Tres notes sobre el «Jardinet d'orats»
Josep Guia i Marín
Tinguen per fals lo que fón de mon viure |
| Joan Roís de Corella (1435-1497) | ||
El petit poema de Joan Roís de Corella conegut com La mort per amor, delitosament musicat per Raimon:
no va aparèixer imprès fins a l'edició de l'obra de Corella feta per Ramon Miquel i Planas, l'any 1913 (p. 427), el qual el va prendre del manuscrit procedent de la biblioteca dels Mayans (f. 140v), conservat avui a la Universitat de València. Aquesta cobla també ens ha pervingut, igualment esparsa, a través del manuscrit R. 14 17 (f. 50) del Trinity College de Cambridge, que conté moltes obres de Corella, totes elles copiades, sense fer constar els noms de l'autor ni del copista, pel notari de Tortosa Lluís Palau, que fou perseguit per la Inquisició; l'existència d'aquest manuscrit corellà fou donada a conèixer per Pere Bohigas, l'any 1923.
Nogensmenys, al manuscrit Jardinet d'orats ―el títol original del qual, d'acord amb Curt Wittlin, devia ésser Jardinet d'enamorats―, conservat a la Universitat de Barcelona, també hi figura aquesta composició (f. 156v, de la numeració actual), amb alguna variant respecte al text reproduït més amunt. Jaume Turró, que l'ha estudiat detingudament (1996), insisteix a fer notar (p. 288, n. 22; p. 270, n. 25; p. 283, n. 83) que la peça va passar desapercebuda a Miquel i Planas (1913) i, en les descripcions respectives que feren del Jardinet, també a Massó i Torrents (1914) i a Miquel i Rossell (1958).
Que el poema funcionava com a composició independent ens ho demostra el fet de la seva conservació individuada en dos manuscrits, el de València i el de Cambridge. Al Jardinet d'orats, però, la cobla no figura esparsa, és a dir, aïllada, sinó formant part d'una altra composició. No consta a la taula general del manuscrit on, a continuació de la rúbrica «Versets fets per Joan Moreno a huna filla del Governedor de València», vénen els títols de dos poemes de Romeu Llull, interpolats al cançoner. Així, doncs, Narcís Gual, el notari que va copiar els textos, no el considerà com a peça autònoma, ja que, de fet, és la cobla final dels Versets, la qual cosa es manifesta tant per la continuïtat gràfica de l'escriptura (la sèrie de les caplletres de les estrofes és clarament unitària) com per l'enllaç de la rima: la del darrer vers de les estrofes quartetes dels Versets és en -anta, com la del primer vers de la cobla, seguint en això la pauta general de la composició, on el darrer vers de cada estrofa rima amb el primer de la següent. Vegem-ho, poc més o menys:
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Aclarida, doncs, la qüestió de les omissions ―Narcís Gual i, amb ell, Miquel i Planas, Massó i Torrents i Miquel i Rossell no consideraren el poema com a peça separada―, se'ns planteja una altra qüestió de més envergadura: Com és que una cobla de Corella figura com a l'estrofa final d'una composició de Moreno? Dues explicacions possibles es poden apuntar i ambdues topeten amb alguns tòpics a l'ús.
Una primera possibilitat és l'existència real d'una certa col·laboració literària entre Corella i Moreno, la qual cosa trencaria el tòpic del Corella àulic, allunyat dels poetes satírics. Aquesta col·laboració ja la vaig defensar, a partir d'una anàlisi fraseológica comparativa, en l'article «Corella també en menjava, d'olives» (1996), on donava raons per pensar que Corella s'amagava, a Lo procés de les olives, darrere del pseudònim «lo Síndic del Comú de Peixcadors», d'una banda, i darrere del nom «Baltasar Portell», d'altra, el qual nom, ara, l'he de conceptuar com a d'un autor fictici, que hi és interposat en lloc de Corella, i no com a un pseudònim d'aquest, perquè he trobat documentat un personatge que es diu així, Baltasar Portell, a la València de la primeria del XVI.
