET.-  Daniel! Què fas aquí? I la revetlla? Em sembla que no t'hi has divertit gaire...

DANIEL.-  Sí. Ens ho hem passa molt bé i hem ballat força.

FOLLET.-  Tu també?

DANIEL.-  Bé, jo no molt... No gaire jo. Bé, sap? Bastant malament... M'ho estava passant fastigosament malament, aquesta és la veritat, per això he marxat. Tots ballaven i jo no en sé. Tant de rock i twist... No en sabré mai, coi! No en sabré mai!

FOLLET.-  No facis aquesta cara de pomes agres! Qui busques?

DANIEL.-  Jo? Ningú.

FOLLET.-  No busques ningú? Una dona vestida de vermell, potser?

DANIEL.-  Com ho sap?

FOLLET.-  Aquesta nit tothom la busca.

DANIEL.-  Doncs estan ben posats.

FOLLET.-  Sóc jo.

DANIEL.-  Sí, home, i jo el Fred Astaire...

FOLLET.-   (Donant-li una ampolla de xampany.)  Té! Això t'ajudarà a trobar-la.  (DANIEL agafa l'ampolla i surt. Hi ha un truc de tal forma que el FOLLET es queda amb una altra ampolla de xampany.)  A reveure, Daniel!

(Es corre el teló.)

FOLLET.-  En Daniel té la nit a les seves mans i no sap què fer-ne. En el bosc encisat de la nit, en Daniel és un bolet esporuguit.  (Al públic.)  Com vostè... Si, com   —34→   tots vostès! Vostè, senyora, podria ser ben bé el meu rovelló... I vostè és una amanita verinosa..., i aquell senyor de les ulleres, un moixernó «impúdicus»...  (El FOLLET destapa l'ampolla de xampany.)  A la seva salut!  (Després de beure, fa servir l'ampolla com de telescopi.)  Mercuri! Venus! La Terra! Mart! Júpiter! Saturn!... La Srta. González!

(Entra la SRTA. GONZÁLEZ corrent, amb un «fi de setmana» a la mà.)

SRTA. GONZÁLEZ.-   Redimonis! Quina hora deu ser? Encara se n'aniran sense mi, mira que ja m'ho podia imaginar... Xerro, xerro i xerro i el temps passa volant. Vés a saber on sóc jo, ara.  (Consulta un prospecte que duu a les mans.)  Ai, quins nervis! Això deu ser el moll del Nord. Ignasi! Ignasi!  (Se sent una sirena d'un vaixell que s'allunya.)  Què ha estat això?

FOLLET.-  No cal que corri, que ja han salpat.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Què diu aquest poca-solta? No és possible.

FOLLET.-  Han marxat, dona. Ha fet tard.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Potser vostè és el capità del vaixell?

FOLLET.-  Jo? No.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Com que va tan mudat...

FOLLET.-  Oh, gràcies. No sóc capità de res, però m'agrada voltar món.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Fantàstic. Amb vostè m'entendré... Sóc molt voltadora, jo. Vaja, que m'agrada voltar-la, ja m'entén. L'estiu passat vaig ser a Rússia. Quina meravella el metro de Moscou! Sembla la catedral!   —35→   Ara, que els russos... deixi'ls estar, eh! Sap què vaig veure?

FOLLET.-  Què va veure?

SRTA. GONZÁLEZ.-  Uns grans magatzems tots plens de sabates del peu esquerre. I tots els russos se les havien de posar, eh? Tots de gairell, au! Es veu que a la fàbrica s'havien equivocat. I mira, tothom amb les sabates del mateix peu! Es veuen unes coses anant pel món! Ara, que jo tinc molta sort, sap? L'Ignasi, que és un bon amic com si diguéssim, perquè jo sóc soltera, sap? «Soltera y sola en la vida!» Doncs, l'Ignasi treballa en una agència de viatges, i apa! M'apunto a totes les excursions que organitzen. S'ha de veure món, no troba?

FOLLET.-  És el que jo dic.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Precisament aquesta nit, la seva agència ha organitzat una revetlla en un vaixell de «lujo». «Apolo», es diu! Miri.  (Treu un prospecte.)  Per quatre quartos hi ha ball amb orquestra «Reloj no marques las horas...», coca, xampany, licors, focs artificials i què sé jo! A la matinada es pot veure sortir el sol des d'alta mar... No ho troba romàntic?  (La SRTA. GONZÁLEZ ensopega amb el «fi de setmana» i cau sobre el FOLLET.)  Ai, quina revinclada! Ah! I de xampany i de coca, tanta com vulgui, eh!

FOLLET.-  Si, però se li ha escapat el vaixell. Xerra massa.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Vaig corrent a veure si l'atrapo.

FOLLET.-  No! Hi hauria d'anar nedant i vostè no en sap. Miri, fem un tracte. Si em regala aquest collaret tan lluent que porta jo la faré arribar al vaixell. Tracte fet?

SRTA. GONZÁLEZ.-   (Es treu el collaret i l'hi dóna.)  Tingui. No val res. Me'l va dur una meva cunyada del Japó, que hi va anar en un viatge organitzat. Li diré que l'he perdut. Així, vostè té una barca per atrapar-los?

FOLLET.-  No, però tinc un paraigua.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Ah! Vostè mateix.

FOLLET.-  Hi arribarà, no pateixi.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Sóc molt voltadora, jo. Ah que no sap l'edat que tinc? Digui, digui, a veure si ho endevina!

FOLLET.-  Quaranta-sis.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Poca-solta! Com ho ha endevinat? Si tothom me'n fa trenta-cinc a tot estirar!

FOLLET.-  És que jo sé moltes coses.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Bé, m'hi porta o no m'hi porta? A veure si encara m'haurà arremangat la camisa. Estaríem ben posats! Miri que vaig a buscar un «urbano», eh!

FOLLET.-  Paciència, Srta. González. Ara mateix marxem. Acosti's!  (El FOLLET obre el paraigua i tots dos s'hi posen sota.) 

SRTA. GONZÁLEZ.-  Quina gràcia! Com si fos la Mary Poppins!  (Hi ha canvi de llum i un soroll ensordidor com un llançament de coet.)  Mare de Déu Santíssima! Quina embranzida! Ignasi! Espera'm!

