Dades documentals d'interès literari (València, segle XV)

Josep Guia

Professor del Departament d'Àlgebra de la Universitat de València, membre de l'equip del projecte d'investigació PB97-0322-C04 de la DGES del MEC

Les indagacions d'arxiu, descobrint parcel·les de vida passada esdevingudes al mateix indret on hom és nat i viu, constitueixen una activitat de recerca extraordinàriament atractiva, fins al punt de crear-ne addicció. De fet, ja no puc estar-me gaire temps sense remenar papers i protocols que em parlen d'aquella València vital, rica, catalana... de la segona meitat del segle XV. Diu encertadament un vell adagi que «qui cerca, troba», encara que no sempre es troba allò que es cerca. Així m'ha esdevingut a mi, que anant al darrere de documents referents a Joan Roís de Corella (1435-1497), m'he topetat amb molts d'altres, d'interès per a la història de la literatura catalana d'aquell període. Donar-ne notícia és l'objectiu d'aquesta comunicació.

No és un secret que la història de la literatura catalana del segle XV és deficitària en dades contextuals, la qual cosa implica que determinades correccions cronològiques i biogràfiques vinguin a desautoritzar teories i fins i tot celebracions fetes a partir d'una insuficient recerca d'arxiu prèvia. És el cas de les dates de mort de Joanot Martorell (l'any 1465 i no el 1468)¹ i de naixença d'Ausiàs March (l'any 1400 i no el 1397)², les quals encara no han estat prou assumides, o el descobriment de la condició de fill de moro de Jordi de Sant Jordi, que desfà especulacions anteriors i que fa dir als autors de la descoberta: «Cada nova notícia que l'atzar, la sort o la recerca podran rescatar del silenci cobra [...] un valor singular, per minsa o irrisòria que siga»³, la qual frase és aplicable a molts altres casos.

En un treball anterior sobre Jaume Gassull⁴, vaig arribar a la conclusió que el Gassull intervinent en el certamen valencià de 1474, no devia ser Jaume sinó son pare, Andreu. Noves recerques, encara no definitives, ajuden a confirmar aquesta hipòtesi. Així, de l'últim testament d'Andreu Gassull⁵, del primer testament de la seva muller, Isabel Almenar⁶, i d'altres documents citats a les notes, podem extreure'n les següents dades:

1) Andreu Gassull, secretari del Magnànim, es va casar primerament amb Aldonça Barceló, l'any 1449⁷, de la qual va tenir una filla, Violant, que va casar amb el ciutadà Lluís Granollers, l'any 1470⁸.

2) Andreu degué tornar d'Itàlia després de la mort del Magnànim (1458). En segones núpcies, en una data encara desconeguda, es va casar amb Isabel Almenar, que esdevingué hereva del patrimoni dels Almenar, en morir sense descendents varons els seus germà i cosins germans. D'aquest matrimoni van nèixer tres fills i dues filles: Beatriu (casada amb el cavaller Jaume de Penyarroja, el 1476)⁹, Jaume, Mateu (ja mort en 1479), Andreu (casat amb Joana Torrent, el 1492)¹⁰ i Tecla (casada amb el donzell Galvany Bou, el 1489)¹¹.

3) Andreu tenia una germana i un germà, Gabriel, amb filles ja casades l'any 1479, tots ells habitants de Morella. Per això i per les deixes que fa Andreu a l'església major i a la de Sant Miquel, de Morella, es pot confirmar que era oriünd d'aquesta població¹². Un altre germà, Guillem, vivia a Sicília i feia temps que no retia comptes a Andreu de «certa comanda, procuracio o administracio que ha tenguda e regida molts anys de drets e bens meus en lo Regne de Sicilia».

4) L'ordre d'edat dels fills d'Andreu i Isabel devia ser el de la relació esmentada més amunt. La primera notícia que tenim de Jaume és el nomenament com a procurador que li fa son pare, l'any 1478¹³. Encara no devia ser cavaller en escriure el testament son pare, ja que aquest, que hi té cura d'això, el nomena sense cap especificació d'aquest tipus, a diferència del que fa amb els gendres: «ordene marmessors meus los honorables e magnifichs en Gabriel Gassull, germa, e mossen Jaume Penarroja, cavaller, en Luis Granullers, ciutada, gendres, e Jaume Gaçull, fills meus». Tanmateix, en l'acte de publicació del testament, el 9 de novembre de 1479, Jaume ja hi consta com a cavaller: «presents la sobredita hereva e los magnifichs mossen Jacme Penarroga, cavaller, en Luis Granulles, ciutada, jendres del dit defunt, e mossen Jaume Gaçull, cavaller, fill e marmessors, e presents molts parents e amichs del desus dit testador».

