«Sotsmissió amorosa» de Roís de Corella, amb una postil·la¹

Eduard J. Verger

Sotsmissió amorosa és el títol factici amb què es coneixen, des de l’edició de Miquel i Planas (Roiç de Corella 1913:432), dues cobles de vuit decasíl·labs i una tornada de quatre que hi són presentades com a parts d’un poema únic, però que recentment Josep Lluís Martos (2009) ha pretés demostrar que en realitat són esparses, i no sols aquestes dues, sinó també la que (adherint-me implícitament a una indicació de Pere Bohigas)² hi vaig afegir com a segona estrofa en la meua edició divulgativa (Roís de Corella 2004:148-150), «sense cap justificació codicològica ni interpretativa», com amb raó em retrau. Si en aquella ocasió me’n va inhibir la previsible prolixitat de l’explicació requerida pel text que hi proposava, considerant-la poc interessant per al lector a qui preferentment em dirigia (en una paraula: la peresa), ara, estimulat per l’elegant retret del professor Martos i en vista de les seues conclusions, miraré de suplir aquella mancança en la següent postil·la, bo i argüint la meua convicció que les tres cobles componen un conjunt argumental prou ben travat com per a veure-hi un poema unitari:

La primera qüestió a dilucidar davant aquestes cobles és llur problemàtica transmissió. Tal com la descriu Martos (2009:17-19), en el Cançoner de Maians (ff. 142r.-142v.), «després de la rúbrica D’ell mateix, precedida d’un calderó roig, es transcriuen les dues cobles i la tornada que des de fa quasi un segle es coneixen en el seu conjunt com a Sotsmissió amorosa. No hi ha cap rúbrica entre les dues estrofes i s’inicien també, així com la tornada, amb un calderó en tinta roja, que indicava que es tractava d’un mateix poema, i així ho va creure i el va editar Miquel i Planas». En canvi, en el Cançoner de Cambridge, «el foli 50, que tanca el quadern e, inclou cinc esparses ―la darrera d’elles amb tornada― que en tots els casos vénen precedides per la rúbrica Sparça o Cobla sparça. Les tres primeres apareixen al recto del foli i són les que comencen: "Si·n lo mal temps la serena bé canta", "Des que perdí a vós, déu de ma vida" i "No fon tan gran dels juheus la temor"; al verso, trobem: "Del jorn que us viu d’altra gens no·m pot plaure" i "Si us he fallit, ma gran amor ho causa", seguida de la seua tornada». Si deu anys en arrere aquestes diferències li suscitaven algun dubte⁵, ara conclou, després d’analitzar-ne el contingut, que «la transmissió textual confirma la interpretació de les dues cobles de Sotsmissió amorosa com a composicions independents» (Martos 2009:20), perquè «la fellonia de la dona descrita en aqueixos versos de "No fon tan gran dels juheus la temor" no pot conviure amb elogis com els que trobem en les altres dues cobles esparses. [...] en definitiva, si acceptem que les rúbriques de Cambridge són correctes, com sembla derivar-se també de l’anàlisi de continguts, i que les dues cobles que formen Sotsmissió amorosa són cobles esparses, tampoc no hi ha raó que justifique interpretar "Del jorn que us viu d’altra gens no·m pot plaure" d’una altra manera que com a poema independent» (Martos 2009:22). Només li resta explicar el procés produït en el Cançoner de Maians, i per a això addueix la descurança de la còpia: «dos poemes monoestròfics sense rúbrica s’interpreten com un sol per part del copista i, després, pels editors» (Martos 2009:20).

Ara bé, del que hi havia als antígrafs, de si les cobles hi duien o no calderons ni rúbriques, de com estaven ordenades, no en sabem res, i si la diferència dels dos testimonis ens força a imaginar quins van ser els errors dels copistes, el que proposa Martos per al Cançoner de Maians no és l’únic plausible. També seria raonable suposar que el copista del Cançoner de Cambridge, posat a omplir el darrer foli sobrer del quadern e, disposava d’un seguit de cobles, amb rúbrica o sense, de les quals en trià cinc, i dut per la inèrcia, ja que les dues primeres són clarament esparses, continuà posant la mateixa rúbrica a les tres següents, sense apercebre’s que, tot i no mantenir una distribució regular de les rimes, componen un sol poema. Fins i tot és possible que n’alteràs l’ordre (cosa que, si pensava que eren esparses, no tenia importància) i que «Del jorn que us viu...» fos en realitat la primera de les tres: això no afectaria el sentit del discurs, i en canvi en proporcionaria també una il·lació perfectament seqüenciada, puix que en aquesta estrofa es descriu el fet desencadenant de tot el que s’esdevé en la resta del poema⁶. En definitiva: recorrent a la imaginació es pot explicar qualsevol cosa; haurem de confiar la solució, doncs, a l’hermenèutica.

