Interioritats. La Fonoteca de Materials de Jordi Reig

Primer que res vull donar les gràcies a Josep Forcadell i al Servei de Promoció del Valencià de la Universitat d'Alacant per haver organitzat una cosa tan estranya com aquest curs, si tenim en compte com estan les coses ara mateix en l’àmbit de la promoció de la cultura popular.

He de dir que jo no estic en Al Tall des del començament. Prèviament havia treballat durant vuit anys amb Els Pavesos. Podria dir-se que lluitàvem en la mateixa guerra, però des de trinxeres distintes. Però no hi porte 35 anys, com Vicent Torrent i Manuel Miralles, sinó 24; «només» 24.

Vicent i Manolo, Manolo i Vicent. Heu vist una pel·lícula protagonitzada per Walter Matthau i Jack Lemmon, que prové d’una obra de teatre, i que es diu L’estranya parella? No podeu imaginar-vos dos individus amb un tarannà més divergent que aquests dos. En general totes les persones amb qui he treballat des que estic en Al Tall (músics, cantants, gent de producció) tenen personalitats molt fortes, ben diferenciades. Pràcticament l’únic vincle que tenim o hem tingut en comú és que combreguem amb la idea motriu del grup: fer música valenciana a partir de la recerca d’eixa mateixa música. Indaguem on és, com és… i quan ja creiem que la sabem i l’entenem, la fem. A la nostra manera, és clar.

En aquest sentit, de vegades tinc la sensació que funcionem com un club privat altament restringit: ens reunim set persones els dimecres, sopem, fem l’acostumada xarrada de sobretaula on no deixem canya dreta, i assagem una bona estona. Sempre en el mateix local d’assaigs, una casa de poble a Massanassa. Potser aquest és un dels factors que han contribuït a la longevitat d’Al Tall, haver tingut sempre el mateix lloc —relativament còmode— per a assajar.

A mi em diverteixen bastant més els assaigs que les actuacions. Discutim molt en els assaigs: que si l’acord que poses no li va bé… que si aquella segona veu no ajuda que destaque la melodia principal… que si açò que m’has escrit és massa difícil per a tocar-ho… que de difícil res, el que passa és que tu no saps tocar… De vegades discutim intensament, i altres vegades arribem a les mans, fins i tot. Però ens ho passem pipa. El paper socialitzador de l’assaig, en tots els tipus de música, és innegable.

Ara vos parlaré de la Fonoteca de Materials. Vicent ja vos n’ha explicat les motivacions, és a dir, el «perquè» i el «per a què». Jo vos contaré el «com».

La Fonoteca de Materials

El 1984, des de l’aleshores denominada Conselleria de Cultura i Educació i a instància de Vicent Torrent, es va posar en marxa una iniciativa pedagògica que consistia a proposar als escolars de l’últim cicle d’educació general bàsica, xics i xiques entre 12 i 14 anys de totes les comarques valencianes, que gravaren en cinta de casset totes les cançons tradicionals que recordaren els seus pares, oncles, avis, veïns o coneguts. La proposta va tenir molt bona acollida i es van organitzar equips de treball vinculats a centres escolars coordinats pels professors, es va proporcionar als alumnes unes fitxes que havien d’omplir amb dades de cada mostra (nom de l’intèrpret, relació amb l’alumne, data d’enregistrament, text si n’hi havia) i una altra fitxa amb les dades generals de la casset i altres informacions. Se’ls van donar unes pautes a seguir quant a la manera de gravar i d’aconseguir que els comunicants se sentiren a gust i desinhibits, i el mateix curs 1984-85 va començar la campanya que es va denominar Tallers de Música Popular i que es va perllongar durant set cursos, fins al 90-91.