5) Andreu fa hereva sa muller, en el ben entès que, a la mort d'aquesta i segons l'elecció feta per ella, l'herència Gassull passarà a aquell dels dos fills que no rebi l'herència Almenar, que era més important per llinatge i patrimoni. En parlar dels fills, Andreu Gassull afegeix una disposició interessant de reproduir:

«[...] si per ventura los dits fills meus o lo hu de aquells volia amar sciencia o proseguir studi en alguna facultat honesta e aprovada, axi com son arts liberals, philosophia natural o moral, methafisica e specialment theologia, en tal cas vull que de mos bens los sien comprats los libres que'ls seran necessaris. »Mas, com per experiencia prou coneguda, yo entenga clarament que ab molta difficultat los juristes, com sindichs o advocats, se puxen salvar, ans los que mes cuyden saber e mes treballen sobre lurs leys, maiors inichs son, per quant maiors intricacions, opinions e varietats los occorren per a perturbar la veritat coneguda e la justicia del prohisme. E la lur fi e intencio no es sino en poder vençre e guanyar la causa qualsevulla que sia. Com yo als fills meus o a algu de aquells no vulla esser causa de perdicio e perill de lurs animes, per tant vull e man que on per ventura ells o algu d'ells, per algun cas o temps o per induccio de alguns o per propi motiu o com que sia volien studiar leys o dret civil ni despendre-y temps, desijant o no desijant advocar causes algunes civils o criminals, en tal cas no vull que de mos bens res los sia donat ni ministrat, en studi ni fora studi, ans vull e man que no puxen heretar res de mos bens, ni haver part alguna en aquells, com yo sia cert que tal camí no es per a salut de lurs animes, ans son obligats tots aquells no solament a Deu mas a moltes satisfaccions e restitucions als prohismes faedores de sos propris bens. E aquell pare qui a tals facultats ordena e ajuda sos fills, no es sens gran culpa davant Deu, com sapia que cascun advocat se esforce prevaler en la causa, encara que veritat ni justicia no·u consenta. »Item declare que si algu dels dits fills meus, aconseguida edat de complida discrecio, volia e deliberava esser de la ecclesia, ço es prevere, o prenia habit de Sant Johan o de Muntesa o de altra religio o orde militar, en tal cas vull que del dia avant que pendra ordens de dyacha o habit de la religio, si no tendra benefici o renda competent, li sien donades cascun any de mos bens mil sous de reyals...»

de la qual disposició es pot ben deduir que els fills devien ser encara adolescents, menors de vint anys.

6) En el testament d'Isabel Almenar de 1486, Jaume, Andreu i Tecla continuen fadrins, mentre que la fillastra Violant (que hi és tractada com a filla) ja té una filla i dos fills: Isabel, Gaspar i Baltasar Granollers, i la filla Beatriu, quatre filles: Ester, Tecla, Àngela i Maria Magdalena Penyarroja. La solteria del fill major sembla que ja començava a preocupar la mare, la qual inclou diverses disposicions amb les postil·les següents: «fins e tro a tant lo dit mossen Jacme Gaçull haga pres muller», «fins lo dit mossen Jacme Gaçull haga pres muller», «tota hora e quant lo dit mossen Jacme Gaçull, fill meu, pendra muller». Després de diverses deixes, entre les quals: «Item leix al dit mossen Jacme Gaçull, fill meu, lo collar d'or, lo qual aquell ha acostumat portar» i «Item leix a Perot, sclau negre meu, al dit mossen Jacme Gaçull, fill meu», confiant segurament que Jaume es casaria i tindria fills, el va fer hereu dels Almenar, quedant Andreu com a hereu dels béns del pare. Però això ho va canviar posteriorment.

És sabut que Joan Roís de Corella, cavaller i mestre en teologia, no estava casat amb Isabel Martínez de Vera, tot i que va tenir amb ella un fill i una filla, de noms Joan i Estefania, i va deixar a tots tres els seus béns, mitjançant la intervenció de la seva germana, Dalfina, que rebé el legat i els en feu donació¹⁴. Respecte a l'antiguitat de la relació entre Joan i Isabel, avui podem aportar uns documents que ens permeten atestar-la des de l'any 1469, quan Isabel va comprar i arreglar una casa amb l'ajut dinerari de Corella. En efecte, el 3 de novembre de 1469, Cristià Cardona, estanyer, marmessor dels béns d'Úrsula Canader, va vendre en pública subhasta a «Ysabel Martinez de Vera, filia magnifici Didaci Martinez de Vera, qº domicelli»¹⁵, per setanta lliures, un «hospicium [...] situm et positum in parrochia sancti Martini prenarrate civitatis, in vico vulgariter nuncupato de la verge Maria de Gratia [...] confrontatum cum hospicio venerabili Francisci Godall, prebiteri habitator dicte civitatis, et cum hospicio Francisce Rovira, uxoris Jacobi Rovira, qº traginerii, et cum via publica»¹⁶. Poc temps després, el 13 de juny de 1470, Joan Roís de Corella, «miles et magister in sacra theologia», signava una àpoca a Isabel per les cinquanta lliures que li havia prestat de franc: «quas vobis graciose mutuavi ad opus emendi quoddam hospicium quod nunch vos possidetis, situm in vico de la verge Maria de Gratia»¹⁷. No és estrany, doncs, que mestre Corella servés una especial afecció pel carrer de Gràcia, com ell mateix ens ho diu, canviant el motiu: «Havia la sol·licitud combatent així assetjat la mia sol·lícita pensa que no comportava [...] pensant com [...] poguésen alguna mínima part descriure la celsitud inestimable de la humil tostemps e verge intemerada, de Déu mare. Ab pensament de pensa tan alta endrecí los meus passos a la sua devota casa que de Gràcia se nomena, estimant que la influència de les sues gràcies en aquesta devota capella pus fàcilment sobre mi rosaria»¹⁸. Un altre document referent a transaccions econòmiques entre Joan i Isabel és la venda de 2850 sous censals que fa el primer a la segona, la qual operació podria ser una manera discreta de cedir-li unes rendes¹⁹.

En la documentació consultada, apareix que Isabel Martínez de Vera tenia quatre germanes: Dalfina, Úrsula, Joana i Violant. Dalfina consta com a beata²⁰, és la primera que apareix documentada²¹ i fa un primer testament en 1466²², amb un codicil posterior²³, on fa hereva sa mare, Caterina Campos, i on esmenta ses germanes Úrsula i Violant, però d'Úrsula ja no n'hem trobat cap més rastre. Dalfina i Joana figuren com a germanes, filles de Dídac, «qº domicelli ville Cocentayne», en un acte de venda de la primera a la segona²⁴. En un darrer codicil de Dalfina, posterior a un nou testament de data desconeguda, aquesta introdueix com a marmessora sa germana Joana²⁵. D'altra banda, Violant i Joana figuren com a germanes i reconeixen conjuntament un deute al notari Francesc Pintor²⁶; Violant, filla de Dídac, signa una àpoca a Joana, germana seva²⁷, ven 45 sous censals a Isabel, germana seva²⁸, i compra una casa al carrer de Carnissers²⁹. Quant al document de l'any 1494 comentat per Riquer³⁰, on apareixen les tres germanes Joana, Isabel i Violant amb l'àlias Dalfina, aquest àlias comú no vol dir que la mare es deia Dalfina (hem vist que es deia Catalina) sinó que les tres germanes possiblement actuaven com a legatàries d'algun bé que havia estat de llur germana Dalfina, morta el 1481; segons el document, venen 60 sous de violari a Pere Mascarell, assaonador, en presència de Pere Mascarell, estudiant, «filii vestri dicti emptoris et mei dicte Yolantis de Vera vendituris» i en presència, també, de «Johannis Roiz de Corella, filii magnifici magistri Johannis Roiz de Corella, magistri in sacra theologia»³¹. Així, doncs, dues de les germanes, Isabel i Violant, es feren acompanyar dels seus fills a cal notari.

La saga femenina del llinatge Martínez de Vera compta amb una altra representant: Eliseu Martínez de Vera³², monja³³, filla de Joan, cavaller de Cocentaina, i germana de Joan, donzell habitant d'Alzira, i d'Alfons, donzell habitant d'Elda³⁴, després batlle d'Alacant³⁵. Si el cavaller Joan Martínez de Vera i el donzell Dídac Martínez de Vera, tots dos de Cocentaina, ja morts l'any 1462, fossin germans, aleshores Eliseu, Joan i Alfons serien cosins germans de Dalfina, Úrsula, Joana, Isabel i Violant. No és estrany, doncs, que la cosina Eliseu, monja, i la germana Dalfina, beata i virtuosa³⁶, no veieren amb bons ulls la relació d'Isabel amb Corella, per molt mestre en teologia que fos aquest, però que «no és casat ni per casar», per usar una expressió del Col·loqui de Dames, que ve molt al cas.

L'any 1479, Isabel Martínez de Vera nomena procurador seu Miquel Pérez, ciutadà de València³⁷, present de testimoni Francesc Despí, notari; anys a venir, el 1998, trobem Miquel Pérez actuant amb els germans i el fill de Corella, absent Isabel, en la liquidació d'un censal que Corella havia venut al noble Gisbert Pardo: «Sit omnibus notum quod ego Gisbertus Pardo, nobilis habitatoris civitatis Valencie, instante e requirente vobis magnifico Joanne Roiç de Corella, domicello [...] recognosco vobis magnificis Joanni Roiç de Corella, militi et in sacra theologia magistro qº, et Ludovico Roiz de Corella, Dalfine Figuerola, uxori magnifici Ludovici Figuerola, militis, Miquaeli Perez, civi, et Ysabeli Martinez de Vera, absentibus, et vobis jamdicto Joanni Roiz de Corella, domicello, presenti...»³⁸. Joan Roís de Corella, fill, no només acompanyava la mare a cal notari, sinó que també l'hem trobat anant-hi amb el pare, per vendre cent sous de violari a la dona d'un mercader: «Ego Johannes Roiç de Corella, miles, in sacra teologia professor, et Johannes Roiç de Corella, eius filius, ...», actuant com a testimonis dos franciscans³⁹. El reconeixement del pare al fill, doncs, hi és palès.

