La llengua a l'època del «Tirant»¹

Germà Colon Domènech

El Tirant lo Blanch és no solament una obra d'una vàlua literària excepcional, i això s'ha sabut des de sempre sobretot des de que hom s'adonà de l'enigmàtic judici de Cervantes² fins a l'actualitat en què, a partir de les recerques de Martí de Riquer, ha estat qualificada de «novela moderna» per Dámaso Alonso i ponderada per Vargas Llosa, sinó que és també un tresor d'ensenyaments per al filòleg. El camp a estudiar és vast i les possibilitats metodològiques estan lluny d'ésser exhaurides.

Tenim un text l'autor del qual, Joanot Martorell, mor abans d'enllestir-lo; en el colofó de la impressió del 1490 resta constància que la darrera part és obra de Joan Martí de Galba, el qual ha intervingut en l'acabament: dues mans, doncs, però ignorem el que pertany a la segona i on començà la seua activitat. Això és apassionant i sembla que es podria dirimir, amb arguments lingüístics de pes, l'aportació de cascun dels escriptors o el que hi haja de realitat en aquesta afirmació.

D'una altra banda, en els 39 primers capítols del Tirant descobrim³ el que en diríem un tempteig degut al mateix Joanot Martorell, o bé parlem d'un relat que el narrador ha aprofitat més tard per la composició definitiva: la Història de Guillem de Varoich. El filòleg disposa ara d'uns materials excel·lents en l'aspecte gramatical, lèxic i estilístic. GV i després el Tirant prenen com a base doctrinal uns episodis del Llibre de l'Orde de cavalleria de Ramon Llull: així que un venerable text a cavall dels segles XII a XIV subjau al primer escrit de Martorell. Tot això es pot resseguir i hom ha d'estar en disposició d'extraure'n profitoses comparacions.

Encara sabem que la dedicatòria de la nostra novel·la a don Ferrando de Portugal, «rei expectant», és senzillament un plagi fet a don Enrique de Villena. Segons pròpia confessió, aquest magnat redactà en 1417, en català i a València, el tractat sobre els dotze treballs d'Hèrcules. El text es conserva, fins ara inaccessible als estudiosos, però posseïm la traducció que el mateix aristòcrata en féu al castellà. La dedicatòria o epístola original de Villena tramesa a Pere Pardo ha estat donada a conèixer recentment⁴.

També al capítol 143 del Tirant («Lo consell que Abdal·là Salomó donà a Tirant, capità») l'autor insereix, canviant-la lleument, la Letra de reyals custums de Petrarca, la qual és una versió del llatí que ens ha arribat en dues còpies una miqueta divergents; i també hi existeix una versió castellana independent. Altres fonts escrites utilitzades per Martorell poden fornir matèria de comparació renovelladora⁵.

Com a motiu extern hi ha el fet que el Tirant va ésser immediatament traduït a l'italià i al castellà. L'enfrontament de les solucions de tres llengües romàniques importants en un text extraordinàriament llarg ha d'esdevenir un laboratori d'observació inigualable situat al començament del període del Renaixement.

Ací, doncs, ens trobem davant una ufana collita gràcies a la qual espletarem tot un material lingüístic.

Som a una època clau, darreria del segle XV i començament del XVI. Hi ha una atmosfera que s'estén per tot i que fa que hi haja interessos i referències culturals compartits. De la mateixa manera, el Tirant irromp en un temps favorable per la comunicació. En donaré un exemple. És ben famós l'episodi de la institució de l'orde anglès de la Garrotera, episodi que la nostra novel·la és la primera al món en narrar. Són les delicioses pàgines dels capítols 85 a 97 sobre la divisa del «Honni soit qui mal y pense» que hom atribuïa al rei Eduard d'Anglaterra. Tot seguit Roís de Corella hi al·ludeix també. ¿Com és que a la segona meitat del segle XV era coneguda a València la llegenda de la lligacama? ¿Ho havia sentit Joanot Martorell durant la seua estada a Anglaterra? Així s'havia cregut, però constatem que Antonio de Nebrija en el seu Lexicon posa: «Soldurius ·II· cauallero de la garrotea» (s. v.)⁶. Supose que el 1492 Nebrija no havia llegit el Tirant, si mai va arribar a saber-ne l'existència. I quasi contemporàniament el cronista dels Reis Catòlics Andrés Bernáldez, l'anomenat Cura de los Palacios, escriu sobre la institució de la condecoració⁷. Vull insistir amb aquest exemple que hi havia una mena de caliu general, una afinitat de gusts. Dins d'aquest ambient propici podrem acostar-nos a la llengua de Tirant lo Blanch i a la llengua dels escriptors que l'envolten, sia a València, sia fora.

He titulat la meua exposició «La llengua a l'època del Tirant» i no «La llengua del Tirant» per raons pràctiques. No tinc al meu abast els materials del despullament electrònic que se n'ha fet a Barcelona, i sense un fonament sòlid tot el que podria dir seria pura improvisació⁸. He pensat, per contra, que unes impressions generals sobre aspectes que són a l'entorn del Tirant potser no foren ocioses.

El problema dels dos autors o de l'autor únic ja he apuntat que el resoldrà sens dubte una anàlisi lingüisticoestilística afinada, la qual relleve les preferències de les diverses parts de la novel·la. Durant cert temps vaig seguir alguns estilemes o frases fetes, i em fixava si es manifestaven al llarg de l'obra o només als extrems, amb la intenció de copsar el que devia pertànyer a Martorell o a Galba. Un mot, que ara sols és valencià del sud, albíxeres, corresponent al castellà albricias, entra en la locució demanar albíxeres que surt ala capítols 134 i 463, surt clarament de Martorell i l'altre presumiblement de Galba. Aqueix mot em permetrà no pas d'encetar la qüestió de l'autoria sinó de posar en guàrdia qualsevol filòleg que s'acostarà a la llengua del XV amb voluntat crítica. Els estudiosos s'interessen per recollir testimonis d'aquest mot moribund i de la seua família etimològica. Vaig tenir la sorpresa de topar-me amb esments de albixer «persona que duu albíxeres» en documents relatius al port de València publicats en una tesi doctoral francesa⁹ que aviat fou traduïda al castellà¹⁰. Aqueix *albixer em semblava massa important sobretot partint de l'etimologia aràbiga¹¹ i vaig voler controlar els passatges¹². La desil·lusió vingué al punt: la lectura era albixerer; l'autor de la tesi no sabia desenvolupar les abreviatures. Si hem de comparar la llengua del Tirant amb la dels altres texts, cal que aquests reposen sobre un terreny ferm.

S'imposa un coneixement també de la morfosintaxi contemporània. Vet ací una mostra de la nostra novel·la: des de que es fan edicions modernes amb puntuació i accentuació a càrrec dels editors, llegim casos com aquest del cap. 173 corresponent a l'elogi de les dones:

Se mostra per experiència manifesta que si una dona se llavara les mans, e aprés les se torne a llavar, no donant espai que sien eixutes, l'aigua que n'eixirà serà molt clara e neta13.

En la frase condicional del valencià quatre-centesc, però, la lectura òbvia és «se llavarà» i no pas «se llavara». La col·laboració de filòlegs i lingüistes és fonamental.

Vinguem a la qüestió dels extrems o dels dos caps de la novel·la amb un nou exemple del Tirant: l'adverbi sempre, amb la significació actual, apareix almenys al començament i a la fi de la nostra novel·la (cap. 5, col. 1; cap. 23, col. 1; cap. 20, col. 3; cap. 364, col. 2; cap. 434, col. 3; cap. 479, col. 2; cap. 481, col. 1; cap. 485, col. 2). Si ara llancem una ullada a la producció de la València de l'època ens adonarem que això és insòlit. La norma és usar tostemps. No recorde haver ensopegat amb sempre ni en sor Isabel de Villena, ni en Liber elegantiarum de Joan Esteve ni en altres contemporanis¹⁴. No hi he dut a cap un estudi exhaustiu, però he fatigat prou aquests i altres escriptors del temps per tenir una idea de l'ús que fan d'aquesta paraula. Vet ací un cas significatiu. L'esmentat Joan Esteve va plagiar de valent una de les seues fonts: els Synonyma de Fliscius. Aquest humanista composa, a la segona meitat del segle XV, frases en italià que després ell mateix tradueix al llatí de molt diferents maneres; és un procediment d'ensenyament de la llengua llatina. Els seus sinònims van ésser adaptats a moltíssimes llengües, entre altres, al castellà per Nebrija, al català per Amiguet, al francès per un innominat; he dit que Joan Esteve l'hi plagià descaradament. Vegem com reaccionen els autors romànics davant la frase italiana: «Il non e sempre di stare obstinato in una opinione».

Nebrija: No es de estar siempre en vna opinion.

Amiguet: No deuem [sic, amb signe d'abreviació] esser hom tostemps de hun parer.

Joan Esteve: No den hom totstemps esser obstinat en una opinio. (p. [260])

Anònim francès: Il n'est pas bon de estre tousiours obstine en vne opinion.

Llatí: Non est semper in eodem opinione permanendum.

Non enim semper in eodem animo esse debemus.

Non semper vnum consilium sequi debemus.

Ni Joan Esteve ni Amiguet (aquest tan influït per Nebrija a qui segueix constantment) es van deixar desviar pel doble model llatí i italià que tenien al davant, i romangueren fidels a tostemps. Doncs bé, l'autor o autors del Tirant usa o usen sempre; naturalment al costat de l'expressió tostemps (per exemple, cap. 120, col. 2; cap. 189, col. 6; cap. 403, col. 4; etc.) corrent a l'època (que també és l'única del Guillem de Varoich). No és sempre cap castellanisme, sinó un mot que reflecteix l'afany de tornar a les fonts clàssiques redonant al reflex romànic el valor del llatí SEMPER, que a l'edat mitjana havia quasi perdut en benefici del de «tot seguit»¹⁵. Detalls així ens ajudaran en la nostra comesa.

Encara us demanaré indulgència per adduir una altra parauleta. Es tracta de l'ús del substantiu estona, que avui no és valencià. Fa molt de temps, en la meua comunicació al Congrés de Lingüística Romànica de Barcelona (1953), vaig constatar aquest fet. Aleshores del públic va alçar-se el Sr. Corominas per afirmar ben fort amb el pes de la seua autoritat que estona era al Tirant¹⁶ i així ho manté, car al DECat (s. v. estona) precisa que Martorell recorre a espai, mentre que Galba usa estona; remet al volum V de l'edició ENC sense però fornir cap referència a la pàgina. M'he llegit i rellegit aquest volum amb l'esperança de trobar el vocable i ha estat debades: estona no és al tros corresponent a «la intervenció de Galba». Per contra espay amb el sentit temporal és la regla al llarg de l'obra sencera, tant de la part que podria ésser de Joanot com de la del seu continuador (per exemple, cap. 68, col. 12; cap. 189, col. 5; cap. 279, col. 4; cap. 369, col. 3). És això un senyal d'unitat en l'escriptura, cosa que els investigadors hauran d'interpretar. Perquè s'imposa de fer un advertiment. No és que entona siga un intrús «català» desconegut a València, sinó que hi ha hagut una voluntat estilística d'evitar-lo en favor d'un sinònim. Vet ací una mostra: «Com per bon spay la batalla hagué durat...» (Tirant, cap. 334). I ara afegiré que Martorell empra stona en la Història de Guillem de Varoich: «E com lo rey hac axí una stona dormit...» (GV, p. 45.20-21); i, més, una sola vegada (i en un segment de l'obra que tradicionalment s'atribueix a Martorell), en el cap. 133 del Tirant: «ab les lançes corregueren vna stona» (cap. 133, col. 3, línia 9 = ENC, vol. III, p. 35)¹⁷. Aquesta observació serveix, també, per fer remarcar que els repertoris del català antic (siguen històrics o etimològics) haurien d'atendre a quadres com aquest:

Antoni Canals, Valeri Màxim, II, p. 344, línia 1428: entona. Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori, sv. estona i stona). Joan Esteve, Liber elegantiarum, «Ja ha bona stona. Jamdudum» p. [195c]., Isabel de Villena VC, II, p. 13.277; III, pp. 93.2993; 199. 6640; 304.10178-79; reprint fol. 103 ro b («vna gran pega... vna gran entona»); 181 ro b, 273 ro a: estona. J. Gaçull, Vida de Santa Magdalena en cobles, València 1505 [reprint ed. A. Ferrando] (fol. F 2 vo): «fill desigà, y aguél en poca stona». 1510, Miquel Péreç, Vida sant Vicent Ferrer, p. 25: estona.

Fins i tot en la «traducció» al valencià que Bonllavi duu a terme del Blanquerna lul·lià comprovem que substitueix sovint un molt de l'original (ed. ENC, 1, 85.8) per gran estona (fol. 13 b) i un longament (loc. cit., 1, p. 295.1) per gran stona (fol. 54 b)¹⁸. Per donar un aire polèmic a la meua exposició diré que al Curial e Güelfa també tenim stona (ed. Aramon, ENC, II, p. 172.1): amb aquesta constatació lleve un argument a aquells que sentirien la temptació d'utilitzar la utòpica absència del vocable a València per negar el caràcter valencià a aquesta darrera obra.

Voldria així mateix subratllar que el derivat estonada apareix en l'epístola dedicatòria de l'historiador Pere Antoni Beuter el 1538: «... per ço en estos huyt anys passats a estonades desocupades he compilat lo present tractat...»¹⁹, testimoni meridional no tingut en compte²⁰. Com que el lexema estona no ha gaudit d'una atenció massa curosa de la part dels etimologistes i lexicògrafs que se n'han ocupat, esmentaré el primer passatge on surt en les nostres lletres; es tracta de l'epistolari de Pere el Cerimoniós. En una lletra del 1348, datada a València, explica:

E huy matí, axí com se fahia dies, repicaren lo seny una gran estona e ajustaren-se21.

L'aparició del mot estona entre els més conspicus escriptors valencians i la particular relació que té en el Tirant em duu a fer unes remarques que, espere, no seran considerades ocioses o fora de lloc, bé que de caràcter estrictament científic en tinguen poc. Potser cabran, però, dins el capítol de la sociolingüística: «rebus sic stantibus», tenen llur pertinència. De tothom és sabuda la dèria que hi ha a València a destacar la personalitat dels trets purament valencians enfront del que es considera «català». Així els diaris van plens de cartes al director, protestes airades, que tal terme, per exemple ocell o aucell, és foraster i en «valencià» s'ha de dir pardal. Una sèrie de paraules —començant pels demostratius aquest, aquesta o per adverbis com llavors, doncs, adjectius com petit i arribant a verbs com brollar, seure— és titllada d'espúria. També s'ha publicat un pintoresc diccionari valencià-català i català-valenciಲ. Fins i tot l'administració s'hi ha ficat: ¿es concep que, a Madrid, un dirigent de la televisió prohibesca als periodistes o als locutors usar tiesto i els obligue a dir maceta?

Ara bé, la valenciania del Tirant mai no ha estat negada per ningú (ací són emprats termes ben típics, com aplegar 'arribar', vespra 'vigília', espill, volta 'vegada', melic, a soles, verdader...)²³; per això el llibre pot esdevenir un magnífic punt de partida per constatar la presència de tot un seguit d'aquells ignocents mots que hom voldria bandejar. I no ens hauríem de conformar consignant que són al Tirant ans, com hem assajat de fer amb entona, hauríem de flanquejar-los amb passatges d'altres grans escriptors regnícoles que els han usat en llurs produccions. Caldria, doncs, una mena de llistes, com mes llargues millor, de paraules «vitandes» que són al Tirant, les quals anirien provistes de la menció que aquest no és únic testimoni sinó que es troben en excel·lent companyia Valentina. Per exemple:

ATÈNYER: Tirant, cap. 260, col. 2 [cf. cast. alcançar Tirante, III, p. 247.25] (cf. Tirant, aconseguir, cap. 120, col. 2); Tirant, cap. 348, col. 2; cf. Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori). Isabel de Villena, VC, fol. I vO (dedicatòria per sor Aldonça de Montsoriu, attènyer); Miquel Péreç, Imitació, p. 4.56, p. 9.195, p. 10.226, p. 147.4427; et passim; Miquel Péreç, Vida sant Vicent, p. 9.

ATURAR (vs. parar, detindre): Tirant, «aturàs's», cap. 157, col. 10.9; cap. 172, col. 2 cf. Isabel de Villena, VC (ed. Miquel y Planas, línea 11776), fol. 309 ro b; Roís de Corella, Lo primer del Cartoxà, fol. 6 vo b; Miquel Péreç, Imitació, p. 19. 483, p. 22.569, p. 36. 1012, p. 146.4404.

AUCELL: Tirant «ausells de rapina», cap. 373, col. 2; cf. Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori, s. v. ocell); Roís de Corella, Obres, p. 105, ratlla 290 (oçells); Isabel de Villena, VC, fol. 21 vo (ocell).

BROLLAR: Tirant, cap. 474, col. 1; cf. Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori); Isabel de Villena, VC, fol. 270 ro b; Roís de Corella, Lo primer del Cartoxà, fol. 3 ro a (et passim); 1533, Poesia religiosa, ed. J. Palàcios, II, fol. d 3 vo.

ESTALVIAR (vs. aforrar): cf. document de Castelló del 1405, «stalviar» (BSCC 53 1977, p. 151); Ordinacions Castelló, pp. 61 i 64; I. de Villena, VC, fol 73 vo b.

FRED (vs. gelat): Tirant, «besaua lo fret cors», cap. 473, col. 2; «boqua freda», cap. 473, col. 3; cf. Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori, s. v. fret, -da); Isabel de Villena, VC, «aigua freda», MP, p. 304, línea 10237; Miquel Péreç, Imitació, «vna xiqueta purna de freda cendra», p. 177.5384.

LLAVORS: Tirant, cap. 189, col 5; cap. 403, col. 2; cf. Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori, s. v. llavòs); Isabel de Villena, ed. Miquel y Planas, vol. I, línia 4268, 4274, 6613, fol. 191 ro; Roís de Corella, Lo primer del Cartoxà, fol. 4 ro a (et passim); Miquel Péreç, Imitació, p. 157.5066; Martí de Viciana, L'Econòmica, p. 57.667.

MUGRÓ (vs. peçó). Tirant, «mugurons», cap. 55, col. 2; «lo muguró», St. Vicent, (RABM 9, 1903, p. 91); «mocorrons de mameles», Arnau de Vilanova, Escrits mèdics ENC, vol. 55/56, p. 195.3; Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori, s. v. mugoró).

NAFRA: Tirant, cap. 159 (passim), cap. 339, col. 2 [cf. ferida, ibidem, cap. 159, col. 6]; cf. Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori); Isabel de Villena, VC, fol. 246 ro b, 295 vo b; Roís de Corella, Lo primer del Cartoxà, fol. 4 ro a i b; Miquel Péreç, Imitacio; p. 35.991; Miquel Péreç, Vida sant Vicent, p. 69; 1521, Poesia religiosa, ed. J. Palàcios, II, fol. a 1.

ONCLE (oposat a tio): Tirant, cap. 189, col. 18; cf. Isabel de Villena, VC, fol. 21 vo; Roís de Corella, Ystoria de Joseph (Vindel, n.o 91, p. 229); Miquel Péreç, Vida sant Vicent, pp. 62 i 63.

PETIT: Tirant, «petita acha», cap. 157, col. 2, «petita bandera», cap. 157, col. 2, «petits infants», cap. 104 in fine, «petit patge», cap. 121, col. 3, «petit castell», cap. 140, col. 4; cf. Jaume Roig, Spill, ed. Miquel y Planas (repertori); Roís de Corella, Lo primer del Cartoxà, fol. 5 ro a («lo infant petit»); Isabel de Villena, VC, fol. 173 vo, b. 8.

SERVEI (vs. servici): Tirant, «servey», cap. 139, col. 1; cap. 266, col. 3; cf. Isabel de Villena, VC, fol. 309 vo a «serveys» [comp. ibidem, servici, fol. 286 vo; ca. 1490, Martí de Viciana, L'Econòmica, p. 79; Roís de Corella, Lo primer del Cartoxà, fol. 11 vo b i 12 vo a (però servici, fol. 5 vo b); 1533, Poesia religiosa, ed. J. Palàcios, II, fol. a 3.

SEURE²⁴: Tirant, cap. 194, col. 11 (et passim), cf. Isabel de Villena, fol. 34 ro a, 71 vo, fol. 111 ro, fol 283 ro («ab vosaltres seuran e reposaran» però assentada, cap. 260); Miquel Péreç, Imitació, p. 118.3534.

