Saltar al contenido principal

Susanna Rafart

Semblança de Susanna Rafart

Susanna Rafart CorominasSusanna Rafart Corominas (Ripoll, 1962) es va donar a conèixer al gran públic amb el Premi Carles Riba l’any 2001, amb el llibre Pou de glaç, en què plantejava el paper preservador de la poesia amb connivència amb la natura. El van seguir els volums poètics de major llibertat formal Retrat en blanc i Baies. La visió del món natural com a enigma, el paisatge habitat, l’experimentació constant, el domini d’una imatgeria mineral i la recerca d’un diàleg entre pintura i poesia hi van ser presents ja des dels inicis.

De la producció poètica posterior, en una nova etapa a la recerca d’una veu que busca la permanència en la vulnerabilitat, en destaca la trilogia formada per L’ocell a la cendra (2010), La mà interior (2011) i La llum constant (2015). Una veu més vital apareix a En el teu nom (2014), que es va editar en paral·lel al treball musical fet per Antoni Rossell en un disc-antologia de títol homònim. Sebastià Bennàssar escrivia amb motiu de l’edició del primer dossier dedicat a la poeta a la revista Caràcters que, des de la seva inclusió a l’antologia de Els Imparables, calia afirmar que sense cap mena de dubtes la Susanna Rafart és una de les poetes més reconegudes de les lletres catalanes contemporànies.

Escriptora en la frontera dels gèneres, amplia la poesia en el camp de la prosa, especialment en els formats breus. Així s’aferma una obra dietarística a mig camí entre la literatura de viatges, la biografia poètica, el fragment i l’autobiografia tot creant nuclis temàtics i trilogies en gèneres diversos: Un cor grec Memòria i notes d’un viatge (2006), Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (2008) i En la profunda onada (2011), poemari que descriu l’expulsió dels sefardites de l’illa de Rodes.

Sempre ha estat present la voluntat de l’escriptora de bastir una sòlida teoria poètica en conversa amb autores d’altres temps. Així, el llibre Gaspara i jo. Sobre l’amor. Retrat oval de Gaspara Stampa amb intervencions presents (2011), constitueix una biografia que combina la traducció i la reflexió poètica amb una evocació pictòrica del paisatge venecià i la reivindicació de la condició singular de tota veu lírica.

Ha volgut traduir Yves Bonnefoy, Dino Campana i Salvatore Quasimodo com una manera més d’obrir un diàleg amb poetes afins. En el seu camí de síntesi entre poesia i prosa es troba la «nouvelle» Crisàlide. Pastoral en Si Menor (2015) i el dietari Dies d’agost. Notes i dies de terres properes (2017). L’autora porta al límit aquestes propostes en l’obra inèdita Beatriu o la frontera.