-f. l4v-
―Amichs meus hi en voluntat com a germans. No ha molts dies passats que tots vosaltres éreu detenguts en poder de infels e ab forts cadenes apresonats. Ara, per gràcia de la divina Majestat e ab treball meu, sou venguts en terra de promissió franchs e liberts de tota captivitat e submissió perquè de present yo us done franca libertat a tots de anar o de restar. E tots aquells qui en ma companyia volran venir, yo·n seré molt content. Los qui volran restar en aquesta ciutat ho poran bé fer e, los qui en altres parts volran anar, diguen-m'o e yo dar-los-he diners per a la despesa.
Com los catius hoïren dir semblants paraules al virtuós Tirant foren molt aconsolats e posats en inextimable alegria, e lançaren-se tots als seus peus per besar-los-hi e aprés les mans. E Tirant no u volgué jamés consentir. E donà'ls tant de sos béns a cascú que tots se tingueren per més de contents.
Com les galeres foren en punt de partir, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del reverent mestre e de tota la religió, e les galeres ben provehides del que havien mester. E al comiat lo mestre tornà a sol·licitar al virtuós Tirant si volia ésser paguat de la nau e del forment. E Tirant ab molta gentilea s'escusà, que no·n volia pendre res.
Com foren dins les galeres donaren vela, e agueren lo temps tan pròsper e favorable que en breus dies arribaren al cap de la ylla de Cicília. La alegria que los ciçilians feren fon molt gran per la venguda de son natural senyor, e los de la terra trameteren un correu a la reyna de la venguda del rey. Lo rey demanà del stat de la reyna e de la diposició de sa filla e de sos fills, e del duch son germà. Fon-li respost de la prosperitat en què staven e com lo rey de França havia tramés XL cavallers per embaixadors seus, qui venien molt bé abillats, e molt bella companyia de gentilshòmens. Molt fon plasent a Tirant la venguda dels embaixadors ―més que no fon al rey, pensant e havent recort de les paraules del mestre de Rodes. Ells reposaren allí per alguns dies perquè venien molt enujats de la mar. Aprés que·s foren reposats, lo rey ab tota la companyia partí e feren la via de Palerm, hon la reyna stava.
E lo dia que devia entrar, ixqué primer lo duch, son germà, ab molta bona gent acompanyat. Aprés ixqueren tots los menestrals molt ben vestits e abillats, aprés ixqué lo arquebisbe ab tot lo clero, aprés ixqué la reyna acompanyada de totes les dones de honor de la ciutat, aprés, per un poch spay, ixqué la infanta Ricomana ab totes les donzelles sues e de la ciutat molt ben abillades, que era cosa de molt gran delit de veure-les. Aprés ixqueren los XL embaixadors del rey de França vestits ab robes de vellut carmesí, largues fins als peus, ab grosses cadenes de or que portaven, tots devisats en una manera.
Com lo rey se fon vist ab la reyna e sa filla li agué feta reverència, Phelip e Tirant feren re -[f. l5r]- verència a la reyna. E Phelip pres per lo braç a la infanta e axí anaren fins al palau. E ans que apleguassen, los XL embaixadors vengueren a fer reverència a Phelip ans que no al rey, e Tirant dix a Phelip:
―Senyor, manau als embaixadors que vajen primer a fer reverència al rey ans que parlen ab vós.
E Phelip hi tramés. E los embaixadors li trameteren a dir que ells tenien manament de llur senyor lo rey de França, pare seu, que, aprés que aguessen feta reverència a ell, que anassen al rey e li donassen les letres que portaven. E Phelip los tramés altra veguada a dir que en tot cas del món ell los preguava e manava que anassen al rey ans que parlassen ab ell.
―Puix a Phelip plau ―digueren los embaixadors―, nosaltres farem lo que ell nos mana. E per aquesta causa nos érem posats los més darers de tots, perquè poguésem dar primer la honor e obediència a Phelip que al rey.
Com lo rey fon apleguat al palau ab tota la gent, los embaixadors del rey de França li anaren a fer reverència e donaren-li la letra de crehença. E lo rey los rebé ab cara affable e féu-los molta honor. Aprés anaren a Phelip e feren-li molt gran honor axí com hi eren obligats per ésser fill de llur natural senyor. Phelip los féu inextimable festa e fon gran alegria entre ells.
Aprés que les festes foren passades per la venguda del rey, los embaixadors explicaren llur embaixada, la qual en effecte contenia tres coses. La primera era que lo rey de França era molt content que Phelip, son fill, fes lo matrimoni ab la infanta Ricomana, filla sua, segons que per lo virtuós Tirant era stat concordat. La segona era, si lo rey de Ciçília tenia fill, ell li daria una filla sua per muller ab cent mília scuts. La terça contenia com ell agués amprat al papa e a l'emperador, e a tots los prínceps de la crestiandat li volguessen valer per mar, com ell tingués deliberat de anar contra infels. E com tots los qui han amprats li han offerta valença. E que de part del rey de França, ells lo ampraven. E si sa senyoria deliberava trametre-li armada, que·n fes capità a Phelip e que lo y trametés.
La resposta del rey fon que del matrimoni ell era molt content, mas que de les altres coses ell se aturava acort. Com los missatgers veren que lo rey havia atorguat lo matrimoni, donaren a Phelip per manament de son pare L mília scuts perquè·s posàs en orde de totes les coses que havia mester per dar compliment al matrimoni. E tramés lo rey de França per a la nora quatre peçes de brocat molt belles e tres mília marts gebelins, e un collar de or obrat en París molt bell e de gran stima perquè y havia en ell engastades moltes pedres fines qui eren de gran vàlua. La reyna, mare de Phelip, li tramés moltes peçes de drap de seda e de brocat e molts cortinatges de seda e de raç molt specials, e moltes altres coses.
Com la infanta sabé que lo rey son pare havia atorgat lo matrimoni de Phe -[f. l5v]- lip, dix entre si mateixa:
―Si yo puch trobar en Phelip tal defalt que sia grosser o avar, jamés serà mon marit. E de açí avant en altra cosa no vull pensar sinó en saber-ne la veritat.
Estant la infanta en aquest penós pensament, entrà per la sua cambra una donzella en qui ela tenia gran fiança e dix-li:
―Digau-me, senyora, en què pensa vostra altesa, que la vostra cara stà molt alterada. Respòs la infanta:
―Yo t'o diré. Lo senyor rey mon pare ha atorguat lo matrimoni als embaixadors de França e yo stich ab tan gran dupte de la grosseria de Phelip que no·s pot dir, hi encara de ésser avar. Car si res de tot açò té, no poria star una hora ab ell gitada en un lit, ans deliberaria de fer-me monja e star closa en un monestir. Car yo he fet tot mon poder en conéixer-lo e veig que la sort no m'i acompanya, ab aquest traydor de Tirant. Sí prech a Déu lo veja rostit e bollit e en ira de sa enamorada! Que aquell dia de les lesques del pa yo l'aguera ben conegut sinó per causa sua. Mas, ans que yo atorgue lo matrimoni, yo·l provaré altra veguada e faré venir de Calàbria un gran philòzoph, qui és home de grandíssima sciència, qui·m dirà certament lo que yo desije.
Com Phelip agué rebuts los diners que son pare li havia tramés, ell se abillà molt bé de robes de brocat roçegant e de chaperia, e ell tenia ja molts fermaills e cadenes de or e moltes altres joyes de stima.
E lo dia de la Nostra Senyora de Agost lo rey convidà a Phelip e a tots los embaixadors, e del regne tots aquells qui tenien títol. Lo rey aquell dia los féu seure en la sua taula. E Phelip aquell dia vestia una roba de brocat carmesí roçegant per terra, forrada de erminis, e Tirant se vestí altra de aquell drap e de aquella color. E com se fon vestit, pensà en si e dix:
―La festa se fa per Phelip e per los embaixadors, que representen la persona del rey de França. E yo, que m'abille en tal jornada tan riquament com Phelip, no·m serà bé pres.
E prestament se despullà aquella roba e vestí-se'n una altra brodada de argenteria, e les calçes totes brodades de grosses perles.
Estant lo rey sobre la taula, vengué molt gran pluja. E la infanta hi pres molt gran plaer e dix:
―Ara poria haver loch la mia demanda.
Com les taules foren levades vengueren los ministrés e, davant lo rey e la reyna, dançaren per bon spay. Aprés vengué la col·lació. Lo rey se n'entrà en la cambra per reposar e la infanta no·s volgué deixar de dançar per dupte que Phelip no se n'anàs.
Com fon quasi hora de vespres, lo cel fon clar e lo sol ixqué. Dix la infanta:
―No seria bo que féssem una volta per la ciutat, puix fa bell dia?
Respòs prestament Phelip:
―E com, senyora! En temps indispost voleu anar per la ciutat? E si torna a ploure? Tota us banyareu.
E Tirant, coneixent la malícia de la infanta, tirà per la falda a Phelip, que callàs. La infanta véu quasi lo senyal que Tirant li féu. Pres molt gran enuig e manà que li portassen les aquanees. E tots trameteren per les bèsties. Com foren vengudes, Phelip pres del braç a la infanta e portà-la fins -[f. l6r]- al cavalcador. E com la infanta fon a cavall quasi voltà un poch la squena devers Phelip, mas no restà que ab la coha de l'hull lo perdés de vista. E Phelip dix a Tirant:
―Si·m féreu portar una altra roba perquè no guastàs aquesta!
―O ―dix Tirant―, e mal profit faça la roba! E no cureu d'ella: com aqueixa serà guastada bé n'haureu una altra.
―Almenys ―dix Phelip―, vejau si hi hauria dos patges que·m portassen les faldes perquè no toquen en terra.
―Bé podeu ésser fill de rey ―dix Tirant―, que tan avar e tan mesquí siau! Cuytau prest, que la infanta vos stà sperant.
Lavors Phelip, ab gran dolor de cor, se n'anà. E la infanta stava contínuament atenta al que dehien, mas no podia compendre la sentència de les paraules. Axí passejaren per la ciutat prenent molt plaer la infanta com veia banyar la roba de aquell miserable de Phelip, hi ell molt sovint se mirava la roba. La infanta, per pendre més plaer, dix que portassen los sparvers he exirien un poch defora e pendrien alguna guatla.
―No veu, senyora ―dix Phelip―, que no fa temps de anar a caça? Tot lo món és fanchs e aygua!
―Hay, mesquina! ―dix la infanta―. ¡E de aquest grosser que encara no·m sap contentar un poch la voluntat!
Però ella no curà de res, sinó que ixqué fora de la ciutat e trobà un laurador. E apartà'l un poch e demanà-li si prop de allí havia algun riu o alguna çéquia de aygua. E lo laurador respòs:
―Senyora, prop de açí, caminant dret trobareu una gran çéquia de aygua que dóna a una mula fins a les singles.
―Aqueixa és la aygua que yo vaig çercant.
La infanta se posà primera e tots la seguiren. Com foren a la aygua atesos, la infanta passà e Phelip restà detràs, e dix a Tirant si hi havia alguns moços que li prenguessen les faldes de la roba.
―Cansat stich de tal rahó ―dix Tirant― e de vostra pràtica tan desonesta! La roba ja no·s pot més guastar del que és. No tingau més pensament, que yo us daré la mia. La infanta ha passat, que se'n va, cuytau per posar-vos al seu costat.
E Tirant alçà grans rialles, mostrant que les rahons d'ell e de Phelip eren de alguna burla. Com agueren passada la aygua, la infanta demanà a Tirant de què·s rehia.
―Per ma fe, senyora ―dix Tirant―, yo·m sorís de una demanda que Phelip hui tot lo dia me fa, ans que partíssem de la cambra de vostra altesa e aprés com cavalcam, e ara a l'entrant de la aygua. Me demana quina cosa és amor e d'on proçeheix. La segona cosa que m'à dit: hon se pon amor? Sí Déu me dó honor, yo no sé quina cosa és amor ne d'on proçeheix, però creuria que los hulls són misatgers del cor, lo hoir és causa que·s concorda ab la voluntat, la ànima té molts misatgers, los quals sperança aconsola, los çinch senys corporals obeheixen al cor e fan tot ço que ell los mana, los peus e les mans són súbdits a la voluntat, la lengua, muntiplicant en paraules, dóna remey en moltes coses en la ànima e en lo cors e a tot quant és ―e -[f. l6v]- per ço se diu aquell refrany vulgar: là i va la lengua, hon lo cor dol―. Per què, senyora, la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res.
―Tornem ―dix la infanta― devers la ciutat.
E al passar de la aygua ella mirà si tornarien a parlar los dos. E Phelip véu ja la roba banyada, no curà sinó de passar la aygua. E la infanta restà molt aconsolada e donà fe en tot lo que Tirant havia dit. Però la sua ànima no stava prou reposada, ans dix a Tirant:
―Per lo estament en què só posada estig en mà de la fortuna variable. Ans elegiria renunciar a la vida e als béns que pendre marit grosser, vil e avar. E puch-vos bé dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me és stada tostemps adversa, que tota la sperança mia tinch perduda. No cové a mi, trista e miserable, sinó que perda la fe, la veritat e justícia. Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria, hauria ésser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran desesperació perquè a mi és semblant que més val star sola que ab mala companyia. E no sabeu vós, Tirant, aquell vulgar exemple qui diu: qui dóna a l'ase pitral e al grosser cabal ―majorment que·l tingua per marit― pert la glòria de aquest món? Donchs, puix la divina Clemència me dóna notícia de aquestes coses, vull-me'n apartar per no venir a inconvenient.
E donà fi a son parlar. No tardà Tirant en fer-li tal resposta.
―La celsitut de vostra excel·lència, senyora de totes virtuts complida, me fa star admirat, per ésser vós la més discreta donzella que yo jamés haja conegut, que vol la altesa vostra fer procés de pensa a Phelip, lo qual ―salvant la honor de la excel·lència vostra― no proceheix de justícia ni menys de caritat per ço com Phelip és hui hu dels bells cavallers del món: jove, dispost més que tot altre, animós, liberal e més sabut que no grosser. E per tal és ell tengut en totes les parts hon som anats, de cavallers, dones e donzelles. E fins a les mores que·l vehien lo amaven e·l desijaven servir, sinó, mirau-li la cara, los peus e les mans e tot lo cors. E si tot nuu lo voleu veure, yo m'i sent bastant de fer-ho, senyora, que entre bellea e castedat ha gran contrast. Yo sé que vostra altesa lo ama en strem grau, e cert tal és ell que·s fa amar a totes gents. E culpa gran és de vostra senyoria com no·l teniu al costat en un lit ben perfumat de benjohí, algàlia, almesch fi. E a l'endemà si vós me'n dieu mal, yo vull passar la pena que la altesa vostra volrà.
-[f. l7r]-―Hay Tirant! ―dix la infanta―. Molta alegria seria per a mi de aconseguir persona tal que fos de mon grat. Mas, què·m valria a mi tenir una stàtua prop de mi que no·m sabés donar sinó dolor e tribulació?
En açò apleguaren al palau e trobaren lo rey en la sala, que stava parlant ab los embaixadors de França. Com véu a sa filla, pres-la per la mà e posà-la en rahons hon era anada ne d'on venia. Lo sopar fon aparellat e Phelip ab los embaixadors anaren a lurs posades; prengueren licència del rey e de la infanta.
En aquell dia arribà en la ciutat lo philòzoph per qui la infanta havia tramés en Calàbria, lo qual ella stava sperant ab molt gran desig per demanar-li tota la condició de Phelip. Aplegà de nit en la ciutat, fent compte que lo endemà hiria a la sglésia, hon trobaria la infanta. Anà a posar en un hostal e posà a rostir un troç de carn, e vench un rofià ab un conill e dix al philòzoph que apartàs la sua carn com ell volia primer rostir lo seu conill e, com ell hauria acabat de fer, poria rostir la carn.
―Amich ―dix lo philòzoph―, no saps tu bé que aquestes cases són comunes a totes gents e, qui primer és en temps, és primer en dret?
―No cur de axò ―dix lo rofià―. Vós bé veu que yo tinch conill, qui és de major stima e deu preçehir al moltó, axí com la perdiu preçehix al conill, per què li deu ésser feta honor.
Entre ells passaren moltes rahons de paraules injurioses, en tant que·l rofià donà un gran bufet al philòzoph. E aquell, tenint-se per injuriat, alçà lo ast e ab la punta donà-li molt gran colp en lo polç, que prestament caygué mort en terra. De continent fon pres per los oficials lo philòzoph e posaren-lo en la presó. Per lo matí al·legà corona, e lo rey manà que no li donassen sinó quatre onçes de pa e quatre de aygua. La infanta jamés ne gosà parlar al rey perquè no sabés que ella lo hagués fet venir.
Aprés pochs dies fon pres un cavaller de la cort del rey, lo qual havia aguda qüestió ab altres cavallers, hon hi eren stats molts nafrats, e posaren-lo en la presó hon stava lo philòz[o]ph. E lo cavaller, havent pietat del philòzoph, feya-li part de la vianda que li portaven. E aprés quinze dies que lo cavaller havia que stava pres, lo philòzoph li dix:
―Senyor cavaller, deman-vos de gràcia que, per vostra gentilea, demà, com sereu ab lo senyor rey, vos plàcia supplicar-lo que vulla haver misericòrdia de mi, car ja veu la congoixa e pena en què stig, que, si no fos la caritat que la merçé vostra m'à feta, ja fóra mort de fam, que no·m fa dar sinó quatre onçes miserables de pa e quatre de aygua. E direu a la senyora infanta que yo he obeït son manament. E açò us hauré a molta gràcia e merçé.
Respòs lo cavaller:
―E com me podeu dir tal rahó? Yo crech que bé passarà aquest any e l'altre ans que de açí yo ixqua o nostre Senyor, per la sua immensa bondat, hi hauria a fer miracle.
―Ans que passe mija hora ―dix lo philòzoph―, sereu en libertat. E si aquest punt -[f. l7v]- passa, no exireu de vostra vida.
Lo cavaller stigué molt esmayat e en gran pensament del que hohí dir al philòzoph. E stant en aquestes rahons, lo alguazir entrà en la presó e tragué lo cavaller.
Seguí's aprés que un gentilom sabé que lo rey fehia cercar cavalls per comprar, per a trametre a l'emperador de Costantinoble, e aquest gentilom tenia lo més bell cavall qui fos en tota la ylla de Ciçília, deliberà de portar-lo-y. Com lo rey lo véu, estigué admirat de la gran bellea, car era molt gran e molt ben fet, molt lauger e era de IIII anys, sens que en ell no·s trobava defalt sinó hu qui era molt gran: que portava les orelles caygudes.
―Certament ―dix lo rey―, mil ducats de or valia aquest cavall si no tingués tan gran defalt.
E no era negú sabés ni pogués conéixer quina era la causa de aquell tan gran defalliment. Dix lo cavaller qui era stat pres:
―Senyor, si la altesa vostra tramet per lo philòzoph qui stà en presó, ell ho coneixerà car en aquell temps que yo stiguí pres ab ell me dix coses singulars, he·m dix que, si dins miga hora yo no exia de la presó, que de ma vida no·n tenia de exir, e de moltes altres coses. De tot me dix veritat.
