Visor de obras.

―Lig-se en hun tractat que Sèneca fa, dient que neguna cosa no és més carament comprada com és aquella qui ab pregàries e suplicacions se demana. E per ço, capità, a mi no és plasent que vós me façau moltes pregàries del que nosaltres devem ésser pregats. E tot mon loch e poder yo done a ma filla, que ací present és, que u faça ab consentiment de sa mare.

E partí's d'[e]lls sens dir-los més e lexà'ls la princessa ab ells. Com Stefania véu que l'emperador se era partit d'ells axí stroncadament, presomí que a l'emperador no plahia que·s fes lo matrimoni e, sens més pensar, hi lexà la companyia de la princessa e de Tirant, del conestable e de Plaerdemavida, e, sola, se n'entrà en una cambra e aquí començà de plorar e fer gran dol.

Tirant pres del bras a la princessa, e acompanyats del conestable e de Plaerdemavida, anaren a la cambra de la emperadriu, e Tirant e la princessa suplicaren a la emperadriu que volgués consentir en aquest matrimoni, puix l'emperador ne era content, la qual, responent, dix que ella era molt contenta. E prestament feren ajustar tota la cort perquè fossen a les sposalles de Stefania. E tots staven ajustats en la gran sala e hun cardenal que y havien fet venir per sposar-los. E trameteren per la sposada, que vingués, e trobaren-la que encara stava plorant, que no·n sabé res fins que la vingueren a cridar que l'emperador e tots la speraven. E totes les altres donzelles pensaven que stava en la sua cambra per abillar-se, e ella se fartava de plorar.

Fetes que foren les sposalles ab gran triümfo, ab dances e singular col·lació, volgué l'emperador que en l'endemà se fessen les bodes per ço que no detinguessen la partida de Tirant, e axí fon fet. E foren-hi fetes molt grans festes de juntes e dances, e momos e molts altres entramesos qui ennobliren la festa. E tothom stava content, sinó lo miserable de Tirant.

La primera nit que donaren la nóvia al conestable, Plaerdemavida pres cinch gats petits e posà'ls en la finestra hon dormia la nóvia. E tota la nit jamés feren sinó miular. E Plaerdemavida, aprés que hagué posats los gats,   -[f. y7v]-   anà-sse'n a la cambra de l'emperador e dix-li:

―Senyor, anau cuytat a la cambra de la nóvia, que lo conestable haurà fet més mal que no·s pensava, que grans crits hi he sentits. Gran dupte·m fa que no haja morta a vostra cara neboda o, almenys, malnafrada. E vostra magestat, qui li és tan afix parent, vaja-li ajudar.

Tant foren plasents a l'emperador les rahons que li dix Plaerdemavida que·s tornà a vestir. E los dos anaren a la porta de la cambra de la nóvia e scoltaren hun poch. Com véu Plaerdemavida que no deya res, pres-se a dir:

―Na nóvia, com stau vós ara que no cridau ni dieu res? Par-me que ja us és passada la dolor y la major pressa de la batalla. Dolor que·t vinga als talons! No pots cridar hun poch aquell saborós ay? Gran delit és com se hou dir a les donzelles. Senyal és, com tu calles, que ja t'as enviat lo pinyol, mal profit te faça, si no t'i tornes! Vet ací l'emperador que t'està scoltant si cridaràs, car té dubte que no·t facen mal.

E l'emperador li dix que callàs e que no digués que ell fos allí.

―A bona fe, no faré! ―dix Plaerdemavida―. Ans vull que sàpien que vós sou ací.

Lavors la nóvia se pres a cridar, dient que li feya mal e que stigués segur. Dix Plaerdemavida:

―Senyor, tot lo que diu la nóvia és manlevat, car les paraules que diu no hixen de l'ànima, ans me par que sien fictes e per ço a mi no·m plaen.

Lo emperador no·s podia detenir de riure de les rahons saboroses que hohia dir a Plaerdemavida. Dix lavors la nóvia, com los sentia axí riure:

―Qui ha posats allí aquells malls de gats? Yo·t prech que·ls vulles posar en altre loch, que no·m lexen dormir.

Respòs Plaerdemavida e dix:

―Per ma fe, no faré, sí Déu m'ajut! E no saps tu bé que yo sé traure de gata morta gatons v[i]us?

―O, de aquesta massa sentida ―dix l'emperador― e com cau en grat al meu sperit les coses que·m dius! Yo·t jur per lo subiran Altisme que si yo no tingués muller, no·n pendria altra sinó a tu.

La emperadriu anà a la cambra de l'emperador e trobà la porta tancada, que no y havia negú sinó hun patge que li dix com l'emperador era a la porta de la cambra de la nóvia. E anà devers aquella part e trobà'l ab IIII donzelles que staven ab ell. Com Plaerdemavida véu la emperadriu venir, ans que negú parlàs, dix:

―Moriu-vos prest, senyora! Vejau què m'ha dit lo senyor emperador: que si no tingués muller, que no·n pendria altra sinó a mi. E per la offença que vós me féu, moriu-vos prest y molt prest.

―Ay, filla de mal pare! ―dix la emperadriu―. E tals paraules me dius? ―E fon-se girada devers l'emperador―. Y vós, en beneyt, per a què voleu altra muller? Per dar-li splaniçades e no stocades? Guardau que jamés morí dona ni donzella de joch d'esplaniçades.

E axí burlant ab molta alegria se'n tornaren a la sua cambra. E la emperadriu ab les donzelles se n'anaren en ses cambres. L'endemà per lo matí tothom se alegrà e feren molta de honor al conestable e a la novençana. Portaren-los en la major sglésia, on hoyren la missa ab molt gran honor. Com hagueren dit lo Evangeli, lo sermonador pujà en la trona e féu hun solemne sermó, preycant de vicis e de virtuts. E aprés, en la fi del sermó, per manament   -[f. y8r]-   de l'emperador, féu la següent oració per posar en sperança a tots los qui de bon cor lo servien.

―La mia lengua indocta no seria suficient en recitar los actes virtuosos e de memòria singular que aquest sereníssim, pròsper e poderós senyor, lo senyor emperador, ha fets en favorir, heretar e sublimar en grans dignitats a sos criats, servidors e vassalls, e farà molt més, tant com la vida lo volrà acompanyar. E dexant-me recitar les sues grandíssimes perfeccions, les quals aumenten la virtut de la sua gran altesa, car delit és de recitar la granea de l'alt coratge dels generosos prínceps com aumenten la glòria e estat de sos vassalls, criats e servidors ―axí com ha fet de aquest famós e virtuós cavaller stranger, natural del realme de França, havent bé servit la pàtria grega―, lo alt emperador, ab la sua plasent mà plena de misericòrdia e liberalitat, ha donat al valerós Diaphebus, comte de Sent Àngel e conestable major de l'Imperi Grec, una parenta sua molt acostada, nomenada Stefania, filla de aquell il·lustre, legítim e natural, de aquell temerós senyor senyorejant la corona del grech imperi, la qual per tot lo món és temuda, lo qual germà seu fon intitulat duch de Macedònia. E aquest ducat, ab sa filla Stefania, neboda sua, dóna al dit conestable ja desús nomenat, ab tots los béns, joyes, robes que·l dit duch dexat li havia. E lo sereníssim emperador, de sos béns propis graciosament dóna a la dita Stefania cent mília ducats, que·n puga testar e fer a totes ses pròpies voluntats.

"Tal senyor com aquest fa bon servir, qui sab gualardonar, amar e honrar a tots sos servidors. Aquest senyor té honor abraçada e no la deixa partir de si, com honor procehesca de gran magnificència de ànimo y és ornada de totes virtuts. Car de magnificència ix liberalitat, que excel·lex totes les altres obres virtuoses qui són dignes de honor. E per ço diu Sèneca que aquell qui és de gran ànimo, totes les sues obres són de virtut. E los prínceps qui són magnànims e liberals, e pertany que sien savis e animosos e amadors de honor. Tres coses són que per lur excel·lència excel·lexen totes les altres en aquesta vida. La primera és menyspreu de la honor terrenal o temporal o de fortuna. La segona és desig de la benaventurança eternal. La terça és il·luminació de l'enteniment e de la voluntat.

"E vull-vos dir, vosaltres cavallers, per què sou infortunats en armes, e açò per cinch peccats. Lo principal de tots, si batalla o guerra ab falsa causa o sens justícia serà feta. Lo segon, si en pròpia fe à mort altri o decebut en cosa criminal. Lo terç és si carnalment ha coneguda monja o dona dada al servey de Déu. Lo quart és si maliciosament persegueix los ecclesiàstichs o·ls pren lurs béns. Lo quint és si comet notable inreverència en Déu y en los seus sancts.

"E vull-vos avisar quines són les bones costumes que deuen aver los   -[f. y8v]-   fills dels cavallers. La primera és hoyr missa tots dies e dir alguna breu oració. La segona és saber bé legir e escriure e, encara, saber gramàtica e altra ciència perquè·n sien mes savis. La tercera és que no sien juradors. La quarta, que no tinguen supèrbia, ans sien molt humils e afables a les gents. La cinquena, que tinguen vergonya de fer rohïndats. La sisena, haver temor de Déu e ésser obedients a sancta mare Sglésia. La setena és en fer reverència e saludar volenters. La huytena és star entre cavallers e bona gent. La novena és que no sien massa parlers ni atrevits en malparlar. La dehena és que no sien jutjadors ni scarnidors. La onzena és que no sien mentidors ni maldients. La dotzena és que sàpien ben servir e ben cavalcar e ben acullents. La tretzena és que sien ben nodrits de menjar e de beure. La quatorzena és que sien leals y honests. La quinzena és que no sien jugadors. La XVI és que sien nets. La XVII és que sien cassadors e munteros. La XVIII és que sàpien jugar d'esgrima, de lança, de acha, e exercitar lo cors en armes.

"Ara vull dir un poch de les donzelles, perquè no sien agreujades. E darem fi al sermó, perquè sien informades de les propietats e nodriments que deuen haver. Lo primer és que sàpien legir. La segona, que sien devotes e que diguen oració. La tercera, que dejunen los dejunis manats. La quarta és que tinguen gran honestat e vergonya. La V és que parlen molt poch e ab gran asosech. La VI, que tot lo seu comport sia fundat en honestat. La VII, que sien molt humils. La VIII, honestes en menjar y en beure. La novena, que tinguen gran temor y obediència. La X és que no stiguen ocioses. La honzena és que no sien scarnidores. La dotzena és que sien simples e humils. La tretzena, que sien abtes en bones costumes femenils e no stiguen ocioses. E açò és tot lo que elles deurien tenir e és tot lo contrari.

"E diré la molta virtut d'elles: la primera, que són molt voluntàries. La segona, que són molt parleres e andaregues. La tercera, que no són fermes en amor ni en seny. Diu Ovidi que lo major bé de aquest món és amor. E la Sacra Scriptura ho conferma, car per amor Jhesucrist pres mort e passió, e volgué perdonar al ladre en la creu com li demanà amor e perdó, car lo fruyt de amor és amar Déu e lo proïsme, e de ací se aconsegueix vida perdurable. E lo fruyt d'amor de béns temporals són plaers. E lo fruyt d'amor de marit e muller són fills e filles. Aquestes són les virtuts que procehexen d'amor: franquea, que tot cavaller deu haver, ardiment, cortesia, humilitat, gentil eloqüència, alegria, reteniment, modèstia, proesa, paciència, conexença, discreció e bon saber, e bon coratge animós.

"Les següents coses deu jurar lo cavaller. La primera, que ell virilment farà lo que son senyor li manarà. La segona, que jamés desempararà cavalleria. La tercera, que no haurà temor de la mort per defendre dones e donzelles, la república e la sancta mare Sglésia. E la virtut que·l cavaller deu haver sí és: la primera, que sia verdader. La sego   -f. z1r-   na, que sia leal. La terça, que sia sforçat. La quarta, que sia liberal. La cinquena, que ame justícia. Car diu sent Johan que l'ome just justifica lo malvat, car aquell qui lo just condemna, a Déu és abominable, deçà per gràcia e dellà per glòria.

Complit lo sermó e la missa, lo emperador féu portar los cent mília ducats e totes ses robes e joyes, e tot quant son pare li havia dexat. Aprés de açò, feren vestir al conestable la sobrevesta de les sues armes. Dexaren-lo axí hun poch. Aprés despullaren-li aquella e vestiren-li la del ducat de Macedònia, e desplegaren les banderes del dit ducat e al cap, li posaren una corona tota d'argent molt rica, per ço com en aquell temps acostumaven de coronar a tots aquells qui tenien títol. Als comtes coronaven ab corona de cuyro; als marquesos, de açer; als duchs, de argent; als reys, d'or; als emperadors, corona ab set corones d'or. E per ço aquest Diafebus, conestable, aquell dia se coronà ab corona de argent, e feyen-la tan rica com fer-la volien de moltes pedres precioses. E per semblant coronaren a Stephania.

E fetes totes les coses desús dites, ixqueren de la sglésia e cavalcaren ab les banderes steses per tota la ciutat. Lo emperador ab totes les dames e ab tots los grans senyors, duchs, comtes e marquesos, ab tota l'altra cavalleria e infinida gent de cavall, voltejaren tota la ciutat. Aprés ixqueren fora la ciutat en una bella praderia hon havia una molt lúcida font que era nomenada la Fontsanta. E tots aquells qui prenien títol e·s coronaven venien en aquella font a benehir les banderes, e allí donaven-li títol de duch, o de comte, o de marquès o de rey, o de emperador.

Beneydes les banderes, batejaren lo duch e la duquessa del realme de Macedònia ab aygua almescada sobre lo cap. E si aquell dia lo duch vol fer a crear haraut o rey d'armes, ho pot ben fer ab l'aygua que resta, e per força li té a posar lo nom del ducat e dóna-li de grans strenes. E no pot ésser fet haraut o rey d'armes que no sia fill de gentilhom, per ço com més fe los és donada que a tots los altres hòmens, car tots han star al que ells diran.

Aprés que hagueren fet hun rey d'armes, tornà lo duch a la Fontsanta e lo emperador pres de aquella aygua de la font e tornà'l a batejar altra vegada, donant-li lo títol de duch de Macedònia. Aprés, a colp, totes les trompetes sonaren, cridant los harauts e reys d'armes:

―Aquest és lo il·lustre príncep duch de Macedònia, del gran linatge de Roca Salada.

En açò vingueren CCC cavallers d'esperons daurats, tots armats en blanch, e tots feren gran reverència a l'emperador e molta honor al duch de Macedònia. E de aquí avant no fon nomenat conestable, ans donaren l'ofici de conestable a hun cavaller valentíssim qui era nomenat micer Adedoro. Aquests   -f. z1v-   CCC cavalers se feren dos parts, e cascú pres la pus bella donzella, o que era mils a son grat, prenint-les de les regnes de la aquanea en què cavalcava. E tots per orde, los majors en stat y en linatge prenien primers, aprés los que pendre volien. Hagué-n'i molts que volgueren pendre. E posaren-se per les arboredes, cascú ab sa dama, e com s'encontraven, la hu deya a l'altre que dexàs la dama que portava o havia de rompre II lançes ab ell. E aquell qui pus prest les havia rompudes, prenia la dama de l'altre.

Estant los cavallers en [a]questes festes, lo emperador hi anà ab la emperadriu, mas la princessa no y anà, ni la duquessa de Macedònia ne lo duch. E Tirant no y pogué anar per la promesa que feta havia de no júnyer si rey o fill d'aquell no y era. Mas lo vezcomte fon dels primers.

E axí anà lo emperador a la ciutat de Pera, hon era la festa aparellada. Era ja passat migjorn, que encara los cavallers no eren tornats, e lo emperador se fon posat alt en una torre per mirar. E com los cavallers venien, rompien les lances davant sa magestat. E lo emperador féu sonar hun gran corn que a més de una legua podia ésser hoÿt e tots los cavallers, hoÿt lo corn, tiraren la via de Pera. E foren exits altres CCC cavallers, tots de una color vestits, e prengueren lo pas, no dexant-los passar, e aquí fon fet hun fet d'armes molt singular, en lo qual lo emperador y pres molt gran plaer. E totes les dones e donzelles qui preses eren, se'n fugiren dins la ciutat e lexaren sos cavallers enmig del camp.

Lo combat dels cavallers durà ben dos hores, que lo emperador no volgué que·ls departissen. E com hagueren rompudes totes les lances, aprés combateren ab les spases. Lo emperador manà sonar les trompetes e tots se departiren, los huns a una part, los altres a l'altra. Com foren departits los cavallers, cascú cercava sa dama, e no les trobaren. E anaven dient que los altres cavallers les havien preses e cascú feya sa lamentació davant la emperadriu e la princessa per les dames que havien perdudes. Elles respongueren, no sabent-hi res, que creyen que los altres cavallers les tenien amagades. Aquells, ab gran fúria, ab les spases altes, anaren devers los altres cavallers e tornaren-se altra volta a combatre.

Com hagué durat per bon spay, veren les dames en los murs del palau. Sonà una trompeta e tots se auniren e donaren de peu en terra e, ab gran sforç, combateren lo palau, y elles defensant-lo. Mas los de fora y entraren per força d'armes. Com foren dins lo gran pati, se feren II parts, e prengueren hun rey d'armes e trameteren-lo als cavallers qui derrerament eren exits los plagués de anar-se'n, que ells eren allí per cobrar cascú sa dama e les que guanyades havien. Ells los feren resposta que per cosa en lo món ells no se n'irien, com ells volien part ―la que·ls pertanyia―, puix havien posades les lurs persones en tan gran perill de mort. Sobre açò, els feren armes a peu dins lo palau. E fon una molt delitosa cosa de veure, car los huns cahien deçà, los altres dellà. Los al   -f. z2r-   tres ab aches se donaven de maravellosos colps e, aquell que perdia l'acha, no podia més tornar a combatre, ni aquell qui en terra tocava de cors o de mà. Per tal forma se combateren que vingué lo combat a X per X, e lavors ho feya molt bell veure. A la fi lo emperador féu-los departir. E aprés que tots foren desarmats, foren en la gran sala e aquí dinaren-se. Aprés lo dinar, dançaren.

Com fon mija hora ans del sol post, prengueren-se a ballar e feren una bella dança larga. E prengueren la princessa e totes les dames e, axí ballant, anaren fins a la ciutat de Contestinoble.

Aprés lo sopar, Tirant pres a tots los de sa parentela, los quals eren XXXV cavallers e gentilshòmens qui eren venguts ab Tirant e ab lo vezcomte de Branches. E per ço se nomenaven ells de Roca Salada, per ço com, en aquell temps que conquistaren la petita Bretània, eren dos germans, e lo hu era capità e parent del rey de Engleterra, lo qual era nomenat Uterpandragó, qui fon pare del rey Artús. E aquest capità, ab lo germà seu ensemps, prengueren hun fort castell, lo qual stava sobre una gran roqua qui era tota de bona sal e lo castell fon edificat sobre aquesta roqua. E per ço com fon lo primer castell que ells per força d'armes prengueren ab gran treball e perdiment de molta sanch, deixaren lo nom propi d'ells e prengueren lo nom de la conquesta. E lo germà major fon intitulat duch de Bretanya. Lo rey de França tramès-li a dir per sos embaxadors que li daria una filla sua per muller, e ab voluntat del dit Uterpandragó, tramés son germà en França perquè la sposàs. E com ell la véu de tan admirable bellea, dix al rey que ell no tenia procura de son germà per sposar-la, per quant lo duch no la tendria per muller sua que altri la hagués sposada. E féu letres fictes de crehença que donà al rey de França. E ell y donà fe e liurà-la-y ab los CC mília scuts, ab condició que dins tres anys se hagués intitular rey de Bretanya. E lo germà tot ho atorgà, lo que lo rey volia. E portà-la-se'n molt ben acompanyada, segons a filla de tal rey se pertanyia, e portà-la dretament al castell de Roca Salada. Dexà tota la gent en la vila, e pres la donzella e posà-la dins lo castell, e prestament la sposà e la pres per muller.

Com lo duch de Bretanya, germà seu, sabé tal nova, pres-ho a molta paciència, per lo gran bé que li volia. Los cavallers qui ab la donzella eren venguts tornaren-se'n en França e digueren-ho al rey, lo qual ho pres en gran greuge. E prestament ajustà totes ses osts e, ab gran multitud de gent d'armes, anà per posar siti sobre lo castell de Roca Salada. Lo duch de Bretanya, qui sabé que lo rey de França venia per destrohir a son germà, tramés-lo a suplicar que no u fes. E d'altra part, lo duch tramés a son germà molta gent e moltes vitualles, e·l forní de totes les coses necessàries en defensió de hun castell. E lo rey tingué siti al castell hun any e dos mesos e, per molts combats que y donassen, jamés lo pogueren pendre ni negun dan fer. E lo duch era ab lo rey e tostemps lo   -f. z2v-   suplicava que volgués perdonar a son germà. Com lo rey véu que no·l podia haver, tractaren matrimoni de altra filla ab lo duch e, perquè son germà no hagués mal, consentí lo duch en fer tal matrimoni com féu, que pres filla bastarda e sens dot negú. E tots los qui eren allí ab Tirant eren de aquella pròpia línea, qui eren de linatge molt antich, e y havia haguts tostemps de molt virtuosos cavallers e singulars dones de gran honestat.

Tirant en aquell cas, ab tots los del linatge de Roca Salada, anaren a besar lo peu e la mà a l'emperador, fent-li infinides gràcies de la molta mercé que·ls havia feta en donar sa bella neboda per muller a Diafebus. E aprés que tots li hagueren fetes les gràcies, lo emperador, ab cara molt afable, féu principi a hun tal parlar.

―La glòria d'aquest món no està en parenceries, sinó en ben obrar. E per la molta virtut que en vós, Tirant, tinch coneguda, vos ame de infinida amor, essent-me odiós lo nom d'altri qui parenta mia haja d'aver sinó del linatge de Roca Salada, e açò per lo premi vostre. Car la granea del delit que prench com me recort dels vostres singulars actes me fa oblidar tot altre linatge, e per ço vos havia yo pregat perquè fósseu més afix a la corona de l'Imperi Grech, que volguéseu pendre Stefania, neboda mia, per muller, ab lo ducat de Macedònia e ab moltes altres coses que yo us haguera dades. Mas diu lo vulgar parlar que no deu hom tant amar altri que faça hom mal a si. E com, no havia prou Diafebus? Es devia tenir bé per content de ésser comte de Sent Àngel e conestable major. Ni vós no volgués en aquell cars que yo·l vos dava, lo dit comdat, ans lo donàs a vostre parent. E ara vos donava lo ducat e tanpoch lo haveu volgut, ab parenta mia bona e molt honesta. No sé què us sperau! Si desijau que us done lo meu imperi, no·n façau comte, que yo·l m'é mester. E certament yo crech que vós me faríeu pobre ans que yo vos pogués fer rich, tant vos veig lo cor magnànim. E per ço, qualsevulla cavaller que és en terres stranyes, ab abtesa deu heretar a si matex. Aprés, treballe en heretar los altres, car diferència deu ésser feta entre vicis e virtuts, posant les virtuts davant, car los vicis moltes vegades són dissimulats, qui aparexen virtuts, car no ha al món tan forts spies com aquelles qui se amaguen sots semblança de lealtat.

No tardà Tirant en replicar al parlar de l'emperador en stil de semblants paraules.

  -f. z3r-  

―No pot negú en lo món major riquea posseyr que ésser content. E com lo voler meu no sia en desijar béns de fortuna ni grans terres senyorejar, sinó sol que pogués servir la excelència de la magestat vostra, en tal forma que per mijà de mos treballs yo pogués reparar e aumentar la corona de l'Imperi Grech e restituhir-la en la sua primera senyoria. Car, encara que lo meu ànimo sia magnànim en donar, no és cobejós en ajustar tresor ni gran senyoria, car sol de la honor me contente e·n reste premiat, e altra cosa no vull. E la major glòria que yo puch atényer és en poder heretar a mos parents e amichs, car per heretat mia no vull pus sinó lo cavall e les armes, per què la altesa vostra no tinga tant treball en fer-me rich. Ni vull res de la altesa vostra qui a vós puga servir, car, puix a Déu servesch en augment de la santa fe cathòlica, ell me darà la sua acostumada gràcia, que fins ací jamés me ha fallit. E yo, senyor, a la altíssima magestat vostra bese les mans e fas infinides gràcies del benefici que la altea vostra ha fet a Diafebus, retribuynt-ho a mi haver-ho rebut en aquell grau mateix com si pròpiament la excelència vostra me hagués fet senyor de la pagania. Car yo stime més, a Diafebus e a tots los altres parents, sien heretats de béns e de honor, que no yo.

Plagueren a l'antich emperador les virtuoses paraules de Tirant e stimà molt la sua gran noblea. E girà's lo emperador devers sa filla, e dix-li:

―Yo no he jamés conegut cavaller tant de preclara virtut com la persona de Tirant e tinch molt gran admiració de la molta bondat que poseheix. Mas, si Déu me dóna vida, yo·l pujaré a rey coronat.

Passades que foren les festes e Diafebus, duch de Macedònia, posava dins lo palau de l'emperador, e l'endemà convidà a tots los de sa parentela, ço és, als de la Roca Salada. E dinant-se los convidats ―lo emperador se fon primer dinat―, dix a sa filla que anàs a la cambra de la duquessa per fer-li honor, puix eren allí tots los strangers del parentat de Bretània:

―Car lo duch se sforça en fer-los grans festes hi honors e semblants festes no valen res si donzelles no y ha.

La princessa, responent, dix:

―Senyor, yo só presta de obeyr lo manament de la magestat vostra.

E acompanyada de moltes dones e donzelles féu la via de la cambra de la duquessa. La Viuda Reposada, ab gran malícia, se acostà a ella e dix-li les següents paraules:

―O senyora! Per què vol vostra altesa anar lla hon són aquests strangers? Voleu-los torbar de lur menjar e solaç en què stan? E com veuran la excelència vostra, no serà negú davant vostra presència gose menjar. E vós e vostre pare pensau fer-los plaer e honor e fareu-los gran dan, car tots ells stimarien més una vista de una ala de perdiu que quantes donzelles són en lo món. E vostra altesa no·s deu axí de abandonar de anar en tot loch. Com siau filla de emperador, teniu-vos en gran stima si voleu que per les gents siau stimada. E gran admiració tinch del mal senyal que   -f. z3v-   veig en vostra excel·lència, que volríeu contínuament star prop de aquell celerat de Tirant, e bé podeu sperar altra hora. E si no, fiàs en los mèrits de molta amor, los quals yo més que altra persona vos ame. Mas lo poch cautelós de vostre pare, fallit de discreció, no spera hora disposta en dir-vos que aneu en la cambra hon los hòmens són.

―No obeyré lo manament del senyor emperador, mon pare? ―dix la princessa―. Car yo pens que de negú yo no dech ésser represa en complir lo manament de mon pare. Yo veig ara que l'adversa fortuna m'és contrària, qui vol que los meus trists pensaments porte en aument de pena de mos cruels desigs, los quals ab aspres paraules treballau que no y vaja. E puix tinch companyona, tinch senyora, encara que no u vulla.

E tornà-sse'n a la sua cambra, que no anà a la cambra de la duquessa. Com tots foren dinats, Plaerdemavida volgué veure què feya Tirant, e per parlar ab la duquessa. E véu a Tirant asseyt en una finestra, que stava en gran pensament. Acostà's a ell per aconsolar-lo e dix-li les següents paraules:

―Capità senyor, la mia ànima passa gran passió com vos veig star trist y en fort penssament. Veja la mercé vostra yo en què us poré ajudar, car, sí Déu me done paraýs, yo no us falliré, posat cars que la mort ne sabés pendre.

E Tirant lo y regracià molt. La duquessa se acostà a ells e demanà a Plaerdemavida la princessa per què no era venguda. E Plaerdemavida respòs que la Viuda ne era stada causa, que la havia molt represa. E no volgué dir lo que la Viuda havia dit de Tirant perquè no s'inflamàs en ira. No tardà la duquessa en fer principi a tal parlar.

