―Donzella, a mi dóna de parer que a tu te'n pren axí com fa a la abella, qui porta la mel en la boca e lo fibló en la coha. Coses me has dades a sentir que no poch admirat me fas star de tot lo que m'has dit. E desig molt saber com és vengut a notícia tua lo fet de aquella sereníssima princessa. Digues-m'o, yo·t clam mercé, car fas-te certa que per contemplació de la magestat sua yo faré devers vosaltres tals actes que de mi contentes partireu.
Molt se alegrà Plaerdemavida en la bona resposta del capità e, delliberant descobrir-se a ell, e ab cara afable, de semblants paraules li féu resposta.
―[C]omuna openió és, segons diu lo gran philòsof Aristòtil, que més val fer lançar dolor e sanch de son enemich que vergonya ab pròpies làgremes. E més diu sent Johan Bocador: "aquell no té verdadera amor qui no la mostra als obs". E la certenitat e conexença que tenim de ésser amats és quan vehem que de nostres mals lo amich se dol. Donchs, -[f. N8r]- senyor capità, fes-nos alegres, car alegria tol e aleuja la tristor que de nostres adversitats tenim. E perquè, en breu, les forçes de amor comprengues, sies en recort quants han la mort eleta, encara dubtosos e incerts de la sdevenidora vida, sol per la amor qui ve ab gloriosa fama. E no solament la han eleta, mas sens tristor en les pròpies persones executada, qui·ls tolia la inefable tristor de la spantable mort, lo delit que·ls porta a la gran amor de lur fama.
"O senyor Tirant! Suplich humilment a la tua senyoria, per amor e reverència de aquell Déu que tu creus e adores, que hages pietat e compassió de aquest aflegit poble, recordant-te de tants cassos infortunats de diversos grechs damunt recitats. Sots la virtut e ajuda tua e del teu senyal són stats liberats, passant davant la faç de la tua claredat. A tu, Tirant senyor, rebem com a pare e protector nostre, qui stàs asseyt en cadira de misericòrdia e pietat, segons nos has promés per amor, honor e reverència de aquella excel·lentíssima princessa Carmesina, la qual tu contemples, fent-nos oferta que per la sua amor perdonaries a tots aquells qui devotament lo seu nom reclamarien. E com entre los bons tu sies lo millor, la nostra demanda no pot ésser denegada. Fes, donchs, senyor, segons qui est, car la molta virtut e clemència tua no poria fer sinó segons la senyoria tua ha acostumat. E sia closa e finida la narració de la tua pròspera virtut, qui per la tua molta humanitat has permés que yo sia pujada en tan alt grau, tenint a tu en los meus pits, tractant de la tua bondat excelsa, qui est edificat en loch del nostre sanct profeta Mafomet.
Estant en aquestes rahons entrà per la tenda lo senyor d'Agramunt tot torbat, ab la spasa nua en la mà, sabent com Tirant se era smortit en los braços de la donzella, qui era stat mal informat per lo rey Scariano. Com véu Tirant en les faldes de la donzella, ab la gran furor e ira que portava, no hagué notícia de la disposició en què Tirant stava e, ab cara fera e veu squinçada, se pres a dir forma de semblants paraules.
―Què fa ací aquesta metzinera, de diables invocadora? Com la podeu comportar? E qui són aquells qui·s nomenen amichs e servidors de Tirant? Certament, bé mostren que poch stimen la sua vida car, si u feyen, no comportarien que una mora enemiga de la sancta crestiana ley ab ses encantacions lo haja mort e no la degollen de peus. Quina sentència, per cruel que fos, poria ésser just premi de tan inreparable dan? E puix vosaltres fer no u voleu, yo faré lo que -[f. N8v]- jamés he acostumat, encara que la honor de cavalleria hi sàpia posar en dubte.
E pres-la per los cabells de part de tras e donà-li gran tirada sens d'ella haver compassió ni pietat. E posà-li la spasa prop lo coll per asajar de tolre-li la vida. Com Tirant véu la spasa tan prop de la donzella, qui en los seus pits recolzat stava, sentí lo piadós plant que ella feya, pres la spasa ab dues mans e l'altre sentí la spasa star en loch dur. Crehent fos lo coll de la donzella, tirà tan fort com pogué e fon forçat de fer gran lesió en les mans de Tirant. E passà molt gran perill, segons la relació dels metges, que no restàs afollat de les mans.
Com Tirant véu que son cosín germà li havia guardada tan poca honor e reverència, mogut de gran ira, se pres a dir forma de semblants paraules.
―O cavaller desaventurat, com est digne de ésser privat de tota honor, com per lo teu poch saber e molta ignorància has comés tan gran defalt que en lo restant de ta vida no·l veuràs smenat! Car ab la tua gran supèrbia e grossera presumpció me has greument ofés en forma tal que est merexedor de gran punició. Però, com veig que est tan cuytat de libertat atényer, suplicaré a Déu me done una poca de paciència per haver vist hun cavaller tan fora de seny, que no has tenguda vergonya del món ni menys de mi, per yo star prop de aquesta donzella y en les faldes asseyt. Nos has mostrada molt poca gentilea tenir, a ella per ésser donzella e a mi per ésser Tirant. E si no repares lo teu gran defalt, yo hauré stendre sobre tu lo manto de la mia ira, car lo major bé que en tu he conegut, segons dien los miradors, és que tens molta ignorància, car los hòmens en aquest món no poden ésser jutjats sinó segons les lurs obres, les quals sempre te condemnarien. E per no sullar-me la boca de malparlar, solament diré que maleyt fon lo dia que tu naxquist, car tu est lo més trist de tot lo nostre linatge. Però, com les coses de mala intenció partexen, sempre resten imperfetes e, si vergonya aconseguida per molts actes fos honor, tu series lo més benaventurat cavaller del món. Per lo contrari, si honor procuràs vergonya, no series de res envergonyit.
Lo rey Scariano féu partir al senyor d'Agramunt de la presència de Tirant dient-li que se n'anàs a la sua tenda. E ell fon content: ab los ulls baxos en terra de molta vergonya, féu gran reverència al rey e a Tirant e ixqué de la tenda mostrant restar molt envergonyit, la qual humilitat e vergonya donà gran loch en mitigar la ira de Tirant e·n haver-li mercé.
Lo rey Scariano, volent-ho fer tot bo, dreçà les sues paraules a Tirant e féu principi a hun tal parlar.