Martos comença les seues observacions sobre aquest poema (entenent per tal, de moment, la versió consistent en dues cobles i tornada, tal com el transcriu Miquel i Planas del còdex maiansià) discutint la classificació que n’havia fet Romeu i Figeras (1984:300), el qual l’agrupava amb tres peces breus que a hores d’ara podem considerar apòcrifes (Torró 1996)⁷. Ell, per la seua part, havia notat «una lleugera diferència conceptual entre les dues cobles»: «la primera estrofa l’apropava al cicle de Caldesa, mentre que la segona i la tornada ho feia al poema de La sepultura i, per tant, al cicle de Lionor de Flors» (Martos 2009:8). En la meua opinió, aquesta distinció és errònia, i més avall veurem per què.

Seguidament, desaprova la meua puntuació de la primera cobla, segons la qual puntuació ―diu ell― «"per gran amor" és un circumstancial sense pes semàntic i no la causa de la por del poeta» (Martos 2009:10). Aquesta objecció és una mica incomprensible; en la meua lectura, «per gran amor» és precisament això: un circumstancial causal, i per tant indica la causa dels efectes enumerats en els versos següents, que delaten temor a la reacció de l’estimada. Ho reforcen els vv. 17-18, on hi ha una reiteració («ma gran amor ho causa, / que·m tol lo seny») del concepte expressat als vv. 4-5 («per gran amor, / pert lo recort»). No veig que d’aquí es puga deduir que aquest circumstancial no hi té pes semàntic: té el pes semàntic propi d’un circumstancial. Però advertesc que Martos vol que el «gran amor» siga no la causa, sinó l’objecte del temor del poeta: «perquè la gran por de l’amant és a l’amor» (Martos 2009:9), i així caldria entendre que els efectes abans esmentats en serien la causa, de tal por, com explica més avant: «En la segona part de la primera cobla de Sotsmissió amorosa, s’expliciten les raons de la por a l’amor que sent el poeta» (Martos 2009:11). La preferència de Martos per aquesta opció de lectura, que no és més defensable que l’altra si ens atenim a la mera literalitat, obeeix, segons crec, a un prejudici que s’ha estés aquests darrers anys com taca d’oli entre els estudiosos de Corella, i que té el seu origen en la detecció per part de Lola Badia (1993:275) de «la presència d’una doctrina coherent sobre l’amor-passió» en el conjunt de l’obra profana del poeta: «totes les seves obres profanes en prosa i en vers responen a una concepció monolítica i matisadament personal, molt pròpia d’un teòleg de la tardor medieval que escriu sobre l’amor humà». Concepció que Badia formula d’aquesta manera: «Per a Corella l’amor passió i l’amor humà en general és indiscriminadament un mal, exactament al contrari del que sostenia una determinada ètica trobadoresca i cortesa» (Badia 1993:280, nota 20). Aquesta observació es veu prompte transformada en dogma, i així Stefano Cingolani (1998), en el seu assaig sobre la personalitat corelliana, la pren una vegada i una altra com a suport per a les seues asseveracions, sense la més mínima necessitat de més corroboració⁸. I a partir d’aquí, no hi ha anàlisi de textos corellians que no hi pressupose una ideologia moral estrictament condemnatòria no sols de l’amor hereos, sinó de qualsevol manifestació d’amor humà, encara que per a això calga forçar-ne el sentit literal de vegades fins a extrems prodigiosos⁹. No és oportú discutir ací per extens aquesta qüestió¹⁰, cosa que exigiria un minuciós desemmascarament de cada petició de principi en construccions tan laborioses com les suara citades i algunes altres, on reiterativament i obsessiva s’invoca la coherència de «l’univers literari corelli໹¹ per a neutralitzar tota aparent desviació en cada obra concreta, neutralització que contribueix al seu torn, com en un mecanisme circular, a confirmar la consistència pètria d’aquella coherència anteriorment postulada. Però m’interessa deixar-ho apuntat perquè és l’única explicació possible de la discrepància de Martos respecte a la meua lectura dels versos que ens ocupen; a diferència d’Ausiàs March, de qui sortosament no s’espera tanta coherència¹² i de qui, per tant, una lectura perspicaç encara pot descobrir ocasionalment que «no és poeta que desvele tan fàcilment el tema argumental d’un poema» (Cantavella 2005:2012), per a la mentalitat corelliana pareix que s’ha decidit ja amb unanimitat que això són faves comptades.

