Antologia poètica
Jordi Botella
Tan sols un capvespre d'octubre
Avingudes acàcies desfullant-se com violins al saló de ball
Impossible un raghtime sota aquesta llum
On la pista resta buida un diumenge més
Tan lejos aquí mismo solo pienso en ti
El fantasma d'una parella es reflexa al marbre
Eh tanca les portes del local i que la festa continue
Octubre se'n va de les mans dessagnant-se
Com un gel es fon el seu record
No ens valen postals ni el color sèpia d'un abraç furtiu
Vindrà la nit i el fred em sorprendrà
Aquest diumenge d'octubre sense tu
Les fires arriben a l'octubre
Omplint les places d'altaveus i fulla seca
D'àlbers somorts al trenc de la nit mediterrània
Tèbia i llunyana com els ulls d'un ionqui
Tatuatge del destí a l'eix de la nòria
S'esgranen els cossos pels barracons meravellosos
L'atzar ens sorprén als cantons
I la gitana que t'obri la mà no parla
Perquè els tahurs ho han dit tot a les cartes
Estranyes melodies de bombo i acordió
Són les ratlles de la vida i la mort
No penses que la vida és una aixeta
A mig obrir on Manrique es renta les mans
Després d'haver descobert el sentit de les coses
Les pensions tenen un regust a mort
Com un capbussó en les piscines municipals
A l'estiu quan els cossos rellisquen feixucs
I t'esmunys al frec d'ungüents i llavis pintats
Oh aixeta al fons del corredor
Sé que hi trobaré l'espill i una tassa greixosa
On els soldats es masturben frenètics
Monarques d'un paradís per trenta duros
Instants d'oblit a mitja tarda
Som el goteig del temps tancat als hospitals
I després d'ací on vaig?
Les ciutats dormen al vespre
Sojornant la mort a les darreres hores
Esvaïdes arrambades cisellades
Silencien el pacte l'incert auguri dels cossos
Embolcallats amb tants mots repetits
Que al capdavall fan de la renúncia una ensenya
Esquinçada sense esforç per la inefable ombra
Que travessen les caramelles aquesta nit
Si poguera dormir ara
Oblidar per un instant on sóc
Si poguera seure quiet vora l'ampit
Fins enfonsar-me en l'enrenou del carrer
Abril no seria un cistell de veus
Aquest llibre exhaurit
On s'enceta el cercle de l'aigua
Contra els cristalls entelats de la matinada
Tant se val que les ciutats s'assemblen
Si un estrany deler ens segella el gest
Oferint un altre desencís
A l'ampla nòmina de l'absència
I tanmateix estime les noves contrades
Els lladrucs dels gossos als patis llunyans
Perdre'm vora el batec dels barris fronterers
Com una baldufa llançada al mig del carrer
Hi ha qui desa la memòria als calaixos
Altres fan d'ella un gallardet
Que tremola segons d'on empenta el mar
(Escolta-la com xiscla contra el vent
Obstinada en romandre intacta
Deuries fer amb ella un farcell
I abandonar-la a les portes d'un hospici
Però saps que t'és necessària)
Pensa en aquells que lliscant al seu frec
Guixaran els xamfrans de tantes places
Com sorpreses ens reserva el futur
I des res em valdrà acollir-me a l'experiència
Ni tancar amb pestells totes les finestres
Per tal d'assegurar el meu estatge
Perquè qui ha fet de la passió un joc de daus
Sap que ara tempte un passadís
Afermant cada passa amb una torxa
Neulida a mercè de la brisa
Que el desig empeny
Brueghel el Vell no pinta realitats.
Ell les inventa. Eixes nenes que juguen
A la corda i desplacen els seus cossos
Darrere el fil d'aram, són veus, colors?
Brueghel les pintaria amb taques breus,
Caigudes gairebé sense massa esma.
Com una ombra en la neu. Però elles riuen,
S'escaroten amb els salts sobre el pati
Escolar. Eixa tanca que ens separa,
¿És el límit o potser recreació
Meua composant bambes i jerseis
En una imatge?