-f. O1r-
―La molta virtut que en tu tinch coneguda, germà senyor, me dóna atreviment de suplicar-te que no vulles haver sguart al moviment no prou savi del senyor d'Agramunt, car ab la ira gran que portava era fora de tot recort, que lo sentiment li fallí en haver notícia del gran defalt que comés ha e la strema vergonya que li'n resta li és tan gran punició que tinch crehença que de gran temps no tendrà atreviment de mirar-te en la cara. La qual culpa, per amor mia, te prech li perdones la ignocent resistència que ha feta a tu, qui tant vals. E de mi sia com a tu sia plasent, lo loch e lo temps que la mia fe merita per tal que yo, de tu entre·ls altres loant-me, aumente lo nombre dels teus súbdits. De mi més volenterosament que tot altre de açò dolre'm dech com lo teu dan e honor per mia la tinch. E la mia ànima n'està alterada vehent lo deute tan afix, que conech ésser causa necessària de perdonar.
Per complaure als prechs del rey Scariano, mitigà Tirant la sua ira mostrant la sua cara afable, donant culpa a la ignorància del senyor d'Agramunt. E fon content de perdonar-li.
Aprés, se girà Tirant devers la donzella e pregà-la ab humilitat afable li volgués dir ella si era stada cativa en Constetinoble o li plagués voler-li dir qui li havia recitades tantes coses de la senyora princessa. Plaerdemavida no tardà dar-li semblant resposta.
―Lo sinestre de fortuna me ha portada a la fi de mos darrers dies e, verament, no és en mi que en neguna manera puga resistir contra les tues forces, per què pren e elegeix de mi. Si vols la mort, dar-la'm poràs e, si·m vols per cativa, en ta libertat stà. Mas, per què·m cal despendre paraules supèrflues sinó contentar la tua senyoria?
E levà's prestament en peus e donà dels genolls en la dura terra e dix:
―E com, capità senyor! Axí haveu perduda totalment la natural conexença? E és bé veritat e no és cosa admirable que, lla hon amor no ha, no y pot haver recort. E com! No só yo la mísera desaventurada de Plaerdemavida, la qual per la senyoria vostra he sostenguts tants treballs, dolors e misèries e, a la fi, captivitat?
Tirant prestament tingué uberts los ulls de l'enteniment e no la lexà més parlar, havent en aquell cars verdadera notícia de ella ésser Plaerdemavida. E agenollà's en terra davant ella e abraçà e besà-la moltes voltes en la boca en senyal de gran amor verdadera. E com per bon spay la hagué festejada, Tirant manà -f. O1v- que a la porta de la tenda fos parat hun bell strado tot cubert de draps de brocat alt e, a les spatles e per terra, de bells draps de raç. E l'estrado era de fusta ab molts grahons. E Plaerdemavida fon asseyta en lo més alt grahó del strado, vestida de hun manto de brocat carmesí forrat d'erminis que Tirant li féu traure dels seus per ço com tota l'aljuba se havia squinçada. E la senyora de la ciutat feren seure en lo darrer scaló e les donzelles baix, sobre los draps de raç. Bé·s mostrava en aquell cars Plaerdemavida ésser reyna segons l'estat en què era posada. Tirant li havia levat l'alquinal e era restada en cabells.
Tota la gent se pensava que Tirant la volgués pendre per muller, tan grandíssima era la honor que li feya. E féu fer crida per tot lo camp que tots vinguessen a besar la mà a Plaerdemavida, sots pena de mort. Aprés, féu fer altra crida que tots los de la ciutat, axí hòmens com dones, fossen perdonats e cascú d'ells pogués viure en la ley que·s volgués. E no fos negú del camp, en la pena ja dita, de fer mal ni dan en persona ni en béns a negú qui fos de la ciutat. Aprés, féu aparellar moltes viandes e féu hun convit general a tots los que menjar hi volguessen. E tots los ministrés e trompetes del camp e de la ciutat manà que fossen aquí. E fon feta la més singular festa que jamés sia stada feta en hun camp, que durà huyt dies.
Estant en aquestes festes, lo senyor d'Agramunt sabé com aquella que ell havia volguda matar era Plaerdemavida: font molt més agreujat per lo gran defalt que comés havia. E per causa de açò ell parlà ab lo rey Scariano e ab la reyna, qui jamés se partia del costat de Plaerdemavida, e suplicà'ls que fossen bons en lo perdó que volia demanar a Tirant. E ells digueren que eren molt contents. E acompanyat lo senyor d'Agramunt del rey e de la reyna, com fon davant Tirant, ab humil gest e piadosa veu, de tals paraules li féu present.
―Si a Déu fos plasent, a mi fóra més en grat lo morir que·l més viure, pensant que la fortuna me ha portat en part hon de la pròpia virtut me cové fer prova e, aquella, ab grandíssima vergonya porte per haver ofesa la senyoria vostra. E de tal cars yo·n spere prest lo mèrit que a la mia persona cové, ço és, la mort, la qual serà a mi més cara que viure ab recort de la mia viltat. E perquè la senyoria vostra me vol axí maltractar, licència e perdó ensemps vos demane. E per quant a la mercé vostra no puch ni dech cosa alguna celar, no sens gran vergonya la us manifestaré, com, per no conéxer que aquella fos Plaerdemavida, cometé la mia mà tan strem insult, que só merexedor per la mia ignorància de gran punició. E la fi de la mia victòria és stada dolor, pena e tristícia, la qual no·m fallirà, car yo us manifeste que si la senyoria vostra me de -f. O2r- nega lo perdó, lo meu propòsit és de passar en lo ponent acompanyant-me la mort, com aquí pens que prestament finiran los meus darrers dies e aquí serà la mia trista sepultura venguda al terme de la sua desijada fi. Emperò, suplich a la senyoria vostra que la estrema amor que de present vos porte no sia delida de la memòria vostra, car, tant com més me penit e tinch dolor del meu peccat, tant mostre portar-vos major amor. E de açò n'és causa lo vincle de la sanch, qui no·s pot tornar aygua. Donchs, sia de vostra mercé voler-me perdonar o dar licència.
Com Tirant lo hoy axí parlar, no féu de si mudament negú, sinó ab cara molt afable se mostrà en aquell cars més cavaller virtuós que maliciós, car mogut de compassió li respòs ab humil gest, per ço com soptosament la amor natural lo inclinà en haver-li mercé. E ab grandíssima congoxa féu principi a semblants paraules.
―No vol la inmensa bondat de nostre senyor Déu que negú, per gran peccador que sia, que, si·s penit de les offenses que ha comeses contra ell e li demana perdó, que liberalment no li perdone. Quant més dech fer yo, qui só hun gran peccador que, si no perdone, Déu no·m perdonarà! Per què·t dich, cosín germà, tu deus viure e yo morir. E si la tua benignitat vol hoyr les mies pregàries, plàcia't que la tua bondat excel·lesca la mia ira. E si tu no fosses en necessitat de confort tant com est, yo me'n dolria axí com de home qui la nostra amistat e deute havies guastat. Emperò, no vull que tu ni negú en aquest cars puga dir que per lo teu defalt la mia molta amor que·t porte sia gens desminuïda, ans per obres manifestaré molt prest que la mia amor aumentarà en tu en tanta quantitat que serà plaer a tu e a tots los que desijen lo teu bé e honor. Per què, obre los ulls de l'intel·lecte e regonex-te, dóna loch a la rahó, desvia e refrena lo desijós apetit de anar en terra stranya e vulles despendre lo temps en tals cavalleries qui aumentaran lo teu stat, honor e fama. E a tu no és cosa convenient ni honesta que en anar-te'n te dispongues, encara que fosses cert de atényer hun gran heretatge, car tu fugir-ne deuries si guardes lo que la vera amicícia requir. E si fas lo contrari, te fas cert que serà causa de la tua gran perdició.
