J. Maluquer (1981: 148) diu de la garsa: «és un moixó bonic, amb el cos negre menys al dessota, que és d'un blanc pur; les ales, blanques i negres, i la llarguíssima cua, negra, amb reflexos virolats». I ja que parlem de desviacions descriptives, no crec que el pennatge blanc que Corella adjudica a la garsa provinga de cap tabú lingüístic envers la negror, que representa el mal averany (cf. Coromines DCat. IV, p. 403), sinó més aviat és el resultat d'un joc de contrastos.

A la nota de l'editor a aquests versos diu: «el tòpic de la primavera, un dels més usats en la poesia trobadoresca, adquireix en la ploma d'Ausiàs un accent personal. El nostre poeta, abans que el rossinyol esmenta el cant del cérvol brau, l'agró i el corb, o sigui d'animals de veu aspra, que tenen, però, la virtut de plaure a llurs semblants». Convé retenir el fet que March imita uns coneguts versos d'Arnaut Daniel a la tornada d'aquesta mateixa composició.

I això al marge de les possibles confirmacions reals dels costums dels animals en qüestió: «A més la garsa sovint vola en bandades, però de tant en tant es posa en solitari al cim d'un arbre. A això respon el vers 3 "sola, sense par, de les altres esparsa". Finalment la garsa refila melodioses tonades, en particular durant el període de cria; per això els pagesos solen tenir garses en gàbies. No són sols ocells garruladors, sinó igualment canors» (Colón 1985: 164).

I quan dic això sóc perfectament conscient que la casuística i la transformació dels elements en joc resulta bastant més complexa (vegeu-ne algunes exemplificacions a Beltrán 1989). Per al tema dels ocells en la poesia trobadoresca, són encara imprescindibles les pàgines que hi dedica O. Cadart-Ricard (1978).

Clàssica i trobadoresca en March, sols trobadoresca en Corella. Per a una visió general del tractament de la natura fins al segle XV, vegeu Ferrario 1989.

«Imágenes de pájaros (no necesariamente de los bestiarios) son muy frecuentes en la poesía amatoria provenzal, de la cual la lírica catalana del siglo XV es heredera. Tales imágenes se encuentran a menudo en la poesía castellana del siglo XV, y Corella parece seguir esta doble tradición» (Deyermond 1993: 105).

Ed. N. Pasero 1973: 250. Vegeu també Riquer 1975: 118.

«Perquè l'hivern, ho veus?, ja ha passat, / la pluja s'ha esvaït i se n'ha anat; / esclaten les flors per la contrada, / el temps d'esbrotar és arribat, / el cant de la tórtora s'ha fet sentir pels nostres camps. / La figuera dóna els seus primers fruits, / i les vinyes florides escampen perfum», La Bíblia de Montserrat, Andorra, Ed. Casal i Vall, 1989 (5.ª ed.).

Entre les quals, i molt en primera posició, la raresa del tema de la mort d'amor en el corpus poètic de Guillem d'Aquitània. Amb tot, quan hi apareix, ho fa molt condicionat, com ja assenyalava, per al poema VII, R. Nelli (1963: 102): «Mais l'allure plutôt ironique des vers qui suivent (Par que·us vulhatz metre monja, 21) ne permet pas de prendre le poète tres au serieux, quand il parle de morir ou même de souffrir seulment d'amour». No menys important és el fet que Guillem reivindica directament un amor físic (L. T. Topsfield 1975: 26-28), lluny de la indefinició dels plantejaments corellans en aquest poema concret.

Ed. G. Chiarini 1985: 76. El paral·lelisme amb Guillem d'Aquitània no ha passat desapercebut a l'editor: «La stagione è definita con parole di Guglielmo IX ("rius e fontanas esclarzir", Pus vezem v. 3), per poiu istituire il parallelismo fra il canto dell'usignolo, voce e melodia della primavera, e il canto umano, voce e melodia dell'amore» (p. 78). Potser no cal insistir que el pas següent seria la substitució simbòlica de l'home per l'animal o bé l'explotació del paper de missatger dels ocells, dignes vehiculadors de les notícies amoroses, sobretot si el tema tractat és l'amor de lonh. Val a dir que aquestes apreciacions contribueixen a argumentar les conclusions finals del present article.