―Puix he atesa libertat que puch fer de mi lo que vull, com aquella tingués en subjugació d'altri, és stada causa de tant tardar en veure la fi de les paraules de la princessa e la última voluntat sua. Però ara us promet, per nostra Dona, que de ací a demà en aquesta hora yo us ne sabré dir tota la veritat.

―O desaventurada de mi! E com me dau penes de dolor! ―dix Plaerdemavida― Puix vós sou farta, poch curau dels dejuns, que voleu tant sperar! Car yo sé bé que no farà res per vós, que com vós li parlareu ella mostrarà tenir les orelles plenes de cotó, tant com la Viuda serà prop d'ella; car no gos dir lo mal que de vós, senyora, diu.

―O, com me tendria per benaventurat ―dix Tirant―, si home fos! Car tot lo mal que diu, sé yo bé que tornaria sobre ell.

―Voleu fer bé? ―dix Plaermadevida―. Dexem lo mal a hun depart e façam los fets, que los remeys aprés ells se vénen. Yo bé sé que no farem res si una poca de força no s'i mescla, e diré lo que a mi par. La senyora m'à dit que li faça adobar lo bany per a demà passat e, com totom soparà, yo us poré posar   -f. z4r-   dins en lo retret, lla hon ella farà lo bany, que per negú no sereu vist. E com ella exirà del bany e serà adormida en lo seu lit, vos poreu posar al seu costat. Cars novell e venturós poria ésser dit aquest e, axí com sou valentíssim cavaller e virtuós en lo camp, és mester que u siau en lo lit. E aquest camí és lo més prest per atényer la cosa desijada, e si vosaltres n'i sabeu negun altre millor, digau-ho, ixqua avant e no reste com a cosa morta.

Dix la duquessa:

―Dexau-me primer parlar ab ella e, segons ella cantarà, axí li respondré, car lo que tu dius ha ésser lo darrer remey en dar compliment a la nostra empresa.

Parlà Tirant e dix:

―Jamés cosa que adquerir se hagués per mijà de fortuna no·m plagué, car no volria fer cosa que fos en desgrat de ma senyora. Què·m val a mi complir mon desig en sa altesa que sia contra sa voluntat? Ans delliberaria a cruel mort morir que yo pensàs en neguna cosa enujar a sa magestat ni contra son voler se fes.

―Per la fe que deig a Déu, no·m pren bon senyal de vós! ―dix Plaerdemavida―. Car si en vós és lo desig que mostrau de bé amar, no fugiríeu al pas stret que per mi vos és ofert. E bé·s mostra clarament la speriència de mon treball, la qual, desijosa de servir-vos e procurar tot lo bé que a mi és possible, y encara més del possible, e veig que us enramau e voleu passar per carrer que no ha cap. Cercau d'ací avant qui us done remey a vostra ficció, que no me'n vull més curar.

―Donzella ―dix Tirant―, yo us clam mer[c]é que no us vullau enfellonir, e penssem-hi entre tots e faça's lo millor. Car si vós en aquest cars me falliu, no·m cal sinó que·m vaja a desesperar com a home foll e fora de si, car la senyora duquessa no porà ésser tan sovint ab ella com yo volria.

―Natura àngelica no us podia dar millor consell ―dix Plaerdemavida― que yo us dava, car som ara en ley de gràcia e no de justícia. E pus propi, e sens comparació, dir que lo vostre ànimo no ha pogut veure lo plasent delit axí com yo·l vos tenia aparellat, amant ma honor e perseguint com a cavalleressa lo que havia principiat, que per una via o per altra haguéseu a sentir la sua dolçor. Car manifesta cosa és que si les dolces coses jamés se gustaven, no vendria hom a sentir la lur dolçor.

Aquí delliberaren que la duquessa anàs a la cambra de la princessa per veure si poria haver loch que pogués parlar ab ella. E com hi foren, trobaren-la que stava en lo retret, que·s ligava. E la duquessa pensà en una novella femenil malícia: posà's en una cambra per hon la princessa exint del retret tenia de passar e posà's als peus del lit, recolzada ab lo cap ben baix. Com la princessa ho sabé que allí era, tramés-li a dir que entràs en lo retret, e la duquessa, de nóvia, no y volgué anar. E Plaerdemavida, qui tot ho havia ginyat que axí·s fes, dix-li:

―Deixau-la estar, que no poria venir, que molt stà dolenta. Mas no·m sé què s'à, que molt stà trista.

Com la princessa se fon ligada, ixqué en la cambra e véu la duquessa en tan trist gest star. Acostà's a ella e féu principi a tal parlar.

  -f. z4v-  

―O la mia cara germana! Què és lo que·t fa dolre? Yo·t clam mercé que m'o digues prestament, car gran dolor ne tinch del teu mal. E si en res t'i poré ajudar, ho faré de molta bona voluntat.

Respòs la duquessa:

―La mia senyora, la mia pensa stà alterada en strem com tinch perduda la gran sperança que·n vós tenia per la molta amor que havia més en la altesa vostra. Enujada ja de tant parlar, desig ésser sola en una montanya o spessa silva, puix ab tants pensaments, desig ésser sens companyia. E axí he presa posada en aquest lit, trista e adolorida. E diré a la celsitut vostra lo que a mi fa dolre, que per aquest cars pens perdré la vida, puix no tinch poder de tornar atràs de tal promesa com yo, per manament de vostra altesa, fiu a Tirant en lo castell de Malvehí. E aprés que ací fom tornades, me fes dir e prometre lo que ara seria ben scusat si fos per dir, per què de dol la virtut me defall, com no puch mantenir ma lealtat. Perquè, senyora, suplich a la excelència vostra que yo no reste perjura ni siau causa de mon dan, que hauré de ésser mal ab lo duch e ab Tirant, car del meu mal no y guanyareu res, puix yo us confés mon peccat.

E açò deia la duquessa ―los seus hulls destilant vives làgrimes― mostrant molta passió e dolor. Mogueren a pietat a la princesa les doloroses làgrimes de la duquessa, oblidant-li gran part de la ira que tenia contra Tirant e, ab humil veu e ab cara afable, li presentà semblants paraules:

―Duquessa, tu deus pensar que yo no stich menys penada del que tu mostres. Però, cosina germana e senyora mia, no vulles pus donar passió a la tua persona, car tu sabs bé que yo t'e amada e te ame sobre totes les persones del món, e faré d'ací avant, si a Déu plasent serà. E lo que tu vols que faça, de parlar ab Tirant, yo u faré per amor tua, si bé yo tinch molt poca rahó de fer res per ell, car si tu sabies com só tractada d'ell, que ha dit de mi tot lo que li ha plagut, tu n'estaries admirada. Però, temps hi à de comportar, y altre temps de riure e de plorar. Yo comportaré per la gran necessitat, que tots lo havem mester. Sinó, altrament yo·t jur per aquest dia beneÿt que és huy, que, si açò no fos, jamés lo volria veure davant mi. Qui poguera pensar que tanta desconexença pogués habitar en lo cors de hun cavaller tan virtuós! E per la molta amor que en ell havia mesa, me fóra plasent que yo sola fos stada remuneració de tants serveys e tan asenyalats com ell nos ha fets, jatsia la nostra querella sia tan justa que no consent sinó tapar-se los hulls per ço que hom no·s veja.

Respòs la duquessa, proferint les següents paraules:

―La mia senyora, molt stich admirada que la celsitut vostra haja   -[f. z5r]-   de creure que hun tan limitat cavaller e de tanta virtut com és Tirant hagués a dir cosa neguna qui agreujàs la magestat vostra. Car si les orelles sues hoyen dir res qui fos en ofensa vostra, se mataria ab tot lo món. Car no pense la altesa vostra que Tirant sia tal com lo us han pintat, que alguna desaventurada persona vos haurà fet creure alguna faula oripellada, volent dar càrrech al millor cavaller qui huy en lo món se trobe.

Plaerdemavida pres les noves e dix:

―Senyora, passe de la pensa vostra tal vici de portar mala voluntat a Tirant, car si per virtut a negú algun mundanal mèrit és merexedor, a Tirant deu ésser atribuït. Quala és la celerada persona qui ab natural rahó faça creure a la magestat vostra que lo darrer cavaller qui de honor sent, e que, ab major glória d'onestat e de virtut, a ell se dega acomparar? No és negú, si mentir no vol, puga dir sinó ab gran maldat que Tirant digués sinó virtuts de vostra excel·lència. Deixau lo dir de males gents e amau a qui deveu amar, car molta glòria serà per a vós posseyr hun cavaller axí domèstich e virtuós. Les cambres vostres e lo lit puga ell senyorejar, e la altesa vostra la sua persona, la qual per or ni per argent no poria ésser comprada. Amau, senyora, al qui us ama e dexau lo maldir de la Viuda endiablada, que ella és la qui fa tot aquest mal. E yo confie en Déu que tornarà tot sobre ella. No tinch altre desig en [a]quest món sinó que la ves açotar per vila tota nua, ab leus de vaqua que li donassen per los costats, per los ulls e per la cara.

―Calla! ―dix la princessa―. Tu penses que la Viuda Reposada me diga res de totes aquestes coses e no u fa, sinó yo, qui veig tot lo dan qui seguir-se'n pot. Ab tot açò, yo só contenta de fer tot lo que vosaltres me consellareu.

―Si a mon consell vos teniu ―dix Plaerdemavida―, no us consellaré cosa que no sia profit e honor vostra.

E axí·s partiren.

La duquessa se'n tornà a la sua cambra e trobà allí Tirant, e recità-li tot lo que fet havia. E Tirant, molt content e alegre, ixqué en la gran sala hon era l'emperador e la princessa e la emperadriu, ab totes les dames, e allí dançaren fins per bon spay. E la princessa no·s dexava de fer gran festa a Tirant.

Finides que foren les dances, e la princessa qui·s fon retreta per anar a sopar, la Viuda Reposada se acostà a ella e, sens que per negú no podia ésser hoyda, li pr[e]sentà semblants paraules.

―Lo parlar que la excel·lència vostra fa, aumenta ma dolor, com yo sia, sobre tota altra dona dolorosa, cremada de amor de honestat. Sens ella só restada vehent vostra altesa: ab los ulls uberts voleu entrar dins lo pou de perpètua infàmia. E per causa de tal inconvenient vixch desesperada e dolch-me de aquella cosa que amor consent, malaynt lo egipcíach dia del vostre trist na   -[f. z5v]-   ximent, car moltes gents, occupats de girar los ulls envers vostra magestat, aprés tornant-los envers mi, ab fort resistència, dient tres vegades: "O, Viuda! O Viuda Reposada! Com pots consentir que home stranger se'n porte la despulla de la virginitat de Carmesina?" Pensau, qui hou dir semblants paraules, si tinch occasió de dolre'm e de abandonar la vida, car sé que neguna de nosaltres no farà ofensa a la magestat vostra. E morint yo, seria millor per a mi, e seria liberada de aquesta pena, per reviure en reposada mort, per ço que les mies orelles no hagen de hoir que yo y sia stada consenta. E per ço los meus ulls, de vives làgrimes destil·len. E com, senyora, no deveu vós pensar que la cosa no·s deu fer que bisbes e arquebisbes no u hajen de saber? E per dit de vostra magestat, en presència de moltes gents haveu dit, e no us ne sou sabuda celar en dir, que no volíeu pendre marit stranger, ço és, rey o fill de aquell, per no saber les lurs costumes, si seria ardit o covart, e que vós no havíeu mester béns de fortuna, car nostre Senyor e vostre pare vos ne havien prou donats, e no volíeu ésser subjecta a negun altre, rey o emperador, del món. E que si marit havíeu de pendre, no seria sinó sol Tirant: aquell volíeu e altre no.

"Tot ço que dich, senyora, no és sinó per reduir-vos a memòria, com ja us haja dit altra vegada. E si solament per la fantasia us passa de voler-lo per marit, si la altesa vostra fa res qui desonest sia ab ell, com sereu sa muller, no dubtarà de dir-vos, com serà felló: "Anau per a mala dona, que lo que fés ab mi tanbé ho aguéreu fet ab altre." Qui serà aquell qui lo seu cor puga asegurar que tostemps no sia recelós? E sab Déu si ne haurà gran rahó de no fiar jamés de vós, mas de tenir-vos tots los dies de vostra vida tancada sens deixar-vos parlar ab negú. Açò mereixerà la vostra persona, la qual, usant de virtut, sereu dita noble e virtuosa. Fent lo contrari, sereu tenguda per vil e per desonesta. Ans sia la mia mort que tals coses vegen los meus ulls, ni les mies orelles tals noves hogen.

E no volgué més dir, sperant hoyr què respondria la princessa. No fon poca la passió que en aquell cars l'ànima de la princessa sentí, com no tenia temps per satisfer a les verinoses paraules de la maliciosa Viuda, per tant com l'emperador stava ja en taula, que stava sperant a la princessa e dues voltes la havia tramesa a cridar.

Dix la princessa:

―Na Viuda, aquest fóra lo meu sopar delitós si yo pogués ara satisfer a tot lo que me haveu dit.

Ixqué del retret, e la duquessa, que era allí per saber la nova si Tirant iria aquella nit. E com la véu tan alterada, tota roja de malenconia que tenia, no tingué atreviment de dir-li res. Però com Plaerdemavida la véu de tal so star, e la Viuda que li venia detràs, dix-li:

―O,senyora! Tostemps he vist que, com lo cel stà roig, senyal és de tempesta.

―Calla, folla! ―dix la princessa―. Tostemps dius follies.

Pensau ella quina venia, que l'emperador ho conegué e demanà-li com venia axí, si negú la havia en res enu   -[f. z6r]-   jada. La princessa respòs:

―No senyor, mas, des que·m partí de la magestat vostra, só stada gitada en lo lit per dolor que m'havia venguda al cor, però, per gràcia de nostre Senyor, he trobat gran remey en la dolor.

Manà l'emperador als metges entenguessen en lo seu menjar. E ells ordenaren que lo sopar seu fos de hun faysà, per ço com és carn cordial per al cor. La duquessa segué's al seu costat, no per voler menjar, mas per poder parlar ab ella, que Tirant la sperava a la sua cambra quant tornaria ab la bona nova. E com foren a la fi del sopar, la duquessa se acostà a la orella e, ab veu baixa, li féu principi a paraules de semblant stil.

