(L'escenari està format per una sèrie de tarimes, a diferents alçades, en les quals es desenvolupen les diverses accions. Al fons, una cortina semi-transparent deixa veure l'orquestra.)

(A primer terme, una actriu canta. La resta de la Companyia balla.)

ET PORTO SOTA LA PELL

(I've Got You Under My Skin)

(Els homes surten d'escena. Resten les dones, cada una d'elles il·luminada per un projector zenital.)

SISSI.-  Per favor, Déu meu, fes que aquest home em telefoni ara mateix... Comptaré fins a cent de cinc en cinc. Ho faré a poc a poc sense trampes, però si quan acabo de comptar, no m'ha telefonat, això s'haurà acabat, entesos? S'haurà acabat! Cinc...

EDIE.-  Per favor, que soni, per favor...

SISSI.-  Deu...

EMMA.-  És l'última vegada que miro el rellotge. Ell em va dir que em telefonaria a les cinc... i ja són les vuit...

SISSI.-  Quinze...

LILY.-  Això s'ha d'acabar. No puc seguir així.

SISSI.-  Vint...

EDIE.-  Un home li diu a una noia que li telefonarà... però després sorgeix alguna cosa que li ho impedeix. No és tan horrible, oi que no? Li pot passar a qualsevol.

SISSI.-  Vint-i-cinc...

MONA.-  Però a mi què m'importa el que li pugui passar a qualsevol? Em tornaré boja si no parlo amb ell.

SISSI.-  Trenta...

TOTES.-  T'odio amor meu!

(Canvi de llum. S'il·lumina l'orquestra. Els homes entren i es distribueixen per l'espai. Som en un «night-club».)

T'ODIO, AMOR MEU

(I Hate You Darling)

SISSI.-  M'agrada aquest lloc. És molt agradable. Saps què és el que més m'agrada? Que té ambient. Molt ambient. Li podríem demanar al cambrer que ens deixés un ganivet ben esmolat i tallar un tros d'ambient per endur-me'l a casa com a record. Demà mateix començaré a col·leccionar records. M'ho recordaràs?

AMIC.-  Què vols prendre?

SISSI.-  No ho sé. Tu què prens?

AMIC.-  Un whisky.

SISSI.-  Doncs jo també. Un de petit per mi.

(Canvi de llum. L'acció se situa en una altra part del mateix espai.)

JOTA.-  Vol ballar, senyora?

LILY.-  Per què no? Encantada.

(Canvi de llum. LILY es dirigeix al públic mentre la resta d'actors queden paralitzats.)

No vull ballar amb ell, no vull ballar amb ningú, ja he vist com balla i sembla una mala imitació d'en Fred Astaire. Per què m'ho ha hagut de demanar? Per què no em pot deixar tranquil·la? Només demano que em deixin estar tranquil·la en el meu racó de barra, dedicada a les meves reflexions nocturnes sobre les meves penes. Li havia d'haver dit que no.

(Canvi de llum. Ens traslladem a un espai irreal.)

JOTA.-  Vol ballar, senyora?

LILY.-  És clar que no! M'estimaria més d'anar a l'infern. No, això, no...

JOTA.-  Vol ballar, senyora?

LILY.-  Sí, gràcies. M'encantaria, però és que estic amb dolors de part. No, això tampoc...

JOTA.-  Vol ballar, senyora?

LILY.-  I tant, ballem per favor...! És tan agradable de conèixer un home que no té por d'encomanar-se el meu herpes...! No, no tenia més remei que dir-li:  (Canvi de llum. Retornem a l'espai real. Els altres reprenen el seu moviment.)  Per què no? Encantada.

(JOTA i SISSI es posen a ballar. Canvi de llum cap a l'altre costat.)

SISSI.-  Et queda bé aquesta corbata que duus.

AMIC.-  És un regal de l'Edie.

SISSI.-  De veritat? Te l'ha regalat l'Edie?

AMIC.-  Sí.

(SISSI pateix com una mena d'atac de «tics».)

Què et passa? No et trobes bé?

SISSI.-  No, no. Estic perfectament.

AMIC.-  Jo també.

SISSI.-  Ets un gran tipus. Crec que ets el meu millor amic. De veritat.

AMIC.-  Vols prendre'n un altre?

SISSI.-  Ho dius seriosament? No ho hauríem de fer.

AMIC.-  Vinga!

SISSI.-  Bé, d'acord, però per mi un de petit.

(Canvi de llum. JOTA i LILY segueixen ballant. Ella sembla extenuada.)

LILY.-  Déu meu, això és molt pitjor del que m'imaginava. Suposo que aquesta deu ser una de les lleis de la vida: Tot és sempre molt pitjor del que una s'imaginava. Però es pot saber què fa? Està boig... Però, idiota, no em donis coces...! No, no, què dius? No m'has fet gens de mal... Ha estat culpa meva, de veritat...

(Segueixen ballant. Canvi de llum.)

SISSI.-  Véns molt per aquí?

AMIC.-  Sí. Dijous passat vaig venir.

SISSI.-  Dijous passat?

(Un altre atac de «tics».)

AMIC.-  Sí. Et passa alguna cosa?

SISSI.-  No, no res. Només que dijous passat em vas dir que em telefonaries i aleshores jo vaig anul·lar una cita que tenia ja que vaig pensar que com que tu m'havies dit que em telefonaries ens veuríem dijous a la nit.

AMIC.-  Em sap greu. Deuria ser un malentès. Jo vaig dir que...

SISSI.-  No, si no passa res. De veritat. T'ho juro. Només que... No ho sé... Jo em pensava que érem bons amics. Sóc tan «burra»...! Els bons amics no existeixen.

AMIC.-  No diguis això.