Vegem ara com resumeix Martos «les raons de la por a l’amor que sent el poeta», enumerades en la segona part d’aquesta primera estrofa de Sotsmissió amorosa: «quan veu actuar la dona amb maldat, perd els sentits i se sent culpable sense entendre molt bé de què» (Martos 2009:11). Paradoxa psicològica realment tan absurda que no seria d’estranyar que el poeta mateix no l’entengués, perquè ni tan sols contribueix al sentit general de la cobla que la conté si llegim aquesta segons la interpretació que Martos ens proposa: la considera un maldit de l’estil dels dedicats a Caldesa, puix que hi veu en el cinqué vers una acusació de maldat que la faria incompatible amb la segona i la tornada, i encara també amb l’afegida, on Corella, en canvi, fa un elogi hiperbòlic de l’estimada (Martos 2009:16).

Aquest argument mereixeria ser qualificat d’impecable si no fos perquè incorre en flagrant anacronisme semàntic, atribuint al mot fellonia una connotació moral negativa que no tingué en català fins vora quatre segles després, per contaminació del castellà. En aquesta llengua, el mateix mot, derivat del francés félon, n’havia pres des del principi el sentit de «deslealtad, traición, acción fea» (DRAE: s. v. felonía)¹³; però en el català dels segles tardomedievals, ni tan sols en les comptades ocasions en què s’empra en la seua accepció tècnica com a terme jurídic: «acció deslleial contra el propi senyor», el mot fellonia no sol presentar una coloració especialment denigradora si no va acompanyat d’adjectius que li l’afegeixen, ans designa el fet amb precisió neutra, i fora d’aquest ús molt minoritari no hi compareix mai com a insult ni com a terme pejoratiu. En la immensa majoria de les ocurrències, fellonia significa «ira, còlera», i felló vol dir «irat», «furibund», «virulent» (DECat 1982: s. v. felló i fellonia), sense que aquesta significació implique en cap cas maldat ni cap altra qualitat negativa, sinó més aviat tot al contrari: la «fellonia», és a dir la ira, pot ben bé ser (i de fet ho és molt sovint) la reacció d’un subjecte davant la malvestat d’altri, una reacció més pròpia de persones virtuoses que no de malvades, com bé ho explica Eiximenis (1929:52) en el capítol «De ira o de fellonia» de la Doctrina compendiosa: «Així mateix ―dix lo frare― podem dir de ira o de fellonia, que tot és una cosa. ¿Cuidats vós que tota ira sia peccat? No pas, ans vos diré pus fort que cas hi pot haver que no irèixer o no enfellonir-se seria peccat. Així és scrit per sants doctors: Sicut irasci abs re peccatum est, ita non irasci cum re, peccatum est. Vol dir que "axí com iràxer o enfellonir-se sens raó és peccat, tot en axí no iràxer o no enfellonir-se quant hi ha raó és peccat". [...] Lo profeta David (e toquen-ho en alscuns locs los sants evangelistes) dix: Irascimini et nolite peccare; ço és, que diu a cascuns: "enfellonit-vos e no vullats peccar"». Aquesta fellonia sense càrrega malvada ens havia vingut per via provençal, on ja sovintejava des de molt abans; per a mostra, aquest exemple tan explícit de Peire Cardenal (1957:200, XXXII):

I així la trobem també en trobadors catalans, freqüentment associada amb ira i amb tristor, com ara en aquests versos de dues composicions de Cerverí de Girona (Riquer 1975:1585 i 1588):

Un plàcid passeig per la literatura catalana medieval bastaria a confirmar amb escreix aquesta dada; hi trobaríem felló i fellonia (o llurs variants), amb el sentit apuntat, en l’ús de molts autors. Ací, per no allargar-ho en excés, només en posaré un petit pomell, procurant evitar casos ambigus pel context però que, ben mirats, també s’hi podrien adduir:

Gilabert de Próixita (1954:66):

Jordi de Sant Jordi (2005:152):

Joan Berenguer de Masdovelles (Aramon 1938:97):

Bernat Metge (1975:58):

Ausiàs March (2000:277):

Sovinteja al Curial: «la Guelfa dix: "Mare mia, aconsolats lo de ma part, e si es fello digats li quem vulla perdonar"» (Anònim 1932:100), i al Tirant, on finalment, al capítol 438, veiem Carmesina recuperada de la «dolça fellonia» que li havia provocat la pèrdua de la virginitat a mans del protagonista en el capítol anterior (Martorell 2004:1422); abunda en la crònica de Jaume I: «e ells pregaren-nos carament que no fóssem felló» (Soldevila 1971:143, CCCLXXXV); en Desclot: «Quant lo rei de França hac oït e entès, segons que damunt és dit, que la sua armada era desbaratada e destruïda, per dolor e per fellonia gità’s en son llit e hac tanta de tristor ab si mateix, que anc puis no fo adret» (Soldevila 1971:577, CLXVII); en Muntaner, on tota batalla és «cruel e fellona», i cau en desuetud (excepte a Mallorca) a partir del segle XVI fins que reapareix escadusserament en la Renaixença com a antigalla medievalitzant, però ja castellanitzada¹⁴. Per a més confirmació, tenim comprovat per Curt Wittlin (1991a:310) que, en traduccions catalanes antigues, amb els parells felló i despagat, felló i irat, es trasllada el llatí truculens, amb ira i fellonia el llatí ira, amb felló i vergonyós el llatí iracundus, i amb fellonia i furor el llatí furor; el parell irat i felló val per l’italià irato, i mostrar-se felló per turbarsi; felló i ple d’ira correspon al castellà sañoso, etc. I crec que no en cal més per a descartar el concepte de maldat en aquesta cobla de Sotsmissió amorosa, en favor del d’ira o furor.

Però, parlant de traduccions, és també molt interessant per al nostre propòsit la confrontació que ens proporciona Wittlin (1991b:53) entre la versió del salm 6 de la Vulgata i les d’alguns traductors catalans d’aquest salm, Corella entre ells. Convé que parem especial atenció als versicles 2 i 8, que en la versió de Jeroni, Interpretatio juxta Septuaginta, són d’aquest tenor:

• 2) «Domine, ne in furore tuo arguas me, neque in ira tua corripias me».
• 8) «Turbatus est a furore oculus meus [...]»¹⁵.

I en la traducció de Corella del 1490, basada en aquesta versió, fan:

• 2) «Senyor, ni ab la furor de la tua justícia arguint me puneixques, ni ab la tua ira reprenent me condamnes».
• 8) «La mia vista tinch torbada de la tua justa furor [...]».

Però en un parell de traduccions anteriors, les dels ms. fr. 2434 i fr. 2433 de la Biblioteca Nacional de París, apareixen d’aquesta guisa, respectivament:

• 2) «Sènyer, no’m reprenes en la tua felonia, ne’m castics en la tua ira».
• 8) «Lo meu uyl és torbat per gran felonia [...]».

• 2) «Senyor, no’m reprengues en la tua fellonia, ne’m castics en la tua ira».
• 8) «La mia vista s’és enterbolida per fellonia [...]».

Per bé que Corella va preferir per a la seua versió del versicle 8 el vocable furor, i no el seu sinònim fellonia, que sens dubte havia vist posat per altres en el seu lloc, em pareix molt probable que el v. 5 de Sotsmissió amorosa en siga una reminiscència, perquè també vista i recort són identificables, figuradament si més no, com a «consciència».

Si la tesi de Martos era la correcta, els traductors dels manuscrits de París haurien d’haver cremat en la foguera per blasfems. Si la correcta és l’exposada ací, la lloança que Corella fa de la seua estimada en la cobla «No fon tan gran...» fa empal·lidir la que hom puga haver vist en la tornada. En llegir aquesta, a alguns els hi apareix la Mare de Déu¹⁶; però amb qui textualment s’equipara l’estimada en tot aquest poema és amb Déu mateix: Corella no pot deixar d’adorar-la (v. 11), és a dir, li ret culte de latria, cometent així un pecat comparable a la idolatria dels jueus, bé que forçat (és la seua disculpa: vv. 15-16) per una bellesa irresistible, i es dirigeix a ella en termes semblants a aquells amb què el rei David interpel·lava la divinitat (v. 5).

