Com s'ha dit, els obradors acostumaven a concentrar-se en uns carrers determinats. A Mallorca es parla de Carrer dels Pintors,517 a Barcelona s'hi estaven al Carrer Regomir (on sabem que hi vivia Bernat Martorell) i a València treballaven en la Plaça dels Caixers, situada aleshores entre el carrer de Sant Vicent i la Baixada de Sant Francesc fins el carrer de les Barques on també hi eren, de més antic fins i tot, els fusters.518 Actualment, d'acord amb el que cita Orellana, aquesta plaça estaria en el que avui és la Plaça dels Porxets, just en l'encreuament de l'actual carrer de Sant Vicent i l'Avinguda Maria Cristina (que dóna a la Llotja). ¿Com s'hi treballava, però, en aquests obradors?
Les condicions de treball en un obrador de la Edat Mitjana, i fins i tot arreu dels segles XVI i XVII, —242→ eren dures. Els espais ben aviat es feien o quedaven petits, no estaven massa ben il·luminats, i generalment no gaudien en absolut d'una bona ventilació. S'hi empraven, a més, materials tòxics i inflamables, els quals, ahir com avui, atacaven des de l'estòmac fins als sistemes respiratori i nerviós. És coneguda, per exemple, la malaltia que avui s'anomena saturnisme, contreta per la inhalació de materials tòxics, especialment els que contenen plom. Es produïa aleshores anorèxia (manca de fam), apatia, irritabilitat, vòmits, mals de panxa (còlics intestinals) i, en casos molt greus, per acumulació en el sistema nerviós, encefalopaties i convulsions. Trastorns, en definitiva, que minvaven el rendiment del treball i sobretot l'organisme físic i psíquic dels propis artistes; cal recordar que la ingestió de plom és acumulativa, dipositant-se en els teixits i en els ossos, la qual cosa pot arribar a ser bastant greu en un termini no massa llarg de temps.519
Però a més d'això els oficials i els aprenents sovint havien de moure i manejar obres pesades (els retaules sobretot), havien de muntar i pujar a bastides ben elevades, i ben sovint els pertocava de treballar amb masses, martells, serres, llimes i punxons que podien comportar accidents laborals d'una certa gravetat.
Sort en tenien de la mena de subsidi que les confraries tenien previst per als mestres malalts o inactius per accidents laborals, tot i que això no disminuïa la gravetat del treball, especialment entre els oficials i els aprenents més desemparats.
No es coneixen gaires tallers d'època medieval, però si hom visita a Amsterdam la Casa-Taller (a més de museu), de Rembrandt, (s.XVII), s'adonarà que es tracta d'un espai força folgat i amb nombroses dependències. Evidentment Rembrandt no és el cas més representatiu dels tallers europeus del segle XVII, però almenys ens permet copsar quelcom de la seua distribució espacial, inclós el seu soterrani. Es tracta de la típica arquitectura nòrdica amb frontons geomètrics de dos vessants, formulats a base de pinyons escalonats. Hi ha bastants —243→ obertures (finestres) per la necessitat dels països nòrdics de recaptar la migrada llum que els arriba, i a l'interior hi ha una distribució força laberíntica, a més d'actualment reformada d'acord amb les seues noves funcions de casa, taller i museu de Rembrandt. D'altra banda es coneix també el gravat d'Abraham Bosse (Tours 1602 - París 1676, gravador i tractadista francès) en què veiem el primigeni taller de calcografia de l'esmentada casa de Rembrandt. Potser no il·lustra massa cosa entorn de la duresa del treball als tallers dels artistes, però sí que s'hi observa, per exemple, el constrenyiment de l'espai disponible, la concentració dels que hi treballen, i la força esmerçada pels operaris, almenys pel qui amb les mans i els peus ha de fer rodar l'aspa impressora i gravadora (fig.89).
Fig. 89. Abraham Bosse: Taller de calcografía de la Casa de Rembrandt, gravat, Amsterdam, Museu-Casa Rembrandt, c. 1660.
Hem vist en el capítol anterior com funcionava —244→ la distribució dels treballadors d'un taller (mestre, oficial o fadrí, aprenent o macip o mosso, criats, esclaus i mestres assalariats), però cal recordar -en la línia esmentada de la duresa del treball artístic medieval- que hi ha documents que ens parlen d'aprenents adscrits a determinats obradors a la tendra edat de 5 i 9 anys. És el cas, per exemple, de Jaume Miró, xiquet de 5 anys, el qual s'inicia el 1377 amb el mestre mallorquí Felip Corral, per set anys, amb l'única contraprestació de rebre menjar, beguda, calçat i roba de vestir.520 I tot això, sense cap dubte, aniria acompanyat de nombrosos crits o vociferacions, clatellades i vexacions diverses per part de tots els superiors del vailet Jaume Miró; és a dir, d'una disciplina i d'un ritme de treball absolutament impropis per a una criatura de cinc anys.
