El palau de vidre

Gabriel Janer Manila

Qualsevol dia seria bo per explicar la història d'aquell príncep. La petita història, quasi insignificant, d'un príncep solitari.

Hauria de començar la narració dels fets amb les paraules rituals dels vells relats: Això era i no era un príncep que vivia en un palau de vidre; en un vell palau perdut entre boscos i pedres, prop d'un camí que ningú no sabia on anava a parar.

Això era i no era un príncep afortunat que vivia en un palau de vidre...

Potser no era de vidre, aquell palau; ni el príncep era afortunat, ni era -qui sap?- tan sols un príncep.

Cada matí, en despertar-se, escampava la vista a través de les reixes de la finestra i observava els darrers estels de la nit, encara lluents. Tan lluents com els diamants d'una corona.

Més d'una vegada havia pensat que, si arribava a ésser rei, portaria la corona cinturada d'estels. Fins i tot havia arribat a escollir-los un a un, a l'hora de l'alba, poc abans d'esvanir-se amb la primera llum del dia.

Havia reparat que la desaparició dels estels coincidia amb el trespoleig dels soldats, cada matí, a l'hora en punt del canvi de guàrdia. Com si el fregadís de les botes sobre la terrada esborràs la lluentor clara dels estels.

Potser per això arribà a avorrir-les, aquelles passes, el trepig de les botes. I pensava que més valdria que no hi hagués soldats, guardians sobre els murs del vell palau de vidre.

Llavors tornava a tancar els ulls i escoltava el silenci blau de la matinada, les passes de la guàrdia, el xeric d'un ocell solitari.

-Pobre ocell! -exclamava el príncep-. ¿Què hi fas, tan sol, entre els arbres obscurs del meu jardí?

Somiava sovint, el príncep.

Deia:

-Sóc el príncep Sulayman de Montverd.

-El príncep de Montverd? -preguntava algú.

-Sóc el príncep Sulayman -insistia.

-Però...

Després que els guardians havien ocupat els seus llocs i ja no se sentia el trespoleig, el príncep s'aixecava del llit, doblegava la màrfega i s'espolsava la son amb quatre grapades d'aigua fresca. Llavors, la llum envaïa la seva cambra, mentre el dia creixia.

L'apassionava observar detingudament el jardí, de matinada. Des de la finestra, el jardí de palau. La frescor de la nit aviva les fulles de les plantes.

-El meu jardí és bell i tranquil -assegurava el príncep-, amb arbres que floreixen tots els matins, i ocells pintats, i nenúfars de seda... El meu jardí és un paradís blau.

Des de la finestra -un finestrell enreixat de tres pams- observava el seu jardí particular, el príncep de Montverd, i sentia que li creixien al cor, els ocells, i els arbres, i la seda dels nenúfars... De sobte els arbres escampaven les branques i les fulles creixien en les venes del príncep. Els ocells s'enamoraven sota la seva pell.

Més enllà del jardí, en les terres que s'escapaven de la llum -voltava el castell un encadenat de focus elèctrics-, entre les ombres, passava un camí. Una carretera asfaltada a través de la qual circulaven contínuament els cotxes, els camions de càrrega, els autocars de passatgers -esbarts de turistes que, en passar per allí, giraven el cap perquè volien veure, ni que fos un instant, el palau de vidre-, les motos, els esportius, els descapotables...

El fascinaven, sobretot, les motos que passaven com un llamp i alçaven la terra de les voreres del camí. Fins a la cambra del príncep arribava la seva força vertiginosa, la remor salvatge, el nervi impetuós, trepidant de les motos.

Si li ho haguessin fet dir no hauria pogut respondre, el príncep de Montverd. A vegades pensava que no sabia res del seu passat, i no se'n recordava de com havia anat a parar al palau de vidre, ni de com eren els pares, ni quin havia estat el seu viure.

Comprenia que la memòria li havia fugit, ales de pluja, més enllà del temps i de l'espai, pels camins invisibles de la fosca.

Si tractava de recordar-lo, el passat, difícilment podia confegir les idees. Aleshores se'l representava en forma de boira. Com una boira opaca a través de la qual no podia destriar quasi res.

A vegades, tant s'esforçava a penetrar-la, aquella boira, que aconseguia percebre algunes ombres. Les mirava de primcompte, mentre cercava d'interrogaries en secret per si podia descobrir alguna cosa nova.

-Qui sou, ombres ocultes? -preguntava.

Les ombres, emperò, mai no responien als seus interrogants. Llavors pensava que potser mai no havien existit, aquells fantasmes, que se'ls havia inventat el seu pobre magí.

Tot i que vivia en el palau de vidre, vora un jardí blau, el príncep Sulayman de Montverd no era feliç.

Cada matí, després de doblegar la màrfega i espolsar-se la son amb quatre grapades d'aigua fresca, sortia a la clasta del palau i començava a córrer. Un home d'uniforme -el príncep pensava que era el seu senescaldirigia la gimnàstica quotidiana.

Sovint hi acudia tota la gent que habitava el palau, a la clasta: majordoms i cuiners, soldats i coronells, perquè no consentien que el príncep hagués de córrer sol durant tant de temps.

La gimnàstica durava una hora rodona.

Sonava la trompeta i tots corrien a la clasta, després que s'havien espolsat la son i doblegat la màrfega.

-Un-dos, un-dos, un-dos... -cridava el senescal.

Tenia la veu dura, l'home d'uniforme. Una veu que trencava el tel de la son, cortina d'ombra, en la punta dels ulls. Només de sentir-los, els crits, desapareixia aquell tel de polsim de la mirada, perquè les vibracions de la veu acabaven trencant-lo.

-Un-dos, un-dos, un-dos... -com una ferida en la pell del matí, aquells crits-. Un-dos, un-dos, un-dos...

El príncep s'ajustava a les ordres del senescal i les obeïa amb rigor.

-Un-dos, un-dos, un-dos...

D'hivern, el fred era dur, els crits del senescal arribaven a l'oïda dels atletes com el tall esmolat d'un ganivet. D'estiu, la calor sufocava els gestos i esmorteïa les contorsions i els salts.

Un dia, quan el senescal decidí donar per acabats els exercicis de gimnàstica, el príncep s'hi acostà severament, només per dir-li:

-Considereu que ja n'hi ha prou, per avui?

-He pensat que devíeu estar cansat -va respondre el vell.

-Però, podeu creure que un príncep jove pot sentir el cansament?

El senescal doblegava l'esquena, quan sentia les paraules gallardes del príncep. Llavors alçava els ulls i l'observava somrient, satisfet de veure'l tan ardit.

Deia:

-Senyor, no voldria que us sentíssiu desdenyat. Sé que sou el meu príncep i per tal us tinc. Potser, a vegades m'excédese en la tasca de vigilar el vostre benestar...

-He après de llegir els pensaments dels meus servidors.

El senescal el tornava a observar complaent, mentre els atletes que acudien a la clasta tots els matins perquè el príncep no hagués de córrer sol durant tant de temps -majordoms i cuiners, soldats i coronells- esclafien a riure.

Havia succeït més d'una vegada que se n'havien rigut, els atletes, de les quimeres del príncep. Llavors s'entristia i es tancava a la cambra. Pensava en el seu destí desventurat.

Un dia preguntà al senescal la causa per la qual la gent de palau se'n reia d'ell.

-Els majordoms es burlen de mi, senescal. Els cuiners no paren de riure, els soldats em fan befa, els coronells m'escarneixen d'amagat. Per què?

-No n'haveu de fer cas.

-Però no m'agrada.

L'endemà, quan l'home de l'uniforme donà per acabats els exercicis de gimnàstica, el príncep es dirigí a la seva cort:

-Nobles senyors -els va dir- que compartiu amb mi els dies i les hores al palau de vidre...

Un rialler estrepitós va rompre el silenci. Aquella gent no parava de befar-se'n, mentre el príncep observava totes les cares. Intentà, emperò, d'imposar l'autoritat de la seva veu sobre l'esbojarrada cridadissa dels atletes.

-Nobles senyors... -tornà a dir.

Però la força dels crits encara augmentava i el príncep va comprendre que difícilment podria parlar amb aquella gent de forma natural.

-Nobles senyors... -insistí amb vehemència.

I s'adonà que també ell s'havia posat a cridar. Potser era allò que volien, els atletes. El rodejaven i saltaven al seu voltant, mentre li pegaven al cap amb la mà morta.

El príncep pensava que era bullangosa i esvalotada, la gent que convivia amb ell al palau de vidre. I cercava de participar en aquella festa, de viure el tumult, d'engrescar-se en la disbauxa. Tornava a dir:

-Nobles senyors...

I les rialles esqueixaven el cel del matí, ni que fos una cortina de seda transparent.