SISSI.-  O sigui que vas estar aquí amb l'Edie, dijous passat?

AMIC.-  Sí.

SISSI.-  És un lloc molt adequat per a ella.

AMIC.-  Per què?

SISSI.-  Deixant de banda unes mines de carbó, aquest és el lloc on pot dissimular més bé el seu aspecte.

AMIC.-  Doncs jo conec molta gent que la troba guapa.

(SISSI té un altre atac de «tics».)

AMIC.-  Què et passa?

SISSI.-  A mi res. L'únic és que a mi personalment l'Edie sempre m'ha semblat una bèstia a punt de devorar les seves cries.

AMIC.-  L'Edie? Però si va molt ben vestida.

SISSI.-  L'Edie ben vestida? Has dit que l'Edie va ben vestida? Va, vinga, no em prenguis el pèl.

AMIC.-  Ho dic seriosament.

SISSI.-  O sigui que vols dir que tot això que es posa s'ho posa expressament? Però si sempre té l'aspecte d'haver fugit d'un edifici en flames...

AMIC.-  Però si tu mateixa m'has dit que t'agrada molt la corbata que m'ha regalat ella...

SISSI.-  Perquè em feies pena. Qualsevol que dugués aquesta cosa al voltant del coll em faria pena. Provava d'animar-te perquè em pensava que eres amic meu. Amic meu! No tinc cap amic en aquesta vida.

AMIC.-  Estàs plorant...

SISSI.-  I què? Tinc dret a plorar si estic sola al món. Dec estar horrible amb tot el rímmel corregut...

AMIC.-  No, no es nota.

SISSI.-  No em posaré rímmel mai més. La vida és massa trista per portar rímmel. No et sembla horrible la vida? No et sembla fastigosa?

AMIC.-  Vols prendre una altra copa per animar-te?

SISSI.-  No crec que una altra copa m'animés. No em vull animar. Per què m'he d'animar si la vida és terrible?

AMIC.-  Jo prendré un whisky.

SISSI.-  Bé, jo també. Però un de petit.

(Canvi de llum. JOTA i LILY segueixen ballant.)

LILY.-  No sé què és millor... si matar-lo ara mateix amb les meves pròpies mans o esperar que es mori ell pel seu propi peu. No pot seguir ballant així indefinidament...   —14→   Amb una mica de sort, aconseguiré acabar el ball i tornar viva a la barra.

JOTA.-  Li agrada com ballo?

LILY.-  M'encanta. És fantàstic. Abans t'he estat mirant i he quedat impressionada.

(Canvi de llum. Tots els actors ballen sincopadament al ritme de l'orquestra.)

EMMA.-  Bé, me'n vaig.

ÒSCAR.-  Vinc amb tu.

EMMA.-  Per què no te'n vas amb l'Edie? Estic segura que li encantaria.

ÒSCAR.-  I per què me n'hauria d'anar amb l'Edie?

EMMA.-  Bé, suposo que la deus trobar molt atractiva.

ÒSCAR.-  Escolta. He estat parlant amb ella perquè tu no m'has dirigit la paraula en tota la nit. Ni tan sols m'has mirat.

(EMMA se'n va seguida d'ÒSCAR.)

SISSI.-  No em quedaré gaire estona més... no m'agrada aquest lloc. És el típic lloc que li escau a l'Edie.

AMIC.-  Deixa l'Edie tranquil·la.

SISSI.-  Sí, ja sé que és la teva millor amiga... Però és que és horrorosa. És una vaca. No m'agradaria veure't patir per ella. És per això que em sento tan malament. Es per això que se'm corre el rímmel. No, per favor, no m'agafis la mà. Hem de ser honestos amb l'Edie. Has de ser fidel a la vaca burra. És la teva millor amiga.

AMIC.-  Això no és veritat.

SISSI.-  Com que no? Si véns a veure-la cada nit aquí...

AMIC.-  Només vaig venir dijous.

SISSI.-  De veritat?

AMIC.-  No podia deixar-la plantada.

SISSI.-  M'agrada que t'adonis que és horrible. Estava preocupada perquè sóc la teva amiga. No trobaràs una amiga millor que jo.

AMIC.-  T'adones del que val un amic en un món ple d'enemics?

SISSI.-  Sí. Els animals són molt millors que les persones.

AMIC.-  Adoro els animals.

SISSI.-  Jo, com més conec els homes, més m'agrada el meu gos...

AMIC.-  Saps què farem per celebrar que som tan bons amics? Prendrem una altra copa.

SISSI.-  Bé, però per mi un de petit.

(Canvi de llum.)

LILY.-  Li he de dir que estic morta... i aquesta música que no s'acaba mai... Em temo que seguirem així per tota l'eternitat. Ara que, un cop passats els primers cent mil anys, ja no m'importarà. Ja he deixat de sentir dolor... L'única forma d'endevinar que em trepitja és pel soroll dels ossos fracturats. Per davant dels meus ulls passa la pel·lícula de la meva vida. Aquell huracà que vaig viure al Carib, l'accident que vaig tenir amb el cotxe, aquella vegada que la primera actriu li va tirar un cendrer de bronze al director i en lloc de tocar-lo a ell, em va tocar a mi..., aquell estiu que vam naufragar... Ah!... quins temps tan tranquils aquells! Em sembla que començo a delirar. Fins i tot tinc la impressió que l'orquestra ha deixat de tocar... No és possible, no pot ser. Però si s'ha acabat. S'ha acabat! Oh, quina pena. S'ha acabat! Quina ràbia! És un fàstic que s'hagi acabat...!  (JOTA li diu alguna cosa a l'orella i fa un senyal a l'orquestra.)  De veritat? De veritat pots aconseguir que la tornin a tocar?! Oh... seria fantàstic... Seria fantàstic   —16→   tornar a ballar aquesta cançó amb tu... No m'ho puc ni creure!

