Visor de obras.

  -f. G3r-  

―De gran humanitat proceheix haver pietat e compassió dels miserables, e a mi és molta glòria ésser vengut en poder de ta senyoria per catiu o presoner, per tu ésser cavaller tan magnànim e virtuós que m'has promés premiar del que la fortuna de sa pròpia auctoritat me ha levat dignament, com aquell sia lo seu ofici de donar e tolre a qui li plau. E com la senyoria tua me atorgue licència en dir ma desaventura e desija aquella saber, yo só molt content recitar aquella a ta senyoria, perquè tinch notícia de la tua molta virtut e bondat, e és gran descans als miserables com recitar poden lurs dolors a persona fel e piadosa. E vull que·t sia notori com la mia condició és de gentilesa, per bé que no sia príncep ni gran senyor, mas com a home jove, desijant adquerir honor y fama, he cercat lo món. E trobant-me en les parts de Levant, per ma desaventura parí la orella a una viuda, la qual ab ses fictes paraules e diabòliques obres, enmig del dia me féu veure dins hun ort lo major mal e adolorida pena que lo meu cors e ànima sentir podien. E tanta fon la strema pena que sentí que del major enemich de la mia atribulada vida, ab les mies pròpies mans, prenguí venjança complida. E restant molt adolorit, me partí ab una nau per passar en la Súria e de aquí passí a la Casa Santa de Jherusalem, hon és lo sant sepulcre de Jesucrist, perquè pogués fer smena de mos peccats. E tornant, me'n pugí en aquesta galera, segons ta senyoria ha vist. E ací pots veure tota la mia desaventura e com, despullat, tot nuu, liberat del perill de la tempestuosa mar, per la divina Misericòrdia só arribat en Barberia. Per què prech a la senyoria tua que·m vulles tenir per recomanat.

Lo missatger, responent, dix:

―Tard és vist que de foll navegar se puga atényer segur viatge. Yo só Capdillo-sobre-los-capdillos: dona't confort car yo tinch molta terra e gran riquea. No dubtes en res, que, com hi siam atesos, tot lo que·t plaurà tu hauràs. Mas prech-te no·m denegues lo teu nom, car yo·t jur per Mafomet, lo meu Déu, yo t'hauré com a fill.

―Dich-te, senyor de mi ―dix Tirant―, que yo fas infinides gràcies a la senyoria tua del que m'as ofert. E prech a la divina Bondat que m'o lexe servir. E puix tant desiges saber lo meu nom, ab tota veritat, senyor, te dich que lo meu dret nom és Blanch.

Ab molta pietat respòs lo Capdillo:

―Beneyta sia la tua mare, qui de tan bell nom te dotà, car lo teu nom se concorda ab la tua singular perfecció.

E prestament lo fill se despullà una aljuba e donà-la-y, e feren-lo cavalcar en les anques de hun ginet, e axí·l portaren fins al loch hon fon molt ben vestit a la morisqua.

E perquè lo rey de Túniç no sabés nova d'ell, per ço com en sa terra lo havien pres, lo féu cavalcar en una adzembla e tramés-lo en hun castell dels seus, que·l tinguessen ben guardat perquè no se'n fugís.

Com Tirant se véu vestit e hagué vistes   -f. G3v-   les afables paraules del Capdillo-sobre-los-capdillos, pres molt gran consolació en si. E girà's devers la mar alsant los ulls al cel, reclamant a nostre senyor Déu e a tots los sants que la mar mudar degués los seus costums, car lo vent e la mar se eren concordats en la sua desolació, axí com l'ome qui està en l'estrem de la sua fi e no troba loch per hon se'n puga anar.

E volent caminar en la nit, lo cel se demostrava blau, la luna era en lo ple, que lansava molt gran claredat, que paria que fos de dia. E cessat lo vent, en aquella hora lo feren partir. E lo primer pas que donà exint de la casa, caygué tot stés ab los braços uberts e stesos. Digueren tots los moros:

―Açò és hun gran mal senyal. Com aquest catiu crestià és caygut ab los braços stesos, poca serà la sua vida.

Tirant se fon prestament levat, qui havia entés tot lo que los moros havien dit, e dix:

―No haveu levat bon juhí, car yo he nom Blanch e la luna és clara, blanca e bella, ara en aquesta hora que só caygut. E la luna resta endret del meu cap e dels braços, senyalant lo camí que yo dech fer, e no és restada atràs ni al costat. E les mies mans són restades ubertes e steses devers la luna, per què demostra que yo, ab ajuda de la divina Potència, tinch de conquistar tota la Barberia.

Tots los moros ne feren grans rialles e tingueren-ho per burla. E tiraren son camí, tant que per ses jornades arribaren en hun fortíssim castell. E lo fill de aquest Capdillo era luny de allí tres jornades ―lo qui era sposat de la filla del rey de Tremicén―, e digueren-li com son pare havia tramés allí hun presoner crestià, lo qual era home de molt bella disposició e de bona gràcia. L'esposat manà que fos ben guardat e li posasen cadena e grillons, e axí fon fet. Tirant restà molt agreujat e tornà entrar en sos trists pensaments.

Seguí's aprés que, passats dos mesos, l'embaxador Capdillo-sobre-los-capdillos hagué cobrada resposta del rey de Túniç. Tornà-se'n a son senyor ab la resposta e trobà lo dit senyor molt desconsolat, la muller e los fills, per ço com sabia que lo rey Scariano, home fortíssim, tot negre e de molt desmesurada figura segons los altres hòmens, qui era rey molt poderós de si, de molta gent e de gran riquea, e ajustà contra ell tot son poder, e molts reys que li venien en ajuda. En special li era molt parcial aquest rey de Túniç e per ço detingué tant al Capdillo-sobre-los-capdillos ab la resposta, per ço que aquella hagués ajustada tota sa gent.

Aquest rey Scariano confrontava la sua terra ab lo regne de Tremicén e volia que li donàs sa filla per muller ab tot lo tresor que tenia e, aprés son obte, li donàs tot lo regne. Aquest rey de Tremicén era de flach ànimo e tramés a dir al rey Scariano com tenia sposada sa filla ab lo fill del Capdillo-sobre-los-capdillos, e que ell no devia voler dona qui d'altri fos possehida, e encara, que la tenia prenyada, per què li consellava que en sa casa no volgués tenir ni criar fill d'altri. Emperò que si u feya per cobdícia del tresor ajustat que tenia, ell era content de partir ab ell, perquè·l lexàs star en pau a ell e   -f. G4r-   a sos fills. Lo rey Scariano li tramés a dir que ell no flixaria que no hagués sa filla ab lo tresor. E los altres fills, ell los volia tenir en custòdia sua dins hun castell.

A la fi, ells no·s pogueren concordar e lo rey Scariano vench ab tot son poder, en nombre de LV mília combatents entre de peu e de cavall.

Aquest rey de Tremicén no era més lo seu poder de XX mília combatents e, sabent que l'altre venia y era prop, pres los passos y sperà'l a la batalla combatent de alt de les muntanyes. E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent. Però, passada l'aygua, pujaren per les muntanyes e, alt, trobaren lo rey de Tremicén e setiaren-lo en una vall molt bella, abundosa de totes coses per les moltes aygües qui la ennoblien, la qual per los moros era nomenada la Vall Delitosa. E havia en la dita vall tres castells ab ses grosses viles e molt de singular fortalea. E allí tenia lo rey contínuament la sua casa, la muller e los fills, e allí fon asetjat.

Los dos castells staven a la una part del riu e l'altre stava a l'altra part, ab hun gran pont de pedra que y havia. E moltes voltes donaren combat a l'hun castell e prengueren-lo per força d'armes. E lo rey stava en hun altre castell molt més fort que aquell que havien pres. Lo rey de Trimicén se tingué tostemps per perdut.

Lo Capdillo, com fugí de la batalla, vench-se'n en lo castell seu hon Tirant era, car no volgué recullir en lo castell hon lo rey era. Mas dix a son fill:

―Tu deus ésser més desijós de la mort que no ésser desposeyt de la sposada, la qual ve de tan gran e alta sanch. Per què·t man e consell que te'n vages ab ton senyor e, servint aquell, faràs com a bon cavaller, segons los teus han acostumat fer. E qui servint son senyor pot fer armes braves, no deu cercar de domèstiques. E sies en recort com honor te ha fet en tan alt grau pujar, car en semblant cars dóna la sua glòria a qui la sap percassar. E si lo teu bonvoler és ab efecte per complir les coses que honor ab si porta dretament, iràs lla hon és ton senyor. E yo veuré si remey poré dar ab alguns prínceps per alguna via indirecta o directa, si porem levar lo siti de allí hon stà.

Respòs lo fill, e dix:

―Senyor, yo só molt content anar davant aquell famós rey e mon senyor natural, delliberant fer mort e vida ab ell.

E pres comiat de son pare, besant-li les mans e la boca, e aprés, ab stil de semblants paraules, féu principi a hun tal parlar.

―Mos treballs y perills no deuen als hòmens sforçats e de bon enteniment lo juhí de rahó desviar, ans constituyts en major necessitat, de l'entendre y ànimo sforçadament servir-se deuen, car la virtut, contrastant y vencent l'adversa fortuna, s'experimenta hi·s fortifica. E per ço, pare e senyor, vos bese les mans e regraci   -f. G4v-   e-us molt que axí com a cavaller virtuós me consellau bé hi·m donau a mes penes remey de salut, car sent dolor inestimable per la absència de ma senyora, la qual stimaria més perdre la vida que no a ella, per bé que tinch sperança que negú no basta a levar-la'm, com stiga en hun fortíssim castell e molt ben proveyt per a gran temps de totes les coses necessàries que per a hun castell ben provehit se pertany. E ajudant a mi, lo nostre sant profeta Mafomet volgués en mi obrar donant-me saber, lo que en mi fall, que·m puga guardar de vergonya, me faria singular gràcia, car lo vostre clar entendre ab si porta honor y fama, si la vida acampar podeu. E partesch-me de vostra mercé per anar dretament lla hon és mon senyor en la cosa que yo més ame en aquest miserable de món.

E partint-se del pare e cavalcant devers lo castell, sentí molt gran remor de gent d'armes: tingué temor que no combatessen lo castell hon lo rey era e sa senyora. E com fon alt en hun puig, véu lo gran combat que daven a l'altre castell. Lavors, ab molta alegria, ab XV de cavall entrà en lo castell hon lo rey era.

E lo Capdillo-sobre-los-capdillos, fugint ab gran recel, se n'entrà en lo seu castell hon Tirant stava pres. E descavalcat, e ben rebut per lo fill, demanà què era del presoner crestià, e digueren-li com stava en presó e ben guardat. Lo Capdillo hi pres molt gran enuig, essent en recort lo que dit havia com se partí d'ell cahent en terra, que dix com ell tenia de conquistar aquella terra, pensà moltes vegades en aquelles paraules. E pensava, més, com aquest era crestià e devia ésser destre en les armes. Entrà'l a veure e, ab cara molt afable, lo saludà, conexent que tenia prou causa d'estar congoxat e malcontent d'ell. E ab paraules de semblant stil, de tal parlar li féu present.

―Prech-te, crestià valerós, que no t'agreuges perquè est stat tan maltractat per mon fill, car yo·t jur per Mafomet que no és stat fet per manament meu ni ab ma voluntat. E no tingues crehença que yo haja tengut tal pensament, ans mon delliber és stat, en aquest temps que no t'é vist, de tenir-te en compte de fill, com conega que n'est merexedor. E prech-te que·t vulles alegrar e conortar, perquè yo tinch sperança que per mijà teu yo dech ésser aconsolat. E deman-te perdó, car yo conech que tens justa causa de clamar-te de mi, mas yo·t jur a fe de cavaller que, si yo visch, la satisfacció serà tal que·n restaràs content. E no sies admirat si, com a cavaller fugitiu de batalla, de mon senyor te fas demanda, car yo crech que tu, crestià, deus saber molt en les armes e seguides que deus haver guerres segons los senyals que en tu se mostren. E lo més que m'o fa creure és que com cayguist en terra diguist que ab ajuda del teu Déu conquistaries tota aquesta terra. E ajuda'm altra rahó per confirmar la mia crehença,   -[f. G5r]-   car com te viu nuu, sens camisa, mirant lo teu ben proporcionat cors semblant lo de Sabastià, qui fon asagetat, e lo teu fon vist ple de ferides, qui les te donà no tenia gran pietat de tu, ni crech, com les rebist, no dormies ni les tues mans no devien star ocioses.