Sempre fora, sempre
Fora, sons del carrer o l'encaixada
Amb Fullana després de quasi cinc anys.
La sensació de viure amb mi mateix
Com si fórem veïns. Fullana em dóna
La mà, però no és ell, sinó un veí
Qui parla. Aquestes veus no són les nostres.
Potser el meu veí diu que treballa
En un banc. O és Fullana? Jo no sóc.
Segur. «Adéu». Aquesta ombra que fuig.
Eixe cos que em llegia als dèneu anys
Borges mentre arribava molt intensa
L'olor dels tarongers. (Te'n recordes ara,
Amic, o fas com molts que passant fulla
Ràpidament reserven la memòria
Pera Noces d'Argent del Batxiller?
Fixa't en el meu bon gust que no t'anomene
Res de l'amor, l'ofici teu tampoc
M'interessa, només vull saber si
En dies com hui que es fa de nit d'hora
I el llum dels fanals crea pampallugues
En el televisor, vull saber si
Has oblidat el dia que tornàvem
De Dénia i dormírem a Llombai
Morts de gana la Vespra de la Glòria.)
Sempre fora, frontera del desig
I del passat, memòria d'allò
Que sóc, semble o tu veus. Fora de mi,
Immòbil en l'ampit d'una finestra,
Contra el cristall fred, molt lluny de mi, fora
De les coses.
Aquest paisatge breu
On els diumenges juguen a petanca
A frec de la caserna de la Guàrdia
Civil, eixe solar que en vindre octubre
Hostatja els carromatos d'uns firaires,
Brueghel no el pintaria així, amb boles
D'acer i mans segures que les llancen
Al peu de l'aparell dels cavallets.
Per a Brueghel aquesta superfície
Seria una estació de tren, amb molls,
Cantina i un grapat de grans acàcies
Perquè els viatgers, al mes d'agost
No patiren calor. Ell pintaria
Racons de la memòria, aparences,
Màquines de vapor com les dels films
D'amor i de guerra.
Sempre fora, sempre
Enlaire, en un silenci fora temps.
La nota retardada que el pianista
Es salta sempre i el públic ignora.
Què són, si més no, les coses? Les notes
De la peça més cruel: el silenci
Que s'arrecera sota l'epidermis
De cada objecte i de cada persona.
Per què sempre estem fora? ¿Per què mai
No acceptem el simple punt de fuga
Que agermana el pas de les nostres ombres
Al breu trànsit dels núvols sobre un arbre?
El meu carrer esdevé una carretera
Que arriba a una autopista, després deixa
Aquest país, en creua altre, més
Tard arriba al mar i esdevé un carrer.
M'esforce per resseguir amb el meu tacte
El teu tacte, l'arruga de la pedra,
La boira que arrossega aquest capvespre
Envers la nit. M'esforce per saber
Com succeeix a la nit un altre dia,
I amb tant d'esforç no arribe ni a sentir.
Brueghel més que pintar sentia el joc
Dels homes dansant entre els vells planetes.
Caçadors en la neu, enmig d'un llarg camí.
Més que pintar sentia el cor de l'hivern
Molt abans de la Història. El valor
De qui viu en la neu, a prop dels llops,
Sense paraules.
Perquè en el principi
El món sols era neu, caçadors, boira
I silenci. Després els caçadors
Alçaren llurs cabanyes vora els rius
Del desgel i hi restaren fins avui.
Brueghel ho veia així amb breus taques negres,
Disperses, mòbils, sobre un llac gelat…
Amb tot, desconec, el procés del gel,
La mudança del cos líquid al sòlid.
Sé que aquest carrer gira si el món gira
I tanmateix ignore com la neu
Pot sobreviure a totes les cultures.
Els caçadors ho saben.
També ho sap
La meua nena tot i el seu tamany.
El coneixement naix de la ignorància
Per més que ens entestem a esbrinar
Si ha engegat el motor de l'univers
L'atzar o el dit d'un déu totpoderós.
La meua nena sap molt més que Brueghel.
Perquè la realitat s'inventa en ella.
