Presoner de l'ombra

Joan Valls Jordà

Home sóc i és humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar...

Joan Maragall

  —9→  

Dubte sobre l'amor

Vull encetar aquesta boira que em pesa sobre el seny com un càstig de déus esmaperduts. Vull parlar entre rostres clars, entre mirades netes, entre membres nus que no sàpien encara de l'enfit que allargassa les cobejances de la carn molsuda, i dir, de sobte, lluminosament, com un semàfor en la fosca del camí de ferro, les nafres que segreguen dubte i verí verdós, i mentides sutzades amb els llavis fins, perquè el germà de la xifra i la civil lloança té més costats que un icosàedre, i sap reflectir els seus triangles fluorescents sobre les retines embadalides de la innocència.

—10→

¿Tu saps, caminant pacient, manobre o oficinista, criatura castigada per una amarga estrella cosida al pit, com és la fusta que et malogra? ¿Tu saps del gripau que escopinya entre joncs disfressat de dríade? ¿Tu escoltes les siringues que semblen embruixar la lluna i són les remors aflautades de l'odi? Truca a la porta que vullgues. Percebràs un soroll desvetlat, uns passos d'insomni. Després una cara de fàstic il·luminada per una llantieta grotesca de negació. No volen res de tu. Ni presents, ni paraules. No res. Viuen dels fruits de la tasca quotidiana. Aleshores caragols i llimacs lliscaran la teua ànima i l'esguard que esperaves no serà esguard, sinó una cendra trista, un gest de pèls de punta i un pudent ressò d'aparells de ràdio reblit d'europeisme a compàs de tres per quatre. I on vages oiràs la mateixa cobla: Cadascú mol el blat on més deixa. Només, sí, en la llunyania de les perdudes alberedes potser que albires unes petites mans blanques, un somrís primerenc de tuberosa i uns ulls càndids que imploren l'inestrenat contacte. Però açò és només un dolç miratge de primavera confusa, un bri d'inici jovenívol que s'angoixa mossegant l'esperança, no una veritat marmòria, serena, indubtable, —11→ com la llum zenital del sol al llac penetrada de Déu per tota banda.

Alleugera el pas, caminant pacient, escup el teu fàstic en la solitud nocturna, car la teua tirallonga d'enfollides paraules no interessa els llops ni les papallones. Això fou santa màgia d'aquell encaputxat que al cim de la muntanya i cara al Mestre tremolava d'amor igual que un saule. Tu i el teu amagatall mancats d'eco diví només avorteu clams i petites lluernes de follia i això –tu ho saps, gris captaire de sempre– és trencar l'harmonia dels bells dèdals instaurats.

  —12→  

Dubte sobre la sang

No hi és tota en la fosca d'una pruïja còsmica la panteixant, vermella selva d'assedegades fulles. No hi és tota una estiuenca gràcia on l'amor lluita per no vessar-se sencera per un mínim de fre i mesura, pel que es diu verge recer de l'ànima.

Sovintegem la dona com un bosc de lassa obaga: viaranys de sospirs, tosses que són malucs, pits, muscles dolços on posà l'harmonia inicial el flam abellidor, la submissió del mascle i aqueixa victòria de paradís tan plena de tebis paranys, de blaves melodies, de vellutats esplais, de bafs pregona en bull d'acordat sexe.

—13→

No hi és tot el fontinyol joliu per a sadollar el llavi que delera. Hi ha una altra zona obscura on la vida trena les seues tiges i hissa i mena resplendors sorprenents. És com si de l'afrau més escondit, de l'esvoranc més secretament insospitat, comparegues un estrany llangardaix, i l'angoixat baticor que mal no esperàvem ens diu que la sang té un ressort ruïnós, selvàtic, un dolent parèntesi per a l'odi, una força emmetzinada i resoluda, capaç d'atuir la més voluntària torreta d'ivori que en nàixer ens endegà el blanc àngel de l'inici.

I aleshores els ulls s'enterboleixen i el ca basardós cerca la presa anomenada, la designada tot just, la que té que occir amb delit sagnant de grata fúria, amb un càlcul d'estímul i dissecció, i té que lliurar-la a l'ara d'un déu bàrbar, per a certificar que un impuls misteriós o un llamp de sang que l'empenta ha cobejat aquesta víctima i no pot ésser altra només que aquesta. I en aixecar l'ofrena els ulls li flamegen de verí vermell, i es torna magrana d'encesos robins, indòmita brasa, núvol capvespral, xarop de venjances.

—14→

¡Ai quin abandó de tota claredat! Nafres, tot nafres de rancúnia! La sang feta mar de fosques ires, oneig de saba negra, dansa de rèptils al·legories, pupil·la de la lloba, de la lloba que hi fa dubtar d'aquella dèbil criatureta sense ullals que va creixent en urpes i en pelatge, encoratjant ortigues i cascalls i baladres, i encenent torxes en les banyes dels bous amb rialles de triomf esmaperdut.