"Perquè·m par haver bé suficientment provat com tu deus ésser destre en les armes e sabedor en les guerres. E no sé què·t fretura cerquar altre pare que a mi e no sé per què demanes la mort, car ella és de tal natura que ve més prest als qui la temen que no als qui la desigen. Donchs, si tu stàs en suma misèria, pren sperit de confortació e aparta de tu tota manera de dolor e pensament. E prech-te que t'alegres perquè pugues donar a mi consolació, car yo desige tornar a no res com pens en la dolorosa batalla que havem perduda, e pensant encara en les piadoses làgremes de tots aquells qui són stats morts o ferits en la trista batalla. Per què de present te prech com a fill que hajes compassió de la mia misèria. Què serà de la mia honor com aquest cars vinga a notícia de les orelles de les gents?

E féu fi a son parlar.

No tardà Tirant, ab veu piadosa, fer principi a tal resposta.

―La molta virtut que de vós tinch coneguda, senyor Capdillo, és per ço com me haveu liberat de presó sens mos mèrits precedents, mas per la molta valor de la senyoria vostra. E mostrau lo vostre valerós ànimo de cavaller, no mudant lo vostre valeròs prepòsit, en no tembre los perills de la guerra per bé que la fortuna vos sia stada adversa. E per ço com la mia adversitat és stada molt gran, tinch compassió de la vostra, regraciant a la senyoria vostra com me haveu axí aconsolat, car, puix me veig en libertat, tots los passats mals tinch per oblidats, confiant de la misericòrdia de aquell bon Senyor qui m'à creat que jamés me fallirà. E prech-vos, senyor, que no us vullau tant desconsolar, car faríeu perdre la noble sperança als vostres súbdits e a tots aquells qui iran sots la vostra bandera. Car obra és de cavallers una volta ésser vençuts e altra vencedors. Mas deu pensar la senyoria vostra les virtuts que possehiu, que no presomesca la vostra prosperitat alguna cosa de mal a fer de mi, car altra cosa no vull de vostra senyoria, ni demane, sinó la vida, per bé que no la desige sinó a fi que tinch sperança de traure la senyoria vostra de congoxa. E de açò la mia ànima restaria aconsolada, car béns de fortuna no·n desig, puix són transitoris e sens neguna fermetat. E per ço, senyor, per la molta amor que us porte, per no ésser ingrat, rebut per la mercé vostra, no us celaré la mia fortuna, com yo en Spanya he longament usat lo noble exercici de les armes, e sabré consellar e ajudar tant com algun altre, e seré dels primers en lo perill de les armes. E de açò vos demane perdó, perquè·m só tant loat, emperò les obres ne faran testimoni. E si aqueix rey té   -[f. G5v]-   asetjat a vostre rey e senyor, no·n deveu ésser admirat, car costuma és de reys. E si temeu que les bombardes no derroquen lo castell, si conexeu que·n dega fer plaer a la senyoria vostra, yo les rompré totes quantes n'i haurà.

E lo Capdillo fon molt aconsolat de tot lo que Tirant havia dit. E féu-lo posar en orde per partir e pregà molt a Tirant se'n portàs les coses necessàries per rompre les bombardes. Respòs Tirant e dix:

―Senyor, certa cosa és que l'ome pobre, segons dien los passats, per fer o obrar alguna virtut, han de necessitat mester algun tant abundància de béns, car en la benaventurança polítiqua l'om del tot pobre no pot ésser dit benaventurat, car difícil és al molt mester pogués obrar neguna cosa virtuosa, per bé que diu Salamó que la pobretat és infinida riquea e bé no conegut, car tant basta a la pobretat com natura ha mester ni requir.

Lavors lo Capdillo li féu dar lo millor cavall que ell tenia e armes e prou diners.

E Tirant comprà una fel de balena, la qual era molt vella, e pres argent viu e salmitre e vidriol romà, ab altres materials, e féu de tot ungüent. E posà'l en una capsa e donà'l a son senyor, qui en aquell cars era. E partiren del castell tan secretament com pogueren, passaren la ribera e en la nit se reculliren en l'altre castell. E de aquest castell fins a l'altre hon lo rey era distava hun quart de legua. Com Tirant hagué reguardejada la terra, véu en la ribera hun pont de pedra, e enmig de la gran orta eren aleujats tots los enemichs, axí que no era negú gosàs passar lo pont e, si u feya, no donàs en poder de enemichs. Tirant dix lavors al Capdillo que li donàs hun moro no conegut de qui ell pogués fiar e que li fes donar CC moltons, e prestament li foren dats. E Tirant vestí's un capucho de pastor mostrant ésser moço de aquell altre.

E lo rey Escariano, sabent que no era negú qui noure li pogués de sos contraris, acompanyat de gran multitud de gent d'armes ―e era stat vencedor de la batalla, no stimava res als enemichs―, feya tirar contínuament trenta-set bombardes, entre grans e poques, e açò tres voltes lo dia. E ja havien derrocat més de la mitat del castell. E havia feta fer crida que tots los qui portarien vitualles al camp fossen guiats anant, venint e stant.

Lo moro e Tirant pujaren bé una legua sobre lo pont ab lo bestiar e vengueren dretament al camp. E demanaven de cascun moltó més que no valia, per ço com hi havia molts compradors. E perqué lo bestiar no·s venés tan prest demanaven-ne gran preu, e stigueren allí III dies. E portaren lo bestiar prop de les bombardes e Tirant, en scusa de mirar, acostà-s'i, untà's la mà ab l'engüent que fet havia e posà'n per totes les bombardes. E l'engüent era compost de tals materials que, neguna natura de metall que·n sia tocat, torna ferrigible, sol que y stiga per spay de tres hores, que al desparar que la bombarda o ballesta fa, per força s'à de rompre.

L'endemà, com despararen   -[f. G6r]-   per tirar al castell, totes se romperen, que no n'i restà neguna sancera. Lo rey Escariano ho tingué a gran admiració que les sues bombardes se fossen axí rompudes e tingué-u a fort mal senyal. E Tirant ab lo moro tornaren-se'n al castell hon era lo Capdillo.

E hordenà Tirant que fos rompuda una arquada del pont e feren-hi hun pont de fusta levadís, ab cadenes de ferro per alsar-lo e avallar. Aprés que açò fon fet, prestament dellà lo pont féu ficar de grosses bigues e feren allí hun palench. Com lo palench fon fet, Tirant, ben armat, pujà en hun bon ginet e, ab una bona lança en la mà, anà dret al camp dels enemichs. E trobà V moros que staven al sol. Tirant remeté devers ells ―los moros descuydats pensant com tot sol venia fos home del camp―, e Tirant ab la lança los matà tots V. Los crits foren grans e lo camp se aremorà: armaren-se tots e pujaren a cavall. Tirant no curà sinó de matar tants com li'n vengueren davant. Com ell véu que la gent era armada e a cavall, e venien devers ell, retragué's devers lo palench contínuament fent armes. Com fon al palench, prestament descavalcà. E los moros aplegaren al palench e los del castell devallaren per ajudar a Tirant. E allí fon una bella scaramuça e y morí molta gent. Tant carregà la gent del camp que, per força, Tirant se hagué a retraure, e alçaren lo pont per dubte dels moros. Lavors los moros romperen lo palench, e en la nit Tirant lo féu tornar a refer. Al matí los moros tornaren e trobaren-lo refet. E axí, cascun dia, a totes hores staven fent armes, e moria-y molta gent, axí de una part com de altra, en tant que cascun dia no feyen altra cosa. E seguia's moltes vegades que tot lo camp s'i ajustava. E dins lo castell tenien dues bombardes e Tirant les féu portar al cap del pont e de allí feya tirar al camp, e moltes voltes los feyen gran dan. E Tirant, a totes hores armat, stava al palench, e tots los moros ab ell fent tostemps armes.

Hun dia Tirant dix al Capdillo:

―Senyor, pendríeu plaer yo tragués al rey, vostre senyor, del castell e·l vos portàs ací o en alguna altra força hon stigués en loch més segur?

Respòs lo Capdillo:

―Si tu a mi feyes aquex tan gran servir e ma nora ab son sposat, que yo·ls tingués a ma volentat, de tots mos béns te faria senyor. E posat cars que t'oblidàs lo rey, no m'i daria molt.

Ara dix Tirant:

―Senyor, feu-me aparellar II ginets ab hun patge que sia conegut e feu-los posar sots aquell pi, ab hun altre que·ls guie a mija legua de ací.

E de continent fon fet. Com lo dia fon vengut clar e net, Tirant pujà a cavall e féu armar cent hòmens e féu-los passar lo palench, e féu tirar a gran pressa aquelles dos bombardes que tenia. Com los del camp veren als cent hòmens que lo palench havien passat, hagueren temor que no entrassen dins per matar-los gent, axí com Tirant altres voltes havia fet. Tots se armaren e anaren devers ells e foren fetes aquí moltes armes, nafrant e matant molta gent los huns als altres. Fon-los forçat de retraure's fins al palench, car los enemichs se concordaren   -[f. G6v]-   tots que donassen lo combat tan fort que, ab los altres ensemps, entrasen dins lo pont e, si lo pont prenien, lo castell seria en lur mà. E quasi aquell dia poca gent restà en lo camp que no fos tota al palench. E com Tirant véu allí tota la gent ajustada, dix al Capdillo:

―Senyor, teniu-vos ací cara ab aquests tant com poreu e yo iré lla hon dech anar. E ferí fort dels sperons e féu la via dellà hon era lo patge qui·l sperava. E com aplegà ab ell, ja portava molt cansat lo seu ginet. Descavalcà e donà'l al moro, e ell pres aquell qui era bo e fresch. Partiren ell y lo patge, passaren per la orta tan cubertament com pogueren, a les espatles del camp, que per negú no foren vists, e féu anar lo patge primer, per ço com los del castell no conexien encara a Tirant. E tant se acostaren que l'esposat conegué que aquell era son germà lo menor e defené que negú no tiràs de ballesta a ell ni a Tirant.

Com foren dins lo castell, trobà lo rey, que era exit en la sala per veure'l, e féu-li gran festa.

―Senyor ―dix Tirant―, vós e vostra filla pujau de continent a cavall e veniu ab mi, que yo us posaré en loch segur.

Lo rey pres lo ginet del patge e cavalcà l'esposat en les anques del ginet. E Tirant pres la donzella e cavalcà-la en les anques del seu ginet. E ixqueren a gran pressa del castell, tostemps corrent fins que foren a una legua del camp. La nit los sobrevench. Lavors se posaren a son pas e lo rey, que sabia molt bé tota aquella terra, anà-se'n dretament a la més fort ciutat que ell tenia, ço és, Tremicén.

E anant lo rey per lo camí, havent bon grat de la bella disposició de Tirant, tingué desig de saber quina fortuna lo havia allí portat, e féu principi a hun tal parlar.

―Si los cruels fats no són contents de haver-me tant alargada la vida, ab desonrada mort prenguen de mi venja, car de present me dolch que ma tristor jamés finir puga. E l'ésser trist me delita, puix só content que la mia dolor eternament se mostre als vivents, per yo haver perduda la passada batalla, car de ma adolorida pena que sent, mort me representa. Per què·t prech, gentilome, que per ta virtut me faces cert quina és la causa qui t'à mogut de posar la tua persona en tan gran perill per liberar a mi, trist rey e sens ventura, car ab diversitat de tan penosos pensaments m'as fet partir dellà hon creya finir los meus darrers dies. E los meus mals se són multiplicats per ocasió de la mia gran desaventura, e per ço, ab la nova passió, quasi fora de mon recort, entre los desaventurats seya. O enemiga fortuna, que portes enveja a la mia felicitat e aguaytes ab gran solicitut la mia vellea, ab sperança de inreparable victòria! Mas, què val a mi dolre'm de tal cas? Puix yo só ara ací, que axí és stat plasent a Mafomet que per ta virtut yo sia liberat, vull que tingues tal confian   -[f. G7r]-   ça en mi que seràs molt bé premiat dels teus virtuosos treballs.

E no dix més. No tardà Tirant a les paraules del rey fer tal resposta.

―Davant los ulls e mercé de la senyoria vostra se mostraran les míseres làgremes e dolorosos sospirs que lo vostre aflegit poble lansa, dia e nit, per la senyoria vostra. E podeu ésser cert, senyor, que les delicades cares de làgremes banyades han fet amollir e moure a mi a dolre'm e haver compassió, sentint les vostres injustes congoxes, les quals han renovellades a mi les dolors, tocant lo meu ànimo de pietat haver de la senyoria vostra, hoynt e havent notícia de les congoxes grans que los vostres cruels enemichs vencedors vos daven.