En açò, lo rey e la reyna pregaren molt a Tirant e al senyor d'Agramunt que la pau fos feta e entre ells hagués bona amor e concòrdia. E axí fon fet. E partint tots de allí ensemps, anaren al strado hon stava Plaerdemavida ab gran triümpho e lo senyor d'Agramunt li féu present de tals paraules.
-f. O2v-
―Si lo inmens Déu ab ulls de justícia los humans actes sguarda, mal impunit ni virtuós acte sens remuneració és impossible reste. Encara que les penes dels mals se allarguen, no per ço dexen de venir al qui merexen retraure. Emperò si la adversa fortuna mogué la mia ira que perdí lo seny, levant-me la natural conexença de vostra gentilea, en gran part lo meu defalt té causa justa de perdó per no haver-vos coneguda. E si la vostra molta virtut no·m vol perdonar, lo que no puch creure, iré per lo món vagabunt cridant tostemps merçé e, si sobres gran amor me fa report d'estrema pena o de presta mort, no m'assegura lo p[e]rill de ma vida. Mas siau certa que no·m plau per mi, a qui nunqua haveu ofés, atengau nom de homicida. E si, per lo poch que de vós fins ara merexch, mes paraules de fe no us paren dignes de perdó, me serà forçat ma presta mort ―obligant-vos a tart penediment― vos sia testimoni de veritat.
"E si a la fortuna ha plagut que de vós no haja atesa conexença, só de parer que, penedint-me, de perdó só merexedor. E no solament de vós lo merexch, perquè tant valeu, mas encara per sguart de la smena qui en l'esdevenidor vos n'espera. Desijant-vos servir, ab tot que, si la fi de mes obres teniu vistes, me estimareu de culpa delliure encara que en nom de enemich vos haja volguda ofendre. Mon voler no ha pres terme en voler-vos més enujar sinó complaure, mas seguint les cruels leys de Març he ofert la mia persona a sangonoses batalles, tenyint, en aument de la stima de ma honor, los verts camps africans de la mia sanch com a cavaller, seguint los militars costums. Ne ab cauteles no he pensat enujar a negú, axí com han fet los habitadors de aquesta ciutat, de hon les lurs sperançes eren del tot fallides.
"E si per justes escuses no us dolreu de mi, almenys mostrau-vos-en dolre, puix tant haveu treballat en liberar aquesta ciutat ab tots los habitadors de aquella, la qual, tenint-se per destroïda, de vós sola repar spera. Puix sobre mi tant poder teniu que, si m'és pres en compte, só content per la amor vostra de no més ofendre la dita ciutat ni los habitadors de aquella, car tots los qui de vostra virtut atenyeran conexença me hauran per quiti de tal infàmia. E no·m desplau, per fer majors mos mèrits, que, aquella qui ha vençut les forçes de aquell invencible capità sens armes, de la vostra molta gràcia yo sia vençut.
No tardà Plaerdemavida hun poch spay en fer principi a semblant parlar.
―No és costum de les dones de honor qui s'estimen d'ésser cruels ni desijoses de venjança e no plàcia a la divina Potència que·n sperit de dona grega tal defalt fos trobat, car, encara que vostra -f. O3r- mercé me volgués ofendre, en gran part sou stalvi de culpa per no tenir de mi conexença. Sol la ofensa és stada feta al senyor capità, sots la fe del qual ma vida reposava, e, per bé que al terme de ma fi fos atesa, no·m dolguera la mort, puix per les mans de tan valentíssim cavaller fos morta, sperant-ne en l'altre món per premi corona de martiri, atesa la fi per què yo suplicava, qui era en aument de la santa fe cathòlica, segons que per speriència clarament e manifesta se demostrarà.
"E no fretura demanar-me perdó, com no·m tinga per offesa de vostra mercé. E encara que u fos, seria molt contenta de perdonar-vos, car de vostra mercé spere yo la gràcia e lo perdó, segons que per vostra molta virtut me és stat ofert de perdonar per amor mia a la senyora d'esta ciutat e a tots sos vasalls. E si neguna cosa poden los prechs meus prevaler, vos suplich que aquesta aflicció que voleu dar aparteu de vós per aconsolar a mi e, ab bona sperança vivint, vos dispongau en pendre alegria perquè nostre senyor Déu vos faça obtenir la amor que de la cosa amada desijau. E encara yo no sé quina rahó done del que dech fer: o seguir lo meu plaer o lo vostre, fent lo que dieu que tant vos contenta. E puix que la vostra liberalitat és tanta que, vehent la mia deguda vergonya de la empresa per mi feta, que vullau consentir a les mies justes pregàries, segons per vostra mercé me és stada feta oferta.
E no dix més per ço com lo rey Scariano e Tirant venien. E de continent foren fetes moltes dances e balls morischs.
Passat lo dehén dia de les singulars festes, los de la ciutat, ab la senyora ensemps, prengueren les claus de la dita ciutat e donaren-les a Tirant e que fes de tots ells lo que a la senyoria sua fos plasent. Tirant pres les claus e donà-les a Plaerdemavida, fent-la senyora de la ciutat. E ab triümpho de molta gent qui la acompanyava ab diversos struments, la portaren a cavall dins la ciutat e la meteren dins lo palau real com a senyora. E la senyora primera tragueren de la ciutat ab tots aquells qui ab ella solien star. E Tirant donà a Plaerdemavida servidors, dones e donzelles qui la servissen, e fon huyt dies senyora de tota la ciutat e de molts castells e viles qui eren sots lo seu domini e senyoria.
Complits los huyt dies, Plaerdemavida féu venir la senyora que de la ciutat solia ésser e, ab cara molt afable e ab graciós gest, li féu la següent restitució en stil de semblants paraul[e]s.