Lo rey manà a l'alguazir que prestament li portàs lo philòzoph. Com fon davant lo rey, li demanà lo rey quina era la causa de aquell cavall tan bell com portava axí les orelles caygudes. Dix lo philòzoph:
―Senyor, natural rahó hi basta, per ço com aquest cavall ha mamat let de somera e, per quant les someres tenen les orelles caygudes, lo cavall ha pres de la dida lo seu natural.
―Sancta Maria Senyora! ―dix lo rey―. E si és veritat lo que diu aquest philòzoph?
Tramés per lo gentilom de qui era lo cavall e demanà-li quina let havia mamat, puix no li sabia dir lo defalt de les orelles.
―Senyor ―dix aquest―, com aquest cavall naixqué era tan gran e tan gros que la egua no·l podia parir e agueren-la obrir ab un rahor perquè pogués exir, e la egua morí. E yo tenia una somera parida e fiu-lo criar a la somera, e axí s'és criat en casa fins ara, en la edat que la senyoria vostra lo veu.
―Gran és lo saber de aquest home ―dix lo rey.
E manà que·l tornassen en la presó. E demanà quant pa li daven a menjar.
―Senyor ―dix lo majordom―, IIII onçes, axí com vostra senyoria manà.
Dix lavors lo rey:
―Donen-li'n altres quatre, que sien huit. E axí fon fet.
Era vengut allí un lapidari de la gran ciutat de Domàs e de Alcayre, qui portava moltes joyes per a vendre. En especial portava un balaix molt gran e fi, del qual demanava seixanta mília ducats, e lo rey li'n dava XXX mília. E no·s podien concordar. Lo rey lo desigava molt haver, per ço com era tan singular e tan gran peça com jamés fos stada vista en lo món, ni los qui són engastats en Sanct March de Venèçia ni los que són en la tomba de Sanct Thomàs de Conturberi. E per ço com los embaixadors de França havien agudes letres del rey, son senyor, com ell volia venir -[f. l8r]- en Ciçília per veure's ab lo rey e per veure la nora, la pomposa Ricomana, lo rey de Ciçília, per mostrar-se en semblants jornades abillat segons a rey pertany, desijava haver molt aquell balaix. Dix aquell cavaller qui era stat pres:
―Com pot donar la altesa vostra tanta cantitat en aquesta pedra? Car yo veig en la part jusana III petits forats.
Dix lo rey:
―Yo la he mostrada als argenters qui de pedres s'entenen e an-me dit que en lo engastar se posarà baix aqueixa part e no s'i mostrarà res.
―Senyor ―dix lo cavaller―, ab tot axò bo seria que lo philòzoph lo ves, perquè sabria dir què és lo que val.
―Bé serà fet que·l façam venir ―dix lo rey.
Feren venir lo philòzoph e lo rey li mostrà lo balaix. E com aquell lo véu ab los forats, mès-lo's en lo palmell de la mà e acostà'l-se prop de la orella, tanquà los hulls e stigué axí per bon spay. Aprés dix:
―Senyor, en aquesta pedra ha cors viu.
―Com! ―dix lo lapidari―. Qui véu jamés en pedra fina haver cors viu?
―Si axí no és ―dix lo philòzoph―, yo tinch açí CCC ducats e yo·ls posaré en poder de la senyoria vostra, e obligue la mia persona a la mort.
E lo lapidari dix:
―E yo, senyor, só prest de obliguar també la mia persona a la mort puix ell obligua la sua. E més avant, vull perdre la persona e la pedra si cors viu hi à.
Fetes les obliguacions e posats los CCC ducats en la mà del rey, e prengueren lo balaix e sobre una anclusa hi donaren ab un martell e romperen-lo per mig, e trobaren-hi un cuch. Tots los qui allí eren stigueren molt admirats de la gran subtilea e saber del philòzoph. Però lo lapidari restà molt empegit e la sua ànima no stava prou reposada ne segura de mort.
―Senyor, compliu-me de justícia ―dix lo philòzoph.
Lo rey li tornà de continent los diners e li donà lo balaix. E féu venir los ministres de la justícia per executar lo lapidari.
―Ara ―dix lo philòzoph―, puix he mort un mal home, yo vull perdonar ha aquest, qui és bo, la sua mort.
E ab voluntat del rey ell lo deliurà, e donà al rey les peçes del balaix. Com lo rey les tingué, manà que·l tornassen a la presó e demanà quant pa li daven. Lo majordom respòs que VIII onçes. Dix lo rey:
―Dau-li'n altres VIII, que sien XVI.
Com lo tornaven a la presó, per lo camí dix als qui·l portaven:
―Digau al rey que certament ell no és fill de aquell magnànim e gloriós rey Rubert, qui fon lo més animós e liberal príncep del món. Ell mostra bé que no és exit d'ell segons les sues obres, que ans és bé fill de un forner. E com ho volrà saber per manifesta experiència, yo lo y faré veure. E poseheix lo regne com a rey tirà e ab poca justícia, com al duch de Meçina pertany lo regne e la corona de Ciçília, car bort no pot ni deu ésser admés a senyorejar regne negú, com digua la Sacra Scriptura que tot arbre bort deu ésser taillat e mès al foch.
Com los alguazís hohiren dir semblants paraules al philòzoph, prestament ho anaren a dir al rey. Com lo rey ho sabé, dix:
―Per consolació de la mia ànima yo vull saber aquest fet com passà. E com sia de nit portau-lo'm secretament.
-[f. l8v]-Com lo philòzoph fon davant lo rey a soles, dins una cambra, lo rey li dix si era veritat lo que lo alguazir li havia recitat. E lo philòzoph, ab la cara molt serena e ab sforçat ànimo, li dix:
―Senyor, certament és veritat tot lo que us han dit.
―Digues-me com saps tu ―dix lo rey― que yo no sia fill del rey Rubert.
―Senyor ―dix lo philòzoph―, rahó natural basta a conéixer-ho un ase. E açò per les següents rahons. La primera és com diguí a la senyoria vostra de les orelles del cavall, com en la cort vostra no havia negú que tal cosa sabés coneixer ne menys entendre, he fes-me gràcia de IIII onçes de pa. Aprés, senyor, lo fet del balaix: obligar-me yo a la mort ab aquests pochs de diners que tinch; aprés vos doní lo balaix que de dret era meu; e fóreu stat enganat de gran cantitat de moneda si no per mi. E per qualsevulla de estes coses me devíeu fer traure de presó e fer-me alguna gràcia. E no he obtesa de vós sinó gràcia de pa. Per natural rahó haguí a venir a notícia que la senyoria vostra era fill de forner e no pas de aquell de gloriosa memòria, rey Rubert.
―Si tu vols aturar en mon server ―dix lo rey―, yo forçaré la mia mala calitat e fer-t'é de mon consell. Però, ab tot açò, yo·n vull saber millor la veritat.
―Senyor, no façau ―dix lo philòzoph―, que a veguades les parets tenen orelles. E açò no vullau dar a sentir a negú, car dien en Calàbria que molt parlar nou e molt gratar cou.
Gens per açò no tement lo perill que seguir-se'n podia, lo empeguit rey féu venir a la reyna, sa mare, e ab prechs e ab menaçes li fon forçat que digués la veritat: com ella consentí a l'apetit e voluntat del forner dins en la ciutat de Ríjols.
Seguí's aprés que, com lo philòzoph fon libert, la infanta lo féu anar a parlar ab ella e demanà-li què li paria de Phelip.
―Molt me plauria ―dix lo philòzoph― que, ans que digua res a la senyoria vostra, que yo pogués veure a Phelip.
―No tardarà molt ―dix la infanta― que ell serà açí.
Ab tot açò, hi tramés un patge que vingués-se'n, en scusa de dançar.
―E vós mirau bé lo seu comport e la condició que té.
Com lo philòzoph agué bé mirat, aprés que se'n foren anats, dix a la infanta:
―Senyora, lo galant que la senyoria vostra m'à fet veure porta lo escrit en lo front de molt ignorant home e avar, e dar-vos ha a sentir moltes congoixes. Serà home animós e valentíssim de sa persona e molt venturós en armes, e morrà rey.
La ànima de la infanta fon posada en fort pensament, e dix:
―Tostemps hohí dir que del mal que hom té por, de aquell hom se mor. E més stime ésser monja o muller de çabater que haver aquest per marit, encara que fos rey de França.
Lo rey havia fet fer un cortinatge molt singular, tot de brocat per dar a sa filla lo dia de les bodes e féu-ne parar un altre, tot blanch, en una cambra perquè·l fessen a mesura de aquell. Com lo cortinatge de brocat fon fet, posaren-lo lo hu prop de l'altre. E lo cubertor era de aquell mateix brocat. E posaren-hi los lançols ab los quals la infanta tenia de fer les bodes, ab -f. m1r- los coxins brodats, que·s mostrava lit molt singular. L'altre lit era tot blanch. Havia-y molt gran diferència de l'un lit a l'altre.
La infanta, ja per art, detingué les dançes fins a gran hora de la nit. E lo rey véu que la mija nit era passada: entrà-se'n sens dir res per no torbar lo delit de sa filla. E per quant començava a ploure, la infanta tramés a dir al rey si li plahia que Phelip aturàs aquella nit a dormir dins lo palau ab son germà lo infant. Lo rey respòs que era molt content.
Aprés un poch que lo rey se'n fon entrat, donaren fi a les dançes. E lo infant preguà molt a Phelip, puix la major part de la nit era passada, que s'aturàs allí aquella nit a dormir. E Phelip respòs que li'n fehia infinides gràcies, que bé iria fins a la posada. La infanta lo pres per la roba e dix:
―Per la mia fe, puix al meu germà, lo infant, plau que vos atureu, açí serà la vostra posada per aquesta nit.