―Si la noblea de linatge e nom de generosa mouen a vostra altesa, la fe per vós a mi promesa ixqua avant e vinga en efecte, car cosa manifesta porta testimoni de veritat, e cosa amagada, axí com la Viuda fa, mostra malvestat e fellonia. E son vassall no pot tolre ni difraudar res a son senyor, e per ço u dich com la Viuda és ma vassalla e deuria's guardar d'enujar-me, car yo desige la sua mort per ço com los seus actes, dignes de gran punició, són-ne merexedors.

―Duquessa mia ―dix la princessa―, yo us ame en strem grau e faré per vós tant com rahonablement per una germana se pot ne deu fer, y encara molt més avant. E deixau star la Viuda que, encara que sia vassalla vostra, no y té culpa en res; e us demane en gràcia que no cureu d'ella, car yo no poria tant fer per vós com meritau. E altra cosa no·m posa en mal pensament sinó lo meu cor, qui té molts dubtes, per ço com és cors mortal, perquè tinch dubte que la mia desaventura no·m done passions de donzella mortal. Per què us prech que no·m vullau tolre lo que dar no·m poríeu, car vós li podeu dar robes, joyes, per vostra gentilea, e diners per a despesa. E per ço, germana mia, vós, qui sou tota plena de paciència, no cureu de mon parlar e deixau star aquexes cortesies per al Dijous de la Cena.

Dix la duquessa:

―Senyora, responeu-me en lo fet de Tirant que us he dit. Voleu que vinga aquesta nit y serà aquella que ell spera ab tan gran desig? No·m diguésseu de no, y per tan cara com teniu la vida!

―Yo seré ben contenta ―dix la princessa― que vinga en la nit, car ací·l speraré e dançarem. E si res me volrà dir, yo·l scoltaré de bona voluntat.

―Ay, na beneyta ―dix la duquessa―, y com sou tota plena de lealtea! En hun cors humà no és posat tan gran saber com és lo de vostra altesa. Ara·m voleu mudar lo joch? Guardau, senyora, qui moltes ne erra y n'esdevé una, no pot dir totes sien errades. Yo no us dich sinó si voleu que us vinga a veure aquell virtuós de Tirant, lo qual, sens ell, bé ni honor no us pot venir, axí com féu aquella plasent nit del castell de Malvehí. Vejam   -[f. z6v]-   ara si m'entendreu!

―Tot lo meu pensament fon, com me parlàs de Tirant ―dix la princessa―, no fos altra cosa sinó voler-me dir tot son mal, lo qual yo tinch tots dies davant los meus ulls adormits de dolor e de pensament. Bé és trista aquella donzella qui ab plors en va fatiga la sua persona. E podeu bé dir a Tirant que yo·l suplich, com a cavaller digne de fe e de virtut, se vulla deixar de temptar la mia ànima, la qual de huns dies ençà plora gotes de sanch. Mas que, aprés de la sua venguda, yo seré aquella que consentiré a major part que ell no pensa.

―O Senyor! ―dix la duquessa―. Negú no deu plorar sinó sos peccats, e deu perdre treballs e oblidar aquells. E si ell fos mort en vista de vostres ulls, pus prest ho haguéreu oblidat. E si la celsitut vostra ab Tirant vol contendre, tornau davall los seus braços ab aquella mateixa temor que stàveu aquella nit de Malvehí, ab les prometenses e jures que la magestat vostra li féu, e de allí poreu dir e rahonar tots los vostres singulars actes que fets haveu. A l'home que és mort, no li cal fer longa sperança ―dix la duquessa―, e de tota virtut e de gran gentilea, semblant donzella com vós, hornada de corona imperial, no és en tota la crestiandat ni menys en la pagania. E puix no fall bellea, no us deu fallir virtut de promesa fe.

―Voleu que us diga, germana e senyora mia? ―dix la princessa―. La fama e la honor vull guardar tant com la vida me acompanyarà. E tostemps en aquest prepòsit me trobareu, car la donzella honestat deu amar sobre totes coses, e axí u faré yo si serà plasent a Déu.

La duquessa se'n partí ab molt gran enug e, com véu Tirant, recità-li tot lo mal prepòsit de la senyora. Tirant multiplicà en sa dolor en major grau que no solia.

E com l'emperador hagué sopat, sabent que Tirant era en la cambra del duch, tramés per ell. E dix a la princessa:

―Trameteu per los ministrés, per ço que los cavallers se alegren, puix la partida és tan presta.

―No ―dix la princessa―, senyor: més tinch gana de jaure que de dançar.

E prestament pres comiat de son pare e retragué's dins la sua cambra per ço que no hagués a parlar ab Tirant. La Viuda Reposada, qui semblants paraules li hoí dir, fon molt contenta del que fet havia. Plaerdemavida anà a la cambra de la duquessa e dix a Tirant:

―Capità senyor, en aquesta senyora no tingau sperança neguna tant com la Viuda li stiga de prop. Ja·s són ara retretes dins la sua cambra a soles parlant de vostres afers, e jamés haureu res en ella si no feu lo que yo us dich: demà fa lo bany, e yo us y daré tal endreça que al vespre vos posaré en lo seu lit e trobareu-la tota nua, majorment ara que yo dorm ab ella en lo seu lit. Feu lo que yo us dich, que yo sé que jamés dirà res, car en aquell loch que dormia la duquessa, en absència sua, yo succehesch. E en aquell cars, dexau fer a mi.

―Donzella ―dix Tirant―, infinides gràcies sens les primeres fas a la vostra molta gentilea del que·m dieu, e vull que sapiau tant de mi que per cosa en lo món yo no posaria força en dona ni donzella si sabia que degués ésser   -[f. z7r]-   en ira e avorrició de totes, encara que·n sabés perdre la corona de l'Imperi Grech ni romà, ni la mundana monarchia. Qui pot pensar yo fes tal força contra voluntat de tal donzella, la qual ame més que a la mia pròpia ànima? E com yo la ves plorar ni congoxar en semblant cars, voldria dar l'ànima a l'enemich ans que li fes una centilla de enug ni dan. Com só en les forts batalles e tinch un mortal enemich en terra per tolre-li la vida, e·m demana mercé, li perdone. E açò fas per sola pietat que me'n ve, e sé que és enemich infel que no té poder de perdonar a mi, e deixar l'é. Quant més a ma senyora faré yo l'últim dan qui a elles més plau guardar? Dich-vos que per res no u faria, de enujar sa magestat. E posat cars ho volgués fer, l'ànimo no m'o consentiria. Més stime star e passar tota ma vida dolorejant ab la noble sperança que tinch en fer-li honors e servirs, armat o desarmat, a peu e a cavall, de nit e de dia, stant en contínues suplicacions, agenollat davant l'altesa sua, que vulla haver mercé de mi. Car no vull que per vanaglòria e per mon delit yo sia cridat traÿdor, car natura y honor me fan haver pietat. E com stà poch en segur qui altri desereta a tort! E tota hora que los servidors cometen algun leig cars contra lurs senyors, cahen en gran infàmia intollerable e són dignes de gran punició, e per ço yo vull passar aquesta pena e treball en suplicar-la, com yo crega certament que ella és stada creada en paradís, segons mostra que la sua agraciada persona par més angèlica que humana.

E féu fi en son parlar. Plaerdemavida, mostrant ésser malcontenta de Tirant, féu principi a hun tal parlar.

―Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no y mesclau, majorment com no u volen fer. Puix teniu sperança bona e gentil e amau donzella valent, anau a la sua cambra e gitau-vos en lo lit, com ella hi sia nua o en camisa, e feriu valentment, que entre amichs no y cal tovalla. E si axí no u féu, no vull ésser de vostra batlia, car yo sé que molts cavallers, per tenir les mans prestes e valents, han hagut de ses enamorades honor, glòria e fama. O, Déu, quina cosa és tenir la donzella tendra en sos brasos, tota nua, de edat de XIIII anys! O, Déu, quina glòria és star en lo seu lit e besar-la sovint! O, Déu, quina cosa és com és de sanch real! O, Déu, quina cosa és tenir pare emperador! O, Déu, quina cosa és tenir la enamorada rica e liberal, quítia de tota infàmia! E lo que yo més desige és que fésseu lo que yo vull.

E per ço com era passada gran part de la nit e volien tancar lo palau, a Tirant li fon forçat de partir-se'n. E com hagué pres comiat de la duquessa, que ja se n'anava, Plaerdemavida li dix:

―Capità senyor, no trobaria yo qui tant fes per mi: anau a dormir e no us gireu de l'   -[f. z7v]-   altre costat.

Tirant se pres a riure e dix-li:

―Vós sou la natura angèlica, que tostemps donau bons consells.

―Qui dóna consell ―dix Plaerdemavida―, forçat és que y pose del seu.

―Digau, donzella ―dix Tirant―, e no sabeu vós que moltes voltes s'esdevé que qui mal consell creu no pot ésser que alguna volta no li'n vinga dan e desonor?

E axí·s partiren. En la nit Tirant pensà en tot lo que la donzella li havia dit.

L'endemà per lo matí lo emperador tramés per lo capità, e ell anà-y de continent, e trobà'l que·s vestia. E la princessa era venguda per servir-lo y stava en gonella de brocat e no portava drap en los pits, e los cabells un poc desligats, qui plegaven quasi prop de terra.

Com Tirant fon prop de l'emperador, fon admirat de veure tanta singularitat en hun cos humà, com en aquell cars en ella se mostrava. L'emperador li dix:

―Nostre capità, per Déu vos prech façau en totes maneres que sia presta la vostra partida ab tota la gent.

Tirant stava alienat, que no pogué parlar per la vista de tan singular dama, e, havent stat per bon spay, recordà's e dix:

―Pensant en los turchs com he vista vostra magestat, no he comprés lo que dit me haveu, perquè suplique a la altesa vostra voler-me dir què vol que faça.

L'emperador, admirat de la sua vista, com la y véu axí alterada e lo poch entendre qui havia fet, cregué que fos axí, car per spay de mijora stigué sens recort. E tornà-li dir l'emperador la primera rahó. Respòs Tirant:

―Senyor, la magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida certa per a dilluns, e huy és divendres. Axí, senyor, la partida nostra és molt presta e quasi tothom és ja en punt.

Tirant se posà detràs l'emperador per ço que no·l ves e les mans davant la cara en vista de la princessa. Ella, ab les altres donzelles, alçaren molts grans rialles. E Plaerdemavida, davant l'emperador, dix semblants paraules, com encara tenia les mans davant la cara:

―Qui vol haver senyoria complida és de necessitat haja poder de pendre e de dexar ço que ama o son vassall, car, sens poder, senyoria poch val.

E pres per lo braç a l'emperador e féu-lo girar envers ella, e dix-li:

―Si tu res has fet digne de premi, a Tirant s'esguarda, que desconfí e vencé al Gran Soldà en bella batalla campal e li féu perdre la sua ficta e temerosa follia que tenien de senyorejar tot l'Imperi Grech, encara que ab belles paraules ell pensà vençre l'antich emperador, que ací tenim present e, desemparant los reys turchs e lo soldà, recorregueren a son segur, ço és, a la gran fortalea de la ciutat de Bellpug, no ab suaus passos, car la temor en lurs peus portava. Aquest ha guanyat premi ab mèrit de pròpia virtut. E si yo tingués ceptre real o de l'Imperi Grech yo fos senyora e de les mies entràmenes Carmesina fos eixida, bé sé yo a qui la donara per muller. Mas la follia de totes nosaltres, donzelles: no desijam altra cosa sinó honor, stat e dignitat, e per causa de açò ne van tantes per mal cap. Què·m valria a mi que fos ajustada al linatge de David e per falta de bon cavaller perdre lo que tinch? E   -[f. z8r]-   tu, senyor, hages desig de armar l'ànima, puix tens stalvi lo cors de les passades batalles, e no tingues sperança de dar a ta filla altre marit. Dir-ho he? No faré. Forçat és que u diga: al virtuós de Tirant. Hages aquesta consolació en ta vida e no speres que aprés los teus benaventurats dies se haja de fer, car les coses qui natura consent e per Déu són ordenades, sies consent en aquelles e hauràs glòria en aquest món e paraýs en l'altre. E yo no vull més recitar de mos actes, perquè no pertany a donzella dir lo que ella desija ésser, mas naturalment als hòmens ho atorga. No vull desmenuir lo premi de mos treballs. Mira, poderós senyor e dels reys lo més crestianíssim, no vulles tu fer axí com féu aquell rey de Proença, que tenia una molt bellíssima filla qui fon demanada per muller per lo gran rey d'Espanya e, tant mostrà lo dit rey amar-la, que no la volgué jamés casar en sa vida. Seguí's que per discurs de temps ella s'envellí en casa del rey son pare. E com fon vella, morí lo rey. E no trobà qui la volgués per muller. Levaren-li la terra y a ella feren morir fora del regne, e morí en l'espital d'Avinyó. E la ignocent donzella consentí a la pietat del pare.

Girà's lavors devers la princessa e dix-li:

―Tu, qui est de alta sanch exida, pren marit tost e ben tost. E si ton pare no te'n dóna, si no, yo te'n daré. E no·t daré sinó a Tirant, car gran cosa és, marit e cavaller, qui·l pot haver en sa vida. Aquest de proesa passa a tots los altres, car moltes voltes s'és seguit que per hun sol cavaller són stats fets molts actes singulars e portades a fi moltes conquestes qui de principi anaven a total destrucció. Si no, veja la magestat vostra lo desorde del vostre imperi ni lo punt en què stava ans que Tirant vingués en aquesta terra.

―Callau, donzella, per mercé ―dix Tirant―, e no vullau dir tantes demesiades paraules de mi.

―Anau a les batalles ―dix Plaerdemavida― e deixau-me a mi star en les cambres de salut.

Respòs l'emperador:

―Per los ossos de mon pare, emperador Albert, tu seràs la més singular donzella del món. E com més va, més de bé·t vull. E ara de present te fas donació de cinquanta mília ducats de strenes damunt lo meu tresor.

Ella donà dels genols en terra e besà-li la mà. La princessa stava molt torbada del que havia dit e Tirant stava mig enpeguit. L'emperador, quant se fon acabat de vestir, se n'anà a missa. Aprés, Tirant tornà acompanyar a la emperadriu e a sa filla. Exint de missa, Tirant hagué avinentea de parlar ab la princessa e dix-li paraules de semblant stil.