  —15→  

Dubte en la nit asserenada

Sota la gràcia quallada en llums febles, les ales amagades, tremoloses, humanament inútils, adeleren el plom de la carn trista. Furtivament em sotja el més petit, el més dèbil estel, el que em xopa de fina transparència els ossos anhelosos, l'ànima rústega, i a l'íntima fondària del silenci, pessigant les aixelles del meu somni i a cau d'orella, com un àngel pulcre, em diu la mort del cos des del cel ample.

La grandesa infinita de la nit, la lluna que rodola a les pupil·les i fa sortir la llàgrima més pura, el plany més condensat de solituds, vessa d'interrogants mon clos batec.

—16→

¿Tanta bellesa s'engendrà del caos per a destrucció del nostre regne? ¿Tanta tempesta vencerà la cendra i els ulls d'amor es glaçaran de fosca? ¿Esdevindran les boires benaurades només per abillar la primavera i les roses futures amb la pluja divina d'un abril encara inèdit?

Ara un vol de paraules sovinteja aquests amagatalls de l'esperança i la nit s'encavalca en el deliri d'uns dubtes que són serps en la tenebra.

  —17→  

Dubte davant l'ombra íntima

Quan el fred aïllat de la consciència rebleix la pensa obaga amb el càlcul de sempre. Quan el batec del rellotge secret que tots duem al cor ens depara el minut lúgubre de l'íntima certesa, aleshores una pena s'allargassa com l'ombra del xiprer, una humida melangia d'enfollit capvespre ens aprima l'ànima oferint-nos l'evidència que tota vital hora d'ocell o d'arbre és un somni suspens que tindrà música en l'aire no alenat d'un maig que ha d'ésser lluminós per a altre baronívol personatge de feliç transhumància.

Quan enmig de la multitud, gràvid de sang unànime i fraterna, em considere un hoste de la sort pel lligam consanguini que em donà la terra, (vincle de Déu, no ho negue) la meua ombra s'hi perd en l'atzar comú. ¡Ruïnosa ombra meua! Nua silueta d'ínfim contacte

—18→

a la llum del fanal urbà, i a la plaça de la general afirmació, allí on es dirimeix que el blat i el raïm servits a hora justa poden alleujar la greu malaltia de sentir-se abandonats i l'aigua aspergida amb paraules d'herència tornar-nos infants de galta de préssec, fills joiosos, anyells blanquíssims, jogassers colomins promesos a una mort dolça que tingués fons encantat de cobla de bressol.

Però aquest camí, aquesta benaurada melodia, no hi és per a qui duu un llampec d'origen ivarsós a les artèries sofrides, a la medul·la fonamental, a les obertes parpelles vigilants, a l'angúnia de posseir sense remei l'ombra que s'encarna a la dolor humana i ompli el buit pensatiu de la nit personal. I sóc una veu més, una més, inclosa a la fila índia dels consumidors d'estupefacients, amb por que em sorprenguen el contraban entre els folres del vestit o dins del recte, aquest contraban que fa segles s'acumula com un estigma, com segell d'elegit o condemnat, però que a força d'inquirir el que som i el que hem d'ésser després del lleuger trànsit, obri una vasta ombra rebel·lada consumida de vers o de silencis en nosaltres, els narcotitzats que formem fila índia davant Déu o l'abís desconegut.

  —19→  

Dubte sobre la mort

Dir adéu a la terra que alenà l'evidència del lloc on l'arrel viva trasbalsà el seu alé, és tornar a l'inici, a la còsmica suma que atura cendra i ànima en la total absència.

No crec en les desferres finals ni en el silenci d'immòbil aparença. ¿Per què ha d'ésser la fita una llangor quallada de cor interromput o una fràgil presència de pausa horitzontal?

En moviment espars resten les coses: les veus que són idees de la imatge, el vers d'eco fidel i so pregon i la gorja escandint-lo, agombolant-lo, repetint la cançó, la llum secreta que una fe el va crear entre parets per oferir sang i alba als bons germans que sofreixen silenci en llurs cabanes.

—20→

Malgrat la freda norma amb què la mort sosté el repòs del no-res sota el roser etern, jo veig la permanència del rieró i de l'àngel, el missatge nocturn de qualsevol estrella, la voluble tendresa de l'airina que canta entre els vímets sonors, dins dels ossos cansats, i cada colp suau que penetra al meu centre no em mou vers el vertigen sinó vers el prodigi, i tots els capgirells que porta el viure ferint el punt més bell de l'harmonia: les urpes que m'esperen, els viratges tenaços que renoven fondes nafres. Tots els estris d'enginy per a sotjar-me l'isolat diamant de l'esperança, em serveixen sortosos en la ruta, en el viatge llarg del meu exili. Que exili és viure a vora d'aquest pèlag confús on s'hi belluguen queres d'odi i fira salvatge, on res no es pot rendir davant la senzillesa d'un núvol lluminós surant en el capvespre.