(S'obre el teló i la SRTA. GONZÁLEZ està flotant enmig de l'espai asseguda sota del paraigua del FOLLET.)

SRTA. GONZÁLEZ.-  Quina empenta duia el del paraigua! Oh, les fogueres dels pobles, que bé que es   —37→   veuen des d'aquí dalt! Oh! Barcelona sembla una cuqueta de llum! I sota? Ah, és la bola del món! Oi, em sembla una piloteta de pim-pom enmig del mar! Ai, tot em roda, quin mareig! Sort que abans de sortir de casa he pres un parell de «Biodramines», que si no, ja em veig descanviant la pesseta, com aquella vegada que vàrem anar a Andorra amb les del despatx... Quin ridícul, Mare de Déu! On s'ha entaforat el del paraigua? Ves, si m'ha deixat sola aquí dalt, aquell poca-solta! I quin silenci! És impressionant! I quin avorriment! Ah, Maria! No contesta. Si almenys pogués enviar postals, oi!

(Entra l'ASTRONAUTA flotant per l'espai.)

ASTRONAUTA.-  Ups, ups, urups, pops, popets, rots, pops...

SRTA. GONZÁLEZ.-  Qui és vostè? Què hi fa, aquí dalt?

ASTRONAUTA.-  Flams...

SRTA. GONZÁLEZ.-  Flams?

ASTRONAUTA.-  Sóc un científic exiliat, condemnat, encadenat a una òrbita per sempre, voltant. Oh, sí!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Però, per què?

ASTRONAUTA.-  He donat cops de martell al cor de la Història.

SRTA. GONZÁLEZ.-   Això no es fa, home!

ASTRONAUTA.-  Sí! He descobert el secret de la vida a la Terra i l'origen de l'home. Les meves conclusions són terribles. Per això m'han castigat lluny i sol!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Ai, expliqui-m'ho! Em té amb l'ai al cor!

ASTRONAUTA.-  Al principi era la Terra, i la Terra era un desert rocós voltat d'aigua salada sense arbres, ni bèsties, ni mosques. Una gran pedra morta girant en el silenci infinit!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Ai, digui, digui... Em recorda els meus llibres d'Història Sagrada!

ASTRONAUTA.-  I de cop, un dia, un dia nefast, aparegué volant pel cel un objecte estrany, rodó, lluent, que girava a una velocitat vertiginosa i es deturà bruscament sobre el nostre planeta en silenci. D'aquell estrany aparell en sortiren dos passatgers. Qui eren? No ho he sabut mai. Habitants d'alguna galàxia que no he pogut identificar. Aquells dos passatgers reien, cantaven, s'abraçaven, queien, s'aixecaven, tornaven a caure; en una paraula, senyoreta, estaven embriacs.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Què diu, que què?

ASTRONAUTA.-  Embriacs, beguts, borratxos com una cuba, si em permet l'expressió!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Això de l'alcohol no té cura, eh! Ni aquí, ni enlloc!

ASTRONAUTA.-  Tant de bo s'haguessin estavellat contra algun meteorit, o els hagués xuclat un remolí gravitacional, però no, es van aturar a la Terra i allí van expulsar tot el que havien begut, els molt irresponsables!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Què vol dir? Que van vomitar?

ASTRONAUTA.-  Van vomitar i van orinar i van..., berg, blops, blops...  (Fa veure que vomita.)  Vostè ja m'entén.

SRTA. GONZÁLEZ.-  I tant! I què més?

ASTRONAUTA.-  Què més? Li sembla poc? Aquells residus   —39→   van començar a fermentar. Es desencadenaren reaccions químiques i físiques inaturables, però els nostres pares ja havien marxat sense ni tan sols adonar-se'n que a la Terra havia començat la vida. Jutgi vostè mateixa l'abast de la catàstrofe.

SRTA. GONZÁLEZ.-  O sigui que en lloc de venir d'un mono, venim d'una mona.

(Riu del seu propi acudit.)

ASTRONAUTA.-  No li veig la gràcia, senyoreta. La meva òrbita m'arrossega inexorablement lluny de la seva. No ho expliqui a ningú! Aquestes teories són molt perilloses! Passi-ho bé i moltes gràcies! Ha estat reconfortant parlar lliurement, almenys un cop a la vida! Ups, urups, pops, poets...

(Desapareix l'ASTRONAUTA i entra BETELGEUSE, monstre de l'espai, que anirà presentant l'entrada de tots els monstres.)

BETELGEUSE.-  Senyoreta González, si no m'equivoco?

SRTA. GONZÁLEZ.-  Servidora. (Baixa de l'espai.) 

BETELGEUSE.-   (Malèvola i misteriosa.)  L'estava esperant.

SRTA. GONZÁLEZ.-  A mi? Quina casualitat! Qui és vostè? Què vol de mi?

BETELGEUSE.-  Tinc l'orgull de dir-li que sóc la representant del sistema estrellat de Betelgeuse i he vingut a buscar el tresor.

SRTA. GONZÁLEZ.-  El tresor? Quin tresor?

BETELGEUSE.-  El tresor que vostè ens ha dut del seu petit planeta.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Ai, expliqui's per l'amor de Déu!

BETELGEUSE.-  Tot arribarà. Abans permeti'm presentar-li l'Honorable Ambaixador del Planeta Antares. És el planeta més poderós de la Galàxia.

(Entra ANTARES caient per terra sense parar.)

ANTARES.-  Als seus peus, senyoreta. Benvinguda al punt zero. Cansada del viatge?

SRTA. GONZÁLEZ.-   (Per a ella.)  Ui, que és amable!  (Dirigint-se a ANTARES.)  No, una mica de mareig però ja m'ha passat. Estic fresca com una rosa, i vostè?

ANTARES.-  Sí, miri. Aquí caic, aquí m'aixeco. (Cau.) 

SRTA. GONZÁLEZ.-  Que els he fet esperar molt, potser?

ANTARES.-  Una princesa no es fa esperar mai!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Ui! Vol callar? Una princesa diu, oh!

