Els historiadors sabem que l'inventari és un dels documents que més bé ens aproxima, de forma força íntima, al coneixement de les cases i al contingut dels tallers dels pintors medievals. Això ens permet conèixer moltes coses que, de vegades, no surten en cap altra documentació. Sabem, per exemple, que el 21 d'agost de 1403 es féu l'inventari dels béns d'Arnau Pintor (cognom), mestre pintor de la Seu d'Urgell, actiu entre 1357 i 1403, el qual ens proporciona una valuosa informació sobre quines eren les seues propietats. Tenia la seua casa (un "alberch") al carrer que anava al Portal de la Pobla, i hi disposava de cuina, dues cambres per dormir o alcoves, l'obrador pròpiament dit, i un celler. Unes possessions discretes, —229→ en definitiva, amb uns béns escassos i modests.
Arnau Pintor devia pertànyer a una classe social mitjana, atesa la migrada relació de la seua vaixella i dels seus vestits (dues ampolles de vidre, uns ferros de foc, uns capfoguers -ferros vora la llar que sostenen els troncs que es van cremant, un eixugamans, un escudeller -prestatge o mena de tinell senzill-, una tauleta, tres olles de terra, dues greales -cassoles de terra o llibrellets-, una vinagrera -setrill de vidre per a contenir esperit de vi-, un banc, un armari fermat en la paret...; un penjador -al document es diu "una colga"-, un sobrellit de pells, dues flassades, dos trossos de llençols de "pocha valor", un gipó vermell de drap de llana -peça de vestir que cobreix el tronc des dels muscles o espatlles fins a la cintura-, i un sac de bruneta que, encara que no sabem ben bé que vol dir, sembla al·ludir a una peça de vestir ordinària, corrent, d'anar per casa, i de treball domèstic.
L'obrador pròpiament dit d'Arnau Pintor, en canvi, estava una mica més ben guarnit, car hi havia: tres pedres de marbre de fer colors, un retaule enguixat, un altre retaule que no era enguixat, una caixeta amb moltes "artylaires" -estris- de pintar, una mesa, dos "banchs", un "cantarel", -cantarell o canterella, és a dir, una gerreta- amb vernís, un altre "cantarel" amb olí de llinós -oli obtingut de la llavor o gra del lli, un tabernacle entretallat -que se suposa que vol dir treballat, tallat, amb talles o amb treballs de talla-, tres creus de fusta enguixades, una imatge de la Seu enguixada -"enyessada" al doc.-, unes taules enguixades, quatre imatges de fusta que no eren pintades, dos motllos -"motles" al doc.- de fer greales -sic, però que aquesta vegada potser cal traduir per greal o gral, és a dir, per copa eucarística-, una esfera, alguns llibres de tenir fulls d'or -pans d'or-, coixins de tallar or, i, com a nota cultural molt curiosa, un Flos Sanctorum -que no és sinó el famós repertori iconogràfic íntimament lligat amb la "Llegenda Àuria" de Jacopo de Varazze o de la —230→ Voragine, segurament en català, perquè és de suposar que el nostre pintor no devia saber un bon llatí a la perfecció (dada cultural a la qual ens referirem més endavant).501
Són escasses les imatges plàstiques que recullen l'escena d'un inventari, però coneixem si més no una curiosa miniatura anònima, on s'il·lustra el moment en què un notari francès del segle d'Ausiàs March redacta l'inventari dels béns d'un home que acaba de ser traspassat. Correspon a l'anomenat "Llibre Hores" de París, del s.XV, conservat a la Biblioteca Nacional de la capital francesa. Generalment els dos ajudants del notari recorrien estança per estança, o bé, com succeeix en aquest cas, anaven obrint cofres i comptaven una per una les peces que hi apareixien. Hem d'imaginar que així es va fer l'inventari citat d'Arnau Pintor, o bé el que narrarem a continuació de Jacomart.