Tots els atles marítims no superen
Un ditet seu. En canvi la memòria
Varia cada volta que somnia.
Per sota el tapís blau dels seus nervis
També hi ha caçadors en la neu.
Altres nenes que juguen a la corda
En el pati escolar d'un vell planeta.
Contra l'atzar, què pot fer la memòria?
I el coneixement?
Temptes amb paraules
La forma i el sentit de cada cosa.
Així en dir «neu», crees «neu», també «hivern»…
I inclús els «caçadors» que arrecerats
En la roureda guaiten els ocells.
Les paraules ens parlen del sinistre
Cerimonial de l'home amb la natura.
També estripen el «dia» en moltes «hores»
Com si, per dividir-lo, es fes més curt.
Tanmateix, i d'això n'estic ben segur,
Brueghel el Vell voria les mateixes
Taques negres que veu la meua nena.
Ocells sobre la neu, l'el·lipse màgica
De la corda en mans d'unes col·legiales.
Qué inútils les paraules. Qué innocent
L'afany de maridar cosa i sentit,
La imatge i el color… paraules, tot
Just ara que la meua nena em mira
I aquest món esdevé un gran ocell negre
Que ranqueja ferit entre la neu.
No
No-res no
Ni tan sols l'eco la paraula
O el gest de la pluja en la cara la pluja
Sobre els cabells els ulls
Enmig de l'aigua no-res
El matí
Posa vels a l'esguard
Com la sinistra finestra
Dels automòbils els dies de pluja
I ella no
Mentre el bus arreplega dones
Que s'acaren al cristall
Agafades al passamà ella
No abraça el matí l'embranzida
Que accelera el bus cap al semàfor
No s'acomiada de la nit
Amb recança o desig de gata maula
La persiana la dolça llum de Sant Joan
No-res l'eco d'una veu en la cambra
Perdent-se entre les cortines
El seu esguard transparent
Com darrere la cortina del cel
Un petit núvol sense pluja
No-res no
Quan el límit és sí
L'ascensor sí llit a les huit sí
Però juny també és no
Ella tus quan la despertes
Però sí que tus i sí vol dormir més
I tu ets sí esguardant-la en l'ombra
Del matí sí el color de la poma
Les galtes seues sí tornen de la nit
Tenebra que el matí no esbandeix
Miracle no el fil del somni
S'enrosca al matí no entre boirines
Del somni no de l'absència sí
I l'estiu escalfa els vidres
I els seus ulls de princesa no
En canvi l'ànima de la pedra sí
I l'alumini i el cuiro dels botellers
Sí un devessall de vida sobre el planeta
Com si fóra aigua de pluja
Debades de panxa enlaire llargandaix el matí
Gitano en el camí de Damasco la vida
Sí un allau de força
Bresquilles a taula plats bruts
La veu de la ràdio no
Les seues manetes dins la pila
Remenant l'aigua com un bateria de jazz
L'univers entre els dits i l'aigua no
Aixeta del prodigi que raja
Per a totes les mans de la ciutat
I ella no...
I
Merda tibetana,
Els cadàvers de Mallory i Irvine
Dormen la blanca nit dels segles
Com els adolescents en una platja
Andalusa.
És aquesta neu l'arena
De l'estadi on discorre la milla anglesa.
En tres minuts i escaig fan els atletes
Igual que els cavallets de fira:
Que la terra rode en tres minuts
I escaig.
Igual que els morts al mar de Tarifa,
Merda africana.
Els hèroes no dormen,
Naden, grimpen com la mona Lucy,
Verge etíop.
La mona Lucy
Va per la terra ferma abans que el desgel
Faça de les serralades illes
On s'amaguen els peixos abissals.
Travessa els grans deserts.
Sempre
Prenyada. D'un genet mongol,
Tuàreg o lapó.
No parla, brama,
Tarareja una xerrameca, canta
Com si cridara al cel.
Verge Lucy
Prega, mare dels déus, per nosaltres.
Tu que vas dur cavalls a Sibèria
I tustares les portes medes, vius
Arreu del món com una ombra.