ANTARES.-  No ho dic jo, ho diuen els escrits més savis.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Deuen ser els savis de Vilatrista aquests!  (Riu i li dóna un cop, que el fa caure a terra.)  Ai, perdoni, però em sembla que s'equivoquen de persona. Jo només sóc la senyoreta González, de devolucions, i aquí hi ha una confusió...

BETELGEUSE.-  Atenció! Ja s'acosta el suprem delegat de Quasar IV, la regió del silenci.

SRTA. GONZÁLEZ.-   (Adreçant-se al QUASAR IV, que no parla:)    —41→   Què tal! Com està? Jo sóc de la Terra. «De la Tierra, yo.»  (S'adreça a ANTARES veient que no li contesta.)  Aquests no parlen?

ANTARES.-  No, però ho entenen tot.

BETELGEUSE.-  Perdó! Un moment! Arriba Andròmeda...

ANTARES.-  Com sempre amb retard.

(Entra ANDRÒMEDA saltant.)

ANDRÒMEDA.-  Ho sento. Arribo amb retard, ho sé. Mil perdons.  (Emet sons estranys; quan veu la SRTA. GONZÁLEZ.)  És ella, oi?

ANTARES.-  Sí.

ANDRÒMEDA.-  Encantat, senyoreta. Dono la benvinguda a la princesa dels astres.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Embolica que fa fort! Escoltin, em sap greu, però jo no sóc cap princesa. Ja els he dit que s'equivoquen de persona. Que ja m'han mirat bé? Sóc baixeta i soltera. No m'he casat perquè no he volgut, eh! Perquè pretendents, així!  (Fa un gest de multitud.)  Vaig estudiar comerç i visc sola, i res més! Ara, quan els expliqui a les del despatx aquesta aventura...

ANDRÒMEDA.-  Serà millor que no els expliqui res, senyoreta. Ningú no la creuria. Els seus companys de planeta són... Com li diria jo? Especials, això!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Especials?

ANDRÒMEDA.-  No se m'enfadi...

SRTA. GONZÁLEZ.-  Una colla de bandarres, són! Sobretot l'encarregat de la meva secció, que em fa sempre la vida impossible.

ANTARES.-  N'estem informats i hem pres mesures pertinents. Se'l castigarà.

SRTA. GONZÁLEZ.-  Saben què? M'hi trobo bé, aquí dalt! Hi ha molt d'ambient! Però encara no m'han dit què volien de mi! Jo aquí, entretenint-los amb les meves xerrameques, i vostès aguantant el xàfec sense parar. Vinga! No em facin compliments! Demanin-m'ho sense por! Ara, de tresors, no en tinc cap ni un...

BETELGEUSE.-  Sí, crec que ha arribat el moment. Senyoreta González, ens hem reunit aquí els representants de tots els sistemes habitats de l'Univers per tal de rebre el tresor més esperat.

ANTARES.-  Sí! I hem escollit un moment ben especial per tots vostès. La nit en què els humans honoren la seva petita estrella... Ara no hi caic... (Cau.) 

ANDRÒMEDA.-  El Sol!

ANTARES.-  Això. El Sol. I l'honoren fent una cosa que nosaltres mai no hem pogut fer i no podrem fer mai sense la seva ajuda...

SRTA. GONZÁLEZ.-  Una revetlla!

ANDRÒMEDA.-  No! El foc! Volem el seu foc! En nom de tota la galàxia, senyoreta González, doni'ns foc!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Foc? No sé si en porto, de foc. No fumo, saben? A veure, deixi'm mirar. No fos cas, oi? Ai, sí que en porto, sí. Un de propaganda. Quina casualitat! Senyors, el foc!

(Encén un encenedor i els dóna foc. Els homes se l'enduen en una caixa. Sona el «Cha-cha-cha» de la SRTA. GONZÁLEZ i comença una coreografia amb els «marcianitos».)

   (El cantant entra disfressat de coca de Sant Joan. Dues senyores grasses intenten menjar-se'l. L'escena transcorre davant del teló.) 

(Fosc. S'obre el teló i apareix l'ombra del FOLLET. Se senten les notes introductòries de la seva música. Les veus de RITA i del FOLLET seran en off durant tota l'escena.)

RITA.-  Eh, tu? Ets un carota! M'has deixat sola!

FOLLET.-  Rita, no dorms encara?

RITA.-  No puc, explica'm un conte. Jo vull anar de revetlla...

FOLLET.-  Va bé, va bé. Obre els ulls i mira... Què veus?

(L'ombra del FOLLET surt i apareix en escena la «Isetta».)

RITA.-  Veig un ou dur molt gros...

FOLLET.-  No, és un cotxe.

RITA.-  És un cotxe del futur?

FOLLET.-  No, és una «Isetta». Però sembla que no vol caminar més.

RITA.-  I de dintre en surt un senyor. Ah, no, no, és un noi. I no podrà anar a la revetlla, com jo. Pobre noi... I no la pot arreglar.

FOLLET.-  Pregunta-l'hi tu mateixa.

RITA.-  I com es diu?

FOLLET.-  Macari.

RITA.-  Ma... Què?

FOLLET.-  Macari.

RITA.-  Ma-ca-ri? Macari, Macari, què li passa a la teva «Isetta», que no vol caminar?

(Mentrestant en MACARI ha sortit per l'única porta de la «Isetta» i ha estat enfeinat revisant el motor. Quan RITA li parla es redreça i contesta cap a un punt inconcret de l'espai. Com si parlés amb si mateix.)

MACARI.-   (Amb un parlar de xava.)  No, no és res greu, no. El sifon del desaigua que s'ha embossat i no deixa flotar la boia. Si fóssim dos, rai! Un descargolaria l'aixeta mentre l'altre sospirava a la fresca i recollia els créixems i les picardies del radiador. Però jo sol... ja em diràs! Per més que despentini papallones amb una mà, amb l'altra no puc evitar que li pengin les candeles. No tinc tres mans jo.

RITA.-  Buf, quin problema!