Per tant, no hi ha incompatibilitat entre les tres cobles de Sotsmissió amorosa, sinó que s’articulen i es complementen entre elles de tal manera que, llegides com un sol poema, fan una sòlida arquitectura en què cada part contribueix a reforçar o explicar el sentit de les altres: en la primera evoca l’espant dels jueus davant l’adveniment del cristianisme, i en la segona els retrau llurs antics errors; als darrers versos d’aquella es justifica per la falsa aparença d’haver comés qualque falta, i en els dos primers de la tercera i última hi fa una salvetat. Per a cormull, la tornada només fa sentit, com veurem més avall, posant-la en relació amb les dues primeres cobles. Si aquest raonament no és prou demostratiu, lamente molt que el senyor Gornall ja no tindrà ocasió de remeiar-ho.

Admés això, llegim Sotsmissió amorosa començant pel principi. La primera impressió, més que no conceptual, és auditiva: encara no ha començat l’enunciació del tema, ja ens té colpits la contundent successió dels quatre monosíl·labs de profundes ressonàncies nassals que formen el primer hemistiqui, on presideix el resolutiu adverbi no, que d’entrada ja implica rebuig, desacord, resistència o neguit davant alguna realitat contraposada. El segon vers hi fa la seua contribució igualment altisonant, amb la breu i solemne grandiloqüència llatina de l’autoafirmació de Crist. I ja entrats en matèria, al costat del temor que això provoca als jueus, esmenta el dels aqueus a la presència d’Hèctor en la guerra de Troia, com a termes de comparança per a ponderar la magnitud dels efectes que, a causa del gran amor que sent per l’estimada, li provoca l’actitud aïrada d’aquesta: perd l’oremus i, sense haver obrat mal (perquè si ho ha fet, possibilitat que admet en el v. 17, no haurà estat voluntàriament ni a consciència: v. 18), el temor que mostra en el seu gest en veure l’enuig d’ella pareix acusar-lo tot confirmant una culpa que en realitat no té (vv. 5-8). En la segona cobla, l’autor declara a l’estimada que el seu amor, nascut a primera vista, és tan constant i obsessiu que ni en absència d’ella no decau; però no parla d’amor, sinó d’adoració, i això li du a l’esment la idolatria dels jueus en l’època dels reis, prèvia a l’exili¹⁷: en l’exclamació dels vv. 13-14, l’error dels folls jueus no mereix disculpa; en canvi (vv. 15-16), la seua adoració no sols es justifica per la bellesa extraordinària de l’estimada (i convé que notem ja que aquesta distinció no té res de teològica, de doctrinal ni de dogmàtica; és merament una distinció estètica), sinó que foll és tot aquell qui, veient una bellesa tan perfecta, pot abstenir-se d’adorar-la (raonament típic d’un malalt d’amor).

Podem suposar que el motiu de la ira de la dona davant l’amor que el poeta li declara no és altre que la intenció libidinosa que ella hi creu percebre i que, als seus ulls, el faria moralment reprovable. Per això el poeta es justifica adduint aquestes dues circumstàncies: a més de l’exposada als vv. 15-16 (que la bellesa de la dama és tal que fa inevitable que qualsevol que estiga bé del cap en caiga enamorat), la que aporten els vv. 25-26: que el seu enamorament, per estar dirigit a una dona tan singular, no és pecaminós.