El cas, però, del conegut pintor valencià Jaume Baco, dit Jacomart, és una mica diferent. D'acord amb el seu inventari publicat el 17 de juliol de 1461, podem afirmar que "lo feel familiar i pintor del Senyor Rei" (Alfons el Magnànim) va viure d'una manera bastant més folgada que l'urgellenc Arnau Pintor, esmentat abans. Fins i tot podem proposar (sense massa temor a equivocar-nos) que el nivell de Jacomart era superior al d'una gran majoria dels artistes del segle XV (arquitectes, escultors, pintors, orfebres...) actius a l'antiga Corona d'Aragó. És cert que el seu inventari no dóna massa informació sobre estris, materials o formes i dimensions del seu obrador (al meu entendre perquè aquest potser es trobava en un altre lloc, i per tant ara per ara podria romandre encara sense exhumació), però sí que en dóna sobre l'amplitud de la seua casa, sobre la seua capacitat adquisitiva, una mica sobre la seua posició econòmica, sobre el seu nivell o estatus social, i àdhuc sobre el seu gust personal. Hem d'insistir que no és cap inventari excepcional, però que en relació al d'altres artistes coetanis sí que marca alguna diferència. Jacomart té, per exemple:
—231→-Tres o quatre cases a més de dues cafissades de vinyes franques (una cafissada equival a 6 fanecades; una fanecada equival a 8'31 àrees; un àrea equival a 1 decàmetre quadrat, és a dir 10 metres quadrats; total Jacomart tenia unes 12 fanecades, o bé vora 10.000 metres quadrats).
-Arnau Pintor tenia dues cambres de dormir, una cuina, l'obrador i un celler, mentre que Jacomart té 3 cambres, (una d'elles dita cambra major), 2 recambres, 1 menjador, 1 cuina, 1 rebedor, 1 celler, horts (possiblement semblants als que hem vist en la figura 81), 1 estable amb 1 mula, 1 somera i 1 ruc, 1 esclau negre anomenat Antoni, i 1 esclava nomenada Margarida. Però a més Jacomart tenia (com a coses significatives del seu llarg inventari):
-1 bell arquibanc de pi nou ab tres caixons ab certa obra de tal bany (en una recambra), 1 arquibanc (en la cambra major), 2 en el menjador, 2 en dues recambres més (total 6 arquibancs).502
-1 mig cofre en una recambra; 2 cofres pintats de verd i groc en la cambra major; 1 cofre en el menjador.
-6 recolzadors de ras (és a dir, 6 tapissos) pintats de testes de moros (en una recambra; ull al tema profà de la iconografia representada); i 12 més, també de ras, a una cambra darrere de l'hort; i 1 porta de ras "ab dues figures" a la mateixa cambra de l'hort. Hem de parar esment que no és gens usual que un menestral (un pintor) tingués 19 tapissos decorant la seua casa. Això reforça la nostra idea que ara per ara l'obrador pròpiament dit de Jacomart podria restar desconegut.
-1 Cortina clavada en la paret, pintada de brots de vinya (en la cambra major; compte també amb el tema naturalista de la iconografia emprada; potser fóra, com els tapissos d'abans, una peça importada).
—232→-1 Altar amb el seu oratori ornat amb un drap de lli (al menjador). Déu n'hi do! un artista valencià del segle XV amb altar i oratori particular a casa seua, encara que pogueren ser de dimensions reduïdes.503
-1 Monocord (instrument músic d'una sola corda; conegut des de l'Antiguitat -diuen que des de Pitàgores-; no s'emprava tant per tocar com per experimentar sons i notes de l'escala musical). Certament, si Jacomart sabia fer anar aquest instrument (bastant teòric i experimental al capdavall) haurem de concloure que era un home de cultura o nivell cultural -almenys musical- desacostumat.504 No sembla creïble que altres pintors o artistes en general d'aquesta època (a la Corona d'Aragó) saberen o tingueren massa nocions de música. També fóra possible, tanmateix, que el fes anar la seua esposa Magdalena. No oblidem, d'altra banda, que València ha estat sempre una terra pròdiga en músics, fins i tot d'extracció social modesta i rural. Ho és encara, avui, com ho demostren les nombroses bandes musicals que sovintegen arreu dels seus pobles i ciutats.505
Quant a la roba i vestimenta de Jacomart, o de la seua esposa Magdalena, convé destacar la possessió de:
-4 gipons del difunt Jacomart, tres amb mànigues de seda negra i morada (ja hem dit que el gipó és una peça de vestir que cobreix el tronc des dels muscles o espatlles fins a la cintura).
