Visor de obras.

  —94→  

Lema: «Poco importa burlar braços y pechos si te labra prisión mi fantasía.»

El cementeri de les paraules

Vas saltar a les altures dels somnis impossibles. Vas caure a les fondàries d’abismes insondables. Un cop d’ona et va treure dels dies impassibles, que es morien sense ombres i neixien afables.

I ara, on ets? On reposes la teva ànsia cansada,  5 que resistí la llàgrima, el bes i el braç que ajuda? En quin areny recòndit, desert, l’has amagada per a no mostrar-la al món desmaiada i vençuda?

Trist pelegrinatge el teu, pel bosc de la quimera, on els arbres són cossos de morts, en una espera  10 redemptora d’amors fràgils, embolcats de faules.

Si un cas no tornes més, sé on trobar-te compungida, vetllant una promesa, a l’últim no complida: A l’etern comentiri infinit, de les paraules.

L’amor d’ahir

Corro pels camps deserts del meu desvari! Vogo pels mars en una barca vella! M’enfilo fins a dalt del meu calvari! Galopo en un cavall que no duu sella!

En un mirall trencat busco la imatge,  5 sempre arraulida de la paciència. I segueixo la cursa pel paisatge i clavo el rem a l’aigua amb insistència!

¿Quan podré deturar la bogeria d’aquest córrer, horrible tirania  10 per al cor vell, que no pot revenir-se?

Ai camps! Ai rems! Ai cavall sense sella! Deixeu-me reposar dins la capella d’un record d’anys que no ha pogut morir-se!

  —95→  

L’onada

Arribes orgullosa, com matrona de cabellera blanca estesa al vent. Vas a la mort, esclava d’una altra ona, en rítmic rutinari moviment.

Puges enlaire de la roca altiva  5 amb la força que aguantes del gregal. La ressaca t’acull, encara viva, i agonitzes amb llàgrimes de sal.

Un gran llençol d’escuma, és el sudari del teu córrer pel mar, en el desvari  10 d’arribar a terra, per poder robar

una mica de sorra. Ara, vençuda, fas el darrer gemec d’ona caiguda, als peus del que aspiraves dominar.

L’etern naufragi

Tres pescadors vararen en una alba. -Ni vent, ni núvol, ni rompent d’onada -. Una veu jove cridà a un vell: -Tu! Salva el darrer pal i espera la tornada!

El llagut que es varà a la matinada  5 no va tornar mai més. Barca perduda, Sant Elm la va acollir. La vela hissada, eina del vent, es va estripar vençuda.

Les vídues van plorar, però un bon dia van llançar el vel perquè no afavoria  10 a un altre amor, vestit de nova fatxa.

Tan sols el vell, amb els ulls morts, seguia escrutant l’horitzó, per si hi floria la vela del passat, ruta a la platja.

JOSEP M. MIQUEL I VERGÉS

  —96→  

L’AEDE: Vora la mar, jo sé una terra trista que enyora un aire obert a tots els vents. Vora la mar com una eterna arpista polsa en la nit, l’enyor dels fills absents. Penèlope gentil de tants d’Ulisses  5 teixeix i desteixeix pacientment i viu callant sota les trencadisses i l’urc groller de cada pretendent. Treballa. Dia a dia, la disbauxa buida el rebost i cal tornar-lo a omplir.  10 Cal satisfer les turpituds, la rauxa del foraster, les ànsies de botí. Vora la mar, jo sé una terra amarga que duu els vestits llampants i el cor de dol, i troba que la nit és aspra i llarga  15 i dins la fosca enyora el flam del sol.

EL COR: Però, i Telèmac? I aquell infant que ahir, des del bressol, veia marxar el seu pare? Què se n’ha fet? No sent la sang bullir? Veu els tropells, i no els atura encara?  20

—97→

L’AEDE: Telèmac ha crescut, i sap la força que tenen ells, i la que té el seu braç. Telèmac sol, encara no pot tòrcer l’arc d’Odisseu que guarda sota el jaç. Però la jove sang se li altera  25 quan veu l’estrall que es fa a la llar pairal, i sent cremar la pell, i s’exaspera quan veu tacat el regi setial. Telèmac sap que un ull sempre el vigila i que ha passat el temps del pler i el joc,  30 i sap que el foraster té el peu d’argila, i que ell avui està jugant amb foc. Telèmac va guardant la flama encesa, i d’any en any, s’abranda més i més, i no l’apaga el torb ni l’escomesa,  35 ni l’orgullós menyspreu dels forasters.

EL COR: I si perdés Telèmac l’esperança de veure el gran retorn? Abandonat de tots, en sa desemparança, acataria dòcil el mal fat?  40

L’ AEDE: No! Mai! Ell sempre espera pacient. Veu la discòrdia enmig de la canilla i li cal fer el posat feble i prudent i ser audaç i astut com una guilla. El seu casal és una terra forta  45 que com la nau fa cara al vendaval. Aquells que en l’ona ja la creuen morta veuran sa renaixença sagital. —98→ Telèmac sap que un dia serà fort, més fort que els irascibles pretendents.  50 Llavors ell portarà la nau a port, i vencerà, a desgrat dels elements. Ara vigila els hostes, i s’adona que un recel mutu els té descompartits i es posen, més a més, a tret de fona,  55 cada matí més febles i envilits. I mentrestant, callat, treballa a l’ombra. Humil, escampa arreu la gran llavor de l’esperança viva. I creix el nombre dels que duran l’albada a l’horitzó.  60 Vol que si torna Ulisses algun dia li pugui dir: «Fill meu, pots dur ben alt el cap. Dins la tenebra i l’atonia has conservat l’esprit del vell casal. Fidel al cru ressò de les osseres  65 no t’has agenollat per dur la creu, i conservant la fe en les senyeres antigues, no has parlat fins que ta veu podia ser sentida. Mentre els hostes volien envilir la teva gent  70 vas conservar les seves ments dispostes. Has merescut el meu agraïment.» I ell respondrà: «Només les mans tenia, buides de brans, de glavis i alçaprems. La llosa funeral que ens oprimia  75 era molt dura i ha calgut molt temps. Em vau deixar al bressol de la innocència amb els ulls clars que fa l’infant que riu. Avui que em retrobeu, hi ha una ciència antiga en aquells ulls; un reflexiu  80 alè de prematura maduresa. Com, a la jungla, el salvatgí cadell, he après de pressa, amb sang, l’atroç cruesa de viure amb la menaça del coltell —99→ o la sageta que brunzent s’avia.  85 Sí, he viscut de pressa. Ah, cada any que ha anat passant, per tres el comptaria! Sé bé com són, l’esquer, l’ocult parany, la rialleta i el flagell, i l’aire espesseït i fals de cada veu.  90 Ànima enfora, no han pogut pas gaire. Ànima endins, no hi han posat el peu. Tot ha passat, com un fantasma tràgic del temps enterbolit i furient. Tenim ara el Treball: el bàlsam màgic  95 que guarirà les nafres del turment. Entre tots dos, aixecarem la terra i la farem més bona i més gentil. Entre tots dos, farem la noble guerra, la gran batalla de l’esforç humil.  100 I a tots els llogarets i les cruïlles, a l’hora de l’albada resplendent una cançó, dels cims fins a les illes, escamparà la bona nova al vent:

CODA Vora la mar, jo sé una terra lliure  105 amiga del treball i la cançó amb una gent que viu i deixa viure i sap usar les armes del perdó. Vora la mar, jo sé una terra dura que s’ha salvat, voltada de perills  110 perquè no ha desertat de l’aventura, l’amor amb desmesura dels seus fills.

ARNAU COMTE

  —100→  

I. Crist i la meva renúncia

Us ho he donat tot. Ja no em resta, Senyor, ni una engruna de somni per mi, jo que tan somniava!

Somniava una taula, molt ampla, amb l’himne dels fills  5 i la dona immortal dels Proverbis. Somniava unes mans que clourien el festí de la vida. I estava content, perquè així, mai del tot en el món moriria.  10

Però vàreu venir, seguríssim i humil, quan el sol ja era alt i cremava, a cridar-me amb un mot violent.

Ja no em resta res més per a mi, o diví Egoista, que un dia  15 m’espoliàreu el cor. Poc a poc va adormint-se la sang fatigada d’inútils esperes. I ningú sabrà mai  20 en la joia difícil de servir-vos, fidel, que, com Vós, visc clavat de renúncies.

  —101→  

II. Sal Terrae

Dóna’m la saviesa de la sal gloriosa. D’una sal que no es torni mai fada i que em guardi els sentits incorruptes que han de rebre la llum teològica.  5

Golut, el món s’enllaferna amb la mel tan viscosa com trista, i t’odia perquè tens un sabor de punyal a la llengua.

Però Tu vares dir-nos, Crist meu,  10 que fóssim sal de la terra! Per això jo et saludo amb un himne d’estrofes amargues: Oceans salabrosos, cenyiu-me amb la vostra ona blanca!  15 Obre’t terra, i ofrena’m el cristall rutilant dels teus antres! Ulls meus, no estronqueu la font dura de la sal de les llàgrimes! Aquesta sal on hi ha la ciència  20 que guarda, incorrupta, la vida.