La qual cosa no n’exclou del tot, tal com jo l’entenc, el component sensual, sinó que aquest en siga el motiu predominant o únic; perquè la inclinació que sent és per una dona, no sols per la seua condició genèrica de femella, sinó en la seua singularitat personal. Per això diu (vv. 9-10) que «d’altra gens no em pot plaure / sinó de vós»: perquè ella l’ha fet cec (vv. 27-28) per a la bellesa imperfecta de tota dona que no siga aquesta, és a dir, per a l’atractiu de la dona genèrica. Si la voluntat del poeta no peca és perquè allò que ama no és només el que l’estimada té en comú amb altres dones i que la faria fàcilment substituïble, sinó allò que la fa singular (vv. 25-26), en cos i ànima: conjunció que en la Tragèdia de Caldesa, quan ja es pensava tocar el cel amb el dit, se li revela falsa, i la seua esperança bruscament frustrada (Roís de Corella 2004:52): també allí l’única cosa que «ell» anhela és amar una sola dona de cos bell i gest refinat, dotada d’excel·lents qualitats intel·lectuals («la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la part mia»), i ser correspost per ella amb la mateixa constància fidel (sense mescla de «falla e moble voluntat, de falsa estima guiada»). Aspiració que no té res d’extraordinari (en la secció de contactes del diari d’avui que tinc davant he vist dotzenes de reclams en termes equivalents), però de satisfacció reservada a uns pocs afortunats¹⁸. L’experiència el desenganya ara i adés, perquè cada dona que topa, o és infidel (Tragèdia, Per Caldesa, Desengany) o de principis morals tan estrictes que no accedeix a satisfer el seu pacient desig (Cor crudel, La balada de la garsa i l’esmerla, Plany d’amor, La sepultura, Sotsmissió amorosa); però «ell» morirà sense haver renunciat mai al seu desideràtum, perquè mentre visqué «fon un fènix / en ver·amor» (La sepultura, vv. 9-10)¹⁹. Ni el mateix Corella gosaria contradir a cara descoberta la categòrica generalització de Lola Badia segons la qual, en la «filosofia del desengany amorós» que aquesta li adjudica, l’amor humà en general, i no sols l’amor passió, és indiscriminadament un mal; però heus ací que uns futurs lectors del mot que va deixar escrit en la tomba imaginada, on s’exposen els motius de la difunta per a no haver transigit en vida a la seua pretensió, qualifiquen aquesta d’amor vera, i de cruel la virtut que no s’ha deixat véncer per un gest tan humil. Vol dir amb això que el judici que deixa caure en Desengany («Amor és tal que si us obre la porta / tart s’esdevé que pels altres la tanque»)²⁰ ve condicionat més per una experiència reiteradament calamitosa, però contingent, que no per cap necessitat metafísica, i el que confessa en La sepultura és l’esperança sempre frustrada, però no per impossible, de la ver·amor, un amor en què intervenen l’esperit i el cos, considerat contrari a l’honestedat, i per tant un mal, per la virtuosa enamorada que raona, ella sí, com un teòleg, però tingut per bo per l’opinió comuna, d’acord amb el desig del poeta verament enamorat. Tan bo com ho pot ser un amor real entre éssers humans en aquest món: tornant al solc de Sotsmissió amorosa, aquesta és justament la rèplica, entre irònica i irritada, a l’intransigent escrúpol moral de l’estimada (vv. 19-20): «Mas, si voleu d’aquest món yo·m desterre»... Per dir-ho breu: caldria examinar molt més de prop (vull dir: a partir de la seua expressió particular i no sols projectant abusivament damunt d’aquesta una determinada lògica doctrinal de l’època) certs indicis que el pensament amorós de Corella, rere una superfície afectadament canònica, potser no és tan monolític ni tan simple com se sol repetir.

Així hem arribat a la tercera cobla, on assistim a una exhibició d’apassionament tan melodramàtic que ens desvela de sobte, si no l’havíem percebuda ja, la intenció paròdica de tot aquest discurs. Per si en les cobles anteriors no era prou palesa, Corella accentua tan sobtosament l’evidència de la seua ironia en arribar a aquest extrem de dramatisme quasi còmic que ja fa impossible passar-la per alt: després d’invocar passatges bíblics i èpics tremends per a deixar-los en no-res al costat de la gravetat del seu estat d’ànim personal, després d’una declaració amorosa de reminiscències trobadoresques a partir de la qual esperaríem una continuació sostingudament mel·líflua, després d’una banalització de la idolatria que la fa consistir a penes en una imperdonable manca de bon gust, s’ofereix a deixar-se morir de desesperança, però a condició de ser tornat a la vida immediatament, ni que siga per l’escrúpol del què diran. Si en La sepultura, davant la «cruel virtut» de l’amada, apel·lava al judici dels futurs visitants de la tomba, en aquesta ocasió amenaça de muntar una escena capaç d’escandalitzar el veïnat. Si rellegim el poema sota aquest prisma, trobarem que hi ha acumulats, en molt poc espai, un bon grapat de tòpics de la fin’amors: la rememoració del jorn de l’enamorament a primera vista, el vassallatge, l’oferiment de fidelitat exclusiva, el menyspreu de la dama, la sacralització, la bellesa hiperbòlica, l’evocació bíblica, la mitològica, la malaltia amorosa, la mort per amor, l’al·lusió animalística de bestiari²¹, l’apel·lació al judici públic. I finalment, en la tornada, l’esment de la Meca ens indica que en el fons, o tal vegada en un accés de lucidesa, reconeix que l’adoració de què fa objecte exclusiu la seua estimada no és ben bé ortodoxa: mirar la Meca significa «servar els preceptes de la religió mahometana», la qual cosa implica ceguesa respecte a la fe vertadera: metàfora expressiva de l’enlluernament enganyós que pateix, que fa un gir descendent en la irònica lítote del vers amb què es tanca el poema, posant en solfa la funció de la vista com a desfermadora de tot el procés des del vers 5 («si us veig ab fellonia»), passant pel v. 9 («Del jorn que us viu...»), i finalment en el v. 15 («Mas qui bé us veu...»).