Ben mirats aquests cursos tenen prou transparència, tranquil·litat de Déu, aigua neta, cel clar. Només és qüestió de bon ull per a prendre la toia inicial amb mans nues, sinceres.

Vull sentir-me despulla en la cruïlla del dubte de la mort, però elevant-me a un plànol d'imminències agudes que afirmen que la carn sols és mesura, vibració de llamp, vaixell de sabes per a contindre un fur de fosca artèria.

—21→

Vull atorgar l'origen planetari a la unció tan curta de la vida, car la flama pristina que m'exalta continua essent caos de la medul·la.

Passarà l'ardidesa de les ombres molsudes i el nu tan pertinaç de les amors que ardeixen, i els comiats joiosos al moll il·lús de sempre, i els besos a la galta de la fàcil promesa. Tot tindrà un tast de sutja per la paraula certa, la que es diu a la vora del misteri esperat i aleshores, un pòrtic de preguntes inèdites s'obrirà com ofrena o com celat abís, i el retorn de l'amor deslliurarà puríssim el broll de l'esperit en cada primavera.

  —22→  

Dubte sobre la llibertat

Fill meu: encara que dorms apàtic tenint per coixí qualsevol roc de la cuneta i una coratgia rebel et dóna rauxa per a cantar sota la joia dels tendres brancatges, jo et dic que hi ha un clos que fita el terme, un cercle que amarra cruelment, una mà en l'ombra que empresona la gorja a l'hora del deler i l'al·leluia.

Fill meu: si al món els sentiments fossen joguines o ocells de revolada fugissera, o només una mena de retronxa insistent en la cançó del viure, pujaríem sovint al santuari a donar gràcies per la nova alba i allí, agermanats de veres, formant un chor de batecs a l'uníson, una melodia on la cadència ens fes vibrar aquesta mica de fang de paradís que guardem curosos per allunyar les dolentes temptacions, —23→ diríem amb un clam de justícia: –Veniu, germans, per aquesta ruta que porta al cim veritable. Veniu i deixeu els aldarulls que enverinen. Cantem la fragància de les valls ombrívoles i les curullades amors primaverals, i la rosa perfecta dels estímuls, i l'envejat esparver que mai no claudica a la llum i mira el sol amb un diàleg d'assolida reverència. Cadascú que enllestesca l'ànima, que es rente el rostre ben bé amb limfa de serra o rou verge.

No volem pàtines sobre la pell ni taques d'antigues sutzures. ¡Veniu, germans, a l'entorn de la foguera que ens iguala! ¡Cantarem l'alegria amb paraules sens norma ni codi, posant música a l'aire benèvol que envia la sal de les coses!

L'angoixa es pot véncer deixondint l'albir i el pulmó que alena pot triar el seu àmbit.

Però ans de l'exordi vingué el tenebrós parèntesi, l'arc fatídic que tarda a cloure's, i les veus s'esmunyiren mar endins, vers el gris amorf, i la boira del temps amarà en sopitesa l'embranzida creadora. Sols restà un embriac contacte amb l'asfalt de les ciutats i un estalvi de tristesa per veure l'albeig a l'hora de començar la diada al trontoll del que ens fa ésser saba cega abans del món, catúfol de la sínia que mena un vent perpetu de tempesta.