"Arribí yo en lo vostre castell, ab benigne fortuna, per manament de aquell qui·s diu en aquest cars ésser mon senyor ―e yo catiu de aquell famós cavaller―, lo Capdillo-sobre-los-capdillos. E ara tinch manifestada a la senyoria vostra la causa de la mia venguda e aquest sol desijat servey reste per a les mies penes. E perdona'm, senyor, a la simple resistència feta per mi contra les armes dels enemichs vostres per mi no coneguts. E de mi sia fet com a la senyoria vostra plàcia, lo loch e temps que merita la mia fe, per tal que, de la mercé vostra lohant-me, multipliquen lo nombre dels vostres súbdits. E per mèrits de la singular bellea, gràcia e saber que la senyora vostra filla posehex, me só posat en tan strem perill, remetent-ho tot a la benaventurada fortuna.

E lo rey, lansant infinits sospirs, replicà a Tirant en stil de semblants paraules.

―Molt deu ésser stimat l'ome com la sua disposició és concorde ab les paraules e obres. E de tu tinch presumit, segons que per occular demostració se manifesta, que natura no ha en tu fallit, comunicant-te tots los dons que natura donar pot. E crech, per a mi, que tu sies en lo món sol sens temor. E forçadament tinch a creure, segons los senyals que en tu·s mostren, que est crestià savi e discret, e de tant ànimo que no tens dubte de tot lo poble morisch. Per què·t prech, axí com aquell qui est virtuós, que vulles haver pietat de ma filla e de mi e, ab discreció, vulles guardar la tua persona de tot perill, car l'ardiment qui·s fa ab saviesa és de loar. E dich-te que yo tinch en tan gran abominació com hoig nomenar aquest rey Scariano, que en aquell punt desige morir. O Mafomet! La tua santedat, per què m'à levada la sperança mia?

E Tirant l'aconortà en la millor manera que li fon possible. E axí parlant, arribaren a la ciutat de Tremicén, hon foren rebuts ab molta de honor e alegria per ço com havien cobrat lur   -[f. G7v]-   senyor. Lo rey féu donar bona posada a Tirant, hon fon molt ben provehit e servit. E stant Tirant en sa posada, lo rey li féu molts donatius. E tots los cavallers moros e altres gents lo venien a veure y ell era tan graciós que de tota manera de gents se donava grat.

Venint Tirant hun dia al palau del rey per demanar-li licència que volia anar a son senyor lo Capdillo per servar-li la fe que li havia donada, com lo rey sabé lo cars, dix-li:

―Crestià virtuós, prech-te que no·t partexques de mi, car yo he tramés per lo Capdillo, ton senyor, que vinga ací, e no passaran X dies que serà vengut. Ordena'm la ciutat e posa-y aquell orde que tu conexeràs que necessari sia, que yo·t promet, com a rey coronat trist e sens ventura, de fer-te franch e posar-te en libertat.

Tirant donà dels genolls en terra ab infinides gràcies retent, li besà la mà e conortà'l, posant-lo en molt bones sperances.

La filla del rey, qui véu la bella disposició de la persona de Tirant e los actes virtuosos que havia fets per lo rey, pare seu, e per ella, e les laors e lagoteries que Tirant li deya en presència de tots, desijava que Déu li fes gràcia que l'esposat morís perquè pogués pendre a Tirant per marit. E la filla del rey, trobant-se ab ell a soles, li dix semblants paraules:

―Crestià benaventurat, yo·t prech per Mafomet e per gentilesa, te plàcia voler-me dir la tua nació ne de quina terra est natural, car molt ho desige saber.

E Tirant, responent, dix:

―Digna de honor, puix tant la mercé vostra vol saber la mia desaventura, yo só cavaller, e per ma adversa fortuna perdí en mar tot quant portava en una galera. Los meus han usat fet d'armes, e molts reys cruelment són morts sots la lur bandera. E yo solia ésser senyor e ara só catiu e servent; tenia servidors e ara tinch a servir.

E no dix més. La gentil dama, de pietat abaxà los ulls en terra e dix:

―Sí Mafomet reba la tua ànima, vulles-me dir clarament en quina part est nat, ne de qui est fill, ne a hon són morts tots los teus parents. E prech-te que me'n digues la veritat.

Respòs Tirant:

―O tu, qui avances del món a totes de bellea, e tens poder de regirar les penses humanes per ta graciositat! E per la tua gran singularitat, crestians, moros e tot lo món has posat en devís, axí com aquella qui de virtuts est sola sens par. A mi és pena més greu que mort recitar la mia generositat, emperò, puix la mercé vostra me força, yo só content de dir la veritat. E dich com yo só de la última Spanya natural, fill de hun cavaller virtuós, antich de linatge e de anys, e la mia mare no menys generosa, e dels béns de fortuna prou abundosos, no tenint altre fill sinó a mi. E aquell tenen per perdut perquè no saben si só mort o viu.

E estant en aquestes rahons, vingueren altres gents qui·ls torbaren de lur domèstich parlament. E la gentil dama restà molt contenta de la gentil pràtica de Tirant e de les afables laors que li presentava. E açò cascuna vegada que parlava ab ella. E com veya que los moros no li sabien dir ni fer aquelles carícies, deya que jamés axí graciós cavaller no havia vist com era aquest.

No   -[f. G8r]-   foren passats molts dies que vench lo Capdillo-sobre-los-capdillos ab infinida alegria, com sabé que lo rey e sa filla e son fill eren fora d'aquell tan gran perill. Aprés que hagué feta reverència al rey, féu molta de honor a Tirant. Lo rey, per la molta amor que portava a Tirant, parlà ab lo Capdillo e pregà'l que ell volia que Tirant fos libert. E lo Capdillo, per les pregàries del rey e per la molta contentació que tenia de Tirant, fon content que fos posat en libertat. E lo Capdillo soltà-li la fe, la qual Tirant li havia promesa, de no partir-se d'ell ni d'aquella sua terra fins a tant que ell li digués tres voltes: "Ves-te'n." E altres tres, tenint-lo per los cabells, dient-li: "En libertat franca est posat." Fet açò, Tirant besà los peus e mans al rey, de la gràcia que feta li havia, e dix:

―Senyor, yo·t jur, a fe de crestià, de no jamés partir-me de la senyoria vostra fins que lo rey Escariano yo haja mort o apresonat, o l'haja fet fugir de tota la vostra senyoria.

Lo rey e tots los altres restaren molt contents.

Aprés que·l rey Escariano sabé la partida del rey de Tremicén, que axí cautelosament li era scapat, fon molt admirat com se era pogut fer, de què li'n restà molt gran ira e dolor. E puix véu que no podia haver a ell, posà's en conquistar-li tot lo regne. E ab lo gran poder que tenia, no li stava res davant, que ciutats, viles e castells no u subjugàs tot a si. E com no·s volien dar, prenia'ls per força e tots los feya degollar, que no prenia negú a mercé. Feya la guerra molt cruel.

Sabent açò lo rey de Tremicén, tenia molt sovint sos consells per veure què farien. E enfortien cascun dia la ciutat, la qual ja de si era mol[t] fort, e posaren-hi vitualles per a V anys. E tots staven quasi com a perduts, per ço com no tenien gent per a poder-lo resestir. E tenint hun dia consell, dix Tirant al rey:

―Senyor, féu-me una gràcia. Dexau-me anar com embaxador vostre al rey Scariano, e veuré la sua gent com stan en punt e si·ls poríem esvayr en una manera o en altra.

Tots loaren lo seu consell, mas los més del consell tenien dubte no se'n passàs ab los enemichs, axí com feyen molts d'altres, car a cascú plau lo vencedor.

Tirant se posà en orde, ab molta gent qui l'acompanyaren, e anà dretament lla hon era lo rey Scariano. E com li fon davant, ab sforçat ànimo esplicà-li la embaxada en stil de semblants paraules.

―No sies admirat si ans de totes coses no t'havem saludat, car tenim-te per enemich capital e·n neguna guisa hom no és tengut de pregar per la salut de l'enemich. Lo rey de Tremicén me tramet ací per ço com moltes vegades ha hoyt dir molt de bé de tu e té per cert tu ésser hu dels més savis reys del món. E per ço stà molt admirat quina causa t'à mogut a pendre armes contra ell ab ànimo sforçat. E com tu sies tan magnànim príncep, deuries ésser just e no voler tenir nom de tirà. E puix   -[f. G8v]-   te glorieges que est dreturer, no deuries fer coses injustes. Donchs, si consideres en ton enteniment, lo moviment de ta terra és a tu més vergonyós que honorós. E has dejactada la tua real magestat sots taqua de grandíssima vergonya e infàmia, no passadora. Tant com lo món durarà, qui·t porà loar de dreturer? Mas tendran-te per mal home e per cobdiciós e ple de molta maldat, rey que sens fe ne causa ne rahó va per desposeyr a negú de ço del seu, car dret no y tens ni leys no u manen.

"E si tu o algú de tos cavallers volran dir que tu ho façes justament, si no ab tota maldat, yo de bon grat seré content oferir la mia persona, a tot perill, sostenint lo contrari, cors per cors, a batalla executadora, ço és, mort o vençut dins lo camp reste. E si acceptar negú no u gosarà, te dich no·t penses que les paraules que·l rey te tramet a dir per mi, que u faça per temor que tinga de tu ni de ton poder, car yo·t promet, sens fallir, que la cosa per tu començada no passarà sens digna deceplina. E sàpies que ell stà en tal orde aparellat contra tu e los teus, mijançant Déu, qui aytals coses acostuma de prevaler als qui culpa no tenen, qui en lo moviment de ton regne no sia causa de la destrucció tua en breu temps. E les dones casades tornaran viudes e ploraran la cruel mort de tots vosaltres. Mas al meu rey plauria saber la causa de ta venguda perquè aquella puga posar en scrit per forma tal que en temps esdevenidor a tot lo món sia manifesta la tua presumpció.

E féu fi en son parlar.

Lo rey no tardà en fer-li resposta en stil de semblants paraules.

―Cavaller, quisvulla que tu sies, est entrecuydat que, sens licència, davant mi hajes presomit parlar ab tan gran audàcia e dir tantes e tals paraules injurioses. Si no que tostemps tot misatger pot parlar libertament, ara de present te faria car comprar la laugeria de la tua lengua. E vull que ton senyor sàpia que yo, ab just títol, he presumit venir-li desús, car no ignora ton senyor, e tot lo món, que no ha gran temps que és stat tractat per algunes nobles persones matrimoni, ab delliberat consell de cascuna de les parts, de sa filla ab mi, e ferma, segura e donada jornada de dar compliment al matrimoni. E lo teu rey, per sola laugeria presomí de envergonyir-me. Donchs, com pots tu dir que no és justa cosa lo que fas contra ell? Car en tots los dies de ma vida no seré alegre ni content fins que a mort cruel lo haja portat. Mas los casos sinestres de fortuna qui algunes vegades han acostumat de venir als ergullosos, e per lur supèrbia son mesos abaix, e si fortuna tingués la culpa, yo no tinguera cura d'escusar aquella, car mal n'estich content per moltes desplasents coses que m'ha procurat. E com aquesta donzella que yo deman sots just títol de matrimoni, e com lo seu nom és molt stimat, que és Maragdina, e les sues virtuts fan més stimar per   -f. K1r-   què en lo món no té par.

"E per ço com sé que tu est crestià, tinch gran consolació en mi de parlar ab tu de les grandíssimes virtuts de aquesta donzella. E si d'ací a hun any no feya sinó parlar, jamés me enujaria. E si tu has amat en algun temps donzella d'estrema amor, per lo teu mal pots presumir lo meu. E per quant essent yo infant de poca edat tenia contínuament tres frares de l'orde de Sent Francesch, mestres en la sacra teologia, e moltes voltes me induhien a tornar-me crestià, e conech bé que la ley crestiana és de més noblea e millor molt que la nostra, e si no fos stada la mia mare, que m'o tolgué ab les sues tristes làgrimes, que cascun dia plorava davant mi fins a tant que de mi los frares féu partir. Mas dir t'é açò: que la strema bellea de aquesta virtuosa senyora me ha tant cativat que jamés hauré repòs fins que a ella o la mort haja aconseguida.

"E tu, qui tens plena notícia de la sua gran e strema belle[a], pots pensar yo ab quanta rahó stich agreujat que ton senyor me vulla levar una tan virtuosa senyora que al món no té par ni ha tengut. E encara que yo haja lest de moltes virtuoses senyores qui en lo món són stades, axí com fon aquella animosa Urícia, reyna de les amaçones, a la qual Eristeu, rey de Grècia, li tramés aquell invencible Èrcules, perquè era cosa imposible per causa del gran ànimo que tenia, que li donàs les armes. E per lo semblant se lig de aquella virtuosa Semiramis, reyna dels asirians. No solament regia, ans vencia los medians e edeficà Babilònia. Com ella stigués en sa cambra pentinant-se lo cap, hoy dir com Babilònia se era rebel·lada. Acabà de pentinar la una part e l'altra restà per pentinar, e ab los cabells scampats que stava, no u pogué comportar, sinó que prestament pres les armes e anà a sitiar la dita ciutat, e ans que s'acabàs los cabells de pentinar hagué cobrada la ciutat. E fon feta una ymatge de dona de coure en Babilònia, qui fon posada en loch alt, ab la una part ligada e l'altra scampada, en recordació sua.