―La molta virtut que de tu tinch coneguda, senyora mia, me dóna causa que yo·t reta lo premi de la molta amor e gentilea que en lo temps de mon cativeri en tu he coneguda, ab què·m tens obligada de fer per ta mercé tot lo que a mi possible sia, car per spe -f. O3v- riència ta senyoria ha pogut conéxer quant he treballat en liberar ta mercé e los habitadors de la tua ciutat de la cruel execució que s'esperava de fer sens deguna mercé, la qual gràcia ab lo divinal adjutori s'és obtesa, mijançant les mies porfidioses pregàries, ab gran perill de la mia vida. E no m'o tinch a vergonya deguna, ans a molta glòria de ésser stada cativa de ta senyoria per la tua molta noblea, que sé quant vals, com sia certa que est merexedora de molta honor. E no·t penses que·m sia mol[t] alegrada per ésser pujada de cativa que era en aquesta gran senyoria, com veja que són béns de fortuna que·ls ha tolts a tu e donats a mi, com aquest sia son ofici. Sols la causa perquè me n'alegre és que m'ha atorgat que per mà mia los cobres de mi ab molta amor. Donchs, ta senyoria obra les mans e dar t'é les claus de la ciutat, de viles e castells e tot lo que possehies, e vull-te restituhir tot lo teu heretatge e senyoria. E encara que sia stada cativa tua e per mos peccats la divina Potènci[a] haja permés que sia venguda en ton poder, no penses que la mia condició sia menor que la tua, mas vull veure, per tu ésser mora molt generosa e de real casa e yo crestiana, qui só stada cativa, qual usarà de més virtut: o yo de restituhir-te los teus béns que perduts tenies o tu, ab los teus, tornar-vos crestians, car sol la sperança que tinch de veure ta mercé crestiana tindré en major stima que si de tota la Barberia era feta senyora.
E posà-li les claus en la mà. La senyora, vista la molta cortesia e liberalitat de Plaerdemavida, se agenollà als seus peus e, ab los ulls destil·lant vives làgremes de sobreabundant alegria, li volgué besar los peus. E Plaerdemavida no u comportà, sinó que s'agenollà davant ella. La senyora, que véu tanta gentilea, ab humil veu se pres a dir:
―No fretura a negú provar sa condició, que les obres seues lo manifesten. E com per speriència hajes mostrat la tua molta gentilea e liberalitat, tinch conegut quant pots ne vals. Per què, la mia senyora, yo·t regracie tant com puch ni sé la tua molta amor, com yo per cosa en lo món no acceptaria les claus ni menys la senyoria, car tu com a més digna de mi ne sies merexedora. Car tanta és la obligació que·t tinch sol en liberar-me la vida que altre tant temps com me has servida te vull servir. E tindré a bona sort que en tota ma vida te puga servir. E com me dius que·m torne crestiana? Açò remet a ta libertat, que, tota hora e quant me vulles fer dar lo sant babtisme, seré presta de rebre'l ab molta amor e devoció.
No tardà Plaerdemavida en dar-li semblant resposta:
―La mia senyora, a tu és forçat pendre les claus e la senyoria com aquella qui n'est merexedora. E puix ta mercé me fa tanta gràcia de fer-te crestiana, vull d'ací avant tenir-te en stima de una germana. E prech-te que no·m faces més rahons en cobrar lo que és teu, que seria la cosa que més me pories enujar e a la fi te seria forçat de fer-ho.
E la senyora, ab molta humilitat, les rebé per contentar-la. E tornada en sa possessió, Plaerdemavida ixqué de la ciutat e tornà-se'n al camp, -f. O4r- hon fon rebuda per Tirant e per tots los altres ab molta honor. E recità Plaerdemavida a Tirant com havia restituïda la ciutat e la senyoria a sa senyora per haver coneguda en ella tanta virtut. E Tirant ne fon content puix ella n'era stada contenta.
Parlà lo senyor d'Agramunt e dix:
―No fóra stat bo que en aquestes coses yo y fos stat demanat? Com reste yo del vot que he fet?
No tardà Plaerdemavida en fer-li semblant resposta.
―O engan manifest de la fortuna! Les batalles que començà en França lo teu pare contra los crudelíssims anglesos, de què obtingué singular victòria, ha reservada a tu, fill seu, les quals te plàcia finir e determenar gloriosament ab la sola temor que les gents tenen de tu. Mas condició e natura és de les coses passades que les poden rependre e inculpar, no pas corregir ni mudar, e lo mal que volies fer en aquesta ciutat, si bé·t recorda, has ja remés e perdonat. Donchs, què demanes? Que aprés de tanta prosperitat de singular alegria sobrevengu[é]s ara tanta persecució? No·m par que sia obra de tal cavaller com les gents t'estimen, car major defalt serà aquest que no lo que primer cometist.
"Mira què diu Aristòtil: que vincle de caritat e d'amor és molt singular, retent deguda honor a la magestat de l'hom e a la bonesa de les dones, per què posa scilenci en la ira tua. E tots quants són en aquesta ciutat te són amichs e servidors. Mira què dix lo rey David: "aquell és malvat qui no ret guardó e més malvat qui l'oblida, car bon amich és axí com l'especier: encara que no us done de les spècies, vos dóna de la bona olor". Açò no munta res, puix liberalment perdonist. Honestament e clara vull viure si a ta senyoria serà plasent. No·m tolgues la honor puix virtuosament he obrat perquè puga fer quítia la mia consciència. Parle qui parlar vulla en contrari, puix la veritat parle per mi.
"E per venir al que vull dir, dius que has fet vot que tots los de la ciutat passen sots la tua spasa? Ab molta voluntat seran contents complaure't per mitigar la tua ira e contentar la tua voluntat perquè sies quiti del teu miserable vot. E fer s'à en aquesta forma: que la magestat del senyor rey prenga la spasa per lo pom e lo egregi capità per la punta e tots los de la ciutat passaran sots ella. En tal manera, serà lo vostre vot absolt a pena y a culpa. E yo daré la benedicció com cantaré missa.
En açò tots se prengueren a riure. E axí fon fet, que tots quants foren en la ciutat passaren dejús la spasa segons lo vot que ell fet havia. Com tots foren passats, Plaerdemavida pregà a la senyora de la ciutat que·s volgués batejar, segons li havia offert, e ella respòs que era contenta e que u faria de molt bona voluntat. E de continent li fon donat lo sant babtisme, lo qual rebé ab -f. O4v- molt gran devoció. E aprés d'ella foren batejades mil e trecentes persones. Aprés foren convertits tots los de aquella província, e lo frare qui allí era vengut per traure catius, Tirant li hagué del papa que fos legat en la Barberia. Lavors, los crestians qui novament se eren batejats e los moros no li deyen sinó "pare dels crestians".
Tirant, ans que partís de allí, pregà a la senyora de la ciutat que·s volgués casar ab Melchisedech. Aquesta senyora com era mora se nomenava Justa, e en lo babtisme no volgué que li mudassen lo nom. Tirant pregà a Plaerdemavida que la conduís que atorgàs aquell matrimoni, e tant la pregaren tots que ella fon contenta de fer lo matrimoni. Lavors Tirant ordenà que fossen fetes festes molt singulars, de aquelles que en semblant cars fer-se podien. Aquesta Justa, senyora de la ciutat, fon de perfectíssima vida, axí en obres com en paraules discretes, ab molta honestat e molt devota de la sacratíssima Mare de Déu. Aquesta, per sa devoció, edificà molts monestirs en la sua terra, axí de hòmens com de dones, dona molt caritativa, ajudant als desemparats e cobria los despullats.