Dix Tirant:
―Puix tant ho voleu, restau per fer-los-ne plaer e yo restaré ab vós perquè us pugua servir.
―No fretura, Tirant ―dix la infanta―. Que, entre la casa de mon pare e de mon germà, lo infant, e la mia, bé tenim qui·l servirà. ―Ab molta fellonia que u dix.
Tirant, qui véu que no lo y volien, partí ab los altres per anar a sa posada. Com foren partits, vingueren dos patges ab dues antorches e digueren a Phelip si li plahia anar a dormir. E ell respòs que faria lo que la senyora infanta e son germà manarien. E ells digueren que hora era. E Phelip féu reverència a la infanta e seguí los patges, e posaren-lo en la cambra hon los dos lits eren.
Com Phelip véu lo tan pompós lit, stigué admirat e pensà que més valia que·s gitàs en l'altre. E aquella nit, dançant, havia romput un poch de la calça e pensà que los seus no vendrien tan matí com ell se levaria. E los patges eren molt ben avisats per la senyora i ella stava en loch que podia bé veure tot lo que Phelip faria. Dix Phelip a l'hu dels patges:
―Vés, per amor de mi, e porta'm una agulla de cosir ab un poch de fil blanch.
Lo patge anà a la infanta ―hi ella ja havia vist que trametia lo patge, però no sabia lo que demanava― e la infanta li'n féu donar una ab un poch de fil, e lo patge la y portà. E trobà'l que stava passejant de l'un cap de la cambra fins a l'altre, e lo altre patge qui stava allí jamés li dix res.
Com Phelip tingué la agulla, acostà's a la antorcha e obrí's algun briant que tenia en les mans. La infanta prestament pensà que per causa dels briants havia demanat la agulla, e Phelip anà-la a ficar en lo lit hon havia deliberat de dormir. Lavors ell se despullà la roba e restà en gipó de orfebreria, començà's a descordar e segué's sobre lo lit. Com los patges lo agueren descalçat, Phelip los dix que anassen a dormir e que li leixassen una antorcha ençesa. E ells ho feren e tancaren la porta. Phelip se levà de lla hon sehia per pendre la agulla e cosir-se la calça, e pres-se a çercar de un cap del lit fins a l'altre. E alçà la vànova, ab malencolia que en aquell cars tenia, e tant regirà la vànova que caygué en terra. Aprés levà -f. m1v- los lançols e desféu tot lo lit, que jamés pogué trobar la agulla. Pensà de tornar a fer lo lit e de gitar-se en ell, però, com véu que tot stava desfet, dix:
―Com! No val més que·m gite en aquest altre que no tornar-lo a fer?
Molt singular agulla fon aquella per a Phelip. Gità's en lo lit de parament e deixà tota la roba en terra. La infanta, que agué vist tot lo entramés, dix a les sues donzelles:
―Mirau, per vida vostra, quant és lo saber dels strangers, en special lo de Phelip. Yo l'he volgut provar, axí com havia fet les altres veguades, en aquests dos lits. Pensí que Phelip, si era grosser ni avar, no tendria ànimo de gitar-se en tal lit com aquest, ans se posaria en lo més sotil. E ell ha tenguda altra art, que ha desfet lo més sotil e ha lançada la roba per terra, e és-se gitat en lo millor per mostrar que és fill de rey e s'i pertany, com la sua generació sia molt noble, excel·lent e molt antigua. Ara puch conéixer que aquell virtuós de Tirant com a leal cavaller, m'à dit tostemps veritat, e tot lo que·m dehia a la orella era per mon bé e honor. E dich que lo philòzoph no sap tant com yo·m pensava, ni vull haver més consell d'ell ni de altri, sinó que demà faré venir lo bo de Tirant: puix ell és stat lo principi de mon delitós bé, que sia la fi de mon repòs.
E ab aquest deliber, se n'anà a dormir. E bon matí, Tenebrós, ab los patges de Phelip, vengueren a la sua cambra e portaren-li altra roba, que·s mudàs. Com la infanta fon vestida e·s cordava la gonella, no volgué més sperar, sinó axí com stava tramés per Tirant e, ab gest de molta alegria, li manifestà sa voluntat.
―Ab los solíçits treballs de la mia enamorada pensa só venguda a notícia de les singulars perfections que de Phelip tinch conegudes, car per occular experiència he vist la sua pràtica e real condició ésser molt generosa. E fins açí só venguda molt forçada en atorguar aquest matrimoni, per algunes coses que la mia ànima stava molt duptosa. Per què de açí avant yo só contenta de complir tot lo que per la majestat del senyor rey, mon pare, me serà manat, e puix vós, per vostra virtut sou stat lo principi del bé e delit de Phelip, que siau la fi de traure dues ànimes de una mateixa pena.
Hoint Tirant les paraules tan affables de la infanta, restà lo més aconsolat home del món, a la qual no tardà respondre:
―Lo generós ànimo de vostra çelçitut, senyora, ha pogut conéixer yo ab quanta affectió e soliçitut he treballat en dar-vos tal companyia que ensemps honor e delit aconseguísseu, per bé que moltes veguades haja conegut que la altesa vostra stava enujada e malcontenta de mi per yo manifestar les perfections de Phelip, pensant fer-vos-ne servir, e estich -f. m2r- molt content com la çelçitut vostra ha coneguda la veritat e és fora de totes les passades errors e reduhida a la bona part per hon se havia de mostrar la vostra gran discreció. Per què ara de continent me'n vaig a parlar ab lo senyor rey per dar-hi presta conclusió.
Tirant pres licència de la infanta e anà-se'n al rey e dix-li les següents paraules:
―La congoixa gran que veig passar als embaixadors de França sobre aquest matrimoni me fa venir a vostra majestat a supplicar que, puix lo haveu atorguat, que s'i done compliment o doneu licència als embaixadors que se'n puguen tornar a llur senyor. E si la altesa vostra no u pendrà en enuig que yo parle ab la senyora infanta de part de vostra altesa, yo crech que, ab lo divinal auxili e ab les naturals rahons que yo li sabré dir, me pens que ella se inclinarà a fer tot lo que la majestat vostra volrà ne manarà.
―Sí Déu me done consolació en la ànima hi en lo cors ―dix lo rey―, yo seré molt content que·s faça. He us prech que vós hi vullau anar a preguar-la'n per part mia e vostra.
Tirant se partí del rey e tornà a la infanta e trobà-la que·s ligava, e recità-li lo parlament que havia tengut ab lo rey. Dix la infanta:
―Tirant, senyor, yo confie molt en la vostra gran noblea e virtut, per què yo pose tot aquest fet en vostre poder. E tot lo que vós fareu yo u tindré per fet e, si ara voleu que·s faça, tanbé m'i fermaré de bon grat.
Tirant, vehent la disposició, véu a Phelip qui stava a la porta esperant de acompanyar a la infanta a missa. Supplicà a la infanta que fes anar de allí les donzelles, per ço com davant Phelip li volia dir altres coses. La infanta manà a les donzelles que se n'anassen a ligar, e elles foren totes admirades com la infanta tan domèsticament parlava ab Tirant. Com véu Tirant que totes les donzelles se'n foren anades, obrí la porta de la cambra e féu entrar a Phelip.
―Senyora ―dix Tirant―, veus açí Phelip, lo quall [t]é més desig e voluntat de servir la senyoria vostra que a totes les princesses del món, per què supplich a la merçé vostra, agenollat axí com stich, de voler-lo besar en senyal de fe.
Hay Tirant ―dix la infanta―, yo preguaré a Déu que vostra boca peccadora no vingua a pa exut! Aquestes són les rahons que·m volíeu dir? La vostra cara manifesta lo que té al cor. Com lo senyor rey, mon pare, m'o manarà, yo u faré.
E Tirant signà a Phelip e aquell prestament la pres en los braços, e portà-la en un lit de repòs que hi havia e besà-la çinch o VI voltes. Dix la infanta:
―Tirant no confiava yo tan poch de vós. Què m'haveu fet fer? Que us tenia en compte de un germà e haveu-me posada en mans de aquell qui no sé si·m serà amich o enemich.
―Cruels paraules, senyora, veig que·m dieu. Com pot Phelip ésser enemich de la excel·lència vostra, qui us ama més que a la sua vida he us desija tenir en aquell lit de parament hon ha dormit esta nit, si·s vol tota nua o en camisa? E creheu que seria lo major bé que ell poria haver en -f. m2v- [a]quest món. E puix, senyora ―dix Tirant―, pujant vós en aquell superior grau de dignitat que la altesa vostra mereix, al desaventurat de Phelip, qui mor per la vostra amor, deixau-li sentir part de aquella glòria que tant ha desijada.
―Déu me'n defena ―dix la infanta― he·m guarde de tal error. Com me tendria per vil de consentir una tan gran novitat!
―Senyora ―dix Tirant―, Phelip ni yo no som açí sinó per servir-vos. Vostra benigna merçé prengua una poqua de paciència.
E Tirant li pres les mans; Phelip volgué usar de sos remeys; la infanta cridà e vengueren les donzelles, e pacificaren-los e donaren-los per bons e per leals.
Com la infanta fon liguada vestí's molt pomposament, e Phelip e Tirant la acompanyaren a la missa ensemps ab la reyna. E aquí ans de la missa los esposaren, e lo diumenge aprés foren fetes les bodes ab molta solennitat e foren fetes grans festes qui duraren VIII dies, de juntes, torneigs e dançes e momos, de nit e de dia.
Per tal forma fon festejada la infanta que ella restà molt contenta de Tirant e molt més de Phelip, que li féu tal obra que jamés la oblidà.