Amb això es van aconseguir diverses fites. La més immediata va ser apropar els alumnes al fenomen de la música tradicional viva, ja que en aquella època era ja perceptible la desconnexió respecte a l’entorn cultural tradicional, una desconnexió provocada, sobretot, pels models de la societat moderna i pel fàcil i ràpid accés dels joves al consum de les músiques per al comerç. Però indirectament també va donar altres fruits. Es va crear una quantitat de materials escolars altament reutilitzables: l’equip que coordinava la faena es va haver de «posar les piles», i va haver de confeccionar material pedagògic en forma de fitxes, cassets, programes, documents de conscienciació… i al seu torn, les gravacions que anaven arribant a la Conselleria provocaven l’elaboració de recursos didàctics com quaderns de treball, manuals divulgatius, concerts didàctics, instruccions per a construir instruments, textos vinculats amb audicions… Tot això orientat al fet que la totalitat de la població escolar es beneficiara dels resultats de les campanyes de recopilació.

A més, amb aquest mètode es generaven documents sonors directes, sense passar per les transcripcions. En la majoria dels casos les transcripcions de música popular estan filtrades per la mateixa educació del transcriptor (generalment educat en la música «culta» occidental), i no només no reflecteixen tots els elements musicals presents sinó que tampoc ofereixen cap informació sobre assumptes de gran interés etnomusicològic com la relació entre la música i la vivència humana, els processos de transformació habituals en la música tradicional o les expressions musicals vinculades a persones concretes allà on viuen, entre altres omissions.

Referent a això he de fer un advertiment. Per a contrarestar el perill que corre la memòria musical, les transcripcions són bastant ineficaces. A València tenim cançoners amb centenars de pàgines de música tradicional transcrita amb l’objectiu exprés de preservar-la, que han fracassat estrepitosament en aquest propòsit preservatiu. De vegades la imminència de la pèrdua d’una música que viu en l’oralitat és justificació suficient per a acumular papers escrits amb signes musicals, sense caure en el compte que aquestes transcripcions seran àmpliament insuficients per a recuperar la tradició si no es compta amb aquella oralitat perduda.

Però amb els Tallers es van recollir documents sonors sense filtre. En finalitzar la darrera campanya escolar hi havia acumulades quasi un miler de cassets convenientment documentades en les dependències de la Conselleria. Repetisc: quasi mil cassets, 971 per a ser exactes, amb un nombre indeterminat de mostres en cadascuna. Algunes només estan gravades per una cara, altres estan plenes de cançons molt curtes, en altres hi ha espais en blanc. No podem saber exactament quantes mostres tenim perquè estem en ple procés de digitalització de les cassets. Partint d’aquest magma es tornaren a enregistrar amb mitjans tècnics més professionals aquelles mostres que en el seu moment es van considerar més interessants, i amb aquest material i altres aportacions sonores localitzades per vies diferents, no només mitjançant els Tallers, i també gravades professionalment, va ser senzill escometre l’edició de la Fonoteca de Materials.

Observeu que la iniciativa ha donat lloc a tres fons sonors distints: la Fonoteca, les gravacions escolars i les gravacions professionals, que prompte començarem a digitalitzar també.

Als encartaments dels primers volums de la Fonoteca, encara en vinil, es pot llegir:

La Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana és un recull de músiques tradicionals gravades pels seus usuaris naturals, persones no professionals i normalment no dedicades a interpretar música popular més que en accions determinades de treball o de festa o en celebracions puntuals del cicle de l’any. Es tracta d’un compendi de materials sonors sense intervenció arranjadora, reelaboració o manipulació de cap tipus, que intenta ser un mirall de la realitat musical que aflora (o aflorava) de manera natural en la societat valenciana. Pretén ser una mostra de totes les músiques que s’han produït en la dialèctica de la permeabilitat i la resistència que ha donat forma al sentit estètic de la gent: la permeabilitat a formes foranes que es van anar decantant en la nostra sensibilitat al llarg dels segles, i la resistència, avui més vulnerada que mai, de l’entranyable codi expressiu de l’entorn immediat.