-3 gonelles del difunt Jacomart, una d'elles de drap negre folrat de pell negra; una altra de drap morat (una gonella és una peça de vestir comuna a homes i dones, que generalment conforma la part de sota de la dalmàtica).
-2 gonelles de dona (suposem que de Magdalena, esposa de Jacomart), una de drap de Brussel·les (pareu esment a la prestigiosa procedència!), una altra de color grana (que és una costosa i —233→ preuada matèria colorant vermella treta de certs insectes).
-1 capa del difunt Jacomart, de drap de color burell (gris fosc).
-3 mantells de dona (de drap negre, de drap burell i de drap de Bruges; i pareu esment també al prestigi de la procedència de la coneguda ciutat flamenca).
-4 catifes, una certament oldana (vella) però les altres tres noves.
-1 clotxa d'home, de drap de Brussel·les (una clotxa és una peça de vestir equiparable a la gramalla, és a dir, que va damunt de tot; sol ser talar i folgada).
Tot açò, que és bastant significatiu quant al que podríem anomenar situació benestant, pel que fa al vestir de la família de Jacomart, anava acompanyat de nombroses cortines, coixins de ploma, cobertors (o cobrellits) i llençols de lli, flassades diverses, vànoves, matalafs, màrfegues i teles diverses; a més de, a la cuina, calderes, plats, ganxos de ferro, paelles, olles, gerres, etc.
Existeix, però una dada curiosa, que en principi podríem considerar negativa. Jacomart no poseeix cap llibre; almenys no se n'esmenta cap. Sabia llegir i escriure correctament? Segons Falomir, Jacomart "debió ser, casi con total seguridad, analfabeto".506 Vegeu, de tota manera, sobre aquest tema cultural, el que més endavant exposem al capítol següent.
Tot el que hem esmentat de l'inventari de Jacomart era a una casa del carrer Sant Vicent, no lluny de la coneguda Plaça dels Caixers, a València, on des del segle XIV, hi eren el gremi dels caixers i el dels pintors. Actualment existeix el Carrer dels Caixers a la vora de la Llotja de València, però l'al·ludida plaça dels Caixers es troba al que ara en diuen Plaça dels Porxets, en l'encreuament entre el —234→ carrer Sant Vicent i l'Avinguda Maria Cristina que dóna a la Llotja.507
L'inventari de Jacomart ens ha proporcionat dades interessants pel que fa a béns mobles i immobles, però no, en canvi, com s'ha dit, referides de forma específica a un taller o obrador pictòric. Succeeix el contrari en l'inventari del pintor mallorquí Rafael Monells, publicat l'1 de novembre de 1468, on sí que es parla d'estris i materials propis d'un obrador pictòric. De fet, a l'interior d'un taller on treballa el mestre, l'oficial i sobretot l'aprenent, potser podria ressonar la veu d'Ausiàs quan referint-se a un hipotètic aprenent aferma que:
|
Vegem, doncs, encara que de forma resumida, com i quins eren els estris i els materials conservats a l'obrador de l'esmentat Rafael Monells:
-2 draps de pinzell vells de diversos sants pintats;
-2 sedassos (per garbellar i colar pigments molts etc.);
-1 llibrell (gibrell o recipient d'argila);
-1 taula gran ab dos petges (peu sobre el qual pot penjar-se o enganxar-se alguna cosa) ab molts papers deboixats;
-1 aixa petita (instrument per a desbastar la fusta);
-1 martell poch (de poca envergadura);
-1 caixó de tenir or;
-1 pot de plom;
-1 coixí de tallar or;
-7 pans d'or e mix (mig);
-1 plec de papers deboixats;
-3 talladors de fusta;
