(Ritme de clepsidra, Tres i
Quatre, València, 1986)
Estel
és bell l'instant
tan bell com un estel
fugaç
breu plenitud amb llum a frec de
mort
estel arrap instant
a mig camí entre els
silencis
trobe sopluig sota d'un cel
currull d'arraps
savi resum dels dies
(Ritme de clepsidra, Tres i
Quatre, València, 1986)
Mar
i si dic mar
el vent empeny la nau
cap a l'abric tan dolç de
l'altra riba
(al gratacel
vigile el vol de l'au que blancs
enllà
ens fa el dibuix del temps i de
l'atzar
com un presagi)
quan minve el vent
ens bastarà el silenci
per defugir la immensa
solitud?
(Ritme de clepsidra, Tres i
Quatre, València, 1986)
Laberint
és paraula la vida
vençut silenci
foc que revifa la fullaraca
morta
de les hores
sobre les runes del temps la
poesia
disposarà de nou l'atzar de
tots els somnis
i trobaràs al vell espill
dels dies
l'extrem del laberint
(Ritme de clepsidra, Tres i
Quatre, València, 1986)
Arbre
ara dic arbre
i puc fer niu entre el fullam
com si el verd fosc em
preservàs
del blanc desert de gebre
i si el record s'hi complica
sabré que tot abric
és breu
i es fon entre els tions dels
dies
arbre desig
on és la deu l'ombra de
l'altre bosc?
(Ritme de clepsidra, Tres i
Quatre, València, 1986)
Ritme de clepsidra
vigile amb cor plaent el
degoteig
lentíssim
dels mots i de les hores
aigua endins
tot és alhora i creix com en
un somni
remor d'aigua i silenci:
esbòs del temps amb ritme de
clepsidra
(Ritme de clepsidra, Tres i
Quatre, València, 1986)
Dolça nuesa
«Déus i homes
l'anomenaren Afrodita,
perquè sorgí de
l'escuma»
Hesíode
I
Serf del misteri,
camine faula endins
amb urc i afany.
I trobe el Bell més pur
al balm dels jorns
vellíssims.
II
Dolça nuesa
que a cau d'estels i lluna,
desfà l'onada.
Que n'és, d'immens,
l'anhel
ran d'una mar tan viva!
III
L'encís del foc
estranyament no et sobta.
Un vent encès
ha de cremar el bosc,
eternament deu
d'anèmones.
IV
Ebri de murta,
m'enfile fosca amunt
lluny del senzill.
circell que ferm s'arrela
al mur tan net de l'alba.
V
La Poesia:
el tornavís dels mots,
inesgotable.
Records. L'Atzar. El Foc.
Niells del temps: les hores.
VI
A doll el nou,
perquè el silenci
muira!
Sons de llaüt
trenquen el ritme dolç
del temps, ran d'horabaixa.
VII
Enfonse el rem
ben dins la mar dels dies.
Clivells avall,
la llum fereix el fons
obscur de la memòria.
VIII
Els ulls són plens
de blancs brollims de lluna.
Heura i Follia.
I arrape el cel
altíssim,
límit del joc, incert.
IX
Hissem les veles,
que els mots ens són
propicis!
Enllà de ports,
qui sap si el mar, advers,
podà ofegar els somnis?
X
Acime mots
damunt la cendra viva.
L'Etern m'acull
si atie la brasada
i ómplic de flams la
nit.
XI
Límit del foc!
Ja sent l'Instant com se
m'atansa.
Si ens arribés
l'alè,
enllà de l'altra riba!
(Albes d'enlloc, Eds 62,
Barcelona, 1985)
Realitats
El somni és
l'acàcia
que escampa grocs i verds sobre el
jardí
dels dies,
l'espill que ens posseeix
i ens duplica misteris i
mirada.
O el món que creix,
penombra amunt, ara que ens
submergim
dins la mar d'una minúscula
llàgrima.
Cada circell,
un tros de temps, la sang de la
paraula:
les hores quan llegíem la
nuesa
d'un cos
cravado nos meus olhos como un espinho.
(Ho recordes? Andrade ens
amerava
d'estiu.
D'un vers a l'altre,
ja et pertanyia o outro nome da terra.);
o, per què no,
l'aigua que ens amaga cos i
tristeses
sota l'arena
o, a l'ampit, el gerani
que estén el roig de totes
les vesprades.
Si defugim l'extàtic clar de
lluna
malaltís,
caurem de nou dins el pou de les
aigües
brutes?