Passades que foren les festes de les bodes, lo rey de Cicíl[i]a tenia deliberat de fer valença al rey de França e, per aquesta causa, féu armar deu galeres e quatre naus grosses e paguà la gent per a sis mesos. E Tirant comprà una galera, lo qual no volgué pendre sou ne acostament de negú perquè deliberava de anar a son plaer. Com les galeres foren armades e ben fornides de vitualles, hagueren nova com lo rey de França era en Aygües-Mortes ab totes les fustes del rey de Castella, de Aragó, de Navarra e de Portogal.
Phelip fon elet per capità, e anà-sse'n en companyia sua lo infant de Cicília. E trobaren-se en lo port de Sabona ab les fustes del papa, de l'emperador e de totes les comunes qui offert li havien valença. E tots ensemps partiren e naveguaren tant que trobaren lo rey de França en la ylla de Còrçegua. Prengueren aquí ayguada e, les fustes ben avituallades de tot lo que mester havien, sens tocar en Cicília ni en altra part, apleguaren alba de matí davant la gran ciutat de Trípol de Súria. E negú de tota la armada no sabien hon anaven, sinó sol lo rey; mas com veren aturar la nau del rey e tothom se armava, presumiren que allí venien. Lavors, Tirant ab la sua galera, acostà's a la nau del rey ab un esquif, e pujà alt en la nau, e axí u feren molts altres, e trobaren que lo rey se armava e vo -f. m3r- lia hoir missa seca.
Com foren a l'Evangeli, Tirant se agenollà davant lo rey e supplicà'l que fos de sa merçé li deixàs fer un vot. E lo rey li dix que era content que·l fes. Tirant anà als peus del prevere qui dehia la missa e agenollà's. E lo prevere pres lo missal e girà'l envers lo rey, e Tirant, qui stava agenollat, posà les mans sobre lo libre e féu principi a semblants paraules.
―Com per la divinal gràcia de Déu omnipotent yo sia posat en lo orde de cavalleria, franch e libert de tota captivitat e altre empediment, no constret ni forçat, mas com a cavaller qui desija guanyar honor, faç mon vot a Déu e a tots los sancts de parahís, e a mon senyor lo duch de Bretanya, capità general de aquest stol, portantveus del molt excel·lent e crestianíssim rey de França, de yo ésser hui lo primer qui exirà en terra e lo darrer qui·s recollirà.
Aprés jurà Diafebus e féu vot de ell scriure lo seu nom en les portes de la ciutat ja nomenada de Trípol de Súria.
Aprés féu vot altre cavaller, e votà que si lo rey exia en terra, de acostar-se tant a la muralla de la ciutat que posaria un dart dins la dita ciutat.
Levà's altre cavaller e féu vot, dient que si lo rey exia en terra, de ell entrar dins la ciutat.
Aprés jurà altre cavaller e féu vot de entrar dins la ciutat e pendre donzella mora del costat de sa mare e posar-la dins la nau, e dar-la a Phelipa, filla del rey de França.
Féu vot altre cavaller de posar una bandera en la més alta torre de la dita ciutat.
Molts cavallers anaven dins la nau del rey, qui passaven nombre de CCCCL cavallers d'esperons daurats. E là hon són molts de un offici, tostemps s'i engendra enveja e mala voluntat, car lo peccat de enveja té moltes branques per aquells cruels envejosos qui tenen dol e despit del bo e virtuós cavaller. Molts foren moguts per fer rompre lo vot a Tirant, que fehien tots los preparatoris ab barques e ab lahüts e ab galeres perquè poguesen primer exir en terra.
La morisma era tanta, com veren tan gran stol, per les fumades que havien fetes a una part e a altra. Vengueren infinits moros e posaren-se vora mar per no leixar pendre terra als crestians.
Tirant se mès en la sua galera; lo rey ixqué de la nau e pujà en una galera. E totes les galeres anaven justades per dar scala en terra, e anaven-se tan prop que quasi lo palament se tocava. Com foren prop de terra, que ja podien donar les scales, totes se voltaren perquè, çiant, acostassen les popes en terra per exir la gent, sinó la de Tirant, que manà que donàs la sua galera de la proha en terra. Com sentí que la fusta tocà en terra, que·ls era encallada, Tirant, qui stava armat a la proha, saltà en la aygua. Los moros qui·l ve -f. m3v- ren cuytaren per ell, per matar-lo. Emperò Diafebus, ab altres, ab ballestes e ab spingardes lo defensaven molt bé. Aprés de ell saltaren molts hòmens d'armes per ajudar-li, e molts mariners. La galera del rey e les altres agueren voltat e lançaren les scales en terra. Però, qui era aquell qui gosàs exir? Tanta era la morisma! E lo major combat fon lla hon era Tirant. La virtut, la bondat, la força e lo saber fon en lo rey hi en los seus, que com a valentíssims cavallers ixqueren en terra per les scales e tanta era la pressa de apleguar als moros que molts cahien en la mar.
Com tota la gent fon en terra, axí de les galeres com de les naus, donaren gran batailla als moros, hon morí molta gent de una part e d'altra.
Com los moros se volgueren retraure dins la ciutat, a la mescla d'ells, molts bons cavallers entraren ensemps ab ells e prengueren V carrers de la ciutat. E no·n pogueren més aver. E tots los cavallers compliren los vots en aquells V carrers que guanyaren. Carregaren les naus e les galeres de molta riquea que prengueren, tan gran fon lo socors que vengué als moros que no pogueren passar més avant.
Com vengué al recollir, aquí fon lo gran perill. Però lo rey, per consell de mariners, féu fer de galera ha galera ―com staven les scales en terra, de la una a l'altra― posaren taules encadenades perquè pogués passar molta gent. E al recollir ne moriren molts.
Com tots foren recollits, restà Tirant, que encara no havia complit son vot. La sua galera havien ja desencallada, qui tenia la escala en terra sperant-lo que pujàs. Un cavaller, lo qual desijava honor, la qual per ses virtuts ell bé mereixia, qui·s nomenava Ricart lo Venturós, foren restats sols ell e Tirant. Dix Ricart a Tirant:
―Tota la gent és recollida o morta. No resta açí sinó tu e yo. Puix has agut la mundana glòria de ésser stat lo primer dels vençedors, lo qual ab gentil ànimo hi sforç de cavalleria los teus peus benaventurats tocaren la terra de maledictió, hon se canta nit e dia la reprovada secta de aquell enguanador sens fe, amor e caritat de Mafomet, qui tanta gent ha deçebuda en lo món, puix tanta honor has aconseguida e no ignores com yo t'é defés de molts perills qui t'estaven aparellats, ages coneixença e posa't en rahó que vulles entrar primer en la galera per ço que siam eguals en honor e fama e bona jermandat, car la mundana glòria, a veguades, qui tota la vol, tota la pert. Posa't en rahó e fes-me part de açò qui és meu e ti bé esment al que·t diré: peus e mans e cor, tot ho tinch; amor e voluntat cruel com ha leó famejant, tot abunda en mi; ira, supèrbia, enveja en aquesta mà la tinch tancada. Com la obriré no és negú merçé pugua trobar en ella. Yo la vull subjugar e posar-la sots la mia potestat e senyoria.
―No som en temps de abundar en paraules ―dix Tirant―. La mort o la vida en la tua mà stà. Yo seré dit victoriós si los dos morim per la mà de aquests infels. E só cert que les nostres ànimes seran salvades, morint ab ferma fe e com -f. m4r- a bons cristians defenent les nostres persones. E la hora que yo fiu mon vot, pensí ans de la mort que de la vida, e en tots los duptes de la mort. Però tot me fon no res en sguart de aquella honor e gentil estil de cavalleria que, morint com a cavaller, és vida honrada de gran glòria, honor e fama en aquest món e en l'altre. E si yo tal vot no agués fet davant la presència de un tan excel·lent senyor com és lo rey de França, no dich encara en presència de un tal senyor, mas en la mia pensa fos caygut un tal fet entre les dents, yo agués dit o promés fer tal vot: ans morir que venir a menys de la promesa. Car cavalleria no és pus sinó donar fe de virtuosament obrar, per què, Ricart, dóna'm la mà e anem a morir com a cavallers e no stigam açí en tantes supèrflues paraules.
Dix Ricart:
―Yo só content. Dóna'm la mà e ixquam de la aygua e anem contra los enemichs de la fe.
E staven los dos cavallers en la aygua de la mar ―qui·ls dava fins al pits― per les lançes, darts, passadors e pedres que·ls tiraven, sinó per sguart de les galeres que els fehien gran defensió.
Com Ricart véu que Tirant ixqué fins a la vora de la mar per ferir en los moros, ell lo tirà de la sobrevesta e tornà'l dins en la aygua, e dix:
―Yo no conech cavaller en lo món sens temor sinó tu. E puix veig lo teu ànimo tan sforçat, fes axí: posa primer lo peu en la scala e yo lavors pujaré primer.
Lo rey congoixava's molt perquè aquells dos tan singulars cavallers no·s perdessen.
Tirant volgué-li fer part de la honor: fon content de posar lo peu dret en la escala. Lavors Ricart pujà primer e Tirant fon lo darrer de tots e aquí acabà son vot de complir. Fon gran qüestió entre aquests dos cavallers, per quant los uns dehien que Tirant ab molta honor havia complit son vot, e lo rey e molts altres li'n daven molta glòria. E Ricart, vehent que tots daven la honor a Tirant, en presència del rey féu principi a un tal parlar.