-1 morter de terra;
-1 morter de pedra;
-1 serra vella;
-1 bastiment de fusta per metre un drap encerat;
-1 tros de ciri pintat (recordem que en aquesta —235→ època es pintaven els ciris pasquals i els seus revestiments);
-1 carabassa vella per tenir vi;
-1 bacinet de llautó;
-3 retaules petits, encara no acabats;
-1 drap d'obra de Flandes ab dues dones que es banyen (suposat tema mitològic);
-1 Verge Maria pintada ab pergamí;
-1 Maria de guix;
-1 pergamí gran, pintat e deboixat;
-1 caixó ab molts pinzells de pell e altres frasques de poca vàlua. Curiosament, a València no s'acostuma a parlar de pinzells de pell, sinó més aviat de plomes. Així consta, almenys, a l'inventari de Jaume del Port (19-X-1427), on es deixa constància d'un manoll de plomes per a fer pinzells";510
-moltes escudelles petites per metre colors;
-3 capses ab moltes frasques;
-1 compàs de ferro gran;
-1 servidora de fusta amb algunes llimes e punxons d'os;
-2 regles grans de fusta.
El llistat anterior certifica que els estris d'un obrador eren força variats i nombrosos, i que tots els pintors, grosso modo, tenien, si fa no fa, el mateix (draps, taules, pinzells, pots, ampolles, martells, pigments, or, bacins, bastiments, dibuixos, capses, punxons, compassos i regles).511
* * *
Hem vist abans que les descripcions dels inventaris acostumen a ser força detallades, però el ben cert és que la majoria dels historiadors de l'art tenim greus poblemes a l'hora de recuperar i fer nostra, de forma visual, la realitat dels estris i dels materials d'un obrador medieval, tant si aquest és escultòric, com pictòric o d'un argenter. Això no obstant, podem aproximar-nos a la comprensió d'alguns aspectes (materials i estris en general) mitjançant algunes reconstruccions ideals (dibuixos i gravats) o bé a través de mostres (generalment pictòriques o de miniatura) on s'exhibeixen colors, eines, suports —236→ i fragments d'obres acabades. És senzill, per exemple, i força entenedor, el dibuix de Marcos Bustillo Ramírez que representa una "Serreria o taller de fusta". S'hi observa com preparen i serren els taulons, les bigues, les taules...; com desbasten i refinen les fustes. Es tracta d'un dibuix ideal fet per al treball de Tomàs Ramírez Pascual en el llibre de Damiá Forment escultor renacentista (San Sebastián, 1995, p.58) i la veritat és que dóna una lleugera idea real de com podria ser la serreria de fusta d'un obrador medieval (fig. 86).
Fig. 86. Marcos Bustillo Ramírez: Serreria o taller de fusta medieval, recreació en dibuix del segle XX.
D'altra banda Jean Bourdichon (Tours 1457? - 1521, miniaturista i pintor francès, deixeble de Jean Fouquet) ens ha deixat el "Taller d'un fuster amb la seua esposa i el seu fill", en una detallista miniatura de finals del segle XV, Biblioteca Nacional de París (fig.87, pàg. següent). Es tracta d'un obrador modest i amb un espai molt reduït que, a més, s'ha de compartir amb la família. El pare apareix desbastant una post amb un ribot de notables dimensions, la mare treballa amb una mena de filosa medieval, mentre que el xiquet, assegut a terra, juga amb un —237→ cistell ple de fustetes; al fons, curiosament, hi podem veure, enllestits, els pinacles en fusta d'un hipotètic retaule d'església.
Fig. 87. Jean Bourdichon: Taller d'un fuster amb la seua esposa i el seu fill, París, Biblioteca Nacional, finals del segle XV.