III. Duc in altum

Lluc 5, 4

Pobre vaixell, sense nervi, que dorms, mandrosament, rebolcat a la platja! Crist, Tu vares dir-nos, un jorn, que ens féssim ben endins de la mar desolada, amb els ulls ben desperts,  5 ben espès el mallat de les xarxes. Allà on tot és risc i combat i és el vent una llima implacable que esmola els estels i desvetlla el son gras de les ones cansades.  10

—102→

Cremaré aquest inútil vaixell adormit al bla areny de la platja, i faré un inquiet bergantí amb unes veles inflades d’audàcia.

Tu vindràs; també, a bord  15 que millor saps els bancs de les ànimes. I en el tràngol, llançats (mar revolt de carrers i de places!), estendrem, pacientment, per als peixos rebels unes xarxes d’amor perdurable.  20

JOSEP SERRA GENER

  —103→  

El violinista

Ara he fugit cap on s’atura el temps. Multiplicant els cels, em diluïa en els remots paratges no oblidats i en el present amb brots de veu amiga.

És desolat, desert, el meu carrer,  5 però prop meu, vibrant, la teva entranya ha desvetllat ingènues blavors... Oh pit dorment amb música amagada!

És desolat i neva, però endins floreix la bonior de les campanes,  10 la festa sense núvols i el país per on s’allunyen, innocents, les daines.

He submergit tot el record i el plany, pregonament, a dintre la caverna. Brollen onades d’on somriu la gent,  15 miques de cel d’on és el cel alegre.

I la foresta s’apropa fins a mi amb veus per al desert i la nit crua. Per entre els meus cabells la mou la mà un vent manyac de fulles.  20

  —104→  

Arbre

Acostar-me al reclam del teu gest que m’inunda, del teu vent, del teu front amb un sol pensament, i brollar dolçament per la branca daurada...!

Ésser així, vegetal, entre els brots del teu cos perllongat a l’espai, arrelat a la fosca,  5 i sentir que en el fons, abeurat d’aigües pures, hi creix l’àngel immens, enyorós de la llum...!

Ara visc dintre teu amb l’abril i amb l’espera, clivellant els secrets, espiant la claror, espigant sota el blau, ger mà de fulla i rama.  10

M’has donat el color que pels ulls s’espargia, i germinen de nou gallardets innocents, i se’n va l’esperit a la nova enramada on dormen els ocells i on neix el primer dia.

Tardor

Flairaves l’absent, intens dintre l’aire i en l’íntima flor, i era confident el vent que hostatjava, olor penetrant de terra mullada, crepuscle de verds.

Un començament de boira perduda  5 s’enruna i es fon. L’últim pensament es desfà a les branques i s’amaga al bosc, la quieta estança dels ocells callats.

T’afaiçona el temps, ara que s’ablamen  10 vinyes i horitzons. Mous les mans i et neix tardorenca fulla amb el seu mirall.

  —105→  

Ànima de nadal

Borralls de neu. Farina sola. Plorava el fred calladament. Vine. Farem vaixells de nacre i esbandirem la nit del temps.

Torna amb no-res de simulacre,  5 Li donarem paper de plata, granets de sorra i brots d’hivern.

Clarors d’anuncis i vitrines li dringarien en els ulls, però ha deixat les mans i el rostre  10 al riu amb lluna a caramulls.

JOSEP M. ANDREU

  —106→  

I. Recompte venturós

Tan poderosa és la bondat de Déu!

Com per excés de llum et desvetllaves davant de tu mateix, per una onada sobreabundant de llum dintre la fe, i et coneixies -extremit de veure’t-  5 assaborint l’alegre petitesa del teu propi sospir davant del cel. T’abassegava en terbolí la joia que pit endins se’t feia veu: -Mira i recompta, monjo, mira i recompta. Què t’he pres  10 que no et retorni llargament? Admira la plenitud de totes les florides ofegades al cor per tant de temps! com el misteri d’una vida oculta ha recollit gelós la força pura  15 i els bons deliris de la teva set!

I et reprenia l’antiga avidesa pels colors i les formes de la terra ...i et sadollaves sobre el teu desig. Davant de la beutat que renaixia  20 —107→ -tant si era l’alba que et tustava els vidres amb la visita d’un flameig gentil, com si una flor entre moltes, travessada d’una rara claror, o la muntanya prenent sobre els contorns del seu granit  25 l’encís solemne i definit d’una hora- veies la faç de Déu en la seva obra. -I l’enyorança dels càntics antics, llaüt de cordes mudes, que et reserves lluites i amor sota la vesta negra  30 sense dar-ne ressò? Déu t’ha absorbit també com a cantaire! Nit i dia reviu en tu la lírica d’uns himnes plasmació del cant de Jesucrist!

-I aquell audaç desfici d’endinsar-te  35 pels grans abismes de l’ànima humana, per les amargues veritats del món? Ara t’obliga a contemplar pacífic la saviesa dels eterns designis. Vol que escrutis amb ànsia els seus mots  40 i te’n guardis la mel; vol que penetris l’íntima magnitud d’aquell misteri que astora els àngels; t’obre el seu tresor en dolços devessalls de coneixença segons la imatge del seu Fill formós.  45

És el retorn de Déu! és la mesura del seu gra, sacsejada i ben curulla, ...per estimar-te una mica d’amor!

Si t’arrencava tendres companyies amb absoluta voluntat d’omplir-te  50 com l’única tendresa, el consol dins l’amable recer del santuari d’un pare i uns germans que t’encoratgin a la conquesta heroica de la pau, el bon gust de llur pa, la concordança  55 harmoniosa d’ànimes sagrades que Déu ha clos dintre la seva mà, —108→ t’introdueix suau a la presència magnificent dels gaudis de l’Església!

T’ha pres l’excelsitud del Montserrat  60 perquè vegis la terra al teu dessota, perquè hi pressentis el deler amb què els pobles sedegen la rosada dels teus salms. Són fills de Déu, o monjo, i Ell et crida perquè reclamis amb un prec benigne  65 la benedicció que els vol donar; els vol fruit d’una vida consagrada ...n’estàs content? Eixampla el cor i canta embriagant-te en la divina caritat!

II. Consagració del monjo

Escruta en la mar de l’ànima les perles de la mort, d’aquesta mort que et salva -segell en flames, vincle de foc!  5

Reconeix-te en l’aigua clara, home arrelat en la pau.

Llança’t a la viva calma, cor endins del gran descans,  10 fins que et fiblin com estrelles les guspires d’un esguard.

Si negres semblen les amples ales de la mort són volta encesa,  15 tàlem d’amor. Si és greu la vesta, pesants els mots, és perquè et cerca la llum oculta  20 i et crida fonda des del fons.

—109→

Escruta, home sagrat, en la dolcesa que t’inunda.

Riquíssim vas,  25 prem les ànsies madures de l’Esperit flamejant.

Sigues dolç a la conquesta, sigues salm, sigues alegre  30 fruit de la divina Sang!

III. Cel·la

Entra a la pau. Deixa-ho tot i descansa. Nues parets i el llibre a punt d’obrir. Entre els replecs del missatge diví se t’ofereix un ferment d’esperança.

Viu a ple cor, que has d’aprendre a morir!  5 que els sants secrets t’il·luminin l’estança i hi brillin mot per mot, esbadellant-se com la més roja rosa del jardí.

Abriga l’espurneig que se’t confia amb cendres d’un silenci enamorat,  10 i espera que en la grisa soledat s’arbori l’estimada companyia.

L’alè de Déu, quan vol fer-se sonor, dringa els claríssims robins de l’amor.

IV. Maria sobre la nit

Soli del repòs, Princesa del veritable somrís: Vetlleu la calma inquieta dels vostres fills! —110→ No us els velen les tenebres;  5 hi veieu dins de la nit. Mireu com la boira densa bon punt de fer-se a la terra se n’ha d’aixecar amb esquinç!

Ni el silenci els és prou bàlsam.  10 S’adormen sota el perill d’una pau amargada pel neguit.

Mare del consol dels àngels:  15 Mireu el món, massa trist, davant vostre, estès entre fosca i boires ...i desig!

Porta  20 de la llum reclosa, Arca del batec diví: Endolciu l’angoixa de l’home que es bat en la pròpia nit!

Com endut del terbolí  25 giravolta pel deliri. Plora i riu, no hi ha gaudi que el sacii i, foll servent de l’oblit, s’escapa de veus que el cridin  30 a fruir la joia del sacrifici.

Senyora del paradís, que ens guardeu la santa vinya, brunyida amb cremor dels cims,  35 daurada amb rossors d’espiga pel Pa que us floreix al si: Sentiu la humanitat com s’aïra famolenca d’esperit!  40 —111→ Vós podeu amorosir-la de la mel que us neix a dins.

Mireu entorn les guspires del poble pelegrí.

Si el cant s’ha esvaït,  45 incansables, les llànties us fulguren llum d’energies ocultes que han retingut dels sospirs.  50

Dols i alegries s’hi nuen, Dama gentil. Clamen per la terra muda ...i sempre per obtenir consols de llum absoluta! Resplendiu  55 vós, Rosa bruna, Reina també de la nit!

V. Albes al cambril

Però la nit fou com una alba closa que el plor no és amarg si l’amor escolta. Ahir punts de foc  5 us deien el plany: avui, són les roses.

Roses al cambril, coixins de memòria; cada rosa un nom,  10 un nom a prop vostre. La primera llum no troba ni un vel damunt de les roses.

—112→

Vetllaven ardents,  15 dominant la fosca; destil·len el cant de totes les hores, i el temps s’ha marcit davant de l’alè  20 fidel de les roses.

Els monjos al chor cantàvem a glòria; floria roent la santa salmòdia;  25 amb salms i sospirs haveu vós encès el cor de les roses.

Quan l’alba ha vingut el foc era vostre:  30 rosat, blanc de neu, color d’or i porpra prenia de vós l’albada naixent en l’ai de les roses.  35

I el dia serà! Princesa i pastora, sou vós qui envieu la llum a aquest poble. De vós germinant,  40 germina el consol ...i és goig d’unes roses!

JORDI PINELL

  —113→  

Gasela, flor de capvespre

Menció

Ara sé que t’estimo. Perquè em neixen gavines a les mans i tinc els ulls plens de silenci i veig créixer als teus arbres, lentament, l’esperança.

I M’enciso davant teu com si fossis la Verge. Et miro i parlo amb tu, sense dir res, des del fons del meu cor. I tu somrius amb una gràcia nova  5 cada moment. I les abelles volten el teu front. I l’atzavara perdona amb enveja el trasbals de la teva presència.

II Em plauria fer córrer les cireres  10 entre el teu pit i el meu; i trobar-nos ben juntes les banderes, a prop dels llavis, quan fon la neu. —114→

III Ja no sé dir res més sinó que ets bella. I que la terra és plena del teu rostre  15 i et veig a cada estrella i a cada rierol et sento riure. Aquesta nit les fonts no tenen el teu cant. I és trista la cançó dels llenyataires i el murmuri que fan  20 les ginestes, quan l’oreig les bressola.

IV       He après, tristament,       el que ja sap l’ocell.       L’amor no és la pluja esperada       ni la cançó del vespre.  25

V No sé de cap poema que tingui un gust tan dolç com els teus llavis. Són com el most d’una recent verema. I més antics que qualsevol paraula. Per ells sabem la joia dels silencis més savis  30 o podem viure humils la gràcia d’una faula.

VI       El nostre amor       no és com la neu recent       d’una nevada;       sinó com la blancor,  35       constant, de tat l’hivern.

ANTONI SALA CORNADÓ

Llicenciat José Ángel Ceniceros, Secretari d’Educació Pública del Govern de Mèxic.

Mestre Pau Casals, President d’honor dels Jocs Floral de la Llengua Catalana, el 1957

Doctor L. Nicolau d’Olwer, president del Patronat dels Jocs Florals

Doctor Pere Bosch Gimpera

Llicenciat Miguel Álvarez Acosta, Director de l’«Instituto Nacional de Bellas Artes», de Mèxic

La Reina de la Festa el 1957, Glòria Costa Alonso, puja a l’estrada acompanyada del poeta guanyador de la Flor Natural, J. M. Miquel i Vergés

Glòria Costa Alonso, Reina de la Festa el 1957

Joan Ventosa i Roig recull el seu premi de mans de la Reina

El llicenciat Miguel Álvarez Acosta llegint el Discurs de Gràcies

La massa Coral de l’Orfeó de Mèxic cantant, sota la direcció del mestre Jimeno, en la Festa del 1957

El doctor Lluís Nicolau d’Olwer, l’enginyer Antoni M. Sbert, el llicenciat José Ángel Ceniceros, la reina Glòria Costa Alonso, el doctor Pere Bosch Gimpera, el llicenciat Miguel Álvarez Acosta, el doctor Cèsar Pi-Sunyer i el doctor Eduard Nicol

El Secretari d’Educació Pública de Mèxic, llicenciat José Ángel Ceniceros besa la mà a la Reina de la Festa, Glòria Costa Alonso

Presidència de la Festa, el 1942

Francesca Linares de Vidarte, Reina de la Festa el 1942

La Reina i la seva Cort d’Amor, en la Festa del 1942

  —115→  

Any LXXXIII


Buenos Aires (República Argentina)




4 de maig del 1941




• Mantenedors: Jaume Pahissa, president; Lluís Castelló, Joan B. Llonch, Francesc M. Masferrer, Joan Merli, H. Nadal i Mallol i Ra mon. Escarrà, secretari.
• Treballs presentats: 54. Obres premiades: 6.
• Premis ordinaris: Flor natural, Poemes d’amor i d’enyorança, de Domènec Perramon (Londres). - Englantina, Tres elegies en fidelitat, de Domènec Perramon. - Viola, El misteri de Nadal, de Domènec Perramon.
• Reina de la festa: senyora Sara Planes de Llorenç.
• Per haver guanyat els tres premis ordinaris, en una sola competició, igual que Frederic Soler, Mossèn Jacint Verdaguer i Josep Carner, Domènec Perramon és proclamat Mestre en Gai Saber.

Any LXXXIV


Mèxic, D. F.




3 de maig del 1942




• Mantenedors: Josep Carner, president; Miquel Bertran de Quintana, Pere Bosch Gimpera, Josep Conangla i Fontanilles, Marcel San taló, Joaquim Xirau i Avelí Artís, secretari.
• Treballs presentats: 32. Obres premiades: 13.
• Premis ordinaris: Flor natural, Per la verda mar vindries..., de Pere -Matalonga (Mèxic). - Englantina, La veu del vianant, de Josep M. Miquel i Vergés (Mèxic). - Viola, Egat, de Jaume Terrades (Mèxic).
• Reina de la festa: senyora Francesca Linares de Vidarte.

  —116→  

Any LXXXV


Santiago de Xile




16 de maig del 1943




• Mantenedors: Margarida Xirgu, presidenta; Eduardo Cruz Coke, Cèsar August Jordana, Ricardo Latcham, Dom Antoni Ramon i Arrufat, Lluís Salvat i Xavier Benguerel, secretari.
• Treballs presentats: 71. Obres premiades: 16.
• Premis ordinaris: Flor natural, Infinita fortuna de la sang, de Joan Oliver (Santiago de Xile). - Englantina, Entre l’angoixa i l’esperança, de Domènec Perramon (Londres). - Viola, Al Crist vora la mar, de Josep Carner (Mèxic).
• Reina de la festa: senyora Concepció Plubins de Sabater.

Any LXXXVI


L’Havana (Cuba)




7 de maig del 1944




• Mantenedors: Josep Conangla i Fontanilles, president; Encarnació M. Bernades, Martí Esteve, Marià Grau, Carles Gubern, Josep Murillo i Josep Pineda i Fargues, secretari.
• Treballs presentats: 86. Obres premiades: 34.
• Premis ordinaris: Flor natural, El llibre d’Emporion, de Jaume Terrades (Mèxic). - Englantina, Enòs, de Josep Carner (Mèxic). - Viola, Bondat eterna del Nadal, de Domènec Perramon (Londres).
• Reina de la festa: senyora Ro sa Claveria de Blanco Herrera.

Any LXXXVII


Bogotà (Colòmbia)




13 de maig del 1945




• Mantenedors: Josep M. Capdevila, president; Pere Comes i Calvet, Antonio Gómez Restrepo, Eduardo Guzmán Esponda, Joan Soler i Pla, Pau Vila i Joan de Garganta, secretari.
• Treballs presentats: 91. Obres premiades: 35.
—117→

• Premis ordinaris: Flor natural, Complanta d’amor, de Josep Carner-Ribalta (Nova York). - Englantina, L’altre enyor, de Josep Carner (Mèxic). -Viola, Poema de Rut, d’Agustí Bartra (Mèxic).
• Reina de la festa: senyora Joana Abadies d’Espanya.

Any LXXXVIII


Montpeller (França)




19 de maig del 1946




• Mantenedors: Antoni Rovira i Virgili, president; Joan Amade, Pèire Azema, Pompeu Fabra, Amadeu Hurtado, Lluís Nicolau D’Olwer i Enric Guiter, secretari.
• Treballs presentats: 180. Obres premiades: 21.
• Premis ordinaris: Flor natural, Ametller florit, de Ventura Gassol (Losana). - Englantina, Vetlla de retorn, de Josep Carner (París). - Viola, Nadal de pau, de Carles Grandó (Rosselló).
• Reina de la festa: senyoreta Teresa Maria Rovira.

Any LXXXIX


Westminster, Londres




11 de setembre del 1947




• Mantenedors: Carles Pi i Sunyer, president; Josep M. Batista i Roca, H. J. Chaytor, I. G. Llubera, Joan Mascaró, J. B. Trend i Joan Gili, secretari.
• Treballs presentats: Prop de 200. Obres premiades: 38.
• Premis ordinaris: Flor natural, Sonets, de Mercè Rodoreda (París). - Englantina, Oda a la Llengua Catalana, d’Antoni Rovira i Virgili (Perpinyà). - Viola, Cant de Raquel, de Josep Carner (Brussel·les).
• Reina de la festa: senvora Elizabeth Mac Pherson de Gili.

Any XC


París (França)




7 de novembre del 1948




• Mantenedors: Josep Carner, president; Just Cabot, Jean Cassou, Pierre Fouché, Josep Quero i Molares, Mario Roques i Ferran Canyameres, secretari.
—118→

• Treballs presentats: 398: Obres premiades: 54.
• Premis ordinaris: Flor natural, Món d’Ulises, de Mercè Rodoreda (París). - Englantina, Oda a Catalunya, d’Armand Obiols (París). - Viola, Al pas de la nit, de Simona Gay (Ille sur Tet).
• Reina de la festa: senyora Nicole de Fenosa.

Any XCI


Montevideu (Uruguai)




11 de setembre del 1949




• Mantenedors: Josep Rovira i Armengol, president; Eugeni Alsina, Pau Bosch, Cèsar August Jordana, Carlos Sàbat Ercasty, Margarida Sabaté i Avenir Rossell, secretari.
• Treballs presentats: 176. Obres premiades: 44.
• Premis ordinaris: Flor natural, Albes i nits, de Mercè Rodoreda (París). -Englantina, Ai, de tant d’esperar...!, de Frederic de L’Empordà (Catalunya). - Viola, Job, de Pere Mas i Perera (Buenos Aires).
• Reina de la festa: senyora Montserrat Garrido Camprubí.
• En virtut d’ésser en aquests Jocs que Mercè Rodoreda guanya per tercera vegada un Premi ordinari, és proclamada Mestra en Gai Saber.

Any XCII


Perpinyà (França)




24 de setembre del 1950




• Mantenedors: Pau Casals, president; Pere Bosch Gimpera, Carles Grandó, Enric Guiter, Josep Sebastià Pons, Manuel Serra i Moret i Josep M. Corredor, secretari.
• Treballs presentats: 246. Obres premiades: 46.
• Premis ordinaris: Flor natural, Tríptic del Somni, de Xavier Casp (València). - Englantina, Vallespir, d’Edmond Brazés (Vallespir). - Viola, Testimoni del silenci, de Joan Barat (Barcelona).
• Reina de la festa: senyora Maria Dolors Fabra de Rahola.

Any XCIII


Nova York (Estats Units)




5 i 6 d’octubre del 1951




• Mantenedors: Lluís Nicolau D’Olwer, president; Josephine de Boer, Joan Coromines, Francesc Duran-Reynals, Urban Holmes, Joan Roura-Parella i Dolors Canals, secretària.
• Treballs presentats, prop de 300. Obres premiades: 39.
• Premis ordinaris: Flor natural, L’evangeli del vent, d’Agustí Bartra (Mèxic). - Englantina, Gran sonata de la Pàtria, de Xavier Casp (València). - Viola, Crist, de Miquel Arimany (Barcelona).
• Reina de la festa: senyoreta Pilar Castellví.

Any XCIV


Tolosa de Llenguadoc (França)




7 de desembre del 1952




• Mantenedors: Jesús M. Bellido, president; Josep Carner, Ventura Gassol, Ismael Girard, mossèn Josep Salvat, Josep Sebastià Pons i Alfons Serra-Baldó, secretari.
• Treballs presentats: 310. Obres premiades: 75.
• Premis ordinaris: Flor natural, De llevant a ponent, de Joan Barat (Barcelona). - Englantina, De muntanya, d’Edmond Brazés (Vallespir). -Viola, Ciutat interior, d’Albert Manent (Barcelona).
• Reina de la festa: senyora Magalí de Séverac.
• Per la mort del doctor Jesús M. Bellido, el 18 d’agost del 1952, el doctor Lluís Nicolau d’Olwer s’encarregà del discurs presidencial.

Any XCV


Caracas (Venezuela)




13 de desembre del 1953




• Mantenedors: August Pi i Sunyer, president; Ernest Maragall, Antoni Moles-Caubet, J. Montada-Moreno, Bartomeu Oliver, Edgard Sanabria i Marc-Aureli Vila, secretari.
• Treballs presentats: 116. Obres premiades: 30.
• Premis ordinaris: Flor natural, A penes faula, d’Albert Manent (Barcelona). - Englantina, El carro de l’elegia, d’Agustí Bartra (Mèxic). - Viola, Senyor, jo no sóc digne..., de Joaquim Boixés i Sabatés (Ripoll).
—120→

• Reina de la festa: senyoreta Corina Maragall.
• Per haver guanyat el seu tercer Premi ordinari, Agustí Bartra esdevé Mestre en Gai Saber.

Any XCVI


São Paulo (Brasil)




7 de novembre del 1954




• Mantenedors: Gràcia B. de Llorenç, presidenta; Francesc Arnó, Francesc Domingo, Pere Mas i Perera, Josep Rovira i Armengol, Josep Montfort, secretari, assistits pels doctors D. Calvalho Da Silva i Mario Da Silva, per als temes brasilers, i el mestre Miquel Arquerons, per als temes musicals.
• Treballs presentats: més de 200. Obres premiades: 34.
• Premis ordinaris: Flor natural, Tríptic, de Carles Pi i Sunyer (Caracas). - Englantina, Jo arboro la bandera, de Domènec Guansé (Santiago de Xile). -Viola, Oració de la llum, de Joaquim Boixés i Sabatés (Ripoll).
• Reina de la festa: senyora Mercè Juvé de Carrion.

Any XCVII


San José de Costa Rica




8 de maig del 1955




• Mantenedors: Llorenç Vives, president; Abelardo Bonilla, F. Centeno-Güell, Joaquín García Monge, Cebrià Güell, Roger de Sant Feliu i Marcel·lí Antic, secretari.
• Treballs presentats: 106. Obres premiades: 30.
• Premis ordinaris: Flor natural, Elegies de la solitud, de Palmira Jaquetti (Barcelona). - Englantina, Per tu, Catalunya, de Carles Carqués i Martí (Troies, França).-Viola, Prec de la darreria, de Josep Carner (Brussel·les).
• Reina de la festa: senyoreta Núria Raventós.

Any XCVIII


Cambridge (Anglaterra)




6 de maig del 1956




• Mantenedors: Josep M. Batista i Roca, president; Joan Gili, Frank Pierce, Peter Russell, J. B. Trend, Josep Trueta i Josep M. Ordeig, secretari.
—121→

• Treballs presentats: Prop de 200. Obres premiades: 22.
• Premis ordinaris: Flor natural, Cinc poemes desolats, de Rosa Leveroni (Barcelona). - Englantina, Ginesta, de Ventura Gassol (França). -Viola, Cérvol del silenci, de Ramon Folch i Camarasa (Barcelona).
• Reina de la festa: senyora Amèlia Trueta de Strubell.

  —122→  

Els primers Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili es van celebrar, el 4 de maig del 1941, a Buenos Aires; els segons, el 3 de maig del 1942, a Mèxic. S’hi van presentar -en aquests- trenta-dos treballs i en foren premiats tretze. La Festa va celebrar-se al vell «Teatro Ideal» del carrer de Dolores, que s’omplí de gom a gom. A dos quarts de dotze, Dalmau Costa, en nom de la Comissió Organitzadora, va declarar obert l’acte. La Massa Coral de l’Orfeó Català, sota la direcció del mestre Narcís Costa Horts, va cantar El cant de la Senyera, Muntanyes del Canigó, Els tres tambors, La pastoreta, Cançó a la Moreneta i Els fadrins de Sant Boi. Acabat el concert, van entrar els mantenedors i els membres de la Comissió Organitzadora, acompanyats de diverses personalitats. Al davant, el poeta Josep Carner, president del Consistori; seguidament, Joaquim Xirau, Marcel Santaló i Miquel Bertran de Quintana; el president de Comunitat Catalana, Josep Tomàs i Piera; el president de l’Orfeó Català, Enric Botey; Joan Roura Parella, delegat de la Universitat de Mèxic; Jaume Pi-Sunyer, en representació de l’«Instituto Politécnico Nacional»; els membres de la Comissió Organitzadora, Dalmau Costa, Carles Sala, Enric Darnell, Francesc Salvat, Llorenç Perramon, Ramon Costa i Ignasi Ribera.

Un cop instal·lats tots ells als seus llocs, el president llegí el seu discurs, que fou acollit amb grans aplaudiments. Marcel Santaló, exercint funcions de secretari del Consistori -en absència del secretari efectiu, Avelí Artís- llegí tot seguit la Memòria. Després s’obrí la plica de l’obra premiada amb la Flor Natural, Per la verda mar vindries, i resultà ser-ne autor Pere Matalonga, qui, després de saludar el Consistori, sortí per a tornar, uns minuts més tard, acompanyant la Reina de la Festa, senyora Francesca Linares de Vidarte, a la qual seguien les dames de la seva Cort d’Amor, Francesca Ruiz, Teresó Armendares, Maria Blanch i Roser Perramon. Així que la Reina s’hagué assegut al tron, Pere Matalonga llegí el seu poema i fou molt aplaudit.

  —123→  

S’obriren les pliques del poemes premiats amb l’Englantina, La veu del vianant, i amb la Viola, Egat, els autors dels quals són, respectivament, Josep M. Miquel i Vergés i Jaume Terrades. Les dues obres, llegides la primera pel seu autor i la segona per Josep Carner, foren molt aplaudides. El Premi Fastenrath fou atorgat a la novel·la Xabola, d’Agustí Bartra, la Copa Artística a la narració Sense resposta, d’Anna Murià, i el Premi Concepció Rabell a Disset contes, de Pere Calders.

Feta pública la resta del veredicte i lliurats els premis als autors que es trobaven a Mèxic, Carles Sala va llegir el Discurs de Gràcies del mantenedor Pere Bosch Gimpera, que es trobava absent. La Festa es va cloure amb el cant d’Els Segadors.

  —124→  

Va haver-hi un temps que les cledes humanes que avui coneixem amb el nom de pàtries, emmanllevat a les civilitzacions heroiques de la Mediterrània, no eren gaire cosa més, en el concepte dels vivents, que l’ajupiment sobre una extensió limitada per fites naturals. L’home, en deixar de petjar la seva, era per sempre més un esmaperdut, un abandonat a les forces hostils, desemparat de la seva nissaga i desconegut pels déus. Però excel·lint el costum arraulit, maquinal, superant la poquesa encara orba dels instints, el feble animal humà, únic capaç de transformar les seves rodalies, ennoblí la terra amb l’obra de les seves mans, féu servir la natura per treball de cultura, que vol dir conreu; i ja la natura es convertí, de crua necessitat, en efecte i causa, encadenament, d’inspiració; i quan falliren les valors tangibles del sòl acostumat per desvastació de la terra que havia semblat tan segura, darrera les Jerusalems exiliades i les Jerusalems destruïdes, s’esdevingué ja, en una mena de puresa, la inerme victòria de l’esperit. Els monstres famosos de la humanitat convertiren ara i adés les ciutats en runes o els imperis en deserts, però tot llur poder no bastà per destruir una cançó enyoradissa, una profecia de càstig o de venjança, una pregària pairal que recitada a les presons farà albiradores terres i mars i celísties perdudes, com si de sobte haguessin caigut els murs i les cadenes. Poble que parla no és pas colgat ni submergit; poble que conserva la pròpia llengua no és pas de mena d’esclaus: poble que gronxa les seves paraules en el ritme de la poesia i la música sap allargar generosament la seva essència en el doble sentit de les centúries passades i les centúries venidores.

Saludem d’ací estant la Catalunya que hem deixat, però que no ens deixa, i que treballa les nostres ànimes de dia i de nit, la Catalunya lligada i escarnida, on tants germans nostres han sucumbit a les   —125→   escomeses de la vessània militar o de les colles delinqüents que l’ajuden, o bé han caigut per sempre d’inanició, o potser d’una enyorança diferent de la nostra, no pas la del paisatge, sinó la més amarga encara de la llibertat. Saludem-la com una urna preada i escorcollada de l’antigor però també com urna secreta, enigmàtica, de nous destins. I pensem en acabat que en aquest continent, de tants de segles de virginitat esquiva, i en una terra que se’ns ha desclòs hospitalària quan totes les fronteres del món eren contra nosaltres, eriçades d’inhumanitat, i de calúmnia, ens vaga ara de parlar català i de reflectir en la nostra parla el freu pirenenc i les cales mediterrànies, i els costums venerables, en acceptació i operació dels quals hem estat, som i serem. I perquè parlem català, i perquè venim a sentir com canten els poetes daurant màgicament les mateixes paraules que a tots ens ixen naturalment dels llavis i que són cor, seny, substància nostra, abolim ara la nostra nostàlgia, i ja no som llunyans, sinó presents; i en aquest dia i en aquesta hora, ací també és Catalunya.

Tot respira en aquesta festa, cerimònia inicial i ritual del nostre renaixement. Car així, amb flors i banderes, amb ulls brillants d’emoció i ritmes desplegats com cabelleres d’adolescents, és com fem els catalans les nostres festes i les nostres revolucions. Atraiem l’esperança amb els nostres cants i acollim les parences no sempre ben segures d’una vida més franca amb les aclamacions innombrables de vastes multituds que s’assolellen. I tanmateix al davant nostre, implacables, hi ha cares llargues i boques frunzides de retret, que ens condemnen, tot imaginant que la nostra amor del català és per malmetre qui sap què, o almenys per incomunicar-nos sorrudament. No, en cap manera. El català, senyal de vida, no vol sinó vincular-se amb la vida universal. No és pas ell l’inquisitorial. No és pas ell l’assimilista que fa d’escar celler. Mai en una llei catalana no s’ha tingut la precaució d’erigir duanes contra el pensament. Ni ha estat mai la Catalunya confederal qui hagi negat igualtat de drets a les terres governades de Barcelona estant. No és pas Catalunya l’esquerpa, sinó la curiosa, l’afanyosa, la desficiosa de tota la varietat activa del món. No és pas ella la insociable, sinó la frondosament corporativa. No és pas ella la devota de la reclusió, l’enaltidora popular i filosòfica de la mort, ni la recelosa del pensament europeu. Catalunya en les seves hores de crisi històrica no ha pas recorregut a una forma de monarquia oriental ni a la ridícula i cruel omnipotència d’un sorge, sinó a l’afirmació de germanor i de llibertat que el poble sent implícita en la forma republicana. La mar   —126→   ens comunica amb tot el món, els Pireneus s’abaixen entre Catalunya i França i el nostre cor no és pas més guarnit de defenses: quan Catalunya, com diu la cançó, «ella sola es governava», qualsevol estrany podia ésser, amb només un any i un dia d’estada, ciutadà de Barcelona. Però encara vull dir un mot sobre la tendència universal necessària dels catalans parlant català, que no és pas el primer exemple de la grandesa en terra petita, mentre un corc de misèria, d’angúnia casolana, rosega imperis que es convertiran en fantasmes.

El primer delicte, quan començà un ròssec de tants d’altres, devastadors i despobladors del món actual, fou el de substituir el concepte de cultura entesa com a lliure emulació d’esperits de tota naixença, de tot a creença, de tota nació, pel concepte d’una cultura que no era sinó l’assoliment particular d’un sol país, nativament i completament superior a tots els altres. Ja pel sol enunciat d’aquest canvi us haureu adonat que el segon concepte no ve de la realitat, sinó de la vanitat o de Turc, i que no és útil per a una causa general humana, sinó a un propòsit d’hegemonia. Aquest canvi de significança, però, era només possible en països extensos i poderosos, intoxicats per falses idees de glòria o més comunament per designis de rapaceria. Però Catalunya, i el mateix pot dir-se de qualsevol altre poble de proporcions reduïdes i de llengua peculiar, no es troba pas en les mateixes circumstàncies: és un país humà, fet a la mesura de l’home, necessari reivindicador del gran dret de l’home, el seu primer dret, que és de fer-se millor per assabentament, per acceptació activa, de tota excel·lència humana, desconsiderant i tot, si cal, les precaucions exclusivistes de qualsevol força despòtica imperant. Per on el català és tendencialment polilingüe com l’escandinau, l’holandès o el belga; i conservant el seny gràcies a aquest gran adjutori que és la presència visible del límit, participa d’influències diverses, i per tant propícies a l’equilibri i manté encara amb íntima convicció que com deia inoblidablement el filòsof grec, la pàtria d’un esperit lliure és el món. Doncs bé, perquè el món torni a trobar-se en circumstàncies no pas de garbuix d’ambicions sobrehumanes, obrant per procediments inhumans, sinó de clima escaient a l’home, les terres com la nostra han de constituir no solament una reserva, sinó una inspiració. I demano als catalans que s’ordenin per constituir un d’aquests llevats preciosos en la forma més eficaç. I en aquesta hora de prova, la nostra única arma, però suprema, és la nostra unitat. És sota un doble impuls, tant el menys important de la convicció meva, com el més alt de mon deure de cedir a la requesta d’un   —127→   noble amic de tots nosaltres, Carles Pi i Sunyer, que m’adreço ara als intel-lectuals catalans perquè amb ardiment i generositat refermin les valors de la nostra llengua i la seva floració cultural, que és la nostra executòria davant del món, i, per als no catalans, el senyal convincent de la nostra personalitat i la fermança final del nostre dret de viure. Per als catalans és, demés, l’increment de la nostra vitalitat de poble per creixement de consciència, l’assegurament de la nostra plasticitat res ponedora a naus indicis, a avisos que hem d’ésser actors de noves circumstàncies. En elles caldrà que acreditem un idealisme actiu, transformador, engrapador del món i no pas elegíac de causes perdudes.

Tot quant veiem en el panorama del món, fracàs de les febleses i feblesa final de la mateixa força, extensions infinites de destrucció i misèria, l’oprobi caigut damunt les neutralitats, la inèpcia i gairebé traïció imputable als partidismes esmicoladors, esfondrament del vell concepte hieràtic de la sobirania absoluta, tot ens anuncia que la necessitat, engendradora de nous ideals, recapta, no sols per a un remei eventual del món, sinó per a la seva preservació duradora, mesures considerables de cooperació. En el nostre petit verger, comencem nosaltres, els catalans enamorats de l’Esperit que podem comunicar-nos amb d’altres catalans més enllà de les distàncies i durar tal vegada més d’un dia, gràcies a la difusió i a l’aptitud de persistència de la paraula sospesada impresa, a assajar en nosaltres aqueixes virtuts que ens seran exigides en un pròxim esdevenidor: eixida del reducte del nostre egoisme, sacrifici de la nostra vanitat elaborada o cofoia, treball pacient d’eliminació dels nostres grops d’incompatibilitat. Hem estat nosaltres els qui en les tongades de persecució, interrompuda l’acció política, no solament mantinguérem persistent l’ideal col·lectiu, sinó que cercàrem d’expandir-lo en una mena de majors naixences, i aquesta era que travessem és encara una avinentesa nostra. Però sobretot a nosaltres ha escaigut i escau avui més que mai de retre devoció particular a l’únic element perdurable de la unitat catalana, que és la nostra llengua.

Servir una llengua, servir una cultura és missió -més sovint que la gent no creu- visitada per menes extremes d’adversitat. Es podrien fer importants antologies de poemes escrits en l’exili, sèries notables d’obres escrites en la presó, i, més generalment, enumeracions d’obres genials escrites en la indigència, o bé dins ambients impenetrables, o bé per mèrit d’una total abnegació sense esperança. Però per difícil que   —128→   siguin les nostres condicions anòmales de vida, per molt que algú entre nosaltres es planyi d’ésser, com el nostre vell Jordi de Sant Jordi,

	desert d’amics, de béns i de senyor,
	en estrany lloc i en estranya encontrada,

no serà pas sense esperança que cerquem defendir les ombres amb la nostra veu i amb el nostre cant, amb la nostra joia de l’escatiment de la veritat i el retrobament de la bellesa. Perquè Catalunya no és pas una provatura incerta que algun temps ens pugui decebre, ni totes les presses del martiri que intenta una omnipotència passatgera, no podem retardar d’un segon l’enrosament, el blau tendre del cel en l’albada que s’acosta. Siguem operaris d’amor i fe catalana; i d’amor i de fe universal en el verb català, enriquim tant com podrem, aquesta dolça i divina esclava amb mantells de fantasia reial, amb joiells de dur tallat geomètric, amb veires delicats plens d’essències del coneixement. Ara que ella és en la tenebror, i entre reixes, el deure de tots nosaltres és de no esgarriar-nos en petiteses, de no decandir-nos en afliccions, sinó de treballar per al seu palau damunt dels cims.

JOSEP CARNER

  —129→  

Aquests Jocs Florals de la Llengua Catalana, continuació significativa en les lliures capitals d’Amèrica, per torn, dels Jocs Florals de Barcelona, bressol de la nostra moderna renaixença, han hagut de celebrar-se enguany en circumstàncies particulars per tal com la guerra ha minvat les comunicacions marítimes entre les nacions d’Amèrica i no cal dir d’Amèrica i d’Europa, i que a les diverses censures oficials en vigor imposen dilacions a la correspondència. Així, doncs, la situació ha estat encara més difícil que la que ja afrontà l’any passat aquesta institució a Buenos Aires, degut també al gran escampament dels escriptors catalans en els més diversos països.

Ens reca que obres anunciades, amb prova i tot de llur tramesa postal, no hagin arribat a temps, i això que el Consistori, d’acord amb la Comissió Organitzadora constituïda per valuosos elements de la Comunitat Catalana i l’Orfeó Català, a l’entusiasme i companyonia dels quals el Consistori es plau expressar el seu homenatge, havia determinat que l’espera restaria oberta, per interpretació generosa, fins a l’últim moment possible.

Tanmateix, però, han abundat entre les obres que us vagarà de sentir, les de notable qualitat i per això és més d’agrair la vinguda de premis atorgats a treballs de tema lliure, pels catalans de Santiago de Cuba, pel patrici català de l’Havana senyor Jaume Jurnet, pels nostres germans de la República Argentina, Uruguai i Colòmbia, així com el d’un il·lustre patrici català de Mèxic. A tots els donants, com a tots els afavoridors de la festa, cal expressar la nostra gratitud i el nostre afecte.

Heus ací un breu examen de les composicions, on tractaré de reflectir les opinions del Consistori en termes generals:

Entre les obres que optaren a la Flor Natural, es destacà tot seguit la que porta per títol: Per la verda mar vindries. Molt escaient per   —130→   aquest premi i ben digna d’ell pel seu sentiment espontani, per la seva elegància musical i per la netedat i frescor de les seves imatges. Aquest premi, com tots els altres, fou atorgat per unanimitat entre els mantenedors presents.

L’Englantina ha estat adjudicada a la composició La Veu del Vianant, de versificació acurada i amb pinzellades pintoresques i escaients que donen vida a la imatge al·legòrica del profeta popular que expressa l’íntim sentiment de la Pàtria.

Ha estat atribuïda la Viola, al notable poema Egat, on s’esplaia una jove i patent inspiració poètica, abundosa de lluenteig retòric i sempre excel·lent dominadora de l’instrument lingüístic. El poema, que és extens, abunda en troballes plàstiques i es revela de transcendència filosòfica.

La Copa Artística del Consistori va a la composició Sense resposta, narració en episodis d’estil llisquent que fan pensar en la manera de certes obres pirandel·lianes sense que aixó signifiqui influència precisa de Pirandello.

Ha semblat mereixedora del Premi Fastenrath, la novel·la Xabola, d’Agustí Bartra. La vida angoixadora dels camps de concentració hi apareix descrita en una prosa on del naturalisme es passa a la volada lírica, amb una agilitat d’artífex. Sense que Xabola pugui ésser considerada una novel·la en el sentit més tradicional d’aquesta paraula, no hi ha pas cap dubte que ella respon a un tipus de ficció molt en boga entre els novel·listes contemporanis. La creació de Bartra, en molts de punts modèlica, és una reacció d’artista contra la freqüent caiguda de to i de grandesa dels reportatges d’aquell èxode dolorós.

El Premi Concepció Rabell és guanyat per l’enfilall Disset contes de Pere Calders, on l’autor, en hàbils dosificacions de surrealisme i lirisme, de pintoresc i de poesia, acredita una personalitat tan nova com perfectament resolta, en un dels gèneres més difícils de la literatura.

El Premi Extraordinari atorgat pels Catalans de Colòmbia, és atribuït a les composicions Joc i Nit de Fortuna, pertanyents a la col·lecció que porta el nom Bergantí de somnis. El primer d’aquests poemets és un deliciós madrigal i el segon, un esplai de sentiment en el qual les paraules semblen haver-se convertit en música.

El Premi Extraordinari atorgat pel patrici català de l’Havana senyor Jaume Jurnet, ha estat atribuït a la novel·la Retorn, de Josep M. Poblet, descriptiva de l’amargor de la patètica entrada d’un català   —131→   exiliat a la Catalunya actual, miseriosa, vexada i oprimida; negre episodi que contrasta amb l’humanisme, la vida senzilla i pintoresca de l’antiga Catalunya de la joventut del protagonista. Es aquest contrast l’ànima de la novel·la, tampoc ben bé novel·la. L’acció es descabdella amb remarcable facilitat i varietat de trets impressionistes.

El Premi tramès per la Col·lectivitat catalana de Santiago de Cuba va a la composició Al Sud de les teves mans, poesia plena de moviment líric i de fines ondulacions sentimentals.

El Premi ofert pels Catalans de l’Uruguai és atribuït a Confessió d’un emigrat, narració en primera persona del procés interior d’un català vingut a terres d’Amèrica temps ha i arriba a un desenllaç dolorós sols temporat per un començament de comprensió d’una filla. L’obra és escrita en un català excel·lent, expressiu i ponderat.

El Premi d’un patrici català de Mèxic va a la col·lecció Contes, d’Anna Murià. De sensibilitat ben moderna, juguen en aquesta obra paper preponderant fines notaciones psicològiques.

El Premi ofert per la Comunitat Catalana de Buenos Aires es divi deix entre les composicions El llibre de Noedes, sèrie d’esplais lírics de gran agilitat i gentilesa, i Ermita en els Andes, memòria, entre descripcions impressionants de la natura andina, d’un encontre idíllic reminiscent de Catalunya.

Senyores i senyors: Ha estat per una sèrie de fets casuals que sigui aquest Mantenedor qui hagi de. llegir-vos la memòria d’aquests Jocs Florals que tants i tants detalls emotius han presentat. L’entusiasta solidaritat de les Comunitats Catalanes, la devoció d’escriptors catalans assenyalats d’arreu, han dat a aquests Jocs Florals, alta categoria. La meva tasca no hauria estat a to en aquesta noble festa ni hauria estat possible si no s’hagués tractat, simplement, de reflectir el criteri del Consistori sabre les obres premiades, i que jo he procurat fer d’una manera fidel.

  —132→  

Ai, mar, verda mar, per la verda mar vindries...

Ara que els arbres lliuren les verdes cabelleres i els dits lleugers de l’alba desclouen tantes roses, em pren l’ala benigna que s’alça de les coses  5 i dins de mi reviuen les velles primaveres. Oh, velles primaveres, la mar per entremig! De mi desavesades, temps ha que no veníeu a la vall del meu pit ni em dèieu a l’orella com fa el so d’un desig.  10 On éreu amagades? En quin indret florien els braços de la nit?

Ai, mar, verda mar, per la verda mar vindries... Abans la primavera també venia així.  15 Tot d’una, les violes, la neu de les muntanyes tornada llessamí, el lliri, l’herba nova, l’orenell rodamon... I tu, l’aire que voles, vingut de qui sap on.  20 Llavors ella era amb mi: llum i cançó i rialla entre desmais de tarda. Abril feia camí onades de blat tendre, serrells de boira blanca, i al cim de cada branca  25 un brot a mig obrir.

Ai, mar, verda mar, per la verda mar vindries...

A l’ombra d’aquests arbres de verda cabellera fóra bo d’esperar-la si sabés que venia.  30 Les branques, impacients, per fer més lleu l’espera, treurien gallardets precursors del gran dia.

Ai, mar, verda mar, per la verda mar vindries -blanca nau, ala lleugera,  35 grapadet de llunyanies-. A les albes mans duries flocs de boira matinera.

Per la verda mar llunyana, per la verda mar vindries  40 -blanca nau, rosa tardana, fina gràcia voladora-. Als ulls, per mi sol, duries l’esguard que més m’enamora.

Per la verda mar immensa,  45 per la verda mar vindries -l’ona vinga teixir randes, la nau tota se n’agença-. Al pit i als llavis duries perfum d’antigues garlandes.  50

—133→

Per la verda mar vindries... Per la verda mar vindràs? Vindràs. Sé que vindràs en l’alè de les roses i en l’aire que murmura l’elogi dels estels, només per mi visible, oh tu, la que disposes  55 de tots els meus anhels!

Per la verda mar vindries... Per la verda mar vindràs.

PERE MATALONGA

  —134→  

	Va un obscur vianant
	sota els arcs de la plaça;
	porta al darrera la mainada, esvalotant.
	Mira, i somriu a un fantasma, al seu davant;
	després corruga el front, i sa mirada us glaça.	5
	Surt la comare, que ha deixat la feina;
	enllà el manobre, atret per la xicalla,
	per sol emmandriment reposa la senalla,
	i el ferrer negre vora el foc oblida l’eina.
	Bé ho sap el vianant: indiferents,	10
	arreu ulls apagats, mal amatents,
	finestres, totes son, l’acomiaden.
	Però de cop es gira, i amb prenedora veu
	diu a la gent: -Penseu
	en els dies de foc, quan les roses es baden,	15
	en els dies vernals, quan sona el crit
	d’una primera ànima lliure,
	quan l’ardiment mata el neguit,
	quan l’impossible, un dia malferit,
	dempeus, torna a reviure.	20
	I sent rialles. Tant se val. Torna al camí.
	Un dia, les oïdes que no han volgut oir
	l’auguri de l’albada
	quan serà mort, qui, tot passant, el proferí,
	una nit, com estranya serenada,	25
	dins de la sang el sentiran glatir.
	Arrossega les cames per la vall no petjada,
—135→
	esgarrinxat de brolles. I, ombrívol, cada mas
	li atia la gossada.
	Fins que, de cara al cel, s’adorm en tendre jaç	30
	i li ungeixen el front regalims de rosada.
	I a l’endemà deixant enrera les fagedes,
	s’enfila pel turó de la Creu i respira
	l’aire tebi del mar; una vela s’albira
	desmaiada en el gris. Ai, adéu, aures fredes!	35
	-Cor obert de la gent marinera, escolteu
	la santa veu dels segles. No us tremolen els ulls
	fets a dues blavors i al bolitx que pareu
	com una teranyina enmig de dos esculls?
	Oh boques retallades, o cors en el misteri,	40
	salobre a flor de pell, samarres colorides,
	vides mesclades de riqueses i mentides,
	amb dos clavells ardents, l’amor i l’improperi!
	Tots el miren. El vent de la tarda, garbí,
	cabdella i descabdella la mar enfistonada.	45
	I la sospita en ales de l’oreig és escampada,
	i va lliscant l’aletja i, ensems, bóta el dofí.
	Darrera el peu cansat que mesura l’areny
	resten les fines marques dretureres.
	Hi ha en aquell front la glòria dels cims i les geleres.	50
	La forta paciència del roure en aquell seny.
	I la gent se li junta;
	en aquell cor, fet per a tots, volen poar-hi.
	I seguit de tothom, rierada que munta,
	ell s’adreça a pleret al roquer del Calvari.	55
	L’home salta al llagut. Só l’ànima fidel
	la que veu al dellà de serres i d’onades.
	Jo sóc la fe, jo predic les anyades
	que no veuran més ires emmascarant el cel.
	Mare, no alletes l’infant confiada?	60
	Marí, ja nues la pena i el car?
	Home del camp, ja menes segur la teva arada?
	Infant, no sents la veu secreta de la mar?
	(I ací i allà el seu dit senyalava la gent,
	i el seu parlar tremia com una vela al vent).	65
	Perquè hi ha un esperit que el cel oreja
—136→
	i que en la mar indòmita no minva mai son clam,
	record de mil ròssecs, angoixa que panteja
	debatent-se amb la sort, amb el dol, amb la fam.
	Son crit demana una joia novella.	70
	No enteneu, gent del camp, el seu crit de dolor,
	vosaltres que veieu com s’enfonsa la rella
	al pla tot despullat i ric de la saó?
	Sou els lligats a un dolor sense queixa,
	i aquell corbat a la terra i al fang,	75
	i els ulls de foc, part enllà de fatídica reixa,
	i el pit obert amb estrelles de sang,
	els que teniu el destí de la terra.
	Ai de l’abjecte que us vulgui robar
	el do sagrat, pervingut de la guerra!	80
	Perquè la joia del món en un’alba roent començà.
	S’ha fet silenci de tarda encalmada;
	l’aigua sospira caient dels esculls.
	-Ai de la cleda a son jou resignada!-
	Hi ha un humiteig de salobre pels ulls.	85
	Brilla un estel per damunt d’una antena.
	Va cadascú, consirós, a la llar;
	i reverents d’aquella veu serena
	encar la senten, plena del cel i de la mar.
	El poble creu. Ja no l’haurà cap mort impura.	90
	El terral ha marcat una ratlla i amoixa
	trenta braces de mar, enganyosa planura.
	L’home, dret al llagut, sent el pes de l’angoixa.
	.....................................
	El matí és de mar blanca. Arriben sardinals.	95
	-Vianant que has pagat el tribut dels mortals!
	(Peus humits, ulls humits vora el mort fan rotllana).
	No tindràs més delit, però el so de ta veu
	arribarà a tot camí, a tot freu
	del bac i la solana.	100

J. M. MIQUEL I VERGÈS

  —137→  

He vist a contraclaror les teves mans com migpartien la fruita que prenies per a la teva sembra; el pa del teu cos; la sang de la teva paraula. I has subsistit enmig dels qui et devoraven, ululants i forts, més potents que tu. Incansablement t’hi obries amb la llaga lívida dels crepuscles de prenyors inacabables. «Emergeixo de l’entranya tèbia del serf amb cremors del Crist i pollen de l’alba», deies.  5 Finia aquella teva raça que tu invocaves. La impietat espremia el cos del moribund que tu sostenies amb el meu verb! Tota la fauna de la terra es rebolcava en la procreació brutal i en l’aspror del crit. I tu persisties a llançar-te als ventres verges dels uns i dels altres, íntegre com les arrels de la selva; com el fill gestat en la fluïdesa sanguínia de l’espasme:  10 com la llavor que dóna fruitada. Integre com la meva llavor en els cossos dels poetes!

2. - Florires com deu mil boques de foc que brotessin de la terra. Els teus ulls prengueren la retina dels cinc oceans que ens cenyeixen. La llum dels móns solars s’engrandí amb la teva mirada. I ets tu, el meu estimat formós, diví com un grumull de terra on volem prendre arrel  15 on saben prendre arrel la llavor del pa i ombra la vella aulina -aquest pell i os? Ets boira dispersa? Ala d’arcàngel cansada dam unt de cada llàgrima? —138→ Des del soli primitiu devers la mar estenies la mà, figura gegant? continuïtat de la terra et sostenia. L’hora foscant el llepava de gairell i els estels ablanien la boira que et volia abatre.  20 El lli de les escumes t’allisava les cuixes. mentre el mormol de les canyes aclaria les valls enclotades.

Un dia vas dir-te: -Ja hi puc anar, pel món. Em sento exquisit i se m’estreny el turmell que es rebolca inquiet per les sementeres que m’han dat llinatge!-  25 I et dèiem formós com platja marina: en tenies la flaire! Eres com una ombra de pineda estesa pels sorrals. Quan parlaves, els serrats et reprenien per les cingleres i les veus dels estranys bufaven l’orgue dels astres.

A la teva paraula les atzavares teixien estrelles a les sines inquietes.  30 «Els timbals dels baobabs no diran en tanta de manera i de tan greu el que vaig a dir-vos, ni els rius de cap continent penetraran les mars com jo haig de penetrar-vos.

Que en la soledat de la roca esquiva he fet oracle i he encès foguera; he escarbotat la llavor que fa grans les muntanyes, he penetrat les deus,  35 m’he sembrat iris a la barba, he cremat estels dins les balmes, i he nuat l’aigua i el foc a la boca de la terra!»

He après paraules. I els déus antics m’han dat un munt de saviesa. I deies:

«Escolteu-me! Quan fit a fit us miro i puc saber-vos més enllà  40 dels horitzons, i de les serralades que s’encenen, i d’una mena d’homes que camina amb la supèrbia d’un déu a cada mà, em dono a la gegantina presència del meu rostre bellíssim per millor parlar-vos. Si m’escoltéssiu, els vostre cossos xarbotarien com l’aigua dels torrents  45 damunt d’aquesta terra que us fa cellajunts i malignes. Les paraules tindrien un esclat de volcà i en les cambres de l’aire faríeu més complets els ventres de les verges passaríeu com un onatge de cicló, vindríeu cap a mi de front  50 i aplegant-vos, us sembraria per camps estèrils!»

