Visor de obras.

8 Primers fets de Judes. 1 Ara bé, Judes Macabeu i els seus, introduint-se d'amagat en els pobles, cridaven els seus parents i, aplegant els qui havien restat fidels al judaisme, en reuniren cap a sis mil. 2 Clamaven al Senyor que mirés el poble, oprimit per tothom, que es compadís del temple que uns homes impiadosos havien profanat, 3 que tingués compassió de la ciutat devastada, a punt de quedar com un desert, i que escoltés tanta sang que clamava a ell; 4 que es recordés igualment de la mort injusta d'infants innocents i de les blasfèmies proferides contra el seu nom, i que mostrés que no estima el mal.

5 Quan el Macabeu tingué un grup d'homes a disposició, ja va ser invencible enfront dels pagans, perquè la severitat del Senyor s'havia convertit en misericòrdia. 6 Caient inesperadament   —950→   sobre viles i pobles, hi calava foc, n'ocupava els punts estratègics i feia fugir els enemics, ni que fossin molts. 7 S'aprofitava sobretot de la nit per a aquesta mena de cops de mà. L'anomenada de la seva valentia s'escampava arreu.

Judes derrota Nicànor i Gorgies.— 8 Veient Felip que, a poc a poc, el Macabeu feia progressos i que avançava cada vegada més la seva fortuna, va escriure a Ptolemeu, general de la Cela-Síria i de la Fenícia, que vingués en ajuda dels interessos del rei. 9 Aquest escollí de seguida Nicànor, fill de Patrocle, un dels principals amics seus, i l'envià al cap d'una multitud no inferior a vuit mil homes, de diverses nacionalitats, perquè destruís completament tots els jueus. I encara li ajuntà Gorgies, general experimentat en la guerra. 10 Nicànor calculà que el tribut que el rei pagava als romans, que pujava a dos mil talents, quedaria cobert amb la venda dels jueus captius. 11 De seguida trameté missatgers cap a les ciutats de la costa invitant a la compra d'esclaus jueus, prometent de donar-ne noranta per un talent. No s'esperava pas la sentència que estava a punt de venir-li a sobre de part del Totpoderós.

12 Judes s'assabentà de l'arribada de Nicànor. En comunicar als seus la presència de l'exèrcit, 13 els uns, per por i perquè desconfiaven del judici de Déu, abandonaren el lloc i fugiren; 14 els altres venien tot el que els quedava i demanaven al Senyor que defensés aquells homes que l'impiadós Nicànor ja havia venut abans de fer-los presoners. 15 Que, si ells no ho mereixien, almenys els escoltés en atenció a les aliances fetes amb els pares i en atenció al nom august i magnífic que ells portaven.

16 El Macabeu aplegà els qui estaven amb ell, en nombre de sis mil, i els exhortà a no deixar-se intimidar pels enemics, a no tenir por de la multitud que, sense causa justa, venia contra ells, i a lluitar amb valentia. 17 Els recomanava que no perdessin de vista les insolències que els enemics, passant per sobre la Llei, havien comès contra el lloc sant; que recordessin   —951→   els mals tractes fets a la ciutat, objecte dels seus escarnis, i la destrucció de les institucions pàtries. 18 «Ells, els deia, es refien de les armes i de la seva audàcia; nosaltres confiem en el Déu omnipotent, capaç d'abatre amb un sol gest, no sols els qui van contra nosaltres, sinó tot el món». 19 Els explicà, també, l'auxili rebut en temps dels avantpassats, i més tard contra Senaquerib, com en moriren cent vuitanta-cinc mil, 20 i encara a Babilònia, quan s'enfrontaren amb els gàlates: tots plegats eren vuit mil, més quatre mil macedonis; trobant-se els macedonis que no sabien què fer, els vuit mil jueus van destruir cent vint mil gàlates gràcies a l'ajut del cel, que els donà l'avantatge.

21 Un cop els hagué donat ànims amb aquestes paraules, i disposat a morir per les lleis i per la pàtria, dividí l'exèrcit en quatre cossos, 22 i nomenà comandants els seus germans Simó, Josep i Jonatàs, amb mil cinc-cents homes cadascun. 23 Ordenà també a Eleazar de llegir el llibre sant i, després de donar com a sant i senya el crit d'«Auxili de Déu», ell mateix, al cap del primer cos, atacà Nicànor. 24 El Totpoderós fou el seu aliat, i així féu morir més de nou mil enemics, deixà ferits i invàlids la gran majoria dels soldats de Nicànor i els forçà tots a fugir. 25 S'apoderà també dels diners dels qui s'havien ajuntat a l'exèrcit per comprar els jueus, i després de perseguir-los un bon tros, els deixaren, obligats per l'hora. 26 Precisament era la vigília del dissabte, i per respecte a la llei del repòs no van poder seguir més temps corrent darrera d'ells. 27 Arreplegades les armes i espoliats els enemics, es disposaren a celebrar el dissabte, beneint i cantant més que mai al Senyor, que els havia salvats aquell dia, i havia fet caure sobre ells les primeres gotes de rosada de la seva misericòrdia. 28 Passat el dissabte, donaren part de les despulles als qui havien estat torturats, a les viudes i als orfes; la resta, se la repartiren entre ells i els seus fills. 29 Un cop realitzat això, feren pregàries públiques demanant al Senyor misericordiós que es reconciliés a la fi amb els seus servents.

  —952→  

Judes derrota Timoteu i Baquides. Nicànor fuig cap a Antioquia.— 30 Lluitant també contra els de Timoteu i Baquides, en mataren més de vint mil, es feren completament amos de fortaleses molt altes i repartiren grans quantitats de botí entre ells i entre els invàlids, els orfes i les viudes. 31 Amb molta cura recolliren les armes dels enemics i les dipositaren en llocs convenients; la resta del botí, la portaren a Jerusalem. 32 El comandant dels mercenaris de Timoteu va resultar mort: era d'allò més pervers i havia maltractat molt els jueus. 33 Un cop a la pàtria, mentre celebraven la victòria, cremaren Cal·listenes i els qui havien calat foc a les portes del temple, que s'havien refugiat en una casa petita: així pagaren el que mereixien per la seva impietat. 34 El gran criminal Nicànor, que havia reunit els mil comerciants per a comprar els esclaus jueus, 35 humiliat, amb l'ajuda del Senyor, per aquells que ell tenia per poca cosa, abandone les seves riques vestidures i, en veure's solitari per culpa seva, amb una sort extraordinària partí camps a través cap a Antioquia, després de la desfeta del seu exèrcit. 39 Ell, que s'havia compromès a pagar als romans el tribut amb el botí que fes a Jerusalem, ara proclamava que els jueus tenien qui lluitava a favor d'ells, i que eren invulnerables, perquè seguien les lleis que aquell els havia ordenat.

9 Mort desastrosa d'Antíoc Epifanés.— 1 Per aquell mateix temps, s'esqueia que Antíoc havia de retornar de manera ben poc honrosa de les regions de Pèrsia. 2 Entrat, en efecte, a la ciutat anomenada Persèpolis, n'havia emprès el saqueig i intentava de dominar-la. En veure això, la multitud arremeté, amb armes a la mà, i el van fer recular. Antíoc, perseguit així per la gent del país, emprengué una retirada vergonyosa. 3 Arribant a Ecbatana, li vingué la notícia d'allò que havia passat a Nicànor i als mercenaris de Timoteu. 4 Amb la ràbia que l'arborava, es va pensar que la malícia dels qui l'havien fet fugir tenia també el seu suport en els jueus. Ordenà, per tant, al conductor del carro que avancés   —953→   sense repòs, per acabar d'un cop el viatge; en aquest moment, ja pesava sobre ell la condemnació del cel, perquè havia amenaçat orgullosament, dient: «Quan arribi a Jerusalem, en faré un cementiri de jueus». 5 El Senyor que ho veu tot, el Déu d'Israel, el castigà amb una malaltia incurable i invisible; tot just havia acabat de dir aquelles paraules, l'agafà un dolor d'entranyes que no tenia remei, amb unes fiblades agudes al ventre. 6 Era molt just, després que ell havia torturat les entranyes d'altres amb suplicis rebuscats.

No va amainar, però, el seu orgull; encara més ple d'arrogància, tenia foc contra els jueus i manava que correguessin més de pressa. Però succeí que va caure del carro que el conduïa a tota velocitat, i va caure amb tan mala sort, que tots el membres li quedaren retorçats. 8 El qui, feia uns moments, per la seva presumpció inconcebible, es creia capaç de donar ordres a les ones del mar, i de pesar les muntanyes en el plat d'una balança, quedà estès a terra, i era portat en una llitera, manifestant a tots ben clara la potència de Déu. 9 Arribà a tal extrem que, del seu cos impiadós sortien cucs i, viu encara, la carn li anava caient, enmig de grans dolors. La fortor de la seva podridura empestava tot el campament. 10 I aquell qui poc abans es pensava que podria abastar els astres del cel, ara ningú no el podia aguantar, pel pes insuportable de la seva fetor.

11 Aleshores sí que, desfet com estava, començà a amainar la seva arrogància i arriba a reconèixer que era per un càstig de Déu que els seus dolors augmentaven cada moment. 12 Ni ell mateix no podia suportar la seva fortor; llavors parlà així: «És just de sotmetre's a Déu, i que un mortal no s'afiguri igual a ell». 13 Aleshores el miserable pregava el Senyor, que ja no s'havia de compadir més d'ell, prometent que 14 la ciutat santa, a la qual tenia tanta pressa d'arribar per deixar-la arrasada i fer-ne un cementiri, la proclamaria lliure, 15 i als jueus, que ni havia tingut per dignes de sepultura, sinó que volia donar-los amb els seus fills als ocells i a les bèsties ferotges, prometia de concedir-los a tots   —954→   els mateixos drets que als atenesos; 16 el temple sant que havia pillat, l'adornaria amb les millors ofrenes, retornaria molt més nombrosos els vasos sagrats, i prendria a càrrec seu, dels propis recursos, les contribucions que corresponien als sacrificis. 17 A més d'això, prometia que es faria jueu i que recorreria tota la terra habitada, proclamant el poder de Déu. 18 Com que els sofriments no es calmaven, perquè el judici just de Déu havia caigut sobre ell, escriví als jueus una carta, a guisa de súplica, que deia així:

19 «Antíoc, rei i general, desitja als nobles ciutadans jueus molta joia, salut i prosperitat. 20 Que estigueu bons, i els vostres fills i les vostres coses vagin segons el vostre desig. Posada com tinc l'esperança en el cel, 21 he recordat amb tendresa l'honor i la benvolença que em teniu. Com que en retornar de les regions de Pèrsia vaig caure en una malaltia greu, m'ha semblat necessari de preocupar-me de la seguretat comuna. 22 No és que desesperi de la meva situació; al contrari, tinc moltes esperances de sortir d'aquesta malaltia. 23 Però, veient que el meu pare, sempre que partia en expedició cap a les regions del nord, deixava designat el seu successor, 24 perquè, en el cas que s'esdevingués res d'inesperat, o arribés notícia d'algun mal, els de les províncies sabessin qui s'ha d'encarregar dels afers, i no s'esveressin; 25 tenint en compte, a més, com espien les ocasions i estan a l'aguait del que passarà els prínceps veïns que toquen les fronteres del nostre reialme, he proclamat rei el meu fill Antíoc, el qual us he presentat a la majoria de vosaltres més d'una vegada, en ocasió dels meus viatges cap a les satrapies del nord, i ja ha estat amb vosaltres. Ja li he tramès també aquest escrit. 26 Us exhorto, doncs, i us prego que tenint en consideració els beneficis rebuts, tant cadascun de vosaltres com tots plegats conserveu la bona voluntat que ens teniu a mi i al meu fill. 27 Perquè estic segur que ell seguirà la meva voluntat de conviure humanament i cordialment amb vosaltres».

28 L'assassí i el blasfem, després d'haver sofert turments terribles, com ell havia   —955→   disposat per a d'altres, deixà aquesta vida en terra estrangera, en una regió muntanyosa; un destí dels més tristos. 29 Acompanyava el cadàver Felip, company d'infantesa del rei; malfiant-se, però, del fill d'Antíoc, es féu portar a l'Egipte, prop de Ptolemeu Filomètor.

10 Judes Macabeu reconquista Jerusalem i purifica el temple.— 1 El Macabeu i els qui anaven amb ell, conduïts pel Senyor, recobraren el santuari i la ciutat; 2 els altars construïts pels estrangers a la plaça, els arrasaren, així com els llocs sagrats. 3 Després de purificar el temple, van fer un altre altar dels sacrificis; feren foc amb pedra foguera i amb aquell foc oferiren un sacrifici, al cap de dos anys de no fer-ho; cremaren encens, encengueren els llums del lampadari i presentaren els pans. 4 Acabat tot això, suplicaren al Senyor, prostrats a terra, que mai més no els deixés caure en uns mals com aquells; que, si mai arribaven a pecar, els corregís ell mateix amb benignitat, però que no els deixés a les mans de cap poble blasfem ni bàrbar. 5 El mateix dia que el temple havia estat profanat pels estrangers, va ser purificat, el vint-i-cinc del mateix mes de Casleu. 6 Celebraren vuit dies a manera de la festa dels Tabernacles, fent memòria com, poc temps feia, havien celebrat la festa dels Tabernacles a les muntanyes i a les coves, com si fossin bèsties salvatges. 7 Per això, amb garlandes, i amb verd i palmes a les mans, cantaven himnes al qui havia fet possible la purificació del seu propi temple. 8 Manaren a tot el poble jueu, com a resultat d'una obra i una decisió comunes, que celebressin cada any aquests mateixos dies. 9 Així anà, doncs, tot el referent a la mort d'Antíoc, l'anomenat Epifanés.