"E axí mateix se lig de Tamarits, reyna de Sicília, la qual no fon de menor ànimo, car en venjança de la mort de son fill, per consolació sua, matà en batalla aquell famós e molt temut Círius, rey de Dàsia, ab CC mília persians. Aprés féu levar lo cap al dit rey e féu-lo posar dins hun odre de sanch, e dix als seus que semblant sepultura merexia l'ome que sedejava de sanch scampar.

"Què·t diré de la virtuosíssima Sinòbia, que s'intitulava reyna de Orient? Longa seria la sua istòria de recitar, mas los seus fets, dignes de molta recordació. E com vengué a la batalla ab Cornèlio, príncep dels romans, e lo dit Cornèlio obtengué d'ella victòria e se'n gloriejà tant com si hagués vençut lo major príncep del món.

"E no ignore los admirables fets de Pantasilea, reyna de les amaçones, en los fets de Troya, e de Tamia en Ytàlia. E qui·t pot negar que Minerva no hagués donats diverses arts, y en Grècia no hagués sobrepujats tots los hòmens ab la sua sciència e enginy? E qui·t pot dir   -f. K1v-   l'amor natural de Ysipitràcea, que hagué a son marit Mitritades, rey de Ponto, la qual no solament lo seguia en la longa guerra e dubtosa que hagué ab los romans? Aprés que fon vençut e desemparat per los seus, jamés no·s partí d'ell, seguint-lo a cavall e armes, lexant l'àbit femení e oblidada la sua gran bellea e delicadura. E aquella Pòrcia, filla del rey Tràcio, sabent que lo marit seu mort era, e com no pogués haver ferro prest ab què·s matàs, cobejant seguir l'esperit de aquell, begué carbons foguejants e morí. No fon de menor amor, a mon juhí, aquella virtuosa Júlia, filla de Július Cèsar, que hagué a Pompeu, marit seu, que vehent la vestidura de aquell sangonosa, e pensà que puix no·l veya en casa, que fos mort, sclatà e morí ella e hun fill que tenia en lo ventre. Més fon cordial e memorable l'amor que Artemisa, reyna, hagué a Menàculo, marit seu, lo qual, aprés que ell fon mort, e li hagué celebrades solemnes obsèquies, lo féu polvorizar e begué's la pólvora, mostrant que ella volia ésser sepultura d'ell.

"Què·t par de Mèlia, muller de Cipiò-Africà? Com son marit adulteràs ab una cativa sua, en negun temps ho volgué descobrir, per ço que no·l difamàs, ans de continent que aquell fon mort, ella li donà libertat e marit. E deu-te recordar, ho hauràs bé entès a dir com Mirilla, cavaller fort e virtuós, matà hun altre dins Sent Johan de Letran, e fon condemnat que morís en lo carçre, de fam. E com pervengués a notícia de la muller, cascun dia ella lo anava a vesitar, jatsia fos ben guardada si portava alguna cosa per sustentació de la humana vida perquè li pogués la vida alargar. E la muller, ab la sua let donant-li a mamar, lo sostingué per gran temps sens que per les guardes jamés fon sabut. Aprés fon publicat lo cars e obtengueren remissió graciosa.

"De gran stima e de alt enginy foren totes les nomenades senyores, excel·lint qualsevulla home qui sia stat de la creació del món ençà, de què meriten grandíssima honor e fama gloriosa, majorment com ab lur indústria han aconseguit lo que natura no·ls ha donat. Yo t'é volgut fer aquest incident, recitant-te totes aquestes coses, per ço que tu sàpies que la donzella que yo ame e adore excel·leix en virtuts a totes aquestes altres. E per ella és principiada aquesta guerra e per ella se ha de finir, e altrament no. E aquesta és la resposta que·t done.

Lo rey girà les spatles e anà-se'n, que no volgué més scoltar a Tirant, mas féu-lo molt bé aposentar. E en la nit lo rey pensà de provar de paciència a Tirant per conéxer si era gentilhome de natura. Convidà'l a dinar e féu-li posar de moltes natures de viandes davant ell. E lo rey seya al cap de la taula, e Tirant quasi al sòl de la taula. E les unes viandes eren molt millors e mils aparellades que les altres. Tirant, axí com aquell qui era destre en totes coses e sabia tant com ell, no curà sinó de menjar de les bones viandes e lexà les altres. Com foren levats de taula, portaren la col·lació en hun gran plat d'or, en lo qual havia citronat e pinyonada, e amelles e pinyons confits a la una part del plat. E Tirant   -f. K2r-   pres dels millors e majors que hi havia. Aprés lo portà dins una tenda hon hi havia hun gran munt de dobles d'or, e altre de ducats e altre de moneda blanca, e hun altre munt de vexella d'argent, e moltes robes e joyes qui·s mostraven dins la tenda. E havia-y molts arnesos y X cavalls, molt bells, encubertats, e al cap de la tenda hi havia una barra ab tres sparvers. Com lo rey lo tingué dins la tenda, dix-li semblants paraules:

―Embaxador, lo meu costum és aquest: que quants embaxadors vénen en presència mia, que sien de prínceps, han de pendre del que mils los altre, tant com ne vullen. Per què·t prech que prengues tot lo que vulles, car com més pendràs, més ne seré content.

Tirant, com véu la voluntat del rey, dix que era molt content de pendre, puix no feya càrrech a son senyor, sinó vergonya a si mateix. E pres hun sparver, lo millor que a son grat sabé triar. Lo rey fon de açò molt admirat e presomí que aquest devia ésser home d'estima e molt virtuós, car en lo seu gest se mostrava. E axí mateix, veya'l que la sua persona era proporcion[a]da, ab tanta singularitat, que natura en ell no havia en res fallit, dient que en tota sa vida tan bell cavaller no havia vist, e desijava'l molt en sa cort tenir. Emperò creya en lo parlar de Tirant que havia fet en presència sua, que no dexara lo servey de son senyor per star en la sua cort: delliberà de no dir-li res.

E Tirant, cobrada sa resposta axí com és stat rahonat, partí e tornà-se'n a son senyor, lo rey de Tremicén. E féu-li fidelíssima resposta de tot lo que era passat entre ell e lo rey Scariano. E lo rey demanà a Tirant, son enemich si tenia molta gent.

―Per la mia fe ―dix Tirant―, senyor, ells són molts, e tots dies li vénen gents de socors. Yo no·ls he poguts veure tots justats, mas he'n vists fora de la vila, en camp, que·n stan passats LXXX mília.

Tingueren consell e fon determenat que lo Capdillo, ab Tirant, prenguessen deu mília combatents que·ls eren restats ―que los altres eren morts e alguns que se n'eren passats als enemichs.

Partiren ab aquella gent e anaren per guardar una ciutat que havia nom Alinach, car si aquella ciutat se perdia, tot lo regne era perdut. E per quant sabien que los enemichs y devien venir, aquests se posaren dins. E Tirant en aquell cars usava de son saber, fent enfortir bé tota la ciutat, e féu fer moltes barreres fora de la ciutat, en tal forma que, si ells hi venien, fossen ben servits. E a la part que era pus flaca féu fer molts fossats, que per davall terra podien entrar e exir sens obrir les portes de la ciutat, les quals responien en huns orts qui prop de la ciutat staven.

Com lo Capdillo véu fer tan subtils e artizades obres a Tirant, stava lo més admirat home del món, e deya que jamés de sa vida havia vist home que tant en les armes ni en la guerra sabés. E per tal forma staven sperant los enemichs que vinguessen.

E lo rey stava en la sua ciutat de Tremicén, molt ben proveyt de totes les coses necessàries. E los enemichs anaven conquistant per tot lo regne.

Seguí's que hun juheu qui dins la ciutat de Tremicén sta   -f. K2v-   va, lo més rich que en tota la ciutat fos, ixqué-se'n de la ciutat ocultament e se n'anà hon era lo rey Scariano, e ab gran cautela e propòsit maliciós, li dix:

―Senyor, per què la senyoria tua laura en arena? Tot quant fas és no res si ans de totes coses no prens lo rey de Tremicén, car hagut aquell, en dos dies seràs senyor de tot lo regne, e no iràs destemtat per les cauteloses vies, e ab gran seguretat de tu e dels teus poràs anar y estar. E si la senyoria tua fa una concòrdia ab mi, yo·t faré vencedor de tots los teus enemichs, e més, te daré lo rey e sa filla en ton poder.

Com lo rey Scariano tal cosa hoy dir, tingué-u per una burla e, responent, dix:

―Com se poria fer tant de mal com dius? Però si tu tal servey me fas, yo·t promet, a fe de rey, de fer-te lo major senyor del regne. Però no puch pensar que tu pugues fer tant com dius. Més te val que te'n tornes e no vulles per fer enuig e dan a ells ofenesses a mi, car no sé si est home celerat e de pèssima vida, no sabent lo aguayt de la fortuna si seria per a mi pròspera o adversa, segons la tua openió, que no negués a mi e fos glòria per als altres, per los meus peccats.

En hoyr lo juheu semblants paraules, no tardà en fer principi a tal resposta.

―Tart s'esdevé lo que hom desija, ans sempre lo contrari se demostra. E sab bé la tua senyoria que dels fets del món moltes coses han ésser remeses a la fortuna, e en special los fets de les guerres e de les batalles, majorment que negú, per savi que sia, no pot preveure tots los perills e inconvenients que seguir-se poden segons fortuna administra. E sovint se veu en les batalles que los menys vencen los més, e los flachs als forts, segons plau a aquell gran Adonay, qui vol que la justícia sia dada a aquell de qui és. E de poch ànimo procehex al cavaller, qui tots los perills que li poden seguir vol preveure: jamés la sua fama porà aumentar. Ni lo príncep qui vol conquistar, si liberal no és jamés pujarà a gran senyoria. E si bé vol la senyoria tua advertir al que dit he, conexeràs que no és somni, ans és cosa molt segura e infal·lible. E per major seguretat tua, yo tinch tres fills, los quals posaré en poder teu, que si·t vinch a menys de ma promesa, tingues libertat de dar-los mort adolorida. E açò faré per la senyoria tua, ab pacte tal: com yo tinga una filla la qual desige maridar honradament ―e de mos propis béns li daré XII mília ducats― ab hun juheu que va dins lo teu camp venent oli, lo qual és jove e de bona natura. Stà ab lo guardià major de ta senyoria. E per sguart de aquesta gràcia que·m faràs, yo·t profir de donar-te la entrada de la ciutat de Tremicén, per ço com tinch de la casa mia una porta que·s té ab lo mur de la dita ciutat,   -f. K3r-   qui stà en guarda e seguretat mia. E per aquella part puch posar dins C mília combatents.

E com lo rey li hohí dir semblants paraules, pensà bé en tot lo que·l juheu havia dit, e dix-li:

―Com me poràs tu donar lo rey de Tremicén e sa filla, com yo sia informat que dins la ciutat ha hun fortíssim castell que, si és provehit, se pot tenir a combat de tot lo món?

E lo juheu, responent, dix:

―Si tu fosses stat atent a les mies paraules, hagueres entés com yo no t'é feta proferta de dar-te lo castell, mas la ciutat e lo rey e tots aquells qui ab ell són, com lo rey stiga en son palau, qui és dins la ciutat, e per consolació sua stà dins en aquell, e no li plau star sinó en temps de gran necessitat dins lo castell. E de açò, senyor, yo fas segura la senyoria tua que u portaré a fi.

La concòrdia fon feta entre ells, e lo juheu li promés de donar molts donatius si ell feya complir aquell matrimoni. Lo rey prestament tramés per lo guardià major, que és ofici qui és nomenat mustaçaf del camp, e com fon davant lo rey, ell li dix:

―Guardià, què és de hun juheu que tu tens qui va venent oli per lo meu camp?

―Senyor ―dix lo guardià―, ell va per lo camp usant de son ofici, venent oli, e altres vegades remenda çabates.

―Ves prestament ―dix lo rey― e fes-lo'm venir.

Com lo juehu li fon davant, lo rey li demanà de quina terra era.

―Senyor ―dix lo juheu―, segons he hoït dir a mon pare, de lonch temps ençà ell e tots los seus són stats vassalls de la senyoria vostra, e per aqueix me tinch yo.

―Ara atén ―dix lo rey― al que·t diré. Ja m'havien dit que tu eres vassall meu e servidor, e per ço com yo tinch desig de avançar los qui·m servexen, amar e honrar-los sobre tots los altres, he delliberat de avançar a tu en aquesta forma, que he tractat que sia fet matrimoni de tu ab Jamila, filla de don Jacob, juheu, lo més rich mercader que en tota la Barberia sia, e fer t'é dar deu mília ducats ab ella, e dos mília per a mi per sperons. E de açò me deus haver grat, per yo haver tant recort de tu.