Una vegada, era d'estiu i el sol escalfava els pensaments, l'empentejaren sense consideració i en va sortir mal parat, el príncep de Montverd, de l'arrambada que li feren els nobles senyors. Va caure a terra i li trepitjaren la cara i les mans. Feia sang per la boca i tenia els ulls plens de pols. El plor i la fatiga li entelaren, de sobte, l'esguard, brillant i tendre com un riu de plata.

L'home de l'uniforme es va veure obligat a fer sonar una sirena, perquè vinguessin els soldats de la guàrdia a posar ordre. En varen acudir molts, potser més de cinquanta, decidits a aturar l'anarquia i a sotmetre l'esvalot de la gent de la cort.

Sortiren, els soldats, ni que fossin escarabats de llauna de qualsevol enfony: dels excusats, dels recambrons, de la cuina, de la sala de les banderes, de la biblioteca, dels tallers, de les galeries... Els portals no donaven abast i els soldats s'amuntegaven sobre el llindar. D'altres, els més diminuts, traspassaven per davall la porta, un rere l'altre, el casc enfundat i un escut de llauna entre les mans. Avançaven lentament, units com un sol home i compactes.

Els nobles senyors retrocediren fins a arrecerar-se en un racó del pati on acudien a fer gimnàstica, tots els matins. Els soldats els encorralaren i, quan els tingueren atrapats en un cercle, els apallissaren amb deliri. Varen treure's les porres i repartiren bastonades a bastament sobre els caps dels senyors, pels braços, en l'espatlla i les cuixes...

El príncep jeia sobre el trespol, la cara entre la pols. Havia sentit passar les botes dels soldats molt a prop de la cara i havia tancat els ulls per no veure-les a frec dels llavis, aquelles botes dures, tatxonades.

No tenia forces i encara deia, entre desvaris:

-Nobles senyors que compartiu amb mi els dies i les hores en el palau de vidre...

D'ençà d'aquell dia, el príncep de Montverd va començar a sospitar que la gent de palau no sentia cap a ell el més mínim afecte. Debades tractava de trobar en la conducta d'aquells cortesans quelcom que testimonias, ni que fos una simple actitud, un gest imperceptible, la mica d'estimació que ell volia.

El portaren a la cambra i l'allargaren sobre la màrfega. Tenia la cara tota de cops blaus i les dents i la boca plenes de pols. Havia perdut el coneixement i no percebia la realitat de les coses, ni què succeïa.

Quan va recuperar l'enteniment, s'adonà que li havien posat una bossa de gel sobre el front, a fi que alçàs el cap, que recobràs la vida. Sentia que algú parlava al seu costat, però la percebia dèbil, aquella veu, com esvaïda. Les paraules li fugien i partien a volar vers la fosca infinita dels parpres. Ni que fossin gavines, les paraules.

S'esforçava, el príncep, per entendre-la, aquella conversa que algú mantenia al seu costat, però no sabia de què li parlaven, ni se sentia capaç de reconèixer aquelles veus.

Era com si vingués de molt lluny, el príncep, d'una profunda fosca que no podia desembullar. Una fosca poblada de fantasmes incerts, d'ombres perdudes en la memòria del temps.

Només una altra vegada en la vida li havia succeït quelcom de semblant i li era difícil recordar-ne alguna cosa més que quatre imatges borroses. Més que el record d'una escena, allò que servava era la memòria d'una sensació. Sentia que el perseguien amb duresa -¿per què l'encalçaven, el príncep, aquells homes?- i s'esforçava per treure's del ventre de la cama la força necessària per córrer llampant, lluny, molt lluny de la gent que el volia caçar.

També aquell dia havia caigut sobre el trespol, i havia sentit la remor de les botes, l'escalfor de l'asfalt arran de la cara...

Per què l'encalçaven, el príncep? En obrir els ulls -mai no va saber quin temps havia passat, d'ençà de l'encalçes va trobar per primera vegada al palau de vidre. Era un palau perdut entre boscos i pedres, amb un jardí blau i un encadenat de focus elèctrics.

Havia obert els ulls. Ara sabia que era el príncep Sulayman de Montverd. I era bell, i transparent, i lluminós, tanmateix, aquell palau de vidre. En un principi, no encertava de comprendre com havia anat a parar a aquell lloc. I obria els ulls com dues ametlles. I tractava de descobrir totes les coses...

A vegades li venien a la memòria, com un llampec que fuig, les imatges d'un interrogatori. Veia uns homes grans, asseguts rere una taula coberta amb un domàs, que no cessaven de fer-li preguntes. Però no sabia si es tractava d'un interrogatori o d'un judici. Tampoc no recordava què li demanaven, ni què deien. Només sabia que els havia dit, emfàticament, amb un punt d'altivesa a les paraules:

-Sóc el príncep Sulayman de Montverd.

Aquells homes se'l miraven desconcertats, sorpresos de veure'l.

I li ballaven pel cap les paraules -frases inconnexes, quasi perdudes-, que havien dit els homes aquells, asseguts rere la taula endomassada.

Ell tornava a insistir:

-Sóc el príncep...

-Ha perdut el cap -asseguraven-, i és foll.

-Foll?

-O potser només és un innocent.

-Un innocent? Què hi farà un innocent al palau de vidre?

Per què l'encalçaven? Corria escapat i fugia d'aquells homes que el volien caçar. I li ballaven pel cap les paraules, les frases perdudes. Lentament, retrobà les imatges i s'adonà que era com desfer un cabdell de fil que, si en trobes el cap, només cal que l'estiris perquè et vingui a les mans tot l'estam.

Tractà de fer-ho, allargassat sobre la màrfega de la cambra, mentre pensava que ningú de palau no l'estimava. Estirava el fil i li venia trencat. Llavors li resultava difícil tornar a trobar el punt i pensava que la seva vida era com un cabdell tot de fils esquinçats.

Venia de molt lluny. Com d'una fosca que li entelava la memòria. Els seus pares havien hagut d'abandonar aquell regne entre muntanyes i havien anat a parar en un lloc on ningú no sabia qui eren.

Montverd era una terra clara, vora un riu que corria entre meandres verds, quasi adormit sota les ombres del bosc.

Només recordava tres coses, d'aquell regne perdut: la transparència de les fulles altes dels arbres, els tambors de les viles, com un llenguatge misteriós que es propagava d'un cap a l'altre, cada matí, i el riu que corria entre meandres verds.

Un dia, els seus pares hagueren de fugir, de nit, en un camió a través del desert. No eren ells sols que partien. El camió era ple de gent que es desbandava sota l'estrèpit dels fusells, cada vegada més lluny, a mesura que el camió avançava, bèstia vella, per un camí de fang.

L'estrèpit dels fusells... La tropa militar s'havia alçat i havia fet de Montverd, en poques hores, un camp d'extermini. Alguns pobles s'havien ajuntat, disposats a sotmetre per la força aquells sediciosos. Els aniquilaren ràpidament, ni que fossin conills. La tropa s'alçà i ofegà la transparència de les fulles dels arbres, féu callar els tambors de les viles i inundà el riu de sang i de cadàvers.

Els xicots varen ser els últims que s'amagaren, després dels primers trets. Encara varen veure els soldats, el fusell a la galta, disposats a matar els que no s'acoblaven a l'ordre nou de les pistoles. I varen veure caure els primers morts. Com es revincla el cos d'un home -pensava Sulayman- en sentir el fibló de la mort al clatell! Salta esperitat i traça l'últim gest d'una dansa. Com una ganyota, aquell salt, abans de caure.

Els varen veure, també, que es dirigien a l'escola, varen treure el mestre i l'afusellaren davant la paret del pati. Sobre la calç, la sang d'aquell home, com un pom de roselles. Com el tomàtec pintat a la cartilla amb què aprenien de llegir, la sang del mestre. Tan vermella com el tomàtec de la pàgina vuit.

Ell no entenia aquella mortaldat ni podia comprendre'n les causes. Ara, passats els anys, es representava aquelles hores -van ser unes hores d'angúnia, fins que el camió partí en secret, estibat de gent: homes, i dones, i al·lots que cercaven escapar-se dels fusells- a través de l'impacte que les bales havien causat en la paret de l'escola.

Blanca de calç, l'escola. I, de sobte, la sang del mestre. A vegades se li entravessaven el roig de la sang i el tomàtec. Per què? Allargassat sobre la màrfega, reclòs en el palau de vidre, ni que fos el fill d'un rei imaginari, tornava a sentir l'impacte del fusell dels soldats, i veia caure el mestre, i en la paret blanca de l'escola apareixia el tomàtec vermell de la cartilla.

El camió avançava com una bèstia vella. Cessaren els fusells i el silenci llarg del desert s'ensenyorí dels cossos commoguts per la por.

Quan travessaren la frontera -rere seu quedaven les terres de Montverd, la transparència dels arbres, els tambors de les viles, el riu entre meandres- alguns varen plorar. El camió partí costa amunt per un caminoi, entre matolls, i traspassà els controls sense que els guardes s'adonassin del seu pas.