Guerra contra els idumeus. Ptolemeu Màcron.— 10 Ara narrarem allò que s'esdevingué en el regnat d'Antíoc Eupàtor, fill del malvat, fent un resum de tots els mals que acompanyen les guerres. 11 Aquest, en heretar   —956→   el regne, nomenà encarregat dels afers un tal Lisies, primer general de la Cela-Síria i de Fenícia. 12 Ptolemeu, l'anomenat Màcron, creient que s'havia de comportar amb justícia amb els jueus, després de les injustícies que els havien fet, procurà de tractar amb ells pacíficament. 13 Això fou perquè els amics del rei l'acusessin davant d'Eupàtor; a més, cada dos per tres se sentia dir traïdor, perquè havia abandonat Xipre, que li havia estat confiat per Filométor, i s'havia anat a reunir amb Epifanés. Veient-se incapaç de mantenir amb dignitat el poder, s'emmetzinà i deixà aquesta vida.

14 Gorgies, que aleshores esdevingué general d'aquelles regions, mantingué un exèrcit mercenari, i sempre que podia feia la guerra als jueus. 15 Al mateix temps, els idumeus, que posseïen unes fortificacions a propòsit, amoïnaven els jueus i, acollint els fugitius de Jerusalem, procuraven d'encendre la guerra. 16 Els qui anaven amb el Macabeu, després de suplicar públicament Déu i de pregar-lo que els ajudés, atacaren les fortaleses dels idumeus. 17 S'hi llançaren a sobre amb coratge i es feren amos de la contrada: es venjaren de tots els qui lluitaven a les muralles i degollaren els qui els queien a les mans; així en mataren no menys de vint mil. 18 Però ben bé uns nou mil fugiren cap a dues torres molt ben fortificades, que tenien tot el que calia per a un setge. 19 El Macabeu va deixar allí Simó i Josep, a més de Zaqueu amb els seus, gent suficient per al setge de les torres, i ell se n'anà als llocs més urgents. 20 Però els de Simó, comprats per alguns dels de les torres, es deixaren seduir per diner, reberen vuitanta mil dracmes, i en deixaren escapar uns quants. 21 Això fou denunciat al Macabeu, el qual reuní els caps del poble i acusà aquells d'haver venut per diner els seus germans, i haver deixat anar contra ells els enemics. 22 Va fer executar els traïdors i de seguida s'emparà de les dues torres. 23 Amb les armes a la mà, tot li sortí bé. En les dues torres, matà mes de vint mil homes.

Timoteu és derrotat i matat.— 24 Aleshores Timoteu,   —957→   que ja havia estat derrotat pels jueus, reuní tropes mercenàries en gran nombre i, aplegant al mateix temps la cavalleria de l'Àsia, que no era pas poca, es presentà amb la idea d'apoderar-se de la Judea per la força de les armes. 25 Quan ja era a prop, els del Macabeu es cobriren el cap amb pols i se cenyiren amb sac negre per suplicar Déu. 26 Prostrats a terra davant els graons de l'altar, li suplicaven que els fos propici i fes tornar entera els seus enemics, i que fes front als qui se'ls oposaven, tal com ho promet la Llei. 27 Acabada la pregària, agafaren les armes i sortiren fins bastant enllà de la ciutat. Però, en arribar prop dels enemics, s'aturaren. 28 Bon punt rompé el dia, es llançaren els uns contra els altres. Els uns, junt amb la valentia, tenien com a seguretat d'èxit i de victòria el Senyor, que havien pres com a refugi; els altres prenien com a guia de les batalles el seu propi coratge.

29 Enmig de la dura batalla, aparegueren davant dels enemics, baixant del cel sobre cavalls amb frens d'or, cinc homes magnífics, que es posaren al cap dels jueus; 30 col·locaren el Macabeu entremig d'ells i, cobrint-lo amb les seves armes, el preservaven de tota ferida, mentre engegaven dards i llamps contra els enemics. Aquests van quedar tan fora de si, que no veien res, i es dispersaven plens de torbació. 31 En van matar uns vint mil cinc-cents; i, de cavalleria, sis-cents.

32 El mateix Timoteu s'hagué de refugiar en una fortalesa anomenada Gàzer, molt ben fortificada, que governava Querees. 33 Els del Macabeu, ardits i contents, voltaren la fortalesa durant quatre dies. 34 Els de dintre, refiats de les defenses del lloc, blasfemaven sense parar i deixaven anar paraules impiadoses. 35 Tot just apuntat el dia cinquè, una vintena de joves dels qui anaven amb el Macabeu, encesos d'indignació per les blasfèmies, es llançaren virilment als murs i, amb coratge de fera, destrossaven els qui se'ls posaven davant. 36 D'altres també, aprofitant la distracció del combat, pujaren per atacar els de dintre, calaren foc a les torres i encengueren fogueres, on feren   —958→   morir cremats els blasfems. D'altres esbotzaren les portes i, un cop deixat pas a la resta de l'exèrcit, s'apoderaren de la ciutat. 37 El mateix Timoteu, que s'havia amagat en una cisterna, fou passat per les armes, junt amb el seu germà Querees i Apol·lofanes. 38 Enllestit això, beneïren amb himnes i cants el Senyor, que havia fet a Israel tantes mercès i els havia donat la victòria.

11 Lisies és derrotat i fa les paus amb Judes.— 1 Al cap de molt poc temps, Lisies, l'intendent del rei, parent seu i encarregat dels afers, no podent suportar tot el que havia passat, 2 reuní al seu voltant vuitanta mil homes, sense comptar tota la cavalleria, i es dirigí contra els jueus, calculant de convertir la ciutat en una residència per a grecs, 3 de fer del temple una font d'ingressos, com eren tots els altres llocs sagrats dels pagans, i pensant de posar cada any a la venda la dignitat de gran sacerdot. 4 Però no tenia gens en compte el poder de Déu, enorgullit com estava amb les desenes de milers dels seus soldats, amb els milers dels seus de cavalleria i amb els seus vuitanta elefants.

5 En el seu avanç cap a la Judea, arribà a les envistes de Bet-Sur, un lloc fortificat distant de Jerusalem unes sis hores, i hi caigué a sobre. 6 Quan els del Macabeu saberen que estava assetjant les fortaleses, junt amb tot el poble suplicaren al Senyor, amb clams i llàgrimes, que enviés un àngel bo per salvar Israel. 7 El mateix Macabeu fou el primer d'agafar les armes i d'empènyer els altres a arriscar-se amb ell per anar a auxiliar els seus germans, Sortiren plegats amb molt de zel. 8 Estant encara allà, a Jerusalem, veieren que els guiava un a cavall, vestit de blanc, agitant unes armes d'or. 9 Tots junts beneïren el Déu misericordiós i s'enardiren de tal manera, que es veien capaços de travessar no sols homes, sinó les feres més ferotges, i muralles de ferro i tot. 10 Avançaven en formació, acompanyats de l'aliat celestial, per la misericòrdia del Senyor. 11 Es van llançar com lleons contra els enemics, n'estengueren a terra onze mil amb mil sis-cents   —959→   de cavalleria. Tots els altres hagueren de fugir, 12 la majoria, ferits i nus. El mateix Lisies se salvà gràcies a una fuga vergonyosa. 13 Però com que era prou llest, reflexionant sobre la desfeta que havia sofert i comprenent que els hebreus eren invencibles quan el Déu poderós es posava del seu costat, trameté un missatger 14 per persuadir-los de fer una pau justa, dient que ell ja convenceria el rei i el forçaria a ser-los amic. 15 El Macabeu, mirant la utilitat, accedí a tot allò que li demanava Lisies. I tot allò que el Macabeu donà per escrit a Lisies, sobre els jueus, el rei ho acceptà.

16 La carta que Lisies va escriure als jueus deia: «Lisies saluda el poble dels jueus. 17 Els vostres enviats, Joan i Absalom, ens donaren el document adjunt i presentaren la demanda que el document expressa. 18 Allò que calia fer passar al rei, ja li ho he manifestat, i les coses que podia acceptar, les ha concedides. 19 Si vosaltres continueu en la vostra bona voluntat per les nostres coses, jo també procuraré, d'aquí endavant, de contribuir al vostre benestar. 20 Referent a això i als detalls en particular, he encarregat als meus representants i als vostres que en parlin amb vosaltres. 21 Estigueu bons. L'any cent quaranta-vuit, el vint-i-quatre del mes de Diòscur».

22 La carta del rei deia així: «El rei Antíoc saluda el seu germà Lisies. 23 Traspassat ja cap als déus el meu pare, jo vull que els del meu reialme visquin tranquils i es puguin dedicar a les pròpies coses. 24 I com que he sabut que els jueus no s'avenen a passar-se als, costums grecs, com volia el meu pare, sinó que prefereixen la seva pròpia manera de fer i reclamen que els siguin atorgades les pròpies lleis; 25 com que, per altra banda, vull que aquest poble visqui també sense neguit, decideixo que els sigui retornat el temple i que es regeixin pels costums dels seus avantpassats. 26 Faràs bé, doncs, d'enviar-los una ambaixada per fer les paus amb ells, per tal que, veient els meus propòsits, s'animin i reprenguin amb alegria la possessió de les seves coses».

  —960→  

27 La carta del rei al poble era aquesta: «El rei Antíoc saluda el senat i tota la resta dels jueus. 28 El nostre desig és que estigueu bé. Nosaltres també hi estem. 29 Menelau m'ha fet saber la vostra voluntat de retornar a les vostres coses. 30 Per tant, els qui tornin a casa abans del trenta del mes de Xàntic tindran la meva amistat, amb la seguretat 31 que els jueus podran seguir els seus costums en els aliments i totes les seves lleis, tal com abans, i que cap d'ells de cap manera no podrà ser amoïnat per mancaments comesos per ignorància. 32 A més, us he enviat Menelau que us tranquil·litzarà. 33 Estigueu bons. L'any cent quaranta-vuit, el quinze de Xàntic».

34 També els romans els enviaren una carta que deia així: «Quintus Mèmmius i Titus Mànius, ambaixadors dels romans, saluden el poble dels jueus. 35 Amb totes les coses que us ha concedit Lisies, el parent del rei, també hi estem d'acord nosaltres. 36 Sobre allò que ha cregut necessari de fer passar al rei, penseu-vos-hi i envieu-nos de seguida algú, perquè ho tramitem tal com us interessa, ja que nosaltres estem a punt de partir cap a Antioquia. 37 Afanyeu-vos, doncs, a enviar-nos algú, perquè coneguem quin és el vostre desig. 38 Estigueu bons. L'any cent quaranta-vuit, el quinze de Xàntic».

12 Represàlies contra els habitants de Jamnia i de Jafa.— 1 Fetes, doncs, aquestes aliances, Lisies va marxar cap al rei, i els jueus es dedicaren al conreu dels seus camps. 2 Però els generals del país, Timoteu i Apol·loni, el fill de Guenneu, Hierònim i Demofon, i igualment Nicànor, el comandant dels mercenaris xipriotes, no els deixaven estar tranquils ni tenir assossec. 3 Els de Jafa van arribar a cometre aquesta impietat: convidaren tots els jueus que vivien amb ells a pujar, amb dones i criatures, en unes barques que ells havien preparat, com a prova que, 4 d'acord amb un decret de la ciutat, no existia entre uns i altres cap rancúnia. Com que els jueus volien mostrar les seves ganes de viure en pau i, per altra banda, no temen cap motiu de sospita, hi pujaren. Però, en ser en   —961→   alta mar, els altres els enfonsaren. No eren pas menys de dues-centes persones.

5 Quan Judes rebé la notícia de la crueltat comesa amb els seus compatriotes, donà ordres als qui estaven amb ell 6 i, invocant Déu, jutge just, es presentà contra els assassins dels seus germans, incendià de nit el port, calà foc a les barques i matà els qui s'hi havien refugiat. 7 Quan veié tancades les muralles, se n'allunyà, amb la idea de tornar-hi un altre cop i d'arrasar des dels fonaments tota la ciutat de Jafa. 8 Sabent que els de Jamnia volien fer la mateixa passada ala jueus que vivien allí, 9 caigué de nit sobre els jamnites i calà foc al port, amb totes les naus, de manera que la resplendor de les flames es veia des de Jerusalem, distant uns dos-cents quaranta estadis.

Campanya contra Timoteu.— 10 S'havien allunyat d'allí nou estadis i avançaven contra Timoteu, quan li caigueren a sobre uns àrabs, a la ratlla de cinc mil, amb cinc-cents de cavalleria. 11 La lluita fou llarga i pesada, però, gràcies a l'auxili de Déu, els de Judes en sortiren en bé, mentre que els nòmades, vençuts, demanaven de fer les paus amb ell i els prometien de donar-los bestiar i d'ajudar-los en totes les altres coses. 12 Endevinant Judes que realment els podien ser de molt profit, consentí a fer la pau; es donaren, doncs, les mans, i els àrabs se'n tornaren cap a les seves tendes.