MACARI.-  No, no és res greu, no. Les caderneres refilen que és una delícia! Només que hi hagués un altre «pollastre» com jo, en cinc minuts enllestiríem... Però jo sol! ja em diràs! Mala negada faci! Passaré la revetlla sol com un mussol. Tant com es deuen haver mudat les nenes del poble per poder ballar amb mi! jo, que m'havia flitat amb aigua de colònia i l'havia rentat a ella, ben polideta amb «Heno de Pravia», per deixar les «titis» de cul per terra com melonets esberlats! I ara m'hauré de repicar! «Cagun» ronda! Ja m'he empastifat les mans de greix. Com m'ho faré ara per ballar amb les nenes? Si porten aquells vestidets tan delicats, que semblen... Braços de gitano de nata i merengues de cabell d'àngel i ensaïmades «rellenes», que me les menjaria totes ara mateix amb una mica de pa amb tomàquet i sucre i...  (Donant un cop de puny a la «Isetta».)  Sempre t'has d'aturar quan més falta fa que caminis, «Isetta»! Ara, que és molt pitjor quan no vols aturar-te de cap de les maneres. Llavors sí que és perillós. Un dia prendrem mal, tu i jo, «Isetta», un dia prendrem mal.

(Sonen unes campanades. En aquest moment, de dintre la «Isetta», surt un MACARI exactament igual que el primer.)

MACARI 2.-  Deixa de mastegar paperines d'aire, tomàquet. Si no et dónes pressa, no ballaràs amb ningú, perquè s'haurà acabat la revetlla i totes les «titis» hauran tornat a casa a fer nones i tu et quedaràs amb tres pams de nas.

(El MACARI està atònit.)

MACARI 2.-  Què passa?

MACARI.-  No passa res.  (Parlant-se a ell mateix.)  Si no fos que no pot ser, diria que aquí al costat hi ha un «paio» amb unes sabates igual de «fardes» que les meves. Òndia, tu! El «careto» d'aquest fantasma no m'és desconegut. De què el recordo? «Cagun» perles! No hi acabo de caure...

MACARI 2.-  Escolta, tu. Ara som dos. Deixa de fer el préssec i ajuda'm a repassar la «Isetta». Té el desaigua embussat. Ho dic pel teu bé.

MACARI.-  A poc a poc, camarada. La meva «Isetta» no la grapeja segons qui. A què vénen tantes ganes d'ajudar-me, eh?

MACARI 2.-  Què vols dir amb això de la teva «Isetta»? És tan teva com meva, la «Isetta». Encara no ho has entès? Macari, mira'm. Tu i jo, vull dir jo i tu, som el mateix.

MACARI.-  El mateix? De què?

MACARI 2.-  El mateix de tot.

MACARI.-  Ep! Les mans quietes, eh! A veure si m'enfado. Saps què penso, xaval? Que estàs com una regadora. Només cal veure la fila que fas!

MACARI 2.-  Bé, penses ajudar-me o penses no ajudar-me, o no penses?

MACARI.-  Au, vés que et moqui la iaia, fantasma! Encara et pintaré una col·lecció de dits a cada galta.

MACARI 2.-  Sempre havia sospitat que era un imbècil, però mai no ho havia vist tan clar com ara.

MACARI.-  Doncs, apa! Ara que ja ho tens clar, compra't   —50→   una goma i t'esborres del mapa d'Espanya, i ànim, xaval! Fes-t'ho mirar per algú que en sàpiga.  (MACARI 2 s'allunya per la fosca i es queda com paralitzat.)  Venir-me a mi amb aquestes fantasmades! ja et dic jo! Ara, que el xaval em sonava d'alguna cosa i ara no recordo de què. A tu no et sonava, Isetta?

(Es dirigeix a dintre la «Isetta» i es queda pensatiu.)

RITA.-  Macari, Macari! Escolta, no era un fantasma, sents? El follet et vol ajudar i ha fet un llaç amb el temps, com si les hores fossin els cordons de les sabates i es poguessin lligar.

MACARI.-  Un llaç? Un llaç, als cordons de les sabates del temps? I això com es menja?  (Sonen unes campanades i el MACARI 2 torna a l'acció.)  O sigui que aquest sóc jo? Sóc jo..., però una hora després... Ell està a les dues i jo encara estic a la una. Virgueria fina! Macari...

MACARI 2.-  Va bé, veig que vas penetrant.

MACARI.-  No, algú que ens vol ajudar està organitzant no sé quina història amb els llaços i el temps... I jo què sé. Jo sóc el de la una, i tu?

MACARI 2.-  El de les dues.

MACARI I MACARI 2.-   Xoca-la, «mante»!

MACARI 2.-  Escolta, i el de les dotze?

MACARI.-  Suposo que no trigarà, és un xava molt puntual.

MACARI 2.-  No seria millor començar a repassar la «Isetta» sense haver-lo d'esperar? Ho dic perquè quan ell arribi, per a mi ja seran les tres i la revetlla estarà a punt d'acabar-se...

MACARI.-  Home! Però no podem deixar-lo sol aquí. A més, fer-se una gamberrada a si mateix, ho trobo bastant cafre. A mi, la veritat, és que m'estan passant les ganes d'anar de revetlla. Les emocions em treuen la gana.

MACARI 2.-  Tonteries! No t'agradaria ser-hi, Macari? Jo ja m'imagino el conjunt al mig de la plaça del poble tocant la cançó de moda.  (Simulen tocar uns compassos d'una cançó moderna.)  I de cop! De cop...

MACARI.-  De cop tota la canalla que surt, allí tots els «enanitos» corrent i cridant: «Ja arriben, ja arriben! El Macari i la 'Isetta', ja arriben!»

MACARI 2.-  I la música para i tothom: «Macari! Macari!» I les «titis»? A que no saps com estan les «titis»?

MACARI.-  Com estan? Com estan?

MACARI 2.-  No t'ho puc explicar, xaval, que ets massa petit!

MACARI.-  Va digue-m'ho! Com estan, les «titis»?

MACARI 2.-   Les «titis» estan fonent-se per terra només que per poder ballar amb nosaltres, com un gelat de vainilla al sol! T'ho imagines, Macari?

MACARI.-  Hòstia, tu! Quina revetlla!  (Adreçant-se al públic.)  Eh, mira! Però si està ple de «titis». Nena, nena! Mira, mira!  (Assenyalant-se els bíceps.)  D'aquí en treuen ferro pels «barcos». Mossega, mossega!

