Tot i que Sèneca no n'especifica el nombre ―«Quem tamen ferro occupat» (Thy. 716)―, el traductor de la versió catalana medieval diu: «Digues, ¿qual especejà primerament dels sis germans» (L. A. Sèneca, Tragèdies, p. 199). No obstant això, els fills d'Atreu són tres segons la tradició clàssica: Antonio Ruiz de Elvira, Mitología Clásica, Gredos, Madrid, 19822, p. 169.

Rosa M. Iglesias i M. Consuelo Álvarez, «Banquetes míticos intencionados», Revista de Estudios Superiores a Distancia (= 5.º Coloquio de estudiantes de Filología Clásica «Vino y Banquete en la Antigüedad, Valdepeñas 7, 8 y 9 de julio de 1993), 1993, pp. 43-62.

R. M. Iglesias i M. C. Álvarez, «Banquetes», p. 56.

À més a més, en les Metamorfosis sols hi ha una referència al banquet preparat per Atreu (Met. XV, 462), però no un desenvolupament del mite.

«La vianda és portada a Tiestes, pare infortunat; troceja los corsos de sos ffills propis e menja les carns ab la sua boqua miserable. Està en taula ab los cabells ben pentinats, ab lo cap salpiscat de aygua-ros, servant lo costum de la terra. Beu-se la sanch de sos ffills. E moltes vegades la vianda se parava en la gola no podent passar» (L. A. Sèneca, Tragèdies, p. 202).

Tant en el text de Corella com en el de Sèneca, la copa és d'or.

«Mas, què és açò? Yo vull beure, e la man dreta no u vol; e com més va, pus se agreuja. Acoste'm lo vi a la boqua, e fug com vol tocar los labis, he com lo vull metre en la bocha, cau-me sobre los pits» (L. A. Sèneca, Tragèdies, p. 208).

Tant la pregunta de Tereu com la resposta de Procne apareixen en estil directe en el text d'Ovidi: «"Ityn huc accersite" dixit, / dissimulare nequit crudelia gaudia Procne / iamque suae cupiens exsistere nuntia cladis / "intus habes, quem poscis" ait» (Met. VI, 652-655). No obstant això, la intervenció del pare d'Itis es troba en estil indirecte en la prosa mitològica corellana, de manera coincident amb l'exposició de Boccaccio: «Qui cum sepius rei inscius illum vocasset, eique respondisset continue Prognes: adest» (Gen. deor. IX, 8). Podria tractar-se, efectivament, d'una coincidència, si no fos perquè n'hi ha una altra en relació amb aquest tòpic concret: mentre que Ovidi fa dir a Procne que el seu marit té el fill dins del seu cos, Boccaccio únicament posa en boca d'aquesta «adest», una referència general al fet que hi és allà, però sense explicitar on exactament, de la mateixa manera que ho fa Roís de Corella. La juxtaposició de fonts és, si més no, triple: les Metamorfosis, el Thyestes i les Genealogiae deorum. Sempre que cite les Genealogiae deorum, ho faig per Giovanni Boccaccio, Genealogie deorum gentilium libri, ed. de Vincenzo Romano, Laterza & figli, Bari-Gius, 1951, 2 vols. Per a una traducció castellana d'aquesta obra, amb extensos comentaris, vegeu Giovanni Boccaccio, Genealogía de los dioses paganos, ed. de M. Consuelo Álvarez i Rosa M. Iglesias, Editora Nacional, Madrid, 1983.

«Yo he gran abundància de viandes e de vi molt preciós. Aquesta acomulació de viandes pot créxer lo delit, e·l crexeria si yo prenia aquest goig e alegria ab mos ffills ensemps» (L. A. Sèneca, Tragèdies, p. 208).

Stefano M. Cingolani posa de manifest la relació entre Medea i la Veritat, en el Triomf de les dones, pel que fa a la formació de les dones per a la relació amb els hòmens, tot i que des de perspectives ben diferents: «També em sembla lícit suposar que la Veritat, que en el Trihunfo escriu a les dones per exhortar-les a la moralitat que els ve imposada per la superioritat sobre els homes, sigui la contrapartida de Medea que, pecadora penedida, adverteix a les seves companyes de sexe que no confiïn en els homes per tal de no haver de plorar després la pròpia desventura» (S. M. Cingolani, Joan, p. 83).