13 Atacà també una altra ciutat fortificada tota voltada de muralles i habitada per una barreja de gent; s'anomenava Caspín. 14 Els de dintre, refiats de les seves muralles inexpugnables i de les reserves de queviures que tenien, tractaren els de Judes grollerament, amb insults i, a més, blasfemaven i deien disbarats que no està bé de dir. 15 Aleshores els de Judes, invocant el gran Senyor del món, aquell qui sense ariets ni màquines enderrocà Jericó en temps de Josuè, es llançaren com feres a les muralles. 16 Un cop en possessió de la ciutat per voler de Déu, feren una degollada indescriptible, fins al punt que l'estany contigu a la ciutat, ample de dos estadis, semblava ple de sang vessada.

17 Fets set-cents cinquanta   —962→   estadis, arribaren al lloc anomenat Càrax, a la contrada dels jueus tobians. 18 No hi van trobar Timoteu, perquè, no aconseguint-hi res, s'havia allunyat d'aquelles regions; però hi havia deixat en un punt determinat una guarnició molt forta. 19 Dositeu i Sosípatros, dos generals del Macabeu, van fer una sortida i enllestiren els que havia deixat Timoteu a la guarnició: més de deu mil homes. 20 El Macabeu destrià les seves forces en diversos cossos, nomenà un comandant a cada un i emprengué així la marxa contra Timoteu, que tenia cent vint mil soldats i dos mil cinc-cents de cavalleria.

21 Quan Timoteu va saber que s'acostava Judes, envià les dones, les criatures i la impedimenta al lloc que s'anomenava Carníon, un lloc de molt mal atacar i de difícil accés, per raó dels passos estrets de tota aquella regió. 22 En aparèixer el primer cos d'exèrcit de Judes, els enemics agafaren tanta por davant la presència d'aquell que tot ho veu, i s'emparà d'ells un terror tan gran, que arrencaren a fugir, uns per una banda i altres per una altra; fins es feien mal ells mateixos i es ferien amb les puntes de les espases. 23 Judes els perseguí sense repòs, traspassant aquells criminals; feren una destrossa d'uns trenta mil homes. 24 El mateix Timoteu anà a parar a les mans dels de Dositeu i Sosípatros; però fou molt astut, perquè els demanava que el deixessin anar sense fer-li gens de mal, ja que ell tenia al seu poder pares dels uns i germans d'altres, que serien executats. 25 Com que els donà tantes seguretats que els deixaria anar sense fer-los mal, el van deslliurar per salvar els seus germans.

26 Acabat, Judes sortí contra Carníon i contra el santuari d'Atargatis i hi féu una matança de vint-i-cinc mil homes. 27 Després de la desfeta d'aquests i de la seva fuga, dirigí l'exèrcit contra Efron, ciutat fortificada, on habitava Lisies. Uns joves robustos, col·locats davant les muralles, lluitaven amb valentia; dintre la ciutat, disposaven de màquines i projectils en abundància. 28 Després d'invocar el Senyor, que amb la seva força derrota els exèrcits dels enemics, s'empararen de la ciutat i feren una   —963→   estesa de vint-i-cinc mil dels de dintre. 29 Alçaren el campament i es dirigiren a Escitòpolis, distant uns sis-cents estadis de Jerusalem. 30 Els jueus que hi estaven establerts donaren fe de la bona voluntat que els portaven els ciutadans d'Escitòpolis i del bon acolliment que els havien donat en temps de persecució. 31 Els en donaren, doncs, les gràcies i els exhortaren a seguir tractant els seus compatriotes amb benvolença. Arribaren a Jerusalem just per celebrar la festa de la Pentecosta.

Derrota de Gorgies.— 32 Després de la festa de la Pentecosta, es dirigiren contra Gorgies, el general de la Idumea. 33 Aquest va sortir amb tres mil d'infanteria i quatre-cents de cavalleria. 34 En la lluita, caigueren alguns dels jueus. 35 Un cert Dositeu, jueu tobià, cavaller molt robust, tenia agafat Gorgies pel mantell i l'arrossegava amb violència, perquè volia apoderar-se d'aquell maleït; però li caigué a sobre un cavaller traci, que li tallà el braç, i així Gorgies fugí cap a Maresà. 36 Els qui anaven amb Esdres seguien encara lluitant, però ja no s'aguantaven. Aleshores Judes invocà el Senyor demanant que se'ls mostrés aliat i capdavanter a la batalla. 37 Es posà a cantar himnes en la llengua materna i, a grans crits, atacà inesperadament els de Gorgies i els féu fugir.

Sacrifici expiatori pels difunts.— 38 Judes aplegà l'exèrcit i es dirigí a la ciutat d'Odol·lam. Arribat el dia setè, la purificaren, com era de costum, i allí mateix van celebrar el dissabte. 39 L'endemà, vist que la cosa ja no tenia espera, els de Judes anaren a aixecar del camp els cadàvers dels qui havien caigut, per col·locar-los amb els seus parents a les tombes dels seus pares. 40 Fou aleshores que trobaren entre els mantells dels morts objectes consagrats als ídols, que s'havien endut de Jamnia, objectes que els jueus tenen prohibits per la Llei. Tothom va veure clar llavors que era per això que aquells havien caigut. 41 Tots van beneir el Senyor, jutge recte, que posa de manifest les coses amagades, 42 i van fer una súplica, demanant que el pecat comès fos del tot   —964→   esborrat. El noble Judes exhortà aleshores la multitud a mantenir-se sense pecat, després d'haver vist què havia succeït per la culpa dels qui havien caigut. 43 Féu llavors una col·lecta i aplegà fins a dues mil dracmes de plata, que envià a Jerusalem per oferir un sacrifici pel pecat; era un gest bell i noble, pensant en la resurrecció. 44 Efectivament, si no hagués esperat que els qui havien mort ressuscitarien, hauria estat inútil i neci de pregar pels morts. 45 Era, en canvi, un pensament sant i piadós esperar que una bona recompensa era reservada als qui havien mort piadosament. Per aquesta raó, encarregà el sacrifici expiatori pels morts, perquè fossin deslliurats dels seus pecats⁶³⁰.

13 Antíoc V fa matar Menelau.— 1 L'any cent quaranta-nou arribà a orelles dels de Judes que Antíoc Eupàtor avançava contra la Judea amb una gran gentada, 2 i que també hi anava Lisies, l'intendent i encarregat dels negocis; que portaven un exèrcit de grecs de cent deu mil homes, cinc mil tres-cents cavalls, vint-i-dos elefants i trenta carros guarnits amb falçs. 3 Se'ls havia ajuntat també Menelau, el qual molt dissimuladament s'anava guanyant Antíoc, no pensant en la salvació de la pàtria, sinó perquè esperava que el restabliria al seu lloc. 4 Però el rei dels reis desvetllà la malvolença d'Antíoc contra aquell malvat, i quan Lisies li demostrà que havia estat precisament aquest el causant de tots els mals, ordenà que, seguint el costum d'aquell país, el fessin morir a Bérea. 5 Hi ha allí una torre de cinquanta colzades, plena de cendra, amb un dispositiu que, per tots cantons, fa lliscar cap a la cendra. 6 És allí que empenyen cap a la mort el culpable de pillatge d'un temple, o d'altres maldats molt grans. 7 Aquest és el destí que tocà al malvat Menelau: morí sense que pogués tenir ni una mica de terra, 8 I amb tota justícia: ja que havia comès tantes faltes contra l'altar, el foc i la cendra del qual són purs, hagué de morir entre la cendra.

Fracàs de l'expedició del rei contra els jueus.— 9 El rei, ple de sentiments bàrbars,   —965→   començava a mostrar-se als jueus capaç de fets pitjors que els que havien passat en temps del seu pare. 10 Judes ho sabé i féu dir al poble que dia i nit supliqués el Senyor perquè, com altres vegades, també aquesta auxili és els qui anaven a ser privats de la Llei, de la pàtria, del temple sant, 11 i que no permetés que el poble, quan tot just començava a respirar novament, caigués a les mans dels blasfems. 12 Tots a la vegada ho feren així: durant tres dies, sense parar, imploraven el Senyor compassiu amb plors, amb dejunis, prosternats a terra. Finalment Judes els adreçà la paraula i els ordenà que estiguessin a punt. 13 A part amb els ancians, decidiren que, abans que l'exèrcit del rei envaís la Judea i s'apoderessin de la ciutat, ells els sortirien a l'encontre i resoldrien la situació amb l'auxili de Déu. 14 Deixada, doncs, la decisió al creador del món, exhortà els seus a lluitar valentament fins a la mort per les lleis, el temple, la ciutat, la pàtria i els seus costums. Llavors féu acampar l'exèrcit prop de Modín. 15 Donà als seus com a sant i senya el crit de «victòria de Déu» i amb uns quants dels joves que eren tinguts pels millors es llançà de nit cap a les tendes de l'acompanyament reial; féu morir al campament uns dos mil homes i abaté el primer dels elefants amb l'home que anava dins la garita. 16 Ompliren, a més, el campament de desordre i de pànic, i ells en sortiren sense pèrdues. 17 En apuntar el dia, ja ho havien enllestit tot, gràcies a la protecció amb què els afavorí el Senyor.

18 El rei, havent tastat la gosadia dels jueus, començà de temptejar hàbilment els llocs. 19 I es dirigí contra Bet-Sur, plaça forta dels jueus; però fracassà, fou vençut i hagué de recular. 20 Judes enviava als de dintre allò que els feia falta. 21 Ròdoc, un de l'exèrcit jueu, comunicava els secrets als enemics, però el buscaren, i fou agafat i executat. 22 Per segona vegada, parlà el rei amb els de Bet-Sur, els oferí la pau, els l'acceptà, es retirà, atacà els de Judes, i fou vençut. 23 En tenir notícia que Felip, el qui portava la direcció dels afers, s'havia revoltat a la desesperada a Antioquia, quedà   —966→   abatut; s'adreçà als jueus, se'ls mostrà submís i jurà tot el que era de justícia. Es reconcilià i oferí un sacrifici, donà mostres d'honor envers el temple i es comportà amb benvolença a favor del lloc. 24 Acollí el Macabeu, i deixà com a general, des de Ptolemaida fins al país dels guerencs, Heguemonides. 25 Aleshores partí cap a Ptolemaida. Però els de Ptolemaida es van prendre malament els tractats, i plens d'indignació, pretenien que es tornés enrera dels convenis. 26 Lisies pujà a la tribuna, defensà tant com li fou possible les coses que s'havien fet, els convencé, els apaivagà i els féu més benèvols; després partí cap a Antioquia. Així anà tot el referent a l'expedició i a la partida del rei.

14 Alquim intriga contra Judes.— 1 Al cap de tres anys, arribà a coneixement dels de Judes que Demetri, fill de Seleuc, abordant al port de Trípoli amb una armada i un exèrcit poderós, 2 s'havia ensenyorit del país, després de fer morir Antíoc i el seu tutor Lisies. 3 Alquim, un que havia estat gran sacerdot i que havia consentit a contaminar-se els dies de l'apostasia, comprenent que ja no li quedava cap oportunitat de ser restablert i de tenir accés a l'altar sant, 4 anà a trobar el rei Demetri, l'any cent cinquanta-u, i li oferí una corona d'or, una palma i alguns brots d'olivera dels que hi solia haver al temple. Aquell dia, no passà d'aquí. 5 Però la seva insensatesa trobà una ocasió favorable quan Demetri el cridà al seu consell i li preguntà en quin estar d'esperit es trobaven els jueus i quins eren els seus designis. Ell contestà: 6 «Els jueus anomenats asideus, conduïts per Judes Macabeu, fomenten la guerra, provoquen sedicions i impedeixen d'aquesta manera que el reialme aconsegueixi la tranquil·litat. 7 Precisament per això, privat com estic de la dignitat de gran sacerdot que em tocava per herència, he vingut ara aquí, 8 primer tenint sincerament   —967→   presents els interessos del rei; després, perquè penso en els meus compatriotes. Per la falta de consideració d'aquests homes que he dit, és força desgraciat tot el nostre poble! 9 Tu, rei, ara que coneixes això, tingues providència del nostre país i del poble que l'habita, i faràs honor a l'afable bona voluntat que tens a favor de tots els homes. 10 No hi ha dubte, mentre visqui Judes, és impossible que les coses es pacifiquin».

Demetri envia Nicànor a la Judea perquè mati Judes.— 11 Quan acabà de dir això, els altres amics, que no podien sofrir res que es referís a Judes, de seguida tingueren encès Demetri. 12 A l'instant trià Nicànor, que havia estat comandant dels elefants, el proclamà general de la Judea i l'envià 13 amb l'ordre de matar Judes, de dispersar els qui el seguien i restablir Alquim com a gran sacerdot del temple altíssim. 14 Els pagans que havien abandonat la Judea per fugir de Judes s'ajuntaren a ramades a Nicànor, perquè creien que les desventures dels jueus els portarien a ells la felicitat.