Tu,
Ofegada a les aigües del Iang-tsé,
Vius en mi com una ombra,
Mare amatíssima.
Ombra dels arbres,
Ombra dels atzucacs, Verge Mare,
Ombra de multituds, prega per tots
Nosaltres, fills de l'ombra sota el gel.
II
El somni conta
Que un home i una dona
Caminen per la vora d'un riu
D'aigües tan verdes com el bosc
Que l'abraça amb un aire delicat
Propi d'un ballarí i no del varó
Rústec que a voltes salta espadats,
Nega cases i se'n du donzelles
A dins del mar. El somni conta
Com, de sobte, ja és nit tancada
I la volta del cel s'amaga
Rere la xiscladissa dels ocells.
Heus ací que la dona resta sola,
Voltada per l'ombra blava
Dels arbres en el riu.
«Com és que no anem junts
Si fa poc que ha acabat la cerimònia?»
Pensa ella cercant l'home entre la fosca
Que s'obri als seus ulls com la vasta planície
D'un desert. Tanmateix no hi ha ningú.
Mentrestant la nit bat les seues ales
Per sobre les capçades dels pollancres
Com una marinada que, tot d'una,
Rebolica els cabells i et cega dolçament
Fins deixar-te perdut entre l'arena.
Com un d'eixos objectes que els vaixells
Aboquen sense cura, arreplega
Un xiquet i el fa joc seu.
Una dona
Quan es troba amb un home i és nit fosca
Ell i ella són també trossos de nit,
Objectes que la mar deixa en la platja
Entre taronges, peixos morts i fustes.
Després, un xiquet o qui sap si l'atzar
En juntar-los farà el dibuix d'un bosc
On es troben un home i una dona.
L'home és un viatger i ella, esposada
Unes hores abans, s'ha esgarriat.
Sobre els seus caps la volta del bosc
No és enigma, no és límit. Sols l'espill
On dos cossos es troben a mercè
De la nit i el no-res: la innocència.
Com dos trossos de fusta, dues plantes
Que creixen a la vora del camí
I després moren. Sense voluntat.
Sense conreu, profit, recança o desig.
Només la innocència de l'ésser
Abans de ser conscient del món.
Dos cossos lliures, dues pedres, dos
Arbres, dos rius, muntanyes, ciutats, dos
Cossos, un més un, un home i una
Dona, arena, carrer, una flor i un
País sense altres límits que els seus dos
Cossos abans de la creació.
El viatger no sap que és novençana.
Ignora el seu nom i el lloc d'on ve.
No pregunta perquè no vol saber
Res fora del camí que els ha ajuntat.
Són àngels solitaris en la fosca
Selva de la història.
Confiats en la seua ignorància
Que no venera més déus que la nit
I aquell temps anterior a la memòria.
Quan per a viure no calia saber
I els anys es succeïen sense esforç.
¡Oh ànima mortal de les andrones
Com suportes que els hòmens aguaiten
Finestres sempre que arriba la nit¡
Anima vella, oblida qui ets i d'on
Véns que no tornaràs mai més al cel,
Seràs un àngel orb i esgarriat
Entre les avingudes.
Com un home
En despertar després d'un malson.
Com la dona plorant dins l'ascensor
Que no la du enlloc.
Vigila, ànima,
Els camins de la nit, el breu instant
Anterior a l'encontre dels amants
Que s'ignoraven com ignora el dia
A la nit, i són la mateixa cosa.
Sang i ferida, la mort i la vida
Són la mateixa cosa: sols desig
I neguit de no ser cap altra cosa
Més que home i dona, no roca ni bèstia,
Bosc o riu: sols desig, coneixement
I afany per tancar la lluna dins d'un cove,
Al costat de paraules rovellades.
Són un riu sense origen,
Que ignora els accidents i l'aigua
Que arrossega pels gorgs i mou turbines.
Són un riu sense origen.
Perquè han aprés
Que les coses són sempre la mateixa
Cosa: no home ni dona.
No principi
Ni fi, només la vida i prou, perquè
Qui vol conéixer sap que ha d'oblidar
Primer que res qui és ell i el món on viu.