(Cercles de la mirada,
Bromera, Alzira, 1998)
Alyscamps
Die Dinge singen hör ich so gern
R.M. Rilke
Plovia
sobre les tombes buides
aquella primavera de
Provença.
La mirada
sobre la geometria dels
absents,
en el silenci
escoltàvem la veu dels
nostres morts
i ens esveràvem.
Aquell mot
que s'avançà al
davant del mots,
embullat de pervinca i de
tristesa.
El poeta
a l'aguait del silenci de
l'èter,
dels mots del homes mai no
compresos.
Aquell que,
temorós del sentit, tant
s'estimava
la remor de les coses.
Dia a dia,
tornem als grocs i grisos de
Provença,
enamorats de l'aigua,
del riu del temps sobre les tombes
buides,
i els crits dels vius emmudeixen el
goig
d'aquesta vall silenciosa.
(Cercles de la mirada,
Bromera, Alzira, 1998)
De
la vida
Passegem per la vora del
Neckar.
L'atzar,
o potser aquests murs de
saviesa,
em porta els dies
que una mort de ficció
travessava,
tota paraules.
Llavors,
ni la vida era el lloc on deixar la
mirada:
l'esparver que alça el
vol,
aquell vell que almoinava a la
porta
de totes les supèrbies,
o la por
i els clavills que ens ferien nits
i ànima.
I digueu la vesprada,
tan lluny i falsa com aquella
mort,
i em fa basarda l'abisme que
s'obre
entre els silencis.
Però m'hi deixe caure
lentament
fins que trepitge el fons del
record
i em crema el foc que naix rere els
turons
i la mort és el fred
d'aquest hivern
o el poema.
(Cercles de la mirada,
Bromera, Alzira, 1998)
Silenci contra silenci
Der Schweigestoss gegen dich,
die Schweigestöe.
Paul Celan
Del buit lunar,
només els colps de silenci
contra la por
del gran desert.
¿Quin vent ha soterrat
els mots sota l'arena,
ara que us veig passar,
vençuts,
com aquell mort que deambula,
supernumerari de les ciutats
d'or
i dels camps que verdegen?
També ferit de mort
pels colps de silenci contra el
silenci,
em dol el cor dels poetes,
ara que el groc tenyeix l'allau
dels dies
i lentament avança.
És fred el gran desert, d'un
gris que esvera.
(Cercles de la mirada,
Bromera, Alzira, 1998)
A
trossos, la mirada
Tremolor de no
comprendre's
i de despertar-se
nu i ofert com aquesta
pruna
que s'ignora a la
branca.
Lluís Solà.
Tancar els ulls i
fer un altre pas contra el temps. Ser tu mateix més
l'àguila vigilant per sobre de la immensitat que calla i
és record d'admiracions passades.
Llavors, no et cal
mesurar distàncies. No hi ha, de fet, distàncies! Ets
tu simplement: tu i els altres que fores i que ara veus, porucs,
des del vol poderós de la paraula. Però voldries
saber si és el mateix desig aquell d'atrapar el món
dins la mirada i aquest, que ara et commou, de deixar-la a trossos
sobre les coses que habiten l'oblit dels dies. I tens por, molta
por de no comprendre't perquè, avesats al més petit,
els teus ulls ja no saben d'altres plenituds.
No dir res.
Només mirar el foc i sentir l'olor de carrasca que crema
lentament rera del vidre. Pels carrers, la nit comparteix ombres i
araboga. Tancar els ulls per creure i creure't.
(Del clam de Jasó,
Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
Estius de grills i lletanies
Són llaguts o
balandres
els pensaments que em
llisquen
pel llac de la
memòria
de la cremada
joventut?
Joan Vinyoli.
Avui has perdut,
davant notari, el pi que duia el teu nom. I amb ell l'aljub, quatre
rosers i una bassa, el forn morú, els ametllers sense flors
i tot els estius de grills i lletanies. Les que la iaia recitava
contra els trons, que t'esgarraven la calma de ser només per
rebolcar-te en el plaer dels dies. Les que tossudament et
retornaven dalt la lloma d'aquell corral assolat des d'on veies les
tombes arrenglerades i el blanc dels crisantems.
I tens por de
perdre també els records, ara que seran per ells mateixos,
sense ni un sol lligam més enllà del teixit de la
memòria. ¿Creixeran sense concert o potser moriran
lentament, deixats anar per vols sense raons ni esperances? I no
t'avens a acceptar que l'atzar determine el perquè dels teus
somnis, el batec d'aquell infant que fores.