  —24→  

Dubte davant de Crist
Malgrat ésser un fang mòbil de lluites que creares donant-li pensa i febre, ple de boira i pobresa puge al cim per fer del meu neguit fuita secreta. No instigat per un vent de malaltia sinó per una rauxa indesxifrable, mostre el verinosíssim fel del dubte que em fa sofrir en nit despietada. I aleshores endrece la pregunta vers el teu manament que regna entre hòmens, i veig que, poc a poc, van oblidant-se que ta sang exigeix fidel puresa. En buida solitud tots som captaires indignes de l'almoina immerescuda, i amb creus d'argent s'amoixen les pregàries i la teua paraula ha estat deserta, sola entre lluïssors organitzades ressonant en un mar d'ombra confusa. Absent, oh Crist, et sent i al teu seguici manquen més veritables criatures, —25→ més clares proves de sentir la norma i el motle del teu calze en la set viva. Absent, oh Crist, et sent, neulit al plànol de les suggestions atrenellades, fet sols fusta de nàufrag, mot d'angoixa als llavis que convoquen més dolçors i més complit somrís de ta presència. I et fas cada vegada més difícil al profit de les tèbies conjures, car voldríem que fosses fruita amable, fragància rendida, sucre tàcit, no tempesta de nafres que il·luminen, tramuntana superba, ardent celatge, pedra de veritat a l'aire lliure. I és que l'home conté un racó de cendra orfe de tot lligam i tota tija i es mou reblit d'enyor d'un cel que no li penetra tan fàcilment a l'ànima. Fins a un tast de roselles mustigades entre el blat que ens donares per donar-te, hem aplegat, oh Crist, i al teu silenci de missatge pregon, perquè Tu ets resposta de celístia al silenci, hem amagat el plany de la vergonya i hem alçat temples a la indiferència. Hi ha morts que s'anticipen al viatge definitiu. Hi ha espectres que caminen sobre velluts de ditxa cotitzada i amb contractes obscurs temptar-te intenten. ¿Per això el gest tan pur del teu silenci? ¿Per això el bust oblit on l'esperança caduca tremolosa ací a la terra
—26→
	del vianant perdut, on fa la boira
	sobre les testes un eclipsi greu
	i no la mostra ígnia del Pare?
	¿Serà només un fur d'amarga prova
	la teua llunyania o serà un càstig
	per fer comprendre que sols és misèria
	el foc i el càlcul de les criatures?
Mentre crema el dolor per descobrir-te de la pedra a l'estel vull respirar-te.

  —27→  

Dubte en fons de tardor

Ací, front al paisatge de mústiga i daurada plenitud, jo, l'únic romeu del silenci, inquirint l'equilibri hospitalari de la soledat, com un ca que cerca la més rònega presa entre les botges.

Ací, front a la tarda llangorosa de l'autumne, travessant l'erm de sempre, l'ombra de sempre. Ací espere el bell miracle, la sobtada revelació, l'eco de Déu entre les coses.

Fet cos de somni tendre, entre els sonors pollancres i el petit rieró d'aigua prima, un minyó al·lucinat surt de mi.

—28→

És un ésser nacrat de llunes pensatives que adorava la tènue polsina del crepuscle, i el cel rogent sagnant a l'hora trèmula, i les tristes campanes en la boira. Un ésser que llançava les preguntes vers un buit d'orfenesa i terra grisa, clamant davant de tot amb insistència: ¿És la vida un anhel sense resposta? I aspirava a tenir vol biogràfic dins del recer anímic on s'hi bellugava una estreta harmonia que feia grimpar la il·lusió per les palmeres i per l'atònit foc de les pupil·les.

Per a aquest ésser d'abans l'amor era submisa coincidència. Una flaire de rosa que es lliura tremolosa en estels d'eterna llum. Paradís imminent, coloma ingràvida, duet de batecs inopinats, repetida abraçada sens paraules. I ara que el recorde escorcollant els sucs de l'existència amb una melangia d'escolàstic, entre polsines de crepuscle i arbres tan bells a la tardor en llurs despulles, s'allargassa dins mi un sabor d'argila perfecte d'escollides pregoneses.

—29→

Al paisatge tot queda reduït a una ombra que retorna vagarosa i llanguent, a una ombra viva que és càrcer transhumant, fosca de somnis, vella pregunta amiga dels ponents, ¡ai las!, vella pregunta ja molsuda per l'aigua que no cessa, vessada per la núvola que mana l'atzar últim, quan l'homenia panteixa lentament com pluja groga de fullaraca.

  —30→  

Dubte de l'abandonat

Sembla que tot va bé pel riu que porta oneig d'humanitat, carrils, lleugeres brises de salutació, vestits que trasllueixen un començ d'intimitat en la pell de les dones, i rostres muts, afeixugats en volums de cobejança i por en fuita.

Sembla que tot va bé per aquesta aigua grisa que circula a l'assut dels carrers, canals d'estrebada vida. Però una volta passada aquesta impressió d'aquari, quan sota el ritme urbà udola una fosca lluita i els anuncis tubulars radiografien la nit en un negatiu d'espectral sistema, s'atura en sec el cura d'aquesta fera imatge i la ceguesa taca la sang, els cors, les galtes.

Sempre hi ha una ombra sobre les voravies, algú que cerca el gessamí de la felicitat o un projectat vertigen, o un minut de central melodia, o una pausa de llac en el proïsme.

—31→

–¿És ací l'indret que cerque? ¿El màgic domicili, vull dir: la vida? I com la força atzarosa li nega consol per a la nafra que escondida no aconsegueix el grau d'una esperança, marxa pel mateix camí, carregat de boira, amb el cor empedreït, la pensa obscura i una punxa acerada dins dels polsos.

–¿On m'espera el descans? ¿On la font clara? ¿Quin alberg obri portes a l'angoixa? –Ho ignorem, sí, ho ignorem. Potser que allí, més lluny encara, el bon Déu...