Amistat entre Judes i Nicànor.— 15 Assabentats de l'arribada de Nicànor i de l'atac dels pagans, els jueus, coberts de pols, suplicaven el qui del començament dels segles s'havia format el seu poble i que sempre havia auxiliat prodigiosament la seva porció. 16 Per ordre del qui els comandava, sortiren ràpidament d'allí i es trobaren amb ells a la vila d'Hadasà. 17 Simó, germà de Judes, s'havia llançat contra Nicànor, però els enemics van arribar tan sobtadament, que va tenir un petit contratemps. 18 Amb tot, Nicànor, que tenia coneixement de la valentia dels de Judes i del seu coratge en les lluites per la pàtria, tenia una certa por de fer decidir la qüestió per la sang. 19 Per això, envià Posidoni, Teòdot i Mataties, perquè fessin ofertes de pau. 20 Al cap de moltes entrevistes tocant a això, i després que el general n'assabentà les tropes, vist que tothom era de la mateixa opinió, consentiren a tractar. 21 Fou fixat el dia en què s'anirien a trobar   —968→   al mateix lloc privadament. Avançà un vehicle per cada cantó i es van col·locar cadires. 22 Judes havia distribuït en llocs estratègics homes armats a punt, no fos que de sobte hi hagués un cop d'astúcia per part dels enemics. La conversa es desenrotllà normalment. 23 Nicànor sojornava a Jerusalem i no feia res d'estrany, i havia despatxat les multituds que a ramades havien vingut amb ell. 24 No s'apartava ni un moment de Judes, i el seu cor sentia una inclinació vers ell. 25 Li va aconsellar que es casés i tingués fills. Efectivament es va casar, fou feliç i fruí de la vida.

Traïció de Nicànor.— 26 Però Alquim, que s'adonà de la bona voluntat que es tenien l'un a l'altre, es procurà una còpia dels pactes que havien fet i anà a trobar Demetri i li insistia que Nicànor ja no mirava pels interessos reials; i la prova era que havia pres com a lloctinent Judes, precisament l'home que maquinava contra el regne. 27 El rei, fora de si d'indignació, excitat per les calúmnies d'aquell pervers, va escriure a Nicànor dient-li que havia vist amb molts mals ulls els pactes i manant-li que enviés immediatament el Macabeu encadenat a Antioquia. 28 En arribar això a coneixement de Nicànor, quedà atònit, i li costava d'avenir-se a trencar els pactes, sense que l'altre hagués comès cap injustícia. 29 Però, com que anar contra la voluntat del rei no era possible, cercava el moment oportú de portar-la a cap amb astúcia. 30 El Macabeu, per la seva banda, s'adonà que el comportament de Nicànor respecte a ell era més eixut, i que, els moments que solien trobar-se, li mostrava unes maneres més rudes. Comprenent que aquesta severitat no assenyalava res de bo, reuní molts homes dels seus i s'amagà de Nicànor, 31 Quan l'altre comprengué que el Macabeu li havia fet una jugada, es presentà al temple més gran i més sant, al moment que els sacerdots oferien els sacrificis prescrits, i els manà que li donessin aquell home. 32 Com que els sacerdots li van jurar que no sabien on podia ser l'home que ell cercava, 33 va estendre la mà dreta sobre   —969→   l'altar i pronuncià aquest jurament: «Si no em porteu Judes encadenat, convertiré en una plana aquest clos consagrat a Déu, destruiré l'altar dels sacrificis i aixecaré aquí mateix un temple magnífic a Dionís». 34 Dit això, partí. Els sacerdots, estenent les mans al cel, suplicaven aquell qui sempre havia batallat pel seu poble, amb aquestes paraules: 35 «Vós, Senyor, que no teniu necessitat de res, us vau dignar a concedir-nos que el temple on residiu estigués entre nosaltres. 36 Ara, doncs, Senyor sant de tota santedat, conserveu per sempre incontaminat aquest temple purificat de poc».

Suïcidi de Razís.— 37 Un dels ancians de Jerusalem, de nom Razís, fou denunciat a Nicànor com a home que estimava els ciutadans; tenia molt bona anomenada, tant, que, per la molta voluntat que els portava, li donaven el sobrenom de Pare dels jueus. 38 En efecte, temps enrera, quan va començar l'apostasia, ja havia estat titllat de judaisme, per haver-se donat en cos i ànima a la causa dels costums jueus amb una gran constància. 39 Nicànor, doncs, que tenia interès de fer ben patent l'aversió que sentia pels jueus, envià més de cinc-cents soldats per agafar-lo, 40 convençut que, fent-lo desaparèixer, infligia als jueus un cop molt fort. 41 Al moment que la tropa s'anava a apoderar de la torre, quan ja forçaven la porta d'entrada i cridaven demanant de calar-hi foc i encendre les portes, voltat per tots costats, es llançà sobre la pròpia espasa; 42 s'estimava més morir amb noblesa que no pas de caure a les mans dels pecadors i que la seva dignitat fos indignament ultratjada. 43 Per les presses, però, no encertà prou bé el cop i quan les tropes ja entraven portes endins, corregué ardidament cap a la muralla i es llançà amb valentia sobre els soldats. 44 Anà a caure al mig de l'espai que quedà buit en retirar-se tots a corre cuita. 45 Encara respirava, i encès d'ira com estava, es va alçar que la sang li sortia a raig fet, i amb les terribles ferides que tenia va travessar corrent la multitud, fins a posar-se dret sobre una roca espadada; 46 ja no li quedava gens de sang, que encara es va agafar   —970→   les entranyes i amb totes dues mans les llençà cap a la multitud de soldats, i suplicà al qui té domini de la vida i de l'esperit que les hi tornés altra vegada. I així va morir.

15 Nicànor és derrotat, i Judes el mata.— 1 Nicànor es va trobar amb els de Judes a la regió de Samaria, i proposava d'atacar-los el dia del descans. 2 Els jueus, que el seguien per força, li deien: «Guarda't bé de perdre'ls d'una manera tan bàrbara i cruel; tributa honor al dia santificat per aquell qui tot ho veu». 3 Però el grandíssim malvat els preguntà si en veritat existia al cel ningú poderós que hagués ordenat d'observar el repòs del dissabte. 4 Ells li respongueren: «Existeix realment el Senyor viu; ell, que és poderós en el cel, ha manat d'observar el repòs del setè dia». 5 Nicànor els féu: «Jo també sóc poderós a la terra, i ordeno d'agafar les armes i d'executar les ordres reials». Amb tot, no aconseguí de dur a terme la seva idea cruel.

6 Nicànor, d'un cantó, tot ell altiu i tibat d'orgull, ja tenia decidit d'erigir un sol trofeu amb les despulles de tots els qui seguien Judes. 7 El Macabeu, en canvi, ni un moment no perdé la confiança i tenia plena esperança que els vindria l'auxili del Senyor; 8 i exhortava els seus a no tenir por de l'atac dels pagans; al contrari, tenint presents les ocasions en què havien rebut ajuda del cel, havien d'esperar que també ara obtindrien la victòria de les mans del Totpoderós. 9 Encoratjant-los amb la Llei i els Profetes, recordant-los també els combats que ells mateixos havien dut a terme, els feia ardits i dispostos. 10 També els donava ànims fent-los veure i explicant-los la falta de paraula dels pagans, i com havien violat el jurament. 11 Els armà així tots, no tant amb la seguretat dels escuts i de les llances com amb el confort de bones paraules. Encara els explicà un somni digne de fe, com una mena de visió, que els omplí tots d'alegria. 12 La visió que tingué fou així: Veié Onies, el qui havia estat gran sacerdot, un home bo en tots sentits, respectuós en el tracte, de caràcter benigne, d'un parlar escaient, que de petit s'havia   —971→   preocupat de tot allà que és propi d'un home virtuós; el veié amb els braços estesos pregant per tota la comunitat dels jueus. 13 Al cap d'un moment, es va aparèixer un home amb cabells blancs, d'una glòria extraordinària, voltat d'una majestat meravellosa. 14 I Onies digué «Aquest que estima de debò els germans, és el qui prega molt pel poble i per la ciutat santa, Jeremies, el profeta de Déu». 15 Aleshores Jeremies estengué la mà dreta i donà a Judes una espasa d'or, tot dient-li: 16 «Té aquesta espasa santa de part de Déu; amb aquesta espasa venceràs els enemics».

17 Reconfortats amb les paraules de Judes, bones de debò, i capaces de desvetllar el coratge i de tornar virils els esperits dels joves, van decidir de no esperar gens, de llançar-se ardidament a l'ofensiva i de prendre contacte amb l'enemic; perquè corrien perill la ciutat, les coses santes i el temple. 18 Cert que temien també per les dones i els fills, com pels germans i parents, però en segon terme; en primer lloc, i més que per altra cosa, temien pel temple que havien consagrat. 19 L'angúnia que passaven els qui s'havien quedat a la ciutat no era pas poca, amb el neguit que sentien per la batalla de fora.

20 Quan tothom ja estava pendent del desenllaç futur, els enemics ja s'havien aplegat, i l'exèrcit estava en ordre de batalla, els elefants situats al punt favorable i la cavalleria col·locada a l'ala de la formació, 21 veient el Macabeu tanta multitud, amb un armament tan variat, i la fúria dels elefants, aixecà les mans al cel per adreçar la seva súplica al Senyor, que obra prodigis, amb la convicció que ningú no venç per les armes, sinó que, si li sembla bé, ell dóna la victòria als qui en són dignes. 22 La seva súplica deia: «Vós, Senyor, vau enviar el vostre àngel a Ezequies, rei de la Judea, i féu morir del campament de Senaquerib fins a cent vuitanta-cinc mil homes. 23 Senyor del cel, envieu ara també un àngel bo al davant nostre que els faci tremolar de por. 24 Que la grandesa del vostre braç deixi esglaiats els qui han vingut blasfemant, per atacar el vostre poble». Amb aquestes paraules, acabà la pregària.

  —972→  

25 Els de Nicànor avançaven al so dels corns i cantant els cants de guerra. 26 Els de Judes entraren a la batalla amb pregàries i invocacions. 27 Lluitant amb els braços i pregant Déu en el cor, abateren no menys de trenta-cinc mil contraria, plens d'alegria per la manifestació de Déu. 28 Acabada la batalla, quan ja s'escampaven alegrement, reconegueren entre els caiguts Nicànor amb la seva armadura. 29 Enmig de crits i d'un gran aldarull, lloaven el Senyor en la seva pròpia llengua. 30 Aleshores, l'home que en tota ocasió havia estat el primer a lluitar pels ciutadans en cos i ànima, que havia conservat en bé dels seus compatriotes la bona voluntat de la joventut, ordenà de tallar el cap a Nicànor, i el braç fins a l'espatlla, i de portar-ho a Jerusalem. 31 Arribat allí, convocà tots els ciutadans i els sacerdots, i ell es col·locà davant l'altar i féu venir els de la ciutadella. 32 Els mostrà el cap del malvat Nicànor i el braç que el blasfem, ple d'orgull, havia estès contra la santa casa del Totpoderós. 33 Tallà després la llengua de l'impiadós Nicànor i ordenà que la donessin a trossets als ocells, i que el seu braç tallat, paga de la seva follia, fos penjat davant el temple. 34 Aleshores tots adreçaren les seves benediccions al cel, al Senyor gloriós, dient: «Sigui beneït el qui ha preservat sense taca la seva casa». 35 Clavà el cap de Nicànor a la ciutadella, perquè fos una prova clara i patent per a tothom de l'auxili del Senyor. 36 Tots van decretar, per una decisió unànime, de no deixar passar mai aquest dia sense celebrar-lo, i de tenir per dia assenyalat el trenta del mes dotzè, que es diu Adar en llengua siríaca, un dia abans del dia anomenat de Mardoqueu»⁶³¹.

37 Així van anar els fets tocant a Nicànor. D'ençà d'aleshores, la ciutat ha estat dels hebreus; per això, jo clouré també aquí la meva narració. 38 Si la redacció de l'obra ha estat bona i encertada, és precisament el que jo volia. Si ha estat de poc valor i molt mitjana, és que   —973→   no he pogut fer més. 39 Tan dolent és beure vi sol, com beure aigua sola; però, així com el vi barrejat amb aigua és agradable i dóna una sensació de bon gust, així també allò que fa una narració agradable a les orelles dels qui escolten és la bona redacció. I amb això acabo.

1 Família i pàtria de Tobit.— 1 Llibre dels fets de Tobit, fill de Tobiel, fill d'Ananiel, fill d'Aduel, fill de Gabael, descendent d'Asiel, de la tribu de Neftalí. 2 En temps de Salmanàsar, rei dels assiris, fou emportat captiu de Tisbes, una ciutat que hi ha a la dreta de Cadés, de Neftalí, a la Galilea superior, sobre Assor, darrera mateix del camí, cap a la banda de ponent, a l'esquerra de Sefat.

Vida piadosa de Tobit.— 3 Jo, Tobit, he caminat per camins de justícia i he obrat el bé tots els dies de la meva vida; he fet nombroses caritats als meus germans, als meus connacionals que juntament amb mi van ser deportats al país dels assiris, a Nínive⁶³⁴. 4 Quan, a la meva joventut, m'estava al meu país, a la terra d'Israel, tota la tribu de Neftalí, el meu avantpassat, es va separar de la casa de David i de Jerusalem, la ciutat escollida entre totes les tribus d'Israel perquè totes hi oferissin els sacrificis. Allí fou bastit i dedicat el temple, que és l'habitació de Déu, per tots els temps i les generacions. 5 En canvi, tots els meus germans i la casa de Neftalí, el meu avantpassat, sacrificaven al vedell que Joroboam, rei d'Israel, havia fet fer a Dan, sobre les muntanyes de la Galilea.