I tot això per a concloure que emparentar Sotsmissió amorosa i La sepultura pel simple fet que no s’hi maltracta la destinatària pot ser un principi de classificació d’un esquematisme molt elemental, però deixa pendents no pocs aspectes en virtut dels quals entre aquestes dues composicions tot són diferències. En La sepultura, el tractament del tema de l’amor constant més enllà de la mort és agosaradament imaginatiu, tot i el precedent de Petrarca (Gornall 2002:104-105); la tradició que hi pesa és únicament l’escolàstica, sobretot en el petit sermó de l’estimada, que resumeix, en forma quasi sil·logística, l’intricat problema moral de la bondat o maldat d’una acció en funció del seu fi; el to general és meditatiu, i el remat vol ser, malgrat tot, positiu i esperançat. En Sotsmissió amorosa, la declaració d’amor és voluntàriament tòpica; la tradició a què s’enfronta és la trobadoresca, amb dues gotes d’antic i nou testament i una de cicle troià; el to és exaltat, i en l’últim vers, de colp i volta, fa una lleu reflexió que deixa un poc en suspens tot l’anterior. Si allà ens transmet un sentiment de sincera humilitat i de tristesa resignada, ací és tot ironia, paròdia i desmesura. Fins i tot en el cas, no impossible, que els dos poemes haguessen estat inspirats per la mateixa dona, és clar que Corella, quan va escriure l’un i l’altre, no era ben bé el mateix.