Lo juheu, ab ànimo e cara de gran sforç, féu principi a tal resposta, fengint restar yrós e malcontent, com si ab veritat fos stat decebut, e dix:

―Senyor, yo no ignore la molta magnificència de vostra senyoria que té de haver recort de sos servidors e de honrar e de avançar aquells. E a mi és molta glòria que la senyoria vostra sia stat en recort de mi, qui só home de tan poca condició, e de açò vos ne bese les mans e us ne fas infinides gràcies. E perdone'm la senyoria vostra, que yo no faria aqueix matrimoni si ell me dava deu tants més que no té. Car gran temps ha que ell hi treballa, lo que jamés, per miserable que yo sia, ho veurà complit, e ans delliberaria morir que fer tan gran defalt.

―Com defalt? ―dix lo rey―. Tu est pobre e dejecte, y ell és rich e lo més favorit e amat de totes gents de juheus que sia en tota aquesta terra. Quina desonor te'n poria venir, ni seguir-te'n negun dan? Ans conech ab rahó natural que tu series en loch seu amat de tots los grans senyors, car ell és bo, axí en les coses públiques com en les necessitats secretes. Donchs, si ab voluntat pura vol   -f. K3v-   ràs mirar la rahó envers ell, lo que pot fer ne lo que val, ab genolls nuus li deuries los peus besar.

―No plàcia al gran Déu de libertat ―dix lo juheu― que·n lo meu sperit reste tanta viltat ne jamés puga habitar en mi, ne la mia ànima no consentiria jamés que tal defalt yo fes. E per ço, senyor, que la tua il·lustríssima senyoria sàpia per quina causa me'n stich, ho diré, perquè la senyoria tua me'n tinga per scusat. Tots quants juheus som en lo món restats, són tres linatges, aprés que crucificaren aquell sant home e just qui fon nomenat Jhesus, e aquest, dins la gran ciutat de Jherusalem fon pres e ligat e posat en creu.

"La hun linatge és de aquells que tractaren la sua mort. E si·ls voleu huy en dia conéxer, són aquells qui són bulliciosos, que no·s poden reposar, ans contínuament stan en moviment de peus e de mans, e lo lur sperit jamés stà segur, que no pot reposar, e tenen molt poca vergonya.

"Lo segon linatge és de aquells qui executaren l'acte com lo açotaren, el clavaren, el ligaren, e·l coronaren d'espines, e aquells qui jugaren la roba e li daven de grans galtades e, com lo hagueren alsat ab la creu, li scopien en la cara. E los senyals per conéxer aquests són que jamés vos poden mirar en la cara de ferm, car prestament giren los hulls en terra o miren en altra part, e jamés poden, sinó ab gran treball, alsar los ulls al cel, axí com fa aquest juheu qui vol ésser mon sogre. Teniu-y sment, que jamés pot mirar en la cara de la persona ni menys pot mirar al cel.

"Lo tercer linatge és lo qui devalla de Davit. Veritat és que aquests y foren, emperò no consentiren en res e, moguts de pietat, se posaren en lo temple de Salamó e no volgueren veure tan gran maldat com feren a aquell home sant e just. E aquests tals que no y consentiren, ans feren tot lur poder en deliurar-lo de aquelles penes en què era posat, són afables e de molta benignitat, e contracten ab pau e ab amor al proïsme e poden mirar per totes parts. E com yo sia de aquest linatge, no·m par que yo dega contaminar ne mesclar la noble sanch ab aquella de perpetual dolor, e lo linatge de mos fills fos menyscabat, que perdessen la successió de son dret linatge. E de tals juheus més tem la amistat d'ells que la mort e·m daria gran càrrech e vergonya de parlar ab ells.

Com lo rey véu la causa per què lo juheu stava de voler lo matrimoni, no·l volgué forçar, mas pregà'l que en lo principi consentís en dar bona resposta a l'altre juheu. Ell los afrontà, e lo rey dix al juheu mercader com aquell seria content de complir lo matrimoni com la conquesta fos finida, emperò lo jove juheu jamés parlà ni promés res de la sua boca. L'altre, puix véu que lo rey lo y dehia present l'altre, donà fe en les paraules del rey.

Aprés de açò, lo rey concertà ab lo juheu mercader que per al desetén dia del més ell seria davant la ciutat de Tremicén e, hora de mijanit, ab la fosqua ells porien entrar.

La hora assignada, lo rey, ab tots sos capitans, fon davant la ciutat de Tremicén, e lo juheu no mès en oblit la sua promesa, per casar sa filla, e ab gran diligència obrí   -f. K4r-   la porta de la juheria. E lo rey prestament entrà ab tota la gent e féu la via del palau. Aquí donaren gran combat e, per força d'armes, entraren dins. Mataren lo rey de Tremicén, los fills e l'esposat e tots los altres, que a negú no volgueren pendre a mercé, sinó a la gentil dama. Aprés combateren lo castell e no·l pogueren pendre. Lo rey Scariano, no tenint-se allí per segur, delliberà dexar tota la més gent dins la ciutat, per guardar-la, e ell partí ab la filla del rey de Tremicén, qui anava tota plorosa per la mort de son pare, de sos germans e de son sposat, e posà-la dins hun castell inespugnable. E dins la vila posà la gent d'armes que havia portada, la qual allí era necessària. L'altra féu tornar en guàrdia de la ciutat de Tremicén.

La cruel nova pervench a notícia del Capdillo e de Tirant, e per los moros ne fon fet molt strem dol, perquè·s tenien tots per perduts e staven dient entre ells que més valia donar-se al rey Scariano, puix la major part del regne era perduda e lur rey e senyor era mort, que no star al perill de les batalles, e venint a vènia, ell los hauria mercé.

Tirant dix al Capdillo:

―Senyor, mal acort haveu pres. No us vullau donar fins que vejau lo per què. Si vostra mercé se dóna, qui sou huy lo major de tots, e teniu ací deu mília combatents e alguns castells e viles qui stan a obediència vostra, e encara aquesta ciutat, ab què·ns porem molt bé defendre d'ells, e com altra cosa no porà fer vostra mercé, traureu gran partit del rey, que us torne totes vostres terres e us ne done més perdonar-li aquesta ciutat ab los altres castells que encara no poseheix.

Lo Capdillo tingué per bo lo consell que Tirant li dava, emperò no·s podia aconortar de la mort del rey, e menys de sos fills. Tirant ordenà que fos tramesa una spia a la ciutat de Tremicén per saber com era stada aquella tan gran e cruel destrucció, car la dita ciutat era restada sots bona guarda e de capitans nobles e molt virtuosos. E que tan prestament la haguessen presa, sens haver-ne algun sentiment, staven-ne molt admirats. Aprés saberen la veritat per hun home qui·ls vench, qui s'i era trobat, e havien-li mort set fills en la entrada del palau e robada tota la casa, e la muller e los fills li tenien per força. E recità'ls com lo juheu havia trayda la ciutat, e lo rey Scariano havia manat que li levassen tots los béns, e lo traydor, qui semblant maldat havia comesa contra son senyor, fos pres e ligat e, tot nuu, fos posat en lo c(a)stell untat de mel, e lo dia següent fos squarterat e donat a menjar als cans. E axí fon fet. E dix lo rey que, de traydor, qui se'n podia guardar? Que lo joch que havia fet de son senyor, poria fer d'ell e de la ciutat si mester era.

Sabuda per Tirant tota la veritat e com la gent d'armes era dins la ciutat e per los lochs qui eren prop staven aleujats, e com lo rey Scariano se n'havia portada la filla del rey de Tremicén en aquell fortíssim castell de Mont Túber, e Tirant pres deu hòmens, los quals sabien molt bé la terra, e ab bons ginets aquests anaren fora, camí al castell de Mont   -f. K4v-   Túber, e en la nit se posaren en aguayt dins una casa, la qual se nomenava l'Antiga mesquita. Com fon quasi dia clar, prengueren dos moros. E açò feyen per saber lengua del rey, hon era e la manera de son viure quina era. E sabé com ell e la novella reyna staven alt en lo castell ab LX cavallers per guardar-lo, sens aquells qui eren asoldadats per fer la guayta de nit e de dia. E baix en la vila havia mil hòmens d'armes. Sabut açò, Tirant los féu soltar, y ell ab los altres passaren entorn del castell per veure la disposició de aquell.

Aprés se'n tornà Tirant dins la ciutat e ordenà cent hòmens ab pichs e ab axades, e tramés-los en hun pont e dix-los que si veyen venir los enemichs rompessen lo pont, a fi que la gent d'armes no poguessen passar, e haurien a voltar, per passar aquell riu, una bona jornada. E aquella jornada los nohia molt per ço com havien a voltar per molts barranchs e per molts lochs e viles que no eren en lur poder. E de la ciutat de Tremicén fins allà hon era lo rey havia bones tres jornades, e de la ciutat hon Tirant era fins al castell hon lo rey Scariano habitava, havia IX legües. Lavors Tirant partí ab tota la gent e anaren davant lo castell hon lo rey era. Com lo rey los véu, armà's. Ab tots los seus, ixqueren a la porta de la vila per fer armes, emperò Tirant ni lo Capdillo no consentiren que los seus se acostassen, sinó que corregueren tot lo camp entorn del castell, e portaren-se'n molt bestiar de gros e de menut, e tornaren-se'n a la ciutat.

E Tirant molt sovint los vesitava e mostrava's davant lo castell, e moltes vegades s'i aturava dos o tres dies. Com no tenien què menjar, tornaven-se'n.

Seguí's hun dia que Tirant ixqué al portal de aquella ciutat, fatigat de sos dolorosos pensaments. E pasejant-se, pensava en la dolor en què havia dexada la princessa e en lo dan de Plaerdemavida, e axí mateix, com tota la parentela sua eren detenguts catius en poder de moros e no sabia si se n'anàs ni si los moros consentirien la sua partida. E stant ocupat en aquests adolorits pensaments, ixqué per lo portal de la ciutat hun catiu crestià, de albanesa nació, plorant e fent grans lamentacions per ço com son senyor lo havia cruelment batut ab vergues e feya'l anar a cavar en hun ort que tenia prop de la ciutat. Tirant conexia lo catiu per quant havia parlat moltes voltes ab ell e conexia que era prou discret. Hagué'n gran compassió e, pensant com ell no tenia negú de qui pogués fiar, cridà l'esclau e ab pietat li féu principi a semblants paraules.

―La fortuna cruel és sempre enemiga dels hòmens miserables, e majorment de aquells qui són de   -[f. K5r]-   poch ànimo, qui no poden comportar la lur tribulació ni la pena que senten. E recordant-me dels meus mals, tinch compassió de tu, car si·t vols, tu pots ésser causa de ton bé, e que yo t'estimàs molt, que segons la obra demostra e evidents senyals, tu deus ésser home valentíssim, com tingues més dolor que no mostres, e com est vengut en cars que yo stava en los meus trists pensaments, ab aquella certa rahó que·ls catius poden ésser detenguts. E qui és aquell qui dubta molt més lo perdre de ço que ell té, que lo que ell spera de tenir, encara que la sperança dega ésser vera? E per ço, bé considerant, molt manifestament se veu la mort mia per la longa absència de la cosa que desige servir. E la novella pietat de les dolors del cativeri te fan star trist e adolorit. O desaventurat del meu cor, qui plora de pietat per la dolor que·t veig posseyr! E si mort no te'n segueix, vida més pèssima que mort te'n seguirà. E per ço te vull pregar que si tu vols seguir lo meu voler, seràs posat per mi en franca libertat de anar o de aturar, tant com volràs, ab condició tal que comportes ésser açotat per lo camp ab correja, que no·t faça gran mal, e que·t tallen hun poch de les horell[e]s, per ço que tu sies causa de pendre lo castell de Montúber hon lo rey stà. E si la cosa s'esdevé axí com yo crech, tu pories attényer de ésser hun gran senyor, e si lo cars no s'acerta, restaràs en franca libertat e bona vida que en companyia mia no·t fallirà.

No tardà lo crestià catiu en fer principi a tal resposta.

―Déu sol és aquell qui sap la voluntat del meu cor. E les paraules per vostra mercé a mi referides han donat confort a la mia ànima, de què us ne reste tant obligat que no és cosa alguna que·m manàsseu, que·m fos possible de fer, que yo no la fes, conexent tanta pietat e misericòrdia que haveu envers mi mostrada, car la molta necessitat que tinch de cobrar la perduda libertat me constreny en fer tot lo que·m maneu, considerada la mala vida que comporte, e per lo vostre molt meréxer que m'i obliga. E si amor no fos stada, no fóra yo vengut en lo que só, car lo delit me ginya en plaure'm e, no havent-me plagut amor axí com me plagué, no passara yo tals penes. Per què·m clam de amor o de la mia ignosència, qui és stada causa de aquestes dolors, pensaments trists e làgremes, qui serien lunyades de mi e la trista vida. Emperò quesvulla que sia stat de mi, ni puga ésser, yo só prest de obeyr tot lo que·m maneu, no dubtant en res del dan ni perill que·m pogués seguir. E per la molta virtut que en vós tinch coneguda, me obligue no solament en servir-vos, mas encara a sostenir qualsevulla perill de mort per la senyoria vostra, no fent stima neguna del treball de les orelles, ne qualsevulla   -[f. K5v]-   altra lesió que en la mia persona fer-se puxa.

Tirant li regracià la sua bona voluntat e dix-li:

―Yo·t promet, a fe de cavaller, de jamés menjar fins que t'haja posat en libertat.

E prestament Tirant se partí del catiu e anà a parlar ab lo Capdillo e, dels diners que tenia, rescatà lo catiu per cent dobles. E l'endemà partiren de la ciutat ab tota la gent, axí com altres voltes havien acostumat. Aprés que hagueren corregut tot lo camp, atendaren-se prop de la vila hon lo rey era, e molts dels de la vila ja no u stimaven res en veure'ls venir, car sabien bé que poch dan los podien fer, que no portaven bombardes ni neguna artelleria, ni tenien atreviment de aturar-y més per ço com, si u fessen, prestament foren aquí tota la gent del rey. E los de la vila molt sovint, ab licència e voluntat del rey, e ab voluntat de Tirant e del Capdillo, los aseguraven e venien tots dies a parlament.

E aquell dia entre los altres, se seguí que lo rey tramés dos cavallers qui·ls digueren que si·s volien concordar ab ell, que·ls faria moltes gràcies e donatius. E lo Capdillo e Tirant los digueren que no·n volien hoyr negun partit, ans eren disposts en venjar la mort del rey de Tremicén e de sos fills. Aprés del parlament tengut, Tirant, axí com acostumava altres voltes, tostemps los feya fer col·lació, e aquell dia tingué concertat ab l'albanés axí com se seguí.

Aprés feta la col·lació, l'albanés s'acostà hon stava l'argent e furtà hun picher d'argent molt gran e ben daurat. E com se n'anava, aquell qui guardava l'argent pres-se a cridar grans crits, en tal forma que Tirant, qui parlava ab los hòmens de la vila, demanà quina remor ne quins crits eren aquells. E tots veren córrer a l'albanés e molts que detràs li corrien, e veren com fon pres e portaren-lo davant los capitans. Lo qui era guarda de l'argent lo portava per los cabells, e dix:

―Senyor, yo us requir vos plàcia voler-me fer justícia de aquest ladre manifest qui m'ha furtat aquest picher d'argent.

Tirant volgué que lo Capdillo parlàs primer, e dix:

―Yo done de sentència que sia penjat.

Respòs Tirant, e dix:

―Senyor Capdillo, no som ara en temps de matar gent, si en batalla no. Yo us prech li sia mudada la sentència que sia açotat per lo camp e les orelles tallades.

E axí fon fet, en presència dels cavallers de la vila que allí staven parlant ab ell. E aprés de les orelles tallades, li ligaren lo picher al coll e açotant-lo entorn del camp. E la tercera vegada que·l passaren davant la vila, donà gran tirada, desligà's les mans e pres-se a córrer devers la vila. E l'alguazir del camp corrent detràs ell, dexà's caure en terra, e l'albanés hagué temps de poder entrar dins la vila, e los qui staven al mur, ab ballestes lo defeneren tant que no·l pogueren haver.

Los de la vila lo pujaren al castell hon lo rey era, e véu-lo tot nuu e ben açotat, ab les orelles tallades e tot ple de sanch. Hagueren-ne ell y la reyna gran pietat, e feren-li donar una camisa e roba per a vestir, e lo rey lo ginyà que ell hagué lo picher, e pres-lo de sa casa.

Tirant fengí que li desplaya molt la fuyta de l'albanés, e dix als cavallers que allí eren pregassen al rey que li volgués restituhir l'ome, e si fer no u volia, quants   -[f. K6r]-   ell ne prengués dels seus, tots los faria matar o levar les mans e los peus, e lo nas ab les orelles. Respòs lo rey que no fes compte que lo y donàs, e si feya la guerra cruel, que si ell lo podia pendre, que ell faria pijor d'ell que ell no havia fet de aquell. Tirant no curà de tenir més rahons, sinó que partí e tornà-se'n ab tota la gent a la ciutat d'on eren partits.

E l'albanés, per donar rahó de si matex al rey Scariano, a estil de semblants paraules féu principi.

―La despullada sperança de la amargosa vida que tots los dies que tinch a passar, me convendrà a sostenir més que a tot altre adolorit. E per ço no dech tembre la mort, mas tem la dolor qui·m força alguna volta la mia gran confusió, per haver perdut dels principals membres e la honor y fama. Considerats los cruels vituperis que·m són stats fets, tement de açò la infàmia que me'n porà seguir si és sentit, lo meu sperit demana de açò grandíssima venjança de aquest traydor e celerat capità, qui per sa misèria nos matava de pura fam. E si he comés aquest crim, ne és stada causa que per sola necessitat s'és fet e no per altra rahó. Emperò, senyor, si vostra excel·lent senyoria me dóna licència de anar e de venir, yo us portaré contínuament nova de la pràtica de vostres enemichs, e lo que volen fer y a hon van, per ço que lo dia que la lur desaventura los conduyrà, puga la vostra altesa fer d'ells com fés de aquell famós e il·lustríssim rey de Tremicén.

Dix lo rey:

―Yo só molt content que·s faça, e pots anar e tornar tota hora que vulles.

E manà a totes les guardes que líberament lo dexassen passar. E de açò lo rey ne demanà de consell a alguns dels seus cavallers e tots li digueren:

―Senyor, aquest home és stat molt ofés per los seus e tota cosa farà per portar-los a total destrucció en l'ànima y en lo cors. Però, ab tot açò, serà bo li sia tengut sment en son viure.

L'albanés se partí del castell per una porta falsa sens que per negú de la vila no fon vist ne sentit. E dretament se n'anà a Tirant e recità-li tot lo que era stat dit ne parlat. E Tirant li donà VII dobles e III reals e mig e diners menuts, e una spasa e una sistella de précechs, per ço com en aquella vila no n'i havia, car Tirant havia fet tallar tots los arbres e guastar tota aquella orta entorn de la vila. E dix-li Tirant:

―Diràs al rey, en secret, per ço que més fe sia a tu atribuyda, com yo fas pastar molt pa per ço com dech ésser en vista sua dins tres o quatre dies.

L'albanés se partí de Tirant e, com fon al castell, lo rey Scariano lo rebé graciosament. L'albanés li presentà los précechs a la reyna e lo rey y pres més plaer que si li hagués dada una vila, per ço com conegué que la reyna y havia pres gran plaer, car des que la tenia en son poder no la havia vista riure ni alegrar,   -[f. K6v]-   per bé que molt sovint li feya present de semblants paraules.

―La molta amor que a tu, noble senyora, porte, ne és stada causa la tua singular bellea e avisat entendre, car la comuna benvolença tota enamo[r]ada pensa avança, conexent en una sola vista la singularitat de ta inestimable vàlua, la qual me ha despossehït de tota ma libertat. E més temps la mia vida no·s pot allargar sinó del que voluntàriament a tu plaurà consentir-me. Demanar-t'é, de mercé, puix tanta discreció e virtut poseheys, que·t vulles dexar de plorar, e alegrar-te. E no vulles dar tantes penes a tu ni a mi, car la tua noblea bé deuria ésser contenta de mi, qui só jove e rey tan poderós qui·t faré portar corona real e seràs senyora de mi e de tants pobles qui·t besaran la mà. Si·t dol la mort de ton pare, germans e esposat, fes compte que també s'avien de morir, e pots-te bé aconortar que no has perdut res, car yo vull ésser pare, jermà e marit, e catiu, que pots fer de mi tot lo que plasent te serà. E com dia e nit te veja lamentar, pensar pots que torna en gran dan de la tua noble persona, car certament enujada deuries ésser de lansar tantes làgremes. Per què, senyora e vida mia, vulles dar fi a tota manera de dolre, e vulles pendre sperit de confortació e de repòs, oferint-me a tu en tot quant te sia plaent e a mi possible de complir.

E no dix més, sperant ab singular desig la bona resposta de la gentil dama. No tardà la adolorida reyna, ab humil gest, a son dir ab tal stil fer principi.

―Dura cosa e cruel és a mi hoyr paraules de consolació, car tants e tals són los mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamés sperança d'esdevenidora alegria, car la mia adolorida ànima no troba repòs sinó ab scampament de làgremes e per ço ab strema amargor te parlaré, car la mia simplicitat merita major fe que la tua no és. E si les mies lamentacions merexen algun bé, creure pots sens altra ocasió que la abundància de tan gran scampament de làgremes que los meus ulls lansen nit e dia, que de dolre'm tinch molt gran rahó. E sé que a la tua amor e a la dèbita pietat en una hora satisfer pogués. Donchs, puix me has tant ofesa, suplich-te no·m vulles més ofendre en tolre'm lo major delit que en aquest cars yo puch attényer, ço és, de lamentar per la dolorosa e cruel mort de aquell tan virtuós rey qui solia ésser de Tremicén,   -[f. K7r]-   pare meu, la mort del qual té tan turmentada la mia ànima. E les mies penes se aleujaran quant, acabades de destil·lar les mies adolorides làgremes, en loch de aquelles los meus ulls ploren gotes de sanch.

"E reputaria a mi per santa si podia imitar aquella Adriana o a Fedra, Sípile o Ènone, qui per donar fi a lurs penes se mataren. E açò seria la major ofensa que yo·t poria fer, que venjaria la mort del meu pare. E encara que la mia dolor sia molt major que de totes les altres dones, no cur de manifestar-la, car prou me basta yo·m sia certa, car en lo món no poria restar per exemple, tantes n'i ha hagudes de malfadades e adolorides! Donchs, trista de mi, de molta dolor stich abrasada e no sé ab quin ferro puxa dar fi a la mia alegria, car, si pensàs que per açò lo meu pare tingués de resuscitar, ja fóra fet. O trists jermans, qui sou stats compresos de la dura mort! Los quals en les mies adversitats sou entrats en los ulls de mi, trista, e per vosaltres sens amor só tractada. Als excel·lents e animosos reys e prínceps e als humils e devots servents de amor endrece mes lamentacions, com a persona irada e fora de tot bon prepòsit de bé obrar, car a mi sola no aminva la dolor, ans me aumenta cascun dia, car passe la tenebrosa nit incessantment ab dolorosos suspirs, car, per la humana generació temerosa de la mort, me costreny que, vulla o no, necessàriament he enseguir la tua voluntat, car la potència femenil no pot resistir a les tues forces, majorment per yo ésser sotsmesa ab violència en ton poder, car bé·s pertany per humanitat al rey haver compassió dels miserables e la pietat humana és plasent a Déu e al món.

E de allí's partí la adolorida reyna, entrant-se'n en una cambra destil·lant dels seus ulls vives làgremes e adolorits sospirs.

Aprés que l'albanés hagué fet son present, mostrà al rey los diners que tenia e dix-li:

―Senyor, mire la senyoria tua aquests diners que he levats per força a hun home dels enemichs. E si yo y vaig sovint ne portaré moltes coses, car yo tinch hun parent meu ben acostat qui stà en servey de aquest malvat de capità e, tot quant s'i fa, m'o diu tot en secret. E ara, senyor, me ha dit, perquè la senyoria tua sia avisada, com fa pastar molt pa e provesió de moltes vitualles per venir ací. Teniu temps per a proveyr si·l poràs desbaratar e rompre'l, car en la guerra totes coses de astúcia aprofiten molt als hòmens guerrers, majorment a tu, qui est rey tan poderós. E si est astuciós en la guerra, bastes a ésser senyor del món e ab lo teu fort braç conquistar aquell.

Lo rey pres molt gran plaer en les rahons de l'albanés e dix:

―Ara veuré yo ton parent si t'à dita veritat.

E al tercer dia Tirant arribà e aleujà's en lo loch hon acostumava les altres voltes. Lo rey donà gran fe en les paraules de l'albanés e lo rey volgué que fos l'albanés una de les principals guaytes del castell, e donà-li per companyia VI hòmens fidelíssims e de lonch temps servidors d'ell. E com aquest albanés venia la tanda de la sua guayta, havia comprades algunes lepolies e convidava a tots   -[f. K7v]-   aquells qui eren de la sua guayta a menjar e a beure. E venia-li la sua tanda de V en V dies.