MACARI 2.-  Amb una de les teves pestanyes em passaria tota una setmana saltant a corda! Què passa?  (Simula que salta a corda i canta.)  L'olla barrejada qui no entri para, l'olla barrejada qui no surti para...  (Sonen campanades.)  Macari, les tres!

MACARI.-  Hòstia, les tres!

MACARI 2.-  Espavila't, Macari, que no arribem!

MACARI.-  No haver-me entretingut amb les teves fantasies! Sempre fas el mateix, molt d'aquí, molt d'aquí però pa i aigua.

MACARI 2.-  Vinga, home! Ajuda'm que encara se'ns farà de dia.

(Es posen a repassar la «Isetta» mentre sonen les campanades. Apareix el MACARI 3.)

MACARI 3.-  Bona nit a tothom! Sóc el de la una.

MACARI 2.-  Ah! Afanya't. Jo sóc el de les tres i aquest és el de les dues.

MACARI.-  Fas mala cara, pollastre!

MACARI 3.-  Vosaltres també.

MACARI.-  Que jo faig mala cara? Que jo faig mala cara?

MACARI 3.-  T'has mirat al meu mirall?  (Referint-se a les ulleres.) 

MACARI 2.-  Vinga, perles! Que encara hem de repassar la «Isetta». Tu, el de la una, a soldar la claraboia i tu, a segar l'herba dels coixins, mentre jo sospiro a la fresca.

MACARI.-  Jo? Macari, que jo no em puc ficar sota la «Isetta» amb la caçadora nova, que no ho veus?

MACARI 2.-  Que les «titis» no esperen!

MACARI.-  Val, val, val! Ara se'm desmuntarà tot el tupè.  (Tots tres es disposen a repassar la «Isetta».)  A la una, a les dues i a les tres. Em sembla que això ja està.

(S'arreglen les pintes. Apareix MACARI 4 amb aspecte cansadíssim i ni tan sols es detura a mirar-los. Els altres el contemplen atònits.)

MACARI.-  Macari, de quina hora ets?

MACARI 4.-  De les nou del matí.

MACARIS 1, 2, 3.-  De les nou? Espera, no te'n vagis. Has estat a la revetlla?

MACARI 4.-  D'allí en vinc.

MACARIS 1, 2, 3.-  I què? Ens hem menjat algun torrat?

MACARI 4.-  «Lo» normal.

MACARI 3.-  Què vols dir amb això?

MACARI 4.-  «Lo» normal vol dir «lo» normal, o sigui cap.

MACARI.-  Cap? No pot ser! Que no hi havia nenes?

MACARI 4.-  N'estava ple. N'hi havia a milers.

MACARI 2.-  I doncs? Que no estaven bones? No n'hi havia cap que estigués molt bona...?

MACARI.-  I que estigués bona...?

MACARI 3.-  Totes eren un «petardo»?

MACARI 2.-  Vinga, Macari! No ens enganyis d'aquesta manera.

MACARI 4.-  Totes eren com pots de confitura. Més que confitura, melmelada! Però res de res. El Macari molt d'aquí, molt d'aquí, però pa i aigua. Bé, «mantes», me'n vaig a fer nones, que he d'estar en forma per la revetlla de Sant Pere. Apa, i que us bombi un peix a tots!

MACARI.-  El peix et bombarà a tu!

MACARI 4.-  A mi, de què?

MACARI.-  Encara t'enclastaré un prestatge d'espardenyes a la carcanada.

(Sona la música i apareix el cantant vestit de MACARI.)

MACARI.-  «Lo» de la «Isetta» ho hem arreglat, però com ara no arreglem això nostre, a cada hora que passi tindrem un germanet.

MACARI 2.-  Quin disgust per la família, no?

MACARI 4.-  No et preocupis, Macari, quants més serem, més riurem.

MACARI 5.-  I si ens féssim un circ?

MACARI.-  No diguis «parides», Macari! T'imagines el que ha de ser tenir tot el davant ple de Macaris, d'«enterats» que ja saben tot el que t'ha de passar i que no se'ls pot discutir de res...

MACARIS.-  Bah...

MACARI 2.-  I al darrere, què? Al darrere, tot ple de Macaris papanates que no s'«enteren» mai de què va la vida.

MACARIS.-  Ja, ja...

MACARI.-  Bé, Macari, aneu esmolant les mollerusses, que jo vull tornar a ser un de sol.

(Tots els MACARIS es posen en postura de pensador.)

RITA.-  I ara què passa? Se t'ha fet un nus?

FOLLET.-  No! A veure, a veure. Ja ho tinc. Agafa el llaç per la punta i estira fort. Un..., dos..., tres..., quatre...  (Els MACARIS 2, 3, 4 i 5 desapareixen.)  I ara el rellotge a l'hora.  (Sonen campanades.)  Així, ja està.

MACARI.-  Macaris, pensava que... (Adonant-se que no hi son.) 

MACARI.-  Macaris, on us heu ficat? M'heu deixat sol? Ah, no, ja ho veig, que torneu a ser dintre meu. Ben fet, amb ningú més estaríeu millor. Ep! Però què veuen els meus ullets? Si només són les dotze i cinc. La revetlla deu estar a punt de començar. Macari, ets un xava afortunat. Espereu-me, «titis», que vinc a menjar-me les més bufones! Vinga, «Isetta», devora els quilòmetres com si fossin melindros amb xocolata. Espereu-me, «titis», que ja vinc. Ja vinc. Ja vinc!

(Es tanca el teló. Apareix el FOLLET en forma de dona.)

(S'obre el teló. El FOLLET dona es canvia de roba i es vesteix amb faldilles.)

FOLLET.-  El vals és a punt de començar. Això vol dir que el meu ballador ja arriba. Silenci tothom.

(Entra l'AVI.)

FOLLET.-  Bona nit. Fas molt de goig, ballador meu, fas molt de goig. No vols ballar?

AVI.-  Ja no tinc humor. És que sóc gran.

FOLLET.-  No és veritat. Ets el jove més ballador i el ballador més jove de tot el poble.

(Entren les noies.)

No veus l'embalat? I els músics?