6 Quantes vegades jo, completament sol, havia anat a Jerusalem, els dies de festa, tal com està prescrit per a   —974→   tot el poble d'Israel amb manament etern! M'enduia les primícies, els primers fruits, les primeres cries i els delmes del bestiar, la llana de la primera esquilada de les ovelles, i me n'anava a jerusalem, 7 a donar-ho als sacerdots, als fills d'Aharon, per al servei de l'altar; i el delme del blat, del vi, de l'oli, de les olives, de les figues i de tots els altres fruits, era per als fills de Leví, que servien a Jerusalem. El segon delme, el pagava amb diners, el de sis anys seguits; i cada vegada anava a gastar-los a Jerusalem. 8 El tercer delme, el donava als orfes, a les viudes i als prosèlits que s'ajuntaven als israelites; els el portava cada tres anys; i ens ho menjàvem tal com ho indica el que està manat a la Llei de Moisès i d'acord amb les prescripcions de Deborà, la dona d'Ananiel, la mare del meu pare. I és que el meu pare s'havia mort i m'havia deixat orfe.

9 Quan em vaig fer un home, em vaig casar amb una noia de la nostra tribu; i en vaig tenir un fill que vaig anomenar Tobies.

A la captivitat.— 10 Després, deportat ja al país del assiris, seguint el camí de la captivitat, vaig anar fins a Nínive. Tots els meus germans, com tots els meus connacionals, menjaven de les menges dels pagans. 11 Però jo em vaig guardar prou de menjar-ne. 12 Tot aquell temps vaig servar en el fons del meu cor el record del meu Déu; 13 i per això l'Altíssim va fer que jo caigués en gràcia a Salmanàsar i que li agradés; fins al punt que era jo qui li comprava tot allò que li calia. 14 Per això, feia viatges a la Mèdia i d'allí estant li feia les compres. Fins que es va morir. Aleshores vaig deixar a Ragues⁶³⁵ de Mèdia unes bosses amb deu talents de plata, confiats a Gabael⁶³⁶, fill del meu germà Gabrí.

Caritat de Tobit i persecucions al temps de Senaquerib.— 15 A la mort de Salmanàsar, quan va regnar el seu fill Senaquerib en lloc d'ell, els camins de la Mèdia quedaren interceptats; i ja no vaig poder anar-hi més. 16 Mentre vivia Salmanàsar, jo havia fet moltes caritats entre els germans de la meva   —975→   nacionalitat. 17 Donava el meu pa als qui passaven fam i els meus vestits als qui anaven despullats. I sempre que m'adonava d'algun mort dels meus connacionals, llençat darrera les muralles de Nínive, l'enterrava. 18 I tots els qui féu matar Senaquerib, quan va tornar escapat de la Judea, el dia del judici que li féu el rei del cel, per totes les blasfèmies que havia proferit, els vaig enterrar. I foren molts els israelites que va fer matar, per l'odi que els tenia. Jo n'amagava els cadàvers i els enterrava. 19 Fins que un dels habitants de Nínive va anar a trobar el rei i em va descobrir; li va dir que jo era qui els enterrava. I em vaig amagar. Però, quan vaig tenir la seguretat que el rei tenia notícies meves i que em buscaven per matar-me, vaig tenir por i em vaig escapar. 20 Em van prendre tot allò que posseïa, no em va quedar res que no s'ho emportessin cap al palau del rei, llevat de la meva dona, Anna, i del meu fill, Tobies.

21 Encara no havien passat quaranta dies, que els seus dos fills el van assassinar, i van fugir cap a les muntanyes d'Ararat. En lloc seu va regnar el seu fill Asarhaddon. Aquest va posar Ahicar d'Aniel, fill del meu germà, al cap de tota la comptabilitat del seu reialme, de manera que tota l'administració estava sota les seves ordres. 22 Aleshores Ahicar em va fer de bo, i vaig poder baixar a Nínive. De fet, Ahicar ja era el primer coger, el guarda-segell, comptable i administrador en temps de Senaquerib, rei dels assiris; Asarhaddon el va fer el segon en dignitat. I era fill del meu germà, era dels meus parents.

2 1 Al regnat, doncs, d'Asarhaddon, vaig tornar a casa meva; i em foren retornats la meva dona, Anna, i el meu fill, Tobies. El dia de la nostra festa de la Pentecosta, que és el dia de les set setmanes, tenia un bon dinar i em vaig asseure a taula. 2 La taula ja era parada i tenia davant meu moltes menges, quan vaig dir al meu fill Tobies: «Noi, vés, i el primer pobre que trobis dels nostres germans, captius a Nínive, que conservi en el fons del cor el record del Senyor, fes-lo entrar,   —976→   que vull que mengi junt amb mi. Cuita, fill, que t'esperaré fins que tornis». 3 Tobies va sortir a buscar algun dels nostres germans pobres. Però va tornar, dient: «Pare!» Jo li vaig dir: «Què passa, fill?» I em fa de contesta: «Pare! N'acaben d'assassinar un dels nostres; l'han llençat a la plaça, i encara és allà mateix, escanyat». 4 Em vaig alçar d'una revolada, deixant el dinar sense ni haver-lo tastat, em vaig emportar el cadàver de la plaça i el vaig guardar dins una cambra petita, fins que es pongués el sol i el pogués enterrar. 5 Quan vaig tornar a ser a casa em vaig rentar i recordo que vaig dinar amb dol al cor. 6 I em van venir a la memòria les paraules del profeta, les que va dir Amós sobre Bet-El: Canviaré les vostres festes en dol, i tots els vostres cants, en lamentacions⁶³⁷. I vaig plorar. 7 Un cop post el sol, vaig sortir, vaig obrir una fossa i el vaig enterrar.

8 Els meus veïns se me'n reien, dient: «Encara no està escarmentat. Una vegada ja el buscaven per matar-lo, per aquesta mateixa cosa, i es va haver d'escapar; i, fixeu-vos, ja torna a enterrar morts».

Tobit es torna cec.— 9 Aquella mateixa nit em vaig rentar i vaig sortir al pati de casa meva i em vaig estirar arran de la paret del pati, per dormir; tenia la cara descoberta, a causa de la calor. 10 No m'havia adonat que a la paret, sobre meu mateix, hi havia uns ocells. Els seus excrements, calents, em van venir a parar als ulls i m'hi van fer com uns tels blancs. Vaig anar a veure els metges perquè m'ho curessin. Però com més me'ls fregaven amb remeis, més s'enterbolien els ulls amb aquells tels, fins a quedar cec. Vaig passar quatre anys sense poder fer res amb els ulls. Tots els meus germans estaven afligits pel que em passava. Ahicar em va alimentar durant dos anys, fins que va marxar cap a Elimaida⁶³⁸.

11 En aquells temps, Anna, la meva dona, es va llogar en feines pròpies de dona. 12 Les enviava als qui les encarregaven, i ells li donaven la paga. El dia setè del mes va treure una peça, enllestida, del teler i la va enviar als amos; li van donar la   —977→   paga sencera i, a més, per la tela, un cabrit. 13 Quan ella va entrar on jo era, el cabrit es va posar a belar. La vaig cridar i li vaig dir: «¿D'on ha sortit aquest cabridet? No és pas robat? Torna'l als seus amos. Ja saps que no ens és permès de menjar res robat». 14 Ella em va contestar: «Me l'han donat ben donat, a més de la paga». Jo no me l'acabava de creure i li repetia que el tornés als seus amos. Per culpa d'això jo estava envermellit davant d'ella, que em replicà: «¿I on són les teves caritats? ¿On són les teves bones obres? Ja pots comptar, te les saps tu i prou!»

3 1 Amb l'ànima profundament afligida i gemegós, vaig arrencar el plor i vaig començar a pregar, gemegant: 2 «Sou just, Senyor, i totes les vostres accions són justes, i tots els vostres camins són bondat i fidelitat. Vós sou jutge del món. 3 Però ara, Senyor, recordeu-vos de mi i poseu en mi la vostra mirada; i no em castigueu pels meus mancaments, ni pel mal que, per ignorància, hem comès jo i els meus pares a la vostra presència: 4 que no hem fet cas dels vostres manaments. I ens vau lliurar a la rapinya, a la deportació i a la mort; i ens heu fet servir d'exemple, anem de boca en boca i som l'escarni de tots els pobles, enmig dels quals ens heu dispersat. 5 I ara teniu tota la raó de voler tractar-me segons els meus pecats i els dels meus pares; perquè no hem fet el que ens vau manar i no ens hem comportat fidelment a la vostra presència. 6 I ara tracteu-me com us sigui grat; disposeu que em sigui arrabassada la vida; vull ser tret d'aquest a terra, tornar-me terra. perquè m'és millor morir que viure; que m'he sentit escarnis falsos i arrossego tanta tristesa! Senyor, disposeu que sigui alliberat d'aquesta situació desesperada, que en sigui alliberat per arribar al lloc etern. No em gireu la cara, Senyor! Sí, m'és millor morir que veure la meva vida en situació tan anguniosa i sentir-me escarnit».

Sara, filla de Ragüel.— 7 Aquell mateix dia succeïa que Sara, filla de Ragüel, que vivia a Ecbatana⁶³⁹, a la Mèdia, també se sentia escarnida per una de les criades joves que   —978→   tenia el seu pare. 8 La causa era que havia estat donada a set homes, i Asmodeu⁶⁴⁰, el dimoni dolent, els havia matats abans que s'ajuntessin amb ella com és corrent de fer amb les dones. Per això, li deia la criada: «Ets tu la qui mates els teus homes. Fixa't: ja has estat donada a set homes i no t'has pogut dir dona ni tan sols d'un! 9 ¿Per què ens has de castigar a nosaltres, si els teus homes es moren? Vés-te'n amb ells, que mai del món no vegem cap fill teu ni cap filla!»

10 Aquell dia s'entristí profundament, es féu un tip de plorar i se'n va anar cap al pis de dalt de casa seva, decidida a penjar-se. Però s'ho va repensar i va dir: «Encara en farien retret al meu pare i li dirien: «Una filla única que tenies, te l'estimaves, i ella s'ha penjat de tan desgraciada!» I, a les seves velleses, faré baixar el meu pare de tristesa a la tomba. Es molt millor que no em pengi; val més que demani al Senyor la mort; així no m'hauré de sentir cap més retret en ma vida».

11 Llavors mateix, amb les mans esteses cap a la finestra, va pregar dient: «Sou beneït, Senyor misericordiós, i el vostre nom és beneït pels segles; que tots els vostres us beneeixin també eternament. 12 Ara he aixecat a vós la cara i els ulls; 13 maneu que sigui treta d'aquesta terra i no hagi de sentir-me cap més blasme. 14 Vós sabeu, Senyor, que sóc neta de qualsevol impuresa amb home, 15 i que no he embrutat el vostre nom, ni el nom del meu pare, en el país de la meva captivitat. Sóc filla única del meu pare; tampoc no té cap altre fill que li pugui ser hereu; ni cap parent pròxim, ni ningú de la família; per a qui m'hagi de reservar en matrimoni. Ja se me n'han mort set! De què em serveix de viure encara? Però, si no us sembla bé d'enviar-me la mort, Senyor, feu-vos ara càrrec de la vergonya que passo».

És escoltada la pregària de Tobit i de Sara.— 16 Aquella vegada fou escoltada la pregària de tots dos davant la majestat de Déu. 17 Fou tramés Rafael perquè els curés tots dos: per treure a Tobit els tels blancs dels ulls, per tal que pogués veure   —979→   amb els ulls la llum de Déu; i per donar Sara, la filla de Ragüel, a Tobies, fill de Tobit, per esposa, i alliberar-la d'Asmodeu, el dimoni dolent. De fet, tocava a Tobies de rebre-la, abans que tots els qui la volien. Aquell mateix moment, Tobit va tornar del pati cap a dintre casa, i Sara, la filla de Ragüel, baixava del pis de dalt.

4 Consells de Tobit al seu fill Tobies.— 1 Aquell mateix dia, Tobit es recordà del diner que havia dipositat a casa de Gabael, a Ragues de la Mèdia, 2 i va dir-se: «Mira que jo he demanat la mort! I si cridava el meu fill Tobies, i li revelava l'existència d'aquests diners, abans de morir?» 3 I el va cridar. Quan el tingué davant, li digué: «Fill meu!» Ell respongué: «¿Què hi ha, pare?» I Tobit digué: «Quan em mori, enterra'm de manera digna. I tu honra la teva mare, no l'abandonis mai de la seva vida, fes el que li sigui plaent i no li causis tristesa per cap motiu. 4 Pensa, fill, els molts perills que han vist les seves entranyes per tu. I quan es mori, enterra-la al meu costat, a la mateixa tomba. 5 Tota la teva vida, fill, recorda't del Senyor, i no vulguis pecar ni violar els seus manaments. Fes bones obres tota la teva vida i no vagis pels camins de la injustícia. 6 Perquè, si obres rectament, reeixiràs en tot allò que facis, com tots els qui obren rectament.

7 Dóna almoina dels béns que tinguis. No apartis la vista de cap pobre i el Senyor, tampoc no apartarà la seva vista de tu. 8 Fill, fes almoina segons el que tinguis: si tens molt, dóna més; si tens poc, dóna menys. Però no tinguis mai por, fill, de fer almoina. 9 És un bon tresor que et guardes per al moment de la necessitat. 10 Perquè l'almoina allibera de la mort i priva d'entrar a les tenebres. 11 Perquè l'almoina és un do noble, per a tots aquells qui la fan a la presència de l'Altíssim.