(MONA i EDIE canten l'estrofa final de la cançó «T'odio, amor meu». Fosc.)

MONA.-  Vuitanta-cinc... que soni, per favor! Que soni... Està tan segur de mi, tan segur... M'agradaria saber per què els homes t'avorreixen quan estan segurs de tu... noranta... noranta-cinc... cent... I si comptés fins a dos-cents?

(Canvi de llum. Tota la companyia està asseguda en diversos nivells, per parelles, en actitud estàtica, com si viatgessin en un tren. Se sent el xiulet característic de les locomotores. ÒSCAR i EMMA entren a escena i s'asseuen al mig. Ella duu un barret.)

ÒSCAR.-  Per fi.

EMMA.-  Sí, per fi.

ÒSCAR.-  Bé, ja hi som.

EMMA.-  Sí, ja hi som.

ÒSCAR.-  Des de fa una bona estona que hi som.

EMMA.-  Bé.

ÒSCAR.-  Molt bé. Com et sents de casada?

EMMA.-  És massa aviat per fer-me aquesta pregunta. Amb prou feines fa tres hores que ens hem casat.

ÒSCAR.-   (Mirant el rellotge.)  Exactament dues hores i vint-i-cinc minuts.

EMMA.-  Però sembla que faci més temps.

ÒSCAR.-  Doncs no.

EMMA.-  Deu ser perquè ara es fa fosc molt d'hora.

ÒSCAR.-  Sí, a partir d'ara les nits es faran molt llargues. Vull dir que es fa fosc aviat.

EMMA.-  Que bonic que ha sigut, oi? T'ha agradat el meu vestit?

ÒSCAR.-  Estaves fantàstica.

EMMA.-  Que bé, la Lu i la Mona estaven encantadores, oi? Totes dues precioses.

ÒSCAR.-  T'he de confessar una cosa. Quan estava dret, esperant la teva arribada, allí davant de l'altar i les he vist, he pensat que la Mona estava impressionant. Tothom la mirava.

EMMA.-  Ah, sí? És curiós. Tothom deia que el vestit era molt bonic, però que ella semblava cansada. Últimament tothom diu que sembla cansada i a mi no m'agrada que facin aquest tipus de comentaris perquè la Mona ja no és una joveneta i no poden exigir-li que ho segueixi semblant.

ÒSCAR.-  Sigui com sigui, estava espectacular.

EMMA.-  M'alegro que ho pensis. I la Lu què t'ha semblat?

ÒSCAR.-  Si t'he de ser sincer, ni l'he vista.

EMMA.-  O sigui que ni tan sols no has mirat la meva germana... Tan dolça com és i tan generosa. I tu ni l'has vist... No t'hi fixes mai. Ja me n'he adonat. La meva germana no t'agrada.

ÒSCAR.-  Sí que m'agrada. M'encanta. Es una noia fantàstica.

EMMA.-  No et pensis que necessita els teus elogis. Tant li és a ella que t'agradi o no. El que passa és que a mi em resulta molt desagradable que no t'agradi. Penso que quan tornem de viatge i visquem a casa nostra se'm farà molt dur d'acceptar que el meu marit no pot veure la meva germana i que no vol saber res de la meva família. No et pensis que no me n'he adonat. Ara, que si no els vols veure, pitjor per tu. Tu t'ho perds.

ÒSCAR.-  Però, què dius? Què significa això que no vull veure la teva família.

EMMA.-   (Interrompent-lo.)  Molts es casen i es pensen que seran molt feliços però després fracassen perquè a un no li agrada la família de l'altre.

ÒSCAR.-  Però, per què t'enfades? Escolta'm, és el nostre viatge de noces. La nostra lluna de mel. Què vols, que   —18→   ens barallem? En fi, suposo que deus estar una mica nerviosa.

EMMA.-  Nerviosa jo, per què? No estic gens nerviosa.

ÒSCAR.-  No vols treure't el barret? Què et sembla si fem el propòsit de no barallar-nos mai?

EMMA.-  Ho sento. Estic una mica rara. El casament i aquest tren... Tot és tan diferent... És una cosa molt seriosa. Em fa pensar... No et molestarà que pensi, oi? D'acord, no ens barallarem mai. No serem com els altres. No ens barallarem ni serem desagradables l'un amb l'altre, oi que no?

ÒSCAR.-  No, de cap manera.

EMMA.-  Em treuré el barret. Em molesta. Vols deixar-lo aquí dalt? T'agrada?

ÒSCAR.-  Et queda bé.

EMMA.-  T'agrada de veritat, sí o no?

ÒSCAR.-  No hi entenc massa i segur que és una meravella. A mi el que m'agradava era aquell blau que tenies. Era una monada.

EMMA.-  Molt bé. El primer que em dius després de ficar-me en un tren que m'allunya de la meva família i del meu ambient és que no t'agrada el meu barret. La primera cosa que li dius a la teva esposa és que té molt mal gust pels barrets. És fantàstic.

ÒSCAR.-  Vinga, nena, jo no he dit això.

EMMA.-   (Interrompent-lo.)  No t'adones que aquest barret costa una fortuna? Mentre que aquell horrible barret blau que tant t'agrada era de rebaixes.

ÒSCAR.-  Tant se me'n dóna del preu. Jo l'únic que dic és que m'agradava aquell barret blau. No hi entenc, de barrets. Aquest m'encantarà quan m'hi acostumi.

EMMA.-  És una llàstima que no t'hagis casat amb una noia que porti els barrets «baratos» que a tu t'agraden. Per què no t'has casat amb la Mona?

ÒSCAR.-  Per favor estimada, deixem-ho estar.

EMMA.-  Per què no t'has casat amb la Mona? Ella no   —19→   s'ho hauria pensat dues vegades. No hi ha gaires homes disposats a casar-s'hi. És una pena que no t'hi casessis tu. Estic segura que haguessis sigut molt més feliç.

ÒSCAR.-  Què m'importa a mi la Mona? Em pensava que era la teva amiga... Jo no m'hi hauria fixat mai si no fos per això.

EMMA.-  Doncs avui ben bé que t'hi has fixat. El dia del nostre casament. Tu mateix has dit que quan eres a l'església no feies altra cosa que pensar en ella. Davant mateix de l'altar. En presència de Déu.

ÒSCAR.-  Escolta, amor meu. No ho hauria d'haver dit. Ha estat una cosa absurda que m'ha passat pel cap. Em pensava que et faria gràcia.

EMMA.-  Doncs no me n'ha fet gens.

ÒSCAR.-  Sí, ja ho he vist... No ens barallarem mai més, oi?

EMMA.-  No, mai més. El nostre matrimoni no fracassarà. No ens barallarem com quan estàvem promesos. Ara que ja estem casats tot anirà sobre rodes.

ÒSCAR.-  Voldria dir-te tot el que tu ets per mi. Però és que jo...

EMMA.-  Digues...

TU HO ETS TOT

(You Are The Top)

(Tornen a seure als seus llocs.)

EMMA.-  Em dones el barret, amor meu? Ja és hora que me'l posi. Gràcies. Em sap tant de greu que no t'agradi...

ÒSCAR.-  Però si m'agrada.

EMMA.-  Has dit que no. Has dit que el trobaves horrorós.

ÒSCAR.-  Jo no he dit això. Estàs boja.

EMMA.-  Potser sí que estic boja. Moltes gràcies. Però tu has dit que no t'agradava.

ÒSCAR.-  Escolta'm, per favor. Ningú ha dit això. T'asseguro que aquest barret m'agrada. Com més el miro, més bonic el trobo. Crec que és esplèndid.

EMMA.-  Això no és el que has dit abans.

ÒSCAR.-  Prou, amor meu. Prou. Per què hem de discutir per això? M'encanta aquest maleït barret! Vull dir m'encanta el teu barret. M'encanta tot el que et poses. Què més vols que et digui?

EMMA.-  Vull que em diguis això, però que m'ho diguis d'una altra manera.

ÒSCAR.-  He dit que és magnífic i ho és.

EMMA.-  De veres? Ho dius sincerament? Que bé...! Em sabria molt greu que no t'agradés el meu barret... Seria... No ho sé... Crec que seria un mal començament...

ÒSCAR.-  Doncs, ja ho saps. El teu barret em torna boig. Qüestió resolta. Ah, petitona... bonica meva, no tindrem cap mal començament. Mira... som a la nostra lluna de mel. Molt aviat serem un matrimoni com tots els altres, vull dir... vull dir que estem arribant i anirem a l'hotel i tot anirà bé. Vull dir... Bé, fixa't... tu i jo casats... vull dir... Ja hi som.

EMMA.-  Sí, ja hi som.

(Entra la música «Miss Otis Regrets» i apareixen tots els altres per l'esquerra i fan la coreografia del telèfon.)

LILY.-  Escolti...

JOTA.-  Digui.

EDIE.-  Oh! Quina alegria, sentir-te! No saps com...

JOTA.-  Digui?

MONA.-  Em sents? Jo et sento molt bé. Em sents ara?

AMIC.-  Per qui demana?

SISSI.-  Per tu. Sóc jo, estimat. Intenta sentir-me, per favor. Sóc jo.

ÒSCAR.-  Qui?

EMMA.-  Jo. No em reconeixes? Sóc jo, amor meu, jo.

MONA.-  Amor meu, sóc jo. No em reconeixes?

JOTA.-  Ah, hola! Com estàs?

MONA.-  Estic a punt de tomar-me boja. Què serà de nosaltres, vida meva?

JOTA.-  No et sento. Parla més fort. No pots parlar més fort?

MONA.-  No puc cridar per telèfon.

JOTA.-  Escolta. Per què no m'escrius? Ho faràs? Jo també t'escriuré.

MONA.-  Escolta'm. He de parlar amb tu. M'estic tornant boja.

JOTA.-  Escriu-me demà. Ho faràs?

MONA.-  Que t'escrigui! Si no sé la teva adreça. He hagut de passar per la teva oficina perquè em donessin el teu número de telèfon.

JOTA.-  O sigui que te l'han donat... Escolta. Aquesta conferència et costarà un ull de la cara.

MONA.-  I què? Em moriré si no puc parlar amb tu. Què et passa, amor meu? No vols que parlem? Ja no... Ja no t'agrado? És això? Diga-m'ho. És això?

JOTA.-  Què dius? No et sento.

MONA.-  Per favor. Quan tornaràs? Et necessito moltíssim.

JOTA.-  Precisament volia escriure't demà per explicar-t'ho. Espera un moment. Truquen a la porta.

(Entra LILY. Es besen. JOTA li fa un gest demanant silenci.)

Endavant, endavant nois. Deixeu els abrics per aquí i seieu. El whisky és a l'armari i el gel per aquí... Poseu-vos còmodes. Com si estiguéssiu al bar. De seguida acabo...

Escolta. Han arribat uns amics de la meva germana i no em deixen sentir res. Tal com estan les coses, em sembla que m'hauré de quedar un temps més aquí.

MONA.-  No, no. No ho facis. Per favor. T'he de veure...! O véns tu o vindré jo. No puc seguir així.

JOTA.-  Au, vés a dormir i demà t'ho explicaré tot per carta.