Tirant en tornà passats III dies que·s fon aturat e tractaven contínuament de concòrdia ab lo rey. E Tirant alargava tostemps la concòrdia tant com podia. Açò durà bé dos mesos, e Tirant contínuament anant e venint, e quasi ja no feye mal a negú. E lo rey feya anar molt sovint l'albanés al camp de Tirant, per ço que portàs fruytes e confits per a la reyna. E hun dia portà una adzembla carregada de vi e una spasa plena de sanch. Com fon davant lo rey, dix-li:

―Senyor, yo sabí que·l capità feya portar molt vi per fornir la ciutat e, sabent açò, só exit al camí. E hun adzembler era restat més atràs dels altres. He-li dat ab una pedra per los costats que·l metí per terra. Aprés, ab aquest bastó li doní tantes bastonades que·l lexí per mort. Leví-li aquesta spasa e l'adzembla, qui era carregada del més singular vi que yo, grans dies ha, haja vist. Per què·t suplich, senyor, que·m vulles dar licència que puga parar taverna ací. E com aquest serà acabat, yo·n furtaré ho·n compraré més. E tot dan, mal e deshonor que fer-los puga, yo u faré.

Lo rey fon molt content. E vereu cascun dia venir a beure molts moros. E cascuna nit que l'albanés feya la guayta, se'n pujava alt en la torre hun gran barral de vi e dava molt bé a beure a tots sos companyons. E tots los moros prenien gran plaer de fer ab ell companyia.

Com Tirant hagué praticat moltes voltes ab lo rey Scariano e ab los seus, e anar e tornar molt sovint ab tota la gent d'armes, e fon ben cert e véu per speriència la gran fe que lo rey Scariano dava a l'albanés, Tirant féu fer una capça redona de ferro ab forats poquets entorn e, venguda la nit que la tració se devia fer, que era la tanda que l'albanés devia guaytar, posà brases enceses de carbó dins la capça e per los petits forats y entrava vent, que no·s podia apagar lo foch, e posà la capça en hun tros de cuyro embolicada, e posà-la's als pits. Com foren a la torre del Speró fer la guayta e sos companyons staven bevent, l'albanés amagà la capça dins hun forat perquè lo foch no s'apagàs. E tenien allí huns grans tabals e, bevent e sonant, stigueren quasi fins a la mijanit. E en lo vi havien de singulars licors posades per fer dormir, segons se pertanyia. Les guaytes se adormiren ab lo delitós beure, en tal punt que jamés se despertaren. Com l'albanés véu que lo sobreguayta era ja passat e les guardes dormien, pres la capça del foch e, ab una capa que vestia, amagà la lum. E pres una palleta e encés-la, e posà-la per hun forat de la paret que mirava devers lo camp. E açò féu tres vegades.

E Tirant prestament conegué lo senyal que entre ells era stat amprés e prestament se partí del camp ab molt poca gent. E tota l'altra gent restà armada e en orde per a quant serien demanats, e lo Capdillo per capità d'ells. E per la molta aygua que y havia, fon forçat a Tirant e als seus de passar prop de un altra torre. E l'albanés feya molt gran remor dels tabals e fon gran sort, com   -[f. K8r]-   passà Tirant prop de la torre, que no foren sentits com ells foren prop. E los de la guayta cridaven e deyen: "Bona guayta, bona!" e·lls passejaven ferm e cuytaven X o XII passos e, com ells callaven, ells s'aturaven. E axí u feren fins que hagueren passada la torre e foren plegats a la torre del Speró. E Tirant féu detenir la gent e tot sol acostà's al peu de la torre e trobà una corda prima que l'albanés lansada havia. E l'altre cap de la corda se havia ligada a la cama per ço que si per cars de mala sort se adormia, que tirant la corda se despertàs. Peró ell jamés se dexà de tocar los tabals e, scassament ell sentí menejar la corda, que fon prestament a vora de la torre e tirà la corda que pujava una scala de cordes e ligà-la molt fort en la muralla, e aprés ne ligà altra. Tirant pujà primer e véu aquells que dormien. Dix a l'albanés:

―Què farem de aquests hòmens?

―Senyor ―respòs ell―, dexau-los star, que no stà en lur poder de fer negun dan.

Ab tot açò Tirant ho volgué veure e trobà'ls a tots VI degollats e plens de sanch. E vist açò, pujà la gent, e acomanaren los tabals a hu dels qui eren pujats e forniren molt bé de gent la torre. E los que pujaren foren CLX. Lavors l'albanés posà's primer e devallaren a la cambra de l'alcayt. Com l'alcayt véu tanta gent, levà's tot nuu e pres una spasa en la mà e féu una poca de defensió. Tirant, ab una visarma, li donà sobre lo cap, que lo y partí en dues parts, que lo cervell se anà per terra. La muller se pres a cridar. L'albanés, qui·s trobà més prop, féu d'ella lo que Tirant havia fet de son marit. Aprés anaren per lo castell posant los forrellats en les portes de les cambres, e tanta era la remor dels tabals que negú no sentia res.

Pujaren alt per les torres e pensaven-se, los qui feyen la guayta, que aquells eren de la sobreguayta e no·ls deyen res. E com los eren prop, lansaven-los de les menes del castell aval. E la hu de aquests caygué de la barbacana e donà en l'aygua del vall e estalvià's, que més fon la temor que lo mal que·s féu, e prestament fon levat, e posà grans crits per la vila e tothom se levà. La nova anà per la vila, e per lo castell encara no u sabien, sinó per hun home qui stava en les més baxes cases e pexcava. Sentí donar aquell gran colp, obrí les portes de la sua cambra e sentí molta gent dins lo castell, pres-se a cridar molt grans crits e fon forçat que u sentissen per tot lo castell. E com volien exir de les cambres, les trobaven tancades. Lo rey, que dormia dins la torre maestra, féu-se allí fort ab la reyna e ab una cambrera.

E vengut lo dia, posaren moltes banderes per totes les torres del castell, e feren molt grans alimares e alegries. E tots los forasters qui dins la vila eren, la desempararen e fogiren. Lo Capdillo, qui véu lo castell pres e los altres qui fogien, donà aprés d'ells e apresonà'n molts. E com tornà, aleujaren molta gent dins la vila, e l'altra en la barbacana e per los orts, prop de la vila. Aprés lo Capdillo pujà alt al castell e véu que negú dels seus mort ni nafrat no y havia. Fon lo més admirat home del món e creya que Tirant la sua natura més   -[f. K8v]-   se mostrava angèlica que humana, que neguna cosa que volgués fer no li era impossible. E ab stil de semblants paraules féu principi a hun tal parlar.

―O cosa justa rahonar la gravitat de aquell qui de virtuts tots los altres avança! Ab quina lengua poré yo recitar als hoynts la stima de la tua valor? O cavaller engendrat en lo cel! Les tues virtuts per obra se demostren tu qui est ni què pots fer, car tens gràcia que totes les coses te obehexen. E de molt te reste obligat com has aleujada la mia ànima dels trists pensaments que té, car la fortuna m'és tan favorable que per mijà teu yo puxa lo meu desig complir de fer complida e honorosa venja de aquell gloriós rey, mon senyor, qui ab tanta crueldat li fon tolta la vida, e per companyó lo meu fill, qui en loch meu succehir devia.

"E per la molta amor que·t porte, tinch confiança en tu que·m consentiràs que done fi a mos fatigosos treballs, per hon daré tanta pena a aquest cruel de rey fins a tant que la sua ànima li trameta als inferns. E a la reyna, qui nora solia ésser mia, li sia dada mort, per ço com yo, ab lo poder que tinch, puxa pendre la real corona del regne de Tremicén. E per ço, cavaller de linatge e de sanch clara, nobles són los teus costums; suplich-te que·m perdones com no t'é feta aquella honor que la tua molta gentilea és merexedora, car la mia ignorància merita lo perdó. E yo veig clarament los senyals que la tua profecia manifesten, que yo só en recort que, com tu cayguist, te hoyren dir que tu devies conquistar tota aquesta terra. E per quant veig los principis bons, no·s pot presumir sinó que la fi serà molt millor. E prech-te que ab diligència enseguexques lo meu voler, ço és, dar prestament fi en la conquesta, majorment ara, que la vida és aspra e la fortuna que tenim per part nostra pròspera, se deuen executar les coses. E facen-se una volta los fets, que aprés los remeys ells se vendran, car la lengua és strument ab lo qual cascú conduex en dir lo que vol.

No tardà Tirant en satisfer al parlar del Capdillo, e féu-li present de tal resposta.

―No deu ésser permés per art de cavalleria a negun cavaller, per vilà que sia, que dega retre mal per mal. Quant més deu guardar lo cavaller virtuós de ofendre l'art de cavalleria e de gentilea! Car més honor se fa lo qui perdona a son enemich que aquell qui·l mata, e majorment com l'enemich és tal e tan virtuós que en lo mal que ha fet no tinga culpa, per mantenir bona querella, car tal home com aquest rey és axí virtuós   -f. I1r-   en tots sos actes, segons fins ací per speriència se mostra. E encara que haja mort lo rey, ton senyor, no·n sies admirat, com ell fins ací haja feta la guerra molt justa e ab gran rahó. E si per sos peccats lo rey és mort, segons per la senyoria tua só informat, e noresmenys ne tinch major notícia, car en aquell cars, com yo fuy tramés a ell per embaxador, no·m fos tant alargat de parlar, ell no m'haguera referida la sua justícia. Ara, puix sé que ab justa causa ell feya la guerra, Déu ha pagat a ton senyor segons sos mèrits.

"E si la fortuna ha portat aquest rey en nostres mans, per ésser jove de XXII anys deu-li hom lexar complir la sua virtuosa vida. E és pròpia cosa e necessària als cavallers sobre los seus gloriosos actes, per què·s disponguen a fer senyalades coses, car les virtuts conserven la excel·lència del stament universal. E prech-te, senyor, que·t plàcia no voler que aprés de tan singular victòria se faça crueldat en dona, majorment en sanch real, car les dones són exemptes de tots los perills de les batalles e de crueldat, e açò deuen molt squivar los hòmens victoriosos qui volen senyories conquistar, car neguna dona no és merexedora de mort si donchs no cometia adulteri, segons en la Santa Scriptura, en la ley vella era acostumat. E sab bé la senyoria tua que reyna sens culpa mort no merita. E tant com lo món duràs, de ta senyoria e de mi seria manifestada la veritat de la malesa que cometríem en gran dejecció de nostra honor e fama.

"E no plàcia a Déu que per béns ni per senyories yo sullàs les mies mans en sanch de dona de honor ni menys hi consentís, com no sia obra de cavallers e, en especial, de aquells qui en la honor volen mirar, sperant glòria de lurs actes. E la tua senyoria, per ésser capità sobre tots los capitans e venir de tal part, e home de tan singular disposició, tenir desig de fer crueldats! Com sies tan virtuós, no·s pertany de tu, perseguint com a cavaller lo que començat has, car en los teus actes tostemps hi deus mesclar amor e pietat, e restar-te'n ha per a sempre glòria e honor e inmortal memòria.

Tantes rahons dix Tirant al Capdillo que li féu conéxer lo gran defalt que volia fer e menyscapte en la honor de cavalleria e en dan seu. Aprés dix Tirant:

―Lo millor consell que podem tenir és que hajam en poder nostre lo rey e la reyna, puix tenim ja tots los cavallers de la cort sua.

Anaren a la torre maestra e lo rey dar no·s volia si no li aseguraven la vida e membres. Tenint-se ja per mort, pensant que puix havia mort lo rey que tal se farien d'ell e planyent-se, feya en si grans lamentacions.

―Ara ―dix Tirant― lexem-lo star, car la fam li farà fer prestament la rahó. E posem en bona custòdia aquests altres cavallers.

Regonegueren tot lo castell, e trobaren-lo fornit de moltes vitualles, ço és, de mill e de forment, dacça e panís per a set anys, ab una lúcida font d'aygua qui de la penya sortia.

Venint la nit, lo rey, tenint gran pietat de la reyna, cridà de una finestra poqueta qui era dins la torre e dix:

―Puix gràcia en vosaltres no puch trobar, vull aban   -f. I1v-   donar los vicis e enseguir les virtuts. Qual de vosaltres és cavaller a qui·m puga dar a presó?

―Senyor ―dix Tirant―, yo veig ací lo Capdillo-sobre-los-capdillos, lo qual és cavaller molt virtuós.

―No ―dix lo rey―, mas assegura'm fins que t'haja fet cavaller. Aprés yo·m posaré en ton poder.