12 Guarda't de tota fornicació, fill, i pren una dona del llinatge dels teus pares. No prenguis cap dona estrangera, que no sigui de la tribu dels teus pares; perquè nosaltres som fills de profetes. Recorda't de Noè, d'Abraham,   —980→   d'Isaac i de Jacob, els nostres pares del començament. Recorda't bé, fill, que tots prengueren muller dins el seu llinatge, i han estat beneïts en els seus fills, i la seva descendència posseirà la terra en herència. 13 Tu també, fill, aprecia els teus germans, i no tractis amb cor superb les filles dels fills del teu poble, fins a no prendre'n cap per muller. Perquè la supèrbia vol dir gran inseguretat i ruïna; i la deixadesa, pèrdua i misèria. La deixadesa és mare de la fam.

14 Que el jornal dels qui treballen per a tu no faci nit a casa teva; sinó dóna'l de seguida. La teva recompensa tampoc no et serà escatimada, si serveixes Déu de veritat. Tingues compte, fill, en totes les teves accions, i mostra't ben criat en tota la teva conducta. 15 Allò que no t'agrada a tu, no ho facis a ningú. No beguis vi fins a l'embriaguesa, que l'embriaguesa no faci mai camí amb tu.

16 Reparteix el teu pa amb els qui tenen fam i cobreix amb els teus vestits els qui van despullats. De tot allò que tinguis en abundor, fes-ne almoina; i, en fer almoina, no tinguis una mirada de recança. 17 Curulla de pa i de vi la tomba dels justos, però no en donis als dolents.

18 Busca el consell de tota persona assenyada, i no menyspreïs mai un consell útil. 19 Beneeix Déu en tota ocasió i demana-li que els passos que fas siguin encertats, que les teves senderes i els teus propòsits arribin feliçment a terme. Perquè, d'encert, no tots els pobles en frueixen, sinó que és el mateix Senyor qui dóna tot el bé i aixeca o abat, com ell vol. Per això, doncs, fill meu, recorda't dels meus manaments i fes que mai no s'esborrin del teu cor.

20 I ara, fill, et vull manifestar que vaig dipositar deu talents de plata a casa de Gabael, fill de Gabrí, a Ragues de la Mèdia. 21 No tinguis por, fill, que ens hàgim tornat pobres. Posseeixes molts béns, si tems Déu i fuges de tot pecat i obres el bé davant el Senyor, el teu Déu».

5 Tobies és enviat a la Mèdia.— 1 Aleshores Tobies va contestar així al seu pare Tobit: «Tot el que m'acabes de manar,   —981→   ho faré. 2 Però ¿com podré recollir el diner de Gabael, si ni ell em coneix a mi, ni jo el conec a ell? ¿Quin senyal li donaré perquè em reconegui, em cregui i em doni els diners? Ni tampoc no sé per quins camins s'hi va, a la Mèdia». 3 Aleshores Tobit va respondre al seu fill Tobies: «Vam firmar tots dos una escriptura; en vaig fer dos trossos, un per a cadascun. L'un me'l vaig emportar, i l'altre, el vaig posar junt amb els diners. Fixa't, fa ja vint anys que vaig dipositar aquests diners! Per això, ara, fill, busca't un home fiat, que t'acompanyi; li donarem la paga de tot el temps, fins que tornis. I que Gabael et doni aquests diners».

Tobies troba un guia: l'àngel Rafael.— 4 Tobies va sortir, doncs, a buscar un home que l'acompanyés a la Mèdia, que sapigués el camí. Tot just sortit, es va trobar davant d'ell l'àngel Rafael, dret; però no ho va conèixer, que era un àngel de Déu. 5 I li va dir: «¿D'on ets, company?» Ell li féu: «Sóc un israelita, un germà teu, que he vingut aquí a treballar». I li va dir: «¿Saps el camí per anar a la Mèdia?» 6 Li contestà: «Sí, hi he anat moltes vegades i conec pam a pam tots els camins. Les vegades que he anat a la Mèdia i he posat a casa del nostre germà Gabael, que viu a Ragues de la Mèdia! Hi ha dos dies comptats de camí, d'Ecbatana a Ragues: Ragues està a la muntanya, Ecbatana, en canvi, al mig de la plana». 7 I li digué: «Espera'm, minyó, mentre entro a dir-ho al meu pare. Em cal que vinguis amb mi; et donaré la teva paga». 8 Li féu «Està bé, t'espero; però no t'entretinguis». 9 Tobies va entrar i ho explicà al seu pare Tobit: «Ja he trobat un dels nostres germans, un israelita». Ell li va dir: «Fes-me'l venir, que vull assegurar-me de quin llinatge és i de quina tribu; i si se li pot confiar d'acompanyar-te, fill». 10 Tobies va sortir, el va cridar i li digué: «El meu pare et crida». Hi van entrar, i Tobit fou el primer de saludar. L'altre li féu: «Et desitjo que siguis molt feliç». Tobit va contestar-li: «¿Com vols que sigui feliç encara? ¿No veus que sóc un home que no em puc valer dels ulls? No   —982→   veig la llum del cel, sinó que visc a les fosques, com els morts, que ja no veuen la llum. Bo i vivent, estic entre els morts; sento la veu dels homes, però no els veig». Ell li digué: «Tingues confiança; Déu pensa guarir-te aviat; confia». Aleshores Tobit li digué: «El meu fill Tobies vol anar a la Mèdia. Si podies anar amb ell i conduir-lo! Et donaré la paga que et correspongui, germà». Ell li digué: «Sí, que hi puc anar. Els camins, els sé tots. Hi he anat moltes vegades, a la Mèdia; n'he travessat totes les planes i en conec totes les muntanyes i totes les sendes». 11 Tobit li va dir: «Germà, ¿de quin llinatge ets i de quina tribu? Explica-m'ho, germà». 12 L'altre digué: «De què et servirà saber la meva tribu?» Tobit li digué: «Vull saber del cert de qui ets fill, germà, i com et dius». 13 Aleshores li va dir: «Jo sóc Azaries, fill del gran Ananies, un dels teus germans»⁶⁴¹. 14 Tobit li digué: «Sigues benvingut, germà, i estigues bo. I no te m'enfadis, germà, si he volgut saber la veritat sobre el teu llinatge. Casualment ets un germà nostre i d'un llinatge bo i distingit. Els he coneguts, Ananies i Natan, els dos fills de Semeïes, el gran. Tots dos havien vingut amb mi a Jerusalem i havíem adorat junts allí; no s'havien deixat desviar, ells! Quins bons homes, els teus germans! Has sortit d'un bon tronc, fill! Sigues benvingut!» 15 I encara li digué: «La paga que et donaré serà d'un dracma⁶⁴² per dia; pel que fa a la vida, et tractaré com al meu fill. 16 Sí, vés amb el meu fill i encara t'hi afegiré, a la paga». 17 Ell digué: «Hi aniré; i no tinguis por, sortirem amb salut i tornarem a casa teva amb salut, perquè el camí és segur». Ell li digué: «Que Déu et beneeixi, germà». Aleshores va cridar el seu fill i li va dir: «Fill meu, prepara totes les coses per al viatge i vés-te'n amb el teu germà. I que el Déu del cel us conservi amb salut allà i us torni a deixar a casa sans i bons, i que el seu àngel us acompanyi amb la seva protecció, fill». Quan va sortir per emprendre el camí, va besar el seu pare i la seva mare, i Tobit li va dir: «Estigueu bons».

18 La seva mare es va quedar plorant i deia a Tobit:   —983→   «Per què l'has hagut de fer marxar, el meu fill! Ell que és el bastó de la nostra mà, i no es movia de la nostra presència. 19 Tant de bo aquest diner no s'afegeixi al nostre diner, sinó que sigui rescat del nostre fill! 20 Ja en teníem prou de viure com el Senyor ens havia donat de viure». 21 Ell li contestà: «No t'hi encaparris; el nostre fill ha marxat de casa amb salut i tornarà amb salut; i els teus ulls el veuran, el dia que torni sa. 22 No t'hi encaparris i no tinguis por per ells, germana. ¿No veus que un àngel bo l'acompanyarà, tindrà un viatge feliç i tornarà amb salut?» 23 Aleshores va parar de plorar.

6 Aventura amb un peix. 1 El noi, doncs, emprengué el camí, junt amb l'àngel; el gos sortí amb ells i els va seguir. Es van posar a caminar tots dos i, quan la primera nit els va caure sobre, van acampar a la vora del riu Tigris. 2 El noi va posar-se de peus al riu Tigris, per esbaldir-se'ls, quan un peix gros féu un salt de l'aigua i se'l volia menjar; el noi es va posar a cridar, 3 i l'àngel li digué: «Agafa'l, i a veure si el domines. El noi se'l va fer seu i el va treure a terra. 4 L'àngel li digué aleshores: «Obre'l i treu-li el fel, el cor i el fetge, i guarda-t'ho; la moca, llença-la. El fel, el cor i el fetge del peix són bons per a remei». 5 El noi va obrir el peix i li va treure el fel, el cor i el fetge; en va coure un tros i se'l va menjar; l'altra part la va salar i la va guardar.

Virtuts curatives del cor, el fetge i el fel del peix.— 6 Caminaren plegats, fins que van ser prop de la Mèdia. 7 Aleshores el noi va preguntar a l'àngel: «Germà Azaries, ¿què curen el cor, el fetge del peix i el fel?» 8 Aquest li contestà: «Crema el cor i el fetge del peix⁶⁴³, i que fumin davant de l'home o de la dona que estiguin presos per un dimoni o un esperit impur, i en fugirà tota possessió; i no tinguis por que s'hi quedi mai més. 9 el fel, si hi fregues els ulls d'algú que hi tingui formats uns tels blanquinosos, i bufes sobre els tels, es posa bo».

  —984→  

Proposta de matrimoni amb Sara.— 10 Quan foren a la Mèdia i s'acostaven ja a Ecbatana, 11 Rafael digué al noi: «Germà Tobies». Aquest contestà: «Mana'm». I li digué: «Aquesta nit, l'haurem de passar a casa de Ragüel; ja saps que és parent teu i té una filla que es diu Sara. 12 No té cap més fill ni filla, llevat de Sara. Tu ets el seu parent més pròxim, amb dret de posseir-la abans que cap altre home. I és de justícia que tu siguis també l'hereu de tot allò que té el seu pare. La noia és assenyada, animosa i extraordinàriament bella, i el seu pare se l'estima». 13 I afegí: «A dreta llei et toca a tu. Escolta'm, germà: aquesta nit jo parlaré de la noia al seu pare, perquè la puguis rebre com a promesa. I quan tornarem de Ragues, farem les notes. Sé que Ragüel no pot fer res per impedir que la prenguis, ni la pot prometre a cap altre; segons amenaça el llibre de Moisès, es faria reu de mort⁶⁴⁴, perquè sap que et toca a tu de retire la seva filla, abans que a cap altre home. Ara, germà, creu-me: aquesta nit en parlarem i et donaran la noia per promesa. Quan tornem de Ragues ja la prendrem i ens l'emportarem cap a casa teva». 14 Aleshores Tobies va contestar a Rafael: «Germà Azaries, he sentit dir que ja ha estat donada a set homes, i que van morir a la cambra nupcial, a la nit, en anar-se-li a acostar; van morir l'un darrera l'altre. He sentit dir que un dimoni els mata. 15 Ara jo tinc por —ella rai, no li fa cap mal, perquè l'estima⁶⁴⁵; però, si algú intenta d'acostar-se-li, el mata; el meu pare només em té a mi—; tinc por, doncs, que, si moro, faré davallar el meu pare i la meva mare al sepulcre, plens de pena per mi; i no tenen cap més fill que els pugui enterrar». 16 L'àngel li diu: «¿Ja no et recordes dels manaments del teu pare? Ell et té manat que prenguis muller d'entre la teva família. Creu-me, germà: no pensis més en aquest dimoni i pren-la. Jo sé que aquesta nit et serà donada per muller. 17 Això sí, quan entris a la cambra nupcial, agafa un tros del fetge del peix i el cor i posa-ho sobre les brases de l'encens; el dimoni n'olorarà la fortor i fugirà; i no tinguis por que es presenti   —985→   mai més al seu costat. 18 I quan vagis a unir-te-li, aixequeu-vos primer tots dos i pregueu i supliqueu al Senyor del cel que vingui sobre vosaltres la seva bondat i la seva salvació⁶⁴⁶. I no temis: de tota l'eternitat que la tens assenyalada. Tu seràs la seva salvació, et seguirà i estic segur que en tindràs fills, que seran per a tu com germans. No en parlem més». 19 Quan Tobies va sentir les paraules de Rafael i va saber que es tractava d'una germana seva, de la mateixa família del seu pare, se'n va enamorar bojament i en quedà corprès.

7 Tobies a casa de Ragüel.— 1 Quan van entrar a Ecbatana, li va dir: «Germà Azaries, porta'm de dret a casa de Ragüel». I el va portar a casa de Ragüel. El van trobar assegut vora la porta del pati; foren els primers a saludar. Ell els digué: «Us saludo, germans: sigueu benvinguts i estigueu bons». I els va fer entrar a casa seva. 2 I va dir a Edna, la seva dona: «Quina retirada al meu germà Tobit, aquest noiet!» 3 Aleshores Edna els va preguntar: «¿D'on sou, germans?» Li van dir: «Som dels fills de Neftalí, captius a Nínive». 4 Els preguntà: «¿Coneixeu el nostre germà Tobit?» Li foren: Sí, que el coneixem». 5 I els digué: «Està bo?» Li contestaren: «Viu i està bo». I Tobies afegí: «És el meu pare».