Encara que la Fonoteca s’hauria d’haver creat potser 20 o 25 anys abans que quan va començar, el 1985, la realitat és que compta amb trenta volums editats amb distints criteris (per ciutat, per comarca, per gènere, amb mostres diverses…), un volum doble d’aparició imminent que es titularà Antologia de la dolçaina i el tabal, i enguany s’ha reeditat amb un canvi en el format el volum 25-26, Antologia del cant valencià d’estil. Ara per ara sembla que la Fonoteca de Materials és una de les compilacions editades més extenses i documentades sobre música tradicional vinculada a un territori concret que pot trobar-se en l’àmbit europeu.

Bé. Això és la narració oficial. Cal dir que al segon any d’engegar la proposta, el conseller de torn va recomanar a Vicent que «això estava molt bé, però ara calia començar a fer altres coses diferents». Torrent, aterrit, va decidir mimetitzar-se amb la paret i el mobiliari d’oficina per tal de passar desapercebut, i va continuar enregistrant, recopilant i editant. I gràcies a ell tenim el que tenim.

Usant la Fonoteca com a treball de camp i aplicant a les mostres de música tradicional uns criteris d’anàlisi morfològica semblants als que es poden emprar per a analitzar obres de música «culta», a més de realitzar estudis contextuals des del punt de vista metodològic i conceptual de l’etnomusicologia, algú suficientment grillat com el que subscriu va arribar a aïllar algunes característiques de la música tradicional i folklòrica valenciana. No exposaré ací la taxonomia d’aquestes característiques perquè no ve al cas, però sí que vos diré que s’han d’inscriure en el marc general de la música mediterrània. I que la música tradicional valenciana és més interessant, més rica i més diversa del que en principi podria semblar.

Interioritats

Per tant, Al Tall s’alimenta de música tradicional valenciana? Sí. Però no necessàriament, no exclusivament. En tal cas, quins elements de la música tradicional valenciana poden detectar-se en el repertori d’Al Tall? La resposta a aquesta pregunta pot donar lloc a una tesi doctoral, o almenys suscitar un estudi bastant profund. I no tot el món tindria capacitat per a fer-lo. Però així i tot, sé que hi ha gent interessada a escometre una investigació d’aquesta magnitud, per tant, no els xafaré la guitarra.

Ramon i Josep Vicent ja vos han parlat de la riproposta. Per a fer riproposta, igual que per a fer restauració, és necessari ser competent en música tradicional valenciana, conéixer-la a fons. Ensopeguem així per primera vegada amb la qüestió de la competència musical.

Els músics de música «culta» que es van apropar al llarg del s. XX a la música tradicional, una música en la qual no tenien competència, van intervenir-hi quasi exclusivament amb una sola tècnica: harmonitzar la melodia, és a dir, afegir-li acords —per a piano, guitarra o cor mixt— una vegada regularitzada i temperada. No es van interessar per altra cosa que no fóra la melodia.

En Al Tall, on la competència en música tradicional valenciana és com el valor en la mili: «se’ns suposa», anem més enllà de la simple harmonització. Nosaltres treballem els elements del llenguatge musical que hem pogut identificar com a propis. N’esmentaré tres. Utilitzem el tempo com a discurs expressiu a través de canvis de velocitat, canvis de mètrica, accelerandos i ritardandos per a separar seccions, és a dir, com a generadors d’estructura, i sobretot incorporant els ritmes aksak, abundants en la tradició, que ens han donat una altra perspectiva de l’element rítmic de la música. De l’ús tan pobre del ritme que fa no sols la música «culta» occidental, sinó també el rock, el pop, la música per al comerç o el jazz.

Així mateix treballem l’afinació. El sistema temperat a penes té cabuda en l’expressivitat popular. Si s’escolta la Fonoteca, l’afinació segons el sistema temperat no apareix només que en l’orgue del Misteri d’Elx. Ni les veus, ni les dolçaines ni els instruments de les bandes populars en fan ús; i de les guitarres i els instruments de dobles cordes caldria parlar-ne. En Al Tall, com que les veus i la dolçaina hi són ben presents, l’afinació atemperada també constitueix un element expressiu.

