La tradició i la moral

Lola Badia

  —56→  

Quan un lector del segle XV accedia al Tirant no ho feia com nosaltres a través d'un volum de dinou per dotze i quatre centímetres de llom, enquadernat amb cartolina, imprès en tipus vulgars tirant a petits, sobre paper tipogràfic corrent i amb coloraines a la coberta. Un volum així suggereix una història entretinguda i divertida, que fa plorar i fa riure, que fa somniar i convida a estones a la reflexió; en fi, de seguida veiem que es tracta d'una novel·la per a passar l'estona i, només perquè ens ve de l'antigor medieval, per a enriquir la nostra cultura o aprovar un examen. Doncs els nostres avantpassats de la darrera dècada del segle XV no podien tenir, d'entrada, davant del Tirant sentiments d'aquesta mena. Per a ells l'obra es presentava en un imponent volum de trenta per vint-i-dos i cinc centímetres de llom, imprès en lletra gòtica i a doble columna, precedit d'una extensa taula de capítols, d'una invocació religiosa, de dedicatòria i de pròleg. La portada, envoltada d'una orla d'entrellaçats vegetals i animals fabulosos, li acabava de donar aquest aire imponent i solemne, confirmat per l'arrencada del text, digna d'una obra de devoció: «A honor, llaor e glòria de Nostre Senyor Déu Jesucrist e de la gloriosa sacratíssima Verge Maria, mare sua, senyora nostra, comença la lletra del present llibre apellat Tirant lo Blanc, dirigida per Mossèn Joanot Martorell, cavaller, al sereníssimo Príncep Don Ferrando de Portugal.»

La lletra del primer capítol, presa del Llibre de l'orde de cavalleria de Llull, confirmava els lectors en aquesta impressió de cosa seriosa i transcendent: «En tant alt grau excel·leix lo militar estament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonc instituït e ordenat. E per tant com la Divina Providència ha ordenat e li plau que los set planetes donen influencia en lo món e tenen domini sobre la humana natura, donant-los diverses inclinacions de pecar e viciosament viure, emperò no els ha tolt l'universal Creador lo franc arbitre...» Ben segur que qui havia pagat al llibreter el preu del gruixut i pesant volum que s'enduia a casa, podia fer creure que aquella tossa corresponia a una Bíblia, a una Vida de Crist o a una Consolació de la Filosofia de Boeci.

Quines eren, però, les expectatives reals del lector que passejava el gros volum sota el braç? Pensava de debò instruir-se o elevar l'esperit llegint aquell llibre? Els moderns tenim una experiència tan diferent d'aquestes coses, que ens costa d'imaginar com als primers anys de la impremta incunable no existia distinció entre literatura d'entreteniment i literatura didàctica: a més, era costum i norma que la literatura d'entreteniment   —57→   es vehiculés per mitjà de formes manllevades a gèneres amb finalitats morals d'ordre divers. Si llegim la dedicatòria i el pròleg del I, en efecte, veurem que el llibre que s'hi presenta és descrit a través de dos gèneres literaris i d'una operació filològica: la poesia, la història i la traducció. Intentaré ara d'estirar els fils que m'ofereix tot aquest entramat de dades.

L'any 1490 a València venien com el pa calent l'obra més divertida de la literatura catalana de tots els temps, precisament perquè es presentava disfressada de llibre de missa, per dir-ho d'alguna manera. Els aspectes discursius del text, parlaments, oracions, sermons, diàlegs, debats, parèntesis didàctics, proclames, cartes, que aturen i dilaten l'acció, fan la desesperació del lector del segle XX i sembla que provocaven les delícies al del XV. Tenim testimonis, en efecte, que hi havia dames valencianes que manejaven el Tirant com un amè compendi de tots els sabers sacres i mundans. El fet que el Tirant tingués una trama narrativa els servia per a recordar els indrets on, per exemple, es podia anar a consultar el nom del déu d'amor dels antics, aquell entremaliat fill de Venus que disparava fletxes.

Continuant per aquest camí, si algú vol llegir, per exemple, tots els arguments que pot esgrimir en un debat contra les dones, cal que vagi al capítol 172, on Carmesina pronuncia un llarg parlament sobre aquesta qüestió. Si, en canvi, algú vol tenir controlats els arguments contraris, ha d'anar al següent, el 173, on Tirant les defensa, o al 309, on el rei Escariano torna a insistir sobre la qüestió.

Si ara dic que aquest darrer capítol «feminista» és un manlleu de l'epístola 21,8 de les Familiars de Francesc Petrarca, presa literalment de la traducció que Bernat Metge en va fer al llibre IV de Lo Somni, potser començarem a entendre alguna cosa. Martorell es preocupava de farcir el seu llibre d'informacions literàriament prestigiades sobre totes les coses que podien encuriosir el lector, tretes de les fonts mes distingides i il·lustres del seu temps i ho feia per donar cos al comportament dels seus personatges i perquè pensava en un públic que ho apreciava. Un públic assedegat de cultura literària, que es volia divertir, però que també agraïa tenir models per a converses passablement cultes. L'escriptura del Tirant és moltes vegades efectivament això, la construcció d'una prosa sàvia i enfarfegadament elegant, mitjançant la fagocitació de tot estímul cultural a l'abast.

I heus ací per què Martorell parla de traducció al seu pròleg. El Tirant és una obra que pertany al món del que els moderns en diem ficció, és a dir una obra inventada, però a dintre amaga molts fragments autènticament traduïts i molts d'altres de manllevats. Aquests fragments són precisament els trossos que legitimen el llibre als ulls d'un medieval i no pas els trossos inventats: l'originalitat que avui dia idolatrem fins al paroxisme aleshores no era un valor reconegut. Fixem-nos com el Tirant comença amb la història de Guillem de Vàroic, un cavaller anglès, tret d'una vella història amena i exemplar del segle XIII, que abandona la dona i els seus béns per fer-se ermità. Només per raons de força major torna a prendre les armes: ho fa quan uns moros despietats envaeixen l'illa d'Anglaterra i, naturalment, aconsegueix de fer-los fora i de restaurar el rei legítim. Guillem de Vàroic és un model impossible de cavaller desinteressat, però Martorell ens el presenta amb la màxima seriositat i, a més, fa que el seu heroi Tirant n'esdevingui el deixeble i l'imiti al peu de la lletra en diverses ocasions.

Durant les festes pel casament del rei d'Anglaterra, en efecte, Tirant combat victoriosament en tots els torneigs i és proclamat el millor cavaller del món, però no hi guanya altra cosa que fama i honor; de manera que quan decideix d'embarcar-se cap a la Mediterrània per ajudar els cavallers de l'orde de l'Hospital, assetjats pels turcs i els genovesos a l'illa de Rodes (i això del setge és una cosa que va passar de debò l'any 1444), Tirant no busca tampoc cap recompensa material. El cavaller Tirant s'acontenta fent triomfar la justícia i la fe cristiana i renuncia a tots els béns personals. Això és un esplèndid programa utòpic, perfectament d'acord amb les aspiracions més exaltades de la cavalleria des del segle XII: la barreja d'esperit de croada amb la salvaguarda dels poders constituïts, com l'Església o la jerarquia feudal. No es estrany que Martorell extregui alguns fragments del Llibre de l'orde de cavalleria de Llull i els introdueixi al començament d'aquesta primera part de la seva obra: donen l'aire de solemnitat que fa al cas amb el llenguatge que fa al cas.

Quan Martorell diu que ha traduït, doncs, el Tirant de l'anglès al portuguès i d'aquest idioma romànic al català de València, no està pas dient la veritat, però tampoc no està mentint ignominiosament. Traduir (i fins manllevar) és una tasca noble al segle XV, que assegura la transmissió de les autoritats antigues, plenes de valors morals que és bo de divulgar. Tot el Quatre-cents català és ple de traductors dels clàssics, dels grans italians del XIV, dels historiadors castellans i francesos, que proclamen la dignitat i la dificultat   —58→   d'aquesta operació en els seus pròlegs. Pensem que arreu d'Europa les literatures romàniques han anat naixent de la traducció: la mateixa paraula roman, que en francès i en italià (romanzo) encara vol dir novel·la, deriva, com és sabut, del mot que al segle XII designava la traducció o arromançament d'un original llatí: el Roman d'Eneas, procedent de l'Eneida, el Roman de Troie, tret d'una complicada tradició de cròniques tardanes sobre la matèria dels poemes homèrics, etc.

I amb això ja hem arribat al nus de la qüestió. Els autors dels antics romans eren traductors, però traduïen tant com innovaven. Quan adaptaven la temàtica antiga, de fet, en feien una digestió tan completa, que ja l'havien transformada en una cosa totalment diferent: al Roman d'Eneas es parla de bisbes i de combats cavallerescos situats en plena antigor, per exemple. Tanmateix, el que els lectors apreciaven i els escriptors exaltaven en els seus pròlegs i les seves consideracions especulatives no era aquesta diferència, que és el que fem els moderns, sinó l'aspecte contrari, el de la continuïtat, el de la tradició. I en això s'adverteix un tret de l'alteritat de l'Edat Mitjana: als segles que van del XII al XV hom raonava en matèries literàries d'una forma altra respecte de la nostra i és metodològicament inviable jutjar els productes que ens arriben d'aquells temps amb els nostres patrons.

Els qui escrivien a principis del nostre segle, doncs, que el Tirant era ple d'alè de modernitat però que calia editar-lo lliure de certes excrescències de mal gust, com poden ser els capítols on s'aprèn com es diu el fill de Venus o com es critiquen o es lloen les dones, cometien un típic error de desenfocament històric, fill d'un clar prejudici romàntic. El Tirant, en efecte, no és cap novel·la moderna, com es continua dient cada dia pels diaris, sinó un llibre de la segona meitat del segle XV, que barreja aventures cavalleresques, guerres i movedissos idil·lis amorosos amb una considerable dosi d'informació suplementària de caràcter moral i ideològic, profundament adherida als llocs comuns d'època.

On és la diferència, doncs, entre els models que Martorell diu «traduir» i el que acaba oferint-nos com a fruit d'aquesta «traducció»? La resposta no pot eludir la referència als dos gèneres literaris que s'esmenten al pròleg: la poesia i la història. Quan Bernat Metge, Martorell, l'anònim del Curial o Joan Roís de Corella diuen «poesia», no pensen necessàriament ni en Bernat de Ventadorn, ni en el Consistori de Barcelona, ni en Ausiàs March. Vull dir que aquest mot s'usa molt escadusserament al segle XV per a designar els productes de la tradició lírica d'origen trobadoresc que es recull als cançoners: aquesta mena de productes s'anomenen «trobes», «escrits de gaia ciència», cançons, danses, sirventesos... Això es deu al fet que el mot «poesia» al segle XV fa patent a la ment sobretot la poesia llatina: Virgili, Ovidi, Lucà, Estaci, Horaci... La poesia, doncs, no s'identifica d'antuvi amb el llenguatge versificat perquè hom solia accedir sovint a versions romàniques en prosa d'aquests «poetes»; per això Sal·lusti també semblava un poeta i el Sèneca prosista i Titus Livi, alguns cops. Poeta era el savi antic que havia fabulat «ficcions», que havia explicat poèticament veritats morals de gran transcendència al darrera de fets aparentment banals. Quines lliçons no ens dóna aquell Virgili, que Dante considera el seu guia i el seu mestre a la Divina Comèdia!

Un dels qui van divulgar per Europa aquesta manera d'entendre la poesia a la tardor medieval va ser Giovanni Boccaccio a través del seu XIVè. llibre de les Genealogies dels déus, una obra capital, llegida i fins i tot en part traduïda per les nostres latituds. Pensem que Boccaccio va escriure un text apologètic, una vindicació de la poesia i de les «poètiques ficcions»: el seu escrit intenta demostrar, en efecte, el valor formatiu dels escrits dels fabuladors antics, d'Homer a Boeci; pretén d'introduir-los en el curriculum intel·lectual de tot home cultivat. Aquesta apologia de Boccaccio s'explica perquè sobre les ficcions dels poetes pesava el menyspreu i fins l'anatema de certs sectors de l'Església.

Des dels temps del De doctrina christiana de sant Agustí, l'Occident medieval acollia els textos dels poetes clàssics, amb la condició que fossin llegits com a estímul moral i, per fer-ho, ben aviat hom va adoptar un sistema d'exegesi manllevat del que era d'ús corrent per a la Bíblia. El sentit literal de l'Escriptura Sagrada encobreix altres sentits més alts: l'al·legoria, la tropologia, el coneixement figural i fins l'anagogia. Només els teòlegs sabien desentrellar totes les significacions ocultes; els lectors cultes dels poetes antics, en canvi, ja s'acontentaven si podien esgarrapar-ne un o dos.

Sempre hi va haver teòlegs que es van mirar de reüll aquestes operacions d'exegesi aplicada a poetes antics i moderns; no oblidem que Dante va escriure el Convivio, comentant un text seu. Què ens podia ensenyar Virgili, deien els moralistes intransigents, per molt honest o genial que fos, si era pagà fins al moll de l'os? On és la paraula autènticament inspirada pel Déu de la Bíblia en aquests fingidors sublims però exclusivament humans, que parlen de Muses i d'Apol·los? Sant Vicent Ferrer assegurava que Crist va recomanar als apòstols que prediquessin l'evangeli i mai no els va dir que expliquessin Virgili, el qual, d'altra banda, segur que crema a l'infern, en companyia de tots els escriptors i poetes al marge de l'Església. Malfiança, doncs, davant de les «poètiques ficcions». Molt millor, doncs, que «fingir veritats sota una bella cobertura» és explicar-les de forma directa i inequívoca, sense trampa ni cartró. No hi ha cap dubte que, segons el moralisme que he exemplificat amb sant Vicent Ferrer, és molt millor ser un cronista que un poeta.

La novel·la anònima Curial e Güelfa, coetània del nostre Tirant, explica que el cavaller protagonista viatja al Parnàs i hi té un somni. Se li apareixen Apol·lo i les Muses i li pregunten si és millor el poeta Homer, que fabulava a propòsit de la guerra de Troia, o els cronistes verídics que van prendre nota dels fets, Dictis i Dares, l'un per la banda dels troians i l'altre per la dels grecs. Nosaltres sabem ara que al darrera d'Homer hi ha dos poemes èpics que se situen a l'origen de la cultura occidental i que Dictis i Dares són dos falsos de començaments de la nostra era, però a la Corona d'Aragó del segle XV els intel·lectuals no sabien ni un mot de grec i parlaven d'oïdes en aquestes matèries. Curial, doncs, ho té clar: la història és millor perquè és la veritat, la poesia cal prendre-la amb pinces i reservar-la per als savis cultivats, que poden extreure'n els ensenyaments que s'hi amaguen amb mètodes ad hoc.

L'anònim del Curial explica això en el curs d'un episodi de ficció inventat per ell mateix: com ens ho hem de prendre? Sabent que aquest anònim «tradueix» dintre la seva obra fragments de la crònica de Desclot i fa sortir a la seva novel·la fins i tot el rei Pere el Gran, em sembla que la resposta és clara. Un autor del que modernament en diem ficció al XV català, sentia com a més proper el model d'escriptura dels historiadors que no pas el dels poetes antics. Si es comportava com un cronista, les seves invencions apareixien com a «ficcions vertaderes», i valgui la paradoxa. Si voleu donar la volta a la paradoxa de la ficció vertadera, però, només heu de llegir els assaigs de Martí de Riquer a propòsit del «realisme» i de la «versemblança» del Tirant i del Curial. Tot allò que passa en aquestes novel·les és explicable en termes científics i racionals, la geografia es pot controlar sobre els mapes, abunden descripcions detallistes de la màxima precisió tècnica. La ficció és vertadera perquè és versemblant.

I la darrera qüestió: els autors d'aquesta ficció realista del segle XV català, que prenien com a model els cronistes i no pas els poetes antics, i que farcien i engalanaven els seus escrits amb tota mena d'additaments culturals, renunciaven a construir un discurs moral d'abast general? A mi no m'ho sembla pas. Estic convençuda que l'autor del Curial ens explica com el seu heroi comet uns errors (pecats d'orgull i vanaglòria, endèmics en la gent d'armes), que l'impedeixen d'accedir al coronament dels seus somnis (casar-se amb Güelfa) sense passar per una purificació ascètica (set anys d'esclavatge al nord d'Àfrica) i una renovació interior (Curial esdevé un savi després d'una visió reveladora). I Martorell? Això són figues d'un altre paner. A mi em sembla que Martorell va començar el Tirant disposat a ensenyar-hi velles coses profitoses i exemplars i que a poc a poc la força mateixa de la ficció realista va anar allunyant o ajornant aquest propòsit, fins que el novel·lista va arribar a confegir un missatge ètic nou i personal.

Més amunt deia que Tirant es comporta com un heroi que renuncia a tot, gairebé com un Blaquerna lul·lià: però això és només abans d'enamorar-se. Des del moment que Tirant veu Carmesina tot se li capgira:   —59→   cau malalt quan ha d'anar a consell, té ganes de morir de pena en lloc de lluitar per l'ideal, es preocupa pel vestuari i fins fa el ridícul en diverses ocasions. Els moralistes del XV, ajudats per la medicina de l'època, concebien la passió amorosa com una perillosa malaltia de la ment, una mena de situació anímica morbosa que obria les portes a tota mena de pecats i iniquitats. Ausiàs March, el cunyat de Martorell, és un mestre en l'anàlisi d'aquesta dolorosa constatació. El nostre novel·lista, en canvi, fa l'efecte d'estar perfectament al corrent de tot això, però no s'hi capfica; s'ho pren pel cantó divertit. L'amor produeix molts de mals i a la seva novel·la la Viuda, absurdament enamorada de Tirant, acaba suïcidant-se, després d'haver calumniat greument Carmesina. L'amor, però, pres en el seu sentit més carnal, també produeix moltes satisfaccions i a la nostra novel·la hi ha almenys dues parelles que se la passen força bé: Estefania i Diafebus, l'emperadriu i Hipòlit.

Així, doncs, què ens vol dir Martorell? Tirant sofreix tots els mals de la torbació mental de l'amor i Carmesina els comparteix. Mereixen la felicitat com els amants que se la passen bé o han de morir com els desesperats per haver estat víctimes de la terrible passió d'amor? Fernando de Rojas, alguns anys més jove que Martorell, fa morir exemplarment Calixto i Melibea a la Celestina. Joan Roís de Corella, coetani d'aquest; també és partidari dels finals catastròfics, per exemple en el seu remake de la faula antiga d'Hero i Leandre, hàbilment saquejat pel Tirant. Martorell va a la seva: en primer lloc, fa que Tirant i Carmesina puguin assaborir algunes de les dolçors de l'amor i, després, els mata sense culpabilitzar-los. Així, havent consumat clandestinament el matrimoni secret, que dignificava la seva unió, després del retorn de Tirant victoriós a Constantinoble, esperaven un prometatge públic seguit del nomenament del cavaller salvador com a hereu de l'imperi. I heus ací que un estúpid refredat fa acabar la vida de l'heroi i, de retruc, la de la princesa i de son pare, presumptes víctimes de sengles infarts.

Des dels temps de Cervantes, que, enutjat per les vàcues grandeses de la literatura cavalleresca, es va entusiasmar davant d'un heroi que mor al llit i fa testament, aquest final del Tirant ha fet reflexionar diverses generacions de lectors. Jo sóc dels qui pensen que la millor lliçó de Martorell és la del distanciament i de la ironia: els grans ideals, per molt que ens els estimem, portats a la pràctica solen fracassar estrepitosament. Els personatges autènticament heroic del Tirant no són pas els qui acaben governant l'imperi: en el seu lloc ho fan comparses secundaris, de dubtosa integritat moral, com ara l'emperadriu, que es casa amb Hipòlit, el seu gigolo. La lliçó és intel·ligent i amarga, però ningú, no podrà dir que no sigui versemblant. Es, doncs, una lliçó vertadera?