Després que hagueren ultrapassat la vigilància, més enllà dels últims escabotells de tropa, el camió tornà a seguir pel camí de fang, nord amunt. N'hi va haver que ploraren. Tenien la sensació que s'havien tret un pes de sobre, però desconeixien allò que els esperava a l'altra banda del desert.

No eren més de trenta, quasi tots joves: algunes parelles, tres o quatre al·lots, tretze o catorze jovençans que s'havien negat a prendre les armes i dos o tres vells.

Havien partit sense gaire equipatge: un bolic de roba, una mica de menjar i alguns pocs diners de plata. Res més.

Aquell alçament militar -la sang pels carrers de la ciutat, la sang vermella del mestre com un tomàtec que rebenta sobre la paret blanca- no s'havia produït inesperadament. Quan els soldats començaren a treure la gent de les cases i a disparar pels cantons, feia molts de mesos que aquella acció covava en el pensament dels capitostos. Sulayman llavors només tenia dotze anys i havia hagut d'aprendre els límits on arriba el poder dels qui tenen les metralladores a les mans.

Es tractava, emperò, d'una vella pugna entre dues castes tradicionalment enfrontades, dominadora una, subjugada l'altra, d'ençà de molt de temps.

Els que tenien el poder s'inventaven un alçament militar sempre que trobaven una excusa per sufocar una imaginada revolta. A vegades la provocaven, la revolta, només pel pretext de treure les armes. Llavors la sang corria i l'aigua dels pous -d'aquells pous que partien de les terres feraces de Montverd i jalonaven la ruta del desert- es tenyia de roig.

Aviat, Sulayman va haver d'entendre que pertanyia a una casta de gent perseguida, que mai no els deixarien alçar el vol, que només servien per fer feina, els seus, a les valls on la terra era fèrtil.

També va comprendre que els espantava que arribassin a aprendre de llegir i escriure, perquè els produïa terror que en sabessin i no volien que es ventilàs cap idea vinguda de fora.

Fou per això que afusellaren el mestre. El van treure de l'escola i el portaren davant la paret blanca. Els trets feren rebentar el tomàtec de la pàgina vuit i tota la cartilla s'omplí de sang.

El camió avançava, nord amunt, per la ruta dels pous.

L'aigua s'havia tenyit de vermell, amb tanta sang. Deien que els pous prenien l'aigua d'un riu subterrani que naixia a Montverd i s'expandia, terres enllà, a través del desert.

El camió avançava.

Sulayman havia tombat el cap en la falda d'una dona vella que es cobria la cara amb un mocador negre.

Observà, aquella dona, que el xicot tenia els ulls oberts, que allargava la vista per un esqueix de la lona que cobria el camió i comptava els estels.

Li va dir:

-No dorms, Sulayman?

-No.

-Quants estels has comptat?

-No ho sé. Més de cent. Anit són vermells, per què?

Va respondre la vella:

-S'emmirallen en els pous sangonosos i es tenyeixen de vermell, només de guaitar-hi.

El camió avançava per la ruta dels pous. La vella alçà la lona i féu que Sulayman els observàs.

La nit era freda. La fosca del desert és una fosca clara, quan la lluna s'ajoca entre les dunes.

De nit al desert, quan creix la lluna, les històries emergeixen de la memòria.

El camió avançava. La vella alçà la lona i assenyalà els pous de pedra, ran del camí.

-N'hi ha molts? -preguntà Sulayman.

-N'hi ha molts.

-Quants? Més de mil?

-N'hi ha un per cada història que neix al pensament.

-Quantes?

-No ho sé. Mil i una, potser. Una en cada pou. La vella coneixia les històries que els pous ocultaven al fons del ventre. En l'entranya profunda dels pous, s'hi arreceraven les històries -velles contances- de la gent del desert.

-I què esperen? -preguntà Sulayman.

Va respondre la vella:

-Esperen que una veu -és com treure aigua, lentament, a braçades- els doni vida.

-I haveu dit que n'hi ha una en cada pou?

-Sí.

-M'agradaria saber la que hi ha en aquest, o la que hi ha en aquell, o la d'aquell altre...

-Tanmateix totes les històries es comuniquen entre elles. Bé que ho saps que hi ha un riu subterrani que neix a Montverd.

-M'agradaria saber...

-Mira -afirmà la vella-, t'explicaré la que s'oculta en aquell pou que veus ran d'un fasser, a un tir de pedra del camí. Es una història trista, sense un final feliç, que encara no ha acabat. L'arreplegà un artista ambulant en una ciutat remota, més enllà de les dunes, i la portà fins aquí. Li havien dit que tindria pena de la vida, si mai la contava, però ell no consentia que caigués en l'oblit i en va fer un farcell, abans de morir, i el llançà en aquell pou.

-Llançà la història en aquell pou?

-En fa ver un farcell...

-I...

Continuà la vella, mentre Sulayman encara comptava els estels. El camió avançava a sotracs pel camí del nord. Dormien quasi tots, però el seu son era desconfiat. Aleshores, la veu de la vella va adquirir un ritme suau, agombolador, tot de cadències subtils, companyona del viatge, la veu.

-En una vella ciutat del desert, vora un riu tranquil, hi havia un soldà que habitava en un palau de pedra marbrada de vetes d'or i transparent. Voltat de sortidors que saltaven entre els arbres i dibuixaven sota el cel del desert estranyes cal·ligrafies d'aigua, aquell palau era el més bell del món.

Allà, el soldà havia aplegat els objectes luxosos que havia encontrat en les seves incursions per terra i per mar. Els productes de les seves ràtzies en terres remotes, de les seves batudes contra les naus dels enemics, carregades d'or i pedreria: lampadaris de cristall dels obradors venecians, mobles de cedre d'Orient, miralls daurats i sedes lluminoses.

Encara que tenia en les seves mans tots els luxes del món, aquell soldà no era feliç.

Tenia a l'harem, custodiades pels eunucs, entre mullers legítimes i amants, ni que fossin un ramat de cabrides, les cent dones més belles de la terra.

Algunes d'aquelles dones les havia capturat en les envestides contra els pobles de la costa mediterrània, atrapades per sorpresa quan eren al llit i dormien tranquil·les, o eren a punt de fer l'amor amb el marit, amb l'amant secret, una nit venturera en què la cinglada del moro destrossà l'idil·li. Li agradaven especialment aquelles, al soldà, que havien arribat a les seves mans amb el desig d'amor trencat sobre els llavis: una pagesa de Sardenya, una dama siciliana, dues napolitanes, una jove grega, morena i clara com una dea.

D'altres, les més rosses, les havia baratat amb esclaus a uns mercaders de Germania: la pell color de rosa, els cabells d'or, els ulls blaus, transparents com l'aigua d'un llac.

Cap, emperò, d'aquelles dones li havia costat tant com la princesa Aïssa de Montverd. Ni les ballarines vingudes de l'índia, ni una jove hebraica de cabells rulls...

Aïssa tenia, com tu i jo, Sulayman, la pell obscura, enfosquida pel sol de tots els segles...

El camió avançava.

Les paraules tombaven dels llavis de la vella i anaven a parar entre les pedres del camí.

-Es perdran, les paraules? -preguntà Sulayman.

-No ho creguis. Cauen sobre el camí; però no es perden. Ací es queden, ni que fossin un enfilall de fites que marquen la ruta. El dia que retornis a Montverd -perquè tu hi tornaràs, Sulayman- no t'oblidis de recollir-les. T'esperaran entre les pedres, que mai no es cansen d'esperar, les paraules.

-I què li va succeir a la princesa Aïssa? Haveu dit que era de Montverd, que tenia la pell fosca..., que en va pagar una fortuna, el soldà...

-En va pagar -la vella havia reprès novament el fil del relat- tot quant val una hisenda.

-Tot quant val una hisenda?

-El soldà entrega al pare d'Aïssa un gran cabal: set-cents bous, set-cents camells, set-centes cabres, set-cents coloms negres, set-centes llebres...

Els ramats partiren d'aquella terra i necessitaren quasi mig any per fer tot el camí, fins a Montverd, per una ruta d'herbatges i pastures, conduïts per un centenar de pastors, vigilats per la tropa del soldà, que no volia que aquell bestiar caigués pel camí en mans dels lladres.

Aïssa partí de Montverd en un vaixell cobert de sedes blanques, que navegà pel riu durant quaranta dies, fins a la ciutat del desert. Aquell palau tenia el seu propi port i, en entrar-hi la nau -era a posta de sol-, començà la festa que el soldà havia preparat per celebrar l'arribada d'Aïssa, flor negra, dels boscos: els focs d'artifici il·luminaven les façanes, mil ballarines saltaven de puntetes sobre els baluards, un esbart d'ocells feia sonar trompetes i guitarres d'una corda. També hi havia músics, i homes que s'empassaven flamarades de foc per la boca, i funàmbuls enfilats en una corda metàl·lica que tractaven de mantenir l'equilibri. Elefants que ballaven minuets amb girafes -els n'havia ensenyat un mestre de França-, hipopòtams que parlaven la llengua llatina, serpents despentinades, lleons que sabien dir muau de vint-i-set maneres... I una tropa de nans vestits de toreros que el soldà havia baratat a uns mercaders remots amb una barcada de cocos.