―Senyor ―respòs Tirant―, yo só stat creat cavaller de mans del més poderós rey e més virtuós que sia en tota la crestiandat, ço és, lo rey de Englaterra, qui per sola virtut florex en lo món sens que no ha par. Car, axí com la luna té més claror que totes les steles, axí aquest rey excel·leix de virtu[t]s a tots los altres reys de la crestiandat. E per ço yo no poria ésser fet dues voltes cavaller.

Lo rey conegué bé que aquest era lo embaxador qui tant ab ell parlat havia. Dix-li:

―Tu qui est stat tramés a mi per embaxador, asegura'm la vida per ço que puxa fer actes de cavaller e de rey coronat.

E Tirant, responent, dix:

―La vida tindràs segura hun mes aprés que·t sies mès en mon poder. E de açò yo·t done la mia fe.

Lo rey ho tingué en tan gran stima com si l'hagués mès en franca libertat e, devallat de la torre, obrí la porta e posà's en lo lindar ab la spasa en la mà e dix, ab ànimo sforçat de cavaller, paraules de semblant stil acompanyades.

―No·m clam de la fortuna si m'ha portat en l'estrem que só de la mia mala sort e desaventura, puix mos peccats m'i han conduyt, mas clam-me de la mia gran ignorància, que m'haja lexat trahir a hun home strany no conegut, car la mia joventut ha mostrada la poca discreció que tinch, qui m'ha portat en gran dejecció e vergonya. E qui és aquell miserable cavaller qui per dubte de mort se dexa de fer lo que la humana natura ha ordenat, morint virtuosament, car és reviure per aquest miserable de món en fama gloriosa? Car no pot ésser que qui usa la guerra, per moltes vegades que pren, que alguna volta no sia pres. E puix tu no vols que yo·t faça cavaller, fes-me venir aquell petit infant qui no havia sinó cinch anys, que era fill de una fornera.

Com li fon prop, féu-lo cavaller e besà'l en la boca e donà-li la spasa e posà's en poder del dit infant.

―Ara ―dix lo rey― me podeu pendre de poder de aquest infant e fer de mi tot lo que a vosaltres plasent serà.

Dix lo Capdillo:

―Preneu-lo vós, capità crestià, e féu-lo posar en forts presons.

―No plàcia a Déu ―respòs Tirant― que yo prenga a rey de mà de persona verge, car los cavallers qui d'onor senten me'n porien rependre. E la mia ànima és més aconsolada de subjugar los reys ans que de apresonar ne matar-los.

―Sus! ―dix lo Capdillo―. Açò us deya per cortesia, per donar-vos la honor.

―No ―dix Tirant―, que aquexa honor la podeu dar a vostre fill o adquerir-la per a vós.

No curà de més replicar lo Capdil   -f. I2r-   lo, sinó que pres lo rey e posà'l dins una cambra e féu-lo bellament ferrar. E a Tirant desplagué molt però, per no enujar lo Capdillo, no dix res. Aprés que lo rey fon ferrat, entraren en la torre maestra. Trobaren la adolorida reyna molt trista, lansant contínuament dels seus ulls vives làgrimes. Com ella los véu, havent d'ells natural conexença, e de singular consolació stigué per bon spay que no pogué parlar e, cobrat son recort, ab humil gest e ab veu piadosa, féu principi a semblant lamentació.

―Axí com les flames són aumentades per los vents, crexent en major flama, axí les mies dolors e pensaments són aumentats en lo pus alt grau de dolor com vos he vists, pensant hon és lo meu virtuós pare e mos germans, e aquell spòs meu que yo més amava que a la mia vida, que ab vosaltres solia conversar. O mísera de mi! Per què desige yo que lo meu pare vixqués, puix altra volta hagués de morir? Car les penes e treballs qui en aquest món són, de molt major pena l'estimen que no los altres. Donchs, atribulada de mi!, què desige ni puch desijar sinó la mort, qui dóna fi a tots los mals e repòs a les penes e treballs de aquest miserable de món e ple de misèries? E seria acompanyada ab aquelles persones que yo més amava e desijava habitar! E per ventura yo desige lo meu dan en desijar que tornassen, car tornant se poria seguir més mal per a vosaltres y per a ells, y aument de dolors per a mi, si per algun grau més era possible que aumentar-se poguessen. E com yo·ls perdí de vista, fon aquell asenyalat dia de dolor. Com ja yo no pogués cridar ni plànyer, lamentant la mia fort desaventura, plorava, per ço que si no hoÿen la mia veu sentissen lo plor. Què podien fer més los meus hulls, sinó que plorassen, puix no·ls podien veure? E lo que·m fallia a la veu, aumentava en plant e batiments, mesclant-ho tots ensemps ab les mies làgrimes.

"O piadosos hoynts, contemplau en vostres penses los meus cabells calats en lo coll y en les spatles scampats, segons és costuma de persona molt dolorosa! E les mies vestidures aumentaren en gran pes per la abundància de les mies làgrimes, qui les havia tant banyades que les gotes per baix decorrien. E axí tremolava lo meu cors com fa l'aresta del blat com la toca lo vent. No us demane gràcia alguna me sia feta, sinó que prestament me doneu la mort perquè ab lo meu pare puga fer companyia. E per lo mèrit vos prech que no·m sia dada longa pena, car la granea de ma desaventura a totes les altres dones del món avança. E per cars de ma adversa fortuna, lo darrer comiat que pervench al terme de ma hoÿda fon hun dolorós "ay!".

E callà e no dix més.

Los capitans, qui veren la adolorida reyna tant lamentar-se, aconor   -f. I2v-   taren-la com millor pogueren.

E regonegueren lo tresor del rey què tenia e trobaren-li, en dobles, CLII mília marchs, per causa que era home molt rich, e lo que havia guanyat com pres la ciutat de Tremicén e la major part del regne.

Tirant pres les més honrades mores de la vila e donà-les a la reyna perquè la servissen.

Lo rey cridà los capitans e féu-se venir lo petit infant que ell havia fet cavaller, e dix:

―Senyors, puix a la fortuna plau que·n tal cars vengut sia, no·m resta més a fer sinó sola una cosa. Aquest a qui·m só dat per presoner, és sens heretat, que son pare e mare tenen molt pochs béns de fortuna. Yo, de bon grat, ab licència de vosaltres, done graciosament al dit infant, de mos propis béns, XX mília dobles de renda tant com la sua vida durarà.

E féu-ne levar carta pública, rebuda per dos alcadís, e més, aquí present, féu donació de tots los seus regnes e terres a Mar[a]gdina, reyna e muller sua.

―Ara ―dix lo rey―, puix he complit de fer tot lo que desijava, no resta d'ací avant sinó que façau de la mia persona tot lo que plasent vos sia, que ab molta paciència pendré la mort tota hora que executar-la volreu, car ja no·m pot fallir sepultura desonrada. Mas deman-vos de gràcia que·m vinga a veure aquell inich e celerat home, que de bon grat yo li vull perdonar, puix és stat tan destre e tan solícit en posar-me en angústies e destruyr tot lo meu stat.

Com li fon davant l'albanés, lo rey li presentà semblants paraules:

―Galant, molt merita la tua fe, que has tengut tan gran ànimo de fer una tan gran maldat e tració de voler destroyr hun rey en persona y en béns. Per quina culpa merití yo de ésser tan maltractat de tu? Bé has manifestada la ficta amor que tu·m mostraves! Digues, albanés, hon és la promesa fe que ab jurament de mal crestià tu prometist de ésser-me leal? Qui poguera creure que tanta maldat e crueldat en tu pogués habitar? E bé pot pensar lo teu capità que pot fiar molt de tu, car si lo cars s'i ve faràs pijor d'ell que no has fet de mi. Tostemps la fortuna és favorable als dolents e viciosos. Ara yo·t perdone, per ço com stich en l'article de la mort e no sé si seré huy o demà. E yo confie en Mafomet que altri·t pagarà, car la tua gran maldat no pot restar impunida.

Tirant no comportà que més parlàs lo rey, sinó que li dix:

―Senyor, aconorta't e tingues bona sperança de la tua vida. E pense la senyoria tua que açò són obres de guerra, que qui la continua li segueixen molts inconvenients, que unes voltes són vençuts, altres vencedors. E açò segueix més als grans senyors que no als altres, per ço com acostumen, ab lur gran poder, voler levar la roba als qui no tenen defensió, e algunes voltes la fan justa o injusta. E nostre Senyor, qui és just, dóna en les batalles e en les guerres la justícia a de qui és. Per ço, si la fortuna t'à portat ací, pensa que tu no est lo primer ne seràs lo darrer.

Respòs l'albanés:

―Senyor capità, lexau-lo star, que lo rey me dóna càrrech de cosa que los altres m'o tendran a virtut. Car ell podia bé pensar e creure que, essent yo crestià y ell infel, no li podia yo ni de   -f. I3r-   via procurar sinó tot lo mal e dan que fer pogués. Y era tengut de fer qualsevulla cosa per exir de catiu de poder de infels. D'altra part, tu, senyor, est tan cobdiciós que tots los béns qui·s guanyen en la conquesta los tires per a tu e·ls poses en ta potestat e senyoria. Mira quanta moneda havies ajustada robant viles e ciutats, les quals no t'havia dexades ton pare ni menys tos parents, ans eren de aquell famós e virtuós rey de Tremicén, qui sens voluntat sua li has levada la major part de les terres sues, robant los pobles, forçant les dones e donzelles, e fent morir ab gran crueldat totes aquelles qui les viltats no volien comportar. Guarda, rey: aquestes coses no són plasents a Déu. E si los capitans te perdonen la vida, e no·t smenes, ton fet no serà de longa durada. E com no penses tu que nostre Senyor m'o ha posat en lo cor e en la voluntat que t'o diga, segons meriten los teus grans peccats, e que yo fos aquell qui fos causa de la destrucció de la tua persona e dels teus béns? E si per Déu és ordenat que yo·n sia executador, yo m'i sent dispost per executar-ho e portar-te a total destrucció. E si altres relíquies y restaven a fer, ab aquesta spasa, la qual és smolada en la mola de aquells qui són usurpadors del bé públich e dels béns que no pertanyen a tu, digues: qui pot pensar lo gran tresor que has robat a tos vasalls fent-los pagar cent dobles per casa, destruynt tots los cultivadors, e no has volgut pagar lo sou a la gent d'armes? Mas, pagues-los de vent e deyes-los: "Robau lo que poreu, que altra cosa no us daria." Sinó que veig la gran clemència del capità crestià, qui és tanta que jamés de la sua boca no pot exir sinó gràcia e perdó. Altrament, la tua persona a foch y a flama deuria perir.

Tirant tingué compassió del rey, que hohïa tantes vilanies ab paciència, que li eren stades dites per l'albanés, e veya que lo Capdillo n'estava admirat e no li deya res. Manà-li que callàs, que no volgués donar tantes penes al rey ultra les que ell se tenia.

―Com? ―dix l'albanés―. Senyor capità, no vol la mercé vostra que diga la veritat, qui és manifesta? Car aquest rey és molt culpable de tres peccats mortals e per qualsevulla de aquells merita la vida perdre.

―Qual són aqueys peccats? ―dix Tirant.

―Senyor capità ―dix l'albanés―, yo us ho diré. Lo primer és peccat de luxúria, que s'à apropiada la reyna per força e sens voluntat sua. Lo segon és de avarícia, perquè és lo més cobejós rey que en lo món sia. Lo tercer és de enveja. E si fóssem en temps de justícia, trista de la tua persona! Mas som en ley de gràcia e açò li sosté la vida.

Tirant li féu manament que callàs e que no li donàs més passió. L'albanés dreçà les noves a Tirant e, en stil de semblants paraules, li féu principi.

―Tot lo bé e la glòria de aquest món stà en cavalleries, car per fer cavalle(lle)ries los hò   -f. I3v-   mens del món són honrats e tenguts en gran stima, són temuts e obtenen victòria de lurs enemichs, pugen en gran senyoria conquistant regnes e terres, e fan tremolar lo món, axí com féu Alexandre, qui per sa alta cavalleria conquistà la major part del món. E per ço suplich a la senyoria vostra, encara que yo no sia digne, me vullau donar l'orde de cavalleria, car yo confie de la misericòrdia de nostre senyor Déu que·m lexarà fer tals actes que seran smenats tots los meus defalts, e cridaré la honor que a mi spera, car ma virtut ja sperimentada aterrarà les forçes dels meus enemichs. E si neguna cosa a la mercé vostra passa per la fantasia, de vergonya, a mi sia atribuït e no a vós, per què us plàcia ésser favorable per la part mia. E dir-vos he lo que posà hun gran philòsof, que dix: "Lo cavaller que no ajuda e lo capellà que no dóna, e lo juheu qui no presta e lo pagés qui servitut no fa, no valen res tots aquests". Donchs, feu que vós siau hun dels benaventurats.

Tirant no·s tardà en fer principi a tal resposta.