Aprés que les bodes ab gran festa foren solemnizades, Tirant e lo rey Scariano, ab tota la gent d'armes, se partiren de aquella ciutat e portaren-se'n a Plaerdemavida. E anaren per conquistar una província que y havia, qui era del germà del rey de Tremicén. Aprés que la hagueren conquista[da], Tirant ne féu governador e capità a hun valentíssim cavaller qui·s nomenava lo Senyor de Antiocha, lo qual en la guerra havia feta grandíssima prova. E aquest era gran amich de Melchisedech, senyor de la ciutat dessús dita, e staven-se vehïns a tres legües e visitaven-se sovint per la gran amicícia que havien tenguda en la guerra, e axí l'amicícia aumentà per ésser veyns.
Tirant, per pendre plaer, parlava sovint ab Plaerdemavida. E hun dia entre los altres, parlant de la princessa e del stat de l'emperador, Plaerdemavida lo représ dient-li com no dexava la conquesta de la Barberia per socórrer a l'emperador e a sa filla. E Tirant li respòs que primer volia saber noves certes en quin punt stava l'imperi ans que ell se mogués. E pregà a Plaerdemavida que li volgués recitar tota la sua fortuna aprés que fon exida de la galera e la fi de la sua desaventura. Plaerdemavida, venint en recort dels treballs e dolors que sofertes havia, hagué compassió de si matexa e destil·laren dels seus ulls vives làgremes. E aprés hun poch spay, exugant-se les làgremes, de semblants paraul[e]s li féu present.
―A mi no basta stil de conformes paraul[e]s en recitar les dolors e dubtosos pensaments que a la mia fatigada pensa combatien com me trobí nua en la vora de la cruel e tempestuosa mar, compresa -[f. O5r]- de inestimable fret e fatigada del treball que sostengut havia de venir de la galera fins en terra, d'on restí molt torbada, emperò no oblidant-me de contínuament reclamar aquella sacratíssima e misericorde Mare de Déu, qui jamés fall a negú qui devotament la reclame. Car en aquell cars la mia ànima stava tan adolorida com pensava que la mia trista sepultura seria que voltors e corps e altres ausells de rapina la mia trista carn axí haguessen a menjar. E sinó que la nit scura ―és cobrellit de dones e de donzelles― me socorregué, doble pena fóra stada la mia.
"E trobant-me tan aflegida e vehent-me sens degun consell, mirava a totes parts si veuria algun loch hon per ma honestat retraure'm pogués. E per sort, encara que la nit fos molt escura, viu una barca qui·m paregué que de pexcar degués ésser e, entrant dins la barca per amagar-me, trobí dues pells de moltó, les quals ab una corda liguí la una ab l'altra e fiu-me'n una sobrevesta que m'aleujà gran part del mortal fret que tenia. E axí passí gran part de la nit, sens dormir, lamentant la mia gran desaventura.
"Suplich-vos, senyor Tirant, no·m façau més parlar de passions, car, com tinch recort del que he passat per causa de vostra senyoria, stimaria més cent voltes la mort que no més viure. E sapiau que la ira tira totes coses a crueldat, e amor inclina a pietat, e paciència tempra la ira. E més val que calle, que mal recordar-se fa dels passats mals, que no és dubte que l'ànima e lo cors no·n resten agreujats.
Com Tirant la hohí tan adoloridament parlar, pres-li gran dolor e no li consentí de més dir, sinó que ab amor afable la posà en altres rahons d'alegria, per ço com tenia d'ella molta compassió e los mals e treballs que havia passats li eren venguts per causa sua. E com la hagué hun poch aconsolada, de semblants paraules li féu principi.
―Si la fortuna ingrata ab impietat dóna treballs a la tua pensa, aquella sotsmetent a doloroses angústies, e los trists e incogitats infortunis exercexen les forces impetuoses en les humanes condicions e reposats estaments, los quals dura impulció poria fàcilment repel·lir si humana saviesa ab caliditat aquells pogués preveure, virtut de ànimo viril prudentment dicerneix deure cessar la amargosa anxietat, si spera aquells reparables per contraris efectes de egualtat o millor comutació. Mas la vana sperança, aprés que serà coneguda, dobla incessantment la tristor e misèria, portant intrínseca desesperació e comovent actes impiadosos, los quals deduïts en efecte és procurada perpètua e orrible damnació. Guarda, donchs, la tua ànima no sia ofuscada per ira, engendrant oy ab in -[f. O5v]- saciable apetit de venjança, mas refrena les crueldats de les desenfrenades cogitacions, car no solament fatiguen la tua ànima, mas encara porten falles enceses de foch cremant les potències de natura e les libertats del superior e noble intel·lecte e lo ver juhí de aquell.
"La causa de hon promou aquesta vana e folla ira és cobdícia e desordenat apetit de les coses que són en senyoria e arbitre de fortuna e del tot separades de la nostra facultat. D'on se segueix la possessió de aquelles ésser molt perillosa e temerosa com no puxa viure sens temor aquell qui ab dubte posseheix les sues coses. Los posseïdors de aquelles han perduda la libertat de lurs penses e cogitacions e han constituït e sotsmés aquella a captivitat e servitut de temor. Los antichs philòsofs recusaren possehir béns de fortuna, perquè lurs pensaments fossen en plena e perfeta libertat, e digueren que incomparable vanitat era voler contendre ab fortuna de les coses que no poden ésser separades del domini de aquella. Dix hun philòsof que gran follia era pendre armes contra l'enemich del qual no és sperada victòria.
"Mostra la fortuna a molts la cara rient ab afalachs enganosos, preparant aguayts amagats en la tempestuosa mar de adversitats, apartada tota sperança de seguretat. No·s lig que fortuna jamés haja donat ne atorgat privilegi de fermetat e possessió quieta. Vehem que natura ha ordenat los hòmens exir nuus dels ventres de lurs mares e los altres animals ixen ab naturals vestits, e de les vestidures de aquells cobrim les nostres carns nues e miserables. Dóna a nosaltres natura béns interiors de l'ànima, los béns exteriors són donats e atorgats per fortuna. Aquells regeix fortuna líberament ab prosperosa inconstància, sens empediment algú. E aquell savi Sèneca diu, en les sues epístoles, que totes aquelles coses són a nosaltres stranyes que desijant són adquerides, de què·s mostra clarament aquelles no ésser de nostra natura, ne de longa duració e fermetat, com no sien atorgades per natura. Lo port de seguretat és stat atrobat en les virtuts theologals, morals e polítiques, quant aquelles per exercici se són abituades en la nostra ànima. E per aquestes atenyem la vera felicitat, la qual és la fruyció divina, aprés que som fora de les misèries e dolors de la nostra vida.