L'altra possibilitat és que la composició a la filla del Governador de València fos tota de Corella i que ens hi trobàrem, una vegada més, amb un canvi d'autoria en obres d'aquell cavaller mestre en sacra teologia, presumptament condemnat per la Inquisició a callament perdurable, segons les dades aportades per Víctor Balaguer (1880), comentades per Joan Fuster (1989: 80). Al capdavall, l'obra atribuïda a Moreno es troba al bell mig d'un continuum ―saltant-nos els afegits de composicions de Romeu Llull― d'obres de Corella, de més de quaranta folis, si més no:
- «Visió del judici de Paris»
- (folis 151-161v, de la numeració originària)
- «Lletra d'amor per mestre Corella a Caldesa» i «Lletra del predit a ella mateixa»
- (foli 162; arrencat i perdut)
- «Versets a una filla del Governador de València»
- (folis 163-164v; el 163 també arrencat i perdut)
- Dos poemes interpolats de Romeu Llull
- (bifoli, amb la numeració 165 repetida, afegit a l'11è quadern del cançoner, segons l'estudi de J. Turró)
- «Història de Josef»
- (folis 166-193v)
No deixa de ser curiosa l'analogia que presenta el que acabem de dir amb el que s'esdevé en una altra part del Jardinet d'orats, on també hi ha una obra adjudicada a Moreno, després de diverses obres de Corella, algunes de les quals també arrencades i desaparegudes, però que consten a l'índex. Així:
- «Història de Leànder i Hero»
- (folis 131-141, de la numeració originària; el 141, on acabava l'obra amb l'epitafi reproduït al Tirant i el paràgraf final, arrencat i perdut)
- «Les tres lliçons de morts per mossèn Corella»
- (f. 141; aquesta composició també ha desaparegut del Còdex Maiansià)
- «Lletra d'amor feta per lo predit»
- (foli 142; arrencat i perdut)
- «Lo psalm de Miserere mei en castellà»
- (foli 143; arrencat i perdut)
- «Cobles de Joan Moreno en llatí e en romanç»
- (foli 144)
És possible que aquestes Cobles en llatí e en romanç comencessin al foli 143v, ja que, en altres dos manuscrits que les conserven, contenen dotze versos inicials que manquen al Jardinet d'orats. Nogensmenys, a més de la coincidència assenyalada, en aquest cas s'esdevé que l'obra atribuïda a Moreno consta com a d'un altre autor ―Simó Pastor― en aquells altres dos manuscrits: el Cançoner de Paris (ms. esp. 225) i el Cançoner de l'Ateneu. I de Simó Pastor no es coneix cap dada biogràfica, segons el que diu Ramon Aramon (1961). Així, doncs, si l'atribució a Moreno no és segura en el cas de les Cobles en llatí e en romanç, perquè hauria de ser-ho en el cas dels Versets a una filla del Governador de València?
En qualsevol cas, si la hipòtesi de Fautoría de Corella sobre els Versets sembla massa agosarada, no queda altra opció que la de la col·laboració entre ell i Moreno, amb la qual cosa, d'una vegada per totes, deixaríem de considerar l'autor dels apassionats i sarcàstics versos a Caldesa, i de tantes obres censurades, com si fos una «mòmia beata», en expressió irònica de Joan Fuster, o com si fos només un escriptor grandiloqüent i aristocratitzant.
El Jardinet d'orats ens ha transmès l'única còpia conservada de l'obra coneguda com a Col·loqui de dames, editada fidelment per Ramon Miquel i Planas (1911), en la qual es conta com un home vell assisteix, impotent i escandalitzat, a un raonament desenfadat i procaç que mantenen una casada, una beata i una vídua, assegudes en els bancs de la Seu de València, mentre s'hi celebra l'ofici de Divendres Sant. No hi consta cap autor, per bé que Miquel i Planas (1913: LXXXII-LXXXIV) conjecturà, tot tímidament i en estil indirecte, simulant un diàleg per posar en boca d'altri el que ell no gosava dir, que l'autor devia ser Corella, donada «la coincidència en parlar d'una mateixa cosa en termes semblants», observable entre els versos del Col·loqui de dames i els versos de Corella adreçats a Caldesa, com ara:
1) Que Caldesa devia ser la muller del Sanxo Caldes esmentat al Col·loqui (vers 1061), ja que totes dues dones, a més de la coincidència del nom, hi són descrites seguint «un idèntic retrat moral».
2) Que Caldesa, en els versos de Corella, és indigna de la indulgència que hom podia guanyar a la Seu de València i que, en el Col·loqui, a part de la localització del diàleg en la mateixa Seu, abunden les idees paral·leles.
