1
Ramon Miquel i Planas, «Introducció» a Obres de J. Roiç de Corella, Barcelona, Casa Miquel-Rius, pp. ix-xc. Lola Badia, «"En les baixes antenes de vulgar poesia": Corella, els mites i l'amor», en De Bernat Metge a Joan Roís de Corella. Estudis sobre la cultura literària de la tardor medieval catalana, Quaderns Crema (Assaig, 8), Barcelona, 1988, pp. 145-180. Stefano Maria Cingolani, Joan Roís de Corella: la importància de dir-se honest, Edicions 3 i 4, València, 1998, pp. 14-15, 29-30, 36, 97, 101-102, 113, 140 i 289. Per a un estudi de l'entramat de fonts en cadascuna de les nou proses mitològiques corellanes, remet a Josep Lluís Martos, Fonts i seqüència cronològica de les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, Universitat d'Alacant, (Biblioteca de Filologia Catalana, 10), Alacant, 2001. És una llàstima que Tomàs Martínez no prenga en consideració Roís de Corella en l'excel·lent treball que fa sobre la presència de materials senequians en textos medievals, com ara el Tirant lo Blanc i les poesies d'Ausiàs March: Tomàs Martínez Romero, Un clàssic entre els clàssics. Sobre traduccions i recepcions de Sèneca a l'època medieval, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Biblioteca Sanchis Guarner, 42), València-Barcelona, 1998. Vegeu també Tomàs Martínez Romero, «Sobre l'autoria de la traducció catalana de les tragèdies de Sèneca», en Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, III, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 9), Barcelona, 1985, pp. 111-149.
2
Francisco Rico deixava clar que la concepció corellana de la tragèdia era purament medieval i, tot i que havia llegit i aprofitat les tragèdies de Sèneca, poc els devia des d'una perspectiva de gènere: «què devia haver après en Sèneca l'autor, si creia que un final dissortat era suficient per recórrer a l'etiqueta de tragèdia»
(Francisco Rico, «Pròleg» a Joan Roís de Corella, Tragèdia de Caldesa i altres proses, ed. de Marina Gustà, Edicions 62- «La Caixa», Barcelona, 1980, pp. 11-19). Per tant, el gènere tragèdia no és un dels arguments que referiré per a la influència senequiana en l'obra de Joan Roís de Corella.
3
Sempre que cite el text de Sèneca, ho faig a través Lucius Annaeus Seneca, Tragedies, ed. de Frank Justus Miller, William Heinemann Ltd.-Harvard University Press, Londres-Cambridge, Massachusetts, 1968, 2 vols. Així mateix, transcric en nota la traducció catalana medieval de cada fragment llatí, a partir de L. A. Sèneca, Tragèdies. Traducció catalana medieval amb comentaris del segle XIV de Nicolau Trevet, ed. de Tomàs Martínez Romero, Barcino (Els Nostres Clàssics, B14-15), Barcelona, 2 vols.: «O pare meu, inspira coratge al teu ffill! La mia muller, la qual ha forçada Tiestes, germana és de la sua muller. Lo exempli de Prognes propi és, la culpa és semblant»
(p. 182).
4
A més de les obres de Tomàs Martínez Romero quant a aquesta traducció, per a la presència de Sèneca en el context hispànic, vegeu Karl Alfred Blüher, Séneca en España. Investigaciones sobre la recepción de Séneca en España desde el siglo XIII hasta el siglo XVII, Gredos (Biblioteca Románica Hispánica. Estudios y Ensayos, 329), Madrid, 1983.
5
L. A. Sèneca, Tragèdies, pp. 181-182. Mantinc la cursiva de l'edició de Martínez Romero, atés que és una marca tipogràfica que assenyala les intervencions amplificadores del traductor de les tragèdies de Sèneca.
6
Sempre que cite les Metamorfosis, ho faig per Ovidius, Metamorphoses, ed. de W. S. Anderson, B. G. Teubner (Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Teubneriana), Stuttgart i Leipzig, 1996.
7
«Semblant a la fera bístia dita tigris en la silva, affamejada, anant entre dos vedells, cobejosa on primerament devorarà, inçerta on mordrà, gira los quexals ab la boca uberta, adés deçà, adés dellà, e reté la fam dubtosa, axí mateix lo cruel Atreu mira los caps de sos nebots, qui li obeexen ab temor, e dubta a qual matarà primer, on començarà la sdua furor aprés que hac mort lo primer: no dubtà qual mataria aprés de aquell, solament cogità quin orde tendrà en lo dit sacriffici»
(L. A. Sèneca, Tragèdies, p. 199).
8
«E yo, troçejant los cossos, esmenuhí'ls e tallí'ls en moltes parts petites; e algunes ne mewtí a bullir e coure en olla, en una gran caldera, les altres ffiu metre en ast enmig d'un gran brasil de ffoc»
(L. A. Sèneca, Tragèdies, p. 211).
9
Corella reescriu aquesta seqüència així: «E, multiplicant en mortals ferides, lo chic infant en sangonosos troços squinçaren. A la una part, encara mig vius, en les bollints olles donaren inquieta sepultura; los altres, ab asts aguts travesats, als grans fochs acostaven»
(Parlament, 1087-1090). Sempre que cite les proses mitològiques de Roís de Corella, ho faig per Josep Lluís Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella: edició crítica, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Biblioteca Sanchis Guarner, 55), València-Barcelona, 2001.
10
Es tracta del carner la despulla del qual és el velló d'or. La recerca d'aquest és un dels motius argumentals de la primera part de la Medea corellana, provinent de la tradició de la Historia destructionis Troiae.