AVI.-  Sí, que és veritat. Som al poble, oi? Això sí que és una revetlla. Ui! Quanta gent! Quantes noies boniques!   —58→   Però vostè, senyoreta, és la més bonica de totes. Vol ballar amb mi aquest vals?

FOLLET.-  No sé si en sabré. I si el trepitjo?

AVI.-  Millor, així veuré les estrelles i els diré que al costat dels seus ulls no tenen res a fer.

FOLLET.-  Alça aquí! I jo que em pensava que eres el tímid ballador meu...!

(S'inicia la música de vals. Tots dos es posen a ballar. Uns compassos més tard la FOLLETa surt i l'AVI segueix ballant sol. Se senten veus en off.)

SRTA. GONZÁLEZ.-  Avi, que no em sent? Respongui'm.

RITA.-  Avi, avi. Què li passa, a l'avi?

MAMA.-  No ho sé, Rita. Torna al llit.

PAPA.-  Potser el més prudent seria avisar el metge...

RITA.-  Deixeu-me'l veure. Jo el vull veure!

SRTA. GONZÁLEZ.-  Què té, doctor? És greu?

DOCTOR.-  No ho sé. Deixin-me sol amb ell.

DANIEL.-  Avi, avi. Contesti'm!

MAMA.-  Ai, senyor, precisament aquesta nit...

DOCTOR.-  No hi ha res a fer. Hem arribat massa tard.

MOSSÈN.- Ego te absolvo peccatis tuis... Amen.

(L'AVI fa un gest de dolor. Les noies i el FOLLET ballen al seu voltant. Les noies surten.)

FOLLET.-  Quina empenta que duies! No t'assembles gens al teu nét.

AVI.-  El meu nét?

FOLLET.-  Sí, en Daniel. No hi ha qui el faci ballar.

(Surt el FOLLET.)

AVI.-  No sé de què em parles. I el poble? No podria quedar-m'hi una estona més?

FOLLET.-  No.

AVI.-  Per què no?

FOLLET.-  M'ho preguntes cada any i cada any t'ho explico. No en queda res, del teu poble. Està abandonat i en runes.

AVI.-  Igual que jo.

FOLLET.-  No siguis cruel, ballador meu. De tot el que t'he dit, demà no en recordaràs res. Podràs seguir enyorant els camps ben llaurats i les anades a la font i els focs que fèieu per Sant Joan. Adéu, ballador meu, fins l'any que ve.

AVI.-  No. Aquest ha estat l'últim vals.

FOLLET.-  Per què?

AVI.-  L'any que ve ja no hi seré. Volta, volta que voltaràs.  (Torna a sonar el vals.)  Allà, al poble, fèiem unes fogueres que arribaven al campanar...

(La música puja gradualment fins que tapa les paraules de l'AVI.)

(Fosc.)

(Quan es torna a il·luminar l'escena, es veu en ROGER, el «progre», esperant. Canta «No serem moguts». A mitja cançó, entra la IMMA, «la progre». Al prosceni, a la dreta hi ha un banc.)

IMMA.-  Roger!

ROGER.-  Ah, hola, Imma.

(Intent frustrat de fer-se un petó.)

IMMA.-  Ostres, quin soroll! No es pot passejar tranquil·la¹ per enlloc, sembla que tothom s'hagi tornat boig!

ROGER.-  Sí, hi ha molta agressivitat a l'ambient. Ara mateix vinc de la Rambla i he hagut de marxar corrent perquè estava ple de socials.

IMMA.-  Com sempre.

ROGER.-  He vist aquell del bigotet... Com es diu?

IMMA.-  Ah, sí, el Valverde. Ja sé qui vols dir.

ROGER.-  Sí, el de Dret. I he hagut de marxar corrent perquè aquest tipus em té clissat.

IMMA.-  Estàs fitxat?

ROGER.-  Fitxat, fitxat... em sembla que no. Però em sembla que tinc el telèfon interceptat perquè cada vegada que despenjo sento com una mena de «tiiiiit» que no em fa cap gràcia.

IMMA.-  Seiem?

ROGER.-  D'acord.

(Tots dos es dirigeixen cap al banc que hi ha en el lateral de l'escenari. IMMA seu a terra i ROGER, al respatller.)

IMMA.-  A mi, aquesta nit em carrega.

ROGER.-  Ah, sí? Per què?

IMMA.-  Jo què sé! A mi aquesta història dels petards, la coca, el xampany, les piules... No em semblen res més que xorrades. Vaja, que estic convençuda que això s'ho   —61→   ha inventat el sistema perquè tothom consumeixi i, al capdavall, no és més que una alienació. Te n'adones? Mira, Roger, d'obligacions ja ens n'han posat massa...

ROGER.-  Això, jo crec que s'ha de valorar des de la perspectiva del mercantilisme infantil de l'«Adorno». O sigui, aquí passa una cosa molt clara.  (Es posa dret damunt del banc.)  Quan un sistema s'estructura sobre tota una sèrie de plataformes que es connecten entre si, et trobes que la dinàmica que impulsa els moviments de determinats monopolis no és la mateixa de les forces de producció... No, no, no em miris amb aquesta cara, que ja sé que això pot ser molt revisionista, però, «al tanto»!  (Seu al banc.)  Si dins d'una mecànica determinada introduïm uns elements de progrés que dinamitzen les plataformes teòriques creant una mena de dialèctica, llavors ja no és revisionista. M'entens? O sigui, on jo vull anar a parar d'alguna manera aquesta nit, el que no hi ha és comunicació... O sigui, és la incomunicació total. No sé si estàs d'acord.

IMMA.-  Totalment. Totalment d'acord amb tu, Roger. Mira, jo encara diria més. A mi no em fa falta que sigui la nit de Sant Joan o la de Santa Filomena per passar-m'ho bé. El que cal és organitzar-se bé. Un cop tens clar el que vols fer, t'organitzes. Un sopar, o una farra, o una orgia...

ROGER.-  Sí, o una assemblea, o un seminari...

IMMA.-  Exactament, això mateix. Ara, avui, perquè toca, tots a cop de «pito». Apa, cap a la revetlla! Mira, Roger, jo ho tinc molt clar. Jo, aquesta nit, no vaig de revetlla, per principi. Ho sento, no em dóna la gana!