"Boeci diu en lo libre que féu De Consolació que felicitat no podia ésser atrobada en les coses a nosaltres aparents ésser de benaventurança, com felicitat solament sia en la divinal fruÿció, la qual speram atényer per virtuts meritòries axí com han obtés per lurs mèrits los hòmens justs sens temor de perdre aquella. Totes les coses atorgades per fortuna són vanes com no hajen constància ne fermetat alguna, segons diu lo savi en lo libre apellat Ecclesiastés. Prech-te, donchs, cara germana mia, que vulles donar loch a ira e furor de impaciència, com les coses que dius haver perdudes, si has bé entés ço que t'é dit, conexeràs que fortuna no ha fet injúria alguna exercint son offici, cobrant de tu les coses que eren -[f. O6r]- sues e acomanant aquelles a altres que les tinguen, axí com tu les has tengudes. E no cregues que done major seguretat a aquells de aquella que ha donat a tu, com no sia algú, savi o foll, scient o ignorant, puixa possehir béns de fortuna sens beneplàcit de aquella.
"E si la tua ira és en tal extrem que no puxes bonament mitigar aquella, hajes de mi aquest consell de salut, ço és, que oblivió sia la medecina. E axí donaràs gran remey a la turbació de l'enteniment e a la tristor que ha comprés lo teu ànimo e té aquell empedit, que no pot decernir la veritat, segons diu aquell savi Cató en les sues doctrines. Dóna fi als plors e gemechs. Sia la vera rahó constant a cobrar ço que has perdut, ço és, tu matexa. Venç la malícia ab paciència e la ira ab benignitat. Guarda de venir en desesperació perquè no perdes la tua ànima, la qual no pories cobrar ab infinit tresor. Hages sperança de bé ab temor de Déu e seràs vencedora de tota ira e desesperació, e conforma la tua voluntat ab amor de caritat e bona paciència, car diu l'abat Simeon que cascú se deu studiar en haver paciència e estar aparellat a la fortuna per ço que, si ve algun mal cars, tristor no·l puxa vexar tant que·l porte a desesperació. Diu sent Gregori que aquell no és bo qui no sab soferir ni comportar los mals, ans ensenya que no ha bondat alguna, puix és sobrat per impaciència. Mira què diu David: "que, segons la granea de les dolors que Déu dóna a l'home en temps de fortuna, li dóna aprés grans consolacions e plaers si les porta ab paciència". Pensa que no ha persona al món que sovint no sofira grans mals e tribulacions, axí reys com papes e grans hòmens e dones. Sies, donchs, constant e ab virtuosa paciència, car jatsia la mísera humana condició porta ab impaciència les dures e congoxoses adversitats de fortuna, emperò, lo ànimo virtuós basta aterrar la fragilitat e inconstància de temor.
"E si dius que natura ha constituhit la tua noble persona en stat femení, pusil·lànim e temerós, sia lo teu ànimo constant e viril, imitant la noblea d'aquells dels quals has presa la tua naxença e nodriment. La tribulació de fortuna demostra la valor de l'hom e, qui no n'ha sentit, no és provat ni val res, segons diu lo savi. Car, segons diu hun poeta, és molt favorable als constants e animosos e odiosa e desfavorable als pusil·lànims e temerosos. La nostra vida és una milícia, ço és, contínua batalla, segons dix aquell sanct Job. No és home nat qui puxa scapar dels perills de fortuna. Dix lo gloriós sent Pau, apòstol: "veig los perills de la vida present: perill en mar, perill en terra e perill en los falsos frares". Si la tempestuosa mar ha posat en tants treballs e mals la tua persona, no só yo stat scusat de aquells, qui só stat pres e ferrat e, aprés, ab innumerables perills, molt propinch a la mort. Mira, yo·t prech, quants colps e nafres mortals ha portat la mia persona. No seria possible recitar pogués complidament les mies tristes desaventures. E tots aquests mals són a mi més tol·lerables que la absència de aquella excel·len -[f. O6v]- tíssima senyora per mi amada més que totes les coses de aquest món. Aquest és lo meu dolorós entrenyor, aquesta és la mia intol·lerable pena! E si yo podia veure e contemplar la sua magestat e inestimable bellea, tots aquests mals tornarien a no res.
"No menys pena porta la mia pensa com per causa mia est venguda en les amargoses anxietats de la tua ànima, mas prudència, la qual no és sotsmesa a la cega fortuna, sab reparar los dans passats e provehir a aquells qui·s porien seguir. Per què a fe de cavaller promet e jur per lo Déu eternal e gloriós Jesucrist, e per la creu a mi donada quant fuy creat novell cavaller, de satisfer-te en doble e més que no has perdut. E ab suma diligència e cura hi entendré, com me tinga per molt obligat, e cometria gran ingratitut si feya lo contrari, la qual en mi no serà jamés trobada. E aquella cordial amor, la qual has en mi obtesa, donant promptitut a la promissió, portant aquella a la desijada fi. E amor ab treball venç les iniquitats e impietats de fortuna e saviesa senyoreja los enganosos aguayts de aquella e, ab confiança segura, aparta de l'enteniment tota ira e tristes cogitacions e folles e inútils fantasies e dóna repòs a aquell.
Plaerdemavida, ab los hulls encara humits del plorar que fet havia, ab baixa veu se pres a dir forma de semblants paraules.
―O incomparable desaventura, que los meus trists e miserables fats han subjugat la mia persona ab plors, gemechs e dolorosos pensaments! E ja aquell cruel e impiadós Plutó, déu de les perpetuals e orribles tenebres, e Megera e Proserpina ab les altres fúries infernals, no hagueren suposat la mia ànima a tan cruels e incomportables penes e turments com fa a mi la desconexent fortuna. Ja no sé davant qui puixa posar la mia justa clamor, servint yo a aquella ab tanta constància e fidelitat, ab tan gran honor e reverència, sperant de aquella lo just premi de mos treballs e dels meus bons serveys condigna remuneració. No solament és feta a mi ingrata, mas molt dura e capital enemiga. No fóra a mi la mort tan odiosa com trobar-me destruhida de tota honor e senyoria. Aquesta és la major e pus intol·lerable desolació que als mortals dóna la irada fortuna, aquesta és portada ab irremeyable impaciència. Veig-me en exili entre gents bàrberes e de la mia pròpia pàtria e dels conjuncts a mi en afinitat e amicícia separada. Les mies viles e castells e tot lo meu patrimoni són stats occupats per infels crudelíssims ab insaciable ferocitat. O mort, jatsia la memòria tua aterra les penses humanes, prech-te no·m sies ara piadosa! Tu qui est fi de tots los mals de la trista e miserable vida, -[f. O7r]- dóna terme a la mia incomportable dolor e intol·lerable agonia! Qui és aquell tan inhumà e ab tanta impietat que no·s dolga de la mia trista joventut?