Òbviament, també treballem les veus. Amb l’ús d’escales modals (el mode de mi, omnipresent en tota la música popular del Mediterrani), l’aplicació de l’afinació atemperada, el treball de les ornamentacions, la preocupació per la conjunció harmònica… Paolo Scarnecchia afirma que «en el Mediterrani predomina la dimensió melodicovocal». Però també diu que la hipervocalitat, amb l’afegit de gestos sonors, es proposa establir una comunicació immediata en la qual el valor musical predomina sobre el contingut verbal (p. 57). Amb tots els respectes, en això dissentim, perquè els textos elaborats i compromesossón una de les característiques fonamentals del grup. Però aquesta no prové del món tradicional, on predominen els textos comprensibles per les classes socials subalternes que han usat aquesta música.

Ací hauria d’haver proporcionat exemples sonors de cadascuna d’aquestes utilitzacions del llenguatge musical en forma de localització en el repertori del grup, però la falta de temps fa que això no siga possible. A més deixaré aquesta investigació per a Ramon Canut i el seu equip.

Amb tot, hi ha exemples obvis i immediats: el Darrer diumenge d’octubre és L’u de la Font de la Figuera amb la lletra canviada; les Tocates de corregudes de galls de Callosa d’en Sarrià articulen totes les intervencions instrumentals de la cançó Europ eu!

Però hi ha influències més encobertes o conceptuals que no tenen tant a veure amb la música tradicional. En aquest sentit seria interessant rastrejar de quina manera la filosofia improvisada del jazz impregna tot el disc Tocs i vares, fins a quin punt està present allò que la indústria musical va anomenar després «fusió» en el Xarq Al-Andalus, què hi ha de música New age en l’Europ eu! o de quina manera van influir les noves tecnologies, en bolquers el 1988, en la gestació (no sols l’enregistrament) de Xavier «el Coixo».

I en arribar a aquest punt vull fer esment d’una tasca que sol passar desapercebuda, però que és indispensable: l’arranjament musical. Per a qui no sàpiga què és això li posaré un exemple. Una jota d’un poble de l’Alcalatén la interpreten una quantitat indeterminada de guitarres, alguns instruments de dobles cordes i diverses veus. Si volem tocar aquesta jota en Al Tall, hem de canviar-li la instrumentació per a adequar-la a alguna de les possibles formacions del grup, que inclourà instruments que no estan en l’original (baix i bateria com a mínim); i cal que siga recognoscible, cal capturar-ne l’essència.

En aquest procés, l’arranjador ha d’inventar coses, crear música i distribuir-la, conéixer bastant a fons els instruments i les veus del grup i, a més, ha de ser competent en música tradicional valenciana i també en algun altre tipus de música, perquè necessàriament ha de fer una barreja d’estils. Per tant, fer un arranjament és traduir al llenguatge musical particular d’Al Tall, un llenguatge que ha anat construint-se al llarg dels anys, l’expressivitat d’una peça de música tradicional o la intenció de qui haja creat un text i una melodia amb alguns acords. Que sol ser Vicent.

No trac aquest tema perquè jo en faça, d’arranjaments. És mentida, ho mencione precisament per això. Però hi ha molts altres músics que n’han fet.

Hi ha molts nivells d’arranjaments: individuals, col·lectius, mixtos, parcials per seccions, oberts als suggeriments dels companys, tancats hermèticament… cada arranjament és un món. Però, segons el meu parer, sempre haurà de convergir de manera sinèrgica amb els propòsits de l’autor, ja siga la recreació col·lectiva, diacrònica i anònima d’un poble o la invenció puntual d’una persona amb nom i cognoms. I a més de capturar l’essència de la cançó, l’arranjament haurà de vehicular la ideologia, les creences i les inquietuds personals de l’arranjador, a pesar que els músics, per a expressar-nos, només ens podem valdre d’un llenguatge asemàntic com és la música.

Jordi Reig, octubre del 2010

• Tornar al índex de comunicacions