―Tots los qui no tenen verdadera notícia de la honor de aquest món, mostren llur poch saber manifestant ab llur boca aquell grosser parlar qui diu. "Ab la rahó de mon compare me'n vaig", no advertint ni sabent lo gentil stil ni virtuosa pràtica de nostres antecessors, segons se lig de aquell famós rey Artús, senyor qui fon de la petita e de la gran Bretanya, lo qual donà fi e compliment a la pròspera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cavallers en ella segueren, qui foren coneixedors e mereixedors de tota honor e gentilea, e avorridors de tot engan, falcia e maldat. E si per art de cavalleria la cosa era ben jutjada, la honor e la glòria de aquest món a qui deu ésser atribuïda sinó -f. m4v- a mi? Car Tirant, per ésser covart e home poch sforçat en batailles, per bé que la pròspera fortuna li sia stada favorable e li haja ajudat en moltes coses, no resta que lo premi de aquest acte no degua ésser dat a altri sinó a mi, ab totes les forçes e honors de cavalleria que·s mereixen al més benaventurat de tots. E yo, que stich descalç, jamés calçaré çabates en los meus peus fins a tant que per la majestat del senyor rey, e per los nobles cavallers sia determenat aquest fet, car a tots és notori e manifest que, aprés que tota la gent fon recollida, restam Tirant e yo sols a la vora de la mar. D'ell a mi passaren moltes rahons qui seria aquell qui primer se recolliria. Ell tenint vot fet e yo no, volguí veure los majors perills que en les armes poden ésser, ab la gran multitut de moros que y havia. Vehent ell yo no voler-me recollir, fon ell content de posar primer lo peu en la escala ans de mi. Donchs, senyor, sia de vostra mercé de ajustar vostre sacre consell e, sens afectió, la majestat vostra done la honor ha aquell a qui pertany, com de dret e de justícia a mi pertangua. E si vostra altesa açò jutgar no volrà, dich en presència de tots yo ésser millor cavaller que Tirant, e de combatre'l, de la mia persona a la sua, a tota ultrança.
Lo rey li respòs semblants paraules:
―Ricart, negun bon jutge no por bé res determenar si no hou primer les parts, per què no·s pot fer si Tirant no y és present.
Aquestes rahons vengueren a notícia de Tirant, e ab la sua galera se acostà a la nau del rey. Com fon alt, lo rey era en la sua cambra, que dormia. Com Ricart sabé que Tirant era vengut, acostà's a ell e dix-li:
―Tirant, per què·s vulla que sia, yo m'o tindré dins mon cor, però si gosau dir yo no sia millor cavaller que vós, yo us offir batailla a tota ultrança.
E lançà-li uns guants per guatge. Tirant, que véu que ab tan poch fonament lo volia combatre, alçà la mà e donà-li una gran galtada. La remor fon entre ells tan gran que lo rey hi agué a pujar ab una spasa en la mà. Com Tirant véu lo rey, pujà-se'n en lo castell de proha e allí ell se defené molt bé. E dix al rey:
―Senyor, castigue la majestat vostra aqueix desvergonyit cavaller qui és principiador de tot mal. Jamés s'és vist en fet d'armes, ni menys spasa fellona davant los seus hulls, e ara me volia combatre a tota ultrança sobre no-res. E si ell venç a mi, haurà vençudes totes les cavalleries que ab mon treball yo m'é sabudes percassar en glòria e lahor mia; e si yo só vençedor, hauré vençut un home que jamés s'és vist en armes.
Acabant de dir Tirant semblants paraules, féu senyal a la galera e ab una corda baixà en ella, tenint-se allí per segur. E si lo rey en aquell cars lo agués pogut haver, perquè en la sua nau havia fet semblant ultrage, fóra stada poca maravella no li agués fet levar lo cap de les spatles.
Lo rey partí ab tot lo estol de Trípol de Súria e féu la via de Chipre. E robà tota la costa de Turquia e mès a foch e a flama, que -[f. m5r]- carreguaren totes les fustes de molta riquea que presa havien. Com foren en Chipre, ixqueren en la ciutat de Famagosta e aquí prengueren vitualles e tiraren la volta de Túniç.
Aquí lo rey desembarcà e combateren la ciutat molt estretament. E Tirant ab los seus combatien una torre, e al peu de la torre havia un gran fossat e Tirant caygué dedins. Rica[r]t anava tot armat per veure si·s poria venjar de Tirant. Com fon a la torre véu que Tirant jahia dins lo fossat. Ricart saltà, axí armat com stava, dins lo fossat e ajudà a levar a Tirant, e dix-li:
―Tirant, vet açí lo teu mortal enemich, lo qual te pot donar la mort e la vida, e no plàcia a Déu que yo consenta que muyres per mans de moros puix ajudar-te puch.
E per bella valentia lo tragué defora, car certament lo agueren allí mort si Ricart tan prest no·l ne agués tret. Com fon fora, dix-li:
―Ara, Tirant, est posat en libertat. Guarda bé la tua persona de morir, que yo·t faç cert que faré tot mon poder de matar-te.
―Cavaller virtuós ―dix Tirant―, yo he vista en tu molta bondat e gentilea, e cone[c]h que ab ànimo sforçat de cavaller has restaurada la mia persona de cruel mort. Agenoll-me en terra e deman-te perdó de la offensa que t'é feta, e don-te la mia spasa, la qual pos en la tua mà, que prengues de mi aquella venjança que a tu plaurà. Car posat cars que tu ara no·m vulles admetre mos prechs ni ma demanda, jamés en dies de ma vida tiraré spasa contra tu, car la venjança que vols haver de mi, ací la tens present e, agenollat als teus peus axí com stich, la pots pendre, puix graciosament la't do, e yo la rebré ab molta paciència.
Lo cavaller, com véu dir a Tirant paraules de tanta humilitat e submissió, li perdonà e fon content de ésser son amich. Aprés foren tan grans amichs que jamés de llur vida se partiren fins que la mort los separà.
Com lo rey agué presa la ciutat de Túniç e barrejada, Ricart no volgué anar en la nau del rey, sinó en la galera de Tirant. Com lo rey e los cavallers saberen lo fet com era passat, donaren molta lahor als dos, perquè cascú havia husat de molta gentilea. Partint lo rey de França de la ciutat de Túniç, tiraren la volta de Cicília per veure sa nora, e desenbarcaren en Palerm. Com lo rey de Cicília sabé de la llur venguda, féu aparellar molt gran festa al rey de França. Lo rey de Cicília entrà en la nau del rey de França e, com se veren, fon molta alegria entre ells. Ixqueren en terra e la nora fon a la vora de la mar, e aquí se feren molt gran festa sogre e nora. E lo rey de França li donà de grans donatius, e tot lo dia la portava per la mà, que no la's deixava partir. E tans dies com aturà allí lo rey de França, cascun dia ans que la infanta fos levada, li trametia un rich present, lo un dia de brocats, altre sedes, cadenes de or, fermaills e altres joy -[f. m5v]- es de molta stima.
Lo rey de Cicília festejà molt bé al rey de França e presentà-li cent cavalls molt bells e molt singulars, de què lo rey de França féu molt gran stima. E lo rey de Cicília manà a sa filla que ella en persona entràs en totes les fustes e les regonegués com staven de vitualles, e que les fornís de tot lo haurien que mester. Lo rey de França pres en gran stima del que la nora fehia, e tenia'n molta consolació com vehia que era dona molt discreta e per a molts afers, que cascú dia stava del matí fins al vespre en les fustes, que no menjava, fins que agué acabat de fornir-les.
Avituallades que foren les fustes e recollits los cavalls, lo rey de França pres comiat del rey de Cicília, de la reyna e de la infanta e recollí's. E portà-se'n ab si lo príncep de Cicília e com fon en França donà-li una filla sua per muller.
Lo estol partí del port de Palerm e tirà la volta de Barberia e, costerejant, vengueren a Màlegua, a Horà e a Tremicén, e passaren lo estret de Gibaltar. Foren a Cepta e Alcàscer-Seguer e a Tànger e, al tornar que féu passà per l'altra costa de Càliç e Tarifa e Gibaltar, passà per Cartagènia, car tota la costa en aquell temps era de moros, e de allí passaren per les ylles de Ayviça e de Mallorqua. Aprés anaren a desenbarcar al port de Macella. Donà licència lo rey a totes les fustes, ecceptat les de son fill Phelip perquè volgué que anàs ab ell per veure la reyna sa mare. E Tirant anà ab ells e de allí passà en Bretanya, en companyia de son natural senyor, per veure son pare e sa mare e sos parents.
E aprés alguns dies que lo rey de França agué dat compliment en lo matrimoni de sa filla ab lo príncep de Cicília, volgué que Phelip tornàs a sa muller, lo qual agué nova com l'altre fill del rey de Cicília s'era fet frare e havia renunciat al món. E Phelip supplicà a son pare, lo rey de França, que volgués trametre per Tirant, perquè li fes companyia fins que fos en Cicília. Lo rey scriví letres al duch de Bretanya e a Tirant volgués anar per amor sua ab Phelip en Cicília, e al duch, que·l ne preguàs molt. Tirant, vehent les preguàries dels dos tan grans senyors, li fon forçat de obeir los llurs manaments. Partí de Bretanya e vingué a la cort del rey; lo rey e la reyna lo preguaren molt que volgués anar ab Phelip e ell molt graciosament los ho atorguà.
Partiren de la cort Phelip e Tirant e anaren a Macella, hon trobaren les galeres que staven molt en orde de tot lo que mester havien. Phelip e Tirant se recolliren e agueren lo temps tan pròsper que en breus dies foren en Cicília. Lo rey e reyna e la infanta agueren gran consolació de la llur venguda, hon foren molt ben festejats. Aprés que VIII dies foren passats, stant lo rey en son consell, fon en recort de l'emperador de Constantinoble, de la letra que tramesa li havia de sos treballs e congoixes. Tramés per Tirant e en presència sua la féu legir, e era del tenor següent.