• ANÒNIM (1932), Curial e Güelfa, ed. de Ramon Miquel i Planas, Barcelona.
• ARAMON I SERRA, Ramon (1938), Cançoner dels Masdovelles, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
• BADIA, Lola (1993), «Aucis amors. Teoria i pràctica del desengany d’amor segons Joan Roís de Corella», en: Actas do IV Congresso da Associação Hispánica de Literatura Medieval, vol. 2, Cosmos, Lisboa, pp. 275-282.
• BOHIGAS, Pere (1985), Sobre manuscrits i biblioteques, Barcelona, Curial-Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
• CANTAVELLA, Rosanna (2005), «La percepció de l’amor i el poema 56 d’Ausiàs March», en: Actes del X Congrés Internacional de l'Associació Hispànica de Literatura Medieval, vol. 1, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 507-524.
• CARDENAL, Peire (1957), Poésies complètes du troubadour Peire Cardenal (1180-1278), publiées par René Lavaud, Toulouse, Édouard Privat («Bibliothèque Méridionale», 2.ª sèrie, vol. XXXIV).
• CINGOLANI, Stefano M. (1998), Joan Roís de Corella: la importància de dir-se honest, València, Tres i Quatre.
• DCVB] Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll (1968), Diccionari Català Valencià Balear, tom V, Barcelona, Moll.
• DECat] Joan Coromines (1982), Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III, Barcelona, Curial.
• DEYERMOND, Alan (1993), «Las imágenes del bestiario en la poesía de Joan Roís de Corella», en: J. Romera, A. Lorente i A. M. Freire (eds.), Ex Libris. Homenaje al profesor José Fradejas Lebrero, 1, Madrid, Dep. de Literatura Española y Teoría de la Literatura, UNED, pp. 95-106.
• DI GIROLAMO, Costanzo (1989), I trovatori, Torino, Bollati Boringhieri. N’hi ha traducció catalana: C. Di Girolamo (1994), Els trobadors, trad. de Núria Puigdevall, València, Alfons el Magnànim.
• DRAE] Real Academia Española (2001), Diccionario de la Lengua Española, Madrid, Espasa-Calpe.
• EIXIMENIS, Francesc (1929), Doctrina compendiosa, ed. del P. Martí de Barcelona, Barcelona, Barcino («Els Nostres Clàssics», A, 24).
• EIXIMENIS, Francesc (2003), Àngels e demonis, ed. de Sadurní Martí, Barcelona, Quaderns Crema.
• GORNALL, John (2002), «Stramps and Stanzas: the new interpretation of Corella’s La sepultura», Hispanic Research Journal, vol. 3, núm. 2, pp. 99-106.
• LÓPEZ QUILES, Antoni (2007), Literatura i espiritualitat. Aproximació a l’obra de Corella com a resposta davant Déu i l’home, València, Institució Alfons el Magnànim.
• MARCH, Ausiàs (2000), Poesies, a cura de Pere Bohigas, Barcelona, Barcino («Els Nostres Clàssics, B, 19).
• MARTÍNEZ, Tomàs (2000), «De poesia i lògica corellana: Comentaris a La mort per amor», Estudis Romànics, vol. 22, pp. 197-212.
• MARTÍNEZ, Tomàs (2002), «La poesía de Joan Roís de Corella, entre el amor y la honestidad», en: Juan Casas Rigall i Eva M. Díaz Martínez (eds.), Iberia cantat: Estudios sobre poesía hispánica medieval, Santiago de Compostela, Universidade, Servicio de Publicacións e Intercambio Científico («Lalia, serie mayor», 15), pp. 525-554.
• MARTORELL, Joanot (2004), Tirant lo Blanch, ed. d’Albert Hauf, València, Tirant lo Blanch.
• MARTOS, Josep Lluís (1999), «El Cançoner de Maians (BUV ms. 728): un cançoner d’autor de Joan Roís de Corella», en: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXXIX (= Homenatge a Arthur Terry, 3), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 93-113.
• MARTOS, Josep Lluís (2005), ««Amor és tal que si us obre la porta / tart s’esdevé que pels altres la tanque»: una reinterpretació de la Tragèdia de Caldesa», en: Actes del X Congrés Internacional de l'Associació Hispànica de Literatura Medieval, vol. 1, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 1147-1167.
• MARTOS, Josep Lluís (2009), «Sotsmissió amorosa: uns poemes mal editats de Joan Roís de Corella», Llengua & Literatura, núm. 20, pp. 7-25.
• METGE, Bernat (1975), Obra completa, a cura de Lola Badia i Xavier Lamuela, Barcelona, Selecta.
• MOLINER, María (1984), Diccionario de uso del español, tom I, Madrid, Gredos.
• PANUNZIO, Saverio (ed.) (1963), Bestiaris, vol. I, Barcelona, Barcino («Els Nostres Clàssics», A, 91).
• PRÓIXITA, Gilabert de (1954), Poesies, ed. de Martí de Riquer, Barcelona, Barcino («Els Nostres Clàssics»).
• RIQUER, Martín de (1975), Los trobadores. Historia literaria y textos, vol. III, Barcelona, Planeta.
• ROIÇ DE CORELLA, Joan (1913), Obres de Joan Roiç de Corella, publicades ab una introducció per R. Miquel i Planas, Barcelona.
• ROÍS DE CORELLA, Joan (2004), Poesías, ed. i traducció d’Eduard J. Verger, València, Denes («Colección Calabria-Poesía», 55).
• ROMEU I FIGUERAS, Josep (1984), «Dos poemes de Joan Roís de Corella: A Caldesa i La sepultura», en: Miscel·lània Sanchis Guarner, vol. 1 («Quaderns de Filologia»), València, Universitat de València, pp. 299-308.
• SANT JORDI, Jordi de (2005), Poesies, ed. d’Aniello Fratta, Barcelona, Barcino («Els Nostres Clàssics», B, 26).
• SOLDEVILA, Ferran (1971), Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta.
• TORRÓ, Jaume (1996), «El mite de Caldesa: Corella al Jardinet d’Orats», Atalaya, núm. 7, pp. 103-116.
• VERGER, Eduard J. (1986), «La sepultura de Roís de Corella, amb una postil·la», en: Lola Badia i Josep Massot i Muntaner (eds.), Estudis de Literatura Catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, vol. II, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 357-365.
• WITTLIN, Curt (1991a), Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans («Repertoris de la Secció Filològica», I).
• WITTLIN, Curt (1991b), «Observacions sobre el Psalteri de Joan Roís de Corella i d’altres traduccions dels Salms», en: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXI (= Miscel·lània Jordi Carbonell, 1), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 27-60.