Ragüel es va aixecar d'un salt i es posà a besar-lo, entre sanglots i exclamacions. I li digué: «Sigues beneït, fill meu, nascut d'un pare bo i honrat. Però, quina desgràcia més terrible que un home bo i tan caritatiu s'hagi tornat cec!» I llançant-se al coll de Tobies, el seu germà, es posà a plorar.

7 Edna, la seva dona, també plorava; i Sara, la filla d'ells dos, va plorar igualment. 8 Després va sacrificar un anyell de la ramada i els acollí amb el cor obert.

Tobies demana Sara per esposa.— 9 Quan es van haver banyat i, fetes les ablucions, s'havien posat a taula per menjar, Tobies digué a Rafael: «Germà Azaries, digues a Ragüel que em doni Sara, la meva germana». 10 Ragüel, que ho va sentir, féu al jove: «Menja i   —986→   beu i passa aquesta nit feliç. Al capdavall, germà, fora de tu no hi ha cap home a qui correspongui de prendre la meva filla Sara. Ni jo mateix no tinc el poder de donar-la a cap altre home, fora de tu, perquè tu ets el meu parent més pròxim. Ara que, tanmateix, ja et puc dir la veritat, fill. 11 Ja l'he donada a set homes, familiars postres; i tots van morir la mateixa nit, quan intentaven d'acostar-se-li. Per això, ara, fill, menja i beu; que el Senyor ja decidirà què us convé». 12 Però Tobies va dir: «Estigues ben segur que no tastaré res de tot això, ni beuré gota mentre no m'arreglis aquest afer». Ragüel li digué: «Ara mateix! T'és donada d'acord amb la prescripció del llibre de Moisès; al cel està determinat que et sigui donada. Pren la teva germana. D'ara endavant tu ets el seu germà i ella la teva germana. T'és donada des d'avui i per sempre. I que el Senyor del cel us faci passar feliçment aquesta nit i faci davallar sobre vosaltres misericòrdia i pau».

Casament de Tobies i Sara.— 13 Aleshores Ragüel va cridar la seva filla Sara; quan la tingué davant, la va agafar per la mà i la lliurà a Tobies, dient: «Pren la muller que t'és donada segons la llei i la prescripció escrita al llibre de Moisès. Té, pren-la a casa del teu pare en bona hora. I que el Déu del cel obri davant vostre un camí de pau». 14 I va cridar la mare d'ella i li digué que portés un full; i hi escriví el document que atestava la connivència i com la hi donava per esposa, segons el que determina la llei de Moisès, i el va segellar. Acabat, començaren a menjar i beure.

15 Ragüel va cridar després la seva dona Edna i li digué: «Germana, prepara la segona cambra i acompanya-hi la noia». 16 Ella hi va anar i féu el llit, tal com li havia manat; i hi va fer entrar la noia, plorant per ella. I li digué, eixugant-se les llàgrimes: «Tingues confiança, filla; que el Senyor del cel et doni joia, en lloc de la tristesa que passes. Tingues confiança, filla». I sortí fora.

8 El fum del fetge i del cor del peix allunya el dimoni.— 1 Quan van haver   —987→   acabat de menjar i beure, decidiren d'anar a dormir. Van acompanyar el jove fins a la cambra i l'hi van introduir. 2 Aleshores Tobies es recordà de les paraules de Rafael: va treure el fetge i el cor del peix de la bossa que portava i els va posar sobre les brases de l'encens. 3 La fortor del peix va barrar el pas al dimoni, que va fugir corrents, cap a la banda de l'alt Egipte. Rafael hi va anar, el va lligar de mans i peus i l'amarrà allí mateix. 4 Tothom va sortir de la cambra i tancaren la porta.

Pregària dels nous esposos.— Tobies aleshores es va alçar del llit i digué a Sara: «Aixeca't, germana; preguem i supliquem al postre Senyor que ens tingui compassió i ens salvi». 5 Es van alçar i van començar a pregar i a suplicar que els salvés. I començà dient:

	Sou beneït, Déu dels nostres pares,
	i és beneït el vostre nom
	per tots els segles i totes les generacions.
	Que us beneeixin els cels
	i tota la vostra creació
	per tots els segles.
	6 Vós creàreu Adam
	i li féreu Heva, la seva muller,
	que l'ajudés i el confortés.
	I d'ells dos sortí la raça dels homes.
	Sou vós qui diguéreu:
	«No està bé que l'home estigui sol:
	fem-li un auxili, semblant a ell»647.
	Jo, doncs, ara, rebo aquesta germana meva
	no per motius impurs,
	sinó tal com ha de ser.
	Vulgueu tenir-nos compassió,
	i que puguem arribar plegats a la vellesa».

8 I deien l'un i l'altre: «Amén, amén». 9 I aquella nit dormiren.

Ansietat de Ragüel.— 10 Ragüel, però, es va llevar, va cridar els seus criats i sortí amb ells a cavar una fossa. Perquè deia: «Si de cas moria, que no siguem ni riota ni escarni». 11 Quan tingueren la fossa enllestida, Ragüel va entrar a la casa, cridà la seva dona 12 i li va dir: «Envia una de les criades, que entri a la cambra i miri si viu; si és mort, que el puguem enterrar, de manera que ningú no ho sàpiga». 13 Hi van enviar una criada, encengueren   —988→   el llantió, van obrir la porta, va entrar i els trobà al llit, dormint plegats. 14 La criada va sortir i els ho anuncià: «Viu, no ha passat res de mal».

Acció de gràcies.— 15 Aleshores Ragüel beneí el Déu del cel i digué:

	«Sou beneït, Déu,
	amb ton benedicció pura i santa;
	que us beneeixin tots els vostres sants
	i totes les vostres criatures
	per tots els segles.
	16 I sou beneït perquè m'heu omplert de joia,
	i no ha passat el que em temia;
	sinó que ens heu tractat
	segons la vostra gran bonesa.
	17 I sou beneït perquè heu tingut compassió
	d'aquests dos fills únics.
	Sigueu-los compassiu, Senyor, salveu-los;
	i que acabin la seva vida
	amb joia i amb la vostra gràcia».

Banquet nupcial i festes de noces.— 18 De seguida va manar als seus criats que omplissin la fossa abans que es fes de dia. 19 Va manar també a la seva dona, que fes molts pans. Després va anar a la cleda i en va portar dues vedelles i quatre moltons. I manà que els sacrifiquessin. I van començar els preparatius. 20 Va cridar també Tobies i li digué amb jurament: «Fes-te el càrrec de no moure't d'aquí durant quinze dies; t'estaràs aquí, menjant i bevent amb mi, i alegraràs l'ànima adolorida de la meva filla. 21 De tot el que em pertany, pren-ne la meitat, i vés amb bona salut cap a casa del teu pare. L'altre meitat, quan mori jo i la meva dona, és teva. Confia, fill, jo sóc el teu pare i Edna, la teva mare. Nosaltres estem amb tu i la teva germana des d'ara per sempre. Confia, fill».

9 Rafael va a Ragues, a casa de Gabael.— 1 Aleshores Tobies va cridar Rafael i li digué: 2 «Germà Azaries, pren quatre criats i dos camells i arriba't a Ragues. Vas a casa de Gabael, li dónes l'escriptura i t'emportes els diners; i fes-lo venir amb tu a les noces. 3-4 Prou saps tu com deu estar comptant els dies, el   —989→   meu pare, i només que em retardi un sol dia, li causaré una gran pena. Ja veus, d'altra banda, quin jurament ha fet Ragüel; i no puc pas traspassar-lo, el seu jurament».

5 Rafael, doncs, partí cap a Ragues de la Mèdia, amb els quatre criats i els dos camells, i va posar a casa de Gabael. Li donà la seva escriptura i li féu saber que Tobies, el fill de Tobit, havia pres muller i el convidava a les noces. Gabael es va aixecar, li comptà els saquets segellats, i els hi va donar. 6 Tots dos van matinejar i anaren a les notes. Quan entraren a casa de Ragüel, van trobar Tobies a taula; s'avançà cap a ell, el saludà i, plorant, el beneí i li digué: «Quin bon minyó, fill d'un baró excel·lent, home just i caritatiu! Que el Senyor t'ompli de la benedicció del cel, a tu, a la teva dona, al pare i a la mare de la teva dona. Que Déu sigui beneït, perquè he vist el meu parent Tobit, perquè ets ell mateix!»

10 Ansietat dels pares de Tobies.— 1 De dia en dia, Tobit calculava amb quantes jornades faria l'anada i amb quantes la tornada. I quan van haver passat els dies, i el seu fill no es presentava, 2 digué: «Mentre no l'hagin fet quedar allí. O, qui sap si Gabael és mort i ningú no li dóna els diners». 3 I començà a entristir-se. 4 Anna, la seva dona, deia: «El meu fill s'ha mort, ja no està entre els vius». I va començar a plorar i a lamentar-se del seu fill, i a dir: 5 «Pobra de mi! Fill, per què et vaig deixar marxar, llum dels meus ulls!» 6 I Tobit li deia: «Calla, no t'hi amoïnis, germana: està bo. Més aviat és que els ha sortit un entrebanc per allà. L'home que va marxar amb ell bé era de confiança i un dels nostres germans. No passis ànsia per ell, germana, que ja compareixerà».

I ella li deia: «No em diguis res i no m'enganyis. El meu fill s'ha mort». I cada dia se n'anava corrents a guaitar el camí per on havia marxat el seu fill; i no feia cas de ningú. I quan es ponia el sol, entrava a casa i es passava tota la nit lamentant-se i plorant. I no dormia gens.

8 Quan van haver passat els quinze dies de les notes, els que Ragüel havia jurat que   —990→   dedicaria a la seva filla, Tobies el va anar a trobar i li digué: «Deixeu-me marxar; estic segur que el meu pare i la meva mare es pensen que ja no em veuran més. Per això, us demano, pare, que em deixeu marxar, i aniré a trobar el meu pare. Ja us vaig dir com estava quan el vaig deixar». 9 Ragüel li digué: «Queda't, fill, queda't amb mi. Mira, puc enviar uns missatgers a Tobit, el teu pare, i li explicaran com estàs». Li respongué: «De cap manera; us demano que em deixeu marxar d'aquí i anar cap al meu pare».

Comiat i benediccions.— 10 Aleshores Ragüel li va donar la seva muller Sara, i la meitat de tots els seus béns esclaus i esclaves, bous i ovelles, ases i camells, roba, diners i mobles. 11 I els va acomiadar en bona salut; va abrasar Tobies i li digué: «Estigues bo, fill, i bon viatge! Que el Senyor del cel us doni un viatge feliç, a tu i a la teva muller Sara, i que abans de morir pugui veure els vostres fills». 12 Abraçà Sara, la seva filla, la besà i li digué: «Vés a casa del teu sogre; pensa que d'ara en davant són ells els teus pares, tant com els qui t'infantaren. Vés en pau, filla; que, mentre visqui, sempre pugui sentir parlar bé de tu».

13 També Edna digué a Tobies: «Fill i germà estimat, que el Senyor et torni un altre cop aquí i jo pugui veure en vida meva, abans de morir-me, els vostres fills, teus i de la meva filla Sara, per alegrar-me a la presència del Senyor. Et confio la meva filla com en custòdia; no li donis mal viure cap dia de la teva vida. Fill, vés en pau. D'ara endavant sóc la teva mare, i Sara, la teva germana. I que tots els dies de la nostra vida siguem feliços tots plegats». Els va besar tots dos i els acomiadà, desitjant-los que estiguessin bons.

14 Tobies, doncs, va sortir de casa de Ragüel en bona salut, content i beneint el Senyor del cel i la terra, rei de totes les coses, perquè havia fet tan feliç el seu viatge. I beneí Ragüel i Edna dient: «Que em faci el Senyor la gràcia d'honrar-vos tots els dies de la meva vida».

11 Arriben a Nínive.— 1 Quan van ser prop de Caserín, que està davant   —991→   mateix de Nínive, digué Rafael: 2 «Ja saps en quin estat vam deixar el teu pare. 3 Avancem-nos a la teva dona i podrem preparar la casa, mentre van venint». 4 Tots dos van posar-se a caminar plegats. I li digué: «Tingues el fel a mà». El gos se'ls ajuntà darrera.

5 Anna s'estava asseguda amb els ulls posats al camí del seu fill, 6 i es va adonar que venia i digué al pare: «Mira, el teu fill està venint i l'home que va marxar amb ell també». 7 Rafael digué a Tobies, abans que arribés prop del seu pare: «Sé del cert que els seus ulls s'obriran. 8 Escampa-hi damunt el fel del peix; el remei es menjarà el tel blanc i l'hi farà saltar dels ulls; i el teu pare recobrarà la vista i veurà la llum».

Guarició de Tobit.— 9 Anna es posà a córrer, va llançar-se al coll del seu fill i li digué: «Ja t'he vist, fill meu: ara ja em puc morir». I va esclatar en plors. 10 Tobit també es va alçar i, ensopegant d'una banda a l'altra, arribà a sortir a la porta del pati. 11 Tobies va córrer cap a ell, duent sempre el fel a la mà; li bufà els ulls, el va agafar i li digué: «Tingueu confiança, pare». I li posà el remei a sobre, i li va provocar coïssor. 12 I amb totes dues mans va fregar els llagrimers. 13 Aleshores va veure el seu fill, caigué al seu coll i li digué plorant: «Et veig, fill, llum dels meus ulls». 14 I afegí: «Sigueu beneït, o Déu, i que sigui beneït el seu gran nom, i tots els seus àngels siguin beneïts pels segles. Perquè ell m'ha flagel·lat, però s'ha apiadat de mi una altra vegada, i veig el meu fill Tobies».