-[f. m6r]-
Nós, Frederich, per la immensa e divina majestat del subiran Déu eternal, emperador de l'Imperi Grech, saluts e honor a vós, rey de la gran e abundosa ylla de Cicíl[i]a.
Per la concòrdia per los nostres antecessors feta e per vós e per mi pactada e confermada e jurada, en poder dels nostres embaixadors, notificam a la vostra real persona com lo soldà, moro renegat, sia ab gran poder dins lo nostre imperi e en companyia sua lo Gran Turch. Han-nos pres la major part de nostra senyoria, en la qual remey no podem dar per la mia senectut per no poder exercir les armes, aprés, la gran pèrdua que havem fet de ciutats, viles e castells. E han-me mort lo major bé que tenia en aquest món, ço és, lo meu fill primogènit, qui era la mia consolació e escut, e defensa de la sancta fe cathòlica, ab ànimo viril bataillant contra los infels ab molta honor e glòria sua e mia. E tinch per major desaventura com sia stat mort per los seus mateixos. Aquell trist e adolorit dia fon perdiment de la mia honor hi fama e de la casa imperial.
E com a mi sia notori e és pública fama vós tenir en la cort vostra un strenu cavaller, los actes si(n)gulars del qual són molt experimentats, qui donen augment a la dignitat militar, qui·s nomena Tirant lo Blanch, de la fraternitat de aquell singular orde de cavalleria qui·s diu ésser fundat sots invocació de aquell gloriós sanct, pare de cavalleria, senyor sanct Jordi en la ylla de Anglaterra, e com de aquest cavaller se diguen molts asenyalats actes dignes de molta honor, e en special se digua del que ha fet al gran mestre de Rodes, com lo ha deliurat ab tota sa religió del soldà, ab tot lo seu poder ―qui ara són açí―, e moltes altres coses virtuoses que per lo món de ell triümphen, per què us deman de gràcia que per la fe, amor e voluntat que sou tengut a Déu e a cavalleria, que·l vullau pregar de part vostra e mia de voler venir en mon servey, que yo li daré de mos béns tot lo que ell volrà. E si no ve, supplich a la divina Justícia que li done a sentir de les mies dolors.
O benaventurat rey de Cicília! Sien-te acceptes les mies preguàries, les quals són de dolorós plant, e puix est rey coronat, hajes pietat de la mia dolor perquè la immensa bondat de Déu te guart de un cas semblant, com tots siam subjugats a la roda de fortuna e no és negú que liguar la pugua. Déu per sa merçé vulla mirar la nostra bona e sana intenció; donant fi a la ploma e no a la mà, que no·s cançaria de recitar per scriptura los passats, presents e esdevenidors mals.
Lesta que fon la letra de l'emperador e per Tirant ben compresa, lo rey dreçà les noves a Tirant e féu principi a un tal parlar.
―Infinides gràcies sou tengut de fer a l'omnipotent Déu, Tirant germà, com vos ha dotat de tantes perfections que per tot lo món la glòria del vostre nom triümpha. E encara que los meus prechs no mereixquen ésser obeïts, en respecte perquè no·m negau obligació neguna de fer res per mi, per quant jamés fiu res per vós, ans vos tinch molta obligació del que per mi fet aveu, mas confiant del vostre cor alt e generós qui no pot fer sinó segons que és e lo que ha acostumat, e per causa de açò me só atrevit de preguar e amprar-vos de part de l'emperador de Constantinoble e mia. E si los prechs meus tan justs e de tanta caritat no havien loch en vós, almenys, en reverència e servey de l'omnipotent Déu, vullau haver compassió de aquell trist e affligit emperador, qui ab tan gran instància vos pregua he us demana que hajau misericòrdia de la sua senectut, que per mijà de la vostra gran cavalleria, e fiant de aquella, no sia desposehit de la sua imperial senyoria.
Acabant lo rey paraules de tanta amicícia acompanyades, Tirant féu principi a paraules de semblant stil:
―No és poca la voluntat que tinch, senyor, de servir la excel·lència vostra, car amor és la més fort obligació que al món sia, e com los prechs de vostra altesa me sien manaments, per tenir-me tant guanyada la voluntat. E si la majestat vostra me manarà que yo vaja per servir ha aquell pròsper emperador senyorejant la Grècia, yo u faré per la molta amor que porte a la altesa vostra. Emperò, senyor, yo no puch fer sinó tant com un home: açò, notori és a Déu e al món. Per bé que la fortuna me haja consentit he·m sia stada amigable e pròspera ab la planeta de Març, en la qual yo naixquí, me ha volgut dar victòria, honor e estat, no cové a mi presomir més que la fortuna no m'à donat. E stich ab gran admiració de aquell magnànim emperador deixar a tants excel·lents reys com ha en lo món, duchs, comtes, marquesos, en lo art de cavalleria més entesos e més valents de mi. Que vulla deixar aquells per haver a mi no és molt ben aconsellat.
―Tirant ―dix lo rey―, yo bé sé que de bons cavallers ha per lo món e vós no deveu ésser oblidat entre los altres. Per ventura si la honor fos examinada de aquells, entre los emperadors e reys e los cavallers encesos, seria dat lo premi, honor e glòria a vós, per lo millor cavaller de tots. Per què us prech he us requir com a cavaller, e per lo deute que deveu a cavalleria, per lo jurament que fes aquell dia que us fon donat primer que a tots lo orde de la fraternitat de la Garrotera, que vós vullau ab molta amor e voluntat anar a servir lo estat imperial, he us ho conselle axí com si·m fósseu pròpiament fill. Perqué tinch coneguda vostra noble condició e gran abilitat, d'on se'n seguiran molts beneficis per la vo -[f. m7r]- stra anada, que fareu stalvis tants pobles de la crestiana fe de dura e greu captivitat, e de açò sereu premiat per la Bondat divina en aquest món de excelses honors, e en l'altre de la eterna glòria. Donchs, cavaller virtuós, puix les mies galeres stan prestes e ben armades e conduhides a tot lo que vós manareu e volreu ordenar, vos prech que la vostra partida sia molt breu.
―Puix vostra senyoria m'o mana e m'o consella, yo só content ―dix Tirant― de anar-hi.
E lo rey manà que totes les galeres fossen fornides de totes les coses necessàries. E los embaixadors de l'emperador, com lo rey los dix que Tirant era content de anar, foren los més contents hòmens del món e regraciaren-ho molt al rey.
Los embaixadors de continent que foren arribats en Cicília, havien parada taula per asoldejar gent. Al balester donaven mig ducat lo dia e a l'home d'armes un ducat. E perquè en Cicília no havia tanta gent, passaren en Roma hi en Nàpols. E aquí trobaren molta gent que de bon grat prengueren sou, e compraren molts cavalls. Tirant no curà de res sinó de fer preparatori de armes e comprà çinch caixes grans de trompetes. De cavalls, lo rey e Phelip li'n donaren prou e feren-los recollir en les naus ab los altres.
Tirant pres comiat del rey, de la reyna, de Phelip e de la infanta e, recollida tota la gent, donaren les veles al pròsper vent. E naveguaren ab bon temps e la mar tranquil·le, que un matí se trobaren davant la ciutat de Constantinoble.
Com lo emperador sabé que Tirant era vengut, en los dies de sa vida no mostrà major alegria e dix que al parer seu, que son fill era resuscitat. Les XI galeres vengueren ab tants de sons e de alegria que tota la ciutat fehien resonar. Lo poble, qui trist stava e adolorit, se alegrà tot, que·ls paria que Déu los fos aparegut. Lo emperador se posà en un gran cadafal per mirar les galer[e]s com venien. Com Tirant sa(b)é que lo emperador estava en aquell loch, en lo cadafal, féu traure dues banderes grans del rey de Cicíl[i]a e una de les sues. E féu armar tres cavallers tots en blanch, sens que no portaven sobrevestes, e cascú tenia una bandera en la mà e, cascuna volta que passaven davant lo emperador, baixaven les banderes fins prop de la aygua, e la de Tirant la fehien tota tocar en la aygua: açò era en senyal que·l saludaven e per la dignitat que lo emperador tenia se humiliava tan baix a ell. Lo emperador, com véu açò, que era cosa nova per a ell ―lo que jamés no havia vist―, fon molt content de haver vista tal çerimònia, e molt més de la venguda de Tirant.
Com les galeres agueren bé voltejat, una amunt, altra avall, vengueren a dar la escala en terra. E ixqué vestit aquell dia Tirant ab un gesaran de malla e les mànegues de franja de or e, sobre lo gesaran, una jornea feta a la françesa, ab spasa senyida, e al cap portava un bonet de grana ab un gros fermaill guarnit de moltes perles e pedres fines de gran stima. -[f. m7v]- Diafebus ixqué en semblant manera, sinó la jornea, que era de çetí morat. E Ricart ixqué tan bé abillat com negú de tots los altres, e portava la jornea de domàs blau. Totes aquestes jornees eren brodades de orfebreria e de perles orientals molt grosses. E tots los altres cavallers e gentilshòmens anaven molt ben abillats.
Com Tirant fon en terra, trobà a la vora de la mar lo comte de Àffrica, qui·l stava sperant ab molta gent, qui·l rebé ab molta honor. Partiren de aquí e feren la via del cadafal hon emperador era. Com Tirant lo véu ficà lo genoll en terra, e tots los seus. Com foren a mig cadafal tornaren a fer altra reverència. Com fon als seus peus agenollà's e volgué-li besar lo peu, e lo valerós senyor no u consentí. Besà-li la mà e lo emperador lo besà en la boca.
Com tots li agueren feta reverència, Tirant li donà la letra que li portava del rey de Ciçília. Com lo emperador la agué lesta, en presència de tots féu a Tirant un tal rahonament.