I el viatge pels grisencs assuts li mustiga els membres, li esgota fins l'ànima, aqueixa petita llantieta que fa ganyotes perquè el seu ble depén d'un oli estrany, massa estrany, car la dosi la donen en ració curta i és en va protestar, és en va perquè és mida.

I sembla que tot va bé, però la ditxa no es copsa ni es llaura sinó que es delera amb ferides internes, amb camins on només signa Déu el tot de l'home amb una fita que contesta sempre, lluminosa i ungida, ben quieta, i és la mort: la tendresa més pura i el silenci mes bell de la terra dubtosa.

  —32→  

Dubte sobre una verge davant l'espill

Em dol el teu silenci com em dol l'harmonia de la neu i la rosa. Em dol el teu silenci, columna d'alabastre sensible, lent doll d'aigua sota el salze i el blau d'un somni sense història.

Nua en ta solitud, nua de cercles, plena de la tendresa d'un fang que ara és fruïda repetició de saba i tiges altes. Em dol el raig carnal que amb esvelta violència aürtes contra l'espill demanant febre.

Criatura primera, trena i galta gronxant-se al jardí de l'ahir, quan les teues sandàlies petjaven la gespa i el pomell del teu coa era un furt de col·legi on la geografia cantava joiosa com sobre un mapa en relleu. El sol queia a pètals d'or sobre els teus cabells. El sol que abraçaves tots els matins a la finestra dels geranis, —33→ quan una amor inicial i indiferent et duia el missatge del més pur infinit i una taronja a les teues mans tenia el mateix volum que l'alba.

Alat somrís, aliada i flonja brisa, alada plenitud sense consciència de meditada carn, gasela amable i solta per les petites prades d'una qualitat divinament ofrenada que s'acomiadà dels trànsits lluminosos.

I ara em dol aquest nacre, la formosor que amb deler tu coneixes davant l'espill, davant l'abisme de veure't en sucs de desig com un vèrtex de cràter i d'ànsia, i entre aranyes que t'assetgen nocturna, al bosc dels anhels obscuríssims, prompte a ésser consumida pel que es diu amor o pacte puntual entre dos cossos.

  —[34-37]→  

	Pel tràngol de la sang sense riberes
	vull l'ànima ancorar en la serena
	pausa del cel, del mar i l'assutzena,
	besllum ja sense edat d'hores primeres.
Pinya nova d'antigues primaveres, tremolors de corall en cada vena. I l'èxtasi fent pont envers la pena esvelta de les coses fugisseres.
¡Oh pompa adolescent, pensa llunyana! El ritme arterial és una festa. (Mans d'anhel sota un nom d'amor suau).
I el cor un bell ressò de branca humana exacte entre la poma i la ginesta, arran del just nivell de tot el blau.

  —38→  

Ària d'amor sofrida

Patir un cor recent i una figura feta de fang contrari al foc central. Patir un límit cru, un cercle letal que l'esplet homenívol inaugura.

Ésser només un vèrtex que fulgura des de la seua veta vertebral, principi d'os i cendra, escuma i sal, com una illa sola en pedra pura.

Vida a vora del vent cristal·litzada per un hàlit d'amor silenciosa, sofrint humana angoixa d'infinit.

Melangia en el gris de la vesprada, quan la carn vol la fosca remorosa i el diví anonimat de falta nit.

  —39→  

Ària del deler diví

No és mai cristall ni esvelta transparència aquest mur de silenci que em convida i amb sa espiral de boira aspra i renyida em clou del mon la mísera presència.

No és mai cristall si alena en pura absència el parèntesi breu que és tota vida. La ferida que em dol ja no és ferida, sinó centre d'amor, cràter d'urgència.

Car el salm ordenat del meu conflicte és, per virginitat, un clos invicte que concilia acords de foc i neu.

¡Oh dèria entre pedres amagada que brolles inquirint infortunada el difícil ajut, la mà de Déu!

  —40→  

Ària de l'agraciat moment

Un càlid goig a la ment radiant s'obri a vegades en puntes d'estrella, és el bri angèlic que tusta i clivella la grisa croata que encercla el meu cant.

Calze de lliri, delit culminant, sucre de lluna que el cor meravella, fos en la brisa que va a cau d'orella altes paraules el seny inspirant.

¡Quina dolcesa tan lenta i sobtada! D'ella ha fruït en l'ingràvid moment el callantívol heroi de l'orgia

qui espera el brum de l'espiga granada sense rellotge, escoltant persistent l'eco del cel el mateix que un espia.

  —41→  

Ària de primavera

Averany de qui vol i desespera central d'amor en llavi i flam vermell. Posa lletra a la brisa l'oronell amb corba signatura jogassera.

D'incògnit –per reial– la primavera ha vingut a esmolar flor i solell i al cor hi ha un laberint i un capgirell que enfolleixen la saba missatgera.

Sóc perdut entre glòbuls musicals i entre pifres de dansa sensitiva per ésser criatura sens camí:

I en aldarull de fulles triomfals sóc víctima sagnant, desferra viva sots l'esclavatge blanc del gessamí.

  —42→  

Ària quasi prec

He retut ma follia enamorada a l'ampla veritat d'aquesta terra. El nus del ver amor mai no és desferra car l'arrel viu així immortalitzada.

¡Oh somni de la mort anticipada! M'abelleix l'harmonia amb què s'enterra la passió total, mà que s'aferra a l'ombra sense dol sempre esperada.

Diga l'àngel nadiu la grisa faula, l'alba omegal, l'hossanna, la paraula i el flameig del meu viure sense pau.

Puix si a la fi la carn mata la vida, que reste ma cançó al vent escandida, despullada de foc, blanca, suau.

  —[43-45]→  

Les ales

Davall de les distàncies on el cel ens angoixa amb fites siderals i dèdals de galàxia, un foc pensat que esbrina orfeneses antigues munta com l'heura viva i encén ma trista espatla.

El dors cansat de càrregues que els atzars han fet vell sent nàixer l'embranzida d'una pregona gràcia. I s'assembla el meu cos a una fase melòdica de tenebra enfollida per una set estranya.

¡Vosaltres no ho sabeu, hòmens, brins de platxèria, éssers de molsa curta i boira encavallada! Vosaltres ignoreu el miracle secret de les ales nascudes com dos delers en flama.

Que han estat ben guanyades en el silenci blau d'un difícil contacte d'estel i de pregària, vivent obsessió envers l'altura verge on s'oblida aquest món de fang sense esperança.

—46→

Vull ésser branca viva d'esbalaïda fe, forma de núvol tènue, fugitiva frisança. Rompre l'argila obscura de l'origen humà amb un vol inspirat de follia callada.

  —47→  

Càrrega del solitari

No és pas el centre de la flor, ni el centre de la pietat nodrida de laments, ni la blava assumpció en il·lusori clam, ni la capa ígnia i viciosa que usen els mercaders. Frenat, permanent al seu vèrtex de diamant hostil, sap les seues orles limítrofes, les seues esquerpes muralles carnals, sa feresa de pèndola i sa dolor de corol·la. No és heroi ni és sant. És una pregunta que dispara sens remei, feta fúria de tibades ballestes, a l'ombra melòdica de Déu, a la diana endolcida de la fe. I és carn de vida perquè ha fluït queixa, roca arrelada més que hisse crits als astres en repte il·lusionat.

—48→

Quimeres submergides en llargs insomnis li ensenyen aquaris que ell sol descobreix. I tot el que ol a dolor, a múscul forçat. Tot el que és fontinyol de beutat i plany i exalta els nervis, els missatges, l'amor tramat, els tèrbols accidents, les carícies que inauguren la pudicícia, estrebant –¡ai dits espectrals!– nadiues madureses de fruita verge, i els dols sens lluïssors sense flor d'absència de les donzelles en les nits allargassades de fredor, i els pobres captaires que somriuen al sol, i les vídues que aranyen amb desfici l'obscuritat espessa de llurs alcoves, i el soldat que compleix la missió homicida en la lluita d'un país que és el seu per atzar de naixença.

Visions de clar somnambulisme, faiçons de l'humà fel vencedor en rastre a la paràbola o a la geografia convincent dels hòmens. Tot açò se li mostra al solitari, a l'espia innominat que no és passió de plor ni frívola rialla de pianola, ni garsa de maig en esportives ales. És mutisme mundial que encarna als cantons prismes de setge capalt, I sap humilment que ni l'àngel ni l'ocell dubten de sa pupil·la inalterable.

  —49→  

Elegia als morts dempeus

D'homeneia i udols tràgics, en solellosa glòria reverent i sense dissorts, formen en multitud la plana norma del viure.

Moltíssims són morts ja. Dòcils criatures que encertaren llur carn i llurs adreces joiosament bifurcades al cel i a la terra.

En espessa amor o en lívida malícia transparent arrosseguen la cua immensa de la mentida sobre la crosta d'un món sense perill.

Moltíssims són morts ja.

Morts dempeus, amb algidesa gràvida de lent esgotament material, veuen llurs virilitats desviades dels paisatges lliures que lubriquen l'àtom harmoniós, nou sempre per a la blanca embriaguesa angèlica

—50→

que mai no assoliran per altra sacietat densa. Morts, en vivent vegetació ruïnosa, digerint fórmules de gregari axioma, poblant aules i laboratoris, bancs i magatzems, bordells i jardins i belles dates urbanes de compliments i somrisos.