Sulayman preguntà:

-Però..., com n'havia tingut notícia, el soldà, de la princesa Aïssa? Qui n'hi havia parlat? De quina manera havia sabut que era tan bella?

La dona va somriure i va dir:

-Tu no saps que hi ha miralls carregats de poders ocults. En tenia alguns, al palau, que havia aconseguit d'aplegar. Rere cada un d'ells hi havia una història invisible, sovint maleïda. Els seus missatgers havien trescat moltes terres amb la finalitat d'obtenir aquells miralls a qualsevol preu.

-A qualsevol preu? -preguntà.

-A qualsevol preu -va respondre la vella.

-Els missatgers tenien l'ordre de fer-se amb el mirall i pagar... Si algú s'hi negava i no volia vendre'l, li tallaven el coll.

-Li tallaven el...?

-En tenia un en què, s'hi miràs qui fos, compareixien els ulls de la gent que, alguna vegada, s'hi havia mirat: milers i milers d'ulls, sobtadament, sobre la lluna. D'un altre, quan algú s'hi mirava, en sortien peixos voladors. N'hi havia un en el qual t'hi podies veure en cada moment de la vida: com eres ahir, o com series demà passat, només que tu volguessis. Un altre responia les preguntes que li formulava el soldà, i no sabia mentir...

-Digues, mirall, quin dels meus servidors em vol trair.

-... ... ...

-Descobreix, mirall, el nom del més pèrfid...

-... ... ...

-Indica'm qui és que conspira contra meu.

-... ... ...

A vegades, per causa seva, més d'un adversari havia anat a parar a la forca, i això havia fet alçar un sentiment d'odi contra el mirall que no sabia mentir.

-Digues, mirall, si existeix en algun lloc una dona tan bella com l'alba.

I el mirall va respondre:

-La princesa Aïssa de Montverd, que és l'alba.

Però aquell soldà no era feliç, encara que tenia tots els luxes del món. Sulayman escoltava la contança embriagat per la història, els ulls il·luminats amb lluentors de febre.

La vella continuava el relat pausadament:

-El soldà volia que la princesa tingués una filla, clara com l'alba, la pell tintada de capvespre. Passaven els dies i rodaven els anys, però el ventre d'Aïssa no es commovia. Va pensar que era el déu del desert -un vent implacable- que li ho impedia i s'atreví a desafiar-lo, inflat d'orgull, el soldà. Pujà a la torre més alta del palau i es girà contra el vent.

Li va dir:

-Faré que t'envesteixin els meus artillers i et cremaran els ulls. Vindrà la meva tropa armada de sabres i et tallarà la cabellera. Faré que t'ofeguin als pous del desert...

El vent li va respondre:

-Aïssa tindrà la filla que tu vols, obscura i bella. Quan compleixi set anys, emperò, me l'entregaràs a mi, i, si no ho fas, moriran mare i filla, abans del tercer dia.

El soldà va enfurir-se, quan va sentir la resposta violenta del vent i el tornà a amenaçar amb enèrgica brutalitat:

-Et cremaré els ulls, t'arrabassaré les ales, t'ofegaré en els pous del desert, on moren els vents.

El vent poderós i salvatge del desert-era un vent negrellós i calb- se'n va riure d'ell i les rialles tombejaren sobre les cúpules de color turquesa del palau, vora el riu.

Encara no havia passat un any i la princesa Aïssa va tenir una filla, tan bella com l'estel del matí, a la qual posaren Poniegú, un nom que va escollir la mare, perquè era el nom d'una antiga reina de Montverd.

Aquell dia, el soldà acudí al mirall que mai no li havia mentit i preguntà:

-Vindrà a cercar-la, el vent?

-Vindrà a cercar-la -va respondre el mirall-, quan Poniegú compleixi sis anys.

El soldà s'entristí. Llavors, la ràbia i la còlera es convertiren en amargura. Ni tenia delit, ni podia somriure, ni era capaç de mirar-la, la seva filla, sense que se li posàs sobre els ulls un tel de tristor.

Quan la princesa Aïssa va saber que el vent s'emportaria la fillona, va plorar nit i dia sense conhort. Només plorava, emperò, quan Poniegú dormia, perquè no podia consentir que la ves trista, la cara commoguda i torbada.

Encara, emperò, Aïssa era capaç de compondre una cançó de bressol i de cantar-la a posta de sol, quan l'horabaixa tomba sobre el riu:

	La nit teixeix corrandes
	quan pensa en tu;
	te les canta ta mare,
	Poniegú.

	Dorm, dorm, petitona,
	cert i segur,
	que en draps de fosca blava,
	Poniegú,
	t'embolcalla la lluna
	negra com tu.

	Ai, quan el vent arribi,
	Poniegú,
	naixeran als teus ulls
	plors de bambú!

La vella va cantar la cançó i va posar-hi aquella angúnia amb què la cantava la princesa Aïssa, a posta de sol. Era una cançó trista, que expressava subtilment el tràgic destí de Poniegú.

Sulayman l'escoltà adolorit. En acabar la cançó, preguntà:

-I anà a cercar-la, el vent?

-El mateix dia en què complí set anys, el vent salvatge del desert entrà al palau i arrabassà Poniegú dels braços dels seus pares. Era una força obscura. Tot i que el soldà havia fet tancar les portes dels balcons i les finestres, el vent entrava lentament, les ales obertes, i es filtrava a través dels murs. L'abrigà una ombra i no la tornaren a veure mai més.

-Mai més? -preguntà Sulayman.

-No la tornaren a veure mai més -insistí la vella.

-Ni els va dir cap paraula? Ni els deixà cap escrit?

-Un pastor del desert va trobar cisellats en una roca aquests mots: Només un príncep de Montverd, si un dia la troba, la podrà alliberar de les urpes del vent, si és capaç de portar-li la flor negra dels boscos.

-Un príncep de Montverd?

-Un príncep com tu, Sulayman.

-Per què? Sóc un príncep, jo?

-Encara no ho saps? Montverd és un país de prínceps i princeses... Bé ho saben els soldats que en cada fill del poble hi roman adormit un príncep perdut.

Allargassat sobre la màrfega, Sulayman difícilment podia reconstruir les baules de la cadena que l'havia portat al palau de vidre.

Bé s'hi afanyava, però no aconseguia, tanmateix, omplir les boires de la memòria i tornar-les a poblar amb aquelles imatges perdudes.

Sovint les confonia i les ajustava lliurement, sense cap altra lògica que la seva oradura.

El camió es perdia per la ruta dels pous.

Sulayman no sabia si aquell camí de pedres s'havia allargat i allargat més enllà del desert, i havia travessat les muntanyes i el mar.

Havia estat capaç de recordar la vella contança del soldà i l'amargor del seu destí, però no sabia què havia succeït d'ençà que el vent s'havia emportat Poniegú, la filla de la princesa Aïssa de Montverd. Recordava també que la vella havia dit que encara no havia acabat, aquella història, i que, potser algun dia, un príncep com ell n'escriuria el final.

Potser s'havia allargat i allargat, el camí.

Ni que fos un llampec, sentia de sobte la claror d'un instant sobre la ment i rescatava de l'oblit algunes imatges perdudes que tractava de confegir sobre la pantalla grisa del record.

Quan acabà d'explicar la història del soldà, la vella s'adormí. Sulayman va comprendre que aquell relat era una invitació al risc de cercar la flor negra dels boscos i alliberar la princesa Poniegú de les ungles del vent, arrogant i salvatge. «Només un príncep de Montverd, si un dia la troba. Un príncep com tu, Sulayman...».

I potser li hauria agradat córrer món fins a trobar-la, aquella flor. Més d'una vegada ho havia explicat al senescal, l'home que portava un uniforme i dirigia la gimnàstica tots els matins, al palau de vidre.

-M'agradaria partir mar enllà -li deia- i travessar el desert muntat en una moto, i penetrar en els boscos on creix la flor negra.

El senescal se'l mirava somrient; però Sulayman no es cansava mai de repetir-ho: en presència dels majordoms i dels cuiners, dels coronells i de tota la gent que habitava el palau.

La vella s'adormí, però li quedà un ull obert, que Sulayman va confondre amb un d'aquells estels que havia vist a través de l'esqueix. Tornava a comptar-los i observava que n'havia comparegut un altre de nou.