―No és poca la alegria que yo tinch de la vostra pròspera venguda, cavaller virtuós, regraciant al benaventurat rey de Cicília lo bon recort que ha tengut de la mia molta dolor, car la sperança que yo tinch en la vostra molta virtut de cavalleria me fa posar en oblit tots los passats mals, coneixent en la vostra bella disposició lo que per relació de moltes gents m'és stat reportat, car lo bé e virtut vostra no pot star amagada e mostra's per vós ésser vengut açí a petició de l'animós rey de Cicília, sentint-vos-ne major grat que si per embaixadors e letres mies fósseu vengut. E perquè tots coneguen lo bon grat que tinch de vós e la molta amor que us porte, de present vos done la capitania imperial e general de la gent d'armes e de la justícia.
E volgué-li dar lo bastó, lo qual era de or maçís e, a l'un cap, de esmalt, tenia pintades les armes de l'Imperi. Tirant no volgué acceptar lo bastó de la capitania, sinó que donà del genoll en la dura terra e ab gest humil e affable li presentà tal resposta:
―La majestat vostra, senyor, no s'agreuje si no he volgut acceptar lo bastó car, parlant ab vènia e perdó de vostra altesa, yo no só vengut açí, ab sforç de cavalleria, per poder offendre a la gran morisma que en lo vostre imperi és, car no som en nombre sinó cent quaranta cavallers e gentilshòmens, tots com a germans en voluntat, no volent nós res usurpar que de dret a nosaltres no sia dat justament, com a la majestat vostra sia notori yo no ésser mereixedor de tal dignitat ni capitania per moltes justes rahons. La primera per yo no saber lo exercici de les armes; la segona, per la poca gent que tinch; la terça, lo gran -[f. m8r]- deseret e injúria que faria al senyor duch de Maçedònia, al qual pertany la dignitat mils que no a mi, hi en aquesta part stimaria més ésser martre que confessor.
―En la mia casa ―dix lo emperador― no pot manar negú sinó lo qui yo volré. Yo vull e man vós siau la terçera persona manant tota la gent d'armes, puix per ma desaventura he perdut aquell qui aconsolava la mia ànima. E per la mia indisposició per la vellea que tinch, no podent les armes portar, done tot mon loch a vós e no ha altri, tant com la mia persona.
Com Tirant véu la voluntat de l'emperador, acceptà lo bastó e la capitania ensemps ab la justícia, e besà-li'n la mà. Les trompetes e los ministrés, per manament de l'emperador, començaren a sonar e publicaren per tota la ciutat, ab imperial crida, com Tirant lo Blanch era elet per capità major per manament del senyor emperador.
Com tot açò fon fet, lo emperador se partí del cadafal per tornar al palau, e per força tenien a passar per una bella posada que havien feta abillar, hon Tirant ab tots los seus posassen. Dix lo emperador:
―Capità, puix açí som, retraeu-vos en aquesta vostra posada perquè pugua reposar la vostra persona per alguns dies, per lo treball de la mar que sofert aveu. Feu-me tant de plaer que atureu e leixau-me anar.
―Com, senyor, un tal defalt presumeix vostra altesa de mi que yo us deixàs! Que repòs meu és acompanyar la majestat vostra. E fins als inferns vos acompanyaria, quant més fins al palau!
E lo emperador se pres a riure del que Tirant li havia dit. E més li dix Tirant:
―Senyor, faça'm gràcia la majestat vostra que, com siam en lo palau, de dar-me licència que pugua anar a fer reverència a la senyora emperadriu e a sa cara filla, la senyora infanta.
Dix lo emperador que era molt content.
Com foren en la gran sala del palau lo emperador lo pres per la mà e posà'l dins la cambra hon era la emperadriu, e trobaren-la en la següent forma. La cambra era molt scura, sens que no y havia lum ni claredat neguna, e lo emperador dix:
―Senyora, veus açí lo nostre capità major qui ve per fer-vos reverència.
Ella respòs, quasi ab veu smortida:
―Bé sia ell vengut.
Dix Tirant:
―Senyora, per fe hauré a creure aquella qui parla sia la senyora emperadriu.
―Capità major ―dix lo emperador―, quisvulla qui tingua la capitania de l'Imperi Grech, té potestat de obrir les finestres e de mirar-les totes en la cara e levar-los lo dol que porten per marit, pare, fill o germà. E axí vull yo que useu vós de vostre offici.
Manà Tirant li portassen una antorcha ençesa, e prestament fon fet. Com la lum fon en la cambra, lo capità véu un papalló tot negre. Acostà-s'i e obrí'l e véu una senyora vestida tota de drap gros ab un gran vel negre al cap que tota la cobria fins als peus. Tirant li levà lo vel del cap e restà ab la cara descuberta. E vista la cara, ficà lo genoll en terra e besà-lli lo peu sobre la roba e aprés la mà. Hi ella tenia en la mà uns paternostres de or esmaltats: besà'ls -[f. m8v]- e féu-los besar al capità.
Aprés véu un lit ab cortines negres. E la infanta stava gitada damunt aquell lit ab brial de çetí negre, vestida e cuberta ab una roba de vellut de la mateixa color. Als peus, damunt lo lit, sehien una dona e una donzella. La donzella era filla del duch de Maçedònia e la dona havia nom la Viuda Reposada, la qual havia criada a la infanta de llet. Al cap de la cambra véu star CLXX dones e donzelles qui totes staven ab la emperadriu e ab la infanta Carmesina.
Tirant se acostà al lit e féu gran reverència a la infanta e besà-li la mà. Aprés anà ha obrir les finestres e aparegué a totes les dames que fossen exides de gran captivitat, per ço com havia molts dies que eren posades en tenebres per la mort del fill de l'emperador. Dix Tirant:
―Senyor, ab vènia e perdó parlant, yo diré a vostra altesa e a la senyora emperadriu, que present és, la mia intenció. Yo veig que lo poble de aquesta insigne ciutat stà molt trist e adolorit per dues rahons. La primera és per la pèrdua que la altesa vostra ha feta de aquell animós cavaller, lo príncep fill vostre. E la majestat vostra no se'n deu agreujar, puix és mort en lo servey de Déu e per mantenir la sancta fe cathòlica, sinó que·n deveu dar lahors e gràcies a la immensa bondat de nostre senyor Déu, car ell lo us havia acomanat e ell lo us ha volgut levar per major bé per a ell, que l'ha col·locat en la glòria de paradís. E de açò li deveu dar moltes lahors e ell, qui és misericordiós e de infinida pietat, dar-vos ha en aquest món pròspera e longua vida e, aprés la mort, la eterna glòria, e fer-vos ha vençedor de tots vostres enemichs. La segona causa per què stan trists sí és per la gran morisma que·s vehen molt prop, tement perdre los béns e la vida e, lo menys mal, ésser catius en poder de infels. Per què la necessitat requir que la altesa vostra e de la senyora emperadriu façau la cara alegra a tots los qui us veuran, per aconsolar-los de la dolor en què posats són, perquè prenguen ànimo en virilment bataillar contra los enemichs.
―Lo capità dóna bon consell ―dix lo emperador―. E yo vull e man que de continent, axí hòmens com dones, tots leixen lo dol.
Dient lo emparador tals o semblants paraules, les orelles de Tirant staven atentes a les rahons e los hulls, d'altra part, contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que fehia ―perquè havia stat ab les finestres tancades― stava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestal·lines parien, les quals donaren entrada als hulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per hon exir e tostemps foren apresonats en poder de persona liberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los hulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s'agués vistes, com fon sol aquest de veure la infanta.
Lo emparador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora de aquella cambra. E lo -f. n1r- capità pres del braç a la emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l'entorn storiada de les següents amors.
De Floris e de Blanches-Flors, de Tisbe e de Píramus, de Eneas e de Dido, de Tristany e de Isolda, e de la reyna Ginebra e de Lançalot, e de molts altres que totes llurs amors de molt subtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricart:
―No creguera jamés que en aquesta terra agués tantes coses admirables com veig.
E dehia-u més per la gran bellea de la infanta. Emperò aquell no u entés.
Tirant pres licència de tots e anà-sse'n a la posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coxí als peus del lit. No tardà molt que li vengueren a dir si·s volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell stava ferit de aquella passió que a molts engana. Diafebus, que véu que Tirant no exia, entrà en la cambra e dix-li:
―Capità senyor, prech-vos per amor mia que·m digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun remey ho faré ab molt bona voluntat.
―Cosí meu ―dix Tirant―, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo. E yo no tinch altre mal sinó de l'ayre de la mar, qui m'à tot comprés.
―O capità! E de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns aveu tenguts yo·n só stat archiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m'o, yo us clam merçé, e no·m vullau amagar res que de vós sia.
―No vullau més turmentar la mia persona ―dix Tirant―, que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que·m farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m'és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor per aquella amor qui és amargua.
E giràs de la altra part, de vergonya, que no gosà mirar ha Diafebus en la cara, e no li pogué exir altra paraula de la boca sinó que dix:
―Yo ame.
Acabant-ho de dir, dels seus hulls destil·laren vives làgremes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, vehent lo vergonyós comport que Tirant feia conegué la causa perquè Tirant reprenia a tots los de son linatge, e encara ha aquells ab qui tenia amistat. Com venia cars que parlaven de amors ell los dehia: "Bé sou folls tots aquells qui amau. No teniu vergonya de levar-vos la libertat e de posar-la en mans de vostre enemich, qui us leixa ans perir que haver-vos mercé?", fahent de tots una gran burla. Emperò yo veig que ell és vengut a caure en lo laç en lo qual humana força no basta a resistir.
E pensant Diafebus en los remeys que a tal mal se requiren, ab gest piadós e affable, féu principi a un tal parlar.