Un altra mena d'obrador que hom pot veure mig condicionat amb estris i materials de pintors es troba al Museu d'Art de Girona. És més aviat modern, barrejat amb mostres de procediments medievals, però el ben cert és que ens ajuda a penetrar una mica en la realitat -o en les diverses i possibles realitats- dels obradors artístics. En aquest, o en qualsevol altra mena de simulacre semblant hi podem veure i comprendre, per exemple, com succeeix i es produeix l'evolució i les diverses fases del tractament dels suports de fusta". Hi veiem les 9 fases fonamentals: 1. emmetxat; 2. protecció; 3. entarimat per darrera; 4. endrapat; 5. enguixat (preparació); 6. base (imprimació); 7. esbós; 8. daurat; 9. pintat final. A més també s'hi pot copsar l'aplicació de les fases més bàsiques del daurat, especialment pel que fa al daurat a l'aigua o al bol, que és el sistema de daurat més típic de l'Edat Mitjana (i encara avui a molts llocs, com per exemple, al Museu de Belles Arts de València). I es feia així perquè el bol és una argila rogenca i untosa que de forma molt òptima s'aplica sobre la imprimació de guix a fi i efecte d'aconseguir una bona adherència dels pans d'or.
Igualment podríem parlar dels diversos tipus d'emmetxats, és a dir, del mode d'empalmar i travar convenientment les fustes de qualsevol retaule. Es feia així a l'Edat Mitjana i al Renaixement, però es fan també avui, encara, a nombrosos tallers de restauració d'arreu d'Europa. Quant als tipus de fusta emprats als obradors pictòrics convé recordar que la de pi és la més comuna als països de cultura catalana. Generalment són taules bastant —238→ gruixudes (almenys de 2 cm; quasi el doble del que acostumen a tenir als Països Baixos) que quan estan ben seques tenen una gran resistència. La de pollancre (populus nigra) o àlber (populus alba) coneguda també com a xop, és més típica d'Itàlia, sobretot de la zona centre i nord. Al sud, Nàpols, Sicília i Sardenya, hi ha més fusta derivada de les coníferes, com per exemple el pi i l'avet. En canvi, als obradors del nord d'Europa hi trobaríem taules de roure, les quals, tot i ésser d'un espessor menys gruixut, posseeixen una enorme resistència; el roure és una fusta molt dura i contrària als bombaments i a les guerxeses pròpies de les taules de tot arreu.512
Els suports de tela, en canvi, ja són més propis de la segona meitat del segle XVI amb una notable varietat pel que fa als seus bastidors. Destaquen sobretot les teles de lli i de jute, aquest últim procedent de plantes conreades a l'Índia. Òbviament, quan en història de la pintura es parla de llenç ho fem generalment de la famosa tela de lli.
Quant a les nombroses i força variades eines de daurador convé recordar almenys les emprades per brunyir o donar llustre. Destaca també la massa de fusta i els diversos punxons per cisellar, gofrar, gravar o fer qualsevol tipus de remarca. És conegut sobretot l'estilet, que és com un punxó o punyal de fulla estreta i punxeguda, emprat per a marcar els dibuixos a l'estuc de la taula, és a dir, a la taula ja enguixada i imprimida. I pel que fa als tipus de daurats i gofrats hom sap que n'hi ha des de decoracions molt planes i suaus, fins a relleus i decoracions vegetals molt més pronunciats, com succeeix, per exemple, en el retaule de l'església de la Sang, d'Alcover, Tarragona, pintat per Jaume Ferrer II el 1457 (fig.88, pàg. següent). Generalment s'empraven els fulls de pa d'or i de plata que són uns fulls summament prims obtinguts de monedes o materials aurífers. Com expressava Ausiàs March, "d'argent fan or".513 De vegades una mena de goma laca substituïa el daurat a l'aigua (al bol), o bé podia emprar-se com una mena de fixador dels pans d'or.