Però la vella ja no el tancà mai més, aquell ull obert. De matinada, quan l'alba creixia entre les dunes i la claror del dia escampava un tel de llum prima sobre les cares -claror blanca del matí sobre els rostres obscurs- observà que el cos de la dona era fred, la boca closa, obert aquell ull com un estel.

El camió s'aturà ran del camí.

Allí els homes cavaren un clot, vora una roca, mentre les dones vestien la difunta i l'amortallaven.

Després la posaren en la fossa, la cobriren de terra i l'acomiadaren amb una cançó vella del poble.

Passat tant de temps, Sulayman només era capaç de recordar un fragment d'aquell càntic, que relacionava amb les palades de terra sobre el cos de la morta.

	La lluna t'acompanya
	pels camins pedregosos de les ombres.
	Digues-li a la fosca
	-a la germana fosca del teu poble-
	que no t'emmascari l'esguard
	i et permeti que arribis al port
	on la barca t'espera per passar a l'altra riba.

La terra queia sobre la morta. Sulayman pensava en l'ull obert de la vella, en les històries que guardava, ni que fos un pou, sota la pell de la memòria. Observà com cavaven la fossa. El conductor havia tret una aixada i dos càvecs i les repartí, aquelles eines. Algú plorava silenciosament. Sulayman va veure que la seva mare collia unes flors grogues i les posava sobre la tomba improvisada, una al costat de l'altra.

L'alba creixia horitzontal, entre les dunes. El camió arrancà de bell nou pel camí de pedres.

Arribaren a un port i s'embarcaren en una nau de pescadors, que els portà secretament a l'altra riba. Era la primera vegada que veien el mar i els va produir un sentiment de por, com de respecte. El capità de la nau se'ls mirava amb un aire estrany, ni que fossin una trentena de bèsties. Per a aquell home era més còmode transportar una barcada d'animals, ovelles i cavalls, que no un ramat de fugitius. Havien passat per diverses i insospitades experiències ignominioses: els havien perseguit com rates perquè aquells que tenien el poder en les seves mans a Montverd no consentien que alçassin el cap. Sabien que tractaven de sotmetre'ls, abans que no fossin capaços de revoltar-se. Havien vist múltiples vegades que un pretext qualsevol era suficient per organitzar una mortaldat...

Però en aquella situació violenta mai no havien deixat de sentir-se homes i dones. Sabien que els perseguien -que els caçaven-, perquè els consideraven capaços de trencar les cadenes que els oprimien i de créixer amunt, tan amunt com els arbres del bosc.

Eren a Montverd, els de la seva tribu, gent enemiga, prínceps secrets.

Ara, havien començat a percebre en la mirada del barquer una actitud a la qual haurien d'acostumar-se. Els havia fet alinear perquè els volia veure la cara, els ulls..., potser les dents. Llavors els va dir per mitjà del camioner que arribarien de nit al port d'una illa en la qual no els seria difícil guanyar-se la vida. Però abans els havia preguntat què podien pagar-li pel trasllat i li donaren tot quant els quedava de valor: algunes joies d'or, filigranes d'ivori i gemmes extretes dels rius impetuosos de Montverd.

El barquer els observava amb indiferència, tal vegada amb menyspreu. Hi havia en la mirada d'aquell home un punt d'emboirada hostilitat. I el van percebre tot d'una, el desdeny, com una cortina de cendra.

Sulayman no parava de mirar el mar: aquell mar verd i gris.

Ample i inquiet, el mar, s'estenia davant els ulls d'aquella gent com una vela. Desert de dunes blaves, turbulent i neguitós.

Salparen a migdia, tot just havent dinat. Dues parelles de gavines voletejaren rere la nau durant tot el trajecte, fins que es va fer de nit i es condormiren en la punta major del masteler.

Quan el sol va caure definitivament al mar, Sulayman va creure que el dia s'enfonsava sota l'aigua, com si l'aigua hagués engolit el sol.

Sulayman observava el mar, impacient. L'excitava la salabror, l'olor d'alga marina, l'aire fresc de la nit.

Sentia que la pell del seu cos absorbia el gust de la sal i adquiria una olor nova que esborrava la sentor dels boscos de Montverd i la substituïa per aquella altra olor de mar i saladina.

Arribaren de bon matí a un petit port i desembarcaren en secret. El capità de la nau els advertí que mai no expliquessin com s'havien introduït a l'illa, ni qui els havia portat, ni quina era la seva procedència.

-Si mai us fan declarar com heu vingut -els deia-, heu de dir que vinguéreu nedant. Heu de dir que nedàreu molt de temps, fins que us recollí una nau i us deixà en una platja.

Ni que la mar els hagués llançat sobre l'arena, nàufrags perduts, desembarcaren en aquell port. No tenien res més que la vida, obscura com la pell. Derrotada, la vida.

El capità els donà l'adreça d'un advocat que els tramitaria els papers necessaris: la condició de refugiats, el permís de residència, la possibilitat de treball...

-Sobreviureu... -els va dir amb despietada, asprosa burla-. No us serà fàcil i només ho aconseguiran els més arriscats. Aquí també regeixen les lleis de la selva...

Sulayman no recordava gaires coses d'aquells primers anys. Fugia de la gent que el volia caçar. Havia aconseguit burlar-se dels perseguidors i havia pogut sentir que deien, entre ells:

-És llest, aquest negre.

Des de l'amagatall, les passes dures i obstinades dels guàrdies.

-Es llest, aquest negre.

Però no li quedava més remei que ésser llest, i arriscat i viu com la centella...

-És llest, aquest negre.

A vegades, sobre la màrfega de la cambra, s'havia esforçat per recordar-se dels pares. Els veia entre ruïnes, que ploraven. Recordava, sobretot, el plor del pare.

Havien cercat recés en un palau abandonat, prop de la Seu. Era un palau que s'esfondrava, tot d'enderrocs i herbes que creixien entre les pedres.

En una cambra sòrdida del palau, entre lilianes que penetraven per les finestres -eren, per ventura, les lilianes dels boscos de Montverd que arribaven a l'illa-, cercaren un amagatall on acollir-se.

El palau -el vell palau del barri de la Seu- era ple de moixos salvatges. N'hi havia de negres, de rojos, de blancs, de mestallats de gris.

Allí vivien lliurement, els moixos, i criaven a lloure entre les runes, i morien. Perquè en aquell palau acudien a morir-hi els moixos del barri: el que s'havia empassat una rata morta, infestada, aquell que un al·lot havia nafrat al cap amb una pedra, aquell que la roda d'un cotxe havia malferit, el que havia grapejat en les bosses de fems i havia menjat pestilència.

Entre les pedres del casalot, els moixos retien el seu tros de vida.

-Miaaauuu!

-Maaau, maaauuu!

-Miaaauuu!

Les campanes de la Seu voltaven cada tarda, persistents.

A Sulayman li agradava sentir tocar les campanes a l'hora en què els moixos entregaven l'ànima.

-Miaaauuu!

A vegades, les ruines del palau deixaven d'ésser un jaç de mort.

La lluna tombava sobre les pedres.

Era d'hivern, quan els moixos s'estimen i el fred penetra els ossos.

Sota la lluna incerta, l'amor dels moixos entre lilianes. L'amor mestallat de gris dels moixos. Blanc, i roig, i negre, l'amor dels moixos.

-Miaaauuu!

-Maaau! Mauuu!

-Miaaauuu!

Feia fred, al vell palau ruïnós. El parc encenia una mica de foc i cobria les finestres amb veles de plàstic, només que parassin l'aire de la nit i la serena.

Una d'aquelles nits, Sulayman es va despertar de fred. El silenci -un silenci obscur- tallava les pedres. En obrir els ulls, s'adonà de la presència del fred i es va tapar el cap perquè volia ofegar-la, aquella fredor dura, sota el tapament: un tros de flassada i alguns sacs de plàstic. Sulayman jeia en un racó de la cambra, sobre un matalàs de palla, prop dels pares.

Havien aconseguit aquella estança del palau per a ells sols i havien cregut que la sort els emparava, tanmateix, que els déus tutelars de Montverd, terres i mars enllà, els protegien.

Obrí els ulls i el va veure, el fred, com un espectre vell. Escoltà les seves passes sobre el trespol i sentí que pujava l'escala del vell palau confiadament, ni que fos el senyor de la casa.

Recordava, sobretot, el plor del pare. Malvivien d'allò que podien recaptar durant el dia: als semàfors, pels cantons, al mercat...

Plorava, el pare, com un infant perdut en un bosc frondós. La mare gemegava, cames a l'aire, com els moixos que acudien a morir entre les runes del casalot. Potser havia menjat alguna pestilència i li havia fet mal. El ventre li dolia i es revinclava desesperadament sobre la palla.

-Maaauuu...!