VERMELL (vs. roig): Tirant, «vi vermel», cap. 55, col. 3, «vermella... cara», cap. 146, col. 7; cf. 1332, «peix vermell», Sevillano, Valencia urbana, p. 360; 1339, «arroç vermell», Sevillano, Valencia urbana, p. 282; 1392; document de Castelló, «cera vermela» (Ligarzas, 3, 1971, p. 102); «vermella» Sant Vicent, Sermons, IV, p. 215 [per contra roga, ibid., p. 240.14]; «color vermella», Roís de Corella, Lo primer del Cartoxà, fol. 6 ro; «vermell», Càrcer d'amor, p. 37.989.

VESPERE (al ∞): Tirant, cap. 334, col. 5; cf. A. Canals, Valeri Màxim, I, 125.1496; Sant Vicent, Sermons, III, p. 149; Isabel de Villena, VC, II, p. 12.227; Miquel Péreç, Imitació, p. 42.1219.

Recorde una acalorada discussió sobre els numerals ordinals entre dos mestres valencians; el crític de torn blasmava l'ús de les formes dels numerals cardinals procedents del marcant llatí del distributiu -ENUS: cinquè, sisè, setè, etc., perquè eren «catalanes» i propugnava la solució exclusiva de les formes de procedència sàvia més acostades al castellà: quint, sext, sèptim. I el «almugàver» de torn, més purista que cap altre (d'aquells qui disposen allò de «s'ha de dir tarda i no vesprada»), se n'escandalitzava. Potser que els ànims s'haurien apaivagat si haguessen llegit al Tirant mostres com les abundoses dels capítols 193, 194 i 221, per donar només unes referències. I aleshores hem d'afegir que, per exemple, sor Isabel de Villena duu cinquè (fol. 285 vo a), sisén dia (fol. 286 ro b) al costat de quinta jornada (fol. 285 ro b) [cf. la quinta obra (MP, línia 6369), la quinta (MP, 7135), la sisena MP, 6350, 7137), la setena (MP, 6362, 7140), la huytena (MP 7142), la nouena (MP, 7143), la dehena (MP, 7144), la dotzena (MP, 7146-7)...²⁵

L'experiència es pot ampliar «ad libitum», i seria ben útil (no cal ni dir que no es pretèn convertir ningú)²⁶. D'aqueixa manera utilitzaríem un mètode que racionalment no es pot contradir. Fins i tot podria ésser que tals inventaris aprofitassen per fer veure una realitat valenciana que sovint les obres lexicogràfiques de la llengua comuna no copsen en tota la seua extensió. Pense en un castellanisme valencià desaparegut infançonia que és al Tirant (ací ifaçonia, cap. 295, col. 3); doncs bé, el Diccionari etimològic (s. v. infant), de molt malhumor, no sap si atribuir aquest atemptat a la llengua a Galba, el suplantador²⁷, o a Martorell. Però aital mot amb la significació de 'refugi, asil' és freqüent a l'època, i hi ha documentació de Joan Esteve, Roís de Corella (veg. «Diccionari Aguiló» i DCVB, s. v.), Miquel Péreç (Imitació, p. 66.1938; p. 156.4709; p. 171.5198), entre altres.

Deixaré de banda __a més d'algunes de les fonts esporàdiques__ la comparació de la dedicatòria de la nostra obra amb la de don Enrique de Villena.

De la Lletra dels reals costums i del seu aprofitament en els consells d'Abdal·là Salomó (cap. 143) en diré poca cosa, perquè és un text del que encara no he pogut disposar de la tradició manuscrita sencera²⁸.

De tota manera voldria assenyalar que les puntualitzacions de Martí de Riquer de l'any 1948 s'han de matisar i completar amb les dades que ens forneix el manuscrit 7811 de la BN de Madrid, més acostat al que degué tenir present Martorell (però no és el que ell va utilitzar)²⁹. La casuística no és tant la substitució de tal arcaisme per una innovació, per exemple la costuma per lo costum o gitar per llançar³⁰, sinó que sovint hi ha tot un feix de propensions estilístiques, voluntat retòrica de no repetir, etc., que hi juguen un paper decisiu. No és exacte que núvol femení siga desallotjat pel masculí car, si el model de la BC editat per Moliné i Brasés porta «gitades núvols» (AIEC, I, p. 347, ratlla 34), el de Madrid duu ja «gitats tots núvols», i BC també té el lexema en masculí (ibidem, p. 350.6); si algun cop costum (e coratge) reemplaça costuma (ibidem, p. 348.19-20: «custumes e coratge»), ja BN deia «costums e coratge»; i quan BC posa les costums (ibidem, p. 351.14)³¹, al Tirant hi ha les costumes. M'he fet unes llistes de correspondències a tres columnes i trec la impressió d'un constant va-i-ve en la tria de solucions: el joc estilístic que hom hi observa és tan embolicat com apassionant. En més d'un cas la lliçó de la Lletra replanteja problemes textuals: allà on el Tirant diu «torna en encontre de guerra» ha estat canviat a les edicions modernes i s'ha preferit la lectura «torna en encontrada guerra» de BC (p. 348.5-6), però BN ofereix idènticament: «torna en encontre de guerra» i això fa sentit. Done ací una relació de convergències i discrepàncies entre els tres texts:

	Col. 1
Tirant, Cap. 143	BN Madrid	BC Barcelona (Moliné 347)
dura 26	durea	durea 27
batailla 28	batalla	guerra 27
maldat 29	malvestat	malvestat 28
en aquell 30	a aquell	a aquell 28
souint 34	sovent	soven 30
cobrarà 36	haurà	haura 31
de que era desposehit 37	que li eren negades	que li eren neguades 31
	Col. 2
Tirant, Cap. 143	BN Madrid	BC Barcelona (Moliné 347)
e ab ira cruel 1	iraceran	e·s vexeran 32
magrea 3	magrea	magresa 33
mes clar 5	pus clar	pus clar 33
gitas tots nuuols p	gitats tos nuvols	gitades nuvols 34
corona de stelles 14	corona stellant	corona estellant 35-36
certes 26	certament	certament 39
les virtuoses forçes 25	virtuoses forçes	virtuts e forçes 40
coratge 26	coratge	coratge 40
si en tu ha res 27	si en tu ha res	si en tu ha res 1 (p. 348)
costum 28	costum	custum 1
resten a passar 30	romanen	romanen 2
requer en ton eser dreturera tua ma 31-32	requira en ton ésser dreturera la tua mà	requira en tot esser darrera la tua mà 2
gloriosa 33	magnífica	magníffica 3
coneixem te vençedor 34-35	e conexem vencedor	e·t veem 3 vençedor
souent 35	souent	soven 3
pus mansa 37	pus mansa	pus mansa 4
torna a encontre de guerra 41	torna en encontre de guerra	torna en encontrada guerra 5-6
	Col. 3
Tirant, Cap. 143	BN Madrid	BC Barcelona (Moliné 347)
e no·t penses -34	e no·t cuydes	e no·t cuydes 6
que·t abilles 6	que·t arrees	que·t arreus 7
e no·t penses 7	e no·t penses	e no·t pençes 7
pus blan 9	pus blanch	pus blan 7
enganosa com 10-11	enganosa com	ganosa quant 8
en lo stret 12	en lestret	en lo destret 9
te est portat en vtil de la cosa publica 14-15	te est haud e menat	t est manat he haut 9-10
com te portaras en la plenitut 15-16	com te hauràs en la amplea	com te hauras en l'ampla de la fortuna 9-10
e lochs strets 18	lochs strets	lochs secrets 11
sens causa 18	sens causa	sens cansament 11
enderrocats 21	enderocats	derrotats? 12
apres que ague 22-23	e puix com hac	e puys con agué 13
e axi la ardor del gel 27	e axí la ardor que ell glas	e la ardor encesa per lo glas 14
souint 31	sovent	soven 16
costums e coratge 42	costums e coratge	costumes e coratges 19-20
lauors 42	ladonchs	lavores 20
	Col. 4
Tirant, Cap. 143	BN Madrid	BC Barcelona (Moliné 347)
puix 1	puix	pus 20
lom 3	lo hom	l'om 20
acostumant 4	acostumant	acostumen 21
venint 5	venint	vinent 21
exemples	exemples	eximplis 22
han scrit 11	han scrit	dolorosament an escrits 24
delits de luxuria	los delits de luxuria	los delits 24
reduptat 13-14	reputat	reputat 25
la temor 19-20	la pahor	la pahor 28
car millor 24	car mellor	e mellor 30
fos restada guerra 24	fos Roma saguera	fos romasa guerra 30
foren 28	serien	serien 31
yo crech hauria 29	yo creu hauria	yo creu aguera 32
continues 30-31	contínues	continents 32
deu 33	Déu	∞ 33
sapies los esser 34-35	sàpies mi ésser	sapies mi esser 34
grans senyors 36-37	grans hòmens	grans hòmens 35
quant discorde yo 40	quant discorre yo	quant discort yo 36
car dich 41	car dich que	car dicte 36
sentiras 42	sentràs	sentràs 36
en lo 42	en lo	en lo
	Col. 5
Tirant, Cap. 143	BN Madrid	BC Barcelona (Moliné 347)
passat 1	passat	temps passat 37
e lo animo deu en tu 2-3	e lo coratge deu en tu	e lo coratge de ésser en tu 38
entengua 5	enten a	entena 39
tu has senyor vell e antich 9-10	tu has rey vell de seny e de anys jove	tu has Rey vell de seny o denays jove 40
fortuna hauia lançat per terra 10-11	ab lo qual est stat gitat e enderrocat en terra e en mar	ab lo qual est estat gitat e derrocat en terra e en mar 41
la portat 12	has duyt	has aduyt 41
es pujat 14	és muntat	és muntat 42
pujar mes alt 17	pujar pus alt	pujar pus alt 43

Vinguem, doncs, al Guillem de Varoich. La mateixa mà de Joanot Martorell, a una distància cronològica, difícil de determinar, però que m'atreviria a fixar en uns deu o quinze anys, aprofita un relat seu que parla de la història de Guillem de Varoich i del jove escuder (que esdevindrà el protagonista Tirant lo Blanch). S'ha apuntat una modernització en la novel·la respecte a l'esborrany, i en efecte sobten alguns fets de caire morfològic, com l'enfrontament de la 1a persona de l'indicatiu amb la terminació zero en GV i la desinència -e de sosteniment en el Tirant: agenolme (GV, p. 47.29) > m'agenolle (cap. 9, col. 1), trop (GV, p. 76.22) > trobe (cap. 39, col. 2), deman (GV, p. 55.22) > demane (cap. 17, col. 4)³²; també algun cas de contrast entre el perfet fort apàrech (GV 50.16) > paregué (p. cap. 12, col. 1); ús del substantiu hom (GV, p. 46.4; p. 50.5) oposat a home (cap. 11, col. 3)³³. Sense negar, doncs, del tot la modernització intervinguda, voldria apel·lar a l'experiència de cadascú de nosaltres: llegim un text que hem redactat fa un parell de decennis, i ens adonarem que hem abandonat certes preferències per unes altres, tot conservant el nostre estil. El mateix degué passar ací. Per una altra banda, comparant els dos texts arribem a la conclusió que Martorell no seguia potser un model col·locat al davant dels seus ulls, com fa l'artista que corregeix una redacció per millorar-la; no, el Guillem de Varoich fou com una mena de canemàs, del que Martorell sovint s'allunyava, especialment quan prenia una envolada lírica o èpica, o quan creia haver d'introduir un desenvolupament narratiu. Vegeu «yo vinch deliberat en ésser cavaller» (GV, p. 76.21-22), «io no deixaria per res de rebre l'orde de cavalleria» (cap. 39, col. 2). Això no és literalitat ni poliment. És clar que hi ha excepcions i que alguna volta hom sospita que Martorell ha tractat d'expressar les coses diversament del que havia escrit abans:

«no era nengun hom tan ardit de muntar en cavall tro foren cavallers soberchs a les males gents.»

(GV, p. 68.9-11)

«no era home que tingués tant atreviment de cavalcar en cavall fins que foren fets cavallers per subjugar les males gents.»

(cap. 33; col. 1-2)34.

Però passatges on l'aplicació de l'autor en la labor estilística haja estat tan minuciosa i la tria dels equivalents tan recercada no hi sovintegen.

Heus ací altres casos de variabilitat estilística i sintàctica que voldria destacar:

«Desemparà sa habitació.»

(GV, p. 46.2-3)

«Desemparà la sua deserta habitació.»

(cap. 6, col. 3)

«lo gran dan que aquests moros nos fan.»

(GV, p. 46.14)

«del gran dan e destrucció que aquests malvats infeels fan e han fet...»

(cap. 7, col. 1)

«A la hora de miga nit.»

(GV, p. 50.13)

«E en la scura nit.»

(cap. 12, col. 1)

«lo foch fon tan gran, que era una maravellosa cosa de veure.»

(GV, p. 50.20)

«lo foch fonch tan gran e tan spantable que tots ne stauen admirats de les grans flames que lançaua.»

(cap. 12, col. 1)

«que seria larch de comptar.»

(GV, p. 75.22.23)

«que seria prolixitat gran de recitar-los.»

(cap. 37, col. 2)

El que hi veiem és una voluntat de desenrotllar, amb retòrica insistència, unes frases senzilles. I això també s'observa en l'agençament de la frase, en l'ordre de mots i, de manera particular, quan hom abandona la seqüència normal per la llatinitzant amb el verb a la fi:

«lo rey hixqué ab aquella poqua de gent que tenia...»

(GV, p. 51.2)

«Lo virtuós rei de Anglaterra (...) ab aquella pocha gent que restada li era, isqué...»

(cap. 12; col. 2)

«Yo hauré per ben smergada la mia mort.»

(GV, p. 77.2)

«e la mia mort yo tindré per ben spletada.»

(cap. 39; col. 2)35.

Aquestes mostres es poden augmentar a discreció i cascuna d'elles requeriria una anàlisi detinguda, que ací no podem emprendre. Dirigim, si voleu, la nostra atenció a les permutes lexicals, i per això ens servirà el darrer exemple, on constatem la substitució de hauré transitiu per tindré, fenomen no aïllat, com ara «deu haver lo cor dur» (p. 71.15) suplantat per «deu tenir lo cor dur» cap. 35; col. 3; noteu, tanmateix, a la frase següent «e d'altra part deu hauer lo cor moll», ibid. És una molt interessant tendència de l'època que la història de la llengua ha de prendre en compte (cf. però, tenia, transitiu, a GV, p. 51.3 i 51.5). N'hi ha alguna altra igualment significativa, v. gr., tro, hoc i pus destronats respectivament per fins que, sí i més; de tota manera pus aflora en ulteriors pàgines del Tirant (cf., p. ex., pus, cap. 72, col. 4)³⁶.

Donaré ara una llista de canvis tal com els he anat trobant en la lectura:

• 47.2 desonren - són e seran desonides (cap. 7, col. 1)
• 47.25 dampnatge - dan (cap. 8, col. 2)
• 47.25 jovent - joventut (cap. 8, col. 2)
• 48.26 pagada - contenta (cap. 10, col. 2)
• 48.28 sarrazí - moro (cap. 10, col. 3)
• 55.19 samit - domàs (cap. 17, col. 4)
• 56.22 lo cap - la testa (cap. 19, col. 5)
• 59.17 menbrant-se - recordant-li (cap. 29, col. 3)
• 59.18 gità - lansà (cap. 29, col. 3)
• 60.24 coratge - ànimo (cap. 31, col. 2)
• 60.26 asats - prou (cap. 31, col. 2)
• 62.26 torbament - confusió (cap. 32, col. 2)
• 63.3 honrament - honor (cap. 32, col. 2)
• 65.21 al començament - en lo principi (cap. 32, col. 4)
• 69.9 los omeys - los homicides (cap. 34, col. 3)
• 69.15 defensar - defendre (cap. 34, col. 3)
• 70.5 duptat - temut (cap. 35, col. 2)
• 70.16 trauqua - forada (cap. 35, col. 2)
• 70.18 sobres - mal (cap. 35, col. 2)
• 71.1-2 creu de l'espasa - cruera (cap. 35, col. 2)
• 71.14 mal - sobres (cap. 35, col. 3)
• 75.27 mès - posà (cap. 37, col. 2)
• 75.25 sepulcre - moniment (cap. 37, col. 2)
• 76.17 affany - treball (cap. 39, col 1)
• 77.2 smergada - spletada (cap. 39, col. 2).

El que més sobta (i ha estat remarcat per Riquer i Gili Gaya) és el canvi de coratge per ànimo prou freqüent (cf. també els punts pp. 60.24; 63.7). Amb tot hauríem de pensar que aquest italianisme estigué de moda, envoltat de prestigi, però que al GV apareix igualment (cf., p. ex., 76.15); i, per contra, coratge el retrobem força al Tirant (cf. cap. 143, col. 2; cap. 166, col. 1). Membrar (GV 46.9; 59.17 i 59.19) o remembrar (GV 61.6) també són uns verbs que evita en benefici de recordar (cap. 6, col. 3) o d'ésser en recort (cap. 29, col. 3). La inclinació cap al cultisme hi és palesa, i comprensible en autors del Renaixement: una il·lustració és l'abandó d'omey per homicidi, encara que després Martorell recorre a homey (cap. 295, col. 2) i al derivat homeyer (cap. 166, col. 1). Altres punts mereixen que ens aturem: dampnatge-dan, però el darrer terme surt al GV (46.14), jovent-joventut, si bé jovent reapareix al Tirant (cap. 193, col. 1), i el mateix podem afirmar de defensar-defendre, car deffendre és al primer escrit en una proporció major que l'altre verb (GV, pp. 49.24; 54.4; 63.16; 66.11; 68.6-7; 69.7), mentre que defensar és al Tirant i a tants autors valencians (com per exemple Jaume Roig o Antoni Canals o Miquel Péreç)³⁷. És una qüestió de dosatge numèric.

Entre les variants constatades n'hi ha que no tenen cap transcendència dins la dialèctica: tots s'han d'estudiar més a fons, però a València pagat i content sonen igual, i la variant samit-domàs representa una tria de materials completament lliure: Martorell ha procedit amb idèntica arbitrarietat creadora que quan diu que el domàs era «vert e blanch», quan el samit era «blanch e vert»... (GV p. 55.19). Remarqueu també va-i-vé entre sobres i mal (fer ∞). Per altra banda deshonrar - deshonir més prest és un arcaisme que supleix un terme normal, com es verifica igualment en lo cap versus la testa.

Emperò la mutació de «adonchs gità un gran sospir» (GV, p. 59.18) per «lansà un gran sospir» (cap. 29, col. 3) té la seua justificació, car veiem que Martorell fuig la literalitat del tractat de Ramon Llull, que havia seguit primer: «adonchs gità-l-sospir» (Llibre de l'orde de cavalleria, ed. A. Soler, ENC, p. 163). En aquesta font lul·liana rau més d'una discrepància. Puc sostenir que les més significatives són manlleus a Llull, com hom pot comprovar còmodament ara, gràcies a les edicions de Pere Bohigas i d'Albert Soler.

És veritat que, en les coincidències i contrastos lingüístics que hom desvela entre els dos escrits de Martorell, el filòleg disposa d'un bon observatori, però ha d'actuar amb prudència i no explicar-ho tot per un afany modernitzant en la gran novel·la. Gosaria dir que cada vegada que s'ha assenyalat una innovació del Tirant que abandona un «arcaisme» de Guillem de Varoich, hom ha oblidat d'indicar que la solució antiga quasi sempre provenia del venerable tractat de Ramon Llull.

És una sort el fet de posseir dues excel·lents traduccions contemporànies del Tirant i publicades no massa després de la data d'impressió d'aquest: la castellana de Valladolid, el 1511, i l'italiana estampada a Venècia el 1538. Amb un text tan llarg esdevenen més planeres les possibilitats d'observació contrastada d'un nombre notable de fenòmens lingüístics i estilístics. Deixe de costat les naturals errades dels traductors, que podrien fer gràcia alguna volta, però que en realitat són uns grans d'arena en una mar d'expressions reeixides. Als capítols 260-270 veig, p. ex., que el castellà ha confós una vegada got (= poco) i cor (cuerpo i corazón), l'italià corral (= cuore) i llavor (= lavoro, cf. cast. simiente), pròspera (= propria) però són errors de lectura material del text que tenen davant els ulls. Els editors moderns han posat de relleu els casos més vistents. Els encerts, per contra, són molt conspicus. També hem de preterir la consideració de les supressions en el castellà d'alguns fragments o frases degudes a escrúpols d'índole religiosa. Igualment prescindirem d'unes enigmàtiques coincidències castellanoitalianes enfront el model valencià. Ara i ací ens interessa la comparació dels mitjans expressius generals de cada llengua: disposicions llatinitzants o llur refús, preferències en l'ús dels auxiliars amb els intransitius, temps del verb en les frases temporals, extensió del futur, construccions preposicionals del verb principal i de l'infinitiu que en depèn, superlatius analítics o sintètics, expressió de l'obligació, verbs de moviment, ordre de mots i agençament de la frase: l'extensa gama de recursos gramaticals i estilístics dels idiomes hi passa davant la nostra sorpresa mirada. Per exemple, sobta la dèria de Manfredi de construir frases amb el verb a la fi, a la manera llatinitzant. L'exemplificació no acabaria mai i el camp és vastíssim. Per això precisament he volgut donar-vos només uns petits tasts en aspectes que personalment m'han atret. Ja me n'havia ocupat en altres ocasions sobretot per examinar, basat en aquests materials, algun aspecte de la debatuda qüestió de «subagrupación románica del catalán», però ací la meua comesa és diferent:

En el Tirant veiem confirmada la forasteria de la capa recent del vocabulari: queda, queixa, buscar es troben a Valladolid 1511 per expressar restar o romandre, clamar o plànyer i cercar respectivament de Martorell³⁸: Més sentit que aquests fets coneguts tenen, v. gr., l'acord castellanocatalà de burla i burlar davant la sistemàtica substitució per piacevolezza/beffa i scherzare, la qual cosa palesa que l'actual italià burla, contràriament al que hom pretèn, és un hispanisme clar. Al llarg de l'obra traspuen inesperades, curioses solucions: el castellà evita sovint (no sempre, però) la traducció literal d'ànimo i duu esfuerço³⁹ (que, per contra, sí que empra Lelio Manfredi: tomando esfuerço / cobrant animo / ricuperato animo); en aquest mateix camp l'italià, que coneix sforzare per esforçar, fuig de *sforzo en benefici de gagliardezza.

També se'ns confirma el caràcter culte de moltes paraules i llur freqüència: la relació desigual entre els mots savis en català i en castellà és notable. Joanot Martorell escriu letícia («amb grandíssima letícia», cap. 260, in fine) al que fa eco l'italià («con grandíssima letitia»); som davant un cultisme ben significatiu, recomanat per Dante Aligheri, De vulg. El.⁴⁰, per la seua esséncia llatinitzant. El castellà ignora el terme i recorre al pàl·lid sintagma «muy alegres y contentos» (III, p. 251); tampoc no li ha arribat encara *joven, adjectiu que en la ploma de Góngora era considerat estrany; un cavaller jove (cavaliere giouane) és, doncs, cavallero mancebo. Un llatinisme com decepció amb la significació bàsica de 'engany' és afeccionat per Martorell i l'italià l'acompanya (decettione), mentre que a Castella només al segle XVII comença a apuntar; Valladolid 1511 duu engaño. Altres absències criden l'atenció: tumult, roydo [Clás. Cast. III, p. 256.33], tumulto), no té correlat en un *tumult; peró això es confirma pel testimoni de Nebrija qui en el Lexicon del 1492 tradueix el llatí tumultus per «bollicio o alboroto»⁴¹. Paliar i lamentar no tenen correspondència en castellà («paliades paraules»⁴², «paleate parole» són simplement i inexacta «hermosas palabras»; lamentar és llorar); el mateix direm de pusil·lanimitat (cap. 379, col. 1), que és solament covardía (IV, p. 237.8). Així podríem continuar llargament. I no sols a propòsit del cultisme: ens sorprén la inexistència de *velludo, *escollo, *inmóvil, *abandonar quan són a les altres dues llengües. El Tirante castellà permet d'afinar molta cosa: galán, -a (enfrontat a galant), patraña (vs, faula), barriga (vs. ventre) i altres termes nombrosos els veuríem a una llum nova, projectat en el nostre contrast. Darrerament vaig ocupar-me del castellà parque tot constatant la seua aparició tardana. Doncs bé, el Tirant ens la corrobora: «en aquest ort hauia vna porta que entraua en vn gran parch hon hi hauia diuerses natures de animals saluatges" (cap. 85, col. 4); cf. «en aquesta huerta avía una puerta por donde entravan a un gran bosque donde avía diversas maneras de animalias salvajes» (I, p. 154, línies 16-18) [per contra l'italià coneix parco: «in questo giardino era una porta per la quale si passava in uno gran parco, dove erano diverse nature di animali salvatichi», ed. Sansone, p. 132].

No res menys l'italià, si bé en la qüestió dels cultismes és més flexible i es cenyeix prou a les creacions de Martorell, presenta remarcables renuències: hem al·ludit ja a *sforzo; apuntament 'cita' que també és apuntamiento en castellà, ací esdevé acordo, quan *appuntamento és avui el mot general en italià. Per enuig i enujar, que el castellà torna per enojo i enojar, són sistemàticament fastidio/molestia i affatidiare però mai no els termes *noia i *annoiare del vocabulari amorós; també podem dir que congoixa, tan abundant en l'obra i que el castellà dóna tal qual congoxa (algun camí ansia) és sempre affanno, tot prescindint de *angoscia, per exemple.

Acabaré aquest punt amb una il·lustració. S'ha dit, i tots ens ho hem cregut, que el castellà rozagante tenia el seu origen en el català roçagant (∞ roba, vestit), format a partir del verb rossegar 'arrastrar'. I ara resulta que allà on Martorell escriu roba d'estat «e féu-se aquí portar drap de brocat vert, e féu-se fer una roba d'estat forrada de marts gebel·lins» (cap. 264, col. 2) és el castellà el que replica amb ropa roçagante «y sacó una ropa roçagante de brocado verde e hízola forrar en martas gebelinas», III, p. 268.9) i l'italià amb verte strassinante («e quivi si fece portare drappi broccato verde, e fecessi fare una veste strassinante per terra, foderata di martori zibellini», ed. Sansone, p. 658). Però hem de matisar immediatament: a la fi del cap. 26, abans del banquet, el reí ermita «isqué de vna cambra e entró en lo consell molt ben abillat ab roba de brocat rocegant ab lo mantell de carmesí forrat de herminis ab la corona al cap». Anava, doncs, abillat amb una roba de brocat, la qual s'arrossegava. Al cap. 96, Felip «vestia una roba de brocat carmesí rocegant per tema forrada de erminis». I més avant «En cascun tinell guardaven III cavallers ab robes de brocat rocegant per terra e cascun de aquests ab una verga d'argent en la mà» (cap. 189, col. 3). Ací, amb el substantiu en plural robes, es distingeix l'autoctonia del verb: són robes que s'arrosseguen per terra⁴³. Aquests esments del Tirant representen l'únic element concret que hom addueix per legitimar el pos al castellà rozagante, que apareixeria per primera vegada en Cervantes i altres autors del XVII i després té l'evolució semàntica que coneixem («vistoso, ufano»)⁴⁴. La justificació del passatge de «rossegant» a l'esp. «rozagante» fóra la neutralització del vocalisme àton al català oriental. A mi no m'acaba de convèncer l'explicació, i per la vocal a més tost veuria la influència del verb rozar sobre el medieval rocegar, usat en castellà durant el segle XV⁴⁵. Que aquest siga catalanisme és probable, però com que no sabem d'on ve el cat. rossegar (o millor rocegar⁴⁶ i hi ha una hipòtesi etimològica massa interessada), és ardu de decidir. De tota manera el nostre rossegar / rocegar —quan el català ja confonia la sibil·lant dental fricativa sorda [s] i (alveolar [ts] en una realització [s]— no hauria passat a l'espanyol —el qual si que distingia— en doble vesta de rocegar i roçagante... Ara sabem que l'adj. rozagante és del 1511, un segle més antic del que hom ha exposat, i Nebrija en el seu repertori del 1512 duu l'article següent: «PODERIS.IS. por vestidura roçagante hasta en pies». En la llengua veïna sembla rozagante posseir més força que en la nostra⁴⁷.

És un punt a aclarir, un més dels moltíssims que ens ofereix el Tirant lo Blanch des de fa exactament cinc-cents anys: n'he rellevat alguns altres, en aparença una miqueta desordenadament però a mesura que prenien cos en els diferents apartats del meu treball.

Ara que disposem de despullaments electrònics hauríem de considerar lingüísticament la novel·la sense negligir ni els elements exteriors dels que l'autor va poder beneficiar-se ni el parangó amb les traduccions castellana i italiana, que són al nostre abast. L'oportunitat ens fóra oferta aleshores de millorar el text que l'incunable ens ha tramès. Una gramàtica descriptiva completa del Tirant seria una excel·lent iniciativa. Seguidament situaríem l'obra entre les seues contemporànies, i la perspectiva històrica de la llengua a la València de Martorell s'ampliaria notablement. Tots aquests «desiderata» satisfets, ens acostaríem al Tirant lo Blanch per admirar-ne la magistral elaboració.

AIEC = Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans. Barcelona.

Alcanyís = Lluís d'Alcanyiz: Regiment preservatiu e curatiu de la pestilencia. Edición facsímil [a càrrec de Jordi Rubió], in: Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, VII, 1932, pp. 25-57. El text, que ocupa aquí les pp. 33-57, és probablement del 1490 i degué ésser imprès per Spindeler, com el Tirant.

Antoni Canals, Valeri Màxim = Llibre anomenat Valeri Màximo dels dits y fets memorables. Traducció catalana del XIVèn segle per frare Antoni Canals, ed. per R. Miquel y Planas. Barcelona 1914, 2 vols. («Biblioteca Catalana»).

BC = Biblioteca de Catalunya. Barcelona.

BN = Biblioteca Nacional. Madrid.

Càrcer d'amor = Lo carcer d'amor. Novela del XVen segle composta per Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernardí Vallmanya, ed. R. Miquel y Planas. Barcelona 1912 («Histories d'altre temps», 3).

Casanova, Emili, El lèxic d'Antoni Canals, València/Barcelona, Institut de Filologia Valenciana, 1988.

Clás. Cast. = «Clásicos Castellanos». Madrid.

DCVB = A. M. Alcover i F. de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca 1930-1962.

DECat = Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona, Curial, 1980 ss. [en curs de publicació].

ENC = «Els Nostres Clàssics». Barcelona.

FEW = Walther ven Wartburg, Französisches Etymologisches Wörterbuch. Bonn... Basel, 1928 ss.

GV = Guillem de Vàroich, text publicat per Pere Bohigas en Tractats de cavalleria, Barcelona 1947, ENC, núm. 57, pp. 41-77.

Isabel de Villena, VC = Sor Isabel de Villena, Vita Christi. València, Lope de la Roqua, 1497, reproducció facsimilar, València, Del Cénia al Segura, 1980 [ocasionalment també hem utilitzat, per tal de poder citar segons pàgina i ratlla, el text proporcionat per R. Miquel y Planas: Llibre anomenat Vita Christi compost per sor Isabel de Villena, abadessa de la Trinitat de Valencia, ara novament publicat segons l'edició de fany 1497. Barcelona 1916, 3 vols. («Biblioteca Catalana»).

Jaume Roig, Spill = Spill o Libre de Consells de Jaume Roig. Poema satírich del segle XV. Edició crítica acompanyada d'una notícia, notes y un repertori per R. Miquel y Planas. Barcelona, 1939-1959, 2 vols. («Biblioteca Catalana»).

Joan Esteve, Liber elegantiarum (Venècia, Paganinus de Paganinis, 1489). Estudi preliminar per Germà Colon Domènech. Castelló de la Plana, Inculca, 1988.

Miquel Péreç, Imitació = La Imitació de Jesucrist del venerable Tomàs de Kempis. Traducció catalana de Miquel Pérez, novament publicada per R. Miquel y Planas, segons l'edició de l'any 1482. Barcelona 1911 («Biblioteca Catalana»).

——Vida sant Vicent = La vida de sant Vicent Ferrer. València, Joan Jofre, 1510. Reedició de València, 1911.

MP = edicions de Ramon Miquel y Planas, per la «Biblioteca Catalana».

NBAE = «Nueva Biblioteca de Autores Españoles». Madrid.

Poesia religiosa = Poesia religiosa del segle XVI. Edició facsímil amb una introducció i transcripció de Josep Palàcios. València, 1975-1977, 3 vols. («Societat Bibliogràfica Valenciana»).

RABM = Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos. Madrid.

Riquer, Aproximació = Martí de Riquer, Aproximació al Tirant lo Blanc. Barcelona, Quaderns Crema, 1990.

Roís de Corella = Obres de J. Roiç de Corella, publicades, ab una introducció, per R. Miquel y Planas, segons els manuscrits y primeres edicions. Barcelona 1913 («Biblioteca Catalana»).

——Lo primer del Cartoxà = Ludolfus de Saxonia, Lo primer del Cartoxà. Traducció de J. Roís de Corella, València 1496 (exemplar de la BC, sign.: 10-VI-14).

Tirant = Joanot Martorell, Joan Martí de Galba, Tirant lo Blanch (València 1490). Reprint New York, Kraus, 1967 [les citacions per capítol i columna es reporten a aquest facsímil; una altra reproducció a València, Del Cénia al Segura, 1978].

Tirante el Blanco = Tirante el Blanco. Versión castellana impresa en Valladolid en 1511 de la obra de Joanot Martorell y Martí Joan de Galba. Edición, introducción y notas de Martín de Riquer. Madrid 1974, 5 vols. («Clásicos Castellanos», núms. 188-192).

Tirante il Blanco = Tirante il Bianco. Romanzo cavalleresco del XVI secolo. A cura di A. M. Annicchiarico, M. L. Indini, M. Majorano, V. Minervini, S. Panunzio. C. Zilli. Introduzzione di G. E. Sansone, Roma, Edizioni La Tipografica, 1984.

VC = Vita Christi; vegeu Isabel de Villena.

Viciana, L'Econòmica = Martí de Viciana, Comentari a l'Econòmica d'Aristòtil, ed. A. Ferrando. Barcelona, Edicions del Mall, 1982 («Biblioteca Escriny», 5).

Vindel = Francisco Vindel, El arte tipográfico en España durante el siglo XV. Valencia, Mallorca y Murcia. Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores: Relaciones Culturales, 1946.