Però si d'acord amb Le Goff havíem dit que el pensament i la religió cristiana impregnaven i dominaven tota l'Edat Mitjana, és a dir, el seu marc social i ideològic, ¿què podia ser, doncs, per damunt de tot, l'home medieval, en paraules també de Le Goff?, ¿com fóra susceptible de plantejar la mateixa figura d'Ausiàs March i les de tants altres personatges, reeixits o no, artistes o no, d'aquella Europa? Doncs la idea i el pensament de Le Goff són meridians: l'home medieval és "la criatura de Déu";34 senyor de tot, de la natura, de la terra, dels animals ferèstecs i domèstics, de les aigües, dels —33→ rius, del mar; l'ésser que domina els quatre punts de l'horitzó.
L'home és la criatura predilecta de Déu, però, al mateix temps, aquest és també una criatura feble, tal i com ara i adés és posat de manifest a la lúcida poesia d'Ausiàs March.35 L'home, pel pecat d'Adam que l'arrossegarà fins al darrer dia, resulta també l'ésser més indefens i vulnerable de tota la creació:
|
Preval, amb tot, la visió positiva de la creació i d'allò creat per Déu, així com de la benigna paternitat de Déu, d'acord amb l'estés pensament del franciscanisme que, en certa manera (o més aviat de forma ambivalent), és recollit també per Ausiàs:
|
La criatura de Déu, l'home, és el senyor de la Creació, i pot creure, per tant, en el més enllà, pot aspirar a la salvació, a la benaurança per la qual malda Ausiàs, encara que mai no exempt de dubtes.38 I la natura, en òbvia conseqüència, n'esdevé fruit benigne del Déu artista suprem (summus artifex, summus opifex, elegans architectus, pictor divinus39 o summe artesà com diu Erasme).40
A l'època medieval la creació era considerada com una teofania, una manifestació seua; qualsevol —34→ cosa creada era un símbol mitjançant el qual es donava a conèixer la bondat i la bellesa de Déu. "Déu és claredat", com ha escrit Georges Duby;41 o "Vós sou bellesa", com exclamà el pobrissó Sant Francesc.42 "Frente al mundo de las tinieblas, de la fealdad y del mal aparece el mundo de la luz, de la belleza y del bien".43
Entre els nombrosos exemples plàstics que evidencien l'apoteosi d'aquesta bondat i bellesa de la creació podríem referir-nos a la lírica i alhora benigna "Predicació de Sant Francesc als ocells", obra de l'anomenat Mestre de Sant Francesc, Assís, realitzada en el segle XIII (fig. 10). Certament l'esperit franciscà està molt en la línia d'un pensament positiu, benefactor i agraït de la creació, entesa aquesta, com hem dit, com una teofania de la bonesa i la beutat de Déu. De fet, nombrosos autors han destacat de Sant Francesc d'Assís la seua consideració de la natura com una inconfusible manifestació de la glòria de Déu: "Com és de gran la seua glòria! El món regalima de la seua bellesa i de la seua misericòrdia".44
Fig. 10. Mestre de Sant Francesc: Sant Francesc predican els ocells, Basílica de Sant Francesc, Assís, c. 1250.
I un comentari més o menys semblant podria fer-se del cicle de pintura mural que Giotto dedicà a Sant Francesc en l'esmentada basílica d'Assís, amb escenes tan eloqüents com la ja esmentada "Predicació de Sant Francesc", o el "Miracle de la font" (fig. 11, pàg. següent), en què el sant d'Assís posa una vegada més en acció el poder salvífic de la natura, en aconseguir que d'una roca s'obtinga el toll d'aigua suficient per saciar els assedegats. Evidentment, el simbolisme torna a ser-hi present, bé que aquesta vegada estretament lligat a les fórmules més naturalistes propugnades per Giotto i per la plàstica del "Treccento" italià en general.
Pel que fa al terreny de la miniatura podríem recordar (entre tants i tants exemples) l'escena dels "Camperols —35→ posant trampes per caçar ocells", dintre d'una versió del segle XV del conegut "Roman de la Rose" (fig. 12), conegut poema francès del segle XIII en forma d'ars amandi cortés; aquesta escena ens demostra una vegada més que la natura és abundant, que lleva fruits i que proporciona endemés la carn suficient per sustentar-se; en aquest cas carn d'ocells i d'aviram o de volateria (animals de ploma per a menjar). Recordem, en aquest sentit, que la documentació valenciana del segle XV parla ara i adés de l'existència de "teles de caçar pardals", esmentades en alguns inventaris dels llauradors d'aquella època. És evident que es tracta d'un mitjà perquè els pagesos puguen obtenir recursos alimentaris, però en qualsevol cas subratlla també la benignitat i l'abundància de la natura que els proporciona tots aquests recursos.45
Fig. 11. Giotto: Miracle de la font, Basílica de Sant Francesc, Assís, 1296-1298.
Fig. 12. Camperols parant trampes, pàgina del Roman de la Rose, versió del segle XV, Biblioteca de la Universitat de València.
Així mateix podríem recordar les pròdigues i exhuberants escenes de cacera que apareixen en els fons de la "Cavalcata dels Reis Mags", obra al fresc que Benozzo Gozzoli realitzà cap el 1460 per a la capella del palau Medici-Riccardi de Florència (fig. 13, pàg. següent); hi apareixen aus i ocells, un bosc frondós, una vegetació esponerosa...; així com un riu amb aigua abundant que acaba configurant una natura més simbòlica que no pas veritablement real; una mena de "locus amoenus" que al capdavall en resulta bastant propi de les fórmules plàstiques que a recer d'un nou humanisme platònic s'estengueren amb prou fortuna arreu del "quattrocento" florentí.