Sulayman no se'n recordava de la mort de la mare. L'havia vista desficiar-se, infeliç, entre crits de dolor. Conservava, emperò, la imatge del pare afonat en un mar obscur de plor. Perquè era negre, el plor. Eren negres les llàgrimes que penjaven dels seus ulls, i Sulayman les comptava una per una, i observava la seva transparència negra, el seu rastre lluent sobre la cara.

El pare havia construït un tambor amb la pell d'una cabra ajustada a un cossiol i l'havia assecada a l'ombra, perquè es mantingués tensa. Llavors sortien al carrer i s'instal·laven en una plaça pública, en una cantonada, prop d'un passeig. El pare marcava la cadència del ball i la mare ballava descalça sobre l'empedrat.

A Sulayman l'inquietava el moviment dels dits sobre el tambor, les ungles blanques a l'extrem dels dits, i el joc que la mare es treia del cos. S'havia fermat dos pots de llauna que contenien minúscules pedres de torrent a cada turmell. La música dels peus es compassava a l'aire de les mans i era com si home i dona parlassin entre ells mitjançant aquell ritme.

S'envien -pensava- missatges d'amor, galanteigs que travessen el carrer... i esfilagarsen codis enigmàtics de festeig. Es un colom que sorgeix de les mans del pare, cada cop de tambor. Potser un colom negre.

Sobre el trespol, els peus de la mare. A vegades seguien el ritme que marcava el tamborineig, d'altres s'imposaven sobre les mans i, aleshores, eren aquells peus que regien la dansa. Delirant i frenètica, enjogassada i boja, la dansa.

Ell, tot un príncep, obria un capell a la voluntat dels vianants. La gent mai no era generosa davant el capell. Dues, tres, cinc... monedes. I els peus de la mare plens de bòfegues, en acabar el ball, post el sol.

La mare gemegava, cames a l'aire.

La nit la planyia, mentre el dolor l'apagava, ni que fos una espelma. El vent xisclava entre les pedres del palau. De sobte, es tancava una porta. El vent galopava sobre el seu ventre. El vent astut i calb del desert.

-Maaauuu!

El pare plorava i el plor tornava negre com el carbó. Sulayman se'n recordava d'aquell plor i era com una espina que tenia aficada al pensament.

D'ençà d'aquell dia, no tornà a agafar pus mai el tambor que havia construït amb la pell d'una cabra ajustada a un cossiol de test, ni tornaren a saltar els seus dits, ni voletejaren mai més -coloms esquinçats- les seves mans.

D'aquell dia ençà es va perdre en negocis boirosos. I estava molt de temps a comparèixer pel casalot del barri de la Seu, i Sulayman aprengué a viure sol, vora el tambor silenciós. Fins que no tornà a veure'l mai més.

Un dia es plantà en un cap de cantó -necessitava diners per menjar-, alçà la vista a l'aire i pensà que el cos li volava com un fòtil ingràvid. Llavors observà que els braços i les cames, i el cap, i els genolls no pesaven res. La gent s'embadocava de veure la lentitud amb què Sulayman movia els seus membres: els dits se separaven amb suavitat i les mans s'obrien, mentre alçava les cames pausadament.

-Sembla un d'aquests homes que tresquen l'espai -deien.

-És com si volàs.

I Sulayman va pensar que alçava el vol, aquella tarda. I va creure que volava i volava amunt com el príncep d'un conte.

Un dia anaren a cercar-lo al vell palau i li digueren sense pal·liatius:

-Necessitam un camell negre.

Feia quatre anys que havia arribat a l'illa, i s'havia vist forçat a aprendre de viure. Durant aquest temps, havia treballat per compte d'un mercader de cavalls, havia estat en una casa de màquines de joc, havia escurat plats en una pensió i havia fet de jardiner amb una marquesa estrangera que tenia una casa sobre un espadat, entre pins, vora el mar.

Però aquelles feines no havien estat continuades. A vegades li duraven vuit dies, perquè era esquiu Sulayman, i indomable, i no aconseguia adaptar-se a les exigències d'aquella gent.

El dia que anaren a cercar-lo al vell palau, el trobaren adormit al seu jaç de palla i decidiren despertar-lo immediatament. Necessitaven un jovençà com ell: espavilat i capaç de burlar contínuament la vigilància de la policia, més llest que cap altre.

-Es llest, aquest negre!

Ells el necessitaven, però Sulayman també els havia de menester.

-Què passa? -preguntà.

Eren dos que el cercaven i se'l miraven inquiets. Sulayman no ho acabava de creure i li pareixia impossible que ara vinguessin aquells que sempre s'havien negat a donar-li una mà.

-Què passa?

-Et venim a oferir un treball.

-Vosaltres? No hi ha feina p'enlloc...

-Necessitam un camell negre.

-Si véns, no et penediràs d'haver vingut.

Es va rentar la cara amb quatre grapades i partí.

Pujaren en un cotxe i marxaren cap a una casa situada en un barri extrem de la ciutat, en una urbanització abandonada gairebé plena de fems i ferralles.

Allí, a l'interior de la casa, els esperava algú que volia parlar seriosament amb ell.

-Que siguis benvingut, Sulayman -li va dir.

Es va estranyar que el conegués, aquell home calb com el vent del desert.

-Què he de fer? -preguntà.

-Per ara -va respondre- només seure una estona entre els teus amics.

-Sou els meus amics?

-Si tu vols, serem els teus amics.

Es van asseure. Un cambrer va portar una tassa de xocolata amb pastes ensucrades. El vell tornà a dir:

-Quant temps fa que no has menjat xocolata amb pastes dolces?

-Només n'he menjat una vegada mai, a casa de Miss Margareth, la marquesa que vivia entre pins vora el mar.

El vell no pogué estar-se de riure.

Després, continuà:

-Així que la marquesa et convidava a prendre xocolata?

I afegí:

-M'han dit que dormies, que has vingut sense menjar res. Voldria que acceptassis la meva invitació.

Sulayman tenia fam i s'empassà ràpidament la xocolata i les pastes. Més tard, li van treure una jaqueta de pell i li van dir que podia ésser seva...

Preguntà novament:

-Què he de fer?

-T'ho explicarem a poc a poc. La teva feina no és difícil.

-Què voleu?

-Ets indiscret, excessivament curiós... Voldria que et convertissis en el camell més hàbil que mai no ha existit.

-Però, què he de fer?

-Aprèn a controlar la curiositat, Sulayman.

-Però...

-Aviat tindràs divuit anys i et sentiràs perdut en un mar de papers. No tens permís de residència, no... I l'advocat cobra molts diners. Els teus amics no t'abandonarem.

-Què?

-Què has de fer? Es fàcil... Veus aquesta pols? Es la pols de la felicitat, la jove blanca, la pols de les estrelles, la neu del paradís... L'has de vendre en secret, Sulayman.

Es llest, aquest negre. El vell obrí la porta d'un armari i li mostrà aquella pols màgica.

-És la pols blanca del paradís -li va dir-. Ha arribat a nosaltres i ha hagut de vèncer una llarga cadena d'obstacles...

-La pols de la felicitat...?

-Un llarg camí de temeritats, de perills...

-De quin lloc ha vingut? -preguntà Sulayman.

-D'un país allunyat. L'extreuen d'una flor petita perduda en l'altiplà. Són, aquelles flors, llenques d'estel que cauen de nit a la muntanya.

-I per a què serveix?

-La pols de la felicitat?

-Sí, per a què serveix?

El vell va somriure. Llavors es decidí a contestar la pregunta:

-Estimula les sensacions, la vida és més intensa, i experimentes l'exaltació, l'èxtasi...

-La vida és més intensa? -tornà a preguntar-. Més intensa la fam i el dolor?

El vell esclafia de riure, mentre Sulayman vacil·lava, confós. Encara va dir:

-Més intensa la fam?

Quan el vell va acabar les rialles, va respondre en secret:

-La pols blanca ignora la fam.

L'endemà d'aquell dia, Sulayman començà la seva feina. La ciutat era com una selva obscura. Voltava pels carrers, entrava a la taverna i es perdia, finalment, rere un cap de cantó. Si algú se li acostava amb la intenció de comprar una paperina d'aquella pols, se la treia de la butxaca tranquil·lament i la posava dins les mans del comprador sense que ningú s'adonàs de la mica de tràfec que produïa aquella quasi insignificant operació comercial.

-Es llest, aquest negre.

A vegades havia de fugir com un llamp, i corria de pressa i embullava la policia, que no era capaç de capturar-lo, ni que s'hagués dissipat entre les ombres dels carrers, rere una cortina, en un balcó cobert de geranis, rere la roba estesa, en un portal dissimulat entre múltiples portes, rere un anunci intermitent de neó.

Li agradava, emperò, treballar als carrers de més perill, perquè en els llocs extremadament controlats el guany era més fort. Havia après de tancar hermèticament aquella pols blanca en una bossa minúscula de plàstic a la qual cremava les voreres perquè així podia portar-la amagada sota la llengua i empassar-se la mercaderia, només que ensumàs que la policia era allí. L'endemà es recuperava tranquil·lament la bossa pels conductes orgànics.