MONA.-  Amor meu, ajuda'm. No pengis. Diga'm alguna cosa que m'ajudi a passar la nit. M'estimes? Per l'amor de Déu, digues que m'estimes.

JOTA.-  Escolta, ara és una mica violent. Ja t'escriuré demà. Gràcies per telefonar-me. Bona nit.

MONA.-  No, no pengis. No pengis! Espera un moment! He de parlar amb tu. Parlaré tranquil·lament sense plorar. Per favor, amor meu! Per favor!  (S'interromp la comunicació i se sent el senyal de comunicar.)  No, no, no! Vull parlar amb tu, amor meu!

LILY.-  Una de les teves amigues?

JOTA.-  Ahà.

LILY.-  La Pi?

JOTA.-  No. La Mona.

LILY.-  Hauries d'apartar-te d'aquest grup de bruixes ressentides que es consideren les teves amigues. Tu et mereixes alguna cosa millor i no ho dic per gelosia. Gelosa, jo? Per Déu...! Si estigués gelosa, ho estaria d'algú que valgués la pena i no d'aquestes burres, estúpides, vagues, inútils, egoistes, histèriques, vulgars, promíscues i nimfòmanes dominades pel sexe!

JOTA.-  Estimada!

LILY.-  Ho sento. No volia referir-me a les teves amigues, pobretes. Al cap i a la fi no saben com és de dolç i d'excitant quan estem tu i jo sols. Per què ho és, oi?

JOTA.-  Mmmm...

LILY.-  Ah, no! Em vas prometre que oblidaries allò de dimecres passat. Ho vas prometre. No sé per què vaig fer-ho. Diga'm que no va ser tan terrible com sé que va ser.

JOTA.-  Amor meu, mai no t'havia vist comportar-te d'una manera tan espantosa.

LILY.-  Sí, sí, ho sento, ho sento. Vaig ser una nena dolenta. Estic desfeta, estic trencada en mil trossets. No podries fer res per ajuntar-los?  (JOTA l'abraça i la besa. Tots dos cauen per terra.)  Vull dir-t'ho ara. Vull dir-te que allò de dimecres no tornarà a passar. El que tenim és massa preciós per vulgaritzar-ho. Et prometo que mai no seré com les altres.

(Sona el telèfon.)

JOTA.-  Ja està sonant aquest maleït telèfon.

LILY.-  Et molesta?

JOTA.-  No contestaré. Deixem que soni.

LILY.-  No, no has de fer això. He de ser adulta i forta. A més, sigui qui sigui és lluny. A l'altre extrem de la línia, i jo sóc aquí.

JOTA.-   (Parlant per telèfon.)  Ah, hola! ja has arribat? Què tal? Si... No... No puc... em sap greu... Estàs bé? Per què no em telefones demà? Adéu xata.  (Penja.)  Déu meu...!

LILY.-  Com està l'estimada Sissi?

JOTA.-  En plena forma. Diu que m'ha de dir una cosa molt important.

LILY.-  No crec que sigui la seva edat.

JOTA.-  Diu que és massa fort per dir-m'ho per telèfon.

LILY.-  Aleshores sí que deu ser la seva edat. Deu tenir por que no la confonguis amb el seu número de telèfon.

JOTA.-  Per què perdem el temps parlant de la Sissi?

LILY.-  Vindrà a la ciutat aquesta nit?

JOTA.-  Al final, no.

LILY.-  És clar que vindrà. Baixa dels núvols. Si pensa que pot veure't vindrà volant com un rat-penat sortit de l'infern. Però tu no vols veure-la, oi?

JOTA.-  Jo?

LILY.-  Bé, suposo que sí que vols veure-la... Si té una cosa tan important per dir-te... tu la voldràs veure... Mira, escolta, a mi pots veure'm sempre que vulguis. No és imprescindible que ens veiem aquesta nit. Per què no li telefones i li dius que vingui? Per favor, no et preocupis per mi.

JOTA.-  Sabia que reaccionaries així. Per què em dius aquestes coses? Saps molt bé que l'última cosa que desitjo és veure la Sissi. Saps com desitjo d'estar amb tu. Ah, que difícil que és entendre les dones...!

LILY.-  A mi no em diguis dones.

JOTA.-  Ho sento, amor... No volia insultar-te.

LILY.-  En realitat el que jo desitjava era sentir-te dir que   —27→   vols estar amb mi. Necessito que m'ho diguis. Això em fa viure.

JOTA.-  Això ja ho saps sense que jo t'ho digui.

LILY.-  Suposo que tens raó, però és que jo necessito estar segura dels teus sentiments. Al principi, quan això nostre era com una festa, jo no tenia dubtes. Aquell primer dia que em vas treure a ballar no necessitava cap seguretat. Però, és que n'hi ha tantes... que necessito sentir-te dir que m'estimes a mi i no a cap altra. De vegades penso que el millor seria no veure't més. Pensa en el que jo sento quan li dius a la Sissi que has de sortir amb uns amics de la teva germana. Per què no li has dit que estaves amb mi...? Et faig vergonya? Eh? Digues.

JOTA.-  Per favor... no sé per què li he dit això... Suposo que ho he fet perquè era la sortida més fàcil. Potser actuo així perquè sóc dèbil.

LILY.-  Dèbil tu? No em facis riure.

JOTA.-  Quan algú fa qualsevol cosa per evitar una escena és que és dèbil.

LILY.-  I quina és doncs la relació entre vosaltres dos, perquè ella et pugui muntar una escena si s'assabenta que estàs amb una altra dona?

JOTA.-  Que se'n vagi a l'infern la Sissi! (Ell l'abraça i la besa.) 