3) Que al Col·loqui s'al·ludeix el Corbaccio i la guerra de Troia, tòpics habituals en Corella.
Tot i això, Miquel i Planas, a desgrat d'afegir l'observació que el Col·loqui de dames «ens ha pervingut pel mateix camí d'altres obres indubtables de mossèn Corella», es desdigué de la seva hipòtesi per raons, diguem-ne, morals, ja que adjudicar el poema al mestre en sacra teologia «seria una mala obra contra l'escriptor, la memòria del qual volem singularment enaltir». Amb raó va dir mossèn Barrera, del Col·loqui de dames:
|
Nogensmenys, la conjectura inicial de Miquel i Planas em sembla ben encertada, ja que són abundants i significatives les concordances lèxiques, fraseològiques i temàtiques que hi ha entre el Col·loqui de dames i les obres de Corella, especialment el poema A Caldesa i el Debat ab Caldesa. El primer ha estat transmès pel Còdex de la Maiansiana (f. 135v), pel manuscrit R. 14 17 de Cambridge (f. 39), pel Jardinet d'orats (folis 143v-144) i pel manuscrit esp. 479 de París (f. 76); el Debat únicament ens ha arribat pel Jardinet d'orats (folis 187v-190, de la numeració actual), amb tres entrades, a la taula: «Cobles de mossèn Corella a Caldesa», «Resposta de Caldesa a mossèn Corella» i «Cobles esparses de Caldesa», donant-se la circumstància censora, una vegada més, d'haver estat arrencat el nom de Corella del foli 189, on comença aquella duríssima cobla esparsa contra Caldesa, que diu:
|
Per cert, que aquell amb qui jagué Caldesa, aquell de qui, a la Tragèdia de Caldesa, Corella es lamentava «que la persona del galant que ab ella reposat havia, era en extrem no conforme al delicament de tan tendra donzella» ―quin canvi de registre entre el vers i la prosa!―, el Ferruix Bertran de la cobla era ―tenia el mateix nom, si més no― una persona en carn posada, existent a l'època, patró de galeres mercantils, fill del mercader convers de Barcelona Ferrer Bertran i pare dels mercaders valencians Guerau i Joan Bertran, la qual cosa, tanmateix, no treu que la matèria del cicle de Caldesa fos literària i no real. Ferruix Bertran ja era mort l'any 1472 (Arxiu de Protocols del Patriarca, notari Francesc Pintor, núm. 22555).
No és ara el moment d'ocupar-nos amb detall de les concordances susdites, però ampliaré la primera de les analogies aportades per Miquel i Planas i en donaré d'altres. Al Col·loqui de dames, la vídua de Sanxo Caldes ―el cognom del marit, posat en femení, designava la muller: Caldesa―, explica que, de fadrina, fou teixidora:
|
| (versos 450-453) | ||
la qual condició és coincident amb el que Corella diu de Caldesa:
|
i la concordança ve encara reforçada pel fet que, en ambdues composicions, hi ha una mateixa associació lèxica, amb la presència dels mots «publicadora» i «publica» en els versos que segueixen als que contenen, respectivament, els mots «teixidora» i «teixidor».
Així mateix, quan, cap a la fi del Col·loqui (versos 1021-71), la vídua és repassada per la beata, aquesta diu d'aquella: «Com se'n va brava esta lleona!», «es diu servida com a deessa», «per marit la tinga basta qual no troba», «foguejant paella de verí», «ha ops la viuda faldes amb la mascara?», «de negra somarrada senyal aduga!»..., mentre que Corella li diu a Caldesa: «brava culebra», «miracles fareu, deessa, sens falta», «pendrien-ne [foc] de vós, que en sou molt basta», «pendre'n porà com d'una gran foguera», «baladre... fort verinós», «portau foc davall les vostres faldes», «vestiu samarró»...
No sempre, però, es donen les concordances entre la Caldesa corellana i la vídua del Col·loqui, ja que, a l'inici de l'obra, en presentar el vellet la casada i en presentar-se aquesta, s'hi diu que és «molt galana» i, a tres versos de distància, que té «gentil donaire», mentre que Corella diu a Caldesa «sou galana» i, igualment a tres versos de distància, «mostrau gest gentil». I ben a prop d'aquestes expressions, en una composició i en l'altra, es troben les rimes «galtes/faltes» i «falta/galta», respectivament. Així mateix, «gentil i falaguera» és la casada del Col·loqui, situada en «lo camp de gentilesa» i «molt falaguera» és la Caldesa de Corella, per qui «se condol e plany gentilesa».