-És llest, aquest negre.

Un dia, en una intensa operació contra els camells, Sulayman va ésser detingut. (Les hores no passen a la comissaria, mentre tractes d'esborrar qualsevol indici capaç de convertir-se en un argument favorable a l'acusació).

-El permís de residència...? No n'has tingut mai?

-Es llarg, el procés de tramitació. El tindré aviat.

N'havien capturat d'altres com ell, més de quinze, però difícilment podien treure'n trellat, els policies, tot i que els interrogatoris varen ser infinits.

Algú pensà que, per ventura, se l'havien empassada, la paperina de pols blanc i decidí d'administrar-los un laxant. Havia d'ésser una purga que tingués un efecte immediat. Llavors els obligaren a buidar el ventre en una gibrella i furgaren afanyosos entre els excrements, per si trobaven res que delatàs la presència de la filla blanca dels estels.

La ciutat era com una selva obscura. Aquells dies la policia havia estret el cercle i la xarxa tornava petita. Hi havia hagut un mort -era un home jove- a causa d'una sobredosi de cocaïna. Asseguraven que l'havia mesclada amb haixix i se l'havia injectada. També deien que es tractava d'una adulteració; però ningú no sabia quina era la substància que, probablement, li havia causat la mort instantània.

No es descartava la possibilitat d'un crim perfectament calculat. El metge havia certificat la mort d'aquell home per enverinament. Però, qui l'havia enverinat? Hom suposava que li havien subministrat el verí mesclat amb la droga amb la intenció d'assassinar-lo. Per què? Sulayman no encertava a comprendre-la, aquella hipòtesi, i corria desorientat, esmaperdut entre les cases velles, i s'amagava sota les runes, ni que fos un animal ferit.

Era un home jove.

Ell el coneixia de veure'l per aquells carrers. Més d'una vegada li havia venut la dosi de pols blanca que exigia i procurava oblidar-lo, per tal que és millor treure-se-la del cap, la cara del client. Ni tan sols era obligat entrecanviar una sola paraula, perquè podien entendre's amb signes a l'hora del comerç i prescindir dels mots.

Corria, Sulayman, d'un extrem a l'altre del barri antic. La campana de la Seu compassava, lentes batallades sobre les passes, la seva fuga. Tractava d'escapar-se i es perdia desordenadament pels carrers ombrívols, humits i tètrics. Era com si aquells vells palaus s'haguessin posat a caminar sobtadament. Eren plens de moixos moribunds, els palaus.

-Maaauuu!

També aquell home jove havia mort amb les cames a l'aire.

La pols -pàl·lida neu- li permetia viure feliç. Esnifava una mica d'aquella pols blanca i sentia que la vida s'engrandia i es perllongaven les sensacions. Després, vingué l'haixix, l'heroïna... Era un home jove, que s'injectava una dosi de felicitat cada matí, potser perquè no era capaç d'inventar-la, la felicitat.

Per què l'havien mort? Últimament tenia pocs diners i acudia als camells amb la cartera buida. Arribà a amenaçar-los, si no li donaven la ració quotidiana, els ulls desencaixats, la pell obscura... Els va dir que tinguessin en compte el seu requeriment, i posà una certa agressivitat en el gest. Afirmaven que els havia amenaçat amb una pistola i havia dit que els delataria. Les cames li flaquejaven, mentre els ho deia, i li tremolava la veu.

-Si no la'm donau...

I varen donar-l'hi, la dosi que exigia. L'endemà era mort, cames a l'aire. El descobriren en un descampat. Al costat del cadàver, es van trobar dues xeringues. Els metges van certificar la sobredosi. Per ventura havia estat un crim perfecte.

Li havien advertit que no hi anàs, però Sulayman decidí de trencar la prohibició i es presentà a aquella casa, en un barri extrem de la ciutat.

No hi havia ningú i l'havien deixada oberta, la casa. Hi va entrar temorenc, quasi de puntes. Les portes estaven obertes, els mobles trabucàis... En algun lloc hi havia la marca d'uns trets.

Sulayman volia parlar amb aquells que dirigien el negoci; perquè li devien diners i desconeixia si havien gestionat el permís de residència que li havien promès.

No hi havia ningú, ni aquell home calb com el vent del desert.

S'amagà en aquella casa, perduda a l'extrem de la ciutat. De nit, encara sentia la remor de les bales. I, en fer-se de dia, se les mirava obsessivament, aquelles marques dels trets, com una amenaça.

De bon matí, es va parar un cotxe davant el portal. El despertà el renou dels frens i s'aixecà tot d'una. Dormia arrufat en una capsa de cartró i, en sentir la frenada, saltà com un llagost. La policia era allí, mentre Sulayman cercava escapar-se per una finestra oberta al camp ras, en la façana posterior de la casa.

Envestí a córrer i va caure. Havia pegat amb el cap a una pedra i va perdre el sentit, sobre l'asfalt. L'agafaren tot d'una i tornaren a començar els interrogatoris, els laxants, la gibrella... Un policia furgava els excrements amb un tros de bastó.

Sulayman no se'n recordava de res, tanmateix. Algú el va reconèixer i va dir que l'havia vist exercir de camell. El cap li voltava, i la memòria es perdia en un laberint de camins embullats.

Però Sulayman era un príncep. Per això l'enviaren al palau de vidre.

Ho havia declarat sense cap rubor, que era un príncep:

-Sóc el príncep Sulayman de Montverd.

Fugia d'aquells homes que el volien caçar i va caure. Llavors fou més fàcil de capturar. I començaren els interrogatoris. I els va dir, amb un punt d'altivesa:

-Sóc el príncep Sulayman de Montverd.

Al palau de vidre -voltat d'un jardí blau- vivia com un príncep.

-Ha perdut el seny, i és foll.

-Per què?

-Ha perdut el seny.

Havia pegat amb el cap a una pedra.

-Es foll. I el seu pensament és ple de quimeres.

-Per què?

-Es com si, de sobte, una història ancestral hagués comparegut en l'entretela de la seva ment. Una vella història, que ara reviu de forma fragmentària.

-Una vella història?

-Quasi una epopeia. Una ficció? Potser no és més que un conte antic. Un conte atàvic que es desperta i pren vida, lentament.

-Però, què dius? Si té el seny aigualit...

Allargassat sobre la màrfega, Sulayman no gosava obrir completament els ulls. Sentia les paraules del senescal, que parlava a prop d'ell, però no li era fàcil entendreles, perquè arribaven a la seva oïda desordenades.

Tornava a pensar que aquella gent amb la qual convivia al palau de vidre no l'estimava. I potser per això no gosava obrir els ulls. Perquè no volia encontrar-se de sobte amb la cara dels que es burlaven d'ell cada vegada que obria la boca i afirmava que era un príncep secret, el príncep Sulayman de Montverd.

Li ho havia dit aquella vella que havia mort amb un ull obert:

-Bé ho saben els soldats que en cada fill del poble hi roman adormit un príncep perdut.

I se'n recordà del destí tràgic de la filla de la princesa Aïssa. Què se n'ha fet de Poniegú?, pensava. I sabia que el vent del desert, el vent calb i salvatge del desert que destrueix la vida, la tenia segrestada en un lloc obscur.

I, com si fos un deliri de la memòria, se li presentava aquell repte: només un príncep de Montverd, si un dia la troba, la podrà alliberar de les urpes del vent, si és capaç de portar-li la flor negra dels boscos.

Era carnaval i al palau de vidre es preparaven tots per a la festa: els soldats, els cuiners, els senyors cortesans, els majordoms, el senescal, els coronells... la festa fastuosa i disbauxada de carnestoltes.

Havien enramellat la clasta, les cambres, el menjador i el jardí tranquil, amb arbres que floreixen tots els matins i nenúfars de seda.

El paperí i les llanternes cobrien la pista, l'espai on havien de moure's el ball i la dansa.

El senescal féu baixar una sèrie de cofres que guardava en un armari i que només obria una vegada l'any. Aquells cofres contenien un tresor valuós: vestits i induments per a la festa, que el senescal repartia entre els cortesans.

-Qui vol aquesta falda de seda? Qui vol la túnica color de llimona? Qui es posarà l'uniforme d'almirall? Qui vol aquest quimono amb el dragó de la bona ventura brodat a l'esquena? Qui es vol vestir de bruixa? Qui vol vestir-se de marquès? Qui vol un faldó negre, una torera, un frac, una brusa d'indiana, una marinera, uns pantalons verds, un capot de llana, una bata, un tern d'hopalanda...?

Cadascú triava la disfressa que volia: un es vestia de soldat, l'altre de moro, l'altre de gitana, l'altre de vella, l'altre de príncep, l'altre de bruixot...