Després, si té valor, que òbriga els ulls
I allò que veja i senta, sense pensar,
Sabrà.
Un home i una dona
Es troben per atzar en la cruïlla
On aboquen tots els camins: la nit.
L'univers que agermana la serp
A l'arbre i la destral que talla els dos.
El riu, la boira que els cavalls travessen.
Ponts des d'on les donzelles resen
I demanen un fill
Que no els el furte el riu.
Que arrossegue els genolls sobre la terra
I s'alce com un arbre.
Un fill, principi de la nit
Blava en el cor dels hòmens i les dones.
Com una casa on ressona entre el fang
La veu dels morts.
El fill és un àngel
Que no anuncia res, tan sols ve a dir:
«Home i dona són una sola cosa,
El fang amb què es basteixen les cases
Que la pluja i el temps tornen al fang».
Un fill junta el riu i la boira,
La terra als arbres, l'aigua a la gespa,
I els amants que naveguen dins la boira.
Com, atletes, a colps de braç
Contra el cel, contra l'aigua
En la cursa més cruel.
Contra la nit.
Sota la pluja sòrdida d'hivern
Mentre esperen un àngel.
Els amants
No són res en el temps.
No són l'aigua que beu l'arena
Ni estimballl per l'abraç del suïcida.
Un més un, els amants mai no són dos,
Una cosa, la boira en el riu
Quan baixen els cavalls de la muntanya
I al mig del bosc ensumes la bellesa
Que sols la mort ens du: la cançó
De l'herba sota els cascos dels cavalls.
El bes de l'àngel sobre el fill
Abans de nàixer, molt abans de res.
L'instant que un home i una dona,
Ella sense nom i ell un viatger,
Donen la forma al fill dins de la nit
Mentre l'àngel no deixa que les bèsties
Del bosc li ho diguen al marit.
Vigila,
Anima, el cos del fill
Que encara no és sang ni aire.
No memòria, sols presència
De la nit entre dos cossos estranys.
Tacte de fulla i gust a terra
Sota la volta blava dels arbres.
No coneixement, sí la innocència.
Com pedres en l'abisme,
Desposseïts i nus en l'argila dels segles
Un més un home i una dona,
I davant no-res.
Oda a la pàtria
I
Jo no vaig viure la Guerra d'Espanya,
Però quan mon pare em dugué a Tortosa
I davant el portó del magatzem
Em va dir «llig» sobre els taulons corcats
«Il Secondo Plotóne di Mitragliatice»,
Vaig saber com la Guerra anys més tard
Pudia a grocs plomalls d'òpera bufa
I oli brut dels Savoia que encengueren
Les fàbriques d'Alcoi.
De retorn, mentre
Mon pare es tancava al bany de l'hotel
De Castelló, de sobte recordava
Rus malmorint sota una DKW.
Rus venia de l'Orà, i amb la pronúncia
Francesa estrafent «Ruíz» del cognom
Es feia de voler.
Rus no era moro,
Però podria haver estat un moro
Com jo mateix les festes de Sant Jordi
O els llauradors de Vall de Gallinera
Quan fugen en vaixells el segle XVII.
Per no ser batejats deixen aixades,
Bèsties i bancals a mallorquins
Com el meu sogre que anà a l'altre món
Tot ignorant que els seus orígens eren
Al bell mig d'una illa repoblada
Per braus empordanesos.
II
Mussolini
Enllustrà amb unes lletres de pal gòtic
Aquells corcats taulons del magatzem.
Just al carrer Comerç, metres enllà
D'on suraven per l'Ebre soldats rojos,
Pintà els ulls dels meus avis, de mon pare.
També el cor del meu oncle quan pujà
A Valladolid per fer un altre magatzem
De draps al Barrio España on els gitanos
Barataven ferralla.
El meu oncle
Marxà al Nord amb el seu títol de mestre
Republicà entre el drap vell i tingué
Fills castellans, recances i un Sis-cents
Que a l'estiu esperàvem els cosins
Junt a les corbes d'Agres, prop d'un poble
Iber ensinistrat entre oliveres
I esbarzers on fumàvem tabac ros.