E dient aquestes paraules los seus ulls destil·laren vives làgremes mesclades ab gemechs e sospirs, mostrant que lo cor li fallia. E com Tirant véu aquella en tan perillós strem de la sua vida, cuytadament abraçà aquella, e lançaren-li aygua en la cara e fregaren-li los braços fins que fon retornada. E ella inclinà lo cap sobre los pits de Tirant ab gest molt trist e ab la cara tota demudada e descolorida. E Tirant no·s pogué tenir que los seus ulls no destil·lassen doloroses làgremes. E ab veu piadosa a semblants paraules féu principi.
―Les paraules doloroses dels miserables inclinen lo cor dels hoynts a tota pietat com sia cosa condecent a natura humana plorar ab aquells qui ploren e haver compassió de aquells qui·s dolen. Quant la intrínseca dolor és manifesta mitiga les congoxes e fantasies del sperit, la nostra fragilitat debilita la elecció e no obra tant lo arbitre de la nostra voluntat, que los primitius moviments sien en potestat de aquella, d'on se promouen il·lusions perturbants lo juhí recte, com sien causades en la inferior part de la humana composició. E fan malalta la pensa e dissipen les nostres cogitacions, ab fantasies turmenten lo nostre cor. E no sabem elegir coses honestes e útils e cahem en errors de les quals no·ns podem defendre sens divinal adjutori, per què la necessitat requer que la superior part intel·lectiva predomine ab sapiència les vanes e folles cogitacions de aquella, sotsmeses per natural orde, e ab prudència refrene aquelles perquè no facen impressió de àbit en la nostra ànima, e lo regne inferior de l'home sia reglat per lo superior regne e les potències inferiors sien sotsmeses a les superiors.
"Gran desorde és quant la serventa mana e la senyora serveix! Si les potències de la nostra ànima rectament eren ordenades, conexerien que la fortuna no ha en la humana condició potestat alguna. E si negunes coses desplasents seguexen en nosaltres per culpa o negligència nostra, no regint ne administrant les nostres coses prudentment, no deu ésser donat càrrech algú a la fortuna cega, segons diu aquell savi Cató en les sues doctrines. E si ordena aquelles la divina sapiència, justa cosa és e de gran salut que la nostra voluntat sia conforme ab la ordinació e voluntat divina e no ofusca lo nostre enteniment les potències de fortuna los inconvenients al nostre juhí e voluntat contraris, per punició de peccats o per exercici de bé. No és, donchs, mala la operació de fortuna, puix obra -[f. O7v]- per divina disposició, encara que sia desplasent, com la divina Providència justament dispon totes coses. O gran follia e vanitat! O gran defalliment de prudència pendre los infortunis ab ira odiosa e impaciència desenfrenada! Si consideram les nostres fortunes, no són altra cosa sinó operacions fetes per nosaltres per costil·lacions de planetes e cossos celestials, influhints en diverses maneres e temps, segons los moviments circulars, la hu natural e l'altre contrari. Lo moviment del primer moble se fan diverses conjunccions e operacions: axí senyoregen los nostres staments. E les mutacions dels temps, ab les superiors influències, muden les nostres fortunes.
"Mas lo franch arbitre, regit e reglat ab saviesa per les potències intel·lectuals, com no sia sotsmés a les costil·lacions dels cossos celestials, refrena les vanes e folles cogitacions e fantasies de les nostres penses e, ab prudència, senyoreja les adversitats de la trista fortuna. E si aquella és stada a tu desconexent e adversa, no sies tu ingrata a aquella: pren tot ço que·t vulla donar. Dix aquell gran emperador Alexandre que jamés no fon ingrat a fortuna: tot ço que aquella li havia volgut donar, havia pres ab bona voluntat. E axí conquistà tota la part de Àsia e molts altres regnes e províncies. Lo ànimo prudent ab sforç basta adquerir bona fortuna e lo jugador aperduat diverses vegades se muda la sort e recobra molt més que no ha perdut.
"Lo teu exili congoxós ha permés lo inmutable Déu, perquè los fats han ordenat de tu que sies reyna de dos regnes, sens perdre la sperança de cobrar les tues viles e castells, e tot lo teu heretatge pres e ocupat per infels, car seràs col·locada en matrimoni ab rey virtuós e valentíssim cavaller e a mi molt afix en afinitat e grau de parentela, del linatge de Roca Salada e de la casa de Bretanya. Aquest és axí animós que aterra les forces e ferocitats dels enemichs infels e cobrarà les tues viles, castells e tot lo restant del teu patrimoni. E yo·t promet de valer a aquell, axí en béns com en persona, e ab totes mes gents, tant e tan longament fins haja cobrat aquelles, e seràs feta parenta mia. Yo ame aquell e a tu com germana. Lexa, donchs, los plors e sospirs, dóna repòs a la tua fatigada pensa e aparta del teu cor tota ira, car aprés dels temerosos perills de la iníqua fortuna és feta gran tranquil·litat e segur viatge."
Hoydes per Plaerdemavida aquestes paraules, no tardà en fer-li semblant rèplica.
―Los desigs del cor ocupen la pensa e donen gran empediment al repòs de aquella. Los insaciables apetits causen desorde en lo nostre enteniment e, quant la elecció és lesa per passió o ira, engendra error en les potències de l'ànima, e desija lo cor coses nocives e avorreix coses útils, decebut per desordenats ape -[f. O8r]- tits als quals som inclinats del principi de la nostra adolescència, e no decerneix lo ver del fals e és fet servent de peccat e conceb tristícia e dolor. Per ço com no fa juhí, no li plaen les coses no objectades als corporals senys. Defalliment de saviesa és la causa de aquests mals e, si aquestes errors e altres innumerables recahen en los hòmens, los quals són pus forts e constants que les fembres, pus fàcilment han recaygut en mi, com lo linatge femení sia dèbil e de poca constància. Mas la intrínseca dolor no pot ésser retenguda que per alguns actes exteriors no sia manifestada, e los dolorosos suspirs e plors manifesten la amargor de l'ànima. E si yo done fi als meus plants e sospirs seré vencedora de la inconstància femenil, no per virtut, mas per la confiança de la liberal promissió dels dons graciosos de vostra senyoria. Aquell donatiu és de gran liberalitat e de noble e virtuós ànimo, lo qual no és stat demanat. E yo, apartant de mi tota ingratitut, accepte aquells e retribuexch a la mercé vostra tantes gràcies com per mi se poden referir. Gran injúria és feta al donador quant lo do és recusat.
E dites aquestes paraules, Plaerdemavida se agenollà als peus de Tirant e volgué-li besar la mà. E Tirant no u consentí, mas alçà-la de terra e besà-la en la boca. E aprés féu-la seure al seu costat, replicant-li semblants paraules.