LILY.-  I jo com sé que la manera com parles de la Sissi quan estàs amb mi, no és la mateixa que li parles de mi quan estàs amb ella?

JOTA.-  Sisplau. Deixa-ho estar.

(Sona el telèfon.)

LILY.-  Crec que està sonant el telèfon... contesta, per favor. He d'anar al bany.

(Ella surt. Ell parla per telèfon.)

JOTA.-  Eh? Ah, sí hola... Com estàs, bonica? Quan, ara? No, és que ara me n'he d'anar. He quedat amb uns amics de la meva germana. És un compromís i no me'n puc deslliurar. Sigues bona noia, vés a dormir d'hora i demà et sentiràs molt millor. Què? Sí, molt... Si més tard puc, ho intentaré, però no t'asseguro res. Au sigues bona noia. Adéu bonica.

LILY.-  Amor, diga'm una cosa. Per aquí a la vora hi ha alguna hípica on lloguin cavalls salvatges?

JOTA.-  Com dius?

LILY.-  Perquè si n'hi hagués una, m'agradaria que hi telefonessis i n'encarreguessis uns quants. Vull demostrar-te que per molt que m'estirin no penso moure'm ni un mil·límetre de la meva ferma decisió de no preguntar-te qui t'ha trucat.

JOTA.-  Vols un cocktail? Et ve de gust una cigarreta? Te l'encenc. Estàs bé?

LILY.-  No puc més. He perdut tota la meva força de voluntat. Tota. Potser demà la trobarà l'assistenta quan passi l'aspirador... Qui t'ha telefonat?

JOTA.-  Ah... això? Una senyora de la que no cal dir el nom.

(S'abracen i es besen. Sona el telèfon.)

LILY.-  Contesta abans que em torni boja.

JOTA.-  Tant de bo sigui algú que s'equivoca.  (Al telèfon.)  Digui... ah, hola, com estàs estimada? Ah, sí? És que vaig sortir amb uns amics de la meva... vull dir... vaig estar fora fins molt tard. No, jo no et vaig dir que fos segur. Em vas estar esperant? Quina pena, jo t'havia dit que potser vindria. Sí, sí, però procura ser raonable. Ha sigut un malentès. Per què no et tranquil·litzes? No, amor, aquesta nit no puc. He quedat amb una persona. Sí. Sí. No, no, no, no és res del que tu   —29→   t'imagines. No, per favor, no. No vinguis aquí, per favor. No hi seré. D'acord. Mira, si et poses així, no puc parlar amb tu. Ja et trucaré demà. Segur... Adéu.

(Ella s'ha posat l'abric i es disposa a anar-se'n.)

JOTA.-  Què fas?

LILY.-  Ho sento molt però he de tornar a casa.

JOTA.-  Per què?

LILY.-  Me'n vaig perquè no aguanto més. Bona nit i moltes gràcies pels teus deliciosos cocktails. M'han animat moltíssim. Estic estupendament.

JOTA.-  No ho facis això, per favor. T'ho demano. És exactament allò que vas fer dimecres passat.

LILY.-  Sí i exactament pel mateix motiu. Podries tornar-me la meva mà? Gràcies. Bona nit i bona sort.

JOTA.-  Molt bé. Com tu vulguis.

LILY.-  Com jo vulgui? No té res a veure amb el que jo vull. Simplement em sembla que et sentiràs molt més còmode si et deixo sol amb les teves telefonades.

JOTA.-  Però de debò creus que em ve de gust parlar amb aquestes estúpides? Què vols que faci? Que despengi el telèfon?

LILY.-  No és mala idea. Suposo que això és el que vas fer dimecres passat quan me'n vaig anar, perquè en arribar a casa et vaig telefonar desesperada i tu no paraves de comunicar.

JOTA.-  No és cert, devia saltar el número. Em vaig quedar sol aquí.

LILY.-  Això ho dius tu.

JOTA.-  A tu no et menteixo.

LILY.-  Aquesta és la mentida més escandalosa de totes les que m'has dit. Bona nit.

JOTA.-  Bona nit.

LILY.-  En fi, lamento que s'acabi així. No pots tenir-les a elles i a mi. Tu mateix. Bona nit.

JOTA.-  Amor meu, torna a ser com abans. Dolça i tranquil·la. Anirem a sopar a un lloc agradable, on poguem conversar.... d'acord?

LILY.-  Bé, si tu creus que...

JOTA.-  Ho crec.

(Es besen. Sona el telèfon.)

LILY.-  Déu meu! Vés, contesta, contesta, maleït semental! T'odio... t'odio, amor meu!

(LILY se'n va corrent.)

SÓC UN GIGOLÓ

(I'm A Gigolo)

(Fosc.)

LILY.-  Cent noranta... Per què no ha de sonar aquest maleït telèfon? Per què no, a veure? Per què no pot sonar? Cent noranta-cinc... Fes-ho d'una vegada «trasto» horrible, lluent i maleït! Et trencaré aquesta cara negra i presumida que tens! Dos-cents! Vés a l'infern!

EDIE.-  I si comptés fins a tres-cents? Dos-cents cinc, dos-cents deu, dos-cents quinze, dos-cents vint... Potser li ha passat alguna cosa, un accident... dos-cents vint-i-cinc...   —32→   No, no vull imaginar-me una cosa així... dos-cents trenta, dos-cents trenta-cinc... No puc imaginar-lo estès a terra, mort, dos-cents quaranta... Tant de bo fos mort!

(Sona el telèfon. EDIE despenja.)

SOLDAT.-   (En off.)  Nena, sóc jo.

EDIE.-  Ei, ets tu? Quina sorpresa! No t'esperava... Des d'on truques?

SOLDAT.-  Estic en una cabina. Tinc poques monedes. He aconseguit un permís.