―Qui promet, en deute·s met.

―La promesa ―dix la princessa― no·s féu ab acte de notari.

E Plaerdemavida, qui prop d'ella era e hoý la resposta de la princessa, prestament li dix:

―No senyor, que promesa de compliment de amor ni en exercir aquell no y   -[f. z8v]-   cal testimonis ni menys acte de notari. Ay, tristes de nosaltres, si cascuna vegada se havia de fer ab scriptura! No y bastaria tot lo paper del món. Sabeu com se fa? A les scures, que testimonis no y haja, car jamés se pot errar la posada. ―O, d'esta folla! ―dix la princessa―. E tostemps me parlaràs a la mà?

Tant Tirant no li dix, tant no la suplicà? Jamés volgué fer res per ell.

Com foren dins la cambra, l'emperador cridà a Carmesina e dix-li:

―Digau, ma filla, les paraules que Plaerdemavida ha dites, de qui les ha?

―Segurament, senyor, yo no u sé ―dix la princessa―. Ni jamés de tal cosa li parlí, mas és folla e atrevida en parlar e diu tot lo que li ve a la boca.

―No és folla ―dix l'emperador―, ans és la més sentida donzella que en la mia cort sia, y és donzella de molt de bé e dóna tostemps de bons consells. E no veus tu, com véns al consell, com yo la fas parlar, com parla ab gran discreció? Tu volries al nostre capità per marit?

E la princessa tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, e aprés hun poch spay, recobrat ànimo, dix:

―Senyor, aprés que·l vostre capità haurà complida la conquesta dels moros, en aquell cars yo faré tot lo que la magestat vostra me manarà.

Tirant se'n passà a la cambra de la duquessa e tramès per Plaerdemavida e, com li fon present, dix-li:

―O gentil dama! Yo no sé quin remey pendre puga en mos fets, car la mia ànima se rahona ab lo cors e, axí, bé desige la mort com la vida, si vós remey no donau a ma dolor.

―Yo·l vos daré en aquesta nit ―dix Plaerdemavida―, si vós me voleu creure.

―Digau, donzella ―dix Tirant―, sí Déu vos aumente la honor. Les paraules que digués en presència de l'emperador, de la senyora princessa e de mi, qui us pregà que les diguésseu? En gran pensament posat me haveu, que u desige molt saber.

―Aqueix propi pensament que vós teniu ―dix Plaerdemavida―, té ma senyora, hoc encara l'emperador, com ell m'o ha demanat. E yo li he fetes altres pus forts rahons com vós sou digne de haver la princessa per muller. E a qui la poden dar millor que a vós? E si en les coses del món no y ha principi, tanpoch no y pot haver fi. E res que yo y diga, tot m'o pren en bé. Lo que és causa de açò yo us ho diré en secret: ell se fa enamorat de mi e volria'm alçar la camisa si yo lo y consentia. E ha'm jurat sobre los sancts Evangelis que si la emperadriu se moria, de continent me pendria per muller. E ha'm dit: "Per senyal de fe, besem-nos. E aquell besar seria poca cosa, mas serà més que no res." E yo li responguí: "Ara que sou vell, sou luxuriós e, com éreu jove, éreu virtuós?" E no ha moltes hores passades que m'ha dat aquest rastre de grosses perles. E ara stà ab sa filla, demanant-li si us desija per marit. E sabeu per què lo y diguí? Per ço que si vós entràveu de nit en la sua cambra e fos mala sort s'erràs e·m volguessen dar càrrech negú, que tinga pavès ab què cobrir-me puga, dient: "Senyor, ja u havia dit a vostra magestat. La princessa me manà que yo·l fes entrar." E per aquesta forma tothom haurà de callar.

Dix Tirant:

―Sàpia yo la forma com se ha de fer, que molt ho desige saber.

No tardà Plaerdemavida a fer principi a tal parlar.

  -f. A1r-  

―La sperança que tinch del vostre propi delit me obliga en servir-vos, encara que conegua que passe los límits la granea de ma culpa. Emperò augmenta en mi lo hús de rahó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benvolença, quant és lo desig que tinch de servir e honrar la senyoria vostra, en la hora que lo emperador volrà sopar, vostra mercé trobar-se deixe, leixant a part los forts pensaments, car yo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora. Hi en la reposada nit pervenen los solaços a les persones enamorades, ab doble poder combatent a la solicitud tenebrosa, hon augmentarà vostre delit.

Estant en aquestes rahons, lo emperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la duquessa, tramés per ell e torbaren-lo de ses rahons.

Com Tirant fon ab lo emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les coses necessàries en aquella. E ja en aquella hora tots anaven vestits del que·s pertanyia ha guerra.

Com fon nit scura, Tirant vingué a la cambra de la duquessa e, com lo emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà'l-se'n, lo qual anava vestit ab gipó de cetí carmesí, ab manto abrigat e ab una spasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret, e havia-y una gran caixa ab un forat que y havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat stava davant la caixa.

Aprés que agueren sopat, les dames dançaren ab los galants cavallers. E com veren que Tirant no y era, leixaren-se de dançar, e lo emperador se retragué en la sua cambra e les donzelles se n'anaren e deixaren a la princessa dins en lo seu retret ―en aquell hon Tirant stava―, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en scusa de traure un drap de li prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poch uberta e posà roba desús, perquè neguna de les altres no u vessen. La princessa se començà a despullar e Plaerdemavida li parà lo siti, que venia endret, que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa. Per fer plaer a Tirant, mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat, e dehia-li:

―A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans axí com yo faç, yo pens que ell ho estimaria més que si·l fahien senyor del realme de França.

―No cregues tu axò ―dix la princessa―, que més stimaria ell ésser rey que no tocar-me axí com tu faç.

―O Tirant, senyor! E hon sou vós ara? Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora princessa: yo·ls bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor, vet ací los hulls, e la boca yo la bese per tu, vet   -f. A1v-   ací les sues cristal·lines mamelles, que tinch cascuna en sa mà: bese-les per tu. Mira com són poquetes, dures, blanques e lises. Mira, Tirant: vet ací lo seu ventre, les cuxes e lo secret. O, trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! O Tirant! Hon est tu ara? Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací hon yo toque e altri no, car aquest és bocí que no és negú que no se'n volgués ofegar.

Tirant tot açò mirava e prenia-y lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho rahonava, e venien-li de grans temptacions de voler exir de la caixa.

Com agueren stat axí un poch burlant, la princessa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que·s despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.

―No u faré, sinó ab una condició.

―Quina serà? ―dix la princessa.

Respòs Plaerdemavida:

―Que comporteu que Tirant stiga una hora en lo vostre lit e que vós hi siau. ―Calla! Què est folla? ―dix la princessa.

―Senyora, féu-me tanta de mercé que·m digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no u sabés, e·l trobàsseu al vostre costat, què diríau?

―Què li tenia de dir? ―dix la princessa―. Pregar-lo hia que se n'anàs e, si anar no se'n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.

―A la mia fe, senyora ―dix Plaerdemavida―, axí u faria yo.

Estant en aquestes rahons entrà la Viuda Reposada e la princessa la preguà que·s banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encara que ella tenia molt bella persona e ben disposta, emperò les calces vermelles e lo capell al cap la desfavoria tant que paria que fos un diable. E certament, qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu, vos parrà molt leja per gentil que sia.

Lo bany acabat, portaren a la princessa la col·lació, que fon un parell de perdius ab malvezia de Candia e aprés una dotzena de hous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo lit per dormir.

La Viuda anà-sse'n en la sua cambra ab les altres donzelles, sinó dues que dormien dins lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida levà's del lit hi en camisa tragué a Tirant de la caixa. E secretament lo féu despullar, que neguna no u sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.

―Quina cosa és aquesta? ―dix Plaerdemavida―. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batailles no teniu temor de tots los hòmens del món e ací tremolau per la vista de una sola donzella? No temau cosa neguna, que yo seré tostemps ab vós e no me'n partiré.

―Per la fe que dech a nostre senyor Déu, yo seria més prest content de entrar en liça en camp clos, a tota ultrança, ab X cavallers, que no cometre semblant acte.

E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell sforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà hi ell, tot tremolant, la seguí e dix:

―Donzella, la mia temor és de vergonya per lo strem bé que vull a ma senyora. Més stimaria tornar-me'n   -f. A2r-   que anar més avant, com pens que la magestat sua no té sentiment negú de açò. E no és menys, com veurà axí gran novitat, tota no s'altere en si. E yo desige ans la mort que la vida que fer offensa a sa majestat; adquerir-la volria ab amor, més que no ab dolor. E com veig que ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, que ab il·lícites pràtiques la haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per merçé vos prech, virtuosa donzella, a vós plàcia que·ns ne tornem, car yo dellibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desijat, que si fahïa cosa que en res la agreujàs. Encara, me par molt gran càrrech, que ans de haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria yo ésser fet homeyer de la mia persona. E no penseu, donzella, que yo per sola temor ho deixe, mas per la strema amor que a sa alteza porte. E com ella serà serta que yo tan prop li sia stat e que per amor só stat de no enujar-la, en major compte m'o pendrà de infinida amor.

Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant e, essent molt malcontenta d'ell, féu principi a paraules de semblant stil.

―Vós sou major en cap dels vicis e primer en orde de les culpes mortals. E som ara en temps de dir moltes rahons? E si vós açò no féu, sereu occasió de fer-me viure en dolorosa vida e abreujar-me los dies. E per testimoni de vostres fictes e dissimulades paraules, yo parlaré clarament e seran manifests los vostres mals, qui demanen piadós enginy, per ço que, los qui m'hoyran ni u sabran, sien moguts a misericòrdia envers mi, avisant-vos que essent fallida en mi la sperança que ab rahons forts, si us recorda, me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present la duquessa, que, de donzella que és, la faríeu tornar dona. E sabeu bé que yo no y doní tarda, mas fuy presta, segons experiència mostra, que us he portat en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa. E veig ara que·l vostre rebuat cor, que per les mies mans vos tinch, que haveu de passar, per aver atès ço que de un cavaller vençut se ateny. E sobre aquest cars veure vull la fi, e ja farta de esperar vostra demanda, e par-me que més vos han altat paraules que fets, e més cercar que trobar.

"E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç cert que per lo tant sperar ab la offerta desús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi, a grans crits cridaré, mostrant a l'emperador hi als altres com per força sou ací entrat. O, cavaller de poch ànimo! Temença de donzella vos spanta de acostar-vos a ella? O, malaventurat capità! Ab tan poch sforç stau que·m goseu dir semblants paraules? Feu lo esforç! Com lo emperador vendrà,   -f. A2v-   quina rahó enpaliada li direu? E yo us faré conéixer, e Déu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, hi en vós se ajustarà en aquest cars amor e temor. E recort-vos que en aquest cars perdeu vostra honor e fama. Feu lo que us dich e yo dar-vos he vida segura, e us faré portar la corona de l'Imperi Grech, car ja és venguda la hora que no us puch altra cosa dir sinó que aneu prestament a fer aquells honorosos passos d'estar prop de la princessa, que us serà en altre compte pres, e feu de ací avant vostre camí.

Tirant, vehent lo parlar ubert de Plaerdemavida, ab veu baixa féu principi a un tal parlar.

―Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar parahís en aquest món e repòs en l'altre. Emperò diré lo que·m par, que en temps de adversitat los parents e amichs tornen enemichs. E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveys en aquella de qui só e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui·s representen a la mia vista, no és pus sinó temor de vergonya. E és nit scura, car no puch veure lo que desige. Per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cars yo·m despulle la temor e vergonya e abrigue'm de amor e pietat, per què us prech que anem sens pus tardar e veja yo aquest cors glorificat. Puix lum no y ha, ab los hulls de la pensa lo veuré.

―Puix ab tants ginys vos he portat ―dix Plaerdemavida―, en defensa de ma honor e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà'l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida lo havia deixat e no sabia hon era, perquè lum en tota la cambra no havia, e axí lo féu estar per spay de mija hora, en camisa e descalç, e tan baix com podia la cridava. E ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou lo havia fet refredar, pres-li'n gran pietat, acostà's a ell e dix-li:

―Axí castiga hom los qui són poc enamorats! Com podeu vós pensar que dona ni donzella li pugua desplaure, vulla's sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desijosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és, secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell, elles lo tenen per millor. Força que·m desplauria a mi que Ypòlit fes semblant! Que, de una amor que ara li porte, lavors li'n portaria quaranta. E si star no volia segura, no·m desplauria que·m prengués per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt   -f. A3r-   lo'n stimaria més, que yo conegués que és home, e que no fes axí com vós dieu que no la volríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir, mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. No sabeu vós com diu lo psalmista manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella, no vullau vergonya ni temor haver e, si u feu, no us tendran per millor.

―Per la mia fe! ―dix Tirant― Donzella, vós me haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor, per gran mestre en theologia que fos. Prech-vos que·m porteu prestament al lit de ma senyora.

Plaerdemavida lo y portà e féu-lo gitar al costat de la princessa. E les po[s]ts del lit no aplegaven a la paret, envers lo cap del lit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que stigués segur e no·s mogués fins a tant que ella lo y digués. E ella se posà al cap del lit, estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la princessa, e ella tenia la cara devers la princessa. E per ço que les mànegues de la camisa le enpedien, despullà-la's. E pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la princessa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e de allí avall. La princessa despertà's e dix:

―Val-me Déu, hi com est fexuga! Mirau si·m pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida, tenint lo cap sobre lo coxí:

―O, com sou donzella de mal comport! Exiu ara del bany e teniu les carns lises e gentils. Prench gran delit en tocar-les.

―Toca hon te vulles ―dix la princessa― e no poses la mà tan avall com faç.

―Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cors que meu és ―dix Plaerdemavida―, que yo so ací en loch de Tirant. O, traÿdor de Tirant! E hon est tu? Que, si tenies la mà lla hon yo la tinch, e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la princessa. E Plaerdemavida tenia la sua mà sobre lo cap de Tirant e, com ella conexia que la princessa se adormia, fluixava la mà e lavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, strenyia lo cap a Tirant hi ell stava segur. En aquest deport stigueren per més spay de una hora, hi ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a Tirant hi ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la princessa se començà a despertar e, mig adormida, dix:

―Què mala ventura fas? No·m pots leixar dormir? Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no agué molt stat que ella conegué que era més que dona, e no u volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca e dix-li a la orella, perquè neguna de les altres donzelles no u hoïssen:

―Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona. He gran dupte que no u senta la senyora emperadriu. Callau-i, que aquest és lo vostre cavaller i   -f. A3v-   qui per vós se deixarà morir.

―O maleïta sies tu! ―dix la princessa―. E no has aguda temor de mi ni vergonya del món? Sens yo saber res m'as posada en tan gran trebaill e difamació!

―Ya, senyora, lo mal fet és ―dix Plaerdemavida―. Dau remey a vos e a mi. E par-me que lo caillar és lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant, ab baixa veu, la supplicava tant com millor podia. Ella, vehent-se en tant stret pas, de la una part la vencia amor e, de l'altra, tenia temor, mas la temor excel·lia la amor e deliberà de caillar e no dir res.

Com la princessa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada e agué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella. Pensà que si Tirant passava a la princessa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom caillava, e la princessa no dehia res, sinó que·s defenia ab paraules gracioses que la plasent batailla no vingués a fi. La Viuda se asigué al lit e donà un gran crit e dix:

―Y què és lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor e vench a notícia de la emperadriu. Totes se levaren cuytadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuytats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada. A grans crits demanaren lum e, en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven lum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà'l de lla hon volguera finar sa vida, e posà'l en lo retret e féu-lo saltar en un tarrat que y havia, e donà-li una corda de cànem perquè s'acalàs dins l'ort. E de allí podia obrir la porta, car ell[a] hi havia ben provehït perquè, quant vingués, ans del d[i]a se'n fos pogut anar, exint per una altra porta. Mas tan gran fon l'avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no·l pogué traure per lo loch hon ella havia pensat, e fon forçat que·l tragués per lo terrat. E donà-li la corda larga y ella prestament se'n tornà, e tanchà la finestra del retret e anà hon era sa senyora.

E Tirant donà volta e ligà fort la corda e, ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut, no pensà la corda si bastava en terra. Deixà's anar per la corda avall e fallia-se'n més de XII alnes, que no plegava en terra. Fon-li forçat de leixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cors, e donà tan gran colp en terra que·s rompé la cama.

Deixem a Tirant, que stà de larch gitat en terra, que no·s pot moure.

Com Plaerdemavida se'n fon tornada, portaren la lum. E totes entraren ab la emperadriu y ella prestament li demanà quin avalot era stat aquell, per quina causa havia cridat.

―Senyora ―dix la princessa―, una gran rata saltà sobre lo meu lit e puyà'm sobre la cara, e spantam tan fort que aguí de cridar tan grans crits, que fora stava de tot record. E ab la ungla à'm   -f. A4r-   arapada la cara, que si m'agués encertat en l'ull, quant mal me aguera fet!

E aquell arap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L'emperador se fon levat e, ab la spasa en la mà, entrà per la cambra de la princessa. E, sabuda la veritat de la rata, cerquà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que la emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament levà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caygut e no dix res, e tornà-sse'n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, de aquells de la guàrdia e dels officials de la casa, que açò era cosa de gran spant de veure ni de sentir, que, si los turchs fossen entrats dins la ciutat, no s'i fera major fet. L'emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cerquà e totes les finestres féu obrir. E si la donzella un poch se fos tardada en levar la corda, l'emperador l'aguera trobada.

Lo duch e la duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era stat sentit. Pensau lo cor del duch quin devia star, que ves a Tirant en tan gran congoxa ésser posat, car pensava que l'aguessen mort o apresonat. Armà's prestament, que allí tenia les sues armes, per ajudar a Tirant, e dient entre si:

―Huy perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

―Què faré yo? ―dix la duquessa―. Que les mies mans no tenen força per vestir-me la camisa.

Com lo duch fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber hon era Tirant. E anant, trobà l'emperador, que se'n tornava a la sua cambra, e lo duch li demanà: ―Què és açò, senyor? Quina novitat tan gran és stada aquesta?

Respòs l'emperador:

―Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m'an recitat, és passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, à-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi qual anar.

Lo duch tornà-sse'n a la sua cambra e recità-u a la duquessa. E prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era stat. Dix lavors lo duch:

―Per nostra Dona, yo anava ab tal delliber, que si l'emperador agués pres a Tirant, que ab aquesta atxa yo aguera mort a l'emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat. E aprés, Tirant o yo fóra stat emperador.

―Però, més val que axí sia stat ―dix la duquessa.

Levà's corrent e anà a la cambra de la princessa. Com Plaerdemavida la véu, dix-li:

―Senyora, yo us clam mercé que stigau ací e no consintau que negú digua mal de Tirant, e yo hiré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar, per ço que no fos hoÿda de negú. E sentí que ell se planyia fort e deya en forma de semblant[s] paraules.

  -f. A4v-  

―Ab desig de trobar en ma dolor semblant companyia e desemparat ja de aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus, però, puix ab multitud de sospirs ja no puch restaurar la mia miserable vida, plau-me lo morir, e lo viure sens tu, senyora princessa, en strem m'és odiosa. Mas perquè la causa de la mia mort per a sempre sia palesa, a Déu supplich, puix en ma vida mon delit à atés terme, cové que l'ànima abandone lo cors. O, senyor Déu eternal! Tu qui est ple de tota misericòrdia, fes-me gràcia que yo muyra en los braços de aquella virtuosíssima princessa, per ço que la mia ànima en l'altre món haja millor repòs.

En açò Ypòlit, no sabent res en los fets de Tirant, mas sentint la gran remor que dins lo palau era e lo gran avalot que per tota la ciutat anava ―e veya que son mestre Tirant era dins lo palau, mostrant a tots los seus que a la cambra del duch aquella nit dormia―, lo vezcomte e Ypòlit, sabent les amors d'ell e de la princessa, feren armar tota la gent. Dix lo senyor d'Agramunt:

―Yo no puch pensar que altra cosa sia sinó que Tirant haurà fet alguna travesura en la cambra de la princessa e serà vengut a notícia de l'emperador. Y ell e tots nosaltres haurem part de la boda, per què és de necessitat que prestament tots siam en punt e armats, per ço que·l pugam socórrer si mester ho haurà, car totes les nits que ell ha dormit ací no s'i à seguit novitat neguna e, tan prest com ell és stat defora, podeu veure quina novitat tan gran és per tot lo palau.

Dix Ypòlit:

―En aquest spay que vosaltres vos armareu, yo iré prestament a la porta del palau per sentir açò què és.

―Anau prestament ―digueren los altres.

Com foren fora de la posada, lo vezcomte seguí Ypòlit.

―Senyor ―dix Ypòlit―, vaja vostra senyoria a la porta major e yo iré a la de l'ort. E qui més prest porà saber nova certa quina remor és aquesta, vinga-u a dir a l'altre.

Lo vezcomte dix que era content. Com Ypòlit fon a la porta de l'ort, pensant-la trobar tancada, stigué scoltant e sentí plànyer ab veu molt adolorida. Donà-li de parer que fos veu de dona e dix, en si:

O, com volria molt més sentir la veu de Tirant que no de aquesta donzella, quisvulla que ella sia!

Stigué mirant si poria pujar per la paret. Com veu que loch no y havia, tornà a la porta ab lo cor reposat, pensant que tot allò fos causa de alguna donzella.

―Plore quisvulla ―dix Ypòlit―, o dona o donzella, e faça son dol, puix no és mon senyor Tirant.

Partí's de allí e anà a la plaça, hon trobà lo vezcomte e altres qui volgueren saber què era stada la causa de la remor. Però ja passaven un poch los crits e la remor era re   -[f. A5r]-   meyada. Lavors Ypòlit recità al vezcomte com a la porta de l'ort era stat e no era pogut entrar, e que havia sentit plànyer una veu que paria de dona e no [s]abia qui era. E pensava que per aquella dona devia ésser stada aquella remor que fehien.

―Per mercé, anem allà ―dix lo vezcomte― e, si és dona o donzella qui haja mester ajuda, donem-la-y, si fer-se porà, car per art de cavalleria hi som obligats.

Ells foren a la porta de l'ort e sentiren lo plànyer gran que dins l'ort feyen, però no podien compendre lo que deya ni podien conéixer la veu, car ab la gran dolor que ell passava tota la veu li era cambiada.

Dix lo vezcomte:

―Metam-ne les portes, car és de nit e negú no sabrà que nosaltres ho hajam fet.

E la porta stava uberta, car en la nit Plaerdemavida l'avia deixada uberta, per ço com Tirant se'n volgués anar ho pogués ben fer, no pensant que a tant de mal se seguís.

E los dos ensemps donaren dels muscles en la porta tant fort com pogueren e prestament la porta s'obrí. Lo vezcomte entrà primer e féu aquella via hon sentia la veu que paria molt stranya.

Dix lo vezcomte:

―Quisvulla que tu sies, yo·t deman de part de Déu que·m digues si est ànima qui vas en pena o si es[t] cors mortal que hajes mester ajuda.

E Tirant se pensà que aquells fossen de l'emperador e, per no ésser conegut e que se n'anassen, desfreçà la veu, per bé que la tingués, ab lo mal que passava, prou desfreçada. Dix:

―Yo fuy en mon temps crestià batejat e per mos peccats vaig en molt gran pena. Yo só sperit invisible, mas, encara que vosaltres me vejau, n'és causa que pren forma. E los mals sperits qui ací són, me trocegen los ossos e la carn e, de troç en troç, la lançen per l'ayre. O, quina pena és tan cruel, la que yo passe! E si vosaltres ací stau, sereu participants en la mia dolor.

Ells agueren molt gran temor del que havien hoyt dir. E senyaren-se e digueren l'Avangeli de sent Johan. Dix lo vezcomte, alt, que u hoy Tirant:

―Ypòlit, vols que anem a la posada e prengam tota aquella gent d'armes, ab aygua beneyta e ab un crucifix, e que tornem a veure açò què és? Car no pot ésser que açò no sia qualque gran fet, com ací en aquest ort som venguts.

―No ―dix Ypòlit―, no fretura tornar a la posada per neguna cosa. Vós e yo portam spases en què és lo senyal de la creu. Deixau-me a mi acostar.

E Tirant sentí anomenar vezcomte a Ypòlit, e dix:

―Si tu est Ypòlit, de França natural, acosta't a mi e no hajes temor.

Lavors Ypòlit tirà la spasa e posà's la cruera davant, senyà's e dix:

―Yo, com a verdader crestià, crech bé e verdaderament en los articles de la sancta fe cathòlica e tot lo que creu la sancta romana Sglésia. E·n aquesta sancta fe vull viure e morir.

Acostà-s'i ab gran temor que tenia, mas certament, molt més ne tenia lo vezcomte, que no s'i gosava acostar. E ab baixa veu Tirant lo cridà e dix-li:

―Acosta't a mi, que yo só Tirant.

E aquell,   -[f. A5v]-   en aquell cars, agué major temor, que stava en punt de tornar-se'n. Tirant agué notícia de açò, alsà la veu, e dix-li:

―O, com est covart cavaller! Encara que fos cosa morta, per què duptes venir a mi?

Ypòlit, coneixent-lo en la paraula, corrent acostà's a ell e dix-li:

―O senyor meu! Y vós sou? Qual desaventura vos à portat ací? En tal so vos veig star que deveu ésser nafrat o no teniu poder de levar-vos.

―No cures ni digues res ―dix Tirant―. Mas, qui és aquell qui ab tu ve? Si és del linatge de Bretanya, fes-lo venir.

―Si, senyor ―dix Ypòlit―, que lo vezcomte és.

Ell lo cridà. E com lo véu, fon molt admirat de semblant ventura e de tot lo que dit los havia sens que conegut no l'avien.

―No stigam en noves ―dix Tirant―. Traeu-me prestament d'ací.

Los dos lo prengueren en braços e tragueren-lo de l'ort e tancaren la porta. E portaren-lo prop de la sua posada: posaren-lo dejús un porxe que y havia.

―Yo sent dolor que jamés sentí ―dix Tirant―, que de tantes veguades que só stat nafrat en punt de morir, jamés lo meu cors agués sentiment de tan mortal dolor. Metges hauria mester que no u sentís l'emperador.

―Senyor ―dix Ypòlit―, voleu que us done un bon consell? La malaltia vostra no és tal que celar-se pugua, majorment per la murmuració que en lo palau és. Cavalcau, senyor, si fer-ho podeu, e aneu als palaus de Belstar, hon teniu los vostres cavalls, e posarem fama com lo cavall vos és caygut e à-us rompuda la cama.

Respòs lo vezcomte:

―Certament, cosín jermà, senyor, Ypòlit diu molt bé. E per ço yo loaria que axí·s degués fer, altrament, tostemps vendria en notícia de l'emperador. Car forçat és que de amor no spera hom de sa senyoria altre bé sinó trebaills, congoxes e dolors; e a un plaer, cent dolors ne aconsegueix hom. Per què yo loaria que, aprés que siau guarit e aguéssem complits nostres vots que fets avem, tornàssem en nostra terra. E açò us hauria yo en molta gràcia.

―Senyor vezcomte ―dix Tirant―, dexem star axò. Car, qui és aquell qui tan altament haja encativat son cor que·l pugua desligar de la presó en què stà? No és cars, a present, de parlar de tals afers, mas tu, Ypòlit, secretament fes portar les bèsties ací, e l'aquanea, que vaja més pla.

Tornem a la princessa. Plaerdemavida stigué tant en lo terrat fins que véu que se'n portaven a Tirant. Entrà-sse'n dins la cambra hon era la princessa ab la duquessa e totes les donzelles. La emperadriu stava admirada per una rata haver tanta de remor com en aquell palau havia, e asigué's en lo lit e dix:

―Voleu fer bé, donzelles? Puix lo palau és asosegat, tornem a dormir.

La princessa cridà a Plaerdemavida e dix-li a la orella Tirant hon era ja.

―Senyora, ha fet son camí ―dix Plaerdemavida―, ab molta dolor que se'n va.

Mas no li gosà dir com tenia la cama rompuda ni del que dit havia. Fon molt con   -[f. A6r]-   tenta com no l'havien vist ni trobat. La emperadriu se fon levada, e totes staven en camisa per anar a son apartament. Dix la Viuda Reposada a la emperadriu:

―Bo seria, senyora, que fésseu anar a vostra filla a dormir ab vostra altesa, per ço que, si la rata tornava, que no·l spantàs més fort que no ha.

Respòs la emperadriu:

―Bé diu la Viuda. Vine, ma filla, que millor dormiràs prop de mi que a soles.

―No, senyora, vaja-se'n la excel·lència vostra, que la duquessa e yo dormirem, e no vullau aver mala nit per mi.

Parlà la Viuda e dix:

―Sens enpediment negú, trobant-me yo en avançada edat, caminant per lo miserable pla, tinch lo foch ensés de la romana sanch. Yo, primera de totes, ab mon enginy pensí en la mia fantasia apartar tal occasió, crexent lo meu desig en poder haver aquella rata, e ella fugí ab peu torbat de les maleytes cambres mies.

Dix la emperadriu:

―Anem, que yo·m refrede ací.

―Senyora, puix tant me forçau ―dix la princessa―, anau, que prestament yo y seré.

La emperadriu se n'anà, manant-li que prestament hi anàs. La princessa se girà a la Viuda e, ab irada veu, li féu principi ab paraules de semblant stil.

―Ara conech la granea de vostra culpa. Rompré la mia camisa ab dolorida veu per ço com me parau tants laços, los uns ab supèrbia, los altres ab vanaglòria, e ab falsa parleria usau vés mi. Qui dret vos ha donat diguésseu a la senyora ma mare que anàs a dormir ab ella? Levar-me mon delit per dar-me dolor e mala nit! Vós, segons veig, no féu fonament de virtut, sinó de enveja e de malícia. E per ço és scrit que neguna dona no pot ésser dita sàvia qui no tingua honesta la lengua, e més avant, en les obres que fa, se pot veure si són conformes ab les paraules. E la fama és senyal de la bondat de la persona. E lo vostre poder no és tal que vullau senyorejar als qui són liberts, car tal senyoria no us seria jamés atorgada com de açò tinguam manifesta experiència. Segons reciten les històries antigues dels romans, com un fill de un senador de Roma, qui era molt desijós de senyorejar en casa de un príncep, posà si mateix a perills de batailles tan sovint que fon destroyt, perquè volia parlar e senyorejar. E per ço lo dit príncep, per ço que los altres prenguessen exemple de açò, que no tinguessen tal atreviment en casa d'altri, féu-lo matar axí presumtuós.

No tardà la Viuda Reposada en fer principi a tal resposta.

  -[f. A6v]-  

―Si·m dolch de aquella cosa que ma dolor augmenta és perqué yo de totes parts me veig constreta e forçada de sostenir molt afany, dolor e pensament, per amor de la altesa vostra. E les mies obres stan en fet e no en paraules, que per manifesta experiència se poden mostrar, no en tacanyeries ni en desonestat, ni menys en alcavoteries, axí com moltes altres fan. La mia fama molt clara és, mas, voleu saber les mies obres quines són ni de què tracten? Elles són totes fundades en fe, sperança e caritat, en humilitat e paciència, en honestat e bona doctrina, en almoynes, en contrictió e penitència. Foragite de mi supèrbia, vanaglòria, enveja, ira, hoy e mala voluntat, luxúria e tots vicis e peccats, e per ço tal fruyt com aquest és a mi més dolç que sucre. E per ço, excel·lentíssima senyora, no deveu pendre enuig de mi si tinch un poch los hulls uberts e si tinch sentiment del que dech ni toca a la honor vostra, qui m'és pus cara que la mia ànima, car sé que·m daríeu culpa, de grat, si dar-la'm podíeu. E lo defalt que yo us he fet, yo·l vos diré, perqué us he amada e honrada més que vós no volíeu, e açò és causa del defalt. E per aquesta rahó viuré dolorosa tota ma vida, no gustant què són bons dies ni menys bones festes, per ço com tots los dies me seran de Passió. E no vullau que pensen aquestes donzelles, ni menys la altesa vostra, que yo sia cresol de carnicer, que faça lum a altri e que creme a mi mateixa. E pensau vós, senyora, que yo no haja pietat de Tirant e no l'haja vist acalar-se ab la corda, la qual s'és rompuda, e ha donat tan gran colp que pens que les cames e les costelles en lo cors rompudes deuen ésser?

E pres-se molt ferament a plorar e lançà's per terra, tirant-se los cabells del cap, dient:

―Mort és lo millor dels cavallers!

La princessa, hoint dir semblants paraules, dix tres veguades:

―Jhesús, Jhesús!

E caygué de la altra part, smortida. E tan alt dix lo nom de Jhesús que la emperadriu, que stava en la sua cambra e gitada en lo lit que dormia, ho sentí. Levà's cuytadament e, ab cuytats passos, anà a la cambra de sa filla e trobà-la smortida, que a mal ni a bé no la podien retornar. Lo emperador s'i agué a levar, e tots los metges venir, hi encara la princessa no era tornada en son recort, que tres hores stigué sens recordar-se. E lo emperador demanà per quina causa sa filla era venguda en aquell punt. Digueren-li:

―Senyor, ha tornada a veure una altra rata molt petita, e axí com tenia la fantasia en la rata que·n lo lit havia sentida, e ara ha vista aquesta e ha presa gran   -[f. A7r]-   altercació.

―O, vell emperador, trist e amarch! Hi en los meus darrers dies tanta dolor tenia de sentir? O, mort cruel! Hi què speres e com no véns prest a mi, qui·t desige?

E dient açò, ell perdé lo sentiment e caygué smortit en lo punt de sa filla. Lo dol e lo crit fon tan gran per tot lo palau que era cosa de gran admiració de veure e de hoir lo plant que les gents fehien, e fon molt major que lo primer.

Tirant, qui stava davall lo porche sperant les bèsties quant les hi portarien, sentí tan grans crits, que paria que lo cel ne degués venir, desempachà de cavalcar ab molta dolor e passió que passava, e la pena li augmentà duptant-se que no fos en dan de la princessa. Ypòlit pres una forradura de marts gebelins e enbolicà-la-y entorn de la cama perquè fredor no y entràs. E axí, en la millor manera que pogueren, anaren fins al portal de la ciutat. E les guardes conegueren a Tirant e demanaren-li a tal hora hon anava. E ell respòs que anava a Bellstar, als seus cavalls, per veure com staven per ço com la sua partida devia ésser molt presta per anar al camp. Les portes li foren prestament ubertes e Tirant féu son camí. Com agueren cavalcada mija legua, dix Tirant:

―Gran dupte tinch que a la senyora princessa no haja seguit algun dan que lo emperador li haja fet per causa mia. Vull-hi tornar per ajudar-li, si necessari ho haurà.

Diu lo vezcomte:

―Per ma fe, vós stau en gentil punt ―dix― per ajudar-li!

―Senyor vezcomte ―dix Tirant―, si ja no·m sent mal negú! Car vós sabeu que lo major mal fa cessar lo menor. E per ço yo us clam merçé que tornem a la ciutat si en res li porem valer.

―Vós haveu perdut lo seny o sou del tot tornat foll ―dix lo vezcomte―. Ell no·s pot tenir e vol tornar a la ciutat, per ço que lo emperador e tots los altres hajen a conéixer e a sentir lo vostre defalt. Haurem prou a fer en dissimular-ho a la gent, per ço que culpa ni càrrech no hajau. E siau cert que, si de ací vos ne tornau, de mort o alesiat no podeu ésser delliure.

―Posat cars que tot axò sia, que vós dieu, no es rahó ―dix Tirant― que yo, qui he fet lo mal, que·n porte la pena? E la mia mort hauré per bé spletada, puix per tan virtuosa senyora yo muyra.

―No m'ajut Déu ―dix lo vezcomte― si vós hi tornau, encara que yo y sabés posar força! E com! No y és lo duch, si res sent que sia en dan ho en desonor de la princessa, que ell no li ajude? Ara podeu veure a què vénen les tristes amors! Anem, si voleu, e no stigam pus ací, car tant com més stam i detenim temps, és més dan per a vós.

―Ara féu-me una gràcia ―dix Tirant―: puix no·m voleu deixar tornar, que vós que y aneu. E si és negú qui dan li vulla fer ho agués temptat de fer-li'n, que muyren tots e no sia pres negú a mercé.

Tant lo preguà Tirant al vezcomte [que] fon forçat de tornar a la ciutat e, al girar, dix baix, que Tirant no u hohí, mas Ypòlit ho entès:

―Per mon Déu! No serà veritat que yo haja cura de dona ni de donzella que·n lo món sia, sinó solament en fer ve   -[f. A7v]-   nir los metges.

Tirant se n'anà ab Ypòlit.

Com lo vezcomte fon al portal de la ciutat, les guardes no·l volien deixar entrar fins a tant que dix com lo capità era caygut ab lo cavall e venia cuitadament per los metges. E per causa d'açò lo deixaren entrar. E no·ls pogué haver tan prest com volguera, per ço com tots eren ab lo emperador e ab sa filla. Com ells agueren dat recapte a l'emperador, portaren-se'n totes les coses necessàries per al cars de Tirant. E no u gosaren dir a l'emperador, que lo seu capità stava mal. Però lo vezcomte féu tot son poder de veure a la princessa per ço que pogués recitar a Tirant la sua disposició.

Com ella fou tornada en son recort, a l'obrir dels hulls que féu, sí dix:

―És mort aquell qui té la mia ànima cativa? Digau-m'o prest, yo us clam mercé, car si mort és, ab ell vull morir.

La emperadriu, qui stava torbada de la gran congoixa que tenia de sa filla ―e los seus hulls qui contínuament destil·laven vives làgrimes―, no pogué compendre lo que havia dit sa filla e demanà què havia dit. La duquessa, que la tenia en les sues faldes e abraçada, respòs a la emperadriu:

―Senyora, la princessa diu que si an morta la rata.

Tornà a dir la princessa, ab los hulls tancats:

―No dich yo axò, mas si és mort aquell en qui yo tinch tota la mia sperança.

Respòs la duquesa ab alta veu:

―No és morta, que jamés l'an poguda haver.

E girà's envers la emperadriu e dix:

―Ella vaneja. Aquesta malaltia és de tal natura que los pus savis fa tornar folls, que no saben que·s dien.

Ella retornà en sa primera sanitat e dos metges anaren ab lo vezcomte e ab lo duch. Com la princessa ho sabé, fon posada en gran agonia e, lamentant-se, dix:

―O, mon senyor Tirant, pare de cavalleria! Ara és caygut lo linatge de Roca Salada e la casa de Bretanya ha molt perdut! Mort sou vós, mort! Car qui cau de tan gran altura com vós sou caygut, no se pot sperar longua vida posseir. Per què lo mal e lo dan no venia sobre mi, qui·n só stada causa, e vós fósseu delliure de aquests perills?

La duquessa stava molt atribulada, axí del mal de la pr[i]ncessa com del dan de Tirant. No volgué més dir per dupte de les donzelles, qui staven prop. Los metges partiren prestament sens dar-ne sentiment algú a l'emperador, perquè no prengués alguna alteració, car la sua complexió era de home molt delicat.

Com los metges foren aplegats ab Tirant, trobaren-lo en un lit, ab gran dolor que sostenia. Miraren-li la cama e trobaren-la tota rompuda, e los ossos qui exien alt sobre lo cuyro. E al menejar que·l fahïen, Tirant se esmortí tres voltes, e cascuna vegada ab ayguaròs lo havien de tornar. Los metges feren la primera guarda lo mils que pogueren e digueren-li que per cosa en lo món no·s mogués del lit, per tan cara com tenia la vida. E ells se'n tornaren. Lo emperador los demanà d'on venien ni hon eren anats que al seu dinar no·ls havia vists.

Respòs lo hu e dix:

―Senyor, nosaltres   -[f. A8r]-   som anats a Bellstar per dar remey al vostre capità del mal que té.

Dix lo emperador:

―E quin és lo seu mal?

―Senyor ―dix lo metge―, segons ell diu, gran matí s'era partit de esta ciutat per anar hon té los seus cavalls perquè los servidors seus prestament fossen en punt al dia asignat, ço és, lo dilluns, de matí tothom fos prest per partir. Cavalcava un cavall cicilià e, ab lo delit que tenia, anant saltant per lo camí, és caygut en una gran céquia e ha's fet en la cama un poch de mal.

―Ha sancta Maria val! ―dix lo emperador―. E no li fallen mals ni treballs a Tirant! E de continent yo y vull anar a veure, fent-li conéixer que lo viure virtuosament és vida e lo viciós viure és mort, e la glòria de tal honor ab tal vida, qui la té a si unida, no la deu deixar sinó per augment de major virtut.

Los metges, vehent la voluntat de l'emperador, que y volia anar, detingueren-lo que no y anàs fins a l'endemà, que seria bé reforçat. Lo emperador, puix véu que los metges no lo y consellaven, delliberà de restar e passà a la cambra de la princessa, e demanà-li de son mal e recità-li lo de Tirant. Quanta dolor tenia la princessa dins lo seu cor! Sinó que no la gosava manifestar per temor de son pare. E lo seu li paria que no fos res com pensava en la trista e desastrada fortuna que en la persona de Tirant s'era seguida.

Lo emperador stigué ab sa filla fins que fon hora de sopar. E lo endemà, sabent que los metges anaven a Tirant ―e véu-los de una finestra passar―, tramés-los a dir que s'esperassen un poch. Ell cavalcà e an[à] ab ells, e véu la segona cura. E segons la disposició que véu, prestament presumí com de gran temps Tirant no seria dispost per anar al camp. Com lo hagueren acabat de curar, lo emperador féu principi ab un tal parlar.