Només et
queda demanar els mots indispensables. Els que t'ompliran de raons
contra el temps i et salvaran tots els estius de grills i
lletanies.
(Del clam de
Jasó, Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
L'ull de llum
A
José Ángel Valente, in memoriam.
És
difícil recompondre el món per anar posant sobre
unha morte outra
até atinxir o tempo que se vai polo ollo de luz da
ponte.
Però
és dolç l'esforç quan l'acompanya el silenci
poderós del temps que la pedra amaga: sense ni un fil que
destorbe el vol, sense ni un bri d'allò que diuen que diran
des de la inútil remor de les coses.
I ens agrada
sentir el fracàs i parlar-ne. No debades, vivim per mostrar
el més gran dels tresors: les solituds que compartim, cada
instant en què batega el verb, totes les músiques de
l'aigua. O aquell immens desert on dormen gest i
memòria.
És
difícil recompondre el món per anar posant sobre un
mot l'altre fins atènyer la llum que ens il·lumina el
temps sense moments, sense ni un sol record que el clivelle.
(Del clam de
Jasó, Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
Diàleg
encendré
fogueres
amb les velles flames
i espargiré
malenconia
sota el pont dels
amants.
Anna Montero.
No passaran
més que uns dies quan de nou des del pont miraràs
Notre Dame i esperaràs que vigile com se't crema la fusta
vella dels ulls i ho sabré i potser no hi haurà foc
ni pluja sobre llambordes en flor ni noies tendres i oblidades que
corren sota l'aigua ni llibres vells coberts de solituds fingides
per la gràcia dels mots.
Llavors, et
diré que la paraula ens condemna a morir i tu hi
consentiràs i no sabrem quin silenci abraçar per
salvar-nos i si paga la pena d'esmerçar un sol instant a dir
la joia més petita o el dolor que ens hem anat descobrint al
fons de tantes mirades.
Així, ens
avindrem feliços a viure les hores, deixats anar com rius
sense rescloses, sense ni un sol pensament que regire records o els
invente, sense ni un sol exercici que fingesca passions o
esperances, sense saltar a la gropa dels mots, delerosos de dir i
saber no importa quins misteris.
Accepta'm aquesta
conjectura, deixa'm prolongar aquest difícil equilibri entre
silencis!
(Del clam de Jasó,
Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
Després dels Babel
La luz también da sombras, pero sombras
azules.
Luís Cernuda.
Et poses l'abric
mentre encenc una cigarreta. Recordem els darrers segons: el seu
rostre que ompli tota la pantalla i al davant les mans creuades
sense que arriben a amagar-li els llavis; una llàgrima li
brolla de l'ull esquerre, esclata i, galta avall, es perd.
És freda aquesta nit d'hivern. Caminem sense pressa. Ara et
dic que m'agrada la Binoche quan rosega el caramel i tots els
records que l'angoixen, que és meua aquella música
blava i la llàgrima que, galta avall, es perd. T'ho dic i em
somrius.
Seguim caminant
sense pressa. La Gran Via és quasi deserta. Busque la teua
mà –més freda encara que la nit– i
l'estreny fortament. Ara sóc jo qui somriu quan dius
d'altres servituds sense músiques ni llàgrimes ni
rostres. No deixem de parlar entre somriures. Quan callem, veig
encara el seu rostre, la llàgrima que es perd i el blau
intens de l'aigua i la memòria.
D'arbre en arbre
mirem a dalt i sé que saps com m'agrada aquesta nit
d'hivern, aquest desig de compartir silencis i somriures, o el fred
que portem a les mans. ¿Han fugit els estornells o potser
callen perquè aguaitem? I saps que sé com t'agrada
caminar sense pressa, deixar-se dur per músiques sense
blaus, sense ombres ni llàgrimes.
(Del clam de Jasó,
Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
Grisos d'Hèlsinki
En la ciutat on les cases noves
creixen cap al cel
de sutge.
Claes Andersson.
Et veig, a
través del vidre del bus, entre la pluja i el fred d'un juny
inaudit i voldria saber si mai escriuràs sobre
Hèlsinki, si et deixaràs portar pels grisos i
finestres sense nom ni rostres o si preferiràs els
lilàs i els bedolls de boscos sense límits. Ara puges
una escala interminable: esglaó rere esglaó t'imagine
el deler de veure el tsar allà baix, al centre de la
plaça, minúscul, com si ja no fóra tan gran
com suggereix el seu nom i alguns llibres d'història.