Altres vegades, els penjaments escrits contra Caldesa apareixen adreçats, en el Col·loqui de dames, a una senyora o altra, present o absent. Així, Caldesa serà filla d'una «bagassa pública» i la mare d'un fadrí de qui parla la beata és «una gran bagassa»; Corella li diu, a Caldesa: «us espolsau sens tota peresa», mentre que la beata malparla d'una dona que entra a la Seu: «esta que entra, com s'espolsa barbadament!» i la vídua lloa un seu amant: «tostemps té, a prop lo sacrari, l'espolsador»; Caldesa és «dona baratera» i «molt baratera» i, segons la beata, una de les filles del rector és «plena de baratería»; Corella diu de Caldesa: «en dubte estic que fósseu mai donzella» i la casada diu d'una dona: «viuda par e no donzella»; Corella acusa Caldesa: «enfengeu quant pugen sens mil los defectes» i la beata acusa la casada (quan aquesta ja ha marxat, és clar): «enfingeix de terça regla»; els amors de Caldesa són «aspres metzines» i ella és «una aranya» i una «senyora sabuda», alhora que la beata descriu un grup d'altres dones, així:
|
| (versos 488-99) | ||
Totes les concordances reportades, amb moltes altres que n'hi ha ―entre les quals, les que concorden el Col·loqui de dames amb el Tirant lo Blanc―, serien difícils d'explicar, excessives casualitats, com a producte literari d'autors diferents. Uns mateixos resorts lèxics i fraseològics al voltant d'uns mateixos motius constitueixen un tret estilístic difícilment transferible.
El Col·loqui de dames, que ocupa els folis 197-218 de la numeració actual del Jardinet d'orats, consta a la taula del cançoner amb el títol anotat degudament, de la mateixa mà que la de l'incipit de la taula, que diu:
Rúbrica de totes les obres contengudes en lo present libre, scrites de mà de mi, Narcís Gual, notari, del qual són scrites l'any de la nativitat de nostre Senyor 1486. |
Aquesta datació de 1486 apareix en altres llocs del cançoner, sempre escrita per mans posteriors, com ha observat Jaume Turró (1996: 272). La crítica no ha posat en dubte la declaració de Narcís Gual, però...
En el parlament inicial de la casada, aquesta dama, exempta de modèstia, fa una extensa lloança del propi cos, on podem llegir:
|
| (versos 114-19) | ||
de manera que la referència que s'hi fa a les piles de la Llotja podria proporcionar-nos una data a quo per a la redacció de l'obra.
Tot fa pensar que, en efecte, la menció ateny tota la seva força metafòrica si es tracta de la Llotja nova, aquella que es va construir a la plaça del Mercat, començada l'any 1482, «en manera que la fàbrica e obra de la dita Lotja corresponga a la noblea de la dita Ciutat», que fou acabada «a 19 del mes de març de l'any 1498, a quatre hores après mig jorn, dia de S. Jusep, [quan] se més la darrera pedra de la bolta de la Lonja nova» i que, per sort, encara s'hi pot contemplar com a veritable patrimoni de la Humanitat. No és gens estrany, doncs, que un escriptor coetani esmentés aquella obra «molt magnífica e bella», construïda per tal que «aquesta insigne república sia ennoblida e decorada de tal e tant noble Logia», de la qual tots els valencians n'estaven orgullosos i els estrangers en restaven admirats.
La construcció dels vuit pilars centrals de la Llotja s'inicià el novembre de 1492 i encara hom continuava alçant-los durant tot l'any 1494, segons la documentació de l'època aportada per Salvador Aldana (1988: 64-65, 267), on les mencions a «les piles» de la Llotja són explícites i abundants. També ens ho conta, igualment, el viatger alemany Jeroni Münzer, visitant de València l'octubre de 1494: «És una casa alta, construïda de pedra tallada i amb columnes esveltes... És quasi acabada fins al sostre, que també estarà enllestit en breu temps... Els arquitectes asseguraren que els caldrà encara dos anys per finir-la completament». No crec que la casada cofoia del Col·loqui de dames comparés el seu cos amb les piles de la Llotja vella, que potser ni en tenia.