Baltasar Portell, un personatge que figura com a un dels autors de Lo procés de les olives i que ens era absolutament desconegut, podria ser el que apareix en la documentació següent. D'antuvi, en diversos actes notarials trobem un Joan Portell, mercader i ciutadà de València⁴⁰, que compra una casa al notari Francesc Soler, al carrer Paradís de la parròquia de Sant Esteve⁴¹. Arriba un dia, però, que el mercader va amb son fill a cal notari (com els Gassulls, com els Corelles) i el fa procurador seu: «Ego Johannes Portell, civis civitatis Valencie, de certa mei sciencia et gratis cum hoc presenti publico instrumento etc. ffacio, constituo et ordino in procuratorem meum certum et specialem et ad justascripta generale, vos Baltasarem Portell, filium meum, ...»⁴². A partir d'aleshores, trobem el jove Portell com a estudiant, fent de testimoni en actes notarials: «Baltasar Portell, studens»⁴³, i «Baltasar Portell, scrivent»⁴⁴, la qual cosa s'adiu amb l'edat que se li adjudica a l'obra literària esmentada⁴⁵. Anys després, el retrobem com a secretari d'Alfons d'Aragó, duc de Sogorb i comte d'Empúries, actuant davant el notari Joan Munyós en funció d'aquest càrrec⁴⁶, fins que desapareix dels protocols d'aquest notari i hi és substituït, en el mateix tipus d'actes, per Baltasar Sagarriga, antic servidor del pare del duc i nou procurador nomenat per ell⁴⁷. Esperem que, amb noves recerques, completarem aquestes escadusseres dades sobre Baltasar Portell.

Sobre Narcís Vinyoles també hi ha alguna novetat. L'any de la pesta de 1490, «detengut en malaltia greu de la qual tem morir», va fer testament⁴⁸, el text del qual ens informa que: va nomenar marmessors els doctors en lleis Joan Alegret i Joan Nicolau i el vicari de la parròquia de Sant Tomàs; era vidu: «Item vull e man que per anima de la honorable na Margarita, muller mia, per los dits meus marmessors sien distribuides quinze lliures en un aniversari e capdany e en mises»; son pare era «lo magnifich micer [en blanc] Vinyoles, qº doctor en leys», soterrat en la capella de Sant Benet de la Seu, on ell també volia ser sebollit; era hereu i marmessor del seu germà «mossen Antoni Vinyoles, qº cavaller de Santyago de la Spasa»; devia algunes quantitats de diners, entre les quals: «Item confes que deig al magnifich micer Ffrancesch Soler, doctor en cascun dret e inquisidor en la diocesi de Valencia, set ducats e mig que aquell graciosament me ha prestats»; li era deguda una suma important: «cinc milia sous que lo noble don Franci de Castellvi me deu»; no tenia fills, per la qual cosa institueix hereu Berenguer de Floris, cosí germà, i subsidiàriament al donzell Gaspar Desllava, fill de Francesc Desllava, ja mort, i d'Isabel Soler, cosina germana.

Amb Margarita ja estava casat l'any 1468⁴⁹, però no sabem des de quan ni quan va morir aquesta. Qui no va morir d'aquella «greu malaltia» va ser ell, que potser no trigaria a maridar-se amb la seva segona muller, Brianda de Santàngel, amb la qual ja estava casat l'any 1497⁵⁰, a una edat en què segurament ja no era un «home que passa la jove tendror», com irònicament s'hi diu d'ell a Lo procés de les olives (1496). Brianda tenia una germana, Violant, muller del notari Francesc Pintor⁵¹, i trobem tots dos concunyats venent a Gaspar Figuerola 120 sous de violari⁵².

Del testament que el seu oncle, Damià Vinyoles, prevere, domer i beneficiat en la Seu de València, rector d'Alboraia, va fer l'any 1475⁵³, aprenem que aquest prevere tenia un germà (pare de tres fills: Benet, notari, habitant de Nàpols; Antoni, cavaller de Sant Jaume de l'Espasa; i Narcís, ciutadà) i tres germanes⁵⁴. Després va fer un últim testament⁵⁵, on suprimeix el llegat al nebot i renebots de Nàpols i en fa un de nou a Joan Vinyoles, cosí de Xàtiva, alhora que, en comptes de deixar gramalles i mantells de dol a parents i amics, com era habitual, introdueix una anotació curiosa, que reproduïm: «E com a mi sembla que es cosa superflua e demesiada e no aprofita res a la anima lo senyalar-se e vestir-se de dol, que s'acostuma de fer per mort de algu, per ço vull e man que no sien fetes gramalles algunes ne mantells a persona alguna ni que nengu sia vestit de dol per la mia mort, com aquesta sia ma intencio e voluntat».

A banda del deute més amunt referenciat, reconegut posteriorment per Francesc de Castellví⁵⁶, la vinculació de Vinyoles amb els Castellví consta en diversos actes notarials, on figura com a testimoni bé del noble Pere de Castellví⁵⁷, pare de Francesc, bé d'aquest mateix⁵⁸, el qual apareix com a company lletraferit de Vinyoles i de Fenollar en l'obra Scachs d'amor⁵⁹. Amb tot això, continuem sense saber les dates de naixença i mort de Narcís Vinyoles.