El senescal, aquell any, es va vestir de rei i li tocà fer el paper de Carnestoltes, el senyor de la gresca.

Després de dinar -les cuines del palau eren plenes de viandes: menjars suculents i abundor de fruites i vins-, l'orquestra començà a tocar sobre un empostissat, enmig de la clasta.

Era una orquestra constituïda pels mateixos cortesans: quatre músics de corda, un saxo i una bateria, que interpretava peces alegres, músiques que inciten a la disbauxa i conviden a moure l'esquelet. A l'empar d'aquells ritmes frenètics, els cortesans es divertien i folgaven.

Hi havia qui s'havia embetumat la cara: els llavis vermells, les galtes de cirera, una cella verda... D'altres s'havien posat una màscara. A vegades, qualsevol cosa pot servir de màscara: una mà oberta, un ventall estès, dues fulles de pàmpol, tres roses de plata, un rull de cabells sobre l'esguard.

Sulayman s'havia posat el vestit de príncep.

-Per què no et disfresses, Sulayman? -li preguntaren.

-M'he vestit amb la roba de gala.

-Si tot l'any ets un príncep, seria bo que avui et disfressassis de presidian, per exemple.

-Per què?

-Carnestoltes permet que capgiris les coses.

-No tinc gaires ocasions per vestir-me d'allò que sóc. Avui és un bon dia per posar-me la casaca de príncep.

A posta de sol, quan s'il·luminaven les llanternes, la festa arribava al punt més encès. La música trencava els límits del crepuscle i creixia l'eufòria sota la pluja de confetti.

Sulayman feia temps que l'observava, aquella jove. Tenia la pell negra, com si se l'hagués mascarada amb un suro cremat, els llavis gruixuts i els ulls tan clars com un estany. S'hi acostà en secret, la portà a un racó i li va dir:

-T'has escapat del vent, Poniegú? Com ho has fet?

Ella es va posar a plorar.

-T'has escapat del vent?

-És aquí, que vigila i controla els meus gestos.

-Es aquí, entre nosaltres, al palau de vidre?

-Es aquí, Sulayman. A vegades la seva mà m'estreny el coll, i em voldria ofegar.

-Partiré a cercar la flor negra dels boscos.

-Hauràs d'anar tan lluny...

-Portaré la flor negra, Poniegú. I tallarem les mans al vent calb i salvatge.

Durant aquella nit, Sulayman no pensà en altra cosa més que en el viatge. I lentament s'enamorà de Poniegú, que era bella i tenia els ulls clars com un estany.

Els senyors de la cort -els cuiners, els soldats, els majordoms, els coronells-, no paraven de riure. Es burlaven de veure que s'havia enamorat d'una màscara, perquè no era més que una disfressa, Poniegú, un cuiner falsejat de princesa captiva, asseguraven, un engany.

-Per què negau, nobles cavallers, que Poniegú és aquí, entre nosaltres, sotmesa al jou del vent dominador?

I tornaven a burlar-se de l'obstinada fantasia del príncep de Montverd.

-Pobra Poniegú... -exclamava Sulayman-. Voldrien fer-me creure que ets de mentida...

L'endemà, de bon matí, havent acabat els exercicis gimnàstics, acudí a parlar amb el senescal:

-Partiré ara mateix, després del desdejuni. ¿Tindreu la moto a punt per al viatge, senescal?

El senescal li va dir:

-Faré una revisió al motor. Repassaré l'accelerador, els frens, el circuit de refrigeració...

Sulayman va somriure.

El tenien fascinat, les motos. Les motos que passaven com un llamp prop del palau de vidre i alçaven la terra de les voreres del camí, impetuoses. Un dia en què va veure per televisió el reportatge d'un ral·li a través del desert, en quedà captivat.

-Són -va dir- més poderoses que un elefant i que un rinoceront...

Eren motos de gran cilindrada, amb pneumàtics de cross, adaptades als terrenys durs, capaces d'agafar una velocitat electritzant.

En aquell reportatge, les va veure córrer pel desert, per les garrigues, per la plana polsosa... Corrien per camins prohibits sobre la pell rugosa i calenta d'Àfrica. I el renou de les motos -el rugit dels motorss'ajuntava al tam-tam que venia de les valls profundes.

Les va veure, les motos, i pensà que eren vives. I observà la resposta suau del motor, la cintura i els braços dels pilots, la mà del pilot en girar el puny de l'accelerador... Llavors, flueixen dòcils i forts, els cavalls. I de sobte, domines una bèstia amb tones de força... Negres, i grocs, i blaus, els pilots, el casc vermell i blanc.

El senescal s'acostà a Sulayman i li va dir:

-La moto és com l'armadura dels cavallers antics, forma part del cos del pilot que la cavalca.

Quan sortiren del menjador, tot era a punt per a la partida. Acudiren a la clasta i Sulayman muntà el poltre de gimnàstica al qual havien adossat dos fars i un volant, convençut que aquell fòtil era la moto més poderosa de la terra.

L'acomiadaren els nobles senyors de palau i l'encoratjaren:

-No t'aturis mai, Sulayman, fins que no arribis als boscos.

-Sentiràs que la moto torna cada vegada més petita i menys feixuga...

-Té el xassís d'acer.

-Els frens són de disc.

-L'amortidor de gas.

-Té quatre vàlvules per cilindre. Es forta i robusta.

-Li agraden les corbes i els camins difícils.

-No n'hi ha d'altra que tingui tant de nervi.

-Es com un falcó.

També hi acudí Poniegú, la princesa captiva. El besà lentament al front, i féu volar un mocador entre les mans, mentre partia.

Sulayman va rodar la clau del contacte i la moto envestí l'horitzó.

Lluny, Sulayman cavalcava aquella moto estranya que el senescal havia construït amb mitja dotzena d'objectes inservibles i es perdia, mar enllà, en una polseguera.

Aquell núvol s'alçà en el moment en què la moto partí, i l'acompanyà sempre, ni que fos un castell de boira.

Potser algú va pensar que era un estel amb cua que corria d'una banda a l'altra de la terra, o que s'arrossegava pel mar i pel desert; perquè ni quan travessà el mar l'abandonà, la polsegada.

Sulayman ja era molt enfora i els nobles senyors encara cridaven:

-No tornis arrere, Sulayman.

-Sentiràs que la moto és menys feixuga...

-Es superb, el motor.

-Enfilat a la moto, ¿veus els cotxes i la gent més petits?

-Els pneumàtics varen ser condicionats per a terrenys durs.

-Gira el puny de l'accelerador i treu-li de sobte tots els cavalls.

Varen ser diversos els paisatges i múltiples les contrades que Sulayman travessà muntat en la moto.

Era viva, la moto.

Traspassà el mar, vorejà les muntanyes i enfilà el desert per la ruta dels pous.

Ni tenia temps de mirar-se'l, el paisatge agrest del camí, les palmeres en l'horitzó remot, el sol que es pon rere les dunes, la selva obscura, els llacs tranquils, l'aigua atrafegada del desgel, al punt aquell on neixen els grans rius.

Arribà al bosc, saltà de la moto i, en una fissura d'una roca, vora una correntia d'aigua que es despenjava de la muntanya, trobà la flor negra. La va recollir amb delicadesa, i la guardà en secret. Era com un crisantem obscur, i potser no n'hi havia d'altre de tan negre en els boscos.

Observà detingudament l'obscura claror del crisantem, el màgic perfum que desprenia... Li va caure una llàgrima tan negra com la flor que havia collit, perquè tenia por de fer-la malbé, que es destenyís, la flor, sota el sol del desert, o que s'esfullàs amb l'aire calent.

La guardà pietosament, i emprengué el camí de retorn.

Quan van veure'l de lluny, els nobles senyors tornaren a cridar de bell nou:

-L'has portada, la flor negra, Sulayman?

-Has girat el puny de l'accelerador fins a l'extrem...

-Engolies els ocells que trobaves i el vent anava més a poc a poc que no tu.

Quan va veure l'eufòria dels crits, el senescal va pensar que no era bo continuar aquella farsa fins a l'extrem a què havien arribat. Decidí que li diria, tanmateix: «Tot és una mentida, Sulayman. Baixa del poltre de gimnàstica, abandona aquest somni i accepta, per una vegada en la vida, la realitat estricta de les coses».

No s'atreví a dir-li tot allò i callà, el senescal. Sulayman se'l mirava, fixament als ulls. Semblava que li deia: «No ho saps, senescal, que només és mentida allò que no sorgeix del somni?».

Davallà de la moto, va treure la flor negra i la portà a Poniegú, que era allí, enmig de tanta gent que l'esperava.

Es miraren als ulls. I per un instant, aquell tros de cuiner disfressat amb quatre retalls de roba vella, només per un instant, esdevingué la princesa Poniegú, tan bella com l'alba, l'esguard transparent com un estany.