EDIE.-  Ah, sí? I com és això...? Quan véns? Quants dies?

SOLDAT.-  Et sento molt malament. Tu em sents bé?

EDIE.-  Et sento perfectament. Aquí fa molt mal temps... i allà, fa molta calor o què?

SOLDAT.-  Escolta... se m'acaben les monedes i aquí hi ha una cua de de tios que volen trucar. Només tinc un permís de vint-i-quatre hores. Bé, fins d'aquí una setmana, fins dijous a les cinc.

EDIE.-  No pengis, no pengis, espera, parlem una mica...

(Sona el senyal que s'acaben les monedes i es talla la conversa. Ella resta sorpresa amb l'aparell a la mà. Entra l'ALTER EGO i la veu tal qual.)

ALTER EGO.-  Què et passa? Per què fas aquesta cara de pomes agres?

EDIE.-  M'ha trucat. Per dir-me que ve de permís.

ALTER EGO.-  I per això fas aquesta cara tan trista?

EDIE.-  M'ha penjat el telèfon. Li he demanat que parléssim més, però se sentien unes altres veus rient i fent broma i ell els ha fet més cas que no pas a mi.

ALTER EGO-2.-  Bestieses! Aquesta vegada aprofita el seu permís. La darrera vegada que us vàreu veure el teu comportament va ser absurd.

EDIE.-  Era la primera vegada que el veia d'uniforme. Em va ser impossible connectar amb ell.

ALTER EGO-3.-  Aquesta vegada no has de malgastar ni un sol minut. Només tens 24 hores. No et passis tota l'estona lamentant-te del poc temps que teniu. Ell no en té cap culpa.

EDIE.-  És cert, ni tan sols li vaig fer un petó quan se'n va anar.

ALTER EGO-4.-  Bé, doncs suposo que hauràs après la lliçó. Aquest permís ha de ser perfecte.

EDIE.-  Sí, és la meva segona oportunitat. No li he de parlar de com l'enyoro ni del malament que m'ho passo. No m'he de queixar.

ALTER EGO.-  Pensa que disposes d'un llarg dia i d'una llarga nit. Tens molta sort.

DES D'AQUEST MOMENT

(From This Moment On)

(Sona el timbre de la porta amb insistència.)

EDIE.-  Sisplau, que tot surti bé. Que no m'equivoqui. Que tot sigui meravellós.  (Obre la porta.)  Ja havia sentit el timbre, no cal que truquis tant!

SOLDAT.-  Em pensava que no volies obrir.

EDIE.-  Vaja. O sigui que no puc ni posar-me les sabates.

(S'abracen.)

SOLDAT.-  Amor meu...

(Es besen.)

EDIE.-  I què? Com va? Estic contenta de veure't.

SOLDAT.-  Estàs preciosa!

EDIE.-  Bé.

(Pausa.)

SOLDAT.-  Molt bé.

EDIE.-  Bé, no podem passar-nos tota l'estona dient bé. Vinga, passa i seu, tenim tot un dia per endavant, no és fantàstic? Per cert, i la bossa?

SOLDAT.-  No... no l'he dut. L'he deixat a l'estació. Em temo que no tinc bones notícies...

EDIE.-  Què passa?

SOLDAT.-  Ens han retirat tots els permisos. Hem d'anar directament al nou destí. El tren surt a les sis i deu.

EDIE.-  Em sembla horrible, em sembla fastigós.

SOLDAT.-  Si, ja ho sé, però no hi ha res a fer. És la guerra.

EDIE.-  I no hi podies fer res? No podies dir-los que fa sis mesos que no ens veiem? Que l'única oportunitat d'estar junts són aquestes miserables 24 hores? No podies explicar-los què significa aquest permís per mi? Eh? No podies?

SOLDAT.-  Per favor... som a la guerra...

(Entra l'ALTER EGO i li fa un gest demanant calma a l'EDIE.)

EDIE.-  Ho sento. Perdona'm. Em sap greu haver-ho dit. Tot és tan difícil...

SOLDAT.-  Tots estem igual. Imagina't... els nanos esperaven aquest permís amb tanta il·lusió.

EDIE.-  I a mi, què m'importen els nanos? Sembla que siguin l'única cosa que t'interessa.

SOLDAT.-  Escolta, no tenim temps d'enfadar-nos.

EDIE.-  Ja ho sé, però és que no puc!

(S'abracen i es besen.)

SOLDAT.-  Ah! Si sabessis com he enyorat això! Si sabessis què és tornar a jeure en un llit decent!

EDIE.-  Ah, ho dius pel llit. M'alegro que t'agradi.

SOLDAT.-  Què et passa?

EDIE.-  No res... ni tan sols m'has preguntat com estic. Em sento completament a part, exclosa...

SOLDAT.-  Però si ha estat la primera cosa que t'he preguntat! De tota manera, no fa falta preguntar-t'ho perquè ja es veu. Estàs preciosa.

EDIE.-   (Somriu.)  T'agrada el vestit?

SOLDAT.-  Molt. Sempre m'ha agradat molt com et queda aquest vestit.

EDIE.-  Aquest vestit és nou. L'estreno avui per l'ocasió.

SOLDAT.-  Tens raó. Ho sento. El color negre et queda molt bé.

EDIE.-  En moments com aquests voldria anar vestida de negre per altres raons.

(Torna a entrar l'ALTER EGO i li recrimina a EDIE la seva actitud.)

SOLDAT.-  No diguis això. Explica'm coses. Què has fet tot aquest temps?

EDIE.-  Res.

SOLDAT.-  I el Night Club?

EDIE.-  Avorrit. Mortalment avorrit.

SOLDAT.-  No has sortit amb ningú?

EDIE.-  No.