Moltíssims són morts ja.

Així van embastant clarament l'aturada existència que Déu els atorga. Són l'agre soroll de la felicitat amb llurs pompes, llurs rellotges i llurs mesurats baticors. I aspiren a véncer el designi de l'atzar perquè al port segur lluen fars financers, orients de bàlsams per a la sang aviciada, car el blanc sanatori sobreïx de remeis i de vestes de cirurgians disfressats d'arcàngel.

Moltíssims són morts ja.

Enamorats o frígids, bonament pudibunds, renegant de les complexes tempestes fidels, les que només poden fruir aquells que un vent d'averany o culte humil els signà el front elegit per al dolor i la pensa.

  —51→  

L'alba inquisitiva

Desbridada va l'alba després del lent insomni al rieró, a l'alosa, a la muntanya grisa, a la nau aturada en repòs sens singlades i al bosc que s'expandeix traspassat d'alta saba.

Desbridada va l'alba, greu cavall venjatiu.

L'insomne i el nocturn venia amb la llum diürna, pujant en graus de brisa, de flor i crina lliure altres dolces presències que per la nit respiren. Torna la funció de les coses obscures a la set que organitza llurs cegues espirals, però sota tot obra la potència còsmica que ens segella amb presagis la isolada homenia. I la remor circula de les coses vitals. carrers, carrils, notícies, domicilis sensats, transferibles somrisos de vincles fugissers, vestits de conveniència, perfums de bona química i cignes femenins surant en les mirades.

—52→

S'obri la benaurança d'un dia cara al dia. El poderiu de tot és fàcil com una aura, com el trau graciós on la núvia posa el seu clavell de purs captiveris exactes. ¡Ai la claror externa, disfressa de tenebres! Pregonesa d'amor que s'enterca en creences de mort o tibat repte en l'averany de l'ànsia que calcula en secret el seu agut desvari.

Desbridada va l'alba, densa rosa efusiva.

Enemiga de l'oci en ulls i boca amunt, fixa en la puntual hora del zenit gràvid, quan la sang enfolleix sa fervor de semença i el cor mesura el fons de les arrels eternes. Invasora de lleis i anatemes, sempre àcida d'urbanes ressonàncies sa crida de vertígens honorant l'home adàmic que devorà l'amor com un fruit de clos fàcil amb portes a l'esplai.

El dia va quallant en llarg ferment d'angoixa, empresonant en l'ombra el bon heroi atàvic, i no escolta el batec d'un rellotge de polsos que li mesura el viure amb nombres de capricis.

Desbridada va l'alba, consumpció primera.

¡Espera't, nocturn meu! Desdentaré mon zel i a aqueix caos de pètals i fuets que em tortura oposaré la gènesi de ma boira encertada per assolir el fred que envege a les lluernes.

  —53→  

Matí de fe

Trenquen fletxes d'ocells aquest blau arcangèlic i la febre cansada que s'arrela a l'absència de sobte guaita en lenta pujada lluminosa de precs i de campanes.

Els arbres dirigeixen la saba fins la copa. Àdhuc el mar redreça l'escuma ressonant amb força destinada a agombolar un vent d'absolut infinit.

Deixeu en la blancúria la divina vivència. Borrasques en el dubte sien colps de pregària i que granen les messes en terra ben reblida d'entranyes matineres.

La llum pregona aixeca les testes pensatives. Ja la secreta nafra que endolcia els missatges torna norma segura el bon rumb dels blats tendres i mou a fam de vida, —54→ a al·leluia suprem de zèfirs i besllums, a enlairada potència de cúpules i d'àguiles, verema veritable, collita persistent d'esdevinguda gràcia.

Si es canvia en angoixa la festa de l'amor quan la trista ceguesa cerca només els cossos, deixeu en llibertat els lliris, les espigues i les mans que demanen.

Que el blanc assoliment, l'esperança fixada són veritats d'estel, de mort i meravella, i el cos una ombra lleu d'oblit que sols albira son desig mineral.

Oïu-me en aquest erm de ciutat tenebrosa. El ressò dels cimals em nia a les artèries. Ensulsit el deliri de l'instint sense ruta, només resta la boira.

Sols al blanc primigeni d'eterna primavera es va sense neguit de fèrvid esquelet, i la blava presència ens ofrena un vi pòstum i un cel sense misteri despullat davant l'ànima.

  —55→  

Temps fa que les serres mire

Deprenent el paisatge dia a dia. aquest paisatge rònec i dolcíssim que ompli els meus ulls de coses repassades i d'enyors d'infantesa esbalaïda, deprenent aquest cercle de muntanyes que alça un deler titànic per sotjar el més petit estel en el nocturn, oint l'eco que fa la llarga brisa a les pinedes fosques, a les botges de les herbes d'aroma inoblidable, embastant els meus somnis des dels cims vers un retorn possible de la gràcia, heu-me ací, com un grill, con una quera, com una veu guarida dins la nit, entre la llarga fosca que em retroba. Ací, on sembla que Déu és un mirall de tan clar i tan net com s'hi demostra, de tan just al mormol de la paraula o al vers, o a l'ala dels ocells gojosos.

