Visor de obras.

Cal insistir, tanmateix, en la idea de Le Goff, segons la qual, de totes aquestes coses, només l'home,   —36→   modelat amb argila, havia estat creat a imatge i semblança de Déu. Era, per tant, com hem dit, la criatura predilecta de Déu. L'home benaurat que encara en el segle XVI fou representat per Miquel Àngel en actitud de lluita per tal d'assolir la transcendència; l'home que malda per enfilar-se vers la plenitud del més enllà, del cel (fig. 14).

Fig. 13. Benozzo Gozzoli: Cavalcata dels Reis Mags, detall, capella del palau Medici-Riccardi, Florència, c. 1460.

Bona part de l'Europa dels segles XV i XVI entenia l'home com l'únic ésser creat que podia anar a Déu, conversar amb ell, estar-se amb ell; tal i com fou proposat, entre altres, per Marsilio Ficino i Pico della Mirandola.⁴⁶ Un home, però, que també podia sucumbir a la flaquedat del pecat, i que, per tant, podia fallir en el moment decisiu del Judici Final. Potser per això Miquel Àngel plantejà el seu famós "Judici" de la Capella Sixtina com una veritable tragèdia còsmica⁴⁷ (fig. 14, pàg. següent). Una tragèdia que d'altra banda també podríem posar, perfectament, en els llavis d'Ausiàs March, quan aquest parla del "sabor agre e dolç" que l'home experimenta entre l'amor i la pròpia mort. Així, si d'una banda és cert que Ausiàs exclamà allò del més enamorat dels humans:

D'una altra, és el mateix March qui també se'ns mostra nu i indefens davant Déu, tot fent ús, aleshores, de la seua condició de "criatura predilecta de Déu" (Le Goff), l'única que pot apaivagar la malaurada i abobinable culpa del pecat:

Fig. 14. Miquel Àngel: Judici Final, detall, Capella Sixtina, Vaticà, Roma, 1536-1541.

Altres autors han plantejat l'home medieval (entre els qui per suposat es troba l'artista i el poeta) com una al·legoria d'allò transcendent, un signe del Déu infinit, una imatge de la perfecció del   —38→   Cosmos; un microcosmos. La seua carn era comparada a la terra espessa i feixuga; la seua pell al mar que envolta la terra; les seues venes no eren sinó rius, els ossos, les penyes que s'enlairen a les collades, i els cabells, les herbes dels prats... I en concret els artistes, com veurem més endavant, eren els hereus de la saviesa i de la capacitat creadora de Déu (Ex 31,3). Contribuïen a l'exègesi i comprensió cristiana del món i de la natura. Amb formes i colors, vet aquí la meravella, eren capaços d'explicar el món.⁵⁰ Només els artistes podien pintar o esculpir la figura de Déu. ¿Qui més, a part d'ells, era capaç de fer-ho?.⁵¹

Fig. 15. Leonardo da Vinci: Homo quadratus ("Home vitrubià"), Venècia, Galleria dell'Accademia, c. 1500.

Fig. 16. L'Orant de Pedret, Solsona, Museu Diocesà i Comarcal (procedent de l'absis de Sant Quirze de Pedret, Barcelona), s. X. Es podria dir que l'anomenat home orant, és també un "Homo quadratus", envoltat per un cercle amb decoració geomètrica que conté els tres colors dels tres elements bàsics de la natura; el foc: el vermell; l'aigua: el blau; l'aire o vent: el blanc.

D'aquí que l'home, com a microcosmos, fos la criatura més perfecta de tota la Creació. La seua forma obeïa a lleis universals, responia a les lleis de la perfecció geomètrica, d'acord amb un vell criteri, encara precristià, que ja és recollit al llibre tercer del tractat d'arquitectura de Vitrubi (arquitecte romà del segle I a. C., autor del tractat De l'Arquitectura, en deu llibres).⁵² Segons aquest autor l'home s'inscriu en la perfecció absoluta del cercle i del quadrat (plantejament que després serà més reforçat per Leonardo, fig. 15). És l'Homo Quadratus, entés per Sant Agustí, Alcuí de York, Santa Hildegarda, Sant Tomàs d'Aquino i d'altres, com el màxim ideal de perfecció. I Crist, com s'ha proposat en relació a l'home orant de Sant Quirze de Pedret (fig. 16), és la culminació per excel·lència d'aquest Homo Quadratus, la seua Au Fènix (o almenys el paó que representa igualment la seua immortalitat). "El Creador del nostre cos -sentenciava Sant Basili a l'Hexameró-⁵³ no pot fer altra cosa sinó aspirar a una obra perfecta". Un home, d'acord ara amb Hildegarda de Bingen, que és l'operarius divinitatis (l'obrer de Déu, l'artista de Déu) que té com a taller la terra,   —39→   el lloc on ha de continuar l'obra creadora de Déu⁵⁴ (fig. 17). A la fi, com diu el nostre poeta: