Visor de obras.

  —86→  
  —[87]→     —[88]→     —89→  

Poema de Rut

I. Noemí ...I l'horitzó despert, entre les negres branques que ocultaven un gest confident i adormit a la pura fugida de les bandades blanques, estenia la porpra del darrer xiscle, el crit de comiat nocturn. Quin tresor de silenci baixava a la seva ombra del darrer estel tenaç! Torre d'arrels 'jagudes, temple buit, immens i de cendres sigil·loses per on només el pas dels pensaments sonava com una mar difunta. On eren els ocells? Aurora, estrella i arbre! Oh, la llum enemiga, l'arc radiant que ajunta la soledat arbòria amb el seu temps de marbre! Tronc mort, ella, també -de sang ja sense nius ni fulles d'alegria, oferta a sols benignes-, on el lent liquen puja fins a les cicatrius que s'obren a l'escorça com ulls ressecs de cignes. D'una frescor de càntirs el seu llinatge pur venia, d'una raça que els dies afrontava amb rialla d'alosa i un esguard ple d'atzur. D'una altura de garbes el seu passat baixava. La llei del temps s'ha fet. Els seus desigs han mort. Endebades increpa l'horitzó que recula. Ella és Mara l'amarga, el solitari port glaçat d'ella mateixa: només el record nu la solca de rars navilis de pedra, llum i vent... Ahir! Reveu la dona de sines copioses esperant al llindar el retorn de l'arment. —90→ Ses mans eren amigues de bressols i filoses, la nit duia als seus somnis la cançó de les fonts. Captiva de la terra. Una àmfora dormia en son cos, on l'amor enlairava els seus ponts, i el fruit madur del sol als seus genolls s'obria mentre els blats ondulants segava Elimelec. La llum de cada dia duia joies eternes, la llei dels patriarques omplia l'odre sec i cada solc cantava gestes d'anys i cisternes. Aurora, estrella i arbre! Oh, les dolces alarmes d'un firmament ombrós pel dia captivat! Fugida dels ocells, amb una claror d'armes lleugeres que aboleixen l'horitzó esbatanat. Noemí sent cremar una seca foguera a la vall del seu cor, on ressonen els crits de deesses florides... Damunt seu, la bandera celeste està poblada d'irreparables nits. Tanca els ulls. I com si amb una trista fona llancés els mots, murmura: -«Oh filles, Orpa i Rut, aneu, seguiré sola!». I alçant son braç eixut, deixa que el dia hi pengi una fresca corona.

II. Rut 'Jaguda damunt l'herba, se sent les cames pures i a les mans la pruïja d'haver fruites madures. Dintre el seu cor batega una ala de destins. Vora de Noemí, de tenebra esculpida, la lluna la veurà dolçament adormida i l'aire desfarà els seus llargs violins. Oh, la nit de Judà ja l'assetja, furtiva! Serena i blava nit que s'ignora captiva d'una terra feixuga de juny i cereals. Ella mateixa, sola, de silenci s'inunda. I dintre la seva ànima de garlanda profunda es desperten els focs i els himnes rituals. Rut dorm. De la planura arriba un so d'esquelles i de flautes somortes. Vestigis de roselles perfumen tot el rou i el front tranquil del vent. —91→ Rut dorm, segura. Sembla una gerra d'argila ja del tot oblidada de son aigua tranquil·la. I la vetllen, immòbils, els àngels del forment. La testa del seu somni és de verdes lianes. Hi ha un tumult d'arcs vermells i d'incessants dianes que fuig vers un món que infla veles d'or i colom. Les seves mans arrenquen la flor de les congestes, dins del seu cor redoblen els timbals de les festes i de la seva sang cauen fulles de plom. Somni de l'esperança, lenta arada nocturna que esquinça un negre escut de vida taciturna! Vel teixit de futur on mor l'aràcnid gris de la seva tristesa. El feixuc branc la salva del naufragi de l'ombra! Oh, dolços fruits de l'alba que al temple del futur graven el primer fris. Terra nova! Bressol de blava llunyania que gronxa un sol sorprès de la rosa del dia. Imatge radiosa, terra del solc i el vas tota ella oberta en llum, prometença i aroma. Rut sent a la seva ànima un pes daurat de poma que fa molt més lleugera l'empremta del seu pas. Oh, quins astres obscurs al seu anhel suspesos! El seu cor interroga els estranys vents encesos que troben al seu cos una pau de desert. Però tot ho envaeix aquest dolç himne d'arbre! I als seus ulls admirats, de solitari marbre, de glaçada parpella, s'aboca el món despert.

III. Cançó de l'estrangera Ai fumarel·la lenta, columna matinal, la meva joia intenta un capitell floral! Pit radiant del dia, la meva mà demana els batecs d'alegria del teu cor de magrana. —92→ Una forca florida, a l'era de la llum, m'obre una ampla ferida d'espai i de perfum. El vent porta a l'espiga una por de molins però als meus braços lliga una frescor de brins. Núvol sense frontera, obert aire insubmís, ja no em sento estrangera en aquest clar país.

IV Cada home és posseït d'un ritu mil·lenari, i a l'altar de les messes ofrena, solitari, amb el ritme sagrat del seu viril treball. Al sol, les garbes semblen verges agenollades, i les mans del matí vigilen, d'or cansades, el càntir al peu de l'arbre i l'ombra del cavall. El silenci dels camps habita l'olivera, un gegant de tortura al seu tronc s'arrecera, les seves fulles serven els besos de la neu. Núvols blancs ramadegen per la tranquil·la altura, la corba dels pujols cau com una ala pura i a l'horitzó clareja la mirada de Déu. De sobte remoreja, com branc que el vent inclina, el cant dels segadors... S'alça, lenta i divina, la testa de la terra coronada de sols. Cançó de dalla i cor, de grans enlluernada, el seu ritme d'estrena de barca enamorada on ressona una pau de martells i bressols. Rut sent la veu unànime: és un abís que puja, devers el lluminós origen de la pluja, els arcs silenciosos d'un somni de llavors. I el seu cos es decanta a tot presagi d'astres, —93→ a tot signe futur, com les fosques pilastres d'un gran temple cobert d'excessives clarors. Noemí diu a Rut: -Per què m'has seguit, filla? Tu no has fet com Orpa. Mira, tot l'aire brilla! Oh murs de ma ciutat! Bet-lehem és a prop! ¿S'han acabat els dies de nòmada martiri? Qui sap! No tenim res. ¿Haurem d'anar en captiri, com en terra estrangera, de pa, sostre i esclop? -De qui són aquests camps? -fa Rut com a resposta. -Les nostres mans sabran el que pesa una embosta de farina donada. Vaig partir fa molts anys d'aquesta terra. ¿Qui podria rebre amb joia la vella que ara sóc? ¡Qui recorda la noia que florí en aquests llocs? Sóc estranya entre estranys-. L'airina de la tarda espiga i cel ajunta. -De qui són aquests camps? -Rut novament pregunta. Als ulls de Noemí s'esquincen antics vels. -Són de Booz -murmura, bo i alzinant la testa. Al cant dels segadors ja baixa una xalesta pastoral de bassetges, esquellerincs i bels. Quan l'ombra del pollanc a l'era s'entotsola, i el ponent sembla un àngel abraçat a una mola, i la lluna refreda la llinda dels casals, Rut, entrant als rostolls, cull la primera espiga. Al cel hi ha blanques garbes que el vencill del vent lliga, i del cor de Rut s'alcen voliors de pardals.

V. Cançó de Rut a les espigues Una llum s'extenua dins mon cor glacial. La tarda, tota nua, brilla com un poal. Oh, d'espigues corbada vaig per estranys camins! Càrrega més daurada duc soledat endins. —94→ Com un guaita de bronze mira els blats el xiprer. Al cel, lenta, s'enfonsa la falç d'un esparver. Ja arriben a ma galta els primers cants dels grills. A la dalla s'exalta un estel de perills. Oh, l'alè de la terra s'assembla al bes d'un déu! Fins quan seré com gerra guardant secreta neu? Per fugir de la lluna, de la lluna i el rou, cada nit m'empara una càlida ombra de bou. Oh fill del meu silenci, desig de peu descalç, deixa que el cel t'agenci amb sos astres finals! Duc una rel eterna ensorrada al meu flanc. Esperons de lluerna sento a la meva sang. Damunt la vall tranquil·la dormen àngels vermells. La mà de l'aire fila l'or llarg dels meus cabells. Baixa cap a ma boca l'últim ocell d'atzur. La garba que alço invoca el sol del meu futur.

—95→

VI La nit és per a Rut fred de lluna a la gorja. Son anhel de futur dintre del seu cor forja el preludi d'un món que du fruits a sa sang, i l'hora constel·lada de les desertes eres, absent dels rituals que encenen les fogueres, com una espina d'or es clava en el seu flanc. La seva solitud de recta melangia s'alça com un xiprer voltat d'ocells de dia. Abelles fredes fiblen sa cintura de sal. Son passat es defensa: tornen murs de crepuscle, la lluna dels camins repenjada al seu muscle, la veu de Quelió que sondrolla el tossal... De tombes d'herba groga arriben ales mortes, silencis d'illa seca. S'obren obscures portes! I més enllà, els estels de la terra, els estels interiors i lliures amb llur crida infinita: el somni que devora la profecia escrita per la voluntat lenta de mil segles d'arrels. Els braços de Rut gronxen un gran feix de tenebra. L'hora passa pels camps amb caputxa de gebre. Dintre del cor de Rut, on la terra descansa, la calma de la nit és una immòbil dansa. Quin setge de silenci entorn dels seus sentits! Davant d'ella, Booz llargament la contempla. Una força profunda, de solitari exemple, d'ample riu invencible i arbre de quietud, isola sa figura. Quina alta residència d'anys i de sols proclama amb la seva presència! I pregunta amb sa veu clara i lenta: -Ets Rut?-. Ella ajunta les mans, humilia la testa i, com si s'adrecés a la terra, contesta: -Sóc estrangera aquí, arribo de Moab. Fugitiva no vinc de cap tèrbola lluna, i des d'ara em sotmeto a la llei de l'engruna-. Booz s'acosta a Rut i diu, alçant-li el cap: -Res no temis. Abans de conèixer el teu rostre ja tenies ma gràcia. Que et sigui lleuger sostre —96→ tot el cel de Judà, nora de Noemí! Jo no crec en el vent que dorm dintre les canyes. Tota bona llavor fa dels meus solcs entranyes. Cada forma que s'alça ve d'un secret ahir. Jo compto les anyades pels rostolls i la brulla. La meva vasta sitja el blat acaramulla, i la neu, al teulat, pot esperar els fogonys. Jo no vaig a l'encalç de cap brillant quimera sense fondes arrels. Una recta fumera puja de la meva ànima, que no coneix enfonys. Jo comando en un món de senzilles riqueses, al meu cor hi ha remors d'ocells d'ales esteses, i la meva ombra, als camps, desperta les sements. Si m'entristeix de veure la boira a les arades, m'apaivago tocant les panotxes daurades. Al meu pit s'arrecera l'alta rosa dels vents...- Una pau de llindars als mots de Booz canta i a diàfanes joies el cor de Rut decanta. Per l'aire de la tarda oscil·len blaus clarins. Amb empremtes de llum sobre d'una aigua muda, s'allunyen els seus passos de soledat temuda. Oh, quin gregal marceix la rosa dels camins!

VII. Cançó de Rut a la lluna de les eres Amb el teu blanc timbal, oh lluna de les eres, vinc al graner cimal de les meves esperes. Hi dormen dies clars, amb collars de taronges, que esperen el compàs de tes músiques flonges. Hi vetllen blaves nits, oh lluna de les eres, amb somnis envaïts de daurades banderes. —97→ La tardor, cos endins, alga un groc canelobre. L'estrella dels destins a les meves mans s'obre. Amb el teu blanc timbal, oh lluna de les eres, toca una triomfal marxa de primaveres!

VIII -T'he sentit cantar, Rut. -Ta veu, sovint avara, avui tenia un so d'esquella i aigua clara. -Per què esteu agençant aquest vestit de lli? -La cançó que cantaves era una ala florida, una corona al mur de la nit adormida. -La cançó que jo canto potser es marcirà en mi. -Quan la nit és tranquil·la, Booz no es mou de l'era. -Per què voleu ungir la meva cabellera? -Booz dorm a la vora d'una pila de blat. -Mare, per què em lleveu de tota vestidura? -Així t'ablamaràs com una flama pura a l'hora que ell destreni la teva soledat. -Tota ja m'estremeixo. -Ta boniquesa esclata: les teves mans, Rut, semblen llançadores de plata i el teu cos resplendeix com el tronc d'un til·ler. -A la veu de Booz hi ha la terra desperta. -A cada genoll tens, Rut, una rosa oberta. -Booz fa una gran ombra de pòrtic i llorer. -Ara, Rut, baixaràs devers les eres, sola. -Dintre la meva sang hi ha una por de corol·la. -Pel somni de Booz ja marxa el teu futur. -Els arbres del vial són una alta muralla. -La lluna de les eres fins al teu front davalla. -La nit fereix mon flanc amb averanys d'atzur.- Damunt de tota cosa el silenci s'afua, desplega lentament una gran ala nua —98→ on cauen els estels, el misteri i el rou. Dalt dels cims fogallegen alimares enceses, sonen corns de pastor, a regulars represes, i la plana contesta amb el bramul d'un bou. La figura de Rut avança, lluminosa, per la deserta nit. La càlida filosa de l'aire suaument gira a les seves mans. Fila i gira la boira d'un somni llegendari que s'enrotlla, invisible, al seu cor solitari fins a fer-se un feixuc cabdell de diamants. A la cara de Rut baixa la nit serena. Tota branca voldria afeixugar sa trena amb les joies madures de ses fruites de sol. Per les altures roda una còsmica marxa. Cada branc llança l'ombra d'una lleugera xarxa als peus de Rut. Sanglota el cant d'un rossinyol. Nimbada de celístia i lenta de temença, Rut volta i volta l'era. Una alta ona immensa s'esberla a la seva ànima, presa d'eternitat. I tota ella pressent la distància alada, l'horitzó sense vent i una aurora esbullada per les tranquil·les flames del foc immaculat. Oh, déu de sang inquieta, cos de boira i collita, Booz, clar patriarca que dorm una infinita espera de rabeig i d'espigues astrals! Pare cast com la neu, estimat de cisternes i núvols, a sa barba, encesa de lluernes, es precipita l'aigua dels nous dies lustrals. Viu a les seves mans l'espasa del solstici, tremola en els seus llavis un gran bes gentilici, el seu front és un camp de sorpresos ocells. I al seu pit esquinçat per un somni de relles gemega una fontana de nocturnes roselles on els ulls de Rut brillen com enfilats anells. Una por verda i núbil s'esmuny en la nit blava. A les sines de Rut l'ocell de la sang clava son porfidiós bec de famèlic corall. L'aire nupcial dansa amb silencis de molsa. —99→ Les muntanyes estenen una gran ombra dolça al damunt de Booz, que dorm sense abrigall. Planen damunt de l'era geòrgiques cantúries. Als ulls oberts de Rut, les novelles centúries s'anuncien amb astres de verge resplendor. Vora els peus de Booz ella jeu arraulida. Sota la seva túnica, d'alta lluna ferida, tot el seu cos es plany com solc sense llavor. L'agulla de la son, enfilada amb tenebres, va cosint lentament ses daurades palpebres, i els eixams del silenci volen devers el cim clarós de la seva ànima de muntanya sensible. L'àngel de les esquelles davalla i, invisible, deixa a la seva boca un musical raïm. La lluna allarga branques amb dolçors de promesa. Els lliris es redrecen com clarins de puresa i plouen salms de neu a les fulles dels oms. Es fonen amb la terra les estrangeres ombres. Dins el terral batega un presagi de nombres i l'horitzó reté respostes de coloms. Ella és tota la nit, la lenta nit llaurada d'esperances i estels, la terrestre aliada d'obscures mans que du l'alba d'odres vermells! Oh, riuada de brins per son ànima oberta! Rut és com tota l'herba, tota l'herba desperta. Sent la mà de Booz damunt els seus cabells. I del bes que rep s'alcen els arcs de les anyades per on, lentes, desfilen innúmeres ramades de dies taciturns. Quins madurs sols totals il·luminen la tomba on son ànima verda va rebre dards celestes per la més fina esquerda! Booz és un autumne amb daurats ulls vernals. Com una llum atònita el cos de Rut es corba als braços de Booz. Espiga dura i orba que fa de sa caiguda batec i ascensions. I el panteix de la terra, de la terra profunda, damunt d'ella regolfa i obscurament la inunda amb un vast alè tebi de generacions...

—100→

IX. Cançó de Rut a l'alosa ¿De quina mà, amollada, l'or lleuger del teu vol és com una mirada enfollida de sol? L'origen de nit pura del teu impuls fervent és sageta segura a l'arc del firmament. El meu cor amb tu vola com un gran foc despert. L'última estrella, sola, fa del cel un desert. El dia ja aparella els seus ràpids bous d'or. L'alba blanca i vermella als braços del sol mort. I en el núvol enorme on mon cor ha fugit endevino la forma de Booz adormit...

  —101→  
  —102→  

I labour by singing light Not for ambition or bread...

Dylan Thomas.

Primera edició: Mèxic, Biblioteca Catalana, 1956.

Segona edició: dins O.P.C., Edicions 62, 1972, reestructurat i revisat.

  —103→  

Als llavis del silenci

—[104]→

—105→

I Oh nits! Tant hivernar en immòbils missatges -fets de tant cor i adéus!-, en espera dels mots que duran existència alada a les imatges. I les màscares orbes sota vent de sanglots! Món increat del cant: profunda vall oferta als lluminosos boscos de gegantins estius. Constel·lació pura, música que es desperta com un arbre a la riba d'un gran somni de rius... I flotar dolçament, encara a la deriva de les aigües reals, esclau del darrer gel de silenci que abraça la proa fugitiva. Oh, el pensament ja sega la tenebra indefensa i l'ànima desgrana les espigues del cel! Oh zenit del poema, oh lliure joia immensa!

II Oh veus! La dura boca envaeix tot l'aeri refugi del meu cor. Oh font de saba astral caient dintre l'oïda nocturna del misteri! El silenci s'inclina a sa empremta mortal. Cantar l'arbre del crit! Estendre branc i fruita a l'eterna amenaça de la gèlida nit de l'ésser que abandona tota lúcida lluita. Aus de la consciència! Cantar l'arbre del crit! —106→ I l'espai, a l'entorn, de solitud s'inunda. Morir del cant ardent -l'inevitable vol que arbora el suprem èxtasi de l'alosa jocunda-, tot corbant-me de nou a la pàl·lida estrella que ja anuncia als mots l'arribada del sol. Oh dia meu: atònit esguard sense parpella!

III On és la teva mort? Alçar-la! Abraçar l'hora en què la teva absència em mira amb ulls d'argent. Dintre la meva sang, ta boca d'ombra implora un sobtat epitafi d'estrelles i de vent. En mon silenci, llarga, la teva veu murmura a dalt dels aqüeductes que uneixen cor i cant. Presència fidel, deu que, ascendint, s'atzura dintre el canal del temps i baixa, xarbotant, devers la crida ardent de la planura estesa! Fet mite fluvial, mon ànima davalla entre ribes florides de brusques primaveres, lluny ja de la Muntanya de tants records encesa, enclusa on l'esperit secretament treballa. Cal fer etern ton record entre les oliveres!

IV Més enllà del meu cant s'esfondren les batalles veig entorn de les cendres aixecar-se jardins, la naixença del vent en les joves rialles, i sento les ciutats com tebis violins a les mans de les nits vastament amoroses... Més enllà del meu cant, oh l'astre corporal de la vida, els oficis, el passat de filoses que alça testes de bronze, i l'herba germinal sota el desig de l'Home vestit d'hora vermella! I del rusc del seu cor, la nupcial abella de l'esperança emprèn el seu vol fulgurant, —107→ per damunt de les llàgrimes gelades de la història, vers les altes corol·les de la llum de victòria, vers la boca de pol·len del déu despert, l'Amant...

V Dir la brusca sorpresa d'un record de gavina. Naufragar dolçament en sensibles esculls de temps i llunyania. Quina claror llatina celebra i canta el déu que dormia als meus ulls! Rialla de la vela: àmfora en blava testa! Oh, les trenes salines esbadiant-se al pit immòbil de la terra vestida de ginesta! Als llavis de l'escuma mor i neix l'infinit. Espera del meu ésser, com roca extasiada per un somni futur de proa il·luminada que calmarà el murmuri innúmer de l'atzar. Oh, la sirga diàfana dins l'abís de tenebra, l'assalt de l'ona tèbia que s'enduu tot el gebre! Dir que en mi vetlla el cor profund del mar, del mar

Ànima i món

A J. Amat-Piniella.

I Terra Ni l'amor ni la joia no encenen primaveres, sinó la mort que canta de cara al firmament. Devers el roig altar de les secretes eres porteu l'eterna ofrena, coèfores del vent! Morir, deixar d'ésser hoste. En l'espera abolida, enllà dels comiats, oh terres de l'ahir d'on, tremolosos, s'alcen els braços de la vida! Finalment ho sabràs: sols la terra és destí.

—108→

II Cel Si l'esguard l'interroga, el cor no s'hi asila. Els déus que l'habitaven caigueren en la nit. ¿Serà d'alba o ponent l'estrella més tranquil·la que, al fons del seu dolor, somia l'esperit? I cap àngel, oh nits! De futur traspassada, l'esperança camina dintre la soledat d'aquesta ampla comarca de tenebra estrellada: els signes de l'exili en llur tràgic esclat.

III Mar Oh, les aigües movents de l'etern parteratge de la llum que abandona sos gèlids estimballs! Redemptora paraula, verb clavat a la imatge: sol obert a la Vela com un crist de coralls. Reialmes de la veu, oh renaixent victòria: quina Parca d'escuma, entre batuts niells, en música apaivaga la dissonant cridòria mentre, enllà, els pujols alcen un dolç dia d'ocells!

IV Foc Cim extrem de la flama: heroi! Diürn, completa la gran corba visible del teu retorn al sol, que ho fa tot més real i, com brillant sageta, arriba en la darrera caiguda del teu vol. Romans. Però el que passa, el vent infatigable, t'acreix, i ets en l'hivern l'amant cor estival, l'arrel, l'ocell que emigra, l'infant, la terra arable, oh més pur com més cremes, i en tes desfetes ¡alt!