Transcrivim un acord de l'Ajuntament d'Alacant de 1760 que demostra aquesta afirmació: «Visto el memorial de Joseph Martínez Huerta Autor de la compañia cómica, que reside en esta Ciudad, comprehensivo á que tiene dispuesto dicha compañia el que se celebre en la próxima festividad del Corpus un Auto Sacramental para coadyubar á la devocion, y fomentar la piedad de los fieles, repitiendo esta funcion, para que todos puedan verla; I como esta lleve en si algunos considerables gastos á que la compañia no puede ocurrir, ni aumentarse inmoderadamente las entradas, si no hasta á aquel tanto que todos puedan satisfacer, suplicava a la Ilustre Ciudad le librase alguna cantidad por ayuda de costa; Acordaron sus señorias, que se le entreguen al citado Autor quarenta libras del caudal de gastos extraordinarios...» AMA, a. 9, ll. 50, f. 62, data 2-6-1760.

La influència dels cantants italians en Espanya i la competència que representaren les companyies italianes per als còmics castellans és tractada per Emilio Cotarelo Morí, Orígenes y establecimiento de la Ópera en España hasta 1800, Madrid, 1917.

Arturo Zabala, La ópera..., p. 245-249.

La pèrdua de l'Arxiu de l'Hospital ens impedeix fer una anàlisi de les preferències del públic alacantí. En canvi, Eduardo Julià Martínez i Arturo Zabala, que han escorcollat l'Arxiu de l'Hospital de València, ens aporten valuoses dades sobre els gustos del públic valencià. Eduardo Julià fa dos llistats amb les companyies que actuaren a València i les obres que representaren des de 1916 a 1744, i analitza amb aquestes dades els gustos del públic valencià (comèdies d'embolic, drames d'honor, drames religiosos, drames romàntics, drames filosòfico-calderonians, obres de màgia i de bandolers, etc.). Eduardo Julià Martínez. «Preferencias teatrales del público valenciano en el siglo XVIII», Revista de Filología Española, XX cuaderno 2, abril-junio 1993, p. 113-159. El mateix fa Arturo Zabala, en la seua obra El teatro en Valencia a finales del siglo XVIII referit a la sagona meixtat del s. XVIII: comèdies d'exitant grandiloqüència; comèdies heroiques; comèdies de Calderón, Cañizares, Comella, Zavala y Zamora...; intermedis, sainets, entremesos, tonades, boleros, fandangos, etc. Per últim, Francis Sureda (op. cit., p. 383-384) estudia el repertori de la companyia de còmics que actuà a València en la temporada 1745-1746. En síntesi sembla que hi hagué poca variació en els gustos del públic valencià durant tot el set-cents. Per la seua part, René Andioc esbrina els gustos del públic madrileny al s. XVIII en la seua obra citada més amunt.

Joan Fuster estudia el teatre com un mecanisme més dels que intervenen en el procés de castellanització de la societat valenciana del sis-cents i set-cents. Joan Fuster, op. cit., p. 58-73.

Cfr. Xavier Fàbregas, op. cit., p. 7.

Efectivament, el 1646 el rei havia prohibit les funcions de comèdia a València durant tres anys. El fet motivà una polèmica en la qual participaren 26 teòlegs de València que redactaren un dictamen a favor de les comèdies. Resolución de lo que se decretó en la Junta del Hospital general de Valencia, en 26 de Agosto de 1649. Valencia, 1649, i Exposición que los Jurados de la ciudad de Valencia y los Administradores de su Hospital, dirigieron al Rey, de 27-5-1650.

Referències en Emilio Cotarelo Morí, Bibliografía de las controversias sobre licitud del Teatro en España, Est. Tip de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1904, p. 578-579; Luis Lamarca, op. cit., p. 29; i Joan Colom, Soliloquios y Dicelas (Apuntes históricos del teatro. Nociones de poética y lecciones histórico-prácticas de declamación), València, s. i. n. a.

J. Collia Rovira, op. cit., p. 23.

La pèrdua de l'Arxiu de l'Hospital, que ens podia donar dades inestimables sobre el local i les representacions, fa que l'única documentació que tenim al nostre abast siguen les memòries que el Prior de l'Hospital presentava al consistori municipal, demanant el seu permís per a la representació de comèdies. La majoria de les vegades aquestes memòries es limiten a sol·licitar el permís corresponent, mentre que poques vegades se cita l'autor o director de la companyia, i en cap ocasió no se citen les comèdies concretes a representar.