ROGER.-  Doncs jo m'adhereixo plenament a la teva proposta.

IMMA.-  Ah, sí? Ostres que bé!

ROGER.-  Si, és que això és el que podríem dir-ne la «hipocresia lúdica institucionalitzada». O sigui, amb això passa el mateix que amb el tacte.  (ROGER agafa la mà de la noia.)  O sigui, en realitat, el tacte no és res més que un llenguatge, no? O sigui, a través del tacte, jo el que faig és transmetre un missatge, o sigui, el Mc. Luhan.  (Tots dos estan nerviosos. IMMA aparta la seva mà.)  Osti, ara no sé què t'anava a dir... M'ha fugit del cap... Portes un vestit molt maco, eh?

IMMA.-  T'agrada? És d'Eivissa.

ROGER.-  Ah, no és indi?

IMMA.-  Sí, la roba és índia, però l'he comprat a Eivissa.

ROGER.-  Ostres, m'encanta la roba índia, és que m'encanta! Si pogués ho tindria tot indi.

IMMA.-  Doncs no et preocupis. Ja et portaré una túnica d'Eivissa. Jo hi vaig molt sovint. Quan tinc la «depre» o estic angoixada... Per Setmana Santa, l'estiu, Nadal... Doncs agafo el «barco» i m'escapo a Eivissa. Allà es respira un ambient de llibertat tan ferm! Allà la gent no et mira si vas vestida rara pel carrer, ni res, com a Amsterdam o Londres... Com ha de ser, no?

ROGER.-  Sí, ja ho conec.

IMMA.-  Ho coneixes, no? Allà em busco i em trobo a mi mateixa. Fins i tot ens banyem en pilotes.

ROGER.-  Què dius, que què?

IMMA.-  Que ens banyem en pilotes.

ROGER.-  Osti, això és la praxi, eh!

IMMA.-  Oi que si?

ROGER.-  Sí, sí, és que això és una merda...

IMMA.-  Sí, és una merda.

ROGER.-  Aquí, t'ho miris per on t'ho miris, la cosa fa pena. O sigui, tu agafa qualsevol nivell de relació personal, com podria ser... no sé, ara no se m'acut res, però... Per posar un exemple..., no sé: el sexe!  (IMMA s'enrigideix.)  T'has fixat com ha assimilat la burgesia aquesta qüestió?  (IMMA col·loca el seu enorme cabàs entre ella i ROGER.)  El sexe, que hauria de ser una cosa ben transparent...

IMMA.-  No cal que vagis gaire lluny. Aquest tema surt a casa meva, a taula, a l'hora de dinar, i els meus pares es que es posen violents, vermells, no saben què dir. Fins i tot els meus germans, que són més joves... No ho tenen gens clar, però gens!

ROGER.-  En canvi, el que jo penso, és que tu i jo...

IMMA.-  Ho tenim molt més clar!

ROGER.-  Jo crec que sí. Això connecta bastant bé amb el que jo et volia proposar aquesta nit. O sigui, jo t'he telefonat per una raó molt concreta. Jo..., el que penso..., a veure si m'explico. És que tu i jo, en el fons, és que estem en una postura com a molt propera, no? O sigui, potser encara hi ha alguna cosa que ens separa, però en el fons... I aleshores jo et volia proposar.. Vaja, si en tens ganes, eh?, que a partir d'ara... Tu i jo... O sigui, d'una forma com més sistemàtica i més coherent... Intentéssim d'organitzar un moviment de masses. Què et sembla?

IMMA.-  Home... Ara m'has agafat una mica de sobte. Jo, no...

ROGER.-  No, no, això és una qüestió que l'has de meditar   —64→   i fer una valoració crítica...  (Treu una cigarreta de la butxaca.)  Tens foc?

IMMA.-  Espera, que ho miro.

ROGER.-  Ja et dic, aquesta qüestió t'has de meditar amb calma perquè és una alternativa de compromís davant de la història.

(IMMA comença a treure objectes heterogenis de dins del seu cabàs.)

IMMA.-  Doncs no, no en porto.  (El GRAN JORDIET ha entrat pel fons de l'escena i ha estat regirant una paperera. IMMA en aquest moment el veu.)  Ostres! Un social! És un social! Em sembla que és un social!

ROGER.-  Un social, aquell? Però si és un borratxo! Ostres, quin «susto» que m'has fotut, nena.

IMMA.-  Com és que hi ha tants borratxos aquest vespre?

ROGER.-  És la nit de Sant Joan. Avui tothom s'emborratxa. És el que comentàvem abans.

IMMA.-  Doncs mira, a mi els borratxos em deprimeixen. Els alcohòlics em deprimeixen. Aquesta nit em deprimeix, aquest carrer em deprimeix... (Es posa a plorar.) 

ROGER.-  Imma... Hem de canalitzar aquesta depressió. No et preocupis. Això de l'alcohol, en realitat, és una cosa molt simple. O sigui, el que passa, és que l'alcohol s'associa amb el subconscient, no? I és clar, com que l'alcohol pesa poc doncs fa que tot pugi cap   —65→   amunt, no? I aleshores tot s'aixafa, no sé... l'alter ego, el super jo, l'inconscient col·lectiu, etc. Tot queda centrifugat. És la síndrome de Jugenderberger.

IMMA.-  Ah, és l'últim que he llegit a Eivissa! Oi que és aquell de les tapes platejades, que hi ha la Gioconda dins d'un bidet? És virgueríssim! Fa una anàlisi tan lúcida de la situació...

(El GRAN JORDIET s'apropa als dos «progres». Va molt borratxo.)

GRAN JORDIET.-  Feliç revetlla de Sant Joan, jovenalla!

ROGER.-  Vaja! Ja el tenim a sobre.

GRAN JORDIET.-  No tindreu cinc pessetones per a mi, que encara no he sopat?

ROGER.-  No, som pobres, nosaltres.

GRAN JORDIET.-  Aquesta xicota tan bufona i el seu promès... No em podrien ajudar una mica?

IMMA.-  Ja està! Promesos, de seguida...

GRAN JORDIET.-  Jo també sóc de la ceba, sabeu? I no trobo feina enlloc perquè no m'ha donat la gana fer-me de la Falange. No em diran que no, oi?

