Presentació del portal Historiografia a la Corona d'Aragó

Per Stefano M. Cingolani

Un país, una nació, un estat són llur història. Sense el passat no s'entén el present, i el present s'entén en la mesura que cuida o descuida el passat, si és que el present es fonamenta més en històries o en llegendes. Una de les conseqüències de la reforma protestant fou l'eclosió de la investigació històrica, en un primer moment de tipus, evidentment, eclesiàstic. Ben aviat la recerca es dirigí també a l'anàlisi de les fonts i a llur publicació. En aquest sentit la França del segle XVII és pionera amb la poderosa obra dels maurins Jean-Luc d'Achery i, sobretot, Jean Mabillon. També de mitjan segle XVII és una obra de gran importància per a Catalunya: la Marca Hispanica sive Limes Hispanicus de l'arqubisbe de Paris Pere de Marca, completada per Étienne Baluze i publicada el 1688. Els països europeus ja van començar al llarg del segle XVIII els primers grans reculls de fonts històriques, a més de grans col·lecions miscel·lànies, com ara les obres de l'anglès Thomas Rymer o les dels francesos Edmund Martène i Ursin Durand. Són cabdals, entre altres, a Alemanya els Scriptores rerum Brunsvicensium del filòsof Gottfried Wilhelm Leibnitz, els Rerum Italicarum Scriptores de Ludovico Antonio Muratori a Itàlia, el Recueil des historiens de la Gaule et de la France de Bouquet o els Scriptores rerum Austriacarum de Jerolamus Pez.

El segle XIX, amb l'ascens dels nacionalismes, va assistir a la proliferació d'uns grans projectes d'edicions de totes les fonts històriques. Les principals col·leccions de gran envergadura són la continuació del Recueil des historiens de la Gaule et de la France i el Recueil des historiens des Croisades, publicades a Paris per la Imprimérie Imperiale, les Rolls Series angleses o els Monumenta Germaniae Historica, començats el 1826 per Georg Heinrich Pertz, la sèrie més gran de totes que abraça tots els països que formaren part de l'imperi carolingi i la única encara activa. Aquest afany de publicació es revifà també a l'Itàlia postunitària amb la nova sèrie dels Rerum italicarum scriptores, continuació de l'obra de Muratori o les Fonti per la storia d'Italia, fins i tot arribà també a països més petits i amb menys volum de fonts, com els escandinaus, Polònia, o Hongria. Sobre la Corona d'Aragó hi ha hagut molts projectes, des dels de la Reial Acadèmia de Bones Lletres al segle XVIII fins al de les Cròniques Catalanes de l'Institut d'Estudis Catalans. Cap d'aquests, malauradament, es va dur a terme; de les Cròniques Catalanes només va sortir el 1925 el segon volum, corresponent a l'edició de les Gesta comitum Barchinonensium, i els altres es quedaren a vegades en galerades, com el Desclot de Rubió i Balaguer. Hi va haver, sortosament, erudits que, de manera no sistemàtica, aplegaren molta informació com el Viaje literario a las Iglesias de España de Jaime Villanueva o la Col·lecció de Documents inèdits de l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Prósper de Bofarull. Aquests salvaren, amb llurs edicions, molts textos conservats en manuscrits que es van perdre bé al 1835 o bé durant la Guerra Civil. S'ha de dir, però, que l'atenció i l'interés per la historiorafia catalana va despertar abans a l'estranger, on algunes cròniques es consideraven importants en tant que fonts per llur pròpia història. Això portà a la primera edició en francés de la Crònica de Bernat Desclot, feta per Bouchon a Paris el 1840 i reimpresa a Orleans el 1875, juntament amb altres textos «étrangers» relatius a la història de França, com per exemple la versió francesa de la Crònica de Ramon Muntaner. Aquesta darrera fou publicada a Stocarda el 1844. La manca d'una tradició historiogràfica més arrelada, la reduïda quantitat d'estudiosos que s'hi dedicaven i la Guerra Civil feren que els projectes en marxa es quedaren en poca cosa o s'aturaren. Lentament es va tornar a començar però ara amb edicions aïllades: la Crònica de Pere III per part de Amedée Pagès, la de Desclot per Miquel Coll i Alentorn, la de Sant Joan de la Penya per Amadeu Soberanas, i recentment el Llibre dels fets de Jaume I a cura de Jordi Bruguera. A més, els moderns historiadors ja no estan tan interessats en la història dels fets, sinó en altres camins més especifics -de la mentalitat, del poder, de l'organització de l'estat, de l'agricultura etc. -de manera tal que la renovada tasca d'edició de fonts s'ha dirigit més aviat a reprendre la publicació de cartularis i documents, com ara els de Sant Cugat o l'Arxiu Comtal.

És necessari omplir aquest buit i posar la Corona d'Aragó a l'alçada de la historiografia europea i dotar-les finalment d'un recull d'edicions de fonts com cal, uns Monumenta de la Corona d'Aragó, tal com requereix la qualitat i la varietat de textos produïts.

La finalitat d'aquest projecte és, doncs, la de crear aquests Monumenta i publicar una col·lecció virtual completa de fonts històriques. Seguint, en part, els principis dels Monumenta Germaniae Historica, que considera el concepte de fonts d'una manera prou àmplia, amb el temps anirà incloent-se tot tipus de materials -poètics, jurídics, diplomàtics, a més de l'estrictament historiogràfic- que puguin servir per a escriure (o reescriure) la història. Això és durà a terme presentant noves edicions crítiques de cròniques, annals i d'altres materials, la majoria de les quals inèdites i expressament fetes per aquest projecte. A més, com a complement i ampliació hi haurà també reproduccions digitals d'obres i edicions ja clàssiques, de manuscrits i edicions antigues, una important secció iconogràfica i una bibliografia que s'anirà completant i actualitzant, part de la qual es podrà consultar en línea.