—56→

On sembla que l'espiga, per difícil, deu ésser un miracle, un fons designi de la roca que es cansa d'ésser roca i venç l'inerme atzar de l'eixorquia. En deprendre el paisatge que envolupa la història o la faula en què jo visc, em sent més arrelat, més ric de música, més pres de la sang meua, més perdent-me en solituds d'estrella voluntària. I sent i veig passar les baixes boires per les valls, mentre llisca l'aigua verge als joncars i a les canyes vincladisses. I veig tornar les vagues primaveres sempre en el mateix goig de brins benignes, sempre en el mateix vals de mussolina i en el mateix perfum de tuberosa. I em resigne en el regne esbalaït dels màrgens que em fan vell cantant a soles.

Aquesta veu, aquesta companyia de la pensa i el mot per deseixir-me'n en nafra o en cançó, ¿me la donares, Déu meu, per a sofrir més en carn viva i per sentir el llos de ta evidència ferint-me, radiant, entre el misteri?

Aquesta tasca d'enlluernament entre murs, entre vents, entre el proïsme, entre amors i follies i espectacles amb què tot s'hi belluga, ¿me la manes —57→ per tal que em mire el cor en el corrent del riu humà que em mostres tots els dies?

Deprenent el paisatge em meravella que la mort siga un vol sense preguntes.

  —58→  

Salm dels trenta anys
Déu meu, perquè la vida aplega, consirosa, a una evidència d'homenia assolida, ja el camí és veritable i la sang frena el vol de la impaciència com una brida unànime que atura. La paraula entranyable que em dus a la nit meua té el misteri, el ressò que murmura amb l'averany diví d'un captiveri, i ma ànima desclosa roman davant de Tu com una rosa.
El temps dreça el seu repte amb la fúria errant de cada dia i per cada hora accepte el sostre en maduresa, aquesta solitud que serva, pia, l'innombrable sentit de la fe eterna, car perviu la bellesa —59→ de les coses on, pura, la llum mana i humil seny enlluerna quan el món ens abriva la set vana. Així l'amor batega, deixant desferra i brum de terra cega.
La fruita fou lliurada per l'edènic mandat del teta somrís i en goig de flamarada la gràcia sincera floria al vincle humà com un encís. ¡Ai, bes meravellat de passió, ai cos de força fera! Com la tenebra íntima s'afina, aferma sa faiçó i lluu en oneig de música divina, i és lluita i és platxèria el gaudit cel rogent d'aquesta dèria.
Tirania suau la sínia dels anys en corriola. I l'aigua cau i cau, creixent impertorbable la molsa de la fusta que s'endola mentre la primavera va en corranda. El llavi insadollable esbrina al fons viril dolçor que augmenta el desig en garlanda, sofrint la gosadia que m'empenta. I és que el foc de Natura la poma i el clavell sempre assegura.
—60→
L'argila de l'origen jau al pressentiment ja mig neulida i un pàlpit de vertigen es fa esvelta pregària, perquè al blau amorós cerca sa mida el lloc on puja el cant d'ignota estrella. ¡Ai, Déu, què solitària l'angoixa de la nau esmaperduda davall d'aquesta bella celístia per Tu tan ben moguda! Per això el meu inici és pobre per a fer-te el sacrifici.
Però en clara puresa la conquesta del bé ja és amerada de càlida tendresa i en bresca natural estreny la benaurança confiada dins del cor madurant benevolència, or espiritual que escondeix la fervor amorosida, i rep l'eco i l'essència de Qui ha d'ofrenar-nos nova vida. Ja l'instint es despulla com el bosc a l'autumne, fulla a fulla.
Per la nafra secreta del desfici impotent que el cel abriva. Per la dolor retreta del camí corregut aixeque la paraula d'amor viva i al zenit de ta joia il·luminada —61→ que siga jo vençut, i així l'anhel de vol amb què delere serà altura guanyada, estel de l'esperança en què t'espere, puix que sent la follia de poder ésser àngel un bon dia.
Déu meu, parle amb so obert, de bat a bat et diu sa confidència un fill del gris desert, un bri d'amor que canta i resta assedegat de ta presència al sorral més eixorc del lloc que habita. Déu meu, la set és tanta, que, eixut de cansament, no atura mai i vull guaitar la fita on t'enfuges del temps i de l'espai. Mentre dure el curt pacte
	siga un trèmol de fe el diví contacte.