Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, LXII (2011) (= Miscel·lània Albert Hauf, 1), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàgs. 57-76. Aquest text presenta ací algunes esmenes que no es van poder incorporar en la publicació citada, i alhora obvia les intervencions inoportunes d’un corrector obnubilat.

Bohigas 1985:40: «el manuscrit de Cambridge té una estrofa més, després de la primera, que comença: Del jorn que us viu / d’altra gens no’m pot plaure».

D’adorar vós: La tonicitat de vós és obligada per la seua posició, si el primer hemistiqui del decasíl·lab ha de ser oxíton, i encara que la lectura normal d’aquest sintagma seria avui d’adorar-vos, no repugna a l’estil de l’època, ni al particular de l’autor, la interpretació d’adorar [a] vós, amb elisió de la preposició.

ser leona: M’atinc ací a la correcció de Martos (2009:12, nota 6), que a la vista dels ms. transcriu ser on els altres editors, confiant en la lliçó de Miquel i Planas, que havia confós una s llarga amb una f, hi posàvem fer.

Martos 1999:111, nota 20: «Bohigas i Carbonell hi aporten diferents lectures. El primer s’inclina per pensar que el manuscrit del Trinity College té una cobla més, o sia, que és el mateix poema, mentre que Carbonell edita l’estrofa afegida com una cobla esparsa i deixa la composició tal com apareix en el manuscrit de la Biblioteca Universitària de València. Mirem amb millors ulls l’opció de Carbonell, sobretot pel que fa a la coherència del poema».

Errors d’aquesta mena són molt freqüents en la transmissió manuscrita de la poesia medieval, tal com ho explica en poques paraules Costanzo Di Girolamo (1989:26) pel que fa a la lírica trobadoresca: «la successione delle stanze nel componimento non è sempre ovvia o facilmente ricavabile dal contesto, giacché il nesso logico è spesso assai tenue. Accade dunque che la tradizione manoscritta di un pezzo discordi nell’ordine delle stanze, quando alcuni testimoni non ne lascino addirittura cadere qualcuna, come di frequente avviene». Açò darrer degué passar, crec jo, en el Cançoner de Maians.

Entre les peces desatribuïdes per Torró hi ha la que Miquel i Planas (Roiç de Corella 1913:439) intitula Requesta d’amor, que evidentment (almenys per a mi) no és cap poema, sinó un recull de fragments inconnexos, amb tota l’aparença d’anotacions sense elaborar, de frases i versos solts potser a l’espera de ser aprofitats per a composicions distintes. De fet, els cinc primers versos, tant si són de Corella com si no, tenen tot l’aspecte d’un primer esborrany de Sotsmissió amorosa.

Valga com a mostra del que dic aquest parell de llocs, entre altres semblants de què està salpebrat aquest llibre: en la p. 24 diu: «Un dels eixos del seu quefer ètico-literari és que no hi ha mai cap justificació per a l’amor: aquest és una malaltia ruïnosa que l’home, i encara més la dona, ha d’evitar, costi el que costi [i aquí remet a BADIA 1993]. Però un ideal amorós tan cristià i tan estricte [...]»; i en la p. 28: «...a l’hora de posar-se a escriure, no pot prescindir de les seves idees que, com s’ha vist, són bastant estrictes. Tots els escriptors tenen una moral més o menys complexa, personal i intensa o bé de segona mà i barata; així que el problema crític no rau només a individuar-la i definir-la, cosa que ja s’ha fet [aquest subratllat i l’anterior són meus, i remarquen les remissions de Cingolani a BADIA 1993], sinó a veure, un cop la tenim en píndoles entre les mans, com interfereix i condiciona la seva activitat literària».

Un bon exemple d’això en MARTÍNEZ 2000:202: «en contra d’una interpretació excessivament carnal dels versos de La mort per amor, hi ha tot el pensament corellà, gens favorable a l’amor deshonest i passional, element irreductible del seu esquema mental», i pp. 209-210: «si ens basem en el fet que la moral és condició imprescindible de la literatura corellana i que la passió amorosa sempre cal llegir-la en clau negativa [...] cal suposar que els dos darrers versos d’aquesta Mort del Jardinet d’orats s’han de mantenir dins els límits de la literatura corellana i que, conseqüentment, no amaguen cap tipus d’intencionalitat eròtica». I encara més en López Quiles 2007:47, que es proposa llegir a lo divino tota l’obra corelliana: «La producció corellana és completament religiosa, amb [trets] teològics i espirituals progressivament dominants fins a esdevenir-ne exclusius». Cfr. Deyermond 1993:100-106.

Així i tot, uns quants paràgrafs més avall no em podré estar de tornar-la a esmentar.