―Amor pot les coses difícils reduyr a tota facilitat. Virtut no pot ésser adquerida ne l'ome pot ésser virtuós sens amor. Aquesta és filla de l'enteniment, aprés que lo juhí de aquell ha engendrat aquella e és concebuda en lo nostre cor. E per ço les coses no conegudes no poden ésser amades. Aquella és vera amor que és fundada en caritat, per la qual Déu és amat sobre totes les coses e lo proïsme per amor de Déu. Amicícia bona és causa de amor. Qui troba ver amich, troba tresor. Res no deu ésser denegat a l'amich. Hun mateix voler de amichs és vera amicícia. Lo do graciós declara amistat e la promptitut del do manifesta la voluntat del donador. Aquell és amat per nostre senyor Déu qui dóna liberalment e ab plaer. La experiència mostra la intrínsequa amor o inimicícia. Diu sent Pau Ad Romanos que amor és més fort que la mort, car fa sostenir benignament totes coses, per forts que sien, sens tot treball. Tota virtut és sotsmesa a amor e, sens aquella, algú no pot obrar virtuosament. La intrínsequa volentat e cordial amor és declarada per efectes exteriors.
"O virtuosa donzella! Molt és difícil a mi la remuneració de tants mals e treballs, angústies e dolors, que per causa mia a tu ha convengut sostenir, car molt més merites que a mi no és possible do -[f. O8v]- nar. Prech-te que vulles acceptar graciosament los dons que de present te ofir, ço és, lo regne de Feç e de Bogia. Mas no poràs posseyr aquells pacíficament e quieta com sien stats novament conquistats. E seria dèbil la tua defensió si aquells qui pretenen haver dret en los dits regnes los volien ab violència recobrar. És, donchs, expedient e necessari que sies col·locada en matrimoni, segons he dit, ab cavaller valentíssim e virtuós, perquè puxes aquells tutament retenir. Mira la roda de fortuna: no podia devallar la tua noble persona en pus inferior loch que sotsmetre aquella a captivitat e servitut, en la qual est stada per tres anys. E ara ha rodat lo teu stat en loch molt alt e de gran excel·lència e dignitat. Ja t'é dit que no li sies ingrata. Pren alegrament los dons de aquella perquè no conceba ira contra tu. Diu lo savi que cascuna cosa ha son temps. E si ara los fats te volen exalçar, no recuses los dons de fortuna, car aprés no·ls pories cobrar.
E donà fi en son parlar.
Acabant Tirant les sues gracioses paraules, quant Plaerdemavida se lançà davant los seus peus per voler-los-hi besar. E Tirant no u comportà e pres aquella en los braços, levant-la de terra, e dix-li moltes paraules de consolació. E molt més li dolia lo poch donatiu que li feya atés lo seu molt meréxer, per ço com de present no li podia més donar, proferint a aquella fer-li molt majors gràcies e donatius e no fallir-li jamés en tots los dies de la sua vida per la gran e singular amor que li portava.
No tardà Plaerdemavida fer rèplica en stil de semblants paraules.
―Lo cor magnànim aterra les forces de la poderosa fortuna e los accessius dons excel·lexen la magnificència del cor valerós. Magnanimitat és la més noble virtut que pot ésser atrobada en los prínceps. Aquesta predomina sobre los cruels infortunis e és vencedora de tota pusil·lanimitat e temor, com lo cor virtuós no puixa ésser sobrat per fortuna. Senyor Tirant, la mia lengua indocte no poria jamés splicar ne dir les magnificències del vostre ànimo virtuós. No menys és la saviesa per special gràcia divina en vós infusa. Aquesta ha dissipat les mies vanes e inútils cogitacions e ha posat fre als meus inefrenats pensaments. Scrit és en lo sagrat Evangeli que "l'arbre bo produeix bons fruyts": no pot lo mal arbre donar bon fruyt e l'arbre bo mal fruyt. Les bones operacions declaren la bondat intrínseca de l'ànima, les paraules de doctrina dels hòmens savis il·luminen les tenebroses ignoràncies de les penses dels hoints. Acte de saviesa és discutir les coses dubtoses e provehir en aquelles que per temps no puxen noure. L'ome savi no fa coses de les quals la penitència és certa. Clam -f. P1r- -vos mercé, senyor, vostra egrègia persona no prenga en greuge si les mies paraules han enujada la senyoria vostra, car altre desig no tinch en aquest món sinó que us puga obeyr e servir.
No tardà Tirant en donar-li tal resposta.
―Les penes de l'infern no bastarien egualar-se ab aquelles de amor quant la intrínsequa fortuna hi dispensa, mas sobrepugen sol per la eternitat com aquelles sien sens fi e aquestes finides e, ab sperança de mudar-se en desijada glòria se mostren. Qui·s deu desesperar en les adversitats ni creure los remeys ésser impossibles? Tu, Plaerdemavida, pensaves no·t restava major benaventurança que morir y creyes que la vida per pus no t'acompanyava, sinó que en major grau sentisses lo multiplicar dels mals que recites, dels quals encara no·t deus recordar fins que, arribada als sdevenidors desigs, per fer majors los teus delits, te'n recordes. Viu és Tirant perquè Déu no permet los mèrits resten sens guardó ni los treballs sens repòs, ni les penes sens delits. E axí permetrà lo meu prosperar perquè la nostra tristícia en sobreabundant goig mudar puga. Aprés la nit ve lo dia e, aprés lo núvol, lo bell sol. E axí, aprés de tres anys de ton cativeri, és venguda la stimada libertat. No·t dolga la pèrdua de béns, com ja pogueres ésser senyora de la ciutat de Montàgata, la qual ciutat, per molta liberalitat, has tornat a aquella de qui fuÿst cativa, essent tu digna de major senyoria. E axí, per aumentar la cathòlica religió, aumentes ensemps lo renom de la tua virtuosa fama. Parents has perdut, los quals, aquella matexa fortuna qui·ls dóna, los te ha levats. Aquells viuen morint en vives armes per defensió de nostra viva fe, lo famós nom dels quals, en algun temps, de oblit no serà damnificat. Alegra't, donchs, sforçada donzella, e no dubtes algun altre sdevenidor perill, car yo·t promet, per qui tals desaventures te són seguides, te seré retribució, en obligació infinida de amor, en béns y en senyories y en parentesch. Faré afixa la tua sanch a la de Roca Salada y seràs comptada ab les dones de Bretanya, entre les quals no·t pot fallir títol de reyna. E aprés, sies certa, acompanyant-me, la vida, los béns, la força, l'ànima, la honor e quant tinch te acompanyaran com aquella qui m'has acompanyat en lo major strem de les mies tribulacions.
No acabava Tirant la fi de aquestes paraules, [Plaerdemavida], per regraciar tanta gentilea, féu continent voler-li besar la mà, inclinant los genolls e lo cap envers aquell. Primeres foren les làgrimes als ulls que la veu de semblants paraul[e]s en la boca.