Si el Col·loqui de dames és, doncs, del 1493 o posterior ―i si és de Corella, ja sabem a què es dedicava la «mòmia beata», a més d'enllestir Lo Cartoixà, en els darrers anys de la seva vida―, el consegüent canvi de datació del Jardinet d'orats pot tenir conseqüències importants per a la història de la literatura catalana de la fi del XV. Tanmateix, en aquesta nota acabaré formulant senzillament una pregunta, amb la qual, conjecturant-ne la resposta, tornaríem la vista cap a la mateixa institució esmentada més amunt. Per què Narcís Gual va avançar deliberadament, a l'any 1486, la datació del seu treball?. No és forassenyat pensar que ho fes per una raó de pes, com devia ser evitar problemes amb la Inquisició espanyola, la qual començà les seves actuacions, a Barcelona, l'any 1487. A més, cal tenir en compte que Narcís Gual no copià el Jardinet d'orats com a notari, ja que, com ha observat Jaume Turró (1996: 289), l'abreviatura de notari que apareix a l'incipit de la taula, hi ha estat afegida posteriorment, després de raspar la paraula que hi havia escrita.
Si tot això fos així, tindríem un altre exemple del fet, ja assenyalat per Jordi Ventura (1978), que la Inquisició va capgirar, per dir-ho suaument, l'evolució normal de la cultura catalana, en l'època clau del trànsit a la modernitat.
- ALDANA 1988: Salvador Aldana, La Llotja de València, València, Consorci d'Editors Valencians.
- ALMINYANA ed. 1984: Obres de Joan Roig de Corella, 2 vols. (al volum segon es reprodueix, en facsímil, el còdex de la biblioteca Maiansiana), a cura de mossèn Josep Alminyana, València, Del Cenia al Segura.
- ARAMON 1961: Ramon Aramon, «Algunes poesies bilingües en cançoners catalans», Estudis romànics 9 (1961) 85-126.
- BALAGUER 1880: Discurs de D. Víctor Balaguer pronunciat en València als 29 de juliol de 1880, ab motiu dels Jochs Florals que celebra Lo Rat Penat, Barcelona, La Renaixensa.
- BOHIGAS 1985: Pere Bohigas, Sobre manuscrits i biblioteques, Barcelona, Curial/Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
- CARBONELL ed. 1973: Joan Roís de Corella, Obra profana, a cura de Jordi Carbonell, València, Albatros.
- CONCA 1994: Maria Conca, Teoria i història dels proverbis catalans, Aplicació a l'estudi d'un corpus paremiològic del segle XVI, Tesi doctoral, Universitat de València.
- GIMENO & PITARCH ed. 1982: Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI, a cura de Lluís Gimeno i Vicent Pitarch, València, Tres i Quatre.
- GUIA 1996: Josep Guia, «Corella també en menjava, d'olives», Revista de Catalunya 105 (març 1996) 83-114.
- GUIA 1996b: Josep Guia, De Martorell a Corella. Descobrint l'autor del «Tirant lo Blanc», Catarroja-Barcelona, Afers.
- FUSTER 1989: Joan Fuster, Llibres i problemes del Renaixement, València, Institut de Filologia Valenciana/Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
- MIQUEL I PLANAS ed. 1911: Cançoner satírich valencià, a cura de Ramon Miquel i Planas, Barcelona, Biblioteca Catalana.
- MIQUEL I PLANAS ed. 1913: Obres de J. Roiç de Corella, a cura de Ramon Miquel i Planas, Barcelona, Biblioteca Catalana.
- ROMEU 1984: Josep Romeu, «Dos poemes de Joan Roís de Corella: A Caldesa i La sepultura», Miscel·lània Sanchis Guarner, v. I, Universitat de València.
- TURRÓ ed. 1996: Romeu Llull, Obra completa (en apèndix, s'hi inclou la descripció i estudi codicològic del Jardinet d'orats, publicada anteriorment al Boletín Bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, 1992), a cura de Jaume Turró, Barcelona, Barcino.
- VENTURA 1978: Jordi Ventura, Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, València, Tres i Quatre.