Al colofó del Tirant lo Blanc llegim: «La quarta part, que és la fi del llibre, és estada traduïda, a pregàries de la noble senyora dona Isabel de Lloris, per lo magnífic cavaller mossèn Martí Joan de Galba», de manera que la «noble senyora» ha estat proposat identificar-la com Isabel Berenguer i Cucaló, filla del cavaller Francesc Berenguer i de Teresa Cucaló, casada amb el cavaller Garcia de Lloris⁶⁰. La identificació sembla correcta i les «pregàries» versemblants, ja que podem acreditar que existia relació entre Isabel de Lloris i Martí Joan de Galba. L'any 1462, el notari Tomàs Oller, pare d'òrfens de la ciutat de València, acordà l'afermament d'una noia de catorze anys, Teresa, al matrimoni Lloris, present Isabel i absent el marit, però any i mig més tard, una dil·ligència posada a la fi del document anterior, ens informa que l'afermament fou cancel·lat perquè Isabel no podia tenir-la, tot aportant com a testimonis d'això «honorabiles Martinus Johan de Galba et Dionisius Calbet, domicelli Valencie habitatores», independentment dels testimonis de l'acte de cancel·lació: «Johannes Puigmigà, scriptor, et Jacobus Sanç, portarius»⁶¹. Aquesta relació de Galba amb els Lloris torna a posar-se de manifest quan veiem «Martinus de Galva, domicellus» actuant com a testimoni del nomenament del notari Bartomeu Escrivà com a procurador de Llorença, la filla major del matrimoni⁶². Per a un lector valencià de l'època, doncs, no devia resultar estrany l'esment conjunt d'Isabel de Lloris i Martí Joan de Galba, al colofó del Tirant.

Sobre Isabel de Lloris, podem aportar algunes puntualitzacions i noves informacions que complementen i, en algun cas, corregeixen les ja conegudes. El 22 de maig de 1475 feren testament tots dos cònjuges, Garcia i Isabel⁶³, els fills dels quals eren: Galceran, Lluís i Francesc, a més de Joanot (ja mort), i les filles: Llorença i Isabel. Llorença ja tenia més de 25 anys, el 1473⁶⁴, Francesc era comanador de l'orde de Sant Joan de Jerusalem⁶⁵, Lluís ja era mort el 1478, abintestat⁶⁶, i la filla Isabel es va casar amb el seu cosí prim Joan de Lloris, senyor de la Torre, l'any 1478⁶⁷. Pel que fa al fill gran, Isabel el va desheretar absolutament: «Item mes lexe an Galceran de Loriz, fill meu, cinch sous per part e per legitima e per tot e qualsevol dret que a aquell pertanga o pertanyer puxa en mos bens, com per les moltes e grans desobediencies e encara menaces quem ha fetes e per altres respectes e consideracions, los quals no es necessari exprimir los açi, no vull que haja mes de mos bens ni que haja gramalla ni capiro ni ques senyale per mi. Ans declarant ma intencio expressament lo prive e deserete de mos bens e no vull que directament o indirecta ni en alguna manera haja pus de mos bens dels dits cinch sous». Per aquest i altres respectes, sembla que era una dona de caràcter, hereva universal de sa mare⁶⁸. Encara hi havia una altra Isabel de Lloris, monja del monestir de Montsant de la ciutat de Xàtiva, de monges Magdalenes, probablement germana del senyor de la Torre⁶⁹.

La lectura de testaments, inventaris i almonedes aporta, de vegades, algunes notícies valuoses sobre la circulació de llibres i les afeccions culturals o col·leccionistes de llurs propietaris. Comencem per un canonge de la Seu de València, Guillem Serra, que va establir la següent disposició testamentària:⁷⁰ «Item mes leixe a la dita Seu de Valencia los quatre volums dels libres que yo tinch del Cristia, dels quals yo he prestat la hu al reverent mestre Conill e l'altre al honorable en Jaume Aguilaniu. E encara vull e man que si los senyors de canonges e Capítol voldran alguns dels altres libres meus per a la dita Seu, que aquells libres que dira e elegira lo reverent mestre Melchior Miralles, mestre en sacra theologia, sotssacrista de la dita Seu, en sien donats e liurats a la dita Seu, lexant-ho tot a eleccio e voluntat del dit mestre Melchior Miralles». Guillem Serra va morir el mes següent, el 4 d'abril de 1489, i tres dies després, a instància de l'hereu i marmessor, el canonge i paborde de la Seu, Francesc Corts, i de l'altre marmessor, el prevere Pere Jordà, es publicava el testament i s'iniciava el llarguíssim inventari dels béns, que requerí diversos dies i en el qual aprenem que el dit ric canonge també es dedicava a la usura. Com que la descripció i el comentari dels llibres que tenia exigiria tot un article dedicat a això, ens limitarem als que anaren a parar a la biblioteca de la Seu.

El 21 de juliol d'aquell any, mossen Pere Jordà, marmessor diligent i subordinat, actuant per ell i en representació de l'hereu, va fer la descripció dels llibres que havien estat prestats:

«[...] los quals libres lo dit hereu ha cobrats, e encara, ultra los dits libres mensionats en lo dit testament, ha cobrats del dit reverent mestre Conill un altre libre que tenia. Lo qual lo dit mestre Conill ha manifestat que li havia enprestat lo dit deffunt, apellat lo pecador remut aliter obra de mestre Felip de Malla. E mes avant, considerant que ha cobrat un altre libre de mestre Alcanyis, metge, lo qual ha manifestat que lo·y havia enprestat lo dit deffunt, apellat Lo Cartoxa. Per ço lo honorable e discret mossen Pere Jorda, prevere, procurador del dit hereu, per evitar tot frau e sospita, feu inventari dels dits libres, ço es del dit segon del tercer del Cristia, scrit de forma maior, scrit en paper e quinternat en pergami, ab cubertes de posts cubertes de aluda tenada, ab quatre gaffets, ab deu platons grosos, lo qual comença de letra vermella prolech sobre la segona part del Tercer libre del Cristia. E finix quis scripsit scribat et semper cum domino vivat amen. »Item del altre libre apellat lo segon del Cristia, de forma maior, scrit en paper e quinternat en pergami, ab cubertes de posts cubertes de aluda tenada, ab quatre gaffets e deu platons chichs, lo qual comença de letra vermella prolech sobre lo Segon libre del Cristia. E finix quis scripsit scribat semper cum domino vivat amen. »Item del altre libre apellat lo peccador remut aliter la obra de mestre Felip de Malla, de forma de full, scrit en paper ab cubertes de posts cubertes de alluda vermella, ab dos gaffets, lo qual comença de letra vermella capitol terç narratiu de la istoria de la entrada de Jhesus en la ciutat de Jerusalem. E finix trobim tot sol tancat dins mon studi ple de pensament e admiracio. »Item del altre libre apellat Lo Cartoxa, de forma maior, scrit en paper de emprempta, ab cubertes de fusta, la mitat de aquelles cubertes de aluda vermella, ab quatre gaffets, lo qual comença prologus Ludolfi cartusensis meditaciones vite Jhesucristi. E finix Hoc sacro tempore prefeci in beati Thome profesto Millesimo Quadringentesimo Septuagesimo Octavo eiusdem propi Jhesus incarnationis anno».

Reunit el Capítol de la Seu, es procedí a la recepció dels llibres elegits per Melcior Miralles i se'n feu la relació. Hi figuren els tres primers dels quatre anteriors, però no l'edició llatina de 1477 del Cartoixà, que llegia mestre Alcanyís, la qual potser fos anotada en la part dels fulls del protocol que han quedat esborrades per la humitat, ja que sembla coincidir amb la que es troba actualment a la Seu⁷¹.

Quant a l'obra de mestre Felip de Malla, aquesta troballa documental, amb la seva atribució explícita d'autoria i la coincidència de la descripció amb l'exemplar conservat a la Seu de València⁷², aclareix definitivament la pregunta que es feia mossèn Perarnau i confirma la resposta que ell mateix va avançar encertament: «¿l'actual manuscrit 154 de la catedral de València és la segona part del Memorial? [...] Crec que es pot afirmar amb seguretat que l'obra continguda a València, Catedral, 154, és la segona part del Memorial del peccador remut de Felip de Malla»⁷³.

A més dels dos volums del Cristià que Guillem Serra tenia prestats, la donació feta a la Seu també inclou:

»Item un altre libre d'emprempta en paper, de forma de full maior, appellat lo dotze del Cristia, ab cubertes de fust e mig cubertes de cordona vermell. »Item un libre de forma de full, scrit en paper sisternat en pregami, appellat lo tercer del Cristia, cubertes de cuyro vermell, ab cinch gaffets. »Item un altre libre scrit en paper, quinternat de pergami, appellat lo primer del Cristia, cubert de cuyro tenat, ab quatre gaffets.

que completen els quatre que declarava posseir Guillem Serra: Primer, Segon, Tercer (primera i segona part)⁷⁴ i Dotzè, aquest darrer un exemplar de l'edició impresa per Lambert Palmart, l'any 1484⁷⁵. Així mateix, també sembla que entraren a la biblioteca de la Seu, per aquesta via, altres dues obres d'Eiximenis:

»Item un altre libre de paper, de forma de full, cubertes de pregami, tanquas ab un boto, appellat Pastoral, de mestre Ffrancesch Eiximenez. Comença prohemium libri qui dicitur pastoralis editi a magistro Ffrancesch Eximenez, e finix explicit liber pastoralis editus a Ffrancesch Eximenez, ordinii fratrii minorum76. »Item un libre scrit en paper, quinternat de posts, cubert de cuyro negre, appellat Vita Christi, de mestre Ffrancesch77.

D'altra banda, «lo libre dels àngels de mestre Ffrancesch», que figurava a l'inventari, no fou elegit per mestre Miralles.

En la donació, hi ha tres entrades referents a fra Vicent Ferrer, les dues primeres consignades també a l'inventari:

»Item un libre de forma de quatre cartes lo full, scrit en paper, ab cubertes de engrut de color tenada, appellat los sermons de Sent Vivent Ferrer, lo qual comença sermo in die cena domini. E finix ad quam nos etc. »Item un altre libre scrit en paper, de quatre cartes lo full, ab cubertes de engrut, appellat de sent [Vicent] Ferrer, lo qual comença in isto volumine, e acaba articulum fidei alio modo. »Item sis volums scrits en paper, de ploma, de forma de quatre cartes lo full, appellats los sermons de mestre Vicent, ab cubertes de pregami78.