Hem de reconèixer, tanmateix, que el cas anterior és un xic extrem (el vailet començà als cinc anys!), tot i que uns anys després, 1380, tenim documentat el cas de Miquel Mercer, de 9 anys, el qual s'inicià amb el mestre mallorquí Jaume Castellar, amb l'única contraprestació de rebre menjar, beguda i roba de vestir; ni tan sols es parla de calçat, tot i que cal suposar que aniria inclós en l'apartat del vestir. Continua sent, en qualsevol cas, una inequívoca mostra de la gran precarietat dels aprenents en els obradors artístics del segle XV.
En altres ocasions els aprenents poden rebre fins i tot alguna soldada (salari), però sempre ens movem dintre d'unes xifres i cotitzacions bastant migrades. A Mallorca, per exemple, Bartomeu Salzet, de 17 anys, cobrava 11'5 lliures anuals (1387), mentre que Joan de la Espina, d'uns 15-17 anys, en cobrava 4'5.521 Al capdavall, però, els migrats exemples citats confirmen bastant la feblesa socioeconòmica dels artistes medievals, al·ludida ja en els capítols anteriors, i en certa manera il·lustrada en el gravat de Phillip Galle, seguint un dibuix de Jan o Johannes van der Straet o Straten, conegut també com Giovanni Stradano (Bruges 1523 - Florència 1605; pintor i gravador flamenc establert a Florència c.1545, on treballà amb Vasari en la —245→ decoració del studiolo de Francesc I al Palazzo Vecchio). Aquest ens representà un "Taller de dibuix, impremta i gravat" amb diversos detalls a tenir en compte (fig.90). El mestre, per exemple, apareix a la dreta inspeccionant tot el funcionament i donant instruccions. En canvi, en primer terme apareix un aprenent que no sembla tenir més de 12 anys. Hi ha molta gent i molts aparells en un espai reduït. El vailet al·ludit tot just arriba a la taula on va dipositant fulls impresos. Òbviament, si traslladem el cas a un taller de pedrapiquers o de pintors i pensem en les 10 ó 12 hores llargues que un noiet hi treballaria en les seues tasques d'aprenent, aviat conclourem i ens reafermarem en la duresa dels tallers i en la precària situació dels que ostenten el càrrec d'aprenents.522
Fig. 90. Phillip Galle (gravador) seguint un dibuix de Jan van der Straet: Taller d'imprenta amb oficials i aprenents, París, Biblioteca Nacional, c. 1575.
Per la seua banda, Ausiàs March, el poeta que de retruc abordà nombroses i variades temàtiques, també té paraules per a aquells infants del seu temps que perfectament haurien pogut desenvolupar tasques pròpies d'aprenents:
—246→
|
* * *
Com ha escrit Yarza, referit als pintors en general a la Catalunya dels segles XIV i XV, "la mayoría pudo llegar a rozar la indigencia".524 "La vida de algunos pintores -continua Yarza- se me antoja bastante dramática y con ella la de su viuda si le sobrevive".525 Doncs si els mestres van poder fregar la indigència, imaginem-nos quina hauria pogut estar la situació dels oficials i dels aprenents que tot just rebien una migrada soldada per sobreviure.
Per tant, i acabem amb aquest tema, sembla confirmar-se, una vegada més, el plantejament esmentat segons el qual es pot parlar de la inequívoca existència de "grassos i miserables" (potentes et pauperes) referits als artistes medievals (en concret als del segle XV). Això sí, amb potser més miserables o almenys de posició social discreta, que no pas artistes veritablement i permanentment "grassos". Sempre resultarà difícil parlar de dades o xifres estadístiques segures i definitives, però amb tot el que hem anat dient al llarg dels darrers capítols potser ens estem aproximant més del que ens sembla al que podríem anomenar història real del gruix dels artistes europeus dels segles XIV-XV, especialment pel que fa als dels països de cultura catalana.
De tota manera sempre serà lícit i ens resultarà possible de somniar i de fer per mantenir-nos en l'idíl·lic estadi del somni. És a dir, sempre podrem pensar en un món artístic dolç, benigne i complaent. A la fi, i d'acord una vegada més amb Ausiàs, el pensament de L'ésser humà no coneix massa fronteres:
|