SOLDAT.-  Doncs, què has fet?

EDIE.-  Quan arribo a la nit? Em quedo asseguda aquí, faig mitja, llegeixo novel·les de detectius que després descobreixo que ja havia llegit...

SOLDAT.-  Mal fet! És una bestiesa que et passis els vespres aquí asseguda, avorrint-te. Per què no surts més?

EDIE.-  Detesto sortir amb dones soles.

SOLDAT.-  I per què has de sortir amb dones soles...? Tenim molts amics... Per què no surts amb ells? Ets tonta si no ho fas.

EDIE.-  No se m'havia acudit que ser fidel fos una ximpleria.

SOLDAT.-  Exageres. Pots anar a sopar amb un home i no per això has de ser-me infidel.

EDIE.-  No tens ni idea del que representa per mi estar sola, aquí, entre aquestes parets...

SOLDAT.-  Sí que me'n faig càrrec, dona...  (Agafa una cigarreta de sobre una tauleta i se n'adona de la revista que hi ha al damunt.)  És la d'aquesta setmana. Encara no l'he llegit...

EDIE.-  Endavant, llegeix, llegeix... Espero que la meva presència no et destorbi...

SOLDAT.-  No estic llegint. El que passa és que no sé què dir-te quan et comportes així. Ja sé que t'ho estàs passant malament... Però no creus que et compadeixes una mica massa de tu mateixa?

EDIE.-  Si no ho faig jo, qui ho farà?

SOLDAT.-  Però, per què sempre vols que et compadeixin? Si estàs perfectament... M'agradaria pensar que quan no hi sóc, t'ho passes bé.

EDIE.-  Senyor tinent, vostè és molt més noble que no pas jo.  (Li fa un petó al front.)  O això, o m'amagues alguna cosa...

SOLDAT.-  Calla!

(S'abracen. Ell mira el seu rellotge. Ella se n'adona.)

EDIE.-  Ja està bé!

SOLDAT.-  Com passa el temps...! Només ens queda una estoneta, amor meu.

(Tornen a besar-se.)

SOLDAT.-  M'agradaria banyar-me. Et pots aixecar, nena?

EDIE.-  Vas a banyar-te?

SOLDAT.-  Sí, no et fa res, oi?

EDIE.-  No, de cap manera. Sempre m'ha semblat una forma molt agradable de matar el temps.

SOLDAT.-  És que després d'un viatge en tren...

EDIE.-  Naturalment.

SOLDAT.-  Aniré de pressa.

EDIE.-  Penses llegir a la banyera?

SOLDAT.-  Si sabessis com he esperat aquest moment! Una banyera plena d'aigua calenta! Al campament només hi ha dutxes col·lectives i tothom et dóna pressa perquè surtis.

EDIE.-  No pots oblidar-te per uns instants del campament?

SOLDAT.-  No trigo ni cinc minuts.

(EDIE canta una estrofa de la cançó «Des d'aquest moment».)

SOLDAT.-   (Off.)  Què passa? Què vols?

EDIE.-  No vull res, res...! Tinc tot el que una dona pot desitjar, oi?

SOLDAT.-   (Off.)  Què dius, no et sento?

EDIE.-  No res!

(L'ALTER EGO la increpa. EDIE li dóna l'esquena.)

SOLDAT.-  Nena, no tenim res per netejar el llautó?

EDIE.-  Doncs mira, no... Ni tan sols no tenim res de llautó.

SOLDAT.-  És que volia enllustrar la sivella.

EDIE.-  Però, per l'amor de Déu...! Ens queden deu minuts i vols enllustrar la sivella...?

SOLDAT.-  Deu haver-hi una gamusa per aquí...

EDIE.-  I a sobre dius que no et vull entendre... Tu si que no entens ningú..., excepte els teus companys pilots d'aviació. Una colla de sonats.

SOLDAT.-  No són una colla de sonats. Són uns nanos fantàstics i guanyarem la guerra...!

EDIE.-  Ja ho sé... ja ho sé... Arrisquen la vida. Ho donen tot.

SOLDAT.-  No parlis en aquest to.

EDIE.-  No parlo en cap to. Què t'has pensat? Em poses frenètica amb el teu uniforme... Sí, ja ho sé, ja ho sé. El que vosaltres feu és molt important... i les vostres dones no us poden oferir res. Vosaltres no us sentiu mai sols. El fet d'estar junts us fa ferms i estables. Però, per què no intentes entendre'm? No entens que tot el que dic és   —39→   el resultat de l'admiració i de la por i del trencament? Això és el que em fa parlar d'aquesta manera i al mateix temps odiar-me per haver parlat. M'entens, amor meu?

SOLDAT.-  Nena, per favor, no suporto tots aquests embolics i tu tampoc.  (Mira el rellotge.)  Bé, me n'haig d'anar...

EDIE.-  És clar.

SOLDAT.-  M'hauria de posar la guerrera...

EDIE.-  Naturalment...

SOLDAT.-  Adéu... Ja et telefonaré.

CADA COP QUE EM DIU ADÉU

(Every Time We Say Good-bye)

SOLDAT.-  Escolta, et penses que me'n vaig per gust? Et penses que vull estar lluny de tu? Et penses que això és el que m'agradaria fer en aquests moments? No puc parlar, ni tan sols no puc pensar... Si pensés no podria acomplir el meu deure. Però això no vol dir que m'agradi fer el que estic fent. Vull estar amb tu, que és el que toca i tu ho saps molt bé.

(Es besen. Ell se'n va. EDIE acaba la seva cançó. Fosc.)

(Apareixen els tres actors, en pijama, a primer terme de l'escenari. Darrera seu, les noies ballen.)

AU, FEM-HO!

(Let's Do It)