Desapareixes per
un moment darrere el baf del vidre i pense en els versos del poeta,
en les persones més soles que estàtues, en les cases
velles que es contemplen mútuament i en les noves que
creixen cap al cel de sutja. I mire el cel i és de sutja i
la pluja cau tossudament sobre milers de llambordes.
Quan seus de nou
al bus, et dic que sempre hi ha raons per estimar una ciutat i
parlar-ne, que voldria saber si mai escriuràs sobre
Hèlsinki. No dius res. Tens el cap sobre el meu muscle. Els
ulls, al cel de sutja.
(Del clam de Jasó,
Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
València
A Francesc
Pérez Moragón.
T'he vist, ciutat
estimada, queixar-te de tants oblits sense raons que em costa
tornar als ulls innocents d'altres dies. Llavors, cada matí
et creuava des del pont de fusta al carrer sant Pau, respirava els
teus secrets i em guardava, zelós, tot els petits tresors
que m'oferies.
Ara que lluite
contra els silencis que el record prolonga, em pregunte si
és realment teua, la queixa, o si serà el tribut que
he de pagar des de les meues servituds, dels mots i d'altres
esperances.
Si en dubte,
és perquè m'agrada contemplar-te des de la llum que
no et fereix, des de l'angle que et redueix a una plaça
humil amb silencis de geranis i amics ben a la vora o des del somni
que et fa créixer sense traïcions, a la mida exacta
dels mots que podrien salvar-te.
Però, ni
que fóra perquè m'encega el delit
d'afaiçonar-te i venjar-me, et voldria sempre així,
des de la soledat dels crits que compartim, des dels secrets
innocents que el temps rescata.
T'he vist, ciutat
estimada, queixar-te de tants oblits sense raons que ja no
sé si és dolor el dolor del teu crit ni si paga la
pena esmerçar un sol instant a dir-te i a creure't des del
temps que ja no és i que ara em deixa el regal obstinat de
totes les memòries.
(Del clam de Jasó,
Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
Vesprada a la nau
Els homes passen
i les ciutats esbuquen
recers deshabitats.
Enric Sòria.
A Enric
Casaban.
La ciutat?
Només quatre o cinc llocs entre intempèries. Com
aquesta vesprada al carrer de les ombres, sense geranis. Com aquest
vidre –ara, més fred que mai– on tantes vegades
he deixat la mirada. Però sé que no estic sol, que
l'atzar d'aquest novembre em pertany només en la
minúscula proporció que mereix el meu silenci. Quina
calma compartesc amb el vell que tanca llibre i ulls mentre
s'engronsa? Per què retruny encara el crit si fa temps que
Zaratustra ha mort en qualsevol racó d'aquesta cova
inútil?
No és lluny
el lloc on vaig aprendre que és difícil saber i que
el valor sempre és dels altres. I em reconforta l'orgull
d'haver sabut traspassar el vidre i, allà dins, triar les
paraules contra el temps amb no sé quin garbell i llum
fràgil i pols i peixets de plata. ¿N'hi haurà
prou si dic: és meu el dolor i l'amor d'aquella vídua
que es feria el pit i deixava sobre el cos de l'estimat els cabells
que s'arrancava? ¿N'hi haurà prou si escric: per
bé que després de tant i tant no hi haja ni un sol
pensament capaç contra la mort, no estic sol?
Són meus
dolor i amor i les paraules dels altres. Són meues les
paraules contra el temps i aquesta immensa joia que cada dia creix
entre intempèries.
(Del clam de Jasó,
Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
Els ports
A l'Anna,
amb qui he compartit
Le Spleen i Las
Contemplaciones.
Recordes aquells
vaixells amb formes espigades i ormeigs complicats, que ens feien
créixer ritme i bellesa? Ara, no els veiem passar des del
moll ni ajaguts al mirador. Els volem a la vora dels somnis i ens
agrada que ens porten, mar endins, en una cambra de roure. O, a
coberta, contra el vent i totes les tempestes. Temps enrere,
només els contemplàvem. Ara som els vaixells i ens
dol la fusta que grinyola i els colps de mar que ens esquerden.
No passen els anys
debades. Ni els mots, que ens serviren per viure'ls. I m'enamora el
joc de dir-los com van ser dits. O com altres diuen que ho
foren.
Així,
disposat l'espill perquè es dupliquen, aquests ports que ens
balancegen entre poemes i somnis.
(Del clam de Jasó,
Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002)