Melcior Miralles va afegir al conjunt alguns altres llibres (Comprensori, Racional, Suma de septem sacramentis, Tractatus restitucionum beati Bernardii, Constituciones sinodales ecclesie Valencie, Primus miracolorum beate Virginis), però el gros de l'herència va anar a l'almoneda: Lo sermonari de mestre Bou, Suma contra Judeos, La tercera part del florenti, Los sermons de senct Agosti ad eremitas, Natura angelica (el Llibre dels àngels, d'Eiximenis, probablement), Bernardus ad sororem, Historia scolastica, una Vibria portatil, Lo compendi de Alexandre i molts d'altres, com un «appellat de sant Bernat», adjudicat «al reverent mestre Melchior Miralles per dos sous».

La tertúlia literària coneguda com Parlament o col·lació que s'esdevenc en casa de Berenguer Mercader entre alguns hòmens d'estat de la ciutat de València, tant si va ser real com si va ser una ficció de Corella, implica unes relacions de coneixença i fins i tot d'amistat entre els intervinents, que hi són presentats com «de vida e entendre conformes». Al meu entendre, aquest fet no s'adiu amb la creença habitual de suposar que l'amfitrió era el senyor de la Foia de Bunyol, Berenguer Mercader, fill de Joan i pare d'Honorat Berenguer, tots tres batlles generals del Regne de València, successivament, al llarg del segle XV. Aquesta identificació està mancada d'un mínim suport documental que ens relacioni aquest personatge amb Corella i, a més, resulta absolutament inversemblant per a qui investigui la vida valenciana de la segona meitat del XV. Ací tenim un altre exemple d'una hipòtesi formulada sense suficient base documental, amb l'agravant, en aquest cas, d'una progressiva inversemblança de la hipòtesi, en avançar successivament la datació del Parlament... per mor de consideracions alienes a les dades positives contextuals. Primerament, com que aquest Berenguer Mercader, batlle general, va morir el 28 de setembre de 1471, hom situava el Parlament... abans d'aquesta data⁷⁹. També ha estat dit que Corella no hi era encara mestre en teologia, la qual deducció, totalment gratuïta⁸⁰, encara anticipava l'obra una mica més. Després, hom deia que l'obra havia de ser anterior a la mort de Joanot Martorell (tant si això s'esdevenia en la data errònia de 1468, com en la fidedigna de 1465), per tal que aquest la pogués conèixer i utilitzar-la al Tirant. Finalment, com que familiaritzar-se amb l'obra de Corella fins al punt d'inserir-la al Tirant, en porcions més o menys modificades, és una tasca que requereix el seu temps, hom ha arribat a proposar, seguint aquest fil discursiu, que les obres mitològiques de Corella, entre les quals la que ens ocupa, foren escrites «una mica abans de 1460, per a deixar temps a Martorell d'estudiar-les i aprendre-les»⁸¹. Així, doncs, en la tertúlia susdita, segons aquesta hipòtesi, es trobaria un dels principals pròcers de la València de l'època, el batlle Berenguer Mercader, de més de setanta anys⁸², en alegre companyonia «de vida e entendre conformes», amb una jove promesa de la teologia i la literatura, Joan Roís de Corella, de menys de vint-i-cinc anys⁸³.

Tanmateix, n'hi ha altres dos Berenguers, de cognom Mercader, també «hòmens d'estat» a la València de l'època, contemporanis de Corella, relacionats documentalment amb ell i un sembla que n'era amic⁸⁴. Tret de la branca principal dels Mercaders, abans esmentada, les línies col·laterals de la família han estat molt poc o gens estudiades, per la qual cosa no sempre resulta fàcil dilucidar-ne les biografies i averiguar-ne les genealogies. Temps al temps, però.

Hi ha un Berenguer Mercader, cavaller, casat amb Elionor Çabata, filla i hereva del cavaller Lluís Çabata, ja mort el 1469, senyor del lloc d'Argelita⁸⁵. Al Dietari del Capellà d'Alfons el Magnànim és anotat que el 29 de maig de 1478 «morí la muler de mossen Berenguer Mercader, filla de mossen Lois Çabata». Aquesta va dictar testament dos dies abans⁸⁶, fent hereu dels Çabata el seu fill Perot (a partir d'aleshores: Perot Çabata alias Mercader) i deixant diversos llegats a les filles: Beatriu, monja de Magdalenes, Margarita, monja de Menoretes, i Elionor, donzella, i als altres fills, tots dos menors de vint anys: Joanot, a qui deixa una casa en la parroquia de Santa Caterina, i Berenguer, a qui deixa la casa on ella viu i habita, al carrer de les Avellanes. La publicació, però, es va fer «en la casa del magnífich mossen Berenguer Mercader, marit de la dita magnifica difuncta», el qual era usufructuari del senyoriu d'Argelita i d'altres possessions, en virtut d'una sentència arbitral pronunciada entre ell i sa muller⁸⁷.