Allí cagàvem sota una figuera
I cert que sobre els ossos d'un patrici
Romà que aterraria uns anys més tard
Que els ibers.
III
Açò ho vaig saber després:
Tortosa, Mussolini, els santuaris
Contestans i el morisc cap a l'exili,
La boira mesetària i l'ascendència
Del meu sogre reposen al fossar.
No valen per a guano ni com xifra
D'un cens nacional lax com el ventre
D'un gat mort.
Amb retard de segles, mentre
L'escata del quitrà emmiralla rostres
Fenicis, els turistes de Getafe
Mengen arròs cru sota les ombrel·les
Ben servits per cambrers barbarescs.
Aquest ve a ser el nostre bell prodigi:
Un poble es sedimenta sobre l'altre
Fins pair el tiberi en el fossar
Iber on els cosins ens emponàvem
Als peus del Montcabrer.
IV
Jo sóc d'ací
Com podria ser d'allà i això em plau.
Jo sóc d'ací però no sóc d'ací.
Ningú no és d'ací ni d'enlloc.
Ningú
Té cap dret sobre el sòl o la vorera
Des d'on aboca l'aigua a l'embornal
Després de netejar el seu llindar
On vianants, vells gossos rodamons
O els veïns de l'escala al seu pas
Deixen rodals en les llambordes negres.
Quarterona i adúltera, així crec
Que és l'ànima civil.
Jo sóc d'ací.
Parle català amb ressò de l'Alt Urgell
I tinc el Camp de Mirra a tir de pedra:
El Rei Jaume I i Alfons el Savi
Bescanviant la taifa a preu de saldo
Mentre Al-Açraq errava per les valls
Formant l'exèrcit de la reconquesta
I moria amb l'acer d'una sageta.
Aquest país s'ha format en la derrota,
I algunes voltes en la servitud
Perquè ignora el concepte de derrota.
A força d'aliar-se amb l'adversari:
Alacrà que s'immola en anell de foc.
Com un capgros unflat per la sobèrbia,
El país ha crescut en la derrota.
V
«Quando el Cid Campeador ovo Peña Cadiella
Mal les pesa en Xativa e dentro en Gujera».
Ací ha vingut totdéu.
D'Espejo, Conca
O La Rambla aterraren les famílies
Que als milicians nostres ajudaren
En la batalla de Cerro Muriano.
El Cid entrà per la 340,
La Via Augusta que hui obri els braços
Als gàngsters marsellesos i els virreis
De Múrcia.
Ho sé tot açò després
Que, com un bumerang, brame el passat
Als llibres de text on dorm l'almogàver,
El Compromís de Casp, el mal d'Almansa
I el trist atemptat a Sanchís Guarner.
V
Aquest país, doncs, sap que la morralla
Fa el brou més saborós.
Es deixa coure
Enganyat a foc lent com un cargol.
Uns anys més tard uns anys més prompte un dia
Arriba un o altre.
Arriba el President
A Orpesa i l'escriptura grega a Dénia,
La tartana dels avis desfent camí
Al Sud i jo mateix des del Vallés.
Abans jo creia que la Providència
Batejava els orígens amb la porpra
Que mullava una terra gloriosa.
En canvi, ara veig, en ple sacrifici,
Que a les vísceres de totes les víctimes
En compte del pervindre trobe fem.
VI
Sol no sóc res.
Jo i l'altre no som res,
Només som un més altre i en fem dos
Que prompte som tres, quatre, multitud.
Arbre genealògic de fruits borts,
La corfa xifra el nostre vell himne
Cantat per immigrants amb veu d'argila:
Som un fosc magatzem on la memòria
Dorm entre els sacs.
Aquesta és, però, l'hora
D'encendre l'arbre i, mentre l'atzar
Abona la terra amb les seues cendres,
Deixar que escriga el fum la nostra història.