IMMA.-  Això està bé, no?

GRAN JORDIET.-   Només cinc pessetonetes...

ROGER.-   (Aixecant-se del banc.)  Imma, escolta, jo havia pensat que podríem anar a casa del Txaicovsky.

IMMA.-  Coneixes el Txaicovsky? El líder de les assemblees de dret?

ROGER.-  És clar! Som molt amics... Si vam anar als jesuïtes junts.

GRAN JORDIET.-  Garrapos!

ROGER.-  Jo havia pensat d'anar a casa seva i allí començar a preparar les plataformes d'alternativa... A més hi ha un detall interessant, i és que els seus pares no hi són...

IMMA.-  Ah, val, tu!

(Els «progres» surten. Resta el GRAN JORDIET assegut al banc.)

GRAN JORDIET.-  Ningú no es recorda del Gran Jordiet. I tant com en parlaren, de mi, abans, quan era jove, quan era un nen... Totes les fotos eren del Gran Jordiet... Totes les fotos i tots els miralls. Però ara tot són desgràcies. I pensar que abans el Gran Jordiet omplia tots els teatres... Sí, el Principal, el Català, l'Olímpia, el Novetats, el Tívoli, el Coliseum, el Comèdia, el Calderón, el Candilejas, l'Eupartol... Ui, em sembla que l'Eupartol no era un teatre, oi? Ah, no! Era el «vigoroso reconstituyente» de la Fortuny... No volia dir l'Eupartol, no, volia dir, volia dir... Ah, sí! L'Euterpe! Ja no tinc memòria. I abans tots els teatres plens per veure el Gran Jordiet. El Gran Jordiet tocant el piano, el Gran Jordiet dansant, cantant, recitant... «Estos, Fabio, ay dolor, campos que ves ahora, mustio collado, fueron un tiempo Itálica famosa...»  (Repeteix el poema.)  Vés-te'n a la porra! Aigua de Sant Joan, guarda'm de tot mal! Aigua de Sant Pere, el que estigui endavant que passi enrere. Ah, i això sí, Sant Genís, patró dels actors, pregueu per nosaltres.  (Sona el tema del FOLLET i aquest entra, en forma de dona, a portar-li un ventall de plomes. Baixen uns cortinatges de cabaret   —67→   al fons de l'escenari.)  Totes les fotos eren del Gran Jordiet. Totes les fotos i tots els miralls. Però ara, tot són desgràcies.  (Descobreix el ventall i el teatre.)  Ui! «Qu'est-ce que cest, ça?» No pot ser, no m'ho crec. Però sí, sí, és un teatre de debò amb focus... I hi ha públic. Ui, però què veig? Però si és el meu públic! Sóc tan feliç de tornar-vos a veure... Perdoneu-me però és que m'ha agafat per sorpresa. Qui s'ho podia imaginar això, avui? Estic emocionat! Sí, sí, sí, han estat anys difícils per tots, oi? Potser massa i tot... Però avui, aquesta nit de Sant Joan, disfrutarem d'allò més. Apa som-hi, i que no es rovellin les tecles! Un, dos, tres, i...

(Fosc.)

(Amb una llum de penombra, un ESCOMBRIAIRE, que no és sinó el cantant, desperta el GRAN JORDIET, que s'hAVIa quedat adormit al banc. El GRAN JORDIET marxa i l'ESCOMBRIAIRE escombra el darrere de l'escenari. Apareixen en DANIEL i el FOLLET-noia.)

FOLLET.-  S'està acabant la nit, Daniel. Aviat serà clan

DANIEL.-  No pot ser, tot just acabem de començar.

FOLLET.-  Ja quasi no es veu ningú pel carrer. Tot dorm... Aquestes matinades són tan sobtades... De cop, la nit va quedant enrere...

DANIEL.-  Però vostè es quedarà, oi que sí? Vostè es quedarà amb mi... No la deixaré marxar.

FOLLET.-  No, no forcis res. No val la pena. Mira la ciutat deserta i pensa que ara estic amb tu, només amb tu. Saps quanta gent hi ha que m'espera entre somnis? I en canvi, estic amb tu, no et pots queixar. Ahir a la nit, quan et vaig deturar pel carrer...

DANIEL.-  Ahir? Per què diu ahir? Era avui. Encara no som a demà, som a avui. Quina hora més estranya és aquesta...? Per què corre tan de pressa el temps?

FOLLET.-  Fas massa preguntes, Daniel. I jo no sé res. Totes les respostes són dins del teu cap o no són enlloc. Jo no sé res. Ho hem passat molt bé, oi? Doncs ja n'hi ha prou. A partir d'ara ens veurem tantes vegades com vulguis.

DANIEL.-  On?

FOLLET.-  Pels carrers de la teva memòria.

DANIEL.-  Això és molt poc...

(Es fan un petó.)

FOLLET.-  Adéu. Recorda't de mi alguna vegada!  (Riu.)  Quina cara tan estranya que fas, Daniel...

DANIEL.-  No rigui, per favor, no rigui. Vull dir-li una cosa molt important. Tota la nit que vull dir-l'hi i encara no he gosat. I ara ho he de fer costi el que costi. Però si ha de riure, no li dic res. Si s'ha de burlar de mi, callo. En realitat és millor que calli. Almenys així no faré el ridícul. Vol que l'hi digui o no? A mi m'és igual, eh! Jo ja ho sé. Vostè ni s'ho imagina, segurament. Quina pena que em fa! Per això riu. Vostè diu   —70→   que ho sap tot, però és mentida. Vostè no sap res del que jo vull dir-li, oi que no? A veure, digui-m'ho! Vostè què creu que jo li vull dir, eh? Ho sap perfectament, ho sap molt bé, però vol que sigui jo qui faci el paperet, oi? Doncs està bé, l'hi diré: m'he enamorat de vostè, m'he enamorat de vostè com un boig.  (Mentre DANIEL es declara, el FOLLET-noia s'allunya alhora que l'ESCOMBRIAIRE l'escolta estranyat. DANIEL es gira i, avergonyit, pregunta.)  On és? On ha anat?

(L'ESCOMBRIAIRE li contesta amb una cançó.)