Hi ha un altre Berenguer Mercader, donzell, fill i hereu de Galceran Mercader, cavaller⁸⁸, casat amb Joana Garró, filla de Pere Garró, lloctinent de batlle general fins a la seva mort, l'any 1479⁸⁹, en el qual càrrec el va succeir el seu gendre⁹⁰. Potser perquè la lloctinència no li venia per la nissaga Mercader sinó pel sogre (Joana n'era l'hereva i no tenia fills), la va poder conservar quan els Mercaders van perdre la Batllia, després de tres generacions regentant-la, en ordenar Ferran el Catòlic la substitució d'Honorat Berenguer Mercader pel servil Diego de Torres, l'any 1486⁹¹. Aquest Berenguer Mercader, gendre de Pere Garró, tenia una filla il·legítima, de qui se'n recordà el sogre en testar: «Item lexe a Beatriu, filla bastarda de mon gendre en Berenguer Mercader, cinquanta lliures, les quals li sien donades en temps de matrimoni o, si voldra esser monga, que per lo semblant li sien donades les dites cinquanta lliures». I, efectivament, Berenguer i Joana la casaren, acordant els corresponents capítols matrimonials amb Joan Ribes, veí de Morvedre⁹². Joana Garró va morir el 23 de juliol de 1490⁹³ i el seu marit es va tornar a casar, amb Isabel Ballester, la qual enviudà l'abril del 1505⁹⁴.

Hi ha notícia de molts càrrecs municipals (jurat, mostassaf, justícia civil i criminal...) regentats en diverses ocasions per Berenguers Mercader, que hom hauria d'esbrinar, amb més temps i paciència, a quin dels dos personatges esmentats s'hi fa referència, tot i que en algunes ocasions la cosa sembla clara, per eliminació o incompatibilitat. Per exemple, durant la primera meitat de 1472, un dels dos jurats pels generosos és Berenguer Mercader, mentre que el justícia criminal també es diu Berenguer Mercader, aquest amb la puntualització de cavaller, per la qual cosa el jurat potser era el futur lloctinent de batlle, que sembla que no va arribar a ser investit cavaller. Més clar és el cas del justícia civil per a l'any 1483, on la indicació «mossen Berenguer Mercader, cavaller» només pot referir-se al casat amb Joana Çabata, no tant per les indicacions de «mossen» i «cavaller», de vegades dubtoses, sinó perquè l'altre ja era, aleshores, lloctinent de batlle general.

Tres documents, tots tres dels anys 80, relacionen aquests Berenguers Mercader amb Corella. El primer és el nomenament que fan els jurats, el 24 d'abril de 1482, d'una reduïda comissió de prohoms de la ciutat __entre els quals, mestre Joan Roís de Corella__, per a estudiar el projecte d'un hospital general, en el qual acte és present com a testimoni un altre prohom de la ciutat: «lo magnifich mossen Berenguer Mercader, cavaller», probablement el gendre de Lluís Çabata⁹⁵.

El segon document, de l'1 d'abril de 1480, comença així: «Johannes Corella, magister in sacra theologia et miles habitatoris Valencie. Ex certa sciencia requisitus etc. confiteor et recognosco vobis magnifico Berengario Mercader, domicello habitatoris dicte civitatis... quod dedistis et solvistis... per manus magnifice Johanne Garro, uxoris vostre...». Es tracta de la liquidació que fa Berenguer Mercader, donzell, de 1400 sous de violari, retornats a Corella, amb l'exempció corresponent d'aquest, és a dir, la cancel·lació del carregament inicial fet per Berenguer Mercader a Corella, l'any 1467⁹⁶.

El tercer document té per causa les diferències econòmiques que degueren sorgir entre l'hereu Çabata i son pare, usufructuari de part de l'herència de sa muller, Elionor Çabata, de forma anàloga a com ja s'havia esdevingut, amb una sentència arbitral de pel mig, entre el mateix matrimoni. Així, l'1 de juliol de 1485, «Berengarius Mercader, miles habitatoris civitatis Valencie, ex una, et Petrus Çabata alias Mercader, domicellus, eius filius, habitatoris dicte civitatis, ex alia partibus[...]» es comprometen a acceptar com a arbitres arbitradors i amigables componedors entre ells a «Reverendos magnificos Maciacum Mercader, archidiaconum Sedis Valencie, Johannem Corella, in sacra pagina professorem, et Jacobum Rosell, legum doctorem», és a dir, tres homes savis, de confiança: entre familiars i amics, importants tots tres⁹⁷.

Els tres documents demostren que existia una relació directa entre Corella i aquests Berenguers Mercader, però el tercer és el més significatiu, perquè presuposa una implicació més estreta entre els protagonistes. Recordem que Corella ja va fer aquesta funció d'arbitre i amigable componedor entre el seu cunyat, Lluís Figuerola, i el germà d'aquest, Andreu Figuerola. Per tot això, el més probable és que el Berenguer Mercader que va acceptar la representació d'un paper en una obra de Corella fos aquell que va recórrer a Corella (l'amic), a l'Ardiaca (el parent) i a un jurista notable, per dirimir les diferències amb el seu fill.

Tanmateix, caldrà continuar-hi la recerca, sense descartar la hipotètica troballa d'alguna dada positiva que permeti suposar una relació d'amistat, pels voltants de 1460, entre el vell Berenguer Mercader, batlle general, i el jove Joan Roís de Corella, futur gran escriptor. Mentre això no arribi, el més raonable és pensar que el Berenguer Mercader del Parlament... és el cavaller casat amb Elionor Çabata, vidu des del 1478, i que l'obra va ser escrita en la dècada dels vuitanta⁹⁸.