15 Llavors Tobies va sortir, content, que no tenia prou boca per a lloar Déu. I va explicar al seu pare Tobit com havia estat de feliç el seu viatge; que portava els diners, i que havia pres per muller Sara, la filla de Ragüel; que la duia amb ell, que era prop de la porta de Nínive.

16 Aleshores Tobit s'encaminà cap a la porta de Nínive, a l'encontre de l'esposa, content i lloant Déu. I quan els de Nínive el veieren caminar i travessar els carrers amb pas natural i segur, i sense que ningú li donés la mà, se n'admiraren.

  —992→  

Llavors Tobit declarà davant d'ells que Déu se n'havia compadit i li havia obert els ulls. 17 I quan fou davant de Sara, l'esposa del seu fill Tobies, la beneí i li digué: «Estigues bona, filla, entra; beneït el teu Déu, que t'ha conduït a casa nostra, filla. I beneït el teu pare, i beneït Tobies, el meu fill, i beneïda tu, filla. Estigues bona; entra a casa teva amb benedicció i amb joia; entra, filla». 18 Aquell dia tots els jueus que vivien a Nínive s'ompliren d'alegria. 19 Ahicar i Nadab, els parents de Tobit, l'anaren a veure, plens de joia. Les noces se celebraren amb joia durant set dies, i li foren oferts molts presents.

12 Revelació de Rafael.— 1 Quan s'acabaren les noces, Tobit va cridar el seu fill Tobies i li digué: «Preocupa't, fill, de donar la paga a l'home que t'ha acompanyat; cal que li donis més del que vam quedar». 2 I aquest li digué: «Pare, ¿quina paga us sembla que li doni? No hi perdo res, encara que li doni la meitat dels meus béns, dels que ell m'ha ajudat a portar. 3 M'ha acompanyat amb bona salut, ha curat la meva dona, m'ha ajudat a portar els diners i us ha curat a vós. ¿Quina altra paga us sembla que li podria donar?» 4 Tobit li respongué: «És just, fill, que prengui la meitat de tot es les coses que heu portat junts». 5 Aleshores el van cridar i li digueren: «Pren la meitat de tot el que has portat: és la teva paga. Vés i estigues bo».

6 Aleshores ell els va cridar tots dos a part i els digué: «Beneïu el Senyor i manifesteu-li el vostre agraïment; honreu-lo i regracieu-lo davant de tots els vivents pels favors que us ha fet, per tal que beneeixin i lloïn el seu nom. Descobriu a tots els homes les obres de Déu, a honor d'ell, i no dubteu gens de proclamar el vostre agraïment. 7 Està bé de mantenir ocult el secret del rei, però és cosa digna de descobrir i proclamar les obres de Déu. Feu el bé, i no us vindrà cap mal. 8 Bona cosa és la pregària amb dejuni; la beneficència, però, les sobrepassa. És millor de posseir poc amb justícia que riqueses amb maldat. Val mes fer almoina que arraconar or.   —993→   9 L'almoina salva de la mort i neteja de qualsevol pecat. Els qui fan almoina seran sadollats de vida. 10 Els qui cometen pecat i obren malament són enemics de les pròpies ànimes. 11 Us vull mostrar tota la veritat i no us n'amagaré ni un sol mot. Ja us he fet veure i us he dit que està bé de mantenir ocult el secret del rei, però que és cosa digna de revelar les obres glorioses de Déu. 12 Doncs, bé: quan tu i Sara pregàveu, jo acompanyava el record de la vostra pregària a la presència de la majestat del Senyor. I quan enterraves els morts, igual. 13 I aquell cop que no t'hi vas mirar gens a aixecar-te de taula i deixar el dinar per sortir a enterrar el mort, aleshores vaig ser enviat per posar-te a prova. 14 I a la vegada m'envià Déu per guarir-te a tu i la teva jove, Sara. 15 Jo sóc Rafael, un dels set àngels que s'estan i entren a la presència de la majestat del Senyor».

16 Tots dos en restaren esbalaïts i es van prosternar fins a terra, plens de por. 17 Ell els digué: «No tingueu por, la pau sigui amb vosaltres. Beneïu Déu per sempre. 18 Jo, quan m'estava amb vosaltres, no m'hi estava per gust propi, sinó per voluntat de Déu. A ell heu de beneir tots els dies, a ell heu de lloar. 19 Ja ho vèieu que jo no menjava res; teníeu davant una visió.

20 Doncs, ara beneïu aquí a la terra el Senyor i manifesteu a Déu el vostre agraïment. Mireu, jo me'n vaig amunt, cap al qui m'envià. Escriviu totes aquestes coses que us han passat». I se n'anà amunt. 21 Aleshores s'alçaren, però ja no el pogueren veure. 22 I es quedaren beneint i lloant Déu i proclamant el seu agraïment per aquestes grans obres seves fins a arribar a aparèixer-se'ls un àngel de Déu!

13 Càntic de lloança.— 1 Tobit va escriure amb joia una oració i exclamà:

	2 «Beneït sigui Déu, vivent per sempre,
	per tots els segles dura el seu regne.
	Perquè castiga, i es compadeix;
	fa baixar al país dels morts, sota la terra,
	ell mateix fa sortir de la gran perdició,
	i no hi ha res que es pugui   —994→   escapar de la seva mà.
	3 Fills d'Israel, proclamen-lo davant dels pagans,
	ja que us ha escampat enmig d'ells;
	4 anuncien allí la seva magnanimitat,
	lloeu-lo davant de tots els qui viuen,
	pel que és: el nostre Senyor i el nostre Déu,
	el nostre pare, Déu per sempre.
	5 Us castiga pels vostres mancaments,
	però sentirà compassió de tots vosaltres,
	i us aplegarà de tots els pobles
	entre els quals us ha escampat.
	6 Quan vosaltres us convertireu a ell de tot cor,
	disposats amb tota la vostra ànima a obrar sincerament davant d'ell,
	llavors ell també es girarà cap a vosaltres;
	i no tingueu por que us torni a amagar més la seva cara.
	7 Mireu ara el que ha fet per vosaltres,
	proclamen-li el vostre agraïment a ple pulmó.
	Beneïu el Déu que fa justícia, lloeu el rei dels segles.
	8 Jo el lloo a la terra del meu exili,
	manifesto la seva força i la seva majestat
	davant un poble pecador.
	Convertiu-vos, pecadors, obren la justícia a la seva presència.
	Qui sap si voldrà tractar-vos amb misericòrdia!
	9 Amb tota l'ànima vull exaltar el rei del cel,
	i la meva ànima s'alegrarà tots els dies de la meva vida.
	10 Lloeu el Senyor tots els seus elegits;
	que tothom lloï la seva grandesa,
	celebren festes de joia glorifiquen-lo.
	11 Jerusalem, ciutat santa:
	ell t'ha castigat per les obres de les teves mans.
	Doneu gràcies al Senyor dignament
	i lloeu el Rei dels segles,
	perquè tinguem la joia que en tu sigui reconstruït el seu temple,
	12 i que tots els captius s'alegrin en tu, Jerusalem,
	i en tu trobin contentament tots els desgraciats per totes les generacions.
	13 Una llum esclatant il·luminarà tots els països de la terra.
—995→
	Molts pobles vindran a tu de lluny;
	els qui habiten els punts extrems de la terra
	vindran vers el nom del Senyor Déu,
	amb les mans plenes de regals per al Rei del cel.
	Generacions i generacions s'ompliran de joia en tu
	i proclamaran el nom de la ciutat escollida per tots els segles.
	14 Maleïts tots els qui diguin contra tu paraules dures,
	maleïts seran tots els qui intentin destruir-te,
	derrocar les teves muralles, tirar a terra les teves torres,
	calar foc a les teves cases.
	I seran beneïts pels segles els qui et reconstruiran.
	15 Aleshores, exultaràs i t'alegraràs dels fills dels justos,
	perquè tots s'aplegaran aquí per beneir el Senyor dels segles.
	Feliços els qui t'estimin i els qui s'alegrin de la teva prosperitat.
	16 Feliços tots els homes que s'hauran entristit per tu,
	en veure els teus càstigs,
	perquè s'alegraran de tu,
	quan vegin la teva gran alegria per sempre.
	Ànima meva, beneeix el Senyor, el gran rei.
	17 Perquè Jerusalem serà reconstruïda,
	serà la seva estança per sempre més.
	Seré feliç, si el que queda de la meva descendència
	pot veure la teva glòria
	i pot proclamar el Rei del cel.
	Aleshores les portes de Jerusalem seran fetes de safir i maragdes,
	i totes les seves muralles, de pedres precioses.
	Les torres de Jerusalem seran fetes d'or,
	i les seves barbacanes, d'or brunyit.
	Els carrers de Jerusalem seran empedrats amb robins i pedres de Sufir,
	18 i les portes de Jerusalem entonaran cants d'alegria.
	I totes les seves cases diran:
	Al·leluia, beneït el Déu d'Israel.
	19 Ja que en tu beneiran el sant nom per sempre».

14 Mort de Tobit.— 1 I Tobit acabà les paraules de la seva acció de gràcies. 2 Morí en pau, que tenia cent dotze anys, i fou   —996→   enterrat honrosament a Nínive. Tenia seixanta-dos anys quan quedà desvalgut de la vista. I després de tornar a veure-hi menà una vida bona i féu moltes almoines. I encara beneí Déu més que abans i en proclamà la magnificència.

3 Quan s'anava a morir, va cridar el seu fill Tobies i li va encarregar: «Fill, emporta't els teus fills 4 i marxa cap a la Mèdia, perquè tinc fe en les paraules de Déu sobre Nínive; tot serà veritat, caurà sobre Assur. Totes les coses que han dit els profetes d'Israel, enviats per Déu, totes succeiran. De totes aquestes paraules no se'n traurà ni mica: totes aniran venint als seus temps. A la Mèdia hi haurà més oportunitat de salvació que entre els assiris o a Babilònia. Perquè jo sé i estic segur que totes les coses que Déu va dir tindran compliment, seran: ni un sol mot no haurà estat dit debades. I els nostres germans, els qui habiten a la terra d'Israel, tots seran dispersats i enduts captius de la terra bona; i tota la terra d'Israel serà un desert, i seran desert Samaria i Jerusalem. La casa de Déu serà plena de tristesa i serà incendiada, per un temps. 5 Però novament Déu es compadirà d'ells i els retornarà a la terra d'Israel; i bastiran de nou el temple, no com el primer, fins al temps que s'acomplirà el nombre de les edats. Després d'això, tots retornaran de la captivitat, i edificaran la casa de Déu, tal com van parlar d'ella els profetes d'Israel. 6 I els pobles de tota la terra, tots es convertiran i temeran Déu de cor, tots abandonaran els seus ídols, que els han fet errar per camins de mentida, i beneiran el Déu dels segles amb obres bones. 7 Tots els fills d'Israel, els qui sortiran sans d'aquells dies, conservaran un record sincer de Déu i s'aplegaran per anar cap a Jerusalem, i viuran per sempre a la terra d'Abraham completament segurs: perquè els serà donada. I els qui estimen Déu amb cor sincer s'alegraran, mentre que els qui obrin el pecat i la injustícia seran esborrats de la faç de la terra. 8-9 Ara, doncs, fills, jo us recomano: serviu Déu sincerament i feu allò que li és grat. Manareu als vostres fills d'obrar la justícia i fer almoines, que es   —997→   recordin de Déu i beneeixin el seu nom en tota ocasió, amb cor sincer i amb tota la seva força. Doncs, ara, tu, fill, surt de Nínive, no t'hi quedis. El dia que hagis enterrat la teva mare al meu costat, aquell mateix dia ja no facis nit als seus confins. Veig que està plena d'iniquitat, s'hi obren molts enganys, i ningú no en sent vergonya. 10 Mira, fill, el que Nadab va fer a Ahicar, que l'havia pujat de petit. ¿No el va fer davallar, viu, a les entranyes de la terra? Però Déu va fer pagar la maldat davant d'ell: Ahicar va sortir a la llum, mentre que Nadab entrava a la tenebra eterna, perquè havia intentat de matar Ahicar. Perquè havia fet almoines, va sortir-se del parany de la mort, que li havia parat Nadab, mentre que el mateix Nadab hi queda i es perdia. 11 Mireu, doncs, fills, què porta l'almoina i què porta la injustícia: simplement, mata. I mireu, ja em falta l'alè». Aleshores el posaren sobre el llit, i morí. I fou enterrat honrosament.

Mort de Tobies.— 12 I quan va morir la seva mare, Tobies l'enterrà al costat del seu pare. I ell i la seva dona i els seus fills marxaren cap a la Mèdia i s'establiren a Ecbatana, amb Ragüel, el seu sogre. 13 Els procurà una bona vellesa i els enterrà a Ecbatana de la Mèdia; i quedà hereu de la casa de Ragüel i de la del seu pare Tobit. 14 I va morir ple d'honra als cent disset anys. 15 Abans de morir fou testimoni d'oïda de la destrucció de Nínive. I ell mateix veié com Ciaxares, rei de la Mèdia, s'emportava captius tots els seus habitants cap al seu país. I beneí Déu per totes les coses que havia fet als habitants de Nínive i d'Assur. Va tenir aquesta alegria abans de morir i beneí Déu pels segles dels segles. Amén!