—239→
Fig. 88. Jaume Ferrer II: Decoració vegetal, daurada, detall de l'"Ascensió", del Retaule de l'església de la Sang, Alcover; Tarragona, Museu Diocesà, c. 1457.
Els materials de tècniques amb aigua són tots aquells que poden barrejar-se o aglutinar-se amb l'ajut d'aquest líquid. Existeix, per exemple, la caseïna (substància albuminoide de la llet que pot emprar-se en la pintura al tremp), l'ou de gallina (el seu rovell constitueix un dels millors aglutinants de la pintura al tremp), el midó (fècula blanca que s'extreu de les llavors dels cereals i altres plantes), la calç i diverses coles d'animals que són com un tipus molt òptim d'aiguacuits obtinguts per ebullició de retalls de pell de conill, de peix, d'esturions (peixos dels quals s'obté el caviar), etc. S'empra com a substància adhesiva (per exemple, per aferrar fusta), però també per a la preparació de la pintura al tremp. Les taules, un cop enguixades, són preparades (imprimades) amb cola de conill, per exemple, i a partir d'aleshores ja se'ls poden aplicar els colors o els pans d'or. L'aiguacuit, però, és també, com s'ha dit, una cola o pasta que dissolta en aigua calenta serveix per apegar o aferrar tota mena de fustes.
De les barreges al tremp, la més coneguda és la —240→ del tremp d'ou, que consisteix a emulsionar (barrejar) rovell d'ou amb resina, aigua destil·lada, algun tipus de fungicida (substància que pot destruir els fongs paràsits) i pigment. Alguns fungicides emprats són el vinagre, la mel, el formol i el pentaclorofenat. També és conegut l'anomenat tremp de cola, format per la ja esmentada cola animal, aigua destil·lada, fungicida, alum de roca (sulfat doble de potasi i alumini) i pigment.
Quant als materials de tècniques sense aigua podríem fer una llarga selecció de dissolvents o diluents. Aquests poden ser d'essències vegetals (essència de trementina: resina de pi, d'espígol, de romaní), d'essències minerals (vaselina, petroli i allò que avui anomenen White Spirit, material que no és lluny de l'aiguarràs o de la mateixa essència de trementina), i d'alcohols (etílic, metílic i glicerina). I pel que fa als tipus d'oli destaquen els de llinosa, cascall, nou i girasol, que són sens dubte els més emprats. El més conegut i alhora més utilitzat és el de llinosa, sobretot a partir del Renaixement.
* * *
Parlarem a continuació d'alguns colors, elements claus del gust i l'estètica medieval. Recordem el que havíem citat de Le Goff al capítol IV, quan s'esmentava que "el gusto de la Edad Media por los colores es bien conocido... La Edad Media casi incolora que se admira hoy día es producto de la destrucción del tiempo y del gusto anacrónico de nuestros contemporáneos... La belleza es luz (y color), la belleza tranquiliza, es signo de nobleza, de riqueza, de bondad; es salvación".514 Fins i tot Ausiàs es va referir als colors i als sorprenents efectes de les seues barreges:
|
Havíem dit al capítol IV que el blau ultramar és el color més noble, bell i perfecte de tots, però —241→ també estava el blau d'atzurita (més barat que el d'ultramar o d'Acre), els seus derivats, els verds, els grocs (que recorden l'or) i els ocres. El vermelló s'obté del mineral cinabri, mentre que la laca carmí i la laca de granza provenen de vegetals. Dels verds destaca el de muntanya, el de crisocol·la (silicat de coure hidratat) i el de terra verda. I pel que fa als grocs i ocres convé recordar el groc de l'Índia, l'ocre groc i el realgar (mineral que també pot ser vermellós). Finalment dels negres (la negació del color) escau recordar el famós betum de Judea, però també la terra de cassel i la terra d'ombra. Servien com a tals, o bé per enfosquir o apaivagar altres colors.
Ausiàs mateix, el gran poeta, també s'abellia i s'acolorava d'acord amb la bellor i la beutat de la seua dama estimada:
|