Homenatge a T
Com un record d'infantesa
Sempre recordaré
A la Teresa
Ballant el vals
Ella pujava de la Riba
Com una papallona
Revolotejant els esbarzers
Les seues ales defugien les pues
Del món els esbarzers els panicals
I els arraps del món la coscolla
I els desenganys de l'amor
Tan aspres com els fruits dels esbarzers
Eterns per la tintura de la móra
«Sóc Teresa Mora
Eixuta al primer mos
I dolça en confitura»
«Ets Teresa la boja
Tendra com una rosa
I del món la més experta
Teresa ets la nostra mestra»
Dèiem els xiquets com si fórem les ones
D'un estany en gratar l'aigua
Les potes d'una cadernera
Perquè ella era una cadernera
Amb els seus plomalls de coloraines
Càntic generós i carn magra
Dansava sobre els verals
De l'Hospital de Sang
«Un-dos-tres- un-dos-tres
Un-dos-tres- un-dos-tres»
Dansava sobre els femers
Fins que les cames esgrafiaven
Amb el traç d'un compàs
Sobre el paper el dibuix
D'una parella que s'enfilava al cel
«Un-dos-tres-un-dos-tres
La parella érem Teresa i jo
Un i dos i el tres els altres
Un-dos-tres Teresa i jo
Un i dos i el tres els altres»
Teresa donava les cartes
I amb un gest ahuixava
El desfici i les basques
El malson de la sota d'ors
Aüçava la pamela
I amb les copes es desfeia amb plors
Mentre l'as de bastons
Acaçava xicons
«Jo vos cantaré una cançó de fil-i-cotó
Això era una dona que abans fou xiqueta
I molt abans de ser xiqueta una pruna
O una cirera o una móra
De l'Aixortà perquè els pares
Venien de Guadalest
D'un dels seus merlets
Corcats que fiten el mar»
Abans de ser xiqueta fou una móra
Que coloreja les genives
I per això es deia Teresa Mora
«Jo vos contaré una cançó de fil-i-cotó
Això era un home que abans fou xiquet
I abans de ser xiquet un cantal de la Riba
Un bri de borra de la Riba
Un llor en una costera d'Alcoi»
Abans de ser xiquet l'home fou
Un llor crescut entre els monts
Un llor que ens protegia del fat
I per això es deia Ovidi Montllor
«Un-dos-tres-un-dos-tres
Tu-jo-i-vosaltres»
Un-dos-tres-un-dos-tres
Ella ell i tots nosaltres
Un-dos-tres-un-dos-tres
Mentre el planeta girava com una roda
De cavallets enmig d'un solar
Ens ensenyà a ballar
A cantar i a estimar
D'això ella era
La que més sabia
«Teresa Teresa» repetia l'eco
«Ets la nostra mestra»
Uns homes que som tu-jo-i nosaltres
I unes dones que sou tu-ella-i vosaltres
Gratem la terra amb les espardenyes
Fins que el cercle de les nostres passes
Esdevé un estimball per on volem
I volem fins ser aire dins l'aire
«Teresa Teresa» repetia l'eco
Guarda'ns del mal averany
Del mal d'ull de la fam
De l'urc del ric de la tralla
Del riu i la ràbia del gos
Guarda'ns de l'urpa del gat...
De «Segària» (Poema dramàtic estrenat 2019. Fragment)
III
Serra corcada per coves
Els homes busquen recer a migjorn
Afora el fardatxo furga la grava
Els homes viuen en coves
Fan del clot el cor la casa
Els homes coronen el cim
Com l'ocell el cel
Més enllà la marjal
D'un esguit fa créixer pa
Els homes coronen el cim
Bekor Pego Bekor
Lloc on aboquen les valls
D'Ebo i Gallinera
Això diu el plom de la deessa ibera
El homes baixen als rius
Ací dalt la cova eixuga el cap
Esmaia el cos occís nounats
Els homes baixen als rius
Sebgedirain Xèbic Sebgedirain
Entre el Girona i l'Alberca
Lloc on les cries són domesticades
Això diu el plom de la deessa ibera
Segària fil de navalla
En una fulla la selva
I els cantals en l'altra…