JAUME TARRADES

  —139→  

Per segona vegada han estat celebrats a l’exili els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Em pertoca a mi tancar-los, remerciant, com demana el ritual, tots aquells qui amb llur cooperació els han fets possibles i han contribuït que reeixissin. I primer de tot la Reina gentil, la majestat de la qual no és pas, per efímera, menys respectada, símbol com la veiem de l’amor que inspira els nostre poetes, i que nosaltres, gent profundament emotiva, creiem que és la força vital del món i dels ideals més nobles: «l’amor che muove il sole e le altre stelle». Siguin també especialment regraciats poetes i narradors que palesen que el nostre Verb, consubstancial amb la nostra ànima de catalans, no pot morir, mal que sigui proscrit i perseguit: els catalans que resten a la Pàtria percebran, a través d’espais i mars, que la teiera és encara encesa, penyora de nova llibertat. Mercès als generosos ofertors de premis, de més lloable virtut en l’exili, perquè llur generositat és un testimoni de fe, especialment commovedor quan ens arriba de patriotes catalans de les altres nacions americanes. Mercès a tots els qui heu vingut a la festa, en escalf de germanor, aportant-hi la representació espiritual dels qui no hi han pogut venir; els qui callen a Catalunya i a les seves presons, els de França mancats de llibertat o que àdhuc han de treballar com a esclaus per a l’enemic, perquè al capdavall és ell qui s’aprofita de llur feina, i els dispersos arreu del món. I molt especialment mercès a les colònies catalanes que en l’absència de la terra nadiua no ha pas minvat l’amor: de la de l’Argentina eixí la iniciativa de no interrompre els Jocs, que celebrà l’any passat; ara la Comunitat Catalana i Orfeó Català de Mèxic han seguit, i esperem que l’any vinent seran patrocinats a Cuba, i així successivament en altres indrets fins al dia enyorat del retorn. Aleshores, en els primers Jocs Florals que celebrarem altre cop a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, recordarem els germans d’Amèrica, ara més coneguts   —140→   i més estimats, i que podran enorgullir-se, per llur acció en enfilall, d’haver contribuït a fer possible la Renaixença del demà. Finalment, no seria pas completa l’expressió de la nostra gratitud si no es mentéssim també Mèxic i les seves autoritats. Terra lliure i generosa, homes que exerceixen amb dignitat la ciutadania d’aquest país hospitalari, baluard de les llibertats i la democràcia, tot demostrant que la generositat i els sentiments humans no són pas, encara, paraules vanes ni sentiments caducs. També a Mèxic, segona Pàtria nostra, esperem retre homenatge un cop retornats a la primera, i de cor hi participarà tota la gent catalana.

Heus ací una altra fita que els catalans posen en llur cultura, heus ací una nova penyora de la seva perduració. La llengua féu renéixer la Pàtria, i és la llengua la flama sagrada que, mantinguda a l’exili, il·luminarà el nostre retorn i la nova glòria de Catalunya. Perquè ella ha estat sempre l’expressió de l’ànima de la Pàtria; i la seva floració o la seva decadència anuncien la via de joia o de dolor de Catalunya en la Història. Per això l’estimem tant, per això hem de vetllar per la seva puresa i la seva continuïtat.

No concebríem Catalunya sense els seus poetes i els seus escriptors, com no la concebríem sense la seva música i el seu esperit de cultura, o bé sense l’esperit de llibertat. Aquesta és la nostra noblesa entre els pobles, aquests són els nostres pergamins immarcessibles.

Parlem i parlarem la llengua d’Oliva i els monjos de Ripoll, baldament aleshores fos com l’assaig de l’infant que comença de parlar, instrument encara no adequat per a les nobles concepcions que produïa l’esperit d’aquells homes, pares veritables de la civilització catalana. La llengua dels nostres reis, primera entre les vernacles en la qual es van escriure els fets històrics d’un poble. La dels trobadors, d’Ausiàs March, d’Aribau, de Verdaguer i de Maragall. La llengua que elevà a l’expressió de la més alta filosofia i del més pur sentiment religiós Ramon Llull. La que serví a Pere III per fer l’elogi del Partenon -la pus bella joia que al món sia- com reflectint en aquest elogi el que Catalunya deu a la civilització mare de l’Occident, que segles abans havia fet estada a casa nostra. La llengua que el cardenal Margarit elevà a la dignitat de l’oratòria política amb tanta de majestat en el nostre Parlament, i la que va emprar Eiximenis per formular les doctrines democràtiques i la filosofia de la llibertat, tan perdurablement catalanes. Aquesta llengua és la que fa Catalunya immortal.

Avui, però, el món té una civilització complexa i cal que, preparant   —141→   l’esdevenidor, siguem homes del nostre temps, amb el nostre peculiar accent. Els nostres avis de la Renaixença ja ho comprengueren quan, tot seguit de restaurar la llengua, volgueren redimir i restaurar la Universitat, aleshores exiliada a Cervera i mediatitzada per l’esperit d’opressió. Els esclavitzadors de Catalunya havien cregut que, formant noves seleccions intel·lectuals a través del seu mestratge, esborrarien tot el que era català. No reeixiren pas: i el recobrament de consciència del nostre poble causà l’afany d’alliberar el fogar de cultura. Per això en tornar a tenir un govern propi, Catalunya, de bell nou, lluità per la Universitat que ja començava de convertir en eficient i catalana. I per això, a més, es procedí a multiplicar les escoles i centres d’ensenyament, i a instaurar centres d’altes recerques que ja havien fet respectar el nom de la ciència catalana i prometien elevades contribucions al saber del món. Però és també per això que els nostres enemics han volgut arrasar-ho tot, i convertir l’Institut d’Estudis Catalans, que era el nostre orgull, en un centre d’agitació política al servei de llurs doctrines.

Però així com Cervera no aconseguí de descatalanitzar-nos, tampoc ara no ho podran atènyer. Ens caldrà lluitar i treballar. Els homes més representatius de la nostra cultura són a l’exili, no pas sempre amb mitjans per avançar en llur vida. Fins i tot quan produeixen no poden publicar llurs obres. La situació dels catalans a França ha esvaït les somniades possibilitats de la Fundació Ramon Llull.

Restem sobretot els d’Amèrica. I nosaltres tenim, en aquesta hora, un deure. Recloure’ns en l’estudi, difondre els valors de la cultura catalana, investigar el tros ignorat de la nostra història que és la vida dels catalans d’Amèrica i les seves contribucions a aquests països on tantes coses serven l’empremta catalana, tot i haver-hi arribat nosaltres ben tardans, quan aquests països ja eren encaminats.

També cal fer una crida a tots els homes d’estudi catalans perquè llevin fruit, conscients de llur responsabilitat històrica davant el nostre poble. I una altra demanant l’ajut de tots els catalans que, molt o poc, puguin ajudar econòmicament els estudis, les edicions. També ells tenen una tasca assenyalada. A més de mantenir el sentiment català i el bon nom del treball i les empreses catalanes, cal que ajudin a la continuïtat de la cultura catalana, element essencial de la nova renaixença.

Pensem en els nostres passats, i en els temps d’esclavatge del segle XVIII. No pas tot, aleshores, fou ombra: decadència, sí, però no   —142→   pas incultura. Els poetes emmudiren perquè els hauria calgut l’esclat de la llengua pròpia. Però la cultura produí un Virgili, un Gimbernat, un Orfila i un Aragó, noms vinculats a la història de les ciències, i Capmany sabé recollir les dades històriques del nostre desenvolupament econòmic, i la Junta de Comerç creà amb els seus ensenyaments una veritable Universitat lliure, d’on eixiren molts dels homes de la Renaixença i on s’educà bella part de la menestralia i de la intel·lectualitat del segle XIX.

I pensem, també, que sovint els emigrats escamparen pel món la llum de la seva cultura, en capítols que no són pas els menys brillants de llur història.

Els jueus de la Diàspora feren conèixer al món llur religió, i la traducció dels Setanta incorporà l’Antic Testament a les lletres gregues, i influí poderosament la filosofia hel·lènica; bastaria per fer-los respectables el nom de Filó. Els jueus d’Espanya, i amb ells els catalans de Barcelona i de Tortosa, han contribuït a la formació de la cultura d’Occident. I nosaltres rebérem la cultura grega d’uns grecs refugiats que, destruïda llur pàtria, i abandonades per segon cop les llars de Còrsega, on ja eren emigrats, donaren al món la filosofia d’Elea, i fundaren a Catalunya la Neapolis d’Empòrion.

Que avui, en acomiadar-nos, ens enduguem tots la inquietud que tenim un deure a complir, i apleguem la força de voler complir-lo.

Tràgic destí el de Catalunya. Poble petit, nat tal vegada sota un fat advers, amb les ales tallades cada cop que anava a aixecar el vol, esclavitzat sovint, dispersat contínuament. Però amb l’adversitat ha sabut sempre forjar la seva fortitud, així com amb la tenacitat del seu esforç i amb el seu esperit romantic, enyoradís de la Pàtria, sempre ha sabut fer-la renéixer altra vegada.

El dia que Catalunya no tingués poetes, ni músics, ni homes de ciència, Catalunya fóra morta. I com que això no serà, perquè tots vetllarem per una tradició gloriosa, Catalunya, altre cop renascuda, serà immortal. El món d’ara és trasbalsat, i no pas solament per a nosaltres. S’escampa la lluita pel seu esdevenidor, per la persistència dels valors més alts de la civilització humana. D’aquesta lluita ha d’eixir una nova edat: o el regne de la força brutal sota el comandament del més fort, o bé el regne de la llibertat de tots els pobles i de tots els homes, l’edat de les grans redempcions històriques. Per aquest nou temps els catalans, units en el sagrat ideal de la Pàtria, cal que ens preparem des d’ara estant.

CONSELL DE LA COL-LECTIVITAT CATALANA

A LA REPÚBLICA ARGENTINA

Chacabuco, 863 - Buenos Aires

Santiago Rubió Tudurí, president

Pere Cerezo, vicepresident; Joan Llorens Bassa, tresorer

Josep Santaló i Francesc Arnau, secretaris

Jaume Vachier, secretari de relacions

Joan Bas Colomer, publicacions i propaganda

DELEGACIÓ A FRANÇA

Miquel Guinart

Villa Soutadé Allée Val-Marie

Montpellier (Hérault)

PATRONAT DEL JOCS FLORALS

DE LA LLENGUA CATALANA

Bolívar, 31 - México 1, D. F.

Lluís Nicolau d’Olwer, president

Ferran Llardent Comas i Lluís Aymamí Baudina, vocals

M. Alcántara Gusart, secretari