―No és negú qui en aquesta present vida se'n dega agreujar de les co[s]es que per la divina saviesa són ordenades ni permeses, majorment com fortuna los administra, car humana discreció no basta resestir als cassos inprevists, e pertany-se dels hòmens virtuosos haver paciència en llurs adversitats, que allí són coneguts. Però yo bé conech que açò són peccats meus que ha administrats la fortuna, car la causa del vostre mal dóna augment e glória als turchs per dar compliment a la mia destructió. Mas la sperança que yo tenia de veure-us partit per al camp, per los molts turchs qui ara de nou són entrats en lo meu imperi, me requir he·m dóna novella força, que axí vel e despoderat com só de entrar en batailla, tant, que só vengut en poch spay a la fi de mos trists pensaments. Demesiada cosa seria recitar tota la mia dolor ab los duptosos pensaments, car en aquella hora que·m fon manifest lo vostre mal, fuy cert de la mia   -[f. A8v]-   gran desaventura, com tota la sperança mia stava en la gran cavalleria vostra, mirant ab los hulls de la pensa que ab la virtut e força del vostre valerós braç, ab ànimo viril, a taill d'espasa fóra scampada la sanch de aquells cruels enemichs meus e de la sancta fe cathòlica. E ara, com veuran la absència vostra, no havent temor de negú, se occuparan tot lo meu imperi e incriminaran largament la mia honor e fama, e les mans seran semblants a la lengua. E lo major desig que tinch en aquest món és la vostra salut car, sens aquella, en lo meu imperi libertat no pot ésser atesa. Per què us prech, capità virtuós, que si amau la vostra vida ni la mia, que us vullau confortar e, ab lo ànimo sforçat que teniu de virtuós cavaller, vullau pendre ab paciència lo mal, car yo confie de la divina misericòrdia que haurà pietat de vós e del seu poble crestià, qui stà molt affligit per los infels, lo qual és impossible que puga ésser tret de captivitat sinó per mijà de la virtut vostra. E no us vullau més plànyer sobre cars irreparable.

Tirant, per la grandíssima dolor que sentia, ab fatiga gran podia parlar e, esforçant natura tant com li fon possible, ab baixa e rogallosa veu féu principi a semblant resposta.

―[O] més que altre atribulat! Veig-me enbolicat en molta dolor e só atés al terme de la mia desaventurada fi. E lo qui més me fa dolre és com veig la trista de vostra majestat, en molta dolor posada, per lo novell cars que seguit m'és. E fallint-me la sperança, só desijós de presta mort.

Acompanyat de molts sospirs, lançà's prop la sua boca, no podent-li dir la strema pena que fins en aquella hora soffert havia. E dix:

―Mon senyor, la mia spasa e capitania no fretura molt. Encara que yo present no y sia, cavallers virtuosos, ab ànimo sforçat, teniu en lo vostre imperi qui basten al present dar rahó als enemichs. Emperò a mi par que és justa cosa que de tan sforçada demanda que la altesa vostra me fa, que yo dech anar al camp. Senyor, lo dia assignat yo seré prest per partir.

Com lo emperador lo véu axí parlar, restà molt content. Partí's d'ell e tornà-sse'n a la ciutat. Com la emperadriu lo véu, dix-li:

―Senyor, sí Déu vos deixe viure longuament en aquest món he us done parahís en l'altre com de aquesta vida passareu, digau-nos la veritat del nostre capità com stà, si tem mort o la sua vida en què stà.

Lo emperador, en presència de la princessa e de les donzelles, dix a l'emperadriu:

―Senyora, yo pens que ell no tem perill de mort, mas sens dupte ell stà malament adobat, car los ossos de la cama e los molls que dins té, tots li parien damunt lo cuyro, que gran compassió era de veure-u. Però ell diu que diluns ell serà prest per partir.

―Sancta Maria val! ―dix la princessa― E què és lo que la majestat vostra vol fer? Lo home qui stà ab tant de   -f. B1r-   mal, posat en l'article de la mort, voleu que vaja al camp e com serà en lo camí feneixca los seus darrers dies? Quina ajuda tal hom com aquest porà fer a la gent d'armes? Voleu posar en perill la sua persona e tot lo vostre stat? No, senyor, que tals batailles no·s fan axí. Car millor és d'ell la vida que la mort, car essent viu tots los enemichs lo temorejaran e, essent mort, no tindran temor de res. E si és guast de sa persona, no li qual sinó que·s pose en religió. E yo crech, si lo preu li és honor hi ell ho porà fer, vostra majestat serà ben satisfet e no y planyerà treball ni duptarà perill de sa persona, car si la altesa vostra fa lo contrari, mostrareu ésser mal príncep, cruel e sens neguna pietat.

L'emperador passà a la cambra del consell, que l'esperaven per veure què farien, e foren tots de acort, segons lo que ell havia vist de Tirant, que no·l moguessen de allí hon stava.

Com lo emperador fon partit de Bellstar, hon Tirant era, de continent manà Tirant que li fe(ssi)sen una caixa molt segura hon ell pogués anar. Venint lo diumenge en la nit, no sabent-ho negú sinó Ypòlit, qui de tot tenia lo càrrech, com lo duch e tots los altres se'n foren tornats a la ciutat, Tirant tramés lo vezcomte e lo senyor de Agramunt perquè no l'empedissen en res e que·s posassen en orde per partir. E ells no pensaren gens que Tirant fes tan gran follia de partir-se de allí. E Tirant donà molts diners a l'un metge perquè se n'anàs ab ell, e l'altre metge no y volgué consentir que·s mogués ni li volgué prometre de anar-se'n ab ell. E venguda la hora de mijanit, Tirant se féu posar en la caixa e, en unes andes a coll de hòmens, ell partí e féu la via del camp devers la ciutat de Sant Jordi. E al partir manà que enparamentassen les sales de draps de raç e que diguessen, als qui vendrien de la ciutat, com en la nit no havia dormit e que en aquella hora reposava. Los uns se'n tornaren, los altres staven sperant que·s despertàs. Com fon hora de migdia, lo duch de Macedònia, qui era tan acostat parent seu, ab lo vezcomte en aquell grau mateix, volgueren entrar, car deyen que home nafrat no podia tant dormir. E mesclant-hi força, entraren dins e saberen com era partit. Cavalcaren cuytadament e seguiren-lo, e trameteren a dir a l'emperador com lo seu capità havia fet son manament, maleynt a l'emperador e a tota sa natura. Com lo emperador ho sabé, dix:

―Per mon Déu verdader, ell ateny bé lo que promet!

Com lo duch e lo vezcomte l'agueren atés e saberen que s'era smortit V vegades en lo camí, reprengueren molt al metge e a Ypòlit, dient que no l'amaven gens.

―E tu, Ypòlit, qui est del nostre linatge de la casa de Roca Salada e del parentat de Bretanya, dexar partir lo nostre mestre e senyor! E lo dia que ell finirà sos dies tots serem perduts e de nosaltres no serà feta menció neguna, per què tu est digne de gran reprenció. E si no fos per temor de Déu e vergonya del món, ab aquesta spasa yo faria pijor de tu que no féu Cahim de Abel. O, desaventurat de cavaller, sens pietat e misericòrdia! Fuig   -f. B1v-   davant mi, sinó, per zel de ma honor prestament ne portaries pena!

E fon-se girat aprés devers lo metge e, ab irada veu, féu principi a una tal reprenció e càstich.

―La virtut de paciència és falida en mi, com pens en lo gran atrev[i]ment que ha tengut aquest indiscret metge, qui ha volgut posar en perill de apaguar la llum del linatge de Rocha Salada. E per causa de açò s'és encesa en mi ira, supèrbia, tristícia, fúria e dolor, qui serà causa de castigar un cars tan inreparable, digne per a sempre de recordació per als altres e càstich per aquest.

E ab furor strema anà lo duch ab l'espasa alta devers lo metge, lo qual, per restaurar la miserable vida, volgué fogir e valgué-li poch, car, aconseguint-lo ab l'espasa, li donà tan fer colp per mig del cap que lo y partí en dues parts fins als muscles e sortí-li lo cervell.

Com l'emperador sabé tal nova de la mort de tan singular metge, cavalcà prestament e anà hon era Tirant. E trobà'l dins una ermita, que lo duch l'avia fet posar, que·s nomenava la Ermita relig[i]osa, e alí fon molt ben servit de tot lo que mester havia. Com lo emperador véu a Tirant en tal punt estar, pres-li'n molt gran compassió e féu venir allí tots los seus metges, e volgué veure la cama en quina disposició stava. Los metges la trobaren molt agreujada e feren-li relació, segons lo que vist havien, que si una legua més avant fos anat, que s'i fóra posat foch e, de mort o la cama levada, no·s podia scusar.

Tots los majors barons de l'imperi foren venguts per veure a Tirant. Lo emperador tingué alí son consell e deliberaren, puix Tirant no podia anar, que tots aquells qui sou havien pres que l'endemà deguessen partir. Dix Tirant:

―Senyor, a mi dóna de parer que la magestat vostra donàs sou de dos mesos a tota la gent, per bé que no sia conplit car tenen de servir un mes e mig, e tota la gent se alegrarà e farà de millor cor sa guerra.

L'emperador respòs que u faria fer de continent, e dix:

―En aquesta nit he rebudes letres del nostre camp, del marquès de Senct Jordi, avisant-me com és venguda infinida morisma, que la terra no·ls pot comportar, que forçadament són aguts de anar en lo regne de Líbia per a conquistar-lo, qui afronta ab lo meu imperi, per sperar que les treves passades sien. E açò han fet per causa com tenim en nostra presó lo Gran Caramany e lo rey de la sobirana Índia. Ací·s diu que és vengut lo rey de Gerusalem, qui és cosín germà del Gran Caramany, e porta ab si la muller e los fills, e ben LX M combatents, los quals són de la terra de Enedast, qui és una província que és molt fèrtil e abundosa. De continent que naix algun infant mascle, lo manifesten a la senyoria, e aquel fan criar ab gran diligència. Com és de edat   -[f. B2r]-   de X anys, li mostren de cavalcar e de jugar d'esgrima. Com sab bé de açò, posen-lo ab hun ferrer perquè los braços li tornen asits e forts e sàpien colpejar en les armes com mester ho han. Aprés los fan amostrar de luytar e de tirar lança e tota cosa que bona sia per a les armes. E lo derrer ofici que·ls mostren és carnicers, perquè s'avehen a esquarterar la carn e no hajen temor de menejar la sanch. E ab tal ofici tornen cruels e, com són en les armes e poden pendre los crestians, que·ls squarteren e no·ls tinguen neguna pietat de la carn ni de la sanch. E fan-los-ne beure dos vegades l'any de sanch de bou o de moltó. Aqu[e]stes tals són los més singulars e pus valentíssims hòmens que en tota la pagania sien, que més valen deu de aquests que XL d'altres. Ací és vengut lo rey de la menor Índia, e diu-se que és germà de aquest pres de la sobirana Índia, és home molt rich e porta ab si XLV mília combatents. És-hi vengut hun altre rey que·s fa nomenar Menador, ab XXXVII mília combatents. E lo rey de Domàs hi és vengut ab LV mília, hi lo rey Veruntamen hi és vengut ab XXXXII mília. E molts altres en companyia de aquest y són venguts.

Respòs Tirant:

―Lexau-los senyor, venir, que yo tinch tal sperança en la divina clemència de nostre Senyor y en la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, que ab l'ajuda de tants singulars cavallers com la magestat vostra té, que si ells eren deu vegades més que no són, que d'ells serem vencedors.

Complit lo perlament, l'emperador comanà a Déu a Tirant. Manà als metges no·s partissen d'ell ni·l dexassen partir de allí.

La princessa estava molt enujada del mal de Tirant. Venint lo dilluns, tota la gent d'armes fon presta per partir. Lo emperador e totes les dames staven mirant los duchs e senyors qui partien. Lo duch de Pera e lo duch de Macedònia tenien càrrech de tota la gent de capitanejar aquella.

Com foren aplegats al camp per jornades, lo marquès de Sanct Jordi e tots los altres foren molt aconsolats de la lur venguda. E del dia que ells aplegaren fins al dia que les treves finaven, havia de passar prop de hun mes.

Tirant stigué en la hermita fins a tant que los metges li donaren licència que entràs dins la ciutat, e fon-li plasent a Tirant, com era restat allí, puix no era pogut anar ab los altres. E no restà ab ell sinó lo senyor d'Agramunt, qui jamés lo volgué deixar, car deya que ell no era partit de sa terra per altra cosa sinó per amor d'ell e que en la sua malaltia no·l deixaria. Ypòlit restà en sa companyia, e Ypòlit anava cascun dia a la ciutat per les coses necessàries e, molt més, per portar noves a Tirant de la princessa, en la qual ell tenia molt gran sperança. E com lo volien fer menjar o altres coses que los metges volien que fes, puix lo y diguessen de part de la princessa, ell ho feya de continent.

Com aquest cars de Tirant se fon seguit, la princessa molt sovint reprenia a Plaerdemavida del que fet havia, volent-la posar dins una cambra molt scura per dar-li allí penitència, sinó que ella defenie's ab moltes paraules bones e, altres   -f. B2v-   voltes, ab burles e ab jochs axí la passava, dient:

―Si vostre pare ho sap, què dirà? E sabeu yo què li diré? Que vós m'o consellàs e que Tirant se n'ha portat la despulla de la vostra verginitat. Vostre pare vol que yo sia vostra madrastra y, com ho seré, yo us asegur que us castigaré, que altra vegada, com aquell valerós de Tirant y vendrà, vós no cridareu axí com fés, ans stareu segura y no us moureu.

La princessa s'enfelloní e dix-li que callàs, en tota mala ventura.

―Puix, senyora, en tan mal so m'o dieu, yo·m vull partir de vostra altesa e no vull més servir-vos, ans me'n tornaré casa del comte, mon pare.

Isqué's prestament de la cambra e pres totes les sues robes e joyes, e comanà-u a la viuda de Montsant, qui en la cort era. Cavalcà en una aquanea, en companyia de V scuders, partí del palau sens dir res a negú. Cavalcà devers aquella part hon Tirant era.

Com la princessa sabé que Plaerdemavida se n'era anada, fon posada en mortal congoxa per fer-la tornar, e tramés molta gent per moltes parts, perquè la tornassen per força o per grat. E ella, per camins apartats, cavalcà fins que fon en la hermita hon Tirant stava. E com ell la véu, no sentí de la terça part del mal que tenia. Com Plaerdemavida li fon prop, que·l véu ab la color tan alterada, los seus ulls no·s pogueren tenir que no destilasen vives làgrimes e